El mirador

Anàlisi de les eleccions municipals a Canet de Mar

2011-06-05T23:54:00.001+01:00

Fent una repassada als resultats de les eleccions municipals a Canet, hi ha algunes dades que ràpidament criden l’atenció més enllà dels vots i regidors obtinguts per cada força política. Amb números a la ma és evident que CiU ha guanyat les eleccions, però si profunditzem una mica, ens trobem amb algunes curiositats:

- La participació ha estat del 49,36%, deu punts per sota de les eleccions del 2007 i amb un cens electoral sensiblement superior (542 nous electors). Una dada certament preocupant que demostra, una vegada més, que la desafecció política és ben present a Canet.

Cal, per tant, que tots els grups polítics s’esforcin per connectar amb la ciutadania i no fer el de sempre després d’unes eleccions: la lamentació recurrent per, a continuació, deixar els bons propòsits en el calaix dels mals endreços i fins la propera.

Soc dels que pensen que és a través de la política com es transforma la societat i es resolen els problemes del comú, de tots nosaltres, i que el millor sistema continua essent la democràcia. I no em val l’argument que en països on la democràcia es troba més consolidada que la nostra també és dóna el fenomen de l’abstenció. Cal arremangar-se, amb fets, no paraules (que deia aquell) i combatre la desafecció des de la proximitat (deixarem, però, el tema de la més que necessària reforma del sistema electoral per un altre dia que avui toca parlar en clau local).

- CiU, tot i guanyar en número de vots, és qui més en perd respecte al 2007 (1.046!). Traduït a regidors, 3 menys (aquí també són els que més perden). Amb tot a favor, amb el tsunami del canvi convergent empenyent per tot Catalunya, a Canet aquesta lògica no ha acabat de funcionar. El candidat? La llista? El programa? Les lluites internes? Una dada per entendre-ho: en Rovira i el de Can Perusa es deuen haver fet un bon tip de riure. Amb aquest poti poti i algun element més s’entén perfectament el posterior pacte electoral.

- ERC ha estat la segona força més votada i creix en nombre de vots (233 més respecte al 2007) i regidors (de dos a quatre). Un cas d’aquells que fa pensar que les anàlisis simplistes que ens diuen que els factors externs són determinants no acaben de rutllar (convindreu que la situació d’ERC a Catalunya, tant a nivell intern com electoral, no era la millor per afrontar les municipals amb tota la tranquil·litat del món). Doncs bé, l’efecte CTV (Canetenc/ca de Tota la Vida), conjugat amb l’estratègia de la pena (ens han fet fora del govern ha estat la frase més utilitzada pels seus candidats. Algun dia n’haurem de parlar d’aquesta cantarella que a força de repetir-se ha acabat quallant), la capacitat de mobilització dels seus i un programa més atractiu que no pas el de CiU (trasvàs de vots? Segurament si) han aconseguit fer forat.

- UMdC, tot i perdre vots (78) ha incrementat un regidor. El vot fidel, en part poc amic dels seus ex-socis (per poc temps) de CiU, ha estat això, fidel. I l’efecte ja comentat de CTV (en aquest cas amb un perfil més conservador) ajuden a entendre uns resultats que els permetran governar de nou amb canvi de socis.

- El PSC ha perdut clarament les eleccions. Diguem-ho pel seu nom. Baixa en número de vots (de fet en perd 609, el segon després de CiU), de regidors (de 5 a 3) i cap a l’oposició s’ha dit. Seria molt senzill argumentar-ho en base al cicle electoral negatiu que ha viscut (tant al Parlament de Catalunya com a les municipals), a la crisi, a determinades mesures que ha pres el govern Zapatero, a d’altres del Tripartit (el de la Generalitat), al desgast de l’acció de govern... Molt bé, però caldrà fer la consegüent reflexió en clau local ja que tots aquests factors també afectaven al govern, per exemple, del Xavi Amor a Pineda i bé que ha revalidat la majoria absoluta.

- El PP el podríem qualificar de guanyador moral de les eleccions. És el partit que més incrementa els seus vots (349, que no són pocs), la qual cosa els permet retornar a l’ajuntament amb 2 regidors. És curiós el seu cas. En quatre anys poc se’ls ha vist o sentit a no ser que sigui per barallar-se entre ells. És l’estratègia Rajoy: no fer res que ja la cagaran els altres. Sumeu-hi allò del vot fronterer PP-PSC (poc ideològic i en clau de càstig) i sabreu d’on els han vingut força vots. El premi: de cap al govern!

- De la resta poc a dir. ICV es torna a estavellar (el seu candidat ja ha anunciat que plega) i l’experiment d’en Loyo és queda en anècdota.

- Ep, i no ens deixem els vots en blanc, que creixen en 127 (si comptessin com a partit polític ara tindrien un regidor) i els nuls (uns altres que pugen en 138). Entenc perfectament el vot blanc (aquells que no saben qui votar, segurament perquè no els convenç ningú, però com a bons demòcrates opinen a les urnes en comptes de quedar-se a casa) i potser no tant els nuls (emesos més en clau de cabreig contra el sistema però des de dins el sistema).

I el pacte de govern?

Amb aquest escenari de dispersió, sense majoria absoluta que permeti governar en solitari no hi ha més remei que pactar. I em consta que des de la nit de les eleccions, les anades i vingudes i els telèfons amunt i avall estaven a l’ordre del dia. El sentit comú diu que és el més votat qui ha de moure fitxa per ser investit alcalde. I evidentment que ho a fet.

Mirem-nos, abans d’anar al morbo de com quedarà el nou govern de Canet, algunes possibilitats de pacte (recordar que la majoria absoluta són 9 regidors):

- ERC + UMdC + PSC: Reedició del pacte truncat un any abans de celebrar-se les eleccions. En aquest cas amb l’alcaldia d’ERC com a força més votada dels “pactants” (CiU, una vegada més, essent els més votats se’n van a l’oposició). El podríem qualificar de pacte de centre esquerra. Inviable, però, fruit de les males relacions entre ERC i UMdC. Parafrasejant Bill Clinton: “Són les persones, idiota!”

- CiU + ERC + PSC: Alcaldia per CiU com a força més votada. Seria un pacte de centre esquerra versió catalanista. Inviable, sembla ser per les exigències d’ERC (si us ateneu al que diu CiU) o a les poques ganes de CiU (segons ERC). Conclusió: qui menteix?

- CiU + UMdC + ERC: El pacte nacionalista/sobiranista/independentista amb dosis d’aigua beneïda. Veieu, però, el primer punt. Vàlida l’afirmació lleugerament modificada de l’amic de la Lewinsky.

- CiU + UMdC + PSC: Possible però inviable atenent a les necessitats de CiU (no pas les del poble, sinó les estratègiques a nivell de país).

- UMdC + PSC + PP: Massa poti poti contranatura, no creieu? Una virtut: tots ben pentinats amb la Cati d’Alcaldessa.

- UMdC + ERC + PP: Uf, quin maldecap. Massa indignació. El conseller Puig hi hauria d’intervenir per “netejar” l’ajuntament.

- Per seguir jugant, a totes les possibilitats anteriors podríeu afegir-hi un quart partit per acabar d’embolicar la troca i fer el caldo més gros (potser amb l’excusa de govern de concentració?).

Però anem per l’Òscar. And the winner is ... “CiU + UMdC + PP”

Un pacte lògic? Vàries claus per entendre’l (que no vol dir necessàriament compartir-lo):

- L’eix “dreta – esquerra”: No ens enganyem, Canet és un poble amb un perfil electoral netament conservador (sumeu els vots de CiU, UMdC i el PP i contraposeu-los al PSC, ERC i ICV. Guanyen els primers per golejada i no només a les eleccions municipals sinó pràcticament a totes). Vist des d’aquest punt de vista, no és estrany que les tres forces de dreta (o de centredreta perquè no s’enfadi ningú) assoleixin un acord de governabilitat.

- L’eix “nacional”: En aquest cas, i seguint la lògica anterior, Canet és un poble amb un perfil nacional català (aquí tots sumen exceptuant el PP i certs sectors socialistes que s’ho miren més en clau espanyola). Vist així, semblaria incongruent un pacte de CiU i UMdC (tots ells catalanets de pro, segons ens diuen) amb el PP (que per molt que la Sánchez Camacho s’esforci –o no!- en netejar-li la cara, són els que, entre altres perles, presenten recursos d’inconstitucionalitat contra l’Estatut). Què ha passat aquí? Apliquem el sentit comú: sempre que ha tingut l’oportunitat, CiU s’ha aliat amb el PP (però si fins i tot van recolzar la investidura de l’Aznar quan el PP tenia majoria absoluta!)

- L’eix “Marín, pacta amb el PP que això que ens convé!”: Hipotètic contingut de la trucada rebuda pel futur alcalde, just després de conèixer dels resultats electorals (a l’altre costat del telèfon qualsevol alt càrrec orgànic de CiU amb despatx a Barcelona). Reconec que ha de ser dur per tots aquells convergents que han participat en les consultes per la independència pactar amb el PP. I més dur deu ser si l’acord et ve imposat de fora i en clau “ens hi juguem la diputació de Barcelona i alcaldies prou importants. Per tant, a callar i tragar”. El problema és que si tragues ara, amb quina credibilitat diràs demà que defenses els interessos de Canet? Un alcalde ha de decidir i no deixar que els de fora decideixin per ell. Perdoneu, però algú ho havia de dir!

- L’eix “particular”: Per fi ho han aconseguit! Després d’anys i panys de divisió, mal rotllos i altres històries CiU s’ha cruspit (o diuen que ho farà en un any) als nois díscols d’UMdC. Potser per celebrar-ho fins i tot els hi cantaran, a duo amb els del PP, allò de “vuelve a casa vuelve por Navidad”. Tot tornarà a la normalitat i a les properes tindran, en teoria, més opcions d’aconseguir la preuada majoria absoluta. Veurem quina serà la pràctica

- L’eix “necessitat”: I els d’UMdC? S’han passat anys i panys posant a parir als convergents (i viceversa), els hi van negar el pacte al 2007 (i això que els hi donaven l’oro i el moro!) i ara es fan petons i abraçades. Algú ho entén? Hi tant home! La seva única possibilitat de subsistència (política? d’un altre tipus?) només passa per l’abraçada de l’os de CiU (a qui ja els va bé per empassar-se’ls i sumar en el futur) o per un estranyíssim pacte amb el PSC i el PP que ningú no entendria si no fos en clau aferrar-se a la poltrona com sigui. Entre algun infiltrat que ha apretat per pactar amb CiU i tornar a la casa comuna (on li esperarà alguna prebenda?) i les necessitats més immediates d’altres, poc crèdit (o molt) els quedarà davant el seu electorat.

I ara què?

Doncs el dia 12 de juny a constituir l’ajuntament i a governar. I a poder ser que ho facin bé ja que el poble, amb la que cau en format crisis, no es pot permetre perdre quatre anys. Venen temps difícils, és cert (si governessin uns altres diria exactament el mateix). I caldrà prendre decisions valentes (ordenances fiscals i pressupost 2012 seran de les primeres i aquí començarem a veure el tarannà del nou govern. Tant pel que fa a les propostes com a les formes de vehicular-les).

I des de l’oposició, on diuen fa tant fred, els electes del PSC (els d’ERC suposo faran el mateix) hauran de defensar, com sempre han fet, el seu model per Canet, plasmat en el programa electoral. I no tinc cap dubte que ho faran de forma constructiva i proposant alternatives allà on no hi pugui haver acord. El PSC és un partit de govern i aquesta vocació es demostra sempre, independentment dels resultats electorals.

Diumenge tothom a votar

2011-05-20T10:54:00.001+01:00

Això s’acaba. Avui debat organitzat per Àmbit i Canet Radio, demà dia de reflexió i diumenge cap a les urnes falta gent. Hauran estat quinze dies d’intensa campanya que conclouran amb una nova composició del consistori canetenc.

Vagi per endavant que vull agrair molt sincerament a totes les persones que conformen les llistes electorals, siguin del color polític que siguin, la seva voluntat de treballar pel poble que els ha vist néixer o que els ha acollit. No és fàcil comprometre’s i posar la cara en moments que alguns defineixen com de desafecció política i, és ben cert, que això que en diuen treballar pel comú et dóna satisfaccions (allò de la feina feta) però també molts maldecaps (no és fàcil ser el blanc de crítiques ben o malintencionades).

Diumenge cal anar a votar. Ens hi juguem molt. Són moments difícils, ho sabem tots (la crisi econòmica és dura i afecta a moltes persones) i per això ara més que mai cal reivindicar la política com a instrument per solucionar els problemes col·lectius.

Suposo que l’exercici més senzill per triar una de les diferents opcions és, a més de les afinitats personals que podem tenir amb els diferents candidats, analitzar amb més o menys profunditat els diferents programes o propostes electorals (algunes a l’abast de tothom i d’altres no tant. Mireu-vos, per exemple, els diferents webs de les candidatures i jugueu a descobrir els que ensenyen les cartes i els que opten per amagar-les).

Servidor de vostès ha fet aquest exercici i, sincerament (digueu-me partidista si voleu) no hi ha color! I encara ni ha menys si feu el segon exercici de veure les entrevistes que s’han fet als candidats i el debat electoral celebrat (connecteu-vos al web de Radio Canet i de M1TV i els podreu escoltar/veure).

Ja he explicat, en públic i privat, les meves raons per votar a la Sílvia Tamayo i la candidatura del PSC a Canet de Mar però és que dia que passa dia que em reafirmo més en les meves conviccions.

Si contrasteu programes, veureu que mentre uns fan volar coloms i demostren el poc coneixement del territori que trepitgen d’altres saben què tenen entre mans i, el que és més important, saben on volen anar amb coherència i rigor. Posem algun exemple: algú em pot explicar com s’ho faran els de la retallada indiscriminada i poc prioritzada –llegeixis CiU- per fer més amb menys? Ja ens han explicat, entre altres perles, que volen passar la tisora en els recursos econòmics públics que es destinen a les entitats. I que volen ampliar l’esplai. Curiós, tots els seus usuaris tenen clar que aquest equipament no és municipal, sinó de La Caixa!!!.

Els socialistes ens presentem a les eleccions amb una proposta clara, que prioritza l’ocupació i els serveis a les persones. Que dibuixa el Canet que volem pels propers anys. Un model que definim compacte, equilibrat, que preservi les zones forestals i agrícoles, sostenible ambientalment, cohesionat socialment i innovador econòmicament.

I és més, sabem com fer-ho, amb austeritat, proximitat i rigor, comptant amb la participació de tots els canetencs i canetenques. No tinc cap mena de dubte que aquest és el projecte que necessita Canet i dono fe de l’experiència, la il·lusió i la capacitat que avala els nostres candidats i candidates.

Diumenge tots a votar per enfortir aquesta nostra democràcia i a votar socialista perquè Canet progressi!

10 raons per votar la Sílvia Tamayo i la candidatura del PSC de Canet de Mar a les eleccions municipals

2011-05-17T09:43:00.000+01:00

1. El compromís. La Sílvia ha demostrat al llarg de la seva trajectòria vital un grau d’implicació més que notable amb Canet de Mar. La seva voluntat de millorar el nostre poble l’ha portat a implicar-se activament en política, reafirmant així la seva voluntat de treballar pels seus conciutadans. Aquest compromís és extensible a tots els integrants de la candidatura socialista.

2. La capacitat de gestió. Ningú pot discutir la capacitat de treball de la candidata socialista. És d’aquelles persones que no només fan feina sinó que la viuen intensament, tenint present en tot moment que aquesta ha de contribuir a la millora continuada de la qualitat de vida dels seus convilatans.

3. La visió de poble. La Sílvia ha demostrat, en el temps que ha exercit un càrrec electe a l’ajuntament, una visió estratègica de poble. Coneix pam a pam Canet i no només des del punt de vista territorial sinó també de les necessitats de les persones que l’habiten. Té un projecte clar de poble i treballa de forma incansable per fer-lo realitat.

4. La capacitat de lideratge. És evident que una persona sola no pot fer tota la feina, s’ha de comptar amb un bon equip i saber delegar. Però és fonamental que qui ostenta la màxima responsabilitat lideri amb decisió i amb guant de seda un projecte comú. La Sílvia és d’aquest tipus de persones.

5. La capacitat de diàleg. Sempre m’han agradat les persones dialogants, que tenen voluntat i capacitat per arribar a acords, que saben escoltar, que no perden els anells per corregir decisions i actituds quan cal, que saben acostar-se a la gent i que la gent se’ls acosta amb tota normalitat. El Sílvia és així.

6. La credibilitat. Un dels actius més importants de qualsevol polític és la seva credibilitat. És allò d’adquirir compromisos, portar-los a terme i quan no es pot, donar la cara i cercar solucions. La Sílvia, en tant que càrrec electe, ha adquirit davant els canetencs i les canetenques compromisos quantificables i majoritàriament els ha convertit en realitat.

7. Les propostes. No n’hi ha prou amb fer la feina a què t’has compromès. Cal, per seguir avançant, fer propostes creïbles, raonades i solvents econòmicament. Una mirada amb detall al programa del PSC us farà adonar que aquest s’ha concebut sota aquestes premisses. És, sens dubte, el millor programa que es presenta a aquestes eleccions. El que dóna més respostes a les necessitats reals de la gent en el marc d’un poble del segle XXI.

8. La il·lusió. Totes les raons anteriors anirien coixes sense il·lusió. La feina d’alcalde o de regidor ha d’il·lusionar a qui la fa. I aquesta il·lusió un l’ha de tenir les 24 hores al dia dels 365 dies a l’any. S’hi ha de dedicar amb cos i ànima. La Sílvia ho ha fet i ho farà.

9. La ideologia. Deixeu-m’ho dir clar. Com la Sílvia, comparteixo cent per cent les idees del socialisme democràtic que impregnen el programa electoral del PSC.

10. Conclusió. La llista del PSC de Canet de Mar és la que millor reflecteix la realitat del poble i la Sílvia és la millor candidata a l’Alcaldia de Canet. Per tant, diumenge a votar socialista!!!!

Doctor

2010-07-02T09:00:00.002+01:00

Estic enormement satisfet, orgullós i content. A la família tenim un doctor! (que no metge). Després de molts anys investigant, remenant papers per aquí i per allà, entrevistant-se amb aquell o aquella, la tesi doctoral d’en Joan Bonamusa i Roura ha vist la llum en sessió solemne a la Universitat Autònoma de Barcelona. I se l’ha tret amb cum laude!!!

Tampoc és tant estrany, deveu pensar, la teva tampoc és la única família que compta amb algú que s’ha llicenciat i doctorat. I menys en els temps que corren, quan estem davant de la generació més ben preparada de la història d’aquest país. Però, és clar, si teniu en compte que el meu pare (potser a partir d’ara l’haurem d’anomenar senyor Doctor) té, hores d’ara, 75 anys, la cosa ja se surt una mica de la normalitat (tampoc tant, deu dir aquell, no és pas el primer ni l’últim que s’espera a la jubilació per posar mans a l’obra). Però és que resulta que es va jubilar abans dels 65 i no pas per voluntat pròpia sinó forçat per una cardiopatia prou important. I fou aleshores quan va decidir (de fet ja ho tenia decidit feia temps) poder fer allò que més desitjava: avalar mitjançant títols oficials el seu enorme bagatge cultural. Els estudis i la prova de majors de 25 anys (maleïdes matemàtiques), la llicenciatura d’història i els cursos de doctorat a la UNED i, finalment (tornarem més endavant sobre aquest concepte) la tesi dirigida pel Dr. Joaquim Pera de la UAB.

La tesi d’en Bon (nom com tradicionalment se l’ha conegut en l’àmbit de l’arqueologia mataronina), titulada De la civitas d'Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona). De la Tetrarquia als carolingis, exemplifica no només el seu coneixement del territori i la història sinó també un compromís amb la ciutat que l’ha vist néixer. Compromís que ha exercit des de diferents punts de vista (cultural, polític, social, associatiu...) i amb vocació de servei a la col•lectivitat. Direu que com que soc el seu fill, m’estic deixant portar pel subjectivisme més contundent, però us ben asseguro que no és així. La seva obra n’és un bon testimoniatge.

Però no ens en anem per les branques i tornem al tema. El dia de la lectura de la tesi us puc dir que se’m va posar la pell de gallina. I no mentre el meu pare exposava (s’enrotlla massa però a aquestes alçades això ja no ho canviarem) sinó quan els membres del tribunal van prendre la paraula (esforç, constància, trajectòria vital, singularitat, vocació per compartir, capacitat de relació... són petits exemples de les perles que li van adreçar) i, sobretot, quan a través d’aquests adjectius em passaven pel cap imatges del passat (Torre Llauder, Can Modolell, Poblat ibèric de Burriac...) i noms concrets (Rafael Esteban, Jaume i Joan Turà, Pepe Garrido, Carles Martí, Francesc Navarro, Quim Garcia, Quim Pera, Joan Francesc Clariana, Albert Soler, Jaume Pujol, Josep Antoni Cerdà i tants i tants altres). Indrets i gent que han estat protagonistes de l’arqueologia mataronina dels anys 60 en endavant. Voluntarisme mai prou agraït que, afortunadament, amb el pas dels temps s’ha professionalitzat. I és que la Secció Arqueològica del Museu de Mataró no només dedicava temps i esforç a investigar per conèixer el nostre passat, sinó que també tenia molt presents els conceptes d’aprendre (els mítics cursets d’arqueologia de dissabte a la tarda amb pràctiques al diumenge al matí que es van convertir en escola de futurs arqueòlegs o per reencaminar vocacions subjacents) i compartir (la revista Laietana i la presència en jornades i congressos). Tinc la impressió que la tesi del meu pare és quelcom més que un treball d’investigació. Crec que també és de justícia que sigui un acte de reconeixement i homenatge a tots aquells que han contribuït a aportar llum a la història de Mataró a través de l’arqueologia.

Dubto, però, que aquesta història acabi aquí. Coneixent el meu pare i sabent que ha dedicat tota la vida a l’arqueologia de Mataró, especialment en temps difícils, tinc clar que no s’aturarà (de fet, quan sento que hi ha jubilats –i no jubilats- que s’avorreixen m’entren tots els mals. Això de l’avorriment és un concepte que entra dins la meva lògica). I a la meva mare li tocarà tenir una mica més de paciència per les hores que se’l continuarà trobant davant l’ordinador, però també se’l coneix de sobres i sap que difícilment s’estarà quiet. De fet, també tinc molt clar que ha estat gràcies a ella que el pare ha arribat fins aquí. Santa paciència, Margarida!

Quo vadis Iluro?

2010-07-01T10:24:00.007+01:00

Llegia no fa massa dies les conclusions de l’estudi “Perfil de ciutat” on deu ciutats mitjanes de Barcelona, entre elles Mataró, analitzen i comparen diferents aspectes comuns (demografia, economia, ocupació...). Entenc que, entre altres qüestions, aquesta és una bona iniciativa per, després d’aplicar-ne una anàlisi DAFO rigorosa, ajudar a prendre decisions (fonamentalment des de l’àmbit públic) per posicionar-se en el territori.

Dos aspectes sobresurten de Mataró: L’alt índex d’atur i l’elevat cost de l’habitatge. Sigui Mataró, sigui Santa Perpètua de la Remoguda, és evident que un i altre obeeixen a dinàmiques que en bona part s’escapen dels bons propòsits dels ajuntaments de torn (seria allò de amb la lògica del mercat hem topat!). Tanmateix, però, i essent molt conscient dels minsos recursos i competències amb que compten les administracions locals (i més en la situació econòmica convulsa en què estem inserits) alguna cosa cal fer més enllà de proclames i discursos més o menys elegants.

De fet a Mataró fa anys i panys que estem en crisi. La ciutat industrial del segle XX (per no anar més enrere) ha vist com el seu producte emblemàtic (el gènere de punt) se n’anava en orris mercès a la poca capacitat d’adaptació a les noves realitats econòmiques. Calçotets amb poc valor afegit i camisetes d’estar per casa s’han anat veient substituïts en els mercats locals i internacionals per d’altres amb etiqueta de made in el món mundial. Conclusió: Quan un competeix únicament en base al cost es té tots els números perquè acabi venint algú amb preus inferiors i adéu a la mamella.

Però aquí no passa res. El gènere de punt/tèxtil no tira? Doncs pugem al carro de la construcció i transvasem ma d’obra poc formada d’un sector a l’altre (però si un dels problemes més importants continua essent el baix nivell de formació!). Paral·lelament l’ajuntament (més sol que la una perquè aquí no es mulla ni quasi Deu) posa sobre la taula el projecte Tecnocampus com a alternativa a una situació econòmica més que preocupant. S’aprofiten actius importants de ciutat (Escola Universitària Politècnica de Mataró) i el boom econòmic de les punt com per apostar per la indústria i els serveis basats en les tecnologies de la informació i la comunicació. Procés llarg (la inversió és elevada i cal periodificar-la) i aviat veurem si respondrà a les expectatives de diversificació el teixit empresarial, captació de noves empreses i creació d’ocupació. De fet, si només es queda en un nou i flamant edifici universitari sumat a la concentració de negocis ja existents poc s’haurà aconseguit.

Passa el temps i arriba la crisis financera i econòmica (construcció i indústries auxiliars es desinflen), que se suma a la del gènere de punt, i l’atur vinga cap amunt. Això si, tenim en l’horitzó (llunyà tal i com estan les coses amb el merder de Can Fàbregas) el Corte Inglés amb els seus mil llocs de treball directes i indirectes. Però si aquesta ha de ser la nova revolució industrial que salvarà l’economia de la ciutat em sembla que anem apanyats.

Considero que la prioritat de l’agenda política actual ha de ser reduir la taxa d’atur a límits sostenibles i aquesta és una tasca poc amiga del curt termini i molt de la creativitat de la societat civil (diguis empresaris o futurs emprenedors) i de la pròpia classe política, amb projectes clars, viables i engrescadors. Tecnocampus i Corte Inglés sumen, però cal quelcom més i en el discurs polític d’uns i altres poca cosa es veu més enllà, massa sovint, del partidisme (manca un any per les eleccions i la miopia interessada ja fa estralls). Si es considera que apostar per la diversificació és un bon camí com és que el projecte Mataró marítim (si, si aquell que ha sortit de la imaginació de l’oposició i, teòricament, assumit per tants) ha quedat en el calaix?

Agrairé, i crec que tots els aturats també, que alguns es deixin de marejar la perdiu amb si cal prohibir el vel integral en equipaments públics (deu ser molt important per quedar bé, sense mullar-se gaire, amb determinats sectors que veuen en la immigració tots els mals) i inverteixin més temps en fer servir les neurones per contribuir a superar la situació econòmica actual.

Publicat a Capgros.com. Juny de 2010

Quo vadis Zapatero?

2010-05-19T09:28:00.002+01:00

Estic convençut que el dia 12 de maig de 2010 passarà als annals de la història i no precisament com una efemèride senyalada i celebrada per la ciutadania sinó més aviat com un dol necessari per sortir d’una situació de crisi primer negada pel primus inter pares (llegeixis president Zapatero), després matisada i, finalment, assumida (?) en tota la seva cruesa.

En quatre anys hem passat d’un cicle econòmic favorable (vaques grasses o viva la pepa, tant se val) a un de desfavorable (vaques magres o tots a plorar). Com deixar de recordar el fantàstic 2006, quan bancs i caixes tenien l’aixeta ben oberta pel que fes falta, la construcció estirava del carro de l’economia i les administracions públiques, ben cofoies, engreixaven la màquina amb els tributs procedents d’aquesta activitat. Vinga anem-hi, que la bombolla no esclatarà mai, ens hem acostumat a viure bé i tots plegats som la hòstia.

Ai las, el temps no s’atura i arriba el 2008. Patapam, ja hi som, les grues s’aturen, els pisos no es venen, es familiaritza el terme subprime, els bancs, endeutats fins a les celles, tanquen l’aixeta, puja l’atur, la productivitat del país segueix tant ridícula com sempre, les empreses s’afoguen per manca de finançament i comencen a abaixar portes, creix el dèficit públic (gastem més del què ingressem, que ara és menys) i, conseqüentment, l’endeutament. Es tracta d’aplicar plans de xoc per reactivar l’economia (allò del Plan Zapatero per revitalitzar la inversió pública local i generar ocupació a la construcció! I l’economia realment productiva, què?).

Això si, pel camí ens hem trobat alguna mesura populista tipus desgravació de 400 € per assalariat i pensionista (som rics i progres, repartim-nos els guanys!). I ara, quan es constata que el President Zapatero no ha sabut interioritzar que la dita montillana de “fets (coherents hi afegiria jo), no paraules” s’ha d’aplicar en tot moment i des d’Europa i els Estats Units li han etzibat allò tant català de “o caixa o faixa”, toca patir la patacada i reduir ràpidament el dèficit, que ja supera l’11%: rebaixa salarial d’un 5% de mitjana dels empleats del sector públic durant el 2010 i congelació al 2011, pensions a la nevera, xec nadó adéu, dispensa de medicaments racionalitzada (quantes vegades ho hem sentit des de fa anys i panys sense resultats?), retalls en la llei de dependència (s’acaba la retroactivitat en una iniciativa social que aporta un nou dret però poc dotada econòmicament i gestionada d’aquella manera), tisorada i/ aplaçaments en la inversió pública (però no havíem quedat que inversió és igual a increment d’activitat econòmica?). Tot plegat, i sumant-hi alguna mesura més, una reducció de la despesa estimada en 15.000 milions d’euros entre el 2010-2011.

Alguna cosa més? Segurament també caurà, tot i que amb efectes no tant immediats. Fins ara ens han proposat retallar la despesa i incrementar els ingressos via IVA (dos punts més a partir del juliol d’enguany). Per quant una major pressió sobre el frau fiscal, les rendes de qui més cobra o sobre les Societats d’Inversió de Capitals Variables, per no parlar ja d’allò, tant avorrit per dit, de millorar la gestió dels recursos existents (gastin, però gastin bé!).

I a poder ser no s’oblidin d’apostar per actuacions concretes (en format, per exemple, d’incentius fiscals a les empreses) destinades a fomentar el creixement econòmic, sobretot de base productiva, que a l’hora implica increment de la base de tributació i més ocupació (si ens hem de continuar refiant de la construcció i el turisme anem apanyats).

Li agrairé, senyor President, que la propera vegada (si és que n’hi ha) expliqui les coses pel seu nom i faci els deures quan toqui. Així s’estalviarà haver de demanar comprensió a la ciutadania.

Article publicat a Capgros.com el 18 de maig de 2010

El dia dels innocents (2)

2010-04-29T09:09:00.003Z

Seguint el fil conductor del post d’ahir, i abans d’entrar en matèria, deixeu-me incidir un xic més, encara que sigui breument, en el tema allà exposat. La incògnita de si el govern de Catalunya i el principal partit de l’oposició (PP i Ciutadans mengen a part) eren capaços de posar-se d’acord en una proposta de resolució que insti a la renovació del Tribunal Constitucional ja s’ha esvaït. Sembla que avui el Parlament l’aprovarà amb els vots de PSC, CiU, ERC i ICV. Però, aquesta mesura servirà per alguna cosa més enllà del quedar bé? Imagineu-vos que PSOE i PP es posen d’acord i accepten la proposta (tot i que em costa molt d’imaginar perquè, en el fons, a uns i altres ja els està bé la situació actual), algú pot garantir que un nou Tribunal Constitucional no retallarà l’Estatut? I és que el problema de fons bé viciat d’origen. Com pot ser que un text aprovat pel Parlament, el Congrés i el Senat sigui inconstitucional? És que els nostres polítics i els seus assessors jurídics no han vetllat perquè s’ajusti a la norma? I el més greu, com pot ser que un Estatut referendat pel poble de Catalunya pugui ser qüestionat per un tribunal? Però la sobirania no resideix en el poble? Conclusió: ho canviem la Constitució o tots aquells que han presentat el recurs es desdiuen i el retiren.

Anem a l’altra innocentada. Ara va i CiU de Mataró anuncia, amb bombo i platerets, que el PSC de Mataró s’apropia de la imatge institucional de l’ajuntament en base a l’argument que utilitza el color vermell en determinats casos. La resposta que han rebut és de manual i és que el tema té la seva gràcia. Entendria que, com marquen els cànons,insistissin en allò que els partits d’oposició fan, que no és altra cosa que criticar la publicitat institucional que tot govern realitza per explicar la seva obra (faltaria més que no es pogués fer!), tot i que quan assoleixen el govern ells també ho fan. Ara bé d’aquí a insinuar que la utilització d’un color implica una dosi de publicitat subliminal (com aquella que veiem en pel·lícules o sèries de televisió quan, com qui no vol la cosa, ens apareix una ampolla de cervesa, col·locada ben estratègicament, amb una determinada marca, el nom d’un super o aquell cotxe que a tots ens agradaria tenir) és, com a mínim, insultar la intel·ligència de la gent o demostrar que qui afirma aquesta aberració veu fantasmes per tot arreu on trepitja. Ja posats, i portant l’argument fins a l’absurd, no serà que Vodafone o Caixa Catalunya (amb clar color corporatiu vermell) són sociates? Haurem de liquidar tots els albatros, gavines o cormorans que poblen les nostres costes, no sigui que associem aquesta bèstia marina al PP i tinguem temptacions electoralistes (què hi diran els ecologistes?) o potser millor pintar totes les taronges (un dels colors corporatius de CiU) que es produeixen a Terres de l’Ebre de color menys sospitós, no sigui que cada vegada que en comprem ens vingui al cap la imatge del “guapu” de torn (ai amb els pagesos, que ja em temo la tractorada per l’increment del cost unitari fruit de l’aplicació del colorant alimentari de torn). I ja posats, eliminem de tots els manuals escolars la típica foto de les piràmides d’Egipte, que els d’ERC s’han apropiat de la seva forma per inserir-hi les seves sigles (sempre podran substituir-la per algun element simbòlic català estil rotllana sardanística). Alguna tonteria més? No sé si la brillant idea l’ha cultivat el Sr. Mora tot solet o si ha estat assessorat per alguna ment brillant i lluminosa, però si us plau, si teniu intenció d’algun dia guanyar les eleccions a l’Alcaldia, seguiu per aquest camí que, de ben segur, assolireu l’èxit.

El dia dels innocents

2010-04-28T09:34:00.001Z

Cada vegada tinc més la sensació que el dia dels innocents ja no se celebra només cada 28 de desembre sinó que hem estat capaços d’exportar aquesta data tant nostrada a molts més dies del calendari. De fet, aquests últims dies n’hem tingut exemples a tort i a dret i a diferents nivells. Analitzem, per il·lustrar-ho, un cas de país i, deixem-ne per més endavant un altre de local (no puc estar de somriure amb la darrera tonteria que els de CiU de Mataró han esbombat als quatre vents. Poca feina o pixant fora de test?):

Comencem amb la broma del dia 16 d’abril d’enguany sobre la sentència nonata del Tribunal Constitucional respecte al recurs presentat per, entre d’altres, el Partit Popular o el Defensor del Pueblo a l’Estatut de Catalunya. Renoi amb el Tribunal de marres!!! Tot plegat sembla un disbarat de cap a peus.

Fem una mica d’història: tot va començar al 2005 quan el Parlament de Catalunya aprova, després d’un llarg procés de tramitació i per ample majoria (només s’hi oposen els 15 diputats del PP) la proposició de llei orgànica de reforma de l’Estatut de Catalunya. I el 30 de març de 2006 l’aprova el Congrés de Diputats (vots en contra del PP i abstencions d’ERC, PAR i EA), prèvia retallada de torn (l’amic Rodríguez Zapatero es passa pel folre la proclama més sentida dels darrers temps quan en ple míting del PSC li deixa anar al Pasqual Maragall allò de, tira milles xaval, que t’aprovaré el que decideixi el Parlament de Catalunya. Ja, ja, ja!!! Clar que l’incompliment sempre és pot justificar per allò de la rauxa de les campanyes electorals que, de tant en tant, converteixen afirmacions poc meditades en fum, fum, fum. Al 10 de maig del mateix any, el Senat també l’aprova sense tocar-ne ni una coma i el 18 de juny el poble de Catalunya l’aprova en referèndum (73,9% de vots a favor i amb una participació que ratlla el 50%). L’Estatut, per tant, entra en vigor el dia 9 de juliol de 2006.

I aquí comença el periple. El 31 de juliol el PP presenta el seu recurs d’inconstitucionalitat, el 19-20 de setembre se’ls hi suma l’Enrique Múgica, Defensor del Pueblo i amb color polític ben clar, i posteriorment el propi Tribunal Constitucional admet a tràmit els recursos. Pel camí comencen les recusacions de magistrats (per part del PP, del govern de l’Estat i de la Generalitat) i el traspàs d’un dels seus membres. I apali, vinga produir propostes i més propostes de sentència que no arriben a port. I quasi quatre anys després, la feina per fer.

Poca conya, el procés ha estat el que determina l’ordenament jurídic vigent. Ni més ni menys. De la mateixa manera que, atenent-nos a aquest principi, el Tribunal Constitucional és competent (tot i caducat, retallat i recusat) per pronunciar sentència. Ara bé, èticament o moral, aquesta tropa de polítics juristes estan legitimats per fer-ho? Des del meu punt de vista alguna cosa falla. I no només faig referència a les lleis que permeten aquests disbarats sinó també al sentit comú. De fet, imagineu-vos que a la vostra feina (aquella per la que us paguen a finals de mes) us encarreguen un projecte i hi esmerceu no el temps necessari i just sinó el que us doni la gana. És evident que ja serieu al carrer, despatxats per incompetents. Doncs mira, potser que aquells que poden fer-ho acomiadin a aquells que cobren a través dels nostres impostos per no fer la feina (diguis membres del Tribunal Constitucional. Clar que això no és deu poder fer, ni plantejar-ho ja que fins i tot deu ser inconstitucional i si hi ha recurs pel mig no els fotem al carrer ni al segle XXXXI).

El què si he aprés amb tot aquest poti poti és que allò de la independència de la justícia que tant ens expliquen també deu seu, en determinats casos, una broma de mal gust. Més que tribunal constitucional, si ens atenem al seu mecanisme de constitució i de qui en forma part, hauríem de parlar de tribunal políticoconstitucional. I ja se sap, amb dos partits majoritaris antagònics el model es repeteix allà on ens els trobem amb les sigles del partit de torn o sense ella. Altra cosa és la rapidesa de la justícia, de la que millor no parlar-ne no sigui que m’agafi un cobriment. Si fins i tot les tortugues són fórmula 1 al seu costat!

I el que més em preocupa de tot plegat, és que mentre al Parlament de Catalunya sembla que es volen posar d’acord per fer-hi alguna cosa (ja veurem com anirà la cosa, que s’acosten eleccions), que els mitjans de comunicació en van plens i que els tertulians s’esplaien, a la majoria del poble li importa ben poc què està passant. Pareu l’orella a bars, casals d’avis i altres indrets on sol reunir-se la gent i escolteu quins són els temes de conversa. L’Estatut? Ja et fotran, molt per endavant hi va l’atur, la immigració i/o el Barça. Temes, exceptuant l’últim que no deixa de ser lúdic (però, collons, avui s’ha de guanyar a l’Inter i plantar-se a la final de la Champions!), que realment tenen un calat i una transcendència important. De fet, ens trobem davant un atzucac important i si plouen noves retallades estatutàries, ja m’explicareu com es podran portar a terme determinades polítiques des de Catalunya i que ens afecten a tots de ple. Potser que es comenci a explicar en termes de que com l’actuació del Constitucional i d’aquells que els emparen (diguis PP diguis PSOE) ens afectarà en el món real (economia, societat...) i no només en l’imaginari col·lectiu (nacionalitats...).

Entrevistes televisives

2010-04-15T18:25:00.001Z

He seguit amb atenció les entrevistes que la Mònica Terribas ha fet, en horari de prime time, al President de la Generalitat, José Montilla, al del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero i, finalment, al cap de l’oposició, Artur Mas. I haig de reconèixer que en totes tres m’ho he passat d’allò més bé. Deixant de banda el morbo que pot haver incitat a més d’un a posar-se davant la caixa tonta després de les atzagaiades que ha rebut la Directora de TV3 per part d’alguns impresentables amb carnet de diferents formacions polítiques, entenc aquest exercici com una possibilitat d’escoltar què tenen a dir-nos aquells que amb les seves decisions poden condicionar el nostre futur. I a qui no li agradi l’estil o bé pot recórrer al zapping, que amb la TDT tenim canals per donar i per vendre o pot opinar lliurement el que vulgui que estem en una societat democràtica, per, com que no tot s’hi val, amb una certa dosis d’educació (i aleshores que els periodistes tampoc ens vinguin amb escarafalls corporativistes, que d’aquests també se n’han vist).

Reconec que el seu estil a l’hora d’entrevistar em va. Prefereixo algú que es dediqui a posar contra les cordes el personatge de torn que el massatgista professional que llepa tot el que pot i ens priva, amb la seva ensabonada empalagosa, de veure com se’n surten, amb discurs i gest, els nostres polítics –o qui sigui-. I la Mònica no es talla. Les deixa anar com qui no vol i espavilat que t’afaita. La veritat és que encara estic rient amb la cara que se l’hi va posar a l’Artur Mas quan només començar li va preguntar si era independentista. Se’n va sortir com va poder amb allò del ni blanc ni negre. De la mateixa manera que també ho va fer en Zapatero amb si Catalunya és una nació (aferrat a la Constitució com un nadó a la mamella) o en Montilla amb la nevada, reconeixent manca de comunicació amb la ciutadania i poca cosa més.

Conclusió: Les tàctiques de pregunta’m el què vulguis que et contestaré el que em doni la gana o interromp tot el que puguis a veure si així descol·loques a qui tens davant continuen fent fortuna. Ai allò d’aplicar el políticament correcte no sigui que s’escapi algun vot! Afortunadament, al marge de la palla, alguna cosa interessant es pot treure de les entrevistes. Us recomano veure-les o, si ja ho heu fet, repassar-les i que cadascú en tregui les seves conclusions.

Papa Nates

2010-03-31T12:55:00.003Z

Fullejant la premsa –soc un antic, m’agrada embrutar-me les mans amb la tinta que, de tant en tant, desprenen diaris i llibres- i concretament El Punt Maresme, encara que de Maresme cada vegada en té menys si ens atenem al número de notícies que publiquen de la comarca, vaig descobrir una notícia d’aquelles que tutti quanti se n’ha fet ressó. El Papa posat a caldo per un tema que tot i sovintejar no deixa de, com a mínim, posar-me els pèls de punta: els capellans pederastes i la tranquil·litat amb que sovint els estaments eclesiàstics passen de puntetes aquest fastigós tema.

No soc catòlic, ni apostòlic ni romà. Per no ser, no soc ni generalista. És a dir, no m’agrada partir d’un fet concret i universalitzar-lo alegrement, tot i que aquest també és un esport nostrat: que si tots els polítics són corruptes, que si els d’aquella ètnia són uns xoriços, que els de l’altre tenen la particularitat de tenir les glàndules sudorípares alterades... Per això no m’agrada afirmar que l’església catòlica, apostòlica i romana està farcida d’abusa nanos. Ara bé, a les pomes podrides cal apartar-les encara que només sigui com a prevenció perquè poden fer malbé totes les del cistell. I no només cal apartar-les sinó que cal prendre mesures perquè els culpables –una vegada demostrat el fet- paguin i no només amb penitència i falses promeses de redempció. Tampoc reclamo que es tornin a instaurar els amfiteatres i que aquesta gentussa serveixi d’esmorzar al lleó de torn –es podrien indigestar-, però si que la justícia sigui igual per tothom. Diem que és allò de qui la fa la paga però adaptat a les circumstàncies del segle XXI.

No anem bé si l’església, entesa com a institució que aplega sota les seves files els fidels voluntaris –i algun involuntari que si resulta que t’han batejat, encara que no siguis conscient d’allò que t’estan fent, surts a l’inventari d’aquesta secta oficialitzada- amaga el cap sota l’ala, mira cap a l’altre costat o protegeix descaradament al pobre pederasta (per allò de protegir al dèbil? Per confessió i tot arreglat?).

Fets com aquests em reforcen dues tesis: l’anacronisme d’una institució més que mil·lenària i el meu ateisme. L’adaptació als nous temps i circumstàncies no saben massa ben bé que vol dir i així ens trobem sovint amb panegírics antiabortistes o anticondons i anti tantes altres coses. Per no parlar ja de fanatismes propis de qualsevol religió (això d’immolar-se enmig del metro, del tren o de la ciutat no entra en la meva cartesiana manera d’entendre la vida). I així els hi va, les esglésies cada cop més buides. Amb tot, no vull oblidar tots aquells capellans i mossens o monges i beates que es creuen el missatge de Jesús i es passen tota la vida pencant perquè les desigualtats socials desapareguin del mapa. Si aquests pintessin més en la jerarquia, segurament un altre gall cantaria.

Cucurutxos, neu i enrampades

2010-03-30T11:46:00.003Z

Durant la setmana santa, quan els cucurutxos –i no de gelat- omplen places i carrers, acompanyant imatges del santoral i tots plegats ben escoltats per armats i/o manaies (depenent del territori en què es desenvolupen les processons), què millor que fer penitència i reconèixer pecats del passat.

Fa temps, en plena voràgine mediàtica sobre alta velocitat, túnels i sagrades famílies amb perill d’ensorrament vaig dedicar part d’un post al mutisme del Col·legi d’Enginyers quan amb tot el guirigall es posava en dubte la seva professionalitat. Doncs haig de reconèixer que ara, amb el tema de les elèctriques i la nevada, m’han fet cas -dubto que llegeixin el meu bloc, però tan se val, deixeu-me fruir d’un microsegon d’autobombo- i han transformat el silenci en, des del meu punt de vista, paraules encertades que cal agrair.

A vegades no som conscients de la dependència que ens genera la tecnologia moderna fins que aquesta, pel motiu que sigui, ens deixa en quadre (veurem avui, per exemple, la repercussió de l’apagada analògica via desconnexió del repetidor de Collserola). Però tornant al tema nevada i ara que la tensió, per efecte temps passat, s’ha vist rebaixada considerablement i, per tant, podem opinar amb algun element més objectiu que la mala llet derivada de la situació que ha hagut de suportar tanta gent. A casa ens varem estar 20 hores sense llum, res comparable amb el que han hagut de patir veïns de l’alt Maresme o de les comarques gironines, i us puc ven assegurar que varem tenir ben presents en les nostres oracions als senyors Fecsa i Endesa (això si, la senyoreta que ens va atendre per telèfon, molt amable ella, malgrat anunciar-nos allò del “solo se que no se nada”).

De fet la nevadeta, com me la qualificava una amable botiguera de la Cerdanya fa un parell de caps de setmana, va destapar el pim-pam-pum. Que si la culpa és del govern, d’Endesa, del canvi climàtic, de la ciutadania, del Servei Meteorològic de Catalunya, de la Moreneta que no escolta les nostres oracions o del Papa de Roma. Tant li fa, l’esport nacional continua essent la caça i captura del culpable i, per sobre de tot, la no assumpció de responsabilitats.

És evident que la zona afectada no estava preparada per suportar el que li va caure a sobre (els efectes sobre la massa forestal així ho demostren) però també ho és que la prevenció, com diuen els metges, ens ha d’ajudar a evitar mals majors i, sobretot, en allò que l’espècie humana pot dir-hi alguna cosa: les infraestructures. I arribats a aquest punt jo em pregunto, si quan es dissenya un pont o un embassament és tenen en compte diferents escenaris de futur per evitar avingudes molt superiors a la mitjana, com és que quan es construeixen torres elèctriques en zones classificades de baixa intensitat climatològica aquest aspecte es deixa de banda? Resposta: és l’economia (menys despesa, més benefici), estúpid! I, en el pitjor dels casos, si l’efecte era inevitable com és que el temps de reacció ha estat més que deficient? Resposta: de nou és l’economia, imbècil! I quedi clar que, parlant d’economia, una vegada més ha de quedat demostrat que els monopolis, encara que siguin pseudocamuflats com les elèctriques, beneficien als accionistes i ens donen per sac als clients. Que trist. Com a clients pràcticament només ens queda el dret a la pataleta. No podem ni quasi bé canviar de companyia perquè, allà on hi ha competència, aquesta no deixa de ser una operadora de subministrament, mentre que les infraestructures queden en mans dels de sempre.

Però essent propositiu, potser caldria afrontar aquesta realitat que ens ha tocat viure des de diferents punts de vista per evitar que, en el futur, ens tornem a trobar amb situacions tant lamentables i perjudicials per la ciutadania, el teixit econòmic i la credibilitat del país. Si cal canviar la normativa, que els nostres representants al Parlament de Catalunya moguin el cul i es posin les piles, si cal invertir més en la xarxa, el seu mallat i la garantia de subministrament que Endesa espavili (que bé que en el rebut de la llum ens cobren el cànon pertinent) i si el manteniment ha de ser l’adequat, potser que també hi dediquin esforços i recursos i que aquells que han de vetllar, en matèria d’inspecció i control, perquè la feina ben feta no tingui fronteres també hi posin de la seva part. I, en el pitjor dels casos, un mínim estoc de material a reposar o garantia d’aconseguir-lo amb rapidesa i un cert número d’equips especialitzats (i formats a aquest efecte) per actuar davant la catàstrofe també els inclouria en aquesta carta als reis.

Amb una mica de sort aquesta vegada, aquells que sempre s’emporten els pals –els hi toqui o no- per allò de ser l’administració més propera als ciutadans, faran escoltar la seva veu allà on toca i, el més important, potser algú els hi farà cas. Com a mínim tenen la legitimitat d’haver donat la cara quan tocava (mentre d’altres s’amagaven tant com podien, oi Saura?) i d’haver dedicat esforços i recursos a pal·liar la situació dels seus veïns. Una vegada més, la majoria d’ajuntaments han estat a l’alçada de les circumstàncies mentre veien com d’altres els deixaven amb el cul a l’aire. Que, pel bé de tots, sigui la última vegada!

El Ple de les putes

2010-03-08T11:37:00.001Z

Ja em sap greu, ja, tenir que coincidir amb el PP de Mataró. Hi no ho dic des d’un punt de vista ideològic, que aquí estem a les antípodes, sinó amb les manifestacions del seu cap de grup municipal, en Pau Mojedano (a qui conec des de fa ans i panys i amb qui ens uneix una bona sintonia personal) quan expressa l’absurditat viscuda al darrer ple amb el tema estrella, si més no mediàticament, parlant, que en ell es tractà. Com pot ser que amb el tema dels puticlubs no s’hi anés amb una proposta de resolució conjunta quan sembla que tothom està d’acord que ens trobem davant d’un tema prou important com per afrontar-lo tot units fent força? La resposta, malauradament, es ben senzilla: política de vol gallinaci.

Puc entendre perfectament que l’oposició demani responsabilitats perquè la feina no s‘ha fet prou bé (sobretot el fet de no donar suficient protagonisme al tema, per no dir intentar passar-lo de puntetes) però no que hi hagi qui vulgui aprofitar-lo per fer partidisme de pa sucat amb oli. El tema és prou seriós i complex com per buscar acords entre les forces polítiques, actuar en la mesura que la legalitat li permet al municipi i instar a aquells que poden modificar-la, diem-ne Parlament de Catalunya, a que faci la feina si ho considera oportú. I no oblidem que aquí estem davant de dos debats que se solapen: l’exercici de la prostitució i la situació de les i els (que de putos també n’hi ha!) que l’exerceixen i l’espai on aquesta activitat es desenvolupa.

En el cas de Mataró sembla que el debat s’ha focalitzat sobretot en el segon aspecte, malgrat l’intent de dos partits minoritaris (diguis CUP o ICV). És evident que el ple de l’ajuntament poc pot regular aquest aspecte, però no estaria de més que les seves idees les traslladessin, sobretot en el cas d’ICV, als seus companys del Parlament i del Govern (la Tura, en la seva etapa de consellera d’interior, va començar a abordar el tema i, fins i tot, algun paper va produir al respecte, però curiosament, des que ICV hi és al capdavant, sembla ser que el tema dorm la son dels justos. Clar que en Saura, amb els merders que té, deu considerar altres prioritats).

Sense aquest debat de fons resolt, als municipis els toca viure amb l’ai al cor. I en aquest aspecte, és ben cert que estem davant una qüestió de mides. Si el puticlub és petit, s’aplica el decret de marres i aquí no passa res. Si és gran, tothom a posar-se nerviós. Però em fot la poca traça amb que alguns tracten la qüestió. I aquest és el cas especialment de CiU. En Mora, intentant escombrar cap a casa a qualsevol preu, ens intenta fer creure que l’ajuntament es pot treure les puces de sobre anul·lant la llicència ja concedida per un defecte de forma atribuïble a la seva tramitació. Aquest senyor, que en les seves files disposa d’advocats en exercici, o va mal aconsellat (o dubto) o intenta enganyar descaradament a la ciutadania (més aviat la cosa va per aquí, a veure si en treu algun rèdit electoral). Estic convençut que algú ja li deu haver explicat que, si té raó en la seva argumentació, això no resol res. S’anul·la la llicència però a partir d’aquí ningú podrà impedir a l’empresari de torn que torni a tramitar per l’altre via i a veure qui és el guapo que li impedeix muntar el negoci.

El govern, per la seva banda, i aplicant una estratègia ja coneguda (per què em recorda el culebrot de Can Fàbregas?), ha proposat guanyar temps: es congelen les llicències per elaborar un pla urbanístic que limiti la presència de puticlubs a Mataró. No es resol definitivament el problema però es difumina en el temps i d’aquí en deurà sortir allò de locals més petits i separats en l’espai. Ja veurem com se’n sortiran. Confio que, mentrestant aprofitin el temps perquè el germà gran (el del Parlament) es posi les piles i també legisli clarament, evitant, a ser possible, els clarobscurs del decret actualment vigent.

Em queda un darrer tema a la cartera. El de la CUP posen de relleu certes connexions de l’empresari puticlubero amb l’ajuntament (propietari de la Masia de Can Ribot i de terrenys al sector Iveco-Pegaso). No serà que, pensament malament, aquest senyor a iniciat l’operació puticlubs per negociar, des d’una posició de força, altres interessos urbanístics a la ciutat que li poden comportar una bona plusvàlua? El temps també ens ho dirà.

L'ofici més vell del món

2010-02-26T11:44:00.004Z

Caram noi, aquells que es passen el dia dient que Mataró no pinta res al món mundial perquè no surt mai als mitjans de comunicació d’abast nacional, darrerament deuen estar garratibats per la presència mediàtica de la capital del Maresme lliure i tropical. Que si la beatificació d’aquell que venia pams de cel, que si el nou culebrot culinari de TV3, que si el recurrent serial de Can Fàbregas, que si els pisos contenidor, que si els puticlubs. Però si fins i tot ahir mateix sortíem al Polònia!

I sobre aquest darrer tema mediàtic, què dir? Primer de tot, allò que més em subleva i que no és altra cosa que la hipocresia de molts que sembla que ara han descobert la sopa d’alls. Afortunadament, en Manel Cusachs s’encarrega de documentar que a Mataró, de puticlubs n’hi ha hagut sempre (i de puteros, no ho oblidem, que sense demanda no hi ha oferta). I fins i tot no cal remuntar-se a la història, només passejar per la ciutat per veure que encara n’hi ha. Sumem-hi allò que el tema de la prostitució, sempre que es pot, es tracta de puntetes i ja tenim caldo gros (curiós, en el cas de Mataró, cap declaració pública de la regidora de la dona).

Legislativament ja s’han encarregat d’explicar-nos que tots els mals deriven d’un decret del govern de la Generalitat al 2002 (2002? Ha plogut des d’aleshores i sembla que ningú ha estat amatent a suprimir-lo, modificar-lo o modernitzar-lo) i de que l’ajuntament no ha fet els deures per comptar amb una ordenança pròpia que reguli allò que pot regular (i que consti que dic ajuntament i no govern municipal perquè si aquest darrer no se n’ha preocupat, tampoc ho ha fet l’oposició a través dels mecanismes que té al seu abast. Això si, de propostes de resolució sobre el sexe dels àngels se’n poden veure a cada ple) i per tant s’ha de basar en l’ordre PRE/335/2003 de la Generalitat que fixa una ordenança tipus.

A partir d’aquí, ens trobem l’empresari espavilat que decideix fer negoci amb el tema i amb una gestió més que deficient de tot plegat.

Tornem anar a pams. Resulta que l’empresari pretén instal·lar dos puticlubs al polígon del Rengle (si, si, just a tocar del Tecnocampus, l’aposta estratègica de la ciutat per modernitzar el teixit productiu. M’estalvio la conya fàcil sobre la ubicació, la clientela potencial i la creació de llocs de treball, que el tema és prou seriós) i ningú se n’assabenta fins fa quatre dies. Què ha passat? Des del juliol de l’any passat, quan aquest senyor comença a tramitar llicències, fins ara, també ha plogut (i força). Secretisme? Absurd perquè és evident que aquest tema acabarà sortint a la llum pública (és difícil amagar un edifici amb connotacions concretes) i que se n’ha hagut de donar compte en comissió informativa (clar que podia haver passat com un mer tràmit i sense que l’oposició fes la feina que li pertoca de mirar-se els expedients per prendre’n posició). Manca de cintura política? Podria ser, és allò de no valorar amb suficient criteri el què tens entre mans. En aquest cas algú ha badat (políticament i tècnica). Clar que en aquest cas sempre és pot optar per buscar un cap de turc (la culpa és de la Generalitat, el tècnic de torn que no ha informat amb suficient diligència al polític, el regidor de l’oposició que intermediava en el tema. Bé, en aquest darrer cas sembla més una cortina de fum per tapar les vergonyes pròpies). Sigui com sigui ja hi tornem a ser. L’oposició (si, si, aquells que tampoc han fet els deures) dispara amb bala i demana caps, el veïns emprenyats fins a la medul·la (puteros a part, a qui li agradaria una infraestructura d’aquestes característiques prop de casa?).

I de la nit al dia, solució sobre la taula. Se suspenen les llicències per decret i tothom a córrer. I el primer que correrà, no ho dubteu, serà l’empresari de torn. Veurem quan triga a portar el cas als tribunals i quina és la resposta d’aquests (recordem que té una llicència atorgada de les dues sol·licitades). Si, malgrat les diferències, ens atenim a algun precedent no puc més que recordar l’amic Carles Rocabert, ex alcalde de Cabrera, i el pa en tomàquet que deu tenir en aquests moments sobre la taula arran de la seva actuació amb cert puticlub (em nego a fer publicitat) situat a peu de la N-II.

I a l’Alcalde de Mataró, en Joan Antoni Baron, finalment l’hauran de fer bomber honorífic, més que res perquè s’està especialitzant en apagar incendis i en posar la cara mentre d’altres fan la viu viu.

Tecnocampus

2008-06-13T16:02:00.000+01:00

L’estructura econòmica de Mataró ha canviat substancialment en un període temps relativament curt. D’una base productiva centrada en el gènere de punt s’ha passat a una dependència cada vegada major del sector serveis i, en època de vaques grasses, de la construcció. Aquesta situació, comparable a tantes altres ciutats catalanes, no deixa de ser fruit de les transformacions que el pas del temps ens va oferint i dels canvis que es produeixen en el teixit econòmic.

Amb aquests ingredients sobre la taula, a finals dels 90, l’ajuntament va liderar un projecte destinat a diversificar l’activitat econòmica aprofitant una certa massa crítica i, com no, una certa moda que s’estenia arreu: allò de la societat del coneixement. D’aquí en va sortir el projecte Tecnocampus. Un projecte que el propi pas del temps també ha anat modulant fins trobar-nos en la situació actual i amb un horitzó, el 2010, que s’acosta ràpidament.

Si bé inicialment el Tecnocampus havia de ser un projecte que, aprofitant l’existència de l’EUPM, lligués universitat de base tecnològica, activitat econòmica, infraestructures i societat, hores d’ara sembla que s’ha reduït (si més no en la part visible) a un complex urbanístic situat a tocar de mar. Deixa de ser (el procés ha estat lent. Normal qual l’únic que estira del carro és l’ajuntament mentre altres s’ho miren en la distància tot xiulant la cançó del dissimulat, que aquesta ciutat mai s’ha caracteritzat per deixar anar amb facilitat els “quartos” que s’acumulen sota la rajola de casa) el què alguns han anomenat com a Tecnofum (l’empresari “modèlic” de noves tecnologies mataronines ha transformat camaleònicament el seu discurs des que el van nomenar cap de llista de CiU) per convertir-se en una realitat (encara que hores d’ara a nivell d’esquelet arquitectònic i grues).

Sempre s’ha venut el projecte Tecnocampus com un element que té com a tret diferencial respecte a parcs tecnològics que poblen el nostre territori pel fet de contenir el “saber” en el seu nucli central i que, gràcies a la fusió de les dues universitats presents a Mataró, a aquest component se l’hi afegeix el del management (gestió per entendre’ns millor). És dir, si a la capacitat tècnica i afegim la d’empresa podem trobar-nos que a Mataró es generen empreses de base tecnològica o que utilitzen millor aquesta per tirar endavant esquemes més tradicionals.

Ara bé, sempre he defensat dues coses, que hores d’ara crec continuen plenament vigents: cal fer alguna cosa més que un simple sumatori d’empreses i projectes ja existents a la ciutat i, per tant, situar al capdavant de l’agenda la recerca exhaustiva d’iniciatives econòmiques d’aquí i d’allà, existents o no, que s’instal·lin al Tecnocampus. Dit d’altra manera, no s’hi val omplir-lo amb el que ja hi ha (pocs nous llocs de treball s’aportarien). I, l’altra, cal fer tot el necessari per trobar partners (paganos que diem aquí) que injectin capital al projecte (si ens omplim la boca explicant que aquest és un projecte de centralitat territorial, on són els altres agents comarcals que sempre tenen bones paraules però, ep, quan es tracta de posar ma a la butxaca miren cap altres indrets; per no parlar d’institucions nostrades i no tant que també resen a la Verge del puny). Em consta que aquest camí ja s’ha iniciat, però falta concretar-ne els resultats i que aquests no siguin només engrunes.

Dels espais adjacents al Tecnocampus, aquells que s’han d’omplir de grues privades (i públiques) em temo que fins que passi la crisi en que ens trobem instal·lats trigarem encara a veure-les aparèixer.

I si algú interpreta que aquest post és un atac contra no se qui, que es relaxi disfrutant dels partits de futbol de la seva selecció (que no la meva), altrament dita “la roja” (si volen to eufòric poden connectar-se a la COPE o a la SER, que es més prosoe, ai perdó, progre). Jo, per la meva part, continuaré posant-li banyes: Força Puuuurtugal!!!!

Ja us ho fareu (II)

2008-06-02T21:25:00.000+01:00

Suposo que es nota que estic decebut amb la política i, per reblar el clau, el que està passant a Mataró no m’està ajudant precisament a activar-me l’optimisme. Ja sé que segurament determinats fets importen a poca gent (si fem números en aquest apartat hi trobarem els de la secció opinió publicada i aquells que tenen contacte directe amb la política, bé per afició, devoció o nòmina. Ras i curt, un percentatge ínfim en un municipi de 120.000 habitants) però clar, si seguim donant determinada imatge pública potser algú (llegeixis projecte polític) acabarà prenent mal (és dir, allò que avui els ciutadans t’han atorgat, demà t’ho poden treure).

De fet, tampoc n’hi deu haver per tant si es té present que la ciutadania “normal” es preocupa per si el seu carrer està ben asfaltat i les voreres són amples, pel pudent contenidor de rebuig que l’hi han clavat just al costat de la seva vivenda pagada, a preu d’or, amb una hipoteca a 40 anys, per si quan arribi a casa amb el cotxe trobarà aparcament just al davant, de si el fill gran podrà practicar futbol al camp municipal de més avall o si el petit entrarà a l’escola bressol, de si podran treure a pixar el gos al parc del darrera sense que els multin per portar-lo deslligat i si, fruit de la crisi, perdran la feina a la construcció i hauran d’anar a treballar de cambrers a Santa Perpètua de la Remoguda amb un sou de puta pena. Preocupacions ben normals i prou raonades com per perdre el temps en batalletes a l’estil de si qui es queda les competències d’en Terradas és en Carlos (que sempre podrà assessorar a l’Alcalde sobre com anar vestit protocol·làriament a un partit de futbol) o Rita la Cantaora, de que la nova regidora serà la Núria Aguilar (alguns malpensats diuen que no la volen. Impossible, si això fos així no l’haguessin posat a la llista, oi?), de si el grup municipal és políticament fort o feble (coi de convergents que van escampant rumors), de si Can Fàbregas es desmunta peça a peça i es trasllada a la cantonada del davant (sense comentaris), de si el Corte Inglés ve o no (ep, que potser no caldrà anar a Santa Perpètua i hi trobarem feina!) o si els de CiU es dediquen a torpedinar amb no se què d’uns tiets. Tot plegat un psicodrama que no deu interessar a ningú més que als interessats.

Tot i això, al govern, malgrat el pim, pam, pum que practica determinada oposició (deu ser la seva feina, però aquesta hi ha maneres i maneres de fer-la, tot i que si un no si posa bé es pot estalviar algun que altre maldecap) cal reconèixer-li el mèrit d’haver fet bé els deures del dia a dia (la llista és llarga) però noi, aquestes excel·lències que valora el ciutadà normal i corrent (la senyora Maria que deia el mestre Remigi), semblen veure’s, mediàticament, eclipsades per notícies diem-ne tipus salsa rosa (o potser en aquest cas l’hi escauria el negre). Clar que, si ens basem en que l’electorat passa olímpicament dels mitjans de comunicació, es pot seguir fent la viu viu i creure’t que, com sempre, aquí no passarà res. Uns continuaran amb la història de difondre acusacions amb més o menys base (ells sabran) i els altres tancaran files. Bonic espectacle!

Però clar, després ens mirem com evolucionen els percentatges d’abstenció en les successives conteses electorals, i alguns visionaris conclouen que la ciutadania s’allunya de la política. Que no home, que les raons de mal pagador cal buscar-les en factors aliens a ella (l’entorn que diuen els de Can Barça) tot consolant-se amb el tòpic que això és el que passa arreu dels països amb forta tradició democràtica. Quatre llagrimetes per quedar bé, dos bons propòsits i ja ens veurem a les properes eleccions, que d’amnèsia també viu el polític.

Al final em creuré els que diuen que quan estàs al poder has de vigilar, per sobre de tot, que aquest, talment com un whisky de baixa qualitat, et fa perdre el sentit de la realitat, veure fantasmes on no n’hi ha i atribuir els propis errors als altres. Clar que sempre queda el recurs a la justificació (i, és veritat, hi ha crítiques de molts tipus, amb fonament o sense, amb prejudicis o sense, per construir o destruir, però en essència, la crítica ben entesa ens ha d’ajudar a créixer i a millorar, a superar errors i a no tornar a cometre’ls). Clar que és més senzill enrocar-se i no valorar discrepàncies que, malenteses, fan mal a l’oïda (és menys traumàtic rebre només aplaudiments). A vegades és més útil aplicar principis d’humilitat (la gent ho entén millor) que grans estratègies (per exemple i portant-ho a l’absurd, ocupar determinades trones ja va bé si es planteja com un sistema de defensa antimíssils per desviar-ne uns quants que ara apunten directament cap a més amunt) que tampoc entén ningú. El temps ens ho dirà.

Per si de cas, jo ja ho tinc més que decidit. Podria optar per plegar i, com altres, anar-me’n a casa, però la ideologia preval per sobre d’aquells que poden, amb la seva actuació, arribar a fer-nos-la perdre de vista (allò del bosc i els arbres). Per tant, continuaré opinant lliurement (que de culs venuts en sobren), intentant construir i argumentar sense censures (volgudes o induïdes).

Apali, ja us ho fareu!

Ja us ho fareu (I)

2008-05-27T17:34:00.004Z

He esperat força hores abans de posar-me davant del word i escriure el que ve a continuació (i malgrat ja està picat i repicat ho publicaré per entregues que així tinc teca per més d’un dia). Diuen que això de la comunicació a través d’internet o via SMS propicia el cop calent i poc meditat. Doncs bé, perquè ningú m’acusi d’irreflexiu (començant per mi mateix) he preferit prendrem un cert temps, i, una vegada digerides les darreres notícies de política humorística mataronina, passar a la fase de reflexió que, aquesta vegada, va més enllà de la intimitat, malgrat soc dels que, com els futbolistes, durant molt temps han pensat que “la roba bruta es neteja al vestidor”. Clar que quan veus o t’expliquen que els que manen es passen aquesta regla d’or pel folre, explicant fora (sotovocce no fos cas que algú els acuses injustament de filtratges interessats) el que no volen/saben/poden explicar dins (malfiances?) i interpreten que qualsevol opinió discrepant es converteix en atac frontal a les essències (ai, ai, ai que tant misticisme i religiositat encara ens portarà a exportar la inefabilitat més enllà de la figura del Papa) sempre pots fer allò de respirar profundament i aplicar la teoria de “allò que val pels ells, també deu valer per la resta”, o no?. No, si a força que alguns es creguin, urbi et orbe, únicament les seves veritats, acabarem patint mal tots plegats.

No fa massa dies, el meu pare em comentava que havia rebut una invitació per assistir al sopar del 30è aniversari de la fundació del PSC. Tants anys com té d’afiliat, malgrat el seu compromís polític amb el socialisme democràtic ve de lluny, d’aquelles èpoques on significar-te per idees contràries al règim et portava més problemes que beneficis i quan la majoria social preferia més quedar-se a casa que mullar-se el cul per aconseguir aquesta democràcia on ara ens trobem còmodament instal·lats i que molts s’han trobat feta i refeta, tot desconeixent que aquest país ha viscut altres realitats. Realitats que encara s’entesten en recordar-nos personatges d’edat (titllats, en privat que en públic els va el peloteo, de fòssils per una nova generació política que tampoc ha begut de les fonts dels llibres d’història).

De fet, fa temps que penso que els valors que el meu pare (com altres) va exercir i em va traslladar (allò del compromís social i tonteries d’aquest estil) se n’estan anant a la merda a marxes forçades i que estem a les acaballes (si ja no està dada i beneïda!) d’una transició que substitueix una classe política diem-ne ideològica, per una altra (més moderna i renovada) on aquest component cada vegada pesa menys (afortunadament sempre hi ha excepcions) i primen més altres interessos. No vull dir amb això que ara, com deia en Zaplana, s’hagi d’estar en política per “forrar-se”, però si que per alguns el component de servei a la comunitat s’ha reduït al “servei a un mateix” (en termes de voluntat de poder i obsessió per mantenir-lo, de reconeixement volgut però no trobat en altres espais, de primera feina i de sou a final de mes...). I en aquesta jungla despunten personatges com aquell (poseu-hi nom, cognom i càrrec, que és fàcil) que avui vota el PP -i així ho escriu en el seu bloc, posteriorment (auto)censurat- per demà fer caps i mànigues per assolir una regidoria socialista (i l’obté, amb repicó final (?) al cap d’un any) i anar pujant en l’escalafó tot ajustant-se als designis dels qui manen (que també deuen necessitar que algú els digui el que volen sentir per allò d’incrementar l’autoestima i afermar l’inefabilitat) per, a la mínima que es pugui, optar a fotre-lis clatellada per abraonar-se sobre la tan preuada càtedra papal. I no perdem de vista que s’acosten congressos i potser cal començar a pagar fidelitats no sigui que t’amaguin amb muntar (i no seria la primera vegada) candidatura alternativa. No si, jo ja crec en la conversió de les ànimes, però alguns potser en fan un gra massa.

En política, també, la meritocràcia, el reconeixement a la tasca ben feta, es veu sovint substituïda per la xuscocràcia (pels que no heu tingut la possibilitat de fer la mili, explicar-vos que els xuscos no són res més que els llonguets/panets que hom podia degustar durant els àpats diaris i que, l’expressió, era d’us corrent per designar aquells militars que ascendien únicament en base a l’antiguitat o, dit barroerament a l’estil de la milícia, la capacitat de deglutir l’orgue sexual masculí del superior en l’escalafó).

(Continuarà....)

Xocolata

2008-05-21T08:26:00.001Z

Hi ha determinats elements que identifiquen les tribus i subtribus urbanes (les crestes són pròpies dels punks, determinada roba de marca dels pijos, què seria dels okupes sense el gos que els acompanya? Etc.) i n’hi ha d’altres que són transversals, comuns a totes elles malgrat no tots els membres els usin o n’abusin. Posem per cas determinats tipus de substàncies d’aquelles que “fan riure” o “relaxen” (expressions clàssiques per definir-ne, de forma intranscendent, els efectes) i que, si no és per ús terapèutic hi ha certes limitacions legals en el seu consum i distribució (d’altres que provoquen efectes similars són perfectament legals i la única limitació per abocar-s’hi és ser major de 18 anys, però endinsar-nos per aquests camins seria motiu d’un llarg post i, sincerament, avui no toca).

Agradi o no agradi, el consum d’haixix és un fet habitual en la societat occidental i, especialment, entre els joves (no és que ho digui jo, feu una repassada a les estadístiques i ho podreu comprovar amb facilitat). De fet, m’atreviria a dir que el porret s’ha introduït tant a casa nostra que ja forma part de la cultura de l’oci. I ja se sap que on hi ha demanda també hi ha oferta, malgrat que en el nostre país uns i altres no tenen un punt de trobada legal (com poden ser els coffee shop tant estesos a Holanda) però qui més qui menys sap on se solen trobar els supermercats a l’aire lliure. Carrers, places, locals o cantonades de ciutats i pobles ben nostrats són indrets on es pot localitzar el camell de referència i on s’acosten els usuaris per proveir-se de la matèria primera.

I aquí ens trobem amb una altra qüestió de complicada resolució. Si la frase de “la policia no és tonta” va fer fortuna fa uns quants anys, la mateixa filosofia també es pot aplicar als traficants diem-ne a petita escala. Ja fa temps que van descobrir que portant petites quantitats a sobre sempre poden justificar que és per “consum propi” o, en el pitjor dels casos, si són detinguts, saben que al cap de quatre dies (per no dir hores) ja tornaran a ser al carrer i a seguir amb el negoci. És dir, els esforços policials segurament no es troben prou emparats amb les lleis vigents i potser caldria aprofundir en com acompasar uns i altres (però això ja és feina dels que fan les lleis i els que les apliquen).

Malgrat tot, no seré jo qui caurà en el recurs fàcil de dir que aquesta situació s’arregla només a cop de porra, sinó que prèviament cal aplicar allò de “val més prevenir que curar” (i que consti que, per exemple, el bombardeig mediàtic de campanyes contra la droga, explicant-ne els seus efectes sobre la salut i el comportament, no és escàs!).

Droga a Mataró? Igual que arreu és fàcil trobar-ne per tothom que vulgui consumir-ne. Actuacions combinades Mossos – Policia Local? Només cal llegir la premsa d’ahir. Queixes de veïns que veuen com el portal de casa es converteix en un anar i venir? També i normal, només cal tenir present que activitats d’aquestes característiques sumades als efectes col·laterals que solen provocar generen malestar i inseguretat. Polèmiques per l’actuació de la Policia? Una de prou mediàtica arrel de tancament del Centre d’Iniciatives Juvenils de Cerdanyola, gestionat per Xerinola. Sobre aquest assumpte s’han vessat mars de tinta en format notícia, comentaris i opinions i, per tant, segurament ja no vindrà d’una més. Vagi per endavant que crec que la policia va actuar d’acord amb el protocol de funcionament que tenen establert (tot i que no hagués estat malament coordinar-se amb la gent de Xerinola) però que, per altra banda, era innecessari tancar el centre de forma cautelar (que hi van trobar droga sembla una evidència que comparteixen totes les parts. El com hi va arribar ja és una altra història tot i que el sentit comú diu que bona part de la “incautada” deuria caure “accidentalment” de les butxaques dels fumetes de torn, però si s’ha de tancar qualsevol espai on els usuaris portin “costo” a sobre, que es vagin preparant les escoles i instituts -públics i concertats- d’aquesta ciutat que em temo que tots hauran de xapar). Tampoc crec que sigui necessari elevar situació a la categoria de drama irresoluble argumentant que els usuaris (habituals i potencials) no es tornaran a acostar mai més a aquest centre perquè ha estat clausurat temporalment.

Tampoc ens enganyem, qui utilitza aquests centres té un perfil molt determinat, amb unes necessitats derivades de situacions socials desfavorides que desemboquen en problemàtiques cal abordar des de diferents àmbits i de forma pluridisciplinar: treball amb la família, l’escola, l’entorn, el lleure, l’ocupació... I em sembla que aquestes circumstàncies són prou conegudes com per actuar de barrera d’entrada als serveis que ofereixen. No dubto que Xerinola fa una bona tasca (els conec, i en la seva vessant educació en el lleure, els vaig “patir” en més d’una ocasió) però m’agradaria que, a més de les lloances que darrerament se’ls ha fet, compartissin els resultats de la seva feina amb el comú. No aniria malament que, ara que s’han convertit en mediàtics, donin compte públicament de la seva gestió, explicant quina és la seva tasca, com es financen, quants usuaris han atès i quins resultats n’han obtingut... (ah, i si hi ha certa malfiança respecte els mitjans de comunicació local sempre poden recorrer als blocs o altres instruments, que d’addictes a la causa amb bloc propi també en tenen).

El que si que no compartiré amb ells i amb el seu entorn (immediat o no tant) és el comportament que alguns van tenir en el darrer ple on es va tractar el tema i on van prendre la paraula representants de l’entitat i de l’Associació de Veïns de Cerdanyola. Puc entendre l’emprenyada per no compartir el punt de vista del govern però mai el menysteniment cap a càrrecs electes que, agradi o no, ens representen a tots. Amb aquestes formes, les paraules se les emporta el vent i el que queda (i a alguns els retrata) són les actituds.

Carta oberta a l'Esteve Terradas

2008-05-15T08:50:00.000Z

Foto: com no, de l'Andreu Nin

Benvolgut company,

He sentit cants de sirenes que diuen que marxes a ocupar noves responsabilitats allà per la Delegació del Govern i que deixes l’ajuntament que t’ha vist créixer políticament i com a persona (la cara de nen que mostren les fotografies del primer mandat et delata). N’has passat de tots colors per aquesta santa casa, però amb el teu treball has contribuït a girar la ciutat com un mitjó, a fer realitat un projecte del que avui en gaudeixen milers de ciutadans. Vagi per endavant que crec encertada la teva decisió de posar un punt i apart en la teva carrera política i voldria felicitar-te per haver adoptat aquesta sempre difícil decisió.

Si algú em pregunta allò tant suat de si el polític neix o es fa, li diré que, en el teu cas, i des del meu modest punt de vista, tu ets dels que ho porten a la sang, dels que posen per davant de tot les més profundes conviccions, dels que creuen que la política serveix per transformar una realitat sempre millorable, dels que fan del servei públic i del treball eficient una virtut.

Algú dirà que la teva carrera a la casa gran ha estat molt llarga, que ja era hora de prendre una decisió potser ajornada, però a aquests els diré que aquesta no només és una decisió personal, sinó que hi ha més factors que hi juguen. Quan vas en una llista electoral en llocs de sortida deu ser perquè algú creu que tens aptituds per anar-hi i, lògicament, aquesta decisió, posteriorment, es veu refrendada per dues urnes (les internes del partit i les externes dels ciutadans). I noi, a tu se t’ha votat repetidament.

Diuen que tens un caràcter diem-ne que fort (no serè jo, que t’he vist en acció alguna que altra vegada, qui dirà el contrari), però t’haig de dir que el compenses amb alguns valors que ja m’agradaria que els compartissin molts d’aquells que hores d’ara ostenten responsabilitats polítiques (sigui en les institucions sigui en “l’aparatu”): integritat, fermesa, noblesa, visió, capacitat d’escoltar...

Potser el meu respecte cap a la teva persona va més enllà de compartir aficions comunes (en alguna, darrerament, m’estàs superant, especialment pel que fa a assistència a concerts del nostre estimat Boss) sinó que també et dec alguna cosa en tant que, en moltes ocasions, m’has servit de referent (i m’has aguantat neures i preocupacions tot fent un cafè) i, per què no dir-ho, ets de les poques persones amb qui he compartit vida política que diuen les coses pel seu nom, de forma clara i directa, de les que val la pena escoltar (arguments per sobre de tot) i de les que saps que hi pots confiar perquè no t’apunyalaran per l’esquena.

Ja sé que tothom és prescindible, que el món no s’atura, però em sembla que al grup municipal del PSC et trobaran a faltar. Especialment pel que fa a la teva visió i capacitat política (quan un trípode, tu ja m’entens, perd una pota la seva estabilitat es veu minvada). Ja em sap greu, ja, però em sembla que, tot i amb matisos, en Joan no va massa errat en la seva anàlisi. En tot cas ja ho veurem.

Bé, Esteve, ja només em queda desitjar-te molta sort en la teva nova etapa i, com diu aquell, bon viatge pel guerrer...

Signat: algú que t’aprecia i, collons, que encara et deu una samarreta!!!!

La patada

2008-05-08T14:48:00.000Z

Els humoristes d’aquest país estan de dol. Un dels filons més importants que han explotat en el darrers anys, el tàndem Acebes-Zaplana, ha decidit plegar veles i retirar-se de la vida pública (en Zaplana a la Telefònica que va deixar ben apanyada el seu amic Aznar i l’Acebes no trigarem a saber-ho). La campanya del “Save Acebes” del Polònia ha estat un autèntic fracàs. Hauran d’enviar el personatge a la nevera (diguis piset de jubilats) o buscar un nou recurs (creativitat en tenen de sobres) per tal que el Bruno Oro es segueixi lluint. Amb aquesta operació d’escombratge, en Rajoy es treu de sobre dos personatges que, amb el seu vist i plau, han actuat de Zipi i Zape en el marc de l’estratègia pepera de la bronca i la radicalització política (de la mà dels mitjans que ja no estimen en Rajoy cap a la dreta més dretana). Una vegada comprovat el seu fracàs (els resultats de les eleccions del 9-M en són el termòmetre) cal fer foc nou (congrés mogudet?) i proposar noves cares i maneres de fer (suposo, perquè el gallec, ara més que mai, fa de gallec i mentrestant, el vaixell del PP, estil Prestige, va deixant anar “hilillos de plastilina” en format declaracions sucoses de militants i càrrecs més o menys emprenyats, desinformats i/o desorientats).

Però reprenent certes afirmacions anteriors sobre la suposada voluntat d’ambdós personatges de dedicar-se a altres afers, un no pot deixar de qüestionar-se si el plegar veles o la retirada voluntària són termes políticament correctes. Sempre quedarà el dubte. Ja se sap que en política hi ha qui se’n va per voluntat pròpia o, també, aliena, utilitzant-se en aquest segon cas la tàctica de la patada desplaçant (ascendent, lateral o a l’infern) per desempallegar-se d’aquells que “no compten pel projecte”, "fan nosa" o senzillament "no han fet els deures" que tenien encomanats (en tots els casos, vàlid tant pels que estan al govern com pels de l’oposició, que a tot arreu es passa l’aspiradora). Clar que, sent més fins, també es pot utilitzar aquella paraula tant bonica de la “renovació” (curiós, però, sempre n’hi ha que queden al marge d’aquesta) per rejovenir, donar nous aires o impuls... Eufemismes i més eufemismes per amagar una realitat ben clara: adéu siau i moltes gràcies (o ni això, que no seria la primera vegada que ni es comunica formalment que algú s'ha quedat sense càrrec i l’interessat se n’assabenta perquè algú, que curiosament ni tant sols és del seu partit, li envia una carta d’agraïment per la feina feta).

I és que la política, per alguns (soc incapaç de quantificar-los i, per tant, difícilment puc dir si són molts o pocs, tot i que en la meva ingenuïtat m’agradaria creure que pocs), no deixa de ser una sana competició per tocar poder, mantenir-se en el càrrec (altrament dit poltrona) costi el que costi, promocionar com sigui i on s’aplica la lògica, també prou coneguda, de que els adversaris es troben en els altres partits polítics i els enemics a casa. Tampoc siguem així, que encara hi ha qui creu en ideals i en la capacitat transformadora de la societat! Us recomano un exercici simple: poseu noms i cognoms de polítics que conegueu en un i altre calaix i a veure que us surt. Quin pesa més?

Malgrat tot, si algú es mereix una bona patada al cul són aquests dos personatges i ja posats, la faig extensiva a la immensa majoria de jugadors del Barça, entrenador, directiva i tots aquells que han contribuït a convertir el cercle virtuós (com es nota que e va la retòrica, Laporta) en clarament merdós. Afortunadament, la Penya guanyarà la lliga de bàsquet!

Llibertat d'expressió (per a tothom!)

2008-05-06T14:54:00.001Z

El corporativisme és una moda que no passa. És més, hi ha determinades professions que en fan bandera i tanquen files al més mínim indici, no d’intrusisme professional, sinó d’opinions foranies que no s’ajusten al què toca (“qui s’han cregut que som!!!” que deia aquell). Convindreu amb mi que de tant en tant el tan denostat corporativisme (per aquells que no tenen la possibilitat d’aglutinar interessos comuns i de defensar-los peti qui peti, que de treure’n profit al carro si apunta qui faci falta) ens dóna pel sac una i altra vegada. L’exemple més clar, si més no per aquells que som usuaris del ferrocarril, el tenim cada any quan el sindicat de maquinistes convoca la vaga de torn per pressionar a la patronal i aconseguir el tant desitjat augment de sou (l’excusa que tapa les vergonyes sol ser una altra que si ens destapem amb la veritat encara ens titllaran de caradures).

Hi ha professions o agrupacions d’interessos que són més corporativistes que d’altres. Mireu si no les atzagaiades que l’hi ha tocat rebre al Manuel Mas per opinar en el seu bloc sobre l’entrevista que la Terribas li va fer al Molt Honorable Pepe Montilla en tant que Presi de la Generalitat. En Manuel diu allò que molts pensem, que els periodistes se solen omplir la boca d’objectivitat però a l’hora de la veritat el subjectivisme s’acaba imposant (vàlid també per realitzadors/es). Tampoc és tant estrany, són homínids (per entendre la diferència entre homínids i humans llegiu-vos les obres de l’Eudald Carbonell) i toca escombrar cap a casa. Però hi ha una diferència substancial respecte al comú dels mortals que ens va això d’expressar les nostres idees i esbombar-les als quatre vents a partir de blocs, cartes al director o altres mecanismes que la xarxa o els mitjans posen al nostre abast. Nosaltres opinem (dibuixem una realitat mediatitzada, en funció de com la veiem a partir de diferents paràmetres ideològics, culturals, socials...) i ells informen (dibuixen la realitat tal i com és. És allò del “así ha sido y así se lo hemos contado”. Si és que això és possible!!!). Però sobretot, no se us acudeixi pas criticar-lis la feina i demanar responsabilitats que, aleshores, treuen el sant Cristo gros de la llibertat d’expressió (en Pedro J i en Losantos són especialistes en argumentacions d’aquest estil, especialment per tapar les seves vergonyes) per justificar el que faci falta. Fins i tot per dir cul d’olla al polític de torn, a l’esportista o al famós que els seus col·legues de la premsa rosa s’han encarregat de fer pujar com l’escuma (clar que la culpa sempre és dels lectors/televidents que només comprem merda o dels progenitors i els mestres que no ens van saber educar com cal). Ells, en virtut d’una feina prou respectable (com totes), poden opinar/informar sobre el que els doni la gana, però pobre de tu que diguis alguna cosa que no els agradi o posis el dit a l’ull al/la col·lega.

Res, Manuel, si no vols que et lapidin, calladet (o si més no dient el que volen sentir) i força petons al cul a tots aquells que et passin per davant amb el carnet de periodista a la boca. Si és així com els polítics i altres espécies bípedes d’aquest país han d’anar per aquest món, aviat a Mart hi haurà vida.

Calç i sorra

2008-04-30T14:33:00.000Z

Una de calç i una de sorra. Així podríem titular la política cultural que, aquest mandat, ens ofereix l’ajuntament de Mataró. I dic l’ajuntament i no l’IMAC (em costarà, després de tants anys, oblidar-me del PMC) amb plena consciència perquè tinc la impressió que si no fos per algun que altre cop de geni de l’alcalde, hores d’ara vessaríem llàgrimes de pena (avui si que això de la pena juga amb el sentiment i amb determinat cognom directiu).

La de calç és evident. L’ajuntament (entenguis com a edifici situat a la Riera 48, sèu, entre altres serveis, d’Alcaldia, que no de l’IMAC, que s’ha mirat el projecte que comentaré des de la distància. I això que el carrer Sant Josep és a prop!) s’ha posat d’acord amb la Fundació Bassat per tirar endavant un dels projectes culturals més engrescadors que recordo i amb el qual estic absolutament d’acord per motius que ja he explicat anteriorment. Ja tenim un conveni signat, un emplaçament fixat i ganes de buscar recursos econòmics (si us plau, no deixeu les gestions en mans de l’IMAC que farem badalls de gana!) per fer realitat un museu inèdit a Catalunya i que pot ser un bon referent no només per visualitzar el continuum històric de l’art català de la segona meitat del segle XX sinó també com a element de centralitat que contribuirà a dignificar l’entrada més urbana que tindrà el port. Per no dir ja allò tant suat de posar Mataró al mapa i bla, bla, bla.

La de sorra també és evident. En aquest cas, però, els termes s’han invertit. Cultura ha posat tots els pals a la roda i la casa gran, tot i que inicialment hi apostava, ha acabat mirant cap a l’altre costat. Us ho imagineu, oi? Parlo del malaguanyat fons d’art que, hores d’ara, jeu al fons (del mar). Un dia d’aquests també vaig parlar de la llet que tenen els de cultura quan dia si i dia també es troben projectes que la societat civil (organitzada o no) els hi posa sobre la taula. Aquest n’és és un clar exemple. Resulta que la idea neix del bon amic PIC, qui té la capacitat de posar d’acord ingents quantitats d’artistes plàstics de la ciutat (algun dia m’explicarà com ho va fer, perquè si tenim en compte allò que ell és un crític d’aquells que no es tallen un pèl i els artistes els trobem tradicionalment dividits en capelles, capelletes i altres fórmules organitzatives, ja podeu entreveure la complexitat de posar d’acord a tot el guirigall), aglutinar-los i redactar un projecte que pretén una cosa de sentit comú: que la ciutat disposi d’un fons d’art viu d’aquells que tenen la capacitat de crear amb uns mínims de qualitat (terme subjectiu que normalment serveix per barallar-se). De fet, algun ingenu, creia que quan es poses en marxa Ca l’Arenas, i d’acord amb les voluntats d’en Jordi, aquest equipament es convertiria precisament en la seu de la plàstica mataronina degudament historiada (una altra cagada, Sergi, no n’aprendràs mai!).

Total que, amb mil i un maldecaps provocats per aquells que manen (ERC) i manaven (ICV) a l’IMAC, tornem al cop de geni de l’Alcalde i s’acaba signant un conveni que, se suposava, havia de desencallar el tema i fer-li veure la llum (igualet, igualet que el tema del museu Bassat). Però, noi, es veu que el paper mullat també existeix a la casa gran i tot se’n va a can pistracs (malgrat tots els partits polítics, coalicions i altres invents, amb presència a l’ajuntament, portaven el tema del fons d’art als seus programes electorals i alguns, els que manen. Ho van incloure al pacte de govern. Deu ser per allò d’esgarrapar vots però, ja se sap, diu la dita que quan un és al poder veu els coses diferents!) per deixadesa de Can Cultura que, apel·lant a la seva grandesa creativa, decideix muntar-se el seu propi fons d’art alternatiu amb tothom que vulgui aplegar-se sota el seu còmode paraigües. Si algú pensava que la contraproposta serviria per desmuntar determinats moviments em sembla que, una vegada més, l’ha cagat i les aigües culturals pugen turbulentes. Però ja se sap, la cultura no fa guanyar vots.

Gastronomia simbòlica

2008-04-22T13:30:00.000Z

Avui, jornada prèvia al sant més llibreter i vegetarià dels que es fan i desfan, tenia previst seguir amb el capítol d’aficions vàries (idea a la que no renuncio) però modificaré substancialment la temàtica. Deixarem la literatura (en concret una autora determinada) per un altra dia. El motiu? El mal hàbit de repassar la premsa cada dia i trobar-se amb una notícia d’aquelles que ja no sorprenen per habituals, però a la que se li pot treure un “suquet” interessant.

Si la primera recomanació era en clau etílica, aquesta serà gastronòmicament simbòlica. Malgrat ser un incondicional del peix (la culpa és de ma mare) i, per tant, de determinats restaurants on hi pots trobar espècies marines (amb closca o sense) cuinades amb excel·lència, també tinc la virtut (si així se la pot anomenar) d’agradar-me el tast de diferents menges de procedències variades (cuina etnològica?) i tastar restaurants d’aquells que surten a les guies més prestigioses (ep, que quan toca anar de menú també ho faig!). Com que afortunadament la meva dona, coneixedora d’aquestes passions, ha instaurat el costum (sa per mi, econòmicament perjudicial per ella) de regalar-me un sopar d’estels Michelin coincidint amb el meu aniversari, fa un parell d’anys que fem ruta per aquests camins de Déu en busca del preciat indret culinari. L’any passat va tocar El Celler de Can Roca. Poca conya, si teniu ganes de delectar-vos els sentits no us el perdeu. Gust, tacte, olfacte i vista acaben ballant la conga en un edifici nou i funcional, d’aquells que també et captiven i que compleix perfectament la funció d’aixopluc de comensals amb ganes d’experimentar sensacions. Només una petita recomanació: arribar-hi, si no han millorat la senyalització, té el seu què (si disposeu de GPS no dubteu en activar-lo).

L’any que ve? Veurem quin cau. En tot cas, aprofito l’avinentesa per recordar-li a la meva estimada que si el 26 de setembre es “raja”, li tocarà pagar sopar a ca la Ruscalleda (apart, evidentment, del ja preceptiu del novembre, quan caiguin els 43).

Per últim una proposta senzilla: Immersos com estem en el debat (localista per no dir de poble) dels símbols (per allò de la bandera a la plaça Santa Anna de Mataró) recomanaria a tots els que ara van per la vida de defensors a ultrança dels atributs patris (els conversos de fa quatre dies, els que naveguen entre dues aigües i els que sempre han defensat un model folklorista quan no s’han atribuït la patent de repartir carnets de catalanitat) presentin una nova proposta de resolució al ple per col·locar, just al costat de la senyera, o posats a estalviar, enganxat al màstil i a una distància prudencial, una foto del Ferran Adrià, el nou símbol que aglutina tot allò que som els catalans (procedència variada, capacitat de treball i de sacrifici, emprenedors, innovadors....). I el dia de la hissada fotogràfica, ja que som tant simbolistes, agrairé als senyors/es del Consistori que aquesta vegada es vesteixin per l’ocasió, tal i com marca el protocol simbòlic, i s’encasquetin la corresponent barretina.

"Actua" ... cions capgrosseres

2008-04-18T02:00:00.001Z

Si ahir reclamava la capitalitat humorística de Mataró, avui em toca fer una rectificació pública. Em mantinc en la proposta (i quan parlo de capitalitat no em refereixo només al Maresme lliure i tropical sinó que la faig extensiva al món mundial) però aprofito l’avinentesa per afegir-hi un element més: capital de l’humor i de la barra (que no de bar, sinó més aviat en la seva vessant caradura).

No sé com s’ho fan, però al final m’hauré de creure que en aquest circ a l’aire lliure en que s’està convertint Mataró per mèrits (demèrits) propis, a alguns els nans els hi creixen i recreixen fins esdevenir de talla Robafavenca. Al pas que anem, ja poden anar encarregant una nova comparsa que, s’acosten les Santes, i en Mataties, la bruixa i en Biada (el faig sortir per allò que a alguns integristes encara els pica la seva procedència) han adquirit una talla que, d’aquí dos dies, ens venen els americans i els fitxen per jugar a la NBA i WNBA.

La darrera (n’hi hauran més?): resulta que la gent d’Actua no paga el lloguer de l’immoble que ocupa des del 2005 degut a que es van instal·lar en una plaça que “no estava completament configurada”. Aquesta si que és bona, ens superem dia si i dia també. La pregunta és senzilla, Si l’espai no estava en condicions, per què s'hi van instal·lar quan s’hi van instal·lar? I, com és que se’ls ha permès aquest aplaçament de pagament amb interessos incorporats (que només faltaria)? Dos motius per la reflexió: per l’agravi comparatiu que suposa amb altres que, tot i estar situats en indrets que s’estan urbanitzant, paguen el seu lloguer religiosament (siguin públics o privats) i per allò de l’honorabilitat de la dona del Cèsar. No queda massa bé que el plec de condicions no reflectís una clàusula d’aquestes característiques (potser hagués afavorit que s’haguessin presentat altres ofertes i ja se sap que la competència sol ser positiva quan parlem de mercat lliure i tropical) i que s’esperi a la signatura del contracte per formalitzar una “proposta” que no obligació. Però, clar, com que ja no hi havia competència ...

Reconec que el Robafaves ha fet, durant temps complicats, una tasca molt important a la ciutat de difusió cultural i, més a prop en el temps, amb la seva inversió en immobles, ha contribuït a dignificar un carrer de la ciutat, però si ja em va sorprendre que, en el seu dia, busquessin com a aliats a la gent d’Abacus (a qui s’han cansat i recansat de criticar públicament pel fet que oferien descomptes als seus associats, però amb qui, quan ha convingut, s’han aliat per seguir quasi mantenint el monopoli del negoci del llibre a Mataró), també tinc molt clar que no es pot pretendre viure tota la vida de les glòries passades i adobar-les amb una capa de vernís purista que pretén convertir el què és un negoci amb una determinada fórmula organitzativa empresarial en quelcom més que la crua realitat (fets no paraules) s’entesta en contradir.

No sé vosaltres, però jo continuaré com sempre, comprant a preus més competitius a la FNAC (a Mataró al Tramvia de la plaça Granollers i, especialment, a les paredetes que per Santes se situen a la Rambla) i, en tant que consumidor preocupat per la seva economia i amb poques ganes d’aguantar collonades, seguiré amb el meu particular boicot comercial a determinats establiments (cooperatius o no).

Capgrossades artístiques

2008-04-17T08:32:00.001Z

L’humor és un bon recurs per afrontar determinades situacions a la vida que, gestionades d’una altra manera, podrien alterar substantivament el nostre sistema nerviós i convertir-nos en addictes als tranquil·litzants, antidepressius i altres píndoles que la indústria farmacèutica, amb la pertinent recepta mèdica, posa al nostre abast. Diu la dita que millor riure (de nosaltres mateixos i de situacions que provoquem o provoquen tercers) que plorar. I la sabiduria popular, sustentada en milers d’experiències precedents, no s’equivoca.

Per tant, treure ferro a notícies que diàriament apareixen als mitjans de comunicació o a fets que, sense anar més enllà, ens succeeixen en la nostra quotidianitat, s’acaba convertint en una protecció vital que ens permet continuar avançant. Això si, l’humor no ha d’emmascarar la realitat, n’hem de ser conscients per, si cal, transformar-la.

Conec en Martí Anson de fa anys i panys. El seu pare fou un dels fundadors de l’Anxaneta, la nostra escola comuna, i tot i no compartir classe per allò dels anys (soc de l’edat del seu germà Jordi, amb qui ens vam veure dissabte passat en el sopar anual que fem els de la nostra promoció) ens vam retrobar al tren en època universitària. Ell carregat amb els trastos cap a belles arts i servidor cap a la facultat d’història. Ara els contactes s’han convertit en molt més esporàdics però cal dir que he anat seguint la seva trajectòria d’artista diem-ne contemporani (ja comencem amb les etiquetes que tant s’estilen en aquest món!).

I és que cadascú entén l’art com l’entén. Per mi, més enllà de tècniques més o menys depurades, l’art és expressió dels sentiments. Allò que no emociona, que no et fa venir un cert pessigolleig en determinats indrets del cos no m’acaba d’encaixar en aquesta categoria. Dit d’altre manera, algú pot estar davant d’una obra que segons els experts és, parlant en plata, una merda, però si et sacseja de dalt a baix per mi entraria dins aquest bast caixó de sastre. És allò de la subjectivitat de cadascú.

No sé si la seva propera obra em generarà aquesta sensació (difícilment la veure in situ) però si en faig una lectura en clau d’humor, la considero una genialitat sense precedents que pot contribuir a actualitzar les capgrossades de Mataró. Pretendre construir una rèplica de Can Fabregas al desert de Nou Mèxic, en el marc de la 7a edició de la biennal de Santa Mònica, exemplifica perfectament la capacitat que tenim els capgrossos d’enfotre’ns de les nostres misèries locals, exportar-les i, com no, globalitzar-les. Com que sempre anem perdent el cul per aconseguir que aquesta ciutat pugi a l’Olimp (entenguis situar Mataró al mapa que sigui) i pretenem que la reconversió industrial, fruit de la crisi del gènere de punt, acabi situant-nos en l’epicentre de la modernitat tecnològica i dels serveis, que us semblaria si, a més, treballéssim la proposta de Mataró, capital de l’humor?

I, ja posats, no seria possible que una vegada feta la rèplica de Can Fàbregas la desmuntéssim i traslladéssim a Mataró per tornar-la a muntar i l’ubiquéssim en algun espai públic amb un epitafi prou eloqüent a l’estil “som capgrossos de collons”. Així quadraríem el cercle dels despropòsits i compliríem la voluntat municipal de dotar d’obres d’art places, placetes i altres indrets més o menys bucòlics.

"Boa" comarcal

2008-04-14T02:20:00.000Z

Si bé és cert que moltes persones han passat a la història per les seves paraules, són, per sobre de tot, els seus actes els que ens permeten aproximar-nos a la seva manera de ser i fer. Sense ànims (ni coneixements) per traçar un perfil psicològic, podríem agafar com a exemple, i no per casualitat, l’ex president Aznar (PP). D’aquest personatge crec que tots recordem alguns episodis, com fer entrar el país en una guerra il·legal, mentir descaradament davant els fets de l’11-M o repapar-se, al costat del seu amic Bush, puro en mà (havà?) i reposant les potes sobre la taula. Tot i això, em temo que l’acte que millor ens diu com és, fou el numeret que va muntar arran de casament de la seva filla. El què hauria d’haver estat un esdeveniment amb certa intimitat (com els seus parlaments en Català) va convertir-se en un fet mediàtic amb pretensions de boda monàrquica adobada amb salsa rosa.

Aquesta voluntat de destacar per sobre del comú dels mortals (egocentrisme elevat a la màxima potència), amb pretensions, a l’estil nou ric que acaba caient en el ridícul més espantós, no ha estat, però, patrimoni exclusiu de l’Aznar. De fet, si m’apureu, divendres a la nit vaig assistir a un acte que em va recordar aquestes maneres de fer. I no ho dic per la institució que celebrava 20 anys, el Consell Comarcal del Maresme, sinó per (em temo) les enormes ganes que han tingut alguns (dos, un que mana de nom i l’altre que se n’aprofita) de fer servir l’esdeveniment per treure pit i intentar sobresortir costi el que costi, que ganes de protagonisme en tenen i molt (i si és mediàtic millor).

Aprofitar dates més o menys significatives per tirar de celebració és un fet constant en les nostres vides individuals o col·lectives i ho fem de moltes maneres (amb la família, els amics, a casa, al restaurant, en un concert, escoltant una conferència...). Un poti poti de motivacions que cadascú acaba celebrant en funció de les seves possibilitats i voluntats. A vegades com excusa per fer gresca i xerinola, altres per aconseguir qui sap què. Però totes les celebracions per aniversari tenen uns denominadors comuns: el record, l’agraïment i un apunt de futur.

Però retornem als 20 anys del Consell. El record hi va ser (per tots aquells que han passat per aquesta santa casa i pels que ja no hi són), l’agraïment que no falti (a l’aparell polític –per quan una renovació de model?- i als treballadors –sort n’hi ha d’aquests en una institució on el lideratge polític és escàs per no dir nul-, exemplificats en els successius presidents que ha tingut i en les tres currantes històriques) i l’apunt de futur també (afortunadament en Manuel Mas, qui si no, va saber posar les coses al seu lloc). Tanmateix tot es va adobar amb una posta en escena amb pretensions de boda de nou ric i amb algun interrogant:

Cal muntar un pessebre per tres centes persones quan en època de crisi (o recessió) els poders públics són els primers que han de practicar una certa austeritat? Em diran que el cost no era excessiu (i menys si es té en compte que era compartit entre administració i assistents. Em consta que els treballadors i ex treballadors, aquesta era la meva condició, vam apoquinar 20 eurets) però no es tracta de mesurar-ho en termes econòmics sinó d’imatge que es transmet a la societat.

Cal editar un llibret tipus festa major de barri, farcit de publicitat d’empreses que tenen vinculació directa amb l’homenatjat i que, per tant, deuen haver pagat amb “gust”? Si, com fa tothom, s’ha de fer un llibre de “sants” per recordar la història d’aquests darrers 20 anys, potser que el facin com marquen els cànons!

Cal que en el llibret, a més del què toca, que és el típic escrit de tots els presidents que han passat per la casa, s’hi coli el gerent actual i s’obviïn els altres que també hi deuen haver dedicat el seu temps i energies? Em sembla bé que siguin els polítics els que donin la cara. La resta sobra, a no ser que algú vulgui situar-se en el mateix nivells que aquests!

L’Aznar va fer el ridícul. Alguns (dos, el que mana i el que només està pendent de la foto) s’han afegit a seguir-li els passos amb la “boa” del Consell. Si la gent mai ha tingut clar perquè serveix un Consell Comarcal, amb actuacions com aquesta encara ho entendrà menys. Feliç aniversari a tots (menys a dos!).

Viníssim

2008-04-10T14:09:00.000Z

Avui inicio una nova secció en aquest bloc de parides vàries, amb la voluntat de difondre aficions personals tot enllaçant-les amb recursos que hom pot trobar a aquesta fantàstica comunitat que es diu internet. Serà, el que podríem anomenar, l’apartat de recomanacions vàries.

Segurament, la primera afició que recordo, allà per la meva més tendre infància (el suport fotogràfic de l’esdeveniment ha estat fonamental per activar la meva capacitat memorística) és una que s’ha mantingut amb els anys, per no dir que ha anat creixent amb el pas del temps.

M’agraden vins i caves (no seguiré amb la llista de substàncies líquides legalment tolerades no sigui que algú pensi que n'abuso) especialment des que la meva àvia materna, en plena celebració del meu primer aniversari i esperonada per, diuen els que hi eren, una mirada de desig incontrolat d’aquest qui escriu, em va mullar el xumet en una copa de xampany (per aquelles èpoques no s’estilava la denominació d’origen). Es veu que, automàticament em vaig transformar en felí (els ulls em delaten) i hores d’ara encara estic llepant i rellepant. Clar que sempre ho puc justificar amb allò de la dieta mediterrània (invenció moderna però tant li fa) i la tradició greco-romana de la que som hereus.

Des del dia que vaig fer un any, doncs, he mamat l’enologia (expressió culte que amaga l’addicció no patològica a determinats tipus d’alcohols). M’agrada xafardejar per bodegues (a Mataró, que em perdonin la resta, us recomano la d’en Joan Domingo per allò que és la meva de tota la vida), deixar-me aconsellar (en Joan en sap un munt) i tastar vins negres i blancs (el rosat em costa) i, sobretot, caves (recomano visita obligada a Sant Sadurní d’Anoia amb parada obligada a Recaredo. Si porteu la butxaca plena no us perdeu el reserva particular).

Seguint amb aquesta afició, i gràcies a la jove de casa, he descobert un bloc que tracta de vins i que és altament recomanable. D’acord, l’autor és el seu germà, en Nani, arenyenc de pro, amb coneixements profunds sobre la matèria, bones capacitats literàries i conversa agradablement infatigable (li ve de família). Per cert, ara que no ens escolta ningú, un petit secret: amb en Nani hem de fer negocis. El petit de la casa té predilecció per la seva filla gran i caldria mirar d’arreglar-ho (clar que el molt perla també parla meravelles d’una tal Paula que va a la seva classe, però és clar, de Sergi i Paula ja en tenim uns a casa).

Cultura lletera

2008-04-09T14:20:00.001Z

Quan jo era petit dèiem allò de “quina llet” quan algú era beneficiat per un acte de sort. Avui la terminologia que utilitzen els joves ha deixat pel bagul dels records determinades expressions populars (la generació del “no em ratllis” i del “fer-s’ho” amb la xorvi/xorvo estira amb força). Tanmateix, aquesta expressió caduca em servei per il·lustrar determinats esdeveniments. No fa massa dies parlava de la situació de la cultura a Mataró i enumerava un seguit de propostes i projectes que van fent la viu viu (o la mort mort, depenent de com es miri). Conscientment o inconscient vaig obviar explicar que d’aquests una bona part no havien vingut per inspiració dels líders del PMC (IMAC?) sinó més aviat per propostes externes que mans àvides s’havien fet seves (el Museu Bassat el proposa en Lluís Bassat, el Cruïlla de Cultures se l’empesca el Clap, el fons d’art surt dels artistes mataronins...)

Està clar que quan les neurones creatives no donen per dibuixar projectes atractius es pot recórrer a estirar d’allò que els altres ofereixen, arribant-se així a un pacte de bona voluntat que beneficia a les parts i tots contents (uns perquè, tal i com tenim muntada la cultura pública a Mataró, els hi solucionen la papereta i els altres perquè tenen aspiracions de veure un somni plasmat en la realitat). I una vegada més el PMC (IMAC?) està “de llet”. Ara l’hi ha plogut el festival Xecspirià que fa anys es desenvolupa a Santa Susanna (estic convençut que si en Joan Campolier, l’ex-alcalde convergent d’aquesta vila no hagués estat inhabilitat per la justícia, la capital del Maresme Lliure i Tropical poques possibilitats hagués tingut de fer-se’l seu).

Però mirem-ho en positiu. Mataró pot convertir en oportunitat el què algú altre es va encarregar de dissenyar i fer créixer i, sembla ser, que ja s’ha posat mans a l’obra. Dues incògnites: les dates (l’agost podria considerar-se una oportunitat si no som tant estrets de mires que només pensem en el tòpic de la ciutat buida en època de vacances. I el turisme que ens ha de venir a veure?) i l’espai on es desenvoluparà, que hores d’ara apunta, Penedès (ERC) dixit, a una masia de les 5 Sènies. Ai, ai, ai, que entrem en reserva apatxe.

Consell gratis: no seria millor ser més prudents, en termes de declaracions públiques, fins que el projecte, en versió dates i emplaçament, estigui més madur? Ja veig a venir dues plataformes tipus “salvem l’agost” i “salvem les 5 Sènies” amb manis, tractorades i altres estratègies clàssiques dels “no al que faci falta” o passets endavant i endarrere a l’estil concerts del cruïlla al Parc (si feu números dels espais que, des d'instàncies municipals, es van arribar a proposar per acabar allà mateix fa certa gràcia/pena –Josep, no va amb segones!!!-).

I retornant al tema de la llet, els de Santa Maria també s’han vist beneficiats pel manà que raja, en aquest cas, de la mamella municipal. Sembla que el programa de commemoració del mil·lenari de Santa Maria ja s’ha concretat i s’ha trobat el paganu (150.000 eurets de res que hi posa l’Ajuntament). I els de missa què? No es rascaran la butxaca? Això si, entitats de la ciutat també es mullaran el cul per participar-hi. Ja ho poden dir ja, “pagant –els altres- Sant Pere canta”.

Moda canetenca

2008-04-08T13:48:00.004Z

Potser ja va sent hora que, amb el temps que fa que tinc aquest bloc actiu, faci alguna referència al meu poble d’acolliment i avui en tinc una excusa perfecta gràcies a la notícia que l’escola de teixits de punt de Canet de Mar es convertirà en un centre de recerca.

Com passa el temps. Aquest 2008 farà tres anys que hi visc. Dieu-me sentimental però al deixar enrere la riera de Sant Simó, durant el darrer viatge que faig fer, carregat com un burro per acabar de portar els trastos a la nova llar, quasi em cauen les llàgrimes. Això de les arrels tira més del que em pensava. Però tot i la “morriña”, siguem francs, ha valgut la pena!!! (smuac per qui ja sap).

Doncs vet aquí que aquest poble que s’enfonsa en el temps (algun que altre vestigi romà s’hi ha detectat), enclavat en allò que el reiet gran de la casa anomena el Maresme Lliure i Tropical és, per sobre de tot, un indret mediàtic. Deu ser, segurament, la vila que més gent del món de la faràndula té per metre quadrat. Exemples: la Trinca, els Comediants o en Lluís Omar (l’Edgar –el segon de la nissaga-, que fa els seus “pinitos” amb la Fura dels Baus, confiem que segueixi els passos dels ja consagrats). Però no us penseu que la cultura acaba amb noms i cognoms de gent amb ressò mediàtic. Passejant-hi hom s’adona que el Modernisme també hi ha deixat la seva petja en l’obra de Doménech i Montaner, un personatge polifacètic que, a la seva tasca d’arquitecte cal sumar-hi una vocació política que ja voldrien molts. Un poble que conserva alguna tradició peculiar com la de nomenar el canetenc/a de l’any (ànims Mercè que t’ho enduràs de carrer) i que en promou de noves (a cada acte lúdico-festiu toca estripar tambors i timbals amb els Perkutes versió sènior o infantil). Un poble d’aquells que a l’hivern no veus ningú pel carrer però que a l’estiu sembla com si la gent brollés de sota les pedres i s’estila el fet de rierajar, és a dir, aprofitar les terrasses per fer vida social mentre es degusta un gelat artesà o directament es tira d’alcohol de més o menys graduació. Ah, i deixeu-m’ho dir, que si no exploto: val la pena fer una volta pel què els vilatans, Canetencs de tota la vida, per assimilació als mataronins d’igual procedència temporal, anomenen la ronda de Canet (rondeta potser s’ajustaria més a la realitat). Indret idílic amb palmeres a, diem, cada 100 metres? (Se’ls deuria acabar el pressupost per posar-ne més).

Però tornem al tema del teixit de punt. De fet, l’escola ha patit del mateix efecte que aquest sector productiu tant maresmenc. A mesura que les fabriquetes han anat tancant, l’escola ha perdut alumnes, fins a quedar-se orfe. I que consti que he dit fabriquetes conscientment. Em resisteixo a anomenar-les com a empreses que, tot i haver-n’hi de sèries que han sabut reconvertir-se i competir com cal, n’hi ha moltes altres que s’han quedat pel camí perquè han jugat al tacticisme del benefici ràpid i la nul·la inversió (bé, en el negoci em refereixo, perquè amb béns immobles de titularitat personal si que n'han sabut). De nou la dicotonomia amo – empresari ens ha passat factura i segurament molt més cara que els xinesos que, en boca d’aquesta espècie en vies d’extinció, s’ha convertit en una nova plaga i excusa que tot ho justifica. Confiem que no sigui massa tard i que, certament, el projecte de centre de recerca, que tot just s’enceta, sàpiga convertir en oportunitat el què fins ara és una amenaça pura i dura.

Però, tampoc ens posem dramàtics, Canet no perd ni perdrà el seu atractiu en el món del tèxtil. Bona prova n’és la passarel·la de moda més notòria del poble: si voleu conèixer les últimes tendències de l’estil xandelé, us recomano una atenta visita pels càmpings que l’envolten. Us sorprendrà.

Capgrossades

2008-04-03T14:42:00.000Z

A Mataró ens estem guanyant l’apel·latiu de capgrossos amb tots els ets i uts. La darrera “anècdota” que ens pot identificar amb aquests personatges mitològics o lúdico-festius és la proposta aprovada per tots els grups municipals d’instal·lar una senyera a la plaça Santa Anna.

La proposta, portada al ple pels de CiU, es va aprovar per unanimitat (com no. Si algú hagués baixat del carro de les essències pàtries ràpidament, la resta, l’hagués titllat de botifler, antipatriota i tots els adjectius que determinada marca de la casa utilitza quan se li escalfa la boca). En Mora (CiU) diu que està content i satisfet pel seu gran triomf. Noi, jo també ho estaria. Tenint en compte que aquest és un tema estratègic i vital pel present i futur de la ciutat, que menys que sentir-se cofoi (com sempre les grans preocupacions de CiU continuen sent les essències en format senyera, virolai, barretina i pa amb tomàquet. Les qüestions diem-ne més socials queden en segon terme ja que no porten la patina de catalanitat folklòrica).

D’acord amb el Reglament Orgànic Municipal (no us recomano la seva lectura a no ser que patiu d’insomni i vulgueu curar-vos) als plens s’hi pot tractar qualsevol tema que afecti al municipi directament o indirecte. Així, aprofitant el calaix de sastre, veiem com de tant en tant a l’ordre del dia s’hi cola alguna perla. Al proper per, per exemple, hi ha dues fantàstiques propostes de resolució sobre el Tibet, tema molt mataroní com tots sabeu, o en altres ocasions ens hem trobat perles com la que feia referència a la “compatibilització de la presència de turistes en les embarcacions pesqueres durant la seva jornada de treball” (mandeeee?). Després es queixen que són massa llargs!!!

D’en Josep Lluís Carod Rovira (ERC, de moment) he fet meva una definició que trobo plenament encertada; “és català (no qui viu i treballa a Catalunya, com deia en Pujol) qui se’n sent”. Clar i concís. Cadascú fa amb els seus sentiments de pertinença a una tribu concreta el què vol. Que la tribu porta associats uns determinats símbols que la identifiquen em sembla molt bé, que en la intimitat cadascú els hi dóna la importància que tenen també. I jo em pregunto, fa falta fer ostentació pública dels símbols més enllà dels edificis institucionals que ens representen i de determinats actes festius? S’aconsegueix més pedegree catalanista per fer onejar la senyera? No serà que estem fent el mateix ridícul que feien aquells que penjaven “rojigualdas” del tamany d’un camp de tenis a Madrid i que els mateixos que han portat la proposta al ple es van encarregar de dir-lis de tot.

I ja posats, si ho hem de fer, fem-ho bé, amb dos collons i barretina. Una senyera? No siguem rancis, tipus català qualsevulla: que en col·loquin quatre!!!!! Una al turó de Cerdanyola, una altra al campanar de Santa Maria, la tercera al Mataró Parc i la última al turó de Mata (si senyor, quatre, com les quatre barres de sang del molt il·lustre Guifré el Pilós) i, a poder ser, de mida suficient perquè es vegin no ja des de tota la ciutat sinó fins i tot des de Mallorca (que es noti que els mataronins la tenim grossa!). I cada dia a les 7 del matí, el Consistori en ple, format i quadrat davant la senyera, entonant el seu cant (per les Santes si val fer el canvi pel bequetero).

Humor negre

2008-04-02T14:02:00.001Z

La setmana passada vaig veure la Mònica Terribas entrevistant a l’ex conseller Vallès (CPC o Ciutadans pel Canvi, que no pel Càrrec com diuen algunes males llengües, suposo que properes a Unió per allò de les minories ben situades) a tomb del nou llibre que acaba de publicar. Tot i que l’entrevista tenia el seu què em vaig quedar amb l’emprenyada intrínseca que porta aquest home, causada per aquells que ridiculitzen la política amb programes d’humor més o menys intel·ligent. L’home matava el missatger sense adonar-se (o potser si) que més d’una vegada és la pròpia classe política (amb tantes excepcions com vulgueu) la que practica un humor més aviat espès o ridícul (i no ho dic, només, pel clàssic de l’avui diem blanc per demà dir negre i aquí no passa res).

Doncs mira per on, els humoristes d’aquest país estan d’enhorabona. Un personatge d’aquells que s’hi posa bé acaba de ser nomenat president del Congrés. Podríem dir que, el càrrec, tot i ser rellevant des d’un punt de vista institucional, poqueta cosa més aporta (ep, sou apart, que cobra més que el President del Govern per tenir força menys responsabilitats!) i estic convençut que aquest no és precisament el lloc que voldrien ocupar la immensa majoria de diputats (millor un ministeri, oi?).

I aquí si que ja no entenc res. No havíem quedat que aquejjjjjt senyor s’havia retirat de la política per, potser, incorporar-se als cors del seu amic Raphael, ejjjjjcriure les memòries del seu pare falangista o fer-se ejjjjjcolanet a Santo Domingo de la Calzada (a Montserrat no, que li produiria urticària). Conyes apart, no entenc com el Zapatero (amb qui es van enfrontar per obtenir la primera secretaria del PSOE) l’ha proposat i votat sabent que és un personatge que més que consensos, provoca picors. No sé si és per allò de pagar “favores prestados” (quins?) o utilitzar-lo de cortina de fum per distreure l’atenció del què realment és important (la investidura del president i les aliances per aconseguir vots que la facin possible, on s’haurà de pactar amb aquells que ara han negat el Bono per dues vegades).

Ho sento Joana, però el teu malson s’ha fet realitat. El teu i el de tants altres que ens hem sentit decebuts pel nomenament d’un personatge que se’ns ha cagat a sobre massa vegades. Un símptoma: és la primera vegada que un president del Congrés surt escollit en segona volta. A la primera fins i tot algun diputat sociata es va atrevir a trencar la disciplina de vot (sort que era secret que si no, hores d’ara, estaria remant a galeres per algun riu de Castilla – La Mancha). Si fins i tot el “manda huevos” d’en Trillo (PP) va treure més vots!!! Clar que potser encara vivim en el somni i estem davant d’un acte humorístic: no era la Chacon (PSC) la que, de bon rotllo i “optimísticament”, en plena campanya ens deia allò de que preferia qualsevol altre per presidir el Congrés? Doncs cony, aquesta també el deu haver votat, conjuntament amb la resta de diputats del PSC que, tal i com estan les coses, una legislatura més no tindrà grup parlamentari propi. Humor del fi, no us sembla? El mateix que deurà practicar el Bono per amansar les feres del Congrés, que si el PP continua amb la seva tònica de la bronca permanent ens esperen unes quantes sessions parlamentàries més que divertides (penoses?). Clar que, potser, l’experiència adquirida després del seu pas pel Ministeri de Defensa li permetrà quadrar a ses senyories marxoses.

Està vist que uns cobren per fer humor, altres per governar-nos (amb humors varis en funció de l’ocasió i la tendència) i els de més enllà (mesa del Congrés) per dirigir i ordenar debats que a vegades semblen més una olla de grills que altra cosa. Jjjja, jjjja, jjjja i algun ejjjnif de puta pena.

L'Anna ens ha deixat

2008-04-01T14:41:00.003Z

Benvolguda Anna,

Si Déu existeix, fes-li una entrevista de les que tu saps fer, a veure si li treus els colors i, d’una vegada per totes, es dedica a evitar les injustícies d’aquest món. De càmara, com no, pots comptar amb en Bis, que de ben segur també li farà una bona repassada.

Siguis on siguis, un petó.

Transva .... què?

2008-04-01T08:35:00.001Z

A alguna gent, per activa i per passiva, els traeix la llengua. D’altres, per evitar-ho, usen i abusen de metàfores, al·legories, símils, hipèrboles i altres figures retorico-semàntiques. Aquesta sol ser l’especialitat de la gent d’ICV, a qui reconec una més que notable capacitat de retòrica i de generar discurs (bé, sempre hi ha alguna que altra excepció que no nomenaré) amb el que es pot estar o no d’acord. Ara bé, quan s’opta massa sovint per no dir les coses pel seu nom i intentar cercar subterfugis lingüístics passa allò amb què ara es troba el nostre conseller de Medi Ambient, l’honorable Sr. Baltasar. Fent honor al seu nom reial i atenent a la multitud de cartes que va rebre durant la primera setmana de gener (just abans del dia 6), totes fent referència al segon crit més famós del despertament bellugòs de les Santes mataronines (qui, en la nit calorosa del 25 de juliol, no s’ha esgargamellat demanant aigua????), s’ha hagut d’empescar alguna solució d’urgència per fer front a la sequera que tenim a sobre.

Deixem-ho clar d’entrada. El conseller no fa res més que gestionar una situació que ve de lluny i on aquells que ara clamen contra el govern, molt hi tenen a veure per la seva nul·la capacitat de planificació. Té pebrots haver de sentir determinades lliçons de l’ex-conseller Espadaler (CiU) sobre el tema de l’aigua. Te pebrots tornar a sentir la cantarella del Roine que ells van ser incapaços de transvasar amb tots els anys que van tenir per fer-ho (23 anys de govern deuen donar per això i per més). Té pebrots que ara vinguin a proclamar que cal un gran pacte pel tema de l’aigua, això si, seran ells qui diran (es deuen considerar experts frustrats en la matèria) què s’ha de fer i què no. Quina barra!!!!

Això no eximeix, però, que el conseller l’ha cagat. Ha intentat disfressar el que tothom sap que és un transvasament i, amb la boca ben gran (que no petita que així la vessa més), l’ha volgut fer passar com una altra cosa de nom indeterminat. Això si, excepcional i transitòria (que ho és fins que entrin en servei les dessalinitzadores projectades, dues de les quals ja es troben en fase de construcció). Però, a veure, treure aigua d’un riu (Segre) per passar-la a un altre (Llobregat) com es diu en aquesta fantàstica llengua que coneixem com a Català? Transvasament o transvasament? Doncs si cal fer-ho, siguem valents i diem-ho alt i clar.

Que cap polític responsable pot apuntar-se la contramedalla de deixar 5 milions de persones sense aigua és una evidència que fa vergonya anunciar-la i que, fins i tot, el més tonto de la classe pot arribar a entendre (si em permeteu, ja em poso jo mateix com a tal). Que cal cercar solucions urgents per superar la sequera sense apel·lar als bruixots indis també. Que cal una política de l’aigua responsable encara més. Però, senyor meu, diem les coses pel seu nom. Ja se que costa, que quan s’ha fet bandera contra els transvasaments i cert pla hidrològic nacional promogut pel PP, sigui per convenciment intrínsec de la facció ecològica, sigui perque electoralment pot beneficiar apostar pel que promovien els altres és dur. Però, nois, vosaltres que feu bandera de la pedagogia política, podríeu haver-la aplicat en aquest tema!!! Tant costa explicar que aquest recurs és provisional i que, la gran diferència d’aquest transvasament amb el de l’Ebre que proposava el PP, és que aquí el què es pretén, fonamentalment, és abastir una població que d’aquí quatre dies pot quedar-se sense aigua i no regar camps de golf com alguns pretenien fer a Múrcia i a València? Doncs no, entestat a tirar de la figura retòrica de torn. Menys esforços lingüístics i més posar solucions. Com que estic convençut que en Baltasar té coses més importants a fer que llegir aquest bloc (igualet, igualet que la immensa majoria de mortals) em limitaré a enviar-li, via correu electrònic, el darrer post que sobre el tema de l’aigua (neta) vaig escriure. Si li serveix bé, si no .... també!

He vist un duc

2008-03-31T14:52:00.004Z

Llegint la darrera notícia sobre el culebrot de l’Estació Depuradora d’Aigües residuals (EDAR) de Pineda em ve al cap una cançó de la Trinca que la meva dona m’ha enganxat (tinc una certa facilitat perquè se’m quedin determinades cançons o músiques i després no hi ha manera que me les tregui de sobre i em passo el dia cantant-les. Tant ella com la jove de casa tenen una certa habilitat per mortificar-me cantant cançons que saben se m’enganxaran).

Us la sabeu? És aquella del “He vist un Duc, ha vist un què? He vist un Duc, abesibe...” Fantàstica cançó per exemplificar un capítol més del surrealisme que impregna la maleïda EDAR. Ara resulta que les obres s’han d’aturar perquè a la pedrera de Montpalau hi nia una parella de Ducs que, en tant que espècie protegida, no poden desplaçar-se de la zona.

L’alt Maresme, considerat el destí turístic per excel·lència de la comarca (encara que es fonamenti majoritàriament amb presència de guiris de baix nivell que busquen sol, platja i sangria), resulta que havia de ser el primer destí de les EDAR maresmenques i, hores d’ara, el més calent a l’aigüera. Un fantàstic exemple de la política ninby (not in my back yard o “no en el meu pati del darrera” perquè ens entenguem tots) practicada pels municipis de la comarca que teòricament haurien de veure’s beneficiats per la presència d’aquesta infrastructura. És a dir, durant anys i anys, aquells que basen bona part de la seva economia en la platja han vist com les seves aigües residuals pretractades es llençaven al mar via emissari submarí (quan no arran de platja que algun que altre trencament ha patit) perquè els municipis eren incapaços de posar-se d’acord sobre l’emplaçament de l’estació. Normal, ningú vol equipaments “lletjos” al costat de casa, però tothom considera que són necessaris. Contradicció d’aquelles que els polítics solen (des)gestionar en funció de l’interès general o urnamental (si em dóna vots, a la contra o a favor i patada endavant que ja ho arreglarà algú).

Repassem la cronologia dels fets: el Pujol promet que l’Alt Maresme tindrà Depuradora. La Generalitat la pagarà i construirà i els municipis afectats (Pineda, Calella, Santa Susanna, Malgrat de Mar i Palafolls) posaran el sòl. Primer problema: qui, mai més ben dit, es queda la merda? Tots els alcaldes miren cap a l’altre costat fins que a el govern convergent de la Gene decideix que es farà a la pedrera de Montpalau (terme municipal de Tordera, té collons el tema!). Comencen les obres i, amb el primer govern tripartit, el conseller Milà fa aturar les obres i s’inicia la recerca d’un nou emplaçament. De fet, la mesura d’en Milà tenia tot el sentit del món i no només perquè els seus amics ecologistes van començar a mobilitzar-se per impedir que es destruís l’idíl·lic paisatge de Montpalau (tranquils, si no hagués estat aquest el motiu, n’haguessin buscat un altre que l’esport “natural” és aturar obres) sinó perquè amb raons tècniques a la mà era una autèntica bajanada. La pedrera està situada a l’interior, mentre que actualment tots els col·lectors en alta van a parar al pre-tractament de Pineda (situat just al costat del mar) i, per tant, per fer arribar les aigües residuals fins a Montpalau cal bombejar-les cap amunt (cost energètic i, per extensió, econòmic gens menyspreable) per tractar-les i, a continuació, per gravetat, enviar-les via emissari, al mar (que de terciari de moment només hi ha el nom).

Vet aquí que amb aquesta evidència sobre la taula es proposen espais alternatius: Malgrat proposa uns terrenys al costat de la Tordera (amb la idea de recarregar l’aqüífer amb l’aigua depurada, funció que en part ja desenvolupa l’EDAR de Blanes) i Pineda i Santa Susanna s’acaben unint per proposar uns terrenys compartits a primera línia de costa (amb alguna que altra picabaralla entre ells per allò de veïns i benavinguts). El sentit comú s’imposa i s’accepta aquest darrer escenari i es comença a treballar una proposta que minimitzi l’impacte ambiental (i olorós no ho oblidem). Però noi, veïns i pagesos s’alien per evitar que es faci allà (sembla que està prohibit que les EDAR es facin arran de costa, per això la de Mataró es troba emplaçada just al costat del Castell de Burriac!). Ja els hi poden explicar que avui dia les solucions tècniques permeten minimitzar tots els possibles efectes adversos que tururut. En Morell (CiU), l’Alcalde de Pineda, que va actuar amb un sentit de la responsabilitat més que lloable perd les darreres eleccions municipals (en part gràcies al merder que provoca el tema de la depuradora. Quantes vegades es deu haver flagel·lat per la seva valentia!) i el nou alcalde, en Javi Amor (PSC), sent responsable de les seves proclames electorals, re-negocia amb la Conselleria una nova ubicació. Quina? De nou Montpalau! (amb el vist i plau de l’Alcalde de Tordera que veu possibilitat de treure’n profit pel poble). Clar que aquí tampoc s’acaben els problemes.

I ara on som? Parats a Montpalau per culpa de la maleïda família de Ducs. Ah, i amb més d’un incompliment d’aquells que, ara que estem de sequera, fan mal als ulls. Jugarem a allò de l’aigua amunt i aigua avall que, total, la despesa la paga la Gene (ep, la d’inversió en bona part Europa); Terciari? Reaprofitar aigües? Si bé, ja en parlarem demà passat o l’altre o el de més enllà. No m’estranyaria que, seguint el ritme de la zona i la capacitat reproductora dels ducs, d’aquí a 15 anys més algú encara parli de què cony s’ha de fer amb la depuradora. I mentrestant seguirem tirant aigua al mar. Total, ens en sobra!!!

Santa Maria i els "paganus"

2008-03-28T14:41:00.001Z

Ja tornem a tenir aquí un nou aniversari. Ara sembla que, per ser un bon capgròs, cal commemorar el mil·lenari de Santa Maria (existeix un document de l’any 1008 que l’esmenta. Aquí s’hi que hi ha una prova documental que sustenta la data, no com aquella tonteria del mil·lenari de Catalunya que alguns, recorrent més a l’èpica que al rigor històric, es van inventar per justificar determinats postulats polítics). De fet, els actes de celebració es van iniciar el passat dia 25 de març, just el dia el què es va datar, mil anys enrera, l’esmentat document.

Em sembla bé que els creients de la ciutat (catòlics, en aquest cas, que de tot hi ha a la vinya) dediquin temps i esforços a commemorar aquest esdeveniment. Els pot servir, depenent de com ho facin, per captar adeptes quan la religió i les vocacions van de capa caiguda. Normal: ja fa molt temps que la il·lustració i la ciència universalitzades (encara no del tot, malauradament) van fer baixar de l’altar determinades veritats absolutes que s’han demostrat incertes quan no clarament enganyoses en benefici d’una elit preocupada per mantenir els fidels en la més absoluta ignorància i així mantenir prerrogatives. De fet, la religió és tant antiga com l’home i durant segles ha estat un recurs fàcil per explicar l’inexplicable. No soc de missa (és nota?), més aviat soc dels que difícilment mai podran creure en déus i religions quan la història s’encarrega de constatar que en nom d’aquests i d'aquelles s’han comès veritables genocidis. L’argument és reduccionista, ja ho sé, però proveu a posar en una balança quantes ànimes s’han salvat i quantes han acabat a la foguera i ja m’explicareu el resultat. Això, si, una confessió íntima: he contemplat centenars d’esglésies, monestirs, basíliques... però sempre des d’una visió d’enamorat de l’art i la història i, en totes elles, quan veig un Sant Antoni (de Pàdua preferentment) encenc un ciri. No com a devot, res més lluny dels meus interessos, sinó com a nèt que d’aquesta manera recorda la seva tia Antònia (ella, que era creient, quan jo era petit sempre em deia: “quan em mori, de tant en tant porta un ciri a Sant Antoni. No perquè creguis en Déu, sinó perquè així et recordaràs de mi”).

Total, no ens desviem del tema, que un dels elements centrals de la commemoració és la restauració del temple i aquí volia anar a parar. Fa anys i panys que se sap que Santa Maria s’ha de restaurar i hi ha qui s’ha entestat en que qui ha de pagar les obres ha de ser l’administració pública (per exemple, he perdut el compte del número de vegades que vaig sentir en Joan López, portaveu del PP i no sé quantes coses més, portant aquest tema al ple i sol·licitant que el “paganú” fos l’Ajuntament). Sembla que s’ha avançat en aquest sentit, la Generalitat s’ha compromès a finançar el 50% de les obres i la resta cal veure com s’ho manegaran l’Ajuntament i, suposo, l’Església. I ara que a Mataró el tema patrimonial s’ha posat de moda (l’ombra allargada de Can Fàbregas continua donat de si per mèrits i demèrits de tots plegats), alguns ens volen fer veure que les administracions s’han de mullar el cul perquè la basílica de Santa Maria és patrimoni de la ciutat (i de l’Església, diria jo, en tant que propietària de l’immoble). I servidor de vostès no veu tant clar que la rehabilitació s’hagi de pagar amb el fruit dels impostos que paguem creients i no creients.

Algunes pinzellades patrimonials: Ho he dit mil vegades i ho seguiré dient, Mataró presenta un llegat patrimonial més aviat pobre i, per tant, la lectura dels nostres monuments obeeix més a qüestions sentimentals i simbòliques que a valor històric real. I un bon exemple n’és Santa Maria. De fet, per molt que celebrem el mil·lenari del temple, el que es pot veure en l’actualitat res té a veure amb els orígens. El temple és barroc (segles XVII i XVIII) i poc queda del seu antecessor gòtic (segle XV) i menys encara si ens en anem més enrere fins arribar al temple romà que ocupava aquest indret (lamentable que les cales arqueològiques s’haguessin hagut de fer a cuita corrents). Cal destacar-ne, per sobre de tot, la quasi sempre tancada Capella dels Dolors, obra d’Antoni Viladomat (aquí si que tenim una autèntica joia del barroc català).

Algunes pinzellades econòmiques: és evident que qualsevol edifici necessita manteniment i, quan l’hi arriba l’hora, rehabilitacions més o menys profundes. I que aquestes actuacions les ha de pagar algú. Quan entren dins l’esfera dels privats, és a dir, d'obretes a casa o al pis, a tots ens toca rascar-nos la butxaca i apoquinar als industrials de torn. Quan parlem de patrimoni, sembla que aquesta lògica ja no funciona així. Quants edificis privats catalogats heu vist que cauen a trossos? No cal anar lluny en el temps ni en l'espai. Agafeu, de nou, Can Fàbregas com a exemple. Quants edificis ha hagut de comprar l’Ajuntament i posteriorment concretar la partida pressupostària per fer front a la inversió? Un munt. Amb Santa Maria, resulta que tot això no val. L’Església en tant que propietària, pobreta, no hi pot (vol?) fer front i, per tant, que paguin uns altres que és patrimoni de tots (les administracions preferentment i, per si no hi arriben, a missa passem la gorra per si ens cau algun caleró). I els de l’oposició pugen al carro de l’apoquinamenta amb una lleugeresa de la bona. Però aquest factor té una explicació senzilla: si algun aspecte transversal hi ha al consistori, al marge d’ideologies polítiques, és l’afinitat cristiana comú a força regidors/es i personatges que els envolten que, no tinc cap mena de dubte, s’acabaran posant d’acord per pagar mentre amb altres temes més estratègics de ciutat se les foten de valent. Amen.

Ucicultura

2008-03-27T07:57:00.004Z

Fa temps que, de forma premeditada, no escric res sobre cultura en la seva vessant mataronina. Premeditada perquè a vegades el silenci es el millor remei per ordenar idees i per defugir el cop calent que promou això d’escriure en un bloc. Però vet aquí que amb l’anunciat tancament de l’Arcàdia, el naixement d’una nova galeria d’art i altres esdeveniments que s’han anat succeint amb el temps prefereixo deixar el mutisme de banda i apuntar alguna idea. Per cert, i si algú s’emprenya, que es rasqui!!!

A Mataró, com en tantes altres ciutats del món mundial, la cultura no deixa de ser la germaneta dels pobres. Qui més qui menys s’omple la boca de les seves virtuts però quan tenim el pap ple ens adonem que no només de paraules viu l’ésser humà. Potser fa falta algun aliment sòlid que doni consistència a tanta verborrea. A casa meva (per molt que ara no hi visqui ho continua sent) la cultura té una salut més aviat ucistica (neologisme arrelat a la unitat de cures intensives). Possiblement un factor que hi juga en contra ha estat el paper tutelar que des de la represa democràtica ha desenvolupat l’Ajuntament. Segurament en els primers anys va fer el que tocava (reanimar el moribund) però hores d’ara aquest paper hauria de ser secundari i només s’hauria de limitar a posar les bases per fer possible que la cultura arribi a tots els indrets i individus i cedir el protagonisme a aquells que poden fer cultura, siguin associats altruistes i/o privats per compte pròpia o jointventurats (clar que primer ens hauríem de posar d’acord sobre què entra dins aquest calaix de sastre i aquí segurament ens encallaríem força fins arribar a assolir algun tipus d’acord). Dit d’altra manera, i potser de forma més barroera, no es tracta que l’administració esponsoritzi i subvencioni a tal o qual sinó que tal o qual s’espavili pel seu compte i l’ajuntament, si el projecte obeeix a uns objectius prèviament fixats i a una qualitat determinada, el recolzi amb infrastructura, logística, Know how, contactes, assessoria, comunicació... I, per cert, una vegada acabat el programa i havent gaudit dels serveis municipals a donar comptes de què s’ha fet i quin benefici (i no parlo en termes econòmics) n’han obtingut els ciutadans.

I aquest paper diferent no només l’haurien d’entendre els nostres representants polítics sinó també tots aquells que intervenen en el fet cultural diem-ne creatiu i que, com marca la tradició d’aquí i d’allà, aspiren a viure enganxats a la mamella pública (alguns hi viuen en funció del color polític, d’altres fan caps i mànigues per entrar en la categoria i això sense oblidar que també n’hi ha que ni s’ho han plantejat perquè per si mateixos són perfectament capaços d’espavilar-se o perquè passen d’històries rares).

Volem una administració que actuí de motor o que hi posi el volant, les quatre rodes, el xassís i tota la resta? Volem agents culturals ocupats en crear o entestats en si em donen la subvenció, m’encarreguen aquell treballet o em paguen el catàleg de l’exposició de torn? No vull ser pessimista, però em sembla que, de moment, la cosa no va per aquí sinó que continuem com sempre.

Algú deia que calia reformar el patronat, que hores d’ara potser ja no és necessària una estructura com aquesta que en temps quasi prehistòrics tenia la seva utilitat. Hi estic totalment d’acord, però em temo que, si es compleixen els pronòstics, aquesta “gran” operació acabarà sent allò de no toquem res i apliquem una lleugera capa de maquillatge que hem de justificar el temps perdut. Pel que s’ha publicat, sembla ser que el Patronat es dedicarà a la gestió cultural i els serveis, diem-ne auxiliars, es transferiran a la l’ajuntament. I les preguntes són senzilles: Amb què millorarà la gestió cultural si precisament aquest espai no entra en la reforma? Per què algú ha comprat un director del Patronat que ens l’han venut com un “gran gestor” quan no gestionarà res que no sigui cultural (faceta que, precisament, desconeix força)? Més aviat aquesta moguda sembla allò clàssic de “tots parats” no sigui que el regidor de torn (soci minoritari del govern, recordem-ho) perdi protagonisme, pes polític, pressupostari o de personal. Són aquelles històries que s’acaben fent pensant més en els polítics de torn que en la gent que ha de rebre els serveis. Nova oportunitat perduda d’endreçar una casa que funciona com funciona.

Reconec que vaig ser crític amb la gestió d’en Jaume Graupera i del director que va fitxar. Però aquest parell d’ara els acabaran fent bons! En Jaume com mínim tenia idees (recordeu allò de la pluja fina, la voluntat de concertar amb entitats i associacions de la ciutat tipus Foment i Sala Cabanyes i el pla d’equipaments culturals 2a part?). Una altra cosa és que la seva concreció va ser, en massa casos, força etèria. Els d’ara ni tant sols se sap si en tenen d’idees (jo, si més no, no les he vist, llegit, ni escoltat enlloc): el projecte del Museu Bassat el mou l’alcalde i el regidor de cultura no apareix per enlloc, després de tenir el fons d’art parat i reparat ara surten per peteneres, el fons Català-Roca diu bye bye, la nau Gaudí s’utilitzarà pel que s’utilitzarà (que no em sembla malament però preferiria un ús cultural), Can Xalant va com va (silenci) i el Carnestoltes es queda sense en Pellofa. Això si, tornarem a tenir Cruïlla de Cultures allà mateix (què no havia de canviar d’escenari?) i Can Marfà sembla que va endavant. Per caritat, no hi ha cap novetat al marge d’allò que fa anys i panys que es cou? Tampoc ens amarguem la vida, sempre ens quedarà Les Santes.

Per acabar, us recomano l’article que al passat mes de febrer va publicar en Joan Salicrú al seu bloc. El temps passa i el seu contingut continua sent plenament vigent. Algú dirà que a la gent no li importa si el Patronat fa o desfà, que l’important són els continguts que els arriben. I té raó, però aleshores que no ens venguin reformes que acaben convertides en cortines de fum.

Va per tu, Bis

2008-03-13T14:33:00.000Z

Significar-se en algun aspecte per obtenir el reconeixement col·lectiu no és senzill. Malgrat que les pàgines de la història estan farcides de personatges que han tingut algun paper en fets més o menys coneguts, el cert és que, com va dir aquell, més són els anònims que han circulat per aquí sense deixar traça universal.

També és curiós que ens és més fàcil exaltar les virtuts dels qui ja no són entre nosaltres que no pas del coetani i ja no us explico el contrasentit d’aquells que critiquen en privat per passar a la lloança pública quan l’afectat ha desaparegut del mapa. D’aquí que se celebrin aniversaris variats i es proposin homenatges de tot tipus. I és que sempre m’ha emprenyat aquesta circumstància. No és més senzill fer aquests reconeixements en vida, quan l’home/dona de pro pot gaudir-ne?

L’entradeta ve a tomb perquè demà, en el marc de la 27a edició dels Premis de la Comunicació Local homenatjaran, a títol pòstum, en Bis Lligonya i fins i tot li atorgaran el premi d’honor. Segurament a ell, un personatge singular que no estava per collonades, això del premi li hagués importat ben poc. Però si que és de justícia reconèixer una trajectòria coherent i compromesa.

Fa molt anys que vaig conèixer en Bis (normal, amb l’extensa família Lligonya hi he tingut contacte per allò de la generació, l’escola comuna...) i, per tant, he pogut anant seguint la seva trajectòria. Primer d’una forma més o menys indirecta (a casa he tingut gent relacionada amb el tèxtil i amb vinculacions sindicals, tot i que no on ell militava) i després, quan m’incorporo a l’Ajuntament amb responsabilitats en l’àmbit de la comunicació, ja molt més directes per motius evidents.

Li reconec, per sobre de tot, el compromís, la tossuderia i la valentia. Tot i que aquests adjectius no només valen per ell sinó que els faig extensius a tots aquells que han cregut en un projecte, el de Televisió de Mataró, i que han fet caps i mànigues per tirar-lo endavant.

El compromís com a persona, per creure en uns ideals i per lluitar-hi (especialment en temps difícils, quan era més còmode estar tranquil·lament al sofà veient-les venir).

La valentia per estirar del carro de Televisió de Mataró amb una fórmula estranya si t’ho mires des d’un punt de vista empresarial (una associació cultural sense ànim de lucre?) però que l’entens perfectament quan coneixes les persones que hi ha al darrera i la tossuderia per no defallir i seguir creient en el projecte tot i les adversitats (legals, tècniques, econòmiques...).

Però més enllà d’aquestes qualitats em costarà oblidar les converses mantingudes i els innombrables cigarrets compartits, a peu dret o amb el cafè de rigor. De mirada franca i sense callar-se’n ni una té les deixava anar una rera l’altre. Això si, amb paraules mesurades i sense estalviar-se consells (acabat de nomenar regidor d’educació em va felicitar i sense pensar-s’ho ni dos segons em deixà anar allò de “ho tens fotut nano, tu no ets del seu clan i t’ho faran pagar car”. Quanta raó en tant poques paraules!).

Per que deu ser que a TVM hi ha passat tanta gent amb un grau de compromís social remarcable? Deixeu-me personalitzar-ho en el bon amic Santi Ortego, un altre exemple de persona en majúscules, que va aportar la seva intel·ligència i el seu enorme bagatge tècnic i cultural en tantes i tantes tertúlies del Pantalla Oberta.

Espero que demà algú tingui el detall de recordar que darrera la figura d’en Bis hi ha molta més gent que mereix aquest premi/reconeixement. Deixeu-me felicitar-vos a tots per la part que us toca i, des d’aquest modest mirador, enviar un petonàs a l’Anna Palà. Ànims i endavant les atxes!

Resultats electorals

2008-03-10T07:56:00.001Z

Ja tenim els resultats. A simple cop d’ull tot continuarà igual, el president del govern serà el mateix, el cap de l’oposició també (si no li afaiten la barba abans d’hora!), els partits minoritaris (la resta) també hi seran (alguns entren i d’altres surten o s’escurcen). Tot igual? Certament que no!

Comencem per analitzar la participació. Aquell component tan important per copsar la salut democràtica d’un país, tant saludat per tots els líders polítics a l’hora de fer les primeres declaracions però que després tendeixen a deixar arraconat al calaix dels mals endreços fins que toca treure-li la pols perquè s’acosten noves eleccions. Aquesta vegada la xifra màgica s’ha enlairat fins als 25 milions i mig (un 75,32%, lleugerament inferior que al 2004). Es torna a demostrar que la gent es mobilitza fonamentalment per les eleccions generals i, després, en ordre descendent, per les altres (municipals, autonòmiques i europees). La política més allunyada sempre guanya a la més propera. Serà que la gent té clar que a les generals es decideix molt i força.

Si mirem els resultats, és evident que el bipartidisme ha guanyat de totes totes. No es cap novetat, fa anys i panys que succeeix i alguns encara se n’estranyen. Això és bo o dolent? La resposta la trobareu depenent amb els ulls que us ho mireu. De partits en clau nacional n’hi ha molts (si ahir us vau fixar amb totes les paperetes que hi havia als col·legis electorals podreu estar amb mi que aquesta afirmació no és gratuïta) però de realment rellevants hores d’ara n’hi ha dos: el PSOE i el PP. Entre uns i altres sumen 322 escons dels 350 que hi ha al Congrés. L’altre teòricament “gran” partit nacional (IU) ha quedat reduït a la marginalitat i s’ha empetitit fins quasi desaparèixer. Diran que la llei electoral no els beneficia i tenen raó, però algú es creu que aquest és el gran motiu? Tindran feina a fer autocrítica i, ja de passada, que no es quedin només amb la flagel·lació ni adoptin el recurs fàcil de la radicalització, no sigui que a les properes desapareguin del tot. Allò del partit frontissa tipus Alemanya aquí no funciona. No n’hi ha cap en clau nacional que pugui donar recolzament estable als dos grans, el bipartidisme s’alimenta de la geometria variable que aporten els nacionalismes perifèrics.

Els partits dits nacionalistes han patit (com sempre) el bipartidisme. De fet, els grans han guanyat més escons dels que ja tenien i els petits n’han perdut en detriment d’aquests. Pocs han aguantat l’estrebada de PSOE i PP. I sort tenen que la llei electoral prima territoris i població. No entraré en el debat que alguns alimenten sobre si aquesta tipologia de partits haurien o no de ser presents al Congrés. És evident que tenen el mateix dret que qualsevol altre a presentar-se tot i que, en el seu cas, a la única cosa que poden aspirar és a “influir” en un govern sense majoria absoluta i així “beneficiar” el seu territori de referència. Poca cosa més.

Vinga, deixeu-m’ho dir, and the winner is........ ZAPATERO. Algú en tenia dubtes? Si a mesura que avançava la campanya electoral i, amb enquestes a la ma, el resultat de les eleccions semblava decantar-se cap al PSOE (després dels dos cara a cara televisius el blat ja era al sac) només calia veure quina seria la distància amb el PP: Majoria absoluta (és collonut, tots els partits aspiren a ella però sempre ens venen amb la cantarella que millor que no n’hi hagi!) o relativa (ja la tenim aquí!). I ja que parlem de victòries, potser és bo recordar que normalment els que estan a l’oposició no guanyen mai, sinó que perden els que ostenten el poder (que li recordin al PSOE amb els merders del final de l’època González o al PP amb la seva fantàstica gestió de la crisi de l’11-M). I cal dir que Zapatero, tot i errar com tothom, tampoc l’ha cagat tant. De fet me n’alegro i molt que el PP es torni a quedar a l’oposició a veure si d’una vegada per totes aprenen que amb personatges obscurs del tipus Acebes, Zaplana o Aguirre no van enlloc. I que ja n’hi ha prou d’alimentar l’anticatalanisme com a font segura de vots o de jugar amb el terrorisme.

Alguns ja diuen que més que una confrontació d’idees aquestes han estat les eleccions del “cal parar-li els peus als altres”. Els socialistes amb el “si no hi vas tornen” i els peperos explicant que calia fer el que fos per desincentivar el vot dels sociates (millor que es quedin a casa). A l’hora de la veritat uns i altres han anat a votar i els resultats són els que són, tot i que coincideixo en que seria més convenient una confrontació d’idees serena i assenyada que fomentar el “que ve el llop”. Segur que tots hi sortiríem guanyant.

Baixem un esglaó i anem a Catalunya. Vagi per endavant que estic molt satisfet del paper del PSC. Ahir va quedar ben demostrat que Catalunya té pes específic a l’hora de decidir qui guanya unes generals. El creixement socialista ha estat espectacular, igualant els resultats del 1982. 25 diputats (felicitats Manuel!!!!), 4 més que al 2004. CiU ha aguantat i guanya un escó fins a situar-se als 11, el PP també en guanya 1 (7) i ERC i ICV s’enfonsen en la misèria. En el cas d’Esquerra tothom sabia que difícilment podrien repetir els excel·lents resultats del 2004 quan van gaudir de força vots prestats que avui han perdut i de l’efecte bipolaritzador. En Duran ho té magre per ser ministre tot i que farà valer els seus diputats no només per escombrar cap a casa sinó per intentar desestabilitzar tot el que pugui el govern de la Generalitat.

Diem-ho clar, 4 dels 5 escons que guanya el PSOE són del PSC. I si som la força catalana majoritària al Congrés cal que ens ho fem valer. I no només per tenir algun que altre ministre al govern que confeccionarà Zapatero (a poder ser en algun ministeri amb pes específic que indústria i habitatge estan quasi buits de competències i recursos), per desenvolupar l’Estatut amb garanties i per retornar a Catalunya, en format infrastructures, allò que per dret ens pertoca, sinó també per ser valents i constituir un grup parlamentari propi. Cal esvair les pors del trencament que alguns ens explicaran i que com a tòpic està molt bé, però no deixa de ser això, més que res perquè si es produís una divisió es restaria i potser aleshores Catalunya deixaria de ser tant decisiva en els resultats electorals socialistes. Nois i noies, fem-ens-ho valer!

I no voldria acabar aquest relat sense un moment per recordar algú que ahir no va poder anar a votar perquè els fills de puta de l’ETA l’han assassinat. El seu crim? Ser socialista i haver estat regidor d’un ajuntament al País Basc. Descansa en pau Isaias.

Face to face

2008-02-26T07:59:00.000Z

Tot i que no tinc cap ganes que aquest bloc sigui titllat d’eminentment polític (prefereixo reflexionar sobre els mil i un temes que m’agraden i no centrar-me només en allò que fa referència a la res pública i menys caure en el tòpic de riure totes les gràcies als meus i blasmar als altres) tinc clar que alguna cosa hauríem d’escriure sobre les eleccions generals del 9 de març i la campanya que s’està desenvolupant en aquest moment.

Aquesta vegada no l’estic vivint com en altres ocasions. La feina i altres obligacions més personals i prioritàries em deixen poc marge de maniobra per fer un seguiment acurat d’allò que en el seu dia va ser la meva professió. Tanmateix quan un porta en els gens la passió per la política, difícilment pot viure al marge de tot el què està passant i menys quan en aquest àmbit es prenen decisions que ens afecten a tots i, teòricament, aquestes venen avalades per una certa ideologia (la dels que manen) més o menys adobada amb dosis de possibilismes pràctics.

De fet, per seguir aquesta campanya no estic fent res més que allò que fa la majoria de persones que volen viure mínimament informades: mirar-me, encara que sigui transversalment, els mitjans escrits, navegar veloçment per internet (amb repàs inclòs a blocs de totes tendències polítiques. Gràcies Saül per facilitar-me la feina!), escoltar la radio (emissores vàries) i poca televisió (cada vegada m’agrada menys).

Exposades les meves prioritats i la voluntat de seguir què està passant amb la campanya, haig de dir que ahir a la nit, aprofitant que em tocava treure a passejar els gossos, com sempre vaig endur-me el mòbil i els auriculars (quin invent tant fantàstic això de poder compatibilitzar radio i telèfon!) disposat a escoltar com se les manegaven en Zapatero i en Rajoy. I ho vaig voler fer escoltant Onda Cero. No per res, simplement era la que tenia millor cobertura al mig del bosc on em trobava.

La veritat és que em feia certa gràcia escoltar un cara a cara quan en aquest país tampoc s’estilen massa (normal, qualsevol manual de marketing polític explica que aquesta modalitat només es recomanable quan la distància entre els candidats és mínima. D’aquí que l’últim fos el protagonitzat per Felipe González i l’Aznar al 1993). Els preliminars han estat divertits: assessors i més assessors preparant amb minuciositat quirúrgica els candidats, l’escenari i els continguts, la resta de forces polítiques amb representació parlamentària emprenyades perquè no se’ls ha convidat (potser que no oblidem que la polarització de la política espanyola porta a donar protagonisme als que tenen possibilitats reals d’assolir la presidència del govern i a deixar en segon terme la a resta. És la voluntat del ciutadans expressada a les urnes i el què ens diuen les enquestes publicades!).

La radio, com a mitjà escollit, té algun inconvenient (no et permet visualitzar allò de la comunicació no verbal: gestos, mirades...) però una gran virtut (captar la teva atenció vers els continguts i el to, malgrat alguna que altre interrupció dels tertulians de torn). I suposo que això dels continguts deu ser el més important que esperem els electors (què ens ofereixen uns i altres?) sense deixar de banda la credibilitat que ens aporten els contrincants (i que es transmet en base a la feina feta i altres “intangibles” més subjectius, diguis capacitat de convèncer, imatge...).

Del que escolto començo a identificar, abans de passar als continguts, alguns elements de forma que són un clàssic de manual: Missatge clar, concís, entenedor, avalat amb dades i algun cop d’efecte solen ser recursos habituals que s’utilitzen en aquest format (amb el temps disponible de televisió tampoc n’hi ha per aprofundir en els temes. Això es deixa pel dia a dia de mítings, rodes de premsa...). Voluntat de convèncer no als teus sinó a la franja difosa d’indecisos (no ens equivoquem, aquest és el públic objectiu!) que són els que faran decantar de quin costat es ven el peix. Amb aquests eixos clars i, estic convençut, després d’hores i hores de preparació, els contrincants són moderats per un comunicador de prestigi (Manuel Campo Vidal) que, la veritat sigui dita, tampoc té tanta feina.

I que voleu que us digui, n’esperava més del debat, tot i que no deixa de ser un primer assalt d’un combat que té una segona part (el 3 de març sant tornem-hi i, per tant, tampoc es tracta de gastar tots els cartutxos a la primera andanada). Tinc la impressió que no va ser res més que la repetició dels tòpics que venim escoltant darrerament, sense aportar massa novetats a l’escena. Desqualificacions, crítiques i retrets del passat han esdevingut recursos clàssics que acabaven cansant a la parròquia que, estic convençut, vol sentir com resoldrà els seus problemes reals qui accedeixi a la presidència. Això si, van parlar d’economia, de terrorisme, poc de qüestions socials, d’immigració, de si Espanya es trenca o no... No se noi, si jo fos indecís no m’haguessin convençut ni un ni l’altre, malgrat que les enquestes ens diuen que Zapatero va guanyar per golejada.

La part positiva és que més de 13 milions de persones van seguir el debat (cal dir que les mesures d’audiència en aquest país tenen la fiabilitat que cadascú els hi vulgui donar), la qual cosa deu indicar que la política interessa més del que alguns es pensen. Ara bé, amb debats d’aquest estil em sembla que aquests excel·lents resultats davallarien de forma dramàtica. Haurem d’esperar a dilluns que ve per veure la segona part. Confio que sigui més nutritiva.

AVE, enginyers de Catalunya

2008-02-22T14:29:00.001Z

En aquest país som collonuts. Fins fa quatre dies posàvem a parir la ministra de torn amb el merder de les rodalies i el TAV/TGV/AVE i, hores d’ara, sembla que tota aquella munió de gent que semblava estar en peu de guerra ha mig desaparegut del mapa (alguns, com els torrons “el Lobo”, ja estan tornant a casa, que ja estem inserits en una nova campanya electoral i, per tant, toca treure la destral i envestir al crit de “desperta ferro”).

Ara tot són flors i violes per la posta en marxa amb sense inauguració, que diria aquell, del TAV/TGV/AVE. Tothom feliç i content (bé, potser les companyies aèries no tant i d’altres tampoc) que ja tenim Madrid a tocar, que ja no caldrà perdre el temps a l’aeroport i que al tren es pot treballar. No diré pas que no, jo soc el primer que si cal anar a Madrid ho penso fer en tren i que els Iberia i companyia ja m’han vist prou el pel. Però no us penseu pas que el serial acaba aquí! La història continua: les rodalies al seu ritme (ara que em toca desplaçar-me diàriament a Barcelona torno a comprovar-ho en la meva pròpia pell. Dimecres al vespre, el trajecte BCN plaça Catalunya – Canet de Mar, va durar tant com 2,30 hores. D’acord, el motiu del retard no va ser gens agradable –una persona atropellada entre Cabrera i Mataró-, però és que ahir, el retard va ser superior als 15 minuts). Això si, si anem per aquest camí, incrementaré exponencialment el meu consum de lectura i em retornaran el bitllet cada dos per tres (això de la devolució express cal dir que funciona perfectament).

Anècdotes apart, que de rodalies ja en seguirem parlant, tornem al tema del TAV/AVE/TGV. La primera part del culebrot, malgrat els maldecaps i les emprenyades ha acabat bé. Però, ara bé, la segona part promet ser tant sucosa com la primera. No se si és pels temps que corren (eleccions a la vista!) però, per posar només un exemple, amb el soterrament del TAV/AVE/TGV i el seu pas pel costat de la Sagrada Família (que no per sota com diuen alguns impresentables) n’hi ha per sucar-hi pa. No us perdeu, sobre aquest tema, els vaivens polítics de decisions i contradecisions. Algú dirà que els polítics, com el comú dels mortals, també tenen dret a rectificar si veuen que han errat. Fins aquí tot correcte, però quan el “canvi” es produeix únicament per motius d’oportunitat partidista la qüestió ja fa més fàstic (el PP, amb l’Àlvarez Cascos al davant del ministeri aprova un projecte una vegada tots els implicats l’han subscrit –Generalitat i ajuntaments- i, sorpresa, ara quasi ja no queda ningú que en recordi el contingut (el Rajoy diu que ni parlar-ne i l’Artur Mas que què s’han cregut –lapsus, aquests termes els feia servir en Pujol!). Potser la causa caldria trobar-la en la qualitat tècnica de la contraproposta? En la pesca més o menys submergida de vots?

Per altra banda, tampoc us perdeu l’article de l’Oriol Bohigas. El subscric de pe a pa. Només hi afegiria una qüestió. En tota aquesta història hi ha un col·lectiu que està quedant com el més tonto de la pel·lícula. I aquests no són altres que els enginyers. Em sorprèn que hagin corregut a emetre un comunitat sobre el tema de l’aigua però que hagin callat quan directament o indirecta és posa en qüestió la seva capacitat professional. Com enteneu si no que s’hagi aixecat aquesta “alarma social” que preconitza que la Sagrada família s’ensorrarà? Però que no hi ha mil i una ciutats al món perforades com si fossin formatges de gruyere amb túnels i tunelets per on passen trens, vehicles, aigua i molts altres serveis? Que jo sàpiga ni Londres, París, Moscú o Roma han perdut patrimoni equiparable a la Sagrada Família per causa dels múltiples túnels que hi ha en el seu subsòl. Que no s’ha estat capaç de construir l’eurotunel per sota el mar? Què ja no estem a la prehistòria i la tècnica ho permet fer quasi bé tot!!!! Per això em deixa bocabadat que els enginyers d’aquest país no s’aixequin en peu de guerra i engeguin a pastar fang a uns quants il·luminats que, amb el seu desconeixement i ganes de gresca, els acabaran enfonsant en la misèria.

H2O o tocat i enfonsat. Tu tries.

2008-02-20T19:40:00.000Z

No se perquè però l’aigua m’inspira. Tan és així que contemplar la pluja (i mullar-me) o perdre’m per la immensitat del mar (o de l’oceà com se sol dir) són dues de les maneres que utilitzo per relaxar-me. Però també per emprenyar-me si penso en com s’ha gestionat la política de l’aigua en aquest país.

Sabeu el conte d’en Pere i el llop? Aquell del noi que dia rera dia anunciava la tant esperada arribada de la maligna bestiola per collonar al mort i a qui el vetlla fins que va arribar el dia que se’l va cruspir sense que ningú li fes cas? Doncs això és el que ens està passant amb la sequera de torn. Ara tothom ha vist les orelles del llop i correm-hi tots.

Si ens ho mirem des d’un punt de vista empíric, des que hi ha registre meteorològic se sap que la situació actual no és única ni imprevisible. Pels que tinguin poca memòria només cal remuntar-se al 2005-2006 quan també és van encendre totes les alarmes o, si voleu, anem als anys 90 i 80 i també trobarem episodis de sequera (ho dic, més que res, perquè ningú m’acusi, quan parli de polítiques d’aigua, de ser partidista).

De fet, si només apliquem el sentit comú i tenim quatre nocions bàsiques de geografia (amb les que t’ensenyen a Primària –EGB pels de la meva quinta- ja vas més que sobrat) podem observar com ens ha tocat viure en un país amb poca aigua. Si analitzeu el territori, el clima i els recursos hídrics arribareu a conclusions òbvies. Repetim-ho per si no ha quedat clar: Tenim poca aigua!!!!

I si en tenim poca, la gestionem correctament? En podem tenir més? Què hem fet o, més ben dit, que no hem fet per arribar fins a la situació d’enguany?

Deixeu-me començar per dir que la macropolítica de gestió d’un bé públic com l’aigua, en aquest país i en les últimes dècades, ha estat de fireta. S’ha actuat més a cop d’efecte que planificant amb rigor què volem ser quan siguem grans.

EL punt de partida és clar. Ningú pot dir allò de “solo se que no se nada”. Tots els qui se n’han responsabilitzat políticament, per no dir irresponsabilitzat, saben perfectament que som deficitaris en aigua i que depenem bàsicament dels cabals que s’extreuen dels rius i dels aqüífers que discorren pel territori (deixem constància que en els últims temps han començat a aparèixer les dessalinitzadores). Per altra banda, també se sap que l’aigua es destina a tres usos clars: l’agricultura, l’ús de boca i l’industrial, decantant-se la balança netament a favor del primer en termes de 80 a 20. Afegim al còctel que tenim la majoria de la població concentrada a l’àrea metropolitana de Barcelona, que planificar inversions en aquest àmbit, com en tants altres, no es fa d’avui per demà i, per últim, que el preu que paguem per recurs en un país que n’és deficitari és dels més baixos de la Unió Europea (1,72 € m3 a Catalunya contra, per exemple, 2,4 € a Alemanya).

Situació de partida gens esperançadora. Però compliquem-ho encara més. Tenim les xarxes interconnectades (tal i com es va fent amb el subministrament elèctric) per garantir que si hi ha cabals excedents en un sector del territori es puguin transvasar a aquells indrets que són clarament deficitaris? D’aquest tema també fa anys i panys que se’n parla i hores d’ara el més calent a l’aigüera. Posaré un exemple que conec prou bé. No fa massa temps, va sortir publicat als mitjans de comunicació que s’estava treballant en un projecte d’interconnexió de la xarxa de l’alt Maresme (depenent dels cabals que s’extreuen de l’aqüífer de la Tordera i de la dessalinitzadora de Blanes) i la del sistema Aigües Ter - Llobregat (ATLL pels del ram, i que alimenta la resta del Maresme). De fet, o els periodistes no van copsar bé l’abast de la tragèdia o qui els hi va explicar els va vendre una moto de les bones. Resulta que inicialment s’havien d’interconnectar ambdues xarxes amb la clara voluntat que una i altre fossin “reversibles” (canonada reversible amb possibilitat de bombar aigua cap a un i altre costat), és a dir, que és retroalimentessin si en un dels dos territoris manques aigua. Quina ha estat la realitat? Que el projecte que s’ha realitzat preveu que el sistema ATLL serà capaç d’alimentar el de l’alt Maresme amb una quantitat ridícula, tant, que si abasta Arenys per una estoneta ja podem donar gràcies tots plegats (i la resta de pobles què?). I, seguint amb el tema, ja no us parlo de la tant anhelada interconnexió amb la xarxa de l’Ebre. Ploraríem massa.

El que si s’ha fet, tot i que això ja no depèn tant de la Generalitat sinó dels municipis, ha estat conscienciejar la població per aplicar sistemes d’estalvi d’aigua (allò tant conegut dels litres d’aigua que un gasta quan es dutxa) i minimitzar l’impacte de les fugues en la distribució d’aigua (actualment és perd a l’entorn del 4% de l’aigua que discorre per les xarxes).

De moment l’aigua encara raja per l'aixeta (hores d’ara els embassaments estan al 22% de la seva capacitat i si d’aquí resteu el percentatge d’aigua que difícilment es pot aprofitar aquest número baixa en picat) i avui plou, però com no caigui el diluvi universal allà on ha de caure (capçaleres dels rius) anem apanyats (bé potser no tant, a més de recuperar el rec comptal i uns quans pous, també ens portaran aigua d'Almeria amb vaixell. Aquesta si que és bona, però si fins fa quatre dies tothom considerava que Almeria era un desert on només s'hi rodaven westerns!)

Però no siguem del tot pessimistes també val la pena, des de la meva més que modesta experiència, aportar alguna solució. De gestió complicada, certament, però potser ho seria menys si tots plegats, defugint partidismes, apliquéssim allò que alguns diuen sentit d’estat:

- Garantir el recurs amb una política clara de gestió integral de l’aigua (la que tenim, la que podem “produir” i la que podem reutilitzar). Em temo que no n’hi haurà prou amb contractar els serveis de tots els bruixots de totes les tribus d’indis americans (si encara en queden) perquè vinguin a practicar la dansa de la pluja. Millor serà que minimitzem el risc de les quantitats de precipitació que tenim amb algun factor més. N’apunto alguns:

1. Desenvolupament d’un pla d’infrastructures que garanteixi la disponibilitat del recurs (alguna cosa ja hi ha feta en algun calaix morint-se de fàstic). I si val contemplar totes les possibilitats (des de les dessalinitzadores fins a transvasaments, siguin del Roine o de l’Ebre, respectant, això si, els cabals ecològics). Ja sé que aquells que es creuen que l’aigua és seva per dret diví (cony, que algú els expliqui que estem davant d’un recurs públic!) i el sector radical dels ecologistes s’emprenyaran, però proveu a deixar-los una temporada sense aigua i veurem que opinen. Ep, i no oblidem col·locar en aquest apartat la interconnexió de totes les xarxes i, sobretot, planificar acuradament.

2. Apostar seriosament per la reutilització de l’aigua. Si comptem les depuradores que existeixen a Catalunya i les que hi ha contemplades en el Pla de Sanejament d’Aigües Residuals Urbanes actualment vigent podem calcular fàcilment els hectòmetres cúbics que es llencen alegrement (retornem al cas del Maresme, només les depuradores de Llavaneres i Teià compten amb un terciari que gestionen uns quants camps de golf i que utilitzen aquesta aigua per regar. La resta d’aigua depurada se’n va alegrement al mar). Ja se que cal millorar la gestió dels terciaris (no hi ha obligatorietat de fer-ne a no ser que uns quants beneficiaris es posin d'acord i l'explotin), que no totes les depuradores compten amb un terciari i que hi ha un cert repelús a l’hora de fer servir aigua regenerada, però si està més que demostrat que aquesta és útil (encara que només sigui per regar), si us plau apostem per ella.

- Racionalitzar el consum: quan es treu el tema de l’estalvi d’aigua (i no parlo només de minimitzar les pèrdues de la xarxa, que poc més es pot fer en aquest sentit) majoritàriament es pensa en que cal tancar l’aixeta o que les fonts públiques han de deixar de rajar (allò de la recirculació de l’aigua ja temps que es va inventar). Parlo més aviat de:

1. Incidir sobre els sectors de la població que més aigua gasten. Abans ho deia, l’agricultura s’endú el tall més gran del pastís en el repartiment de l’aigua. I tot plegat perquè encara es continuen aplicant sistemes obsolets com, posem per cas, el rec per inundació (el 60% de l’aigua que disposa Catalunya es consumeix en un territori on només viu el 8% de la població). És a dir, vinga aigua que es barata quan no és gratis (també convindria que l’administració competent, l’Agència Catalana de l’Aigua, invertís en un bon equip d’inspectors per començar a tancar l’aixeta a tots aquells que, a l’estil pirates del Carib, han obert el pou de torn i extreuen tota l’aigua que volen pel morro). Tots sabem la capacitat de mobilització que tenen els pagesos i la facilitat amb que poden acollonir al polític de torn amb la clàssica tractorada però potser que algú pari els peus a aquells que malbaraten aigua (que tampoc són tots) i els expliqui que hi ha sistemes més moderns (gota a gota o utilització d’aigua regenerada) on l’estalvi és considerable. El missatge pel polític també és clar: la resta no tenim tractors, però també votem.

2. Això no vol dir deixar de seguir aplicant polítiques actives per minimitzar el consum d’aigua de boca i si cal anar més enllà de les típiques campanyes de conscienciació ciutadana (que s’han demostrat prou útils. Com s’entén si no que en pocs anys s’hagi aconseguit reduir el consum d’aigua domèstica en un 10%?). No es podria utilitzar més i millor la fiscalitat o el rebut de l'aigua per premiar/castigar aquells que malbaraten aigua i que usen aigua potable per regar el jardinet de torn per megaasperció o per omplir i reomplir la piscineta? Ah, i que les administracions públiques locals segueixin donant exemple, que moltes ja ho fan utilitzant aigua no apte pel consum humà per regar o netejar.

3. També caldria incidir sobre el negoci privat de l’aigua. És lícit, moralment parlant, que mentre hi ha qui pateix per tenir aigua (de nou en aquest país s’han vist imatges de camions cuba abastint a poblacions) hi hagi qui faci negoci embotellant litres i litres d’aigua que després venen als supers de torn? Tampoc aniria malament regular i controlar molt millor aquesta activitat i d’altres que hores d’ara també han vist en la sequera una possibilitat d’embutxacar-se uns bons calerons, oi comunitat de regants?.

4. Incidir sobre el cost de l’aigua i situar-lo a un preu raonable seria un altre factor clau. Tema complicat certament. En aquest país ens hem acostumat a que l’aigua que consumim sigui més barata que, per exemple i ara que el seu preu està de moda, un simple cafè. O que cada vegada que algú ha “gosat” plantejar un increment de tarifes, el ciutadà de peu posi el crit al cel, però el que és cert és que mentre l’aigua tingui pel consumidor un preu ridícul no ens en sortirem. Ep, i trec aquest tema perquè soc dels que creuen que cal gestionar bé tant l’oferta (la que hi ha i la que hi pot haver) com la demanda (elasticitat baixa que significa que un increment substancial del preu segurament tampoc decrementaria el consum de forma exponencial però si que contribuiria a concienciar millor la població, especialment si la mesura va acompanyada d’altres i disparitat de preus en funció de qui consumeix –població urbana, explotacions agrícoles i empreses-).

Potser amb aquesta sequera obrirem els ulls i, d’una vegada per totes, deixarem de mirar cap un altre costat i ens posarem les piles. Hi ha molta feina a fer, no serà fàcil ni es farà amb quatre dies, però si la propera vegada que els deus de la pluja no ens siguin propicis tornem a tenir els pixats al ventre, potser que prenguem exemple dels nostres veïns francesos quan van treure les guillotines del l’armari (en el nostre cas podrien ser les falç, que així és més nostrat) i van revolucionar el país.

Nota: que em perdonin els experts en la matèria però he preferit utilitzar termes més comuns entre la ciutadania (així ens entenem tots) que eminentment tècnics (que ens entendrem pocs).

Vaga educativa?

2008-02-15T10:39:00.001Z

Durant la meva etapa estudiantil, una tasca tradicional força compartida amb la majoria dels meus companys, era, abans d’iniciar el curs, analitzar el calendari escolar que ens entregaven i mirar els dies de festa que teníem. Feta l’operació només tocava apostar quins dies de festa extra tindríem i en quines dates s’escaurien. Era relativament senzill encertar, només havies de tenir en compte dues premisses: de ben segur durant el curs (sobretot a la universitat) el professorat convocaria alguna vaga i, casualment, aquestes es feien en trimestres llargs i sense cap festa pel mig.

Aquests records del passant (recent, que tampoc soc tant vell!) em van colpejar amb força la setmana passada quan a la bossa del meu fill vaig trobar un escrit de la seva escola (fa primer de primària al CEIP Pla de l’Avellà de Cabrera) amb l’anunci d’una convocatòria de vaga pel dia 14 de febrer. Després d’haver-me llegit el contingut no vaig poder evitar un somriure i se’m va escapar una rialla certament estrident. Resulta que convoquen la vaga per oposar-se al document de bases de la futura Llei d’Educació de Catalunya amb arguments com que es pretén privatitzar l’educació, imposar direccions de centre autoritàries i altres “perles” que no tenen desperdici. Arguments que no comparteixo i que em recorden la cançó de l’enfadós que fa anys i panys que repeteixen certs col·lectius de mestres (per quant la reforma dels sindicats?) que tinc la impressió han perdut el nord, viuen encorats en el passat i, amb la seva intransigència, difícilment entenen quines són les necessitats educatives que requereix una societat canviant com la nostra.

Hi ha coses que fa anys han deixat de sorprendre’m i una d’elles és la capacitat que tenen certs col·lectius de defensar els seus privilegis a capa i espasa, sense veure més enllà del seu preciós nas. Una altra és la capacitat de resposta ferma i inflexible, amb la una voluntat inherent de demostrar que “aquí mano jo i s’ha acabat la història”. L’exemple d’aquesta vaga em val per il·lustrar els meus plantejaments: resulta que a Catalunya fa anys i panys que la comunitat educativa reclama una llei pròpia. Doncs bé, per fi ha arribat el moment de posar mans de l’obra i de construir un marc legislatiu modern que doni resposta a les necessitats educatives de la població (qualsevol anàlisi seriós de la realitat educativa, diguis informe PISA diguis informe de la Fundació Bofill, ens deixa a l’alçada del betum) i a les primeres de canvi, quan encara no hi ha text articulat sinó únicament un document de voluntats presentat per la Conselleria de torn per començar a debatre i a posar-nos d’acord sobre com ha de ser l’educació a Catalunya, ja hi ha qui comença a torpedinar alegrement. I jo em qüestiono la voluntat d’uns quants que diuen defensar l’educació d’aquest país de voler arribar a acords. És la vella estratègia de començar amb un cop de força. De fet, estic convençut que si no s’hagués plantejat el document de bases per començar a negociar haurien argumentat que no se’ls havia presentat cap paper (aquesta història m’ha tocat patir-la en alguns moments de la meva vida!).

Val la pena convocar una vaga quan el que s’està oferint és parlar, quan ho hi ha un text articulat i menys una data d’aprovació prefixada? No seria millor asseure’s amb una document de punt de partida i si no agrada aquest presentar-ne un d’alternatiu?

Val la pena convocar una vaga que perjudica no al patró sinó als usuaris? No ens equivoquem, qui pateix els efectes de l’aturada, legítima per altra banda, són els alumnes que s’han quedat sense classe i els pares s’han hagut d’espavilar a buscar alternatives.

Val la pena convocar una vaga sense el recolzament d’una part important de la comunitat educativa? Entre altres, les associacions de pares i mares no hi ha estat d’acord i el moviment de renovació pedagògica tampoc.

Els motius segurament deuen ser altres que no pas els esgrimits en comunicats que esbiaixen la realitat. Mireu-vos el document de bases i jutgeu vosaltres mateixos.

Homínids o humans?

2007-11-16T13:30:00.000Z

Us recomano el darrer llibre que he llegit. “El naixement d’una nova consciència”, de l’eminent arqueòleg Eudald Carbonell. És un text per reflexionar que, tal i com diu la contraportada, “explica una visió revolucionària sobre la condició humana en la qual la selecció tècnica s’ha anat imposant com a mecanisme d’evolució del comportament humà. Però és necessari un pensament social crític que ens conduirà cap a una espècie més humana”. Dit d’altra manera, l’Eudald qüestiona (en aquest i en altres llibres que ha publicat) que l’homo sapiens hagi assolit plenament la seva condició d’humà i que no ho farà fins que compleixi certs requisits. Crec que té raó i per mostra un botó:

Imagineu-vos una administració pública amb treballadors (funcionaris, laborals...), quadres de comandament (directius i gerència) i l’estructura política de torn.

Imagineu-vos que en aquesta santa casa només mana un per molt que els que hi ha per sobre d’aquest personatge es pensin que són ells els que tallen el bacallà.

Imagineu-vos que el personatge en qüestió decideix portar a terme canvis que afecten l’estructura en base a criteris poc clars, eliminant llocs de treball, promocionant a qui no molesta, donant prebendes als seus amics i a aquells que, d’una o altra manera, li alimenten l'ego. Això si, tot plegat vestit com a necessitats organitzatives, que aquest terme ho justifica tot.

Imagineu-vos que totes aquestes mesures es porten a terme amb el beneplàcit (per acció o omissió) d’aquells que han estat escollits per defensar els drets dels treballadors, aquells que se suposa que han de vetllar no només per la legalitat de les accions que afecten als treballadors (que per això ja hi ha advocats) sinó fonamentalment per la justícia (que no té perquè concordar amb el dret) i la defensa dels interessos del proletariat. I si les lleis no són justes caldrà tocar a la porta d'aquells que tenen en les seves mans canviar-les (diguis classe política) i argumentar el per què que el com ja el saben.

Imagineu-vos que aquests representants solen presentar poca batalla a l’ínclit personatge (ben inflat pel poder que, de nou per acció o omissió, l'hi han atribuït els que haurien de manar) doncs aquest, estrateg de pa sucat amb oli, els convenç en base a mesures poc lloables (a tu et pago més per fer no se ben bé què, a tu i a tu us trec la plaça perquè tingueu feina fixa, a tu et promociono la família...).

Imagineu-vos que aquesta mesura és just la punta de l’iceberg, que a continuació li tocarà el rebre a qui sigui (al que no em cau bé, al que es calb, a la de la minifaldilla, al que no pensa com jo, al de més enllà perquè em cal col·locar, amb plaça o externalizant, al meu amic de l’ànima).

Imagineu-vos, que amb el temps s’acaba aplicant aquella màxima, convenientment adaptada, que algú ja va escriure fa anys de “primer se’n van endur els que no pensaven com ell i jo no vaig fer res, després els que li queien malament i jo no vaig fer res, després va ser l’hora dels que molestaven i jo no vaig fer res i, finalment, se me’n van endur a mi. Ja no quedava ningú més dels meus companys”.

Amb aquest exemple, si fos real que potser ho és, hom se n’adona que la solidaritat i la consciència crítica d’espècie són elements que encara no estan al nostre abast. Si continuem pel camí de l’egoisme, del defensar els interessos particulars (allò que només m'àfecta a mi) sense veure que la defensa comuna dels interessos col·lectius és fonamental per avançar (cal trencar amb allò que deia en Franco del "haga como yo, no se meta en política"), no acabarem assolint mai aquesta humanitat que tant necessitem.

Aniversaris

2007-11-13T13:31:00.000Z

Els aniversaris solen tenir la utilitat de commemorar algun esdeveniment més o menys important i solen implicar una certa transacció (a mi em toca convidar a sopar i tu em fas el regal de torn). L’homenatjat, sigui persona física o fet concret, no sempre rep allò que espera (si és que espera alguna cosa). És més, a vegades el present acaba arraconat o simplement passa a engruixir el “museu dels horrors” que tots tenim en algun espai mig amagat. D’altres, com hauria de ser, ocupen un espai rellevant en la memòria i se’ls exposa en lloc preeminent.

Aquesta entradeta no va amb segones. No té cap importància que el meu aniversari (un any més al sarró) sigui a la cantonada. Però si que en tenen les imatges que mig món ha pogut contemplar de la tragèdia naval a l’estret de Kerch, amb tres mariners morts, vint desapareguts i quatre vaixells enfonsats (tres mercants i un petroler que ja ha abocat 1.200 tones de cru al mar). Renoi quin regal just quan es compleixen cinc anys del Prestige! De nou veiem aus marines amarades de petroli, de nou el xapapote acostant-se a les platges, de nou una tragèdia ecològica de gran magnitud (i just quan en altres llocs debaten sobre el canvi climàtic i els efectes de l’activitat humana sobre aquest planeta cada dia més castigat).

L’episodi del Prestige fou un fet lamentable i, segons força indicis, pèssimament gestionat, que va provocar un allau de mobilitzacions arreu del país. Alguns moguts per una corrent de solidaritat vers un medi malmès per l’efecte dels “hilillos de plastilina” com oficialment va denominar en Rajoy al xapapote, d’altres per ajudar a gent que tenia tots els números per perdre el seu modus vivendi (qui no coneix algú que en aquelles hores dramàtiques va deixar casa, estudis o feina per desplaçar-se a Galícia i embrutar-se les mans), més moguts per l’autoritarisme de la majoria absoluta d’un PP amb la seva cara més fosca i per la seva voluntat d’amagar uns fets que en l’era d’internet difícilment ho eren (la mateixa estratègia que la seguida amb els atemptats a Madrid de l’11-M).

Segurament caldria un estudi sociològic amb tots els ets i uts per esbrinar els motius d’una mobilització tant massiva (en quantitat i qualitat). No sé, amb certesa, tot i albirar-ne alguna, quines foren les causes que van promoure que tanta gent abandonés la seva rutina quotidiana per implicar-se en la gestió del desastre (la sensibilitat vers el medi ambient, el ja n’hi ha prou d’enganys...), però el que si sé, tampoc cal patir d’amnèsia, és que quan el clam de “nunca mais” (encara conservo la camiseta amb l’eslògan que els meus pares em van portar de Galícia) ressonava a moltes consciències, les urnes varen mantenir moltes alcaldies a favor del PP. Què havia passat? Molt senzill. L’Aznar i els seus van aplicar el millor remei a la malaltia: abocar-hi tants euros com xapapote. I ja se sap que els diners compren moltes consciències.

I hores d’ara, quan la justícia (ràpida ella) encara s’ha de pronunciar, què queda d’aquell efecte mobilitzador que va desplaçar centenars de catalans a les costes gallegues? Poca coseta. De fet, als catalans potser ens caldrà un altre Prestige per moure el cul i aixecar-nos de la cadira. Això si, el fet s’haurà de produir ben lluny d'aquesta terra que si no aquí no es mou ni Déu. I, ja posats, podríem encarregar un altre estudi sociològic a veure si les seves conclusions ens donen pistes del perquè quan hi ha una tragèdia a fora tots pugem al carro però quan en tenim alguna a casa nostra (diguis merder amb les infrastructures ferroviàries) aquí no es mou ningú.

Avís per navegants

2007-11-09T19:12:00.000Z

La campanya electoral del PSC a les passades eleccions al Parlament de Catalunya presentava com a eslògan allò de “fets, no paraules”. D’aquesta manera es pretenia posar de relleu la capacitat de gestió del candidat a President per sobre d’un seu punt feble prou conegut, la retòrica, i, per altra banda, l’eslògan també reforçava una diferència fonamental amb el què tradicionalment havia estat la política dels governs convergents (el bla, bla, bla que sovint contradeien els fets –recordeu allò del “mai pactarem amb el PP”, la història del Majèstic i el suport parlamentari que uns i altres es van donar?-).

Passades les eleccions i ja amb Montilla investit President amb els vots de la majoria parlamentària que ha format govern (PSC, ERC i ICV), el President se n’ha hagut de sentir de tots colors: que si ens hem begut l’enteniment per tenir un president “xarnego”, que en ell predomina la grisor, que no sap articular paraula, que és la veu cantant del PSOE a Catalunya... Doncs ves per on, que se’n va a Madrid i, clar i català, els hi engega un discurs que no deixa de ser un clar avís per navegants: o es recondueix la situació que actualment està patint la ciutadania de Catalunya o ateneu-vos a les conseqüències. D’acord que totes les paraules són interpretables o matisables, però des del meu punt de vista, el President està dient allò de “si no us espavileu, aquí us quedeu”. Aquesta vegada ha primat les paraules per sobre dels fets. Ni en Pujol en els seus millors moments es va atrevir a verbalitzar amb tanta contundència el sentiment del Català emprenyat.

Alguns ja diuen que estem davant d’un foc d’encenalls, d’estratègia davant les properes eleccions estatals (o el PSC s’espavila o els resultats no seran els esperats malgrat l’apuntat en les darreres enquestes). Jo més aviat crec que Montilla no fa res més que recollir un sentiment del carrer derivat de problemes reals que ens toquen de prop (160.000 persones pateixen diàriament un calvari per arribar a la feina, a l’escola o a casa, uns quants milers més van veure com es quedaven sense energia durant un espai de temps considerable, d’altres pateixen, dia si i dia també, el col·lapse de les infrastructures viàries...) i d’algun altre de profund calat polític que es veu a venir (quin serà el futur de l’Estatut, aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, després del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP?).

Aquests fets no són una casualitat. Deriven de dues circumstàncies al meu entendre gravíssimes: la manca d’inversió continuada de l’Estat vers Catalunya (alguna cosa no deu anar a l’hora quan fins i tot els empresaris s’aixequen en peu de guerra) i el discurs anticatalanista que fa anys funciona a les mil meravelles a les Espanyes (alimentat com mai des que el PP va perdre del eleccions generals del 2004).

Parteixo de la base que cal ser solidaris i, per tant, que hi ha territoris (els més rics) que han de contribuir a millorar les condicions d’altres (els més pobres) fins assolir un cert equilibri (no és tant estrany, és el que ha fet Alemanya a la Unió Europea). Ara bé, això no vol dir que arribi un punt on aquests darrers puguin espavilar-se solets (tampoc es tracta de viure sempre de la moma!) ni que aquesta categoria de territori “ric” impliqui que aquí no s’hagi d’invertir un duro (euro en termes moderns). I aquesta és la situació amb que s’ha trobat Catalunya. Durant anys i panys la inversió de l’Estat en allò que l’hi toca (que per això n’ostenta les competències) i, especialment, en elements estratègics s’ha decantat decididament per Madrid (us recomano un cap de setmana intens per la capital del xotis i després compareu la situació actual amb qualsevol àlbum de fotos de fa poques dècades) i a Catalunya l’hi ha tocat les engrunes. És allò de la balança fiscal deficitària que fa anys pregona l’Antoni Castells, l’actual conseller d’economia i Finances de la Generalitat. Tanmateix, amb l’Estatut s’ha posat fil a l’agulla per solucionar una situació de totes totes injusta. I tampoc cal deixar de banda que el govern del PSOE està invertint molt més a Catalunya que el seu antecessor del PP (segurament no tot el que ens tocaria i amb efectes, per allò de que la inversió no es palpa d’avui per demà, a mig – llarg termini).

En el tema de les inversions, però, tampoc cal posar-se una vena als ulls i atribuir únicament aquesta situació a factors exògens. Si ens mirem el melic també trobarem algun element distorsionador que ajuda a magnificar uns problemes que són palpables i reals. O no és cert que l’esforç inversor de la Generalitat en els governs Pujol va ser més aviat pobre? Això si, l’eix transversal (per cert, cada dia més col·lapsat) el van inaugurar mil i una vegades. I què me’n dieu de la tàctica d’aplicar allò de la política del peix al cove respecte a l’Estat (i encara sort que en Pujol ens venia que, tant amb governs del PSOE com del PP, CiU era decisiva a Madrid!) I ja posats, algun dia algú ens explicarà perquè determinats aspectes de l’Estatut de Sau van quedar amagats ben al fons del calaix i mai es van desenvolupar.

Respecte a l’anticatalanisme, convenientment alimentat en funció del moment i les circumstàncies, difícilment ens el traurem de sobre mentre aquesta opció continuí essent un element que dóna rèdits electorals. El PP l’ha portat fins a extrems insospitats (només cal donar un cop d’ull a les martingales que es van inventar –amb recollida de signatures inclosa- per fer fracassar l’Estatut de Catalunya i el recurs vigent en el Constitucional) però tampoc cal oblidar determinats discursets de prohoms (afortunadament ja retirats de l’escena pública) del PSOE de l’estil Rodríguez Ibarra i Bono. O per què no dir-ho, les darreres declaracions de la fantàstica ministra de Foment, que quasi bé a dir “de què es queixen aquests catalans” (suposo que s’adreçava a aquells que l’hauran de votar en les properes eleccions i no als que patim la seva gestió). Potser caldria invertir més decididament en educació i cultura per eradicar determinades conductes en territoris no massa llunyans, explicant que els catalans no tenim ni banyes ni cua i que si reclamen el que ens pertoca és per això, perquè ens pertoca, i perquè hem estat solidaris com ningú.

De tota aquesta complexitat d’interessos em preocupa especialment que mentre aquí hem estat massa temps aplicant el discurset victimista (en Pujol n’era un mestre amb en Mas com a alumne avantatjat) o hem callat (on eren els empresaris fa una dècada, quan ja era clar que les inversions adreçades a Catalunya eren marginals), altres s’espavilaven i hores d’ara ens passen la mà per la cara (“Madrid ya no se quema, ya no se quema Madrid”). I no dubteu que ens costarà temps i esforços posar-nos a l’alçada.

Sovint em pregunto què queda d’aquella Catalunya que era el motor econòmic d’Espanya i que basava el seu lideratge en la tradició emprenedora (les empreses se’ns deslocalitzen amb una facilitat impressionant –haurem d’anar al País Basc perquè ens donin unes quantes lliçons de com actuar en política industrial-) i la creativitat (no només empresarial, sinó també cultural). No es tracta de caure en la nostàlgia i dir que cal que torni el segle XIX (aquesta postura la deixo pels esencialistes que només enarboren la senyera i s’omplen la boca de virtuts caduques), sinó de ser realista i de posar les bases perquè aquest país prosperi avui i demà, sigui socialment just i tingui oportunitats de desenvolupament en un món complex.

Potser si que, per aconseguir-ho i si les coses segueixen pel mateix camí, caldrà donar un cop de puny sobre la taula, dir prou i acompanyar aquest gest amb fets concrets i substancials (ja veurem que passarà si el Tribunal Constitucional tomba el vigent l’Estatut). Una bona notícia: Si tenim en compte el ressò mediàtic que han tingut les paraules del nostre President allà per les Espanyes (sorprenentment, pel període en que estem, quasi estèril per part d’aquells que aprofiten la més mínima per fomentar l’anticatalanisme), tampoc els deurà importar, vista la desafecció, que fotem el camp per la porta del davant (o per la del darrera, que m’és igual).

La justícia és un "cachondeo"?

2007-11-05T18:47:00.000Z

L’Alfonso Guerra, a més de passar a la història per ser la mà “esquerra” de Felipe González, tant als governs del PSOE als anys 80 com al propi partit, segurament també ho farà pel seu inconfusible humor andalús. A ell li devem més d’una perla en innombrables discursos o declaracions públiques. “La justicia es un cachondeo” va deixar anar en un dels seus moments d’inspiració. Més d’un es va estirar els cabells a l’escoltar-lo, d’altres encara riuen, però cal reconèixer que en determinades circumstàncies la frase ha fet fortuna i l’autor ha tingut més raó que un sant. Només cal donar un cop d’ull als darrers esdeveniments que més tinta han fet suar. En alguns casos segurament l’adjectiu “cachondeo” s’està quedant curt, en d’altres simplement sobra.

Dos casos (per no fer-me pesat): la sentència del judici dels atemptats de l’11-M a Madrid, i la paranoia del tribunal Superior del País Basc. Si bé el primer cas és un exemple clar que la justícia funciona, l’altre camina en sentit invers. En tres anys i mig s’han detingut els autors materials de la masacre (els que no es van immolar a Leganés), se’ls ha jutjat i s’ha dictat sentència. S’ha deixat ben clar que foren integrants d’una cèl·lula islamista qui perpetraren l’atemptat i s’ha posat de manifest que la teoria conspirativa que feia partícip de la matança a la banda terrorista ETA era i és una farsa. Les víctimes i els seus familiars han obtingut justícia, tot i que perquè aquesta sigui plena fa falta que aquells que van mentir impunement per intentar guanyar unes eleccions generals fos com fos demanin disculpes i pleguin d’una vegada per totes. I no penso només en alguns destacats dirigents del PP que encara continuen intoxicant a l’opinió pública (diguis Acebes o Rajoy) sinó també a determinats periodistes i directors de tots aquells mitjans de comunicació que es van prestar a actuar com a braç armat d’aquests formació política intoxicant dia si i dia també.

En l’altre costat de la balança tenim l’espectacle que està donant el Tribunal Superior de Justícia del País Basc amb la seva voluntat de d’asseure al banc dels acusats al lehendakari Ibarretxe i al líder socialista Patxi López per haver-se reunit amb membres de la ilegalitzada Batasuna durant la treva declarada per ETA. Diuen que hi ha base legal i com que el meu coneixement sobre lleis és el que és, no entraré a discutir aquest aspecte que, per altra banda, sembla que tampoc és tant clar (això ja ho diu gent que en sap). De veritat, en una democràcia consolidada com la nostra, es pot pretenir enviar a la presó a algú per parlar amb algú altre? Però si la política precisament es basa en el diàleg! Això de prohibir les reunions sona més a legislació del franquisme que no pas a l’actual i, si us plau, si en el corpus legislatiu d’aquest país encara queden rèmores del passat, que aquells que tenen l’oportunitat de fer noves lleis o canviar les vigents no perdin ni un segon i actuïn ara mateix.

Allò de la separació de poders que ens explicaven a l’escola cada vegada sembla més un acudit que una realitat necessària. Però si en aquest darrer cas sembla com si alguna mà negra estigués interessada en engarjolar el màxim representant de la sobirania basca (escollit democràticament, tampoc ho oblidem) justificant-se amb un terrible crim comès contra la humanitat (parlar per intentar resoldre un conflicte que fa dècades que dura i que cap govern ni cap instància judicial ha aconseguit solventar!). Però, és clar que, veient l’espectacle de la renovació (ara si, ara no) del Consell General del Poder Judicial (si aquests són els que manen,imagineu-vos la resta) un no pot més que concloure que “la justicia és un "cachondeo” i de ca l'ample.

El català emprenyat

2007-10-30T08:25:00.000Z

Hi ha dies en que un es lleva, posa la radio i, tot escoltant les notícies, s’adona que no li costa gens identificar-se amb el que alguns han anomenat el català emprenyat. M’explico: ja fa massa temps que els mitjans de comunicació ens parlen dels maldecaps que RENFE provoca en els usuaris (entre els que em compto de fa anys). I, com bé sabem tots aquells que utilitzem amb freqüència el servei de rodalies, aquesta no és una situació nova. Des que tinc us de raó ferroviària, en parlin o no ràdios, teles i diaris, incidències n’he hagut de patir de tot tipus (que si cauen quatre gotes i retard assegurat, que la catenària, seguint l’exemple de la fruita madura, cau i recau, que per motius aliens a qui sigui el tren es para a mig camí i aquí us quedeu fins que en vingui un altre a recollir-vos...).

He arribat fins el punt de no saber si la meva militància vers el transport públic m’ha alienat de tal manera que soc incapaç de reconèixer aquella sensació que un té quan és plenament conscient que l’hi estan prenent el pèl. I consti que darrerament, amb la C-1, la línia que quasi diàriament utilitzo, no he tingut cap retard d’importància però, com em considero una persona solidària, no tinc més remei que emprenyar-me quan veig l’espectacle lamentable que s’està donant en aquest país en els darrers temps. I, per cert, tampoc soc tant ingenu com per atribuir totes les desgràcies a l’arribada del tren de gran velocitat (TGV). Amb esvorancs o sense esvorancs, les rodalies de Catalunya fan pena de fa temps i, per tant, convé diferenciar una qüestió de l’altre malgrat a vegades es solapen.

No per menys sabut és important repetir que la inversió de les rodalies d’aquest país fa anys que fa riure, i més riure (de pena en aquest cas) fan aquells que ara s’escarrassen denunciant la situació, oblidant (conscientment/electoralment) que quan tenien responsabilitats de govern pocs recursos econòmics destinaven a millorar una xarxa bàsica per la mobilitat de milers de persones. O ja no recordem els vuit anys de govern del PP amb els seus socis a l’ombra (CiU)? Tireu d’hemeroteca i repasseu-vos els pressupostos públics de qui té la competència en infrastructures ferroviàries (l’Estat) i veureu quin trist espectacle durant l’era Aznar. De fet, el que més m’emprenya de tot això és que em temo que tots aquells que han pres decisions en un sentit o altre poques vegades han hagut d’utilitzar el tren!

Per altra banda, el TGV és un d’aquells anhelats projectes que fa anys i panys que esperem i cal dir que la seva vinguda no ha estat precisament un camí de roses. Retards i més retards, esvorancs a l’Aragó, velocitat minsa en el tram Barcelona – Madrid, ja no parlem de la connexió amb França (per mi la més vital) que sembla el joc de mai acabar i ara més esvorancs a l’àrea metropolitana i, per postres, interferències a les línies de rodalies i als ferrocarrils de la Generalitat, amb paralitzacions que afecten a milers d’usuaris i que, per efecte dominó, col·lapsen carreteres que ja es troben prou saturades. I jo em pregunto, si ja se sabia que les obres de l’AVE provocarien maldecaps, hagués costat molt als responsables del ministeri de foment d’explicar amb suficient antelació que hi haurien problemes, que aquests es minimitzarien amb una bona coordinació entre totes les administracions implicades (Estat, Generalitat, Municipis) i que s’habilitaria el que fos per evitar més maldecaps a una soferta població que n’està farta que li prenguin el pèl. Doncs no, a callar i quan ens trobem tots emmerdats, aleshores que “salga el sol por Antequera”. Doncs bé, alguns de paciència ja n’hem tingut prou i tenim tot el dret a emprenyar-nos com cal.

I més quan hom veu el panorama que tenim a casa nostra. Qui més qui més s’omple el pap amb el transport públic, per allò de la sostenibilitat i tota la cantarella políticament correcte, però a l’hora de la veritat els resultats són digne d’estudi sociològic de qualsevol república bananera. Resulta que la regió metropolitana ha crescut a marxes forçades. Cada vegada som més els que hi vivim i que necessitem desplaçar-nos per atendre les nostres activitats econòmiques, d’oci o de relacions socials, però resulta que aquest creixement no s’ha vist compensat amb unes infrastructures que tinguin capacitat de donar cabuda a la mobilitat existent. És més, quan s’enceta el debat de les infrastructures apareixen els “farigoles” de torn (institucionalitzats o no) amb el discurset que no s’ha de malmetre més el territori i que tot s’ha de solventar a partir del transport públic. Haig de dir que també m’emprenyen aquests discursets políticament correctes però que no aporten cap solució viable al problema. És evident que necessitem més infrastructures per respondre a les necessitats d’avui i a les del demà i que aquestes s’han de planificar i executar en temps i forma (entenguis per temps que ja anem tard i per forma el ser sostenibles, és a dir, quadrar el cercle de connectar el territori amb el traçat més adient, afectant el menys possible la pell del territori i a un cost raonable). I també és evident que damunt d’aquestes infrastructures s’ha de prioritzar el transport públic per carretera i invertir decididament en el tren. Anem tard en inversió i més si tenim present que invertir en infrastructures no es resol en un tres i no res doncs la tramitació administrativa que s’ha de seguir es llarga i feixuga.

Un penúltim apunt. No vull tancar aquest capítol sense fer esment al tema de les responsabilitats que es deriven d’aquests desoris del TGV i rodalies, malgrat que sempre he defensat que primer cal cercar solucions i després demanar responsabilitats. És evident que tots aquells que amb la seva decisió de no invertir a les rodalies catalanes no faran les maletes i aniran cap a casa (en jet privat que, si no aterren al Prat, potser no tindran problemes de colapse) malgrat que els convindria una anàlisi de consciència que segur que no fan ni faran. Els problemes que ha comportat el TGV són imputables sense cap mena de dubte a l’Estat (és qui n’ostenta les competències) i sobretot a tots aquells que han intervingut en la seva gestió, encapçalats pel Ministeri de Foment i la ministra Magdalena Álvarez en tant que màxima responsable de tècnics i empreses que participen en el procés (tot i que aquests també haurien de fer una introspecció qualitativa per veure on han errat). Alguns ja han demanat formalment la dimissió o el cessament, d’altres fan la viu viu, però em sembla que no hi ha ningú amb dos dits de front que tingui clar que aquesta senyora no plegarà, tot i que si no ho fa corre el risc de ser recordada com un altre Álvárez, també malauradament conegut per la seva nefasta gestió amb el TGV, l’exministre del PP Álvarez Cascos!

És veritat que el president Zapatero ha donat la cara, venint fins a Catalunya i assumint la responsabilitat de la situació i declarant que es posa al front de la crisis (mentrestant la ministra deu haver anat de bolos per Andalusia). És un gest que l’honora (i més l’hagués honorat si hagués vingut entre setmana i així visualitzat el caos en estat pur), però en política si els gestos són importants també ho és trobar les solucions més adients als problemes de la ciutadania. Esperem que aquest gest signifiqui un punt i apart en aquesta història i comencem a sortir del túnel d’una vegada per totes.

I anem pel final, si comencem a sumar els desoris ocorreguts en els darrers temps (aeroport, elèctriques, rodalies, autopistes...) no costa massa entendre que el got comença a estar massa ple i que per molt que els catalans tenim la doble cara personificada en el seny i la rauxa, cada cop comença a pesar més aquesta darrera (l’emprenyamenta per dir-ho en termes moderns). Si algú, conscientment o inconscient, s’ha proposat fer créixer l’independentisme a Catalunya (i no parlo des de la vessant de les essències sinó de l’econòmica), sembla que va pel bon camí.

L'anhelat museu?

2007-10-29T12:59:00.000Z

No soc dels que creuen que per sortir a qualsevol mapa sectorial (posem per cas el cultural) els municipis han d’entrar en una cursa agònica per inventar-se qualsevol esdeveniment puntual que permeti tenir presència efímera als mitjans de comunicació i fins l’any que bé poqueta cosa més. Diem-ho clar, que sembla que hi ha alguns que no hi ha manera que ho entenguin, omplir qualsevol ciutat o poble amb cent mil persones un cap de setmana ni salva l’economia anual del municipi ni el dota d’un contingut cultural que sigui socialment rendible per la seva ciutadania.

Soc, per tant, partidari d’estructures més sòlides i permanents que apuntin a un objectiu clar: dotar de contingut cultural les ciutats i pobles els 365 dies a l’any, entenent que aquesta mesura aporta un benefici social –i depèn com es treballi, econòmic- gens menyspreable. És en aquest sentit que contemplo la proposta Bassat. Si bé és cert que la seva dimensió és desconeguda a Mataró (potser el paral·lelisme més clar el trobaríem amb el Museu del Rock d’en Jordi Tardà tot i que aquest estava dat i beneit que acabaria a Barcelona), també ho és que a la ciutat hi ha exemples vius d’iniciatives privades que, de bracet amb l’administració pública, han assolit cotes de certa excel·lència (la Casa de la Música Popular i el què penja d’ella en seria el més paradigmàtic). Tampoc cal amagar que, per contra, n’hi ha d’altres que s’han perdut pel camí (on paren totes aquelles bones intencions, que es proposaven en l’anterior mandat, respecte a la Sala Cabanyes i el Foment?) i alguna més que veurà la llum espero que aviat (Fundació Vilaseca i Can Marfà). En aquest apartat m’estalviaré el capítol de donacions a l’ajuntament (llegat Arenas, proposta Mataró i fons Carreras per exemple), iniciativa pròpia municipal (Can Xalant i els postmoderns) i “anhelades” propostes de museus basats en col·leccions de ciutadans que amb bona fe han pretès que les seves andròmines (llegeixis no pejorativament sinó amb sentit carinyós) entressin a formar part de l’erari públic (museu de la radio, miniatures ferroviàries...).

Hores d’ara el debat és servit. Hi ha qui aposta descaradament per tirar endavant el projecte (clar que els que fan bullir l’olla de l’art en aquest país podríem dir que tenen una certa visió tendenciosa del tema), d’altres que s’ho mirem amb mires curtes (per què cal gastar una morterada quan les prioritats de la ciutat han de ser necessàriament unes altres de l’estil més equipaments?). Potser parteixo d’una visió excessivament reduccionista però crec que el projecte és interessant per Mataró sempre i quan es donin un seguit de condicions bàsiques:

- L’oportunitat: després que l’ajuntament de Llavaneres s’hagi fet enrera de la idea inicial de situar la seu de la fundació al seu terme municipal, no és d’estranyar que Bassat s’hagi adreçat als que es van interessar per la proposta. I aquí cal reconèixer la cintura política de l’alcalde Baron. Si a aquest fet hi sumem que sembla hi ha un cert consens polític entre govern i oposició sembla clar que tenim uns elements que poden fer possible que l’arròs no se’ns passi. Però aquesta oportunitat requereix que la matèria primera sigui de gran qualitat i en aquest apartat, els entesos diuen que la col·lecció Bassat d’art contemporani és excel·lent. La proposta inicial planteja una col·lecció permanent, algunes de temporals amb voluntat d’itinerància i, per sobre de tot, tallers, espais de trobada, un auditori... és a dir, tots aquells elements indispensables per fer que un museu sigui modern, dinàmic, pedagògic i no acabi caient en el tòpic del gran magatzem d’art.

Salvant totes les distàncies se’ns planteja un Guggenheim a Mataró i que els hi expliquin als de Bilbao si valia la pena o no que un equipament d’aquestes característiques s’instal·lés al seu territori! I no ho dic només per la capacitat d’atracció en termes de visitants i generar activitat econòmica, sinó també pel què solen suposar aquestes infrastructures a l’hora de dignificar espais i de fer aparèixer en el mapa a la ciutat de torn (si home, perquè alguns estiguin contents també utilitzaré aquesta terminologia tan nostrada).

- L’emplaçament: si queda clar que el contingut és òptim, caldrà cercar un continent que s’ajusti a les necessitats generades. Sembla ser que aquesta és una de les contribucions que aniran a càrrec de l’administració pública. Inicialment es sol·liciten 9.000 m2 i es disposa d’un projecte. Estic convençut, però, que el què hores d’ara hi ha sobre la taula no serà condició sine qua non perquè la proposta tiri endavant. Aquí caldrà estar atents a la disponibilitat de sòl amb què compta Mataró (“verge”, en format patrimoni o “disponible” a termini raonable). Ara bé, si em pregunten la meva opinió (ho dubto) diria que caldria seguir l’exemple de Barcelona i ubicar aquest recinte en un espai que disposi d’una certa bona comunicació i accessibilitat i que contribueixi a dignificar alguna zona que no necessàriament ha de ser el centre de la ciutat (alguns encara continuen amb la mania que tot allò que significa cultura ha d’emplaçar-se entre muralles i ja se que el patrimoni arquitectònic el tenim on el tenim, però a vegades cal cercar altres beneficis més urbans). Si fos possible, que us semblaria, per posar un exemple, emplaçar-lo a Rocafonda?

- El finançament: Con la iglesia hemos topado. Un edifici d’aquestes característiques deu tenir un cost (el desconec) senzillament d’uns quants milions d’euros i les mises d’algun lloc hauran de sortir. Dubto molt que les arques municipals puguin finançar per elles mateixes l’obra i, no ho oblidem, el posterior manteniment (que no serà precisament la xocolata del lloro si les coses es volen fer ben fetes). Aquí cal implicar altres administracions (Generalitat, Diputació...) i privats (ull amb el tòpic que a Mataró solen ser bastant garrepes). Només amb la potència econòmica de l’ajuntament difícilment tirarà el projecte endavant.

- La gestió: És evident que s’hi hi ha injecció de capital públic, també caldrà corresponsabilitzar-se de la gestió i participar d’ella. Per tant, per molt que la promotora sigui una fundació privada s’haurà de buscar una fórmula jurídica (el món n’és ple d’exemples) on tots els paganos se sentin representats i puguin contribuir a la direcció estratègica del centre.

- Els beneficis per la ciutat: és evident que un dels quids de la qüestió és el benefici que Mataró pot treure d’aquesta moguda. Al meu modest entendre seria bo, prèviament, quantificar de forma seriosa quina seria la repercussió d’aquest equipament sobre el conjunt de la ciutat i atenent a diferents variables (visitants, economia, cultura, educació...). Alguns semblen evidents, però no aniria gens malament aplicar el mètode científic per contrastar allò que la intuïció indica.

I, per últim, un apunt sentimental. De la meva experiència professional en el camp de la publicitat i com a seguidor incondicional del Barça puc aportar un petit granet de sorra a la serietat de la figura d’en Lluís Bassat. Aquells que hem begut de les fonts del seu “Libro rojo de la publicidad”, que l’hem seguit i qualificat sovint com un dels millors publicistes del món sabem que, mercès a la seva creativitat i a la dels seus equips i socis, Bassat ha esdevingut un dels millors venedors que es fan i es desfan i, sobretot sabem que sap vendre molt bé no la seva figura (les seves repetides derrotes a l’hora d’optar a la presidència de can Barça així ho avalen) però si els productes i marques per les que ha treballat. Espero que tornarà a demostrar-ho i que una vegada “despejades” totes les incognites que encara planen sobre el projecte, s’arribarà a bon port. Se’n seguirà parlant.

El culebró de mai acabar

2007-10-17T08:01:00.000Z

Nota: aquesta no és la foto de la fàbrica Fàbregas i de Caralt, malgrat que algú s'ho pensi! És el temple de Ramses II , catalogat com a patrimoni de la humanitat i traslladat, degut a la construcció de la presa d'Asuan, prop del seu emplaçament original entre el 1964-1968.

Ja fa temps que en aquest país s’han posat de moda els culebrots. De producció pròpia o importats, enganxen els televidents mercès el seu format per capítols, a guions que reprodueixen, en alguns casos, escenes quotidianes properes a aquells que hi queden enganxats i certes dosis d’intriga que mantenen la tensió. A vegades, però, no cal recorre a la televisió per gaudir d’una sèrie d’aquestes característiques i, de fet, tampoc cal anar massa lluny per trobar exemples que mantenen entretingut el personal. La història de la fàbrica Fàbregas i de Caralt de Mataró es podria emmarcar tranquil·lament dins la categoria de producte televisiu de moda (entrega per capítols, personatges variats, intriga...).

Si durant anys i panys d’aquesta fàbrica en desús pràcticament no n’ha sentit a parlar ningú i hom ha assistit impàvid a la seva degradació física (tant quan ha estat en mans privades com públiques), quedant únicament com a testimoni d’un temps passat i d’una activitat industrial (farinera primer i paperera després) que actualment es mou per altres lògiques i que difícilment tornarà, avui és l’estrella convidada al show mediàtic de la política mataronina.

Hom es pot preguntar com s’ha arribat a aquesta situació? Fem-ne un petit repàs. Tot va començar amb la revisió del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Mataró allà pel 2002 i amb la inclusió d’aquesta fàbrica en un document que té com a finalitat dotar de diferents nivells de protecció aquells elements arquitectònics que tenen una certa vàlua i que, per tant, es bo que es conservin per mantenir una certa identitat de ciutat i per saber, a partir d’aquests referents, d’on venim. Cert és, ja ho he escrit alguna altra vegada, que quan s’inicia un procés d’aquestes característiques la tendència habitual és a protegir tot el què es pugui i més en el cas de Mataró, on per molt que se sigui una ciutat amb tradició industrial, els edificis que van hostatjar les diferents activitats (bàsicament tèxtil i derivats) tenen un valor més romàntic o nostàlgic que artístic o arquitectònic (els nostres empresaris pretèrits deurien ser arquitectònicament més garrepes que alguns de Terrassa o Sabadell!). Dit això, també és evident que catalogar no vol dir mantenir immutable per sempre un edifici (de fet, les pròpies naus industrials han estat elements vius i canviants adaptant-se sovint a les noves necessitats que el temps va demandant i reformant-se en aquest sentit) sinó que també s’estableix un sistema de descatalogació que sol implicar un informe tècnic que justifiqui el fet i que posteriorment cal elevar a la Comissió de Cultura de la Generalitat de Catalunya que és qui acaba tallant el bacallà.

Fins aquí res que no s’hagi produït en pobles i ciutats del nostre país. Es cataloga i es descataloga de forma justificada i no passa res. Ep, a no ser que s’hi comencin a barrejar altres històries com ha estat el cas que ens ocupa. De fet, el gran sarau s’origina en el moment en que se sap que es preten descatalogar Can Fàbregas per instal·lar en el solar que deixarà buit un Corte Inglés. A partir d’aquí entren en acció els diferents personatges del culebrot i que, englobats en la Plataforma Salvem Can Fàbregas, em permeto enquadrar en tres categories:

1. Els patrimonialistes nostàlgics: vagi per endavant que em mereixen tot el meu respecte i que m’incloc parcialment en aquesta categoria. És a dir defenso, de fa anys, el patrimoni de la ciutat però soc conscient de les seves limitacions (llegeixis vàlua) i tinc molt clar que cal conservar testimonis del nostre passat i posar-los en valor per tal que les generacions futures coneguin de primera mà com va evolucionar aquesta ciutat. Ara bé, això no implica necessàriament haver de conservar-ho tot per acabar constituint un parc temàtic (dos exemples del país veí: la ciutat fortificada de Carcassona i la llotja de Perpinyà. El primer il·lustra que en l’àmbit de la restauració del patrimoni cada “maestrillo tiene su librillo” ja que es va actuar d’acord amb els cànons del gòtic del nord que, per cert, no té res a veure amb el del sud i ha derivat amb un ús fonamentalment turístic, mentre que el segon s’ha restaurat i donat un ús que tot i no tenir res a veure amb els seus inicis manté l’estructura i hores d’ara dóna servei de menjar ràpid a la població).

En aquest àmbit, el que si que tinc molt clar és que molts han aprofitat l’excusa del patrimoni (on eren molts d’aquests en altres lluites històriques per conservar l’escàs patrimoni de la ciutat? On eren en els fòrums on es parla de patrimoni i on mai se’ls hi ha vist el pèl? On eren quan es va aprovar el catàleg del patrimoni i no van pronunciar-se per incloure més edificis dels que actualment estan catalogats?) per defensar altres interessos més o menys ocults.

2. Els anti Corte Ingles: També he escrit alguna que altra vegada sobre aquells que de forma sistemàtica s’oposen a que a la ciutat vinguin operadors comercials potents no sigui que es quedin sense el tall de pastís que els deu correspondre per dret diví. Amb el Corte Inglés ens tornem a trobar aquesta mateixa pedra a la sabata: Alguns aprofiten la “qüestió” patrimonial per defensar els seus interessos personals que no són altres que evitar, costi el que costi, que un nou competidor potent s’instal·li a la ciutat. En tant que consumidor em toca defensar la postura contrària (quanta més competència millor per les nostres butxaques). Però aquest argument, egoista com el que defensen els camuflats del “no al Corte Inglés”, té raons de molt més calat. I és que si hom mira els beneficis que aquesta empresa aportarà a la ciutat és fa difícil, en termes cartesians, oposar-se a la seva arribada. Al voltant de mil llocs de treball directes o indirectes no són menypreables per una ciutat amb un atur estructural que és el que és. Alguns diuen que paguen misèria, d’altres que qui posa les condicions és El Corte Inglés, més que crearà un caos circulatori que no ens en sortirem, que si desertitzarà el comerç urbà, que l’emplaçament no és l’idoni, que si es podria aprofitar l’estructura actual de Can Fàbregas... Pegues es poden posar totes les que es vulgui, però per justificar-les cal ser seriós i basar-se en dades fiables i contrastades.

Anem a pams. En primer lloc cal dir que les condicions de l’arribada del Corte Inglés a Mataró les ha posat l’ajuntament a través del plec de clàusules corresponent i que prèviament s’han portat a terme els preceptius estudis per analitzar l’impacte d’aquests grans magatzems sobre el comerç urbà i sobre la circulació de la zona. I ambdós demostren la viabilitat del projecte. Al marge, òbviament, d’aquells que pel seu compte realitza qualsevol empresa d’aquesta magnitud per instal·lar-se en un indret concret. No deu ser tant difícil d’entendre que Mataró i el seu entorn aporten suficient massa crítica (en termes de potencials consumidors) per instal·lar-se aquí i seguint amb la política d’expansió del Corte Inglés també deu ser raonable que s’instal·lin en el casc urbà doncs la seva aposta (aquí i arreu) és el comerç urbà. No estem parlant d’una gran superfície que sol apostar clarament per instal·lar-se a la perifèria i que, per tant, fa indispensable el vehicle privat per desplaçar-se. Si a més tenim en compte que bona part dels comerciants organitzats entenen que la seva arribada és beneficiosa pel comerç de la ciutat i que l’emplaçament proposat dinamitzarà una zona que clarament ho necessita alguns arguments capciosos cauen pel seu propi pes. El tema de si paguen molt o poc en aquestes empreses sempre es resol de la mateixa manera: hi ha un conveni marc que és el que fixa els salaris en funció de la qualificació professional requerida (ja m’agradaria que molts “botiguers” fessin el mateix).

Per últim, també és important assenyalar alguns aspectes previstos en el plec de clàusules: la inversió de 1,3 milions d’euros en patrimoni (destinats inicialment i espero que final a rehabilitat Can Marfà, una fàbrica amb més cara i ulls que Can Fàbregas i que exemplifica perfectament el passat tèxtil d’aquesta ciutat), 2,7 milions d’euros en arranjar carrers de la zona, un aparcament a la zona que completaria el propi del centre i, a més, es compromet a contractar el personal necessari amb denominació d’origen capgrossa i entorns. Beneficis tots ells evidents per una ciutat amb un atur d’un perfil determinat que s’ajusta perfectament a les necessitats laborals que ha de contractar aquesta empresa

3. Els polititzadors: és evident que les decisions que prenen els nostres governants tenen molts números per ser ràpidament contestades en sentit invers per l’oposició. És el joc de la política. I el cas de Can Fàbregas no n’ha estat l’excepció i més quan les decisions s’han anat prenent en període preelectoral. Alguns s’han apuntat a la polèmica, altres l’han alimentat megàfon en mà, però tots ben units per aconseguir un grapat de vots. Si per això s’ha hagut de deixar de banda la coherència i el sentit de ciutat, s’ha fet sense posar-se vermell en cap cas. Torna a ser el joc de la política (la de baix nivell és clar!). I per posar certa dosi de seny el govern proposa posposar aquesta història fins després de les eleccions i encarregar un estudi per valorar un possible trasllat de Can Fàbregas. Tots parats fins després de les eleccions. Això si, s’encarrega l’estudi a un arquitecte prestigiós de la ciutat amb solvència contrastada en rehabilitació de patrimoni. I amb el nou consistori (amb alguna que altra diferència vers l’anterior) ja tenim l’estudi!

I quines són les conclusions? Doncs, al marge d’anunciar diferents possibilitats (mantenir l’edifici on és rehabilitant-lo –suposo que acabaria formant part del Corte Inglés o quedaria encaixonat entre aquest i amb el cost de l’operació a càrrec de l’ajuntament-, derruir-lo i construir-ne una rèplica o desmuntar-lo i aprofitar els elements originals més “significatius” per construir-ne una rèplica. Sembla ser que la opció que es veu amb més bons ulls és la tercera donat que aconseguiria preservar part de la fàbrica (la que es troba en més bones condicions) i s’instal·laria en la mateixa zona donant-li una certa preeminència. En aquest cas, el cost de l’operació aniria a càrrec del promotor de torn i no de les arques municipals.

A més, no cal perdre de vista que tota aquesta moguda s’insereix en una remodelació de la zona que agençarà tot aquest sector de la ciutat i que comportarà la construcció d’un nou CEIP a la fàbrica Fontdevila i Torres, habitatges (70 de règim protegit), espais verds, dotació d’espais terciaris i ampliació de carrers. Una bona actuació que dignificarà una zona que forma part de la trama urbana de Mataró.

La veritat és que si intento aplicar la raó en el resultat de l’estudi tinc un problema important. No em convenç ni de bon tros cap de les solucions plantejades. Per què cal esmerçar esforços i diners (siguin de qui siguin) per traslladar una fàbrica que poc valor patrimonial té? No seria més senzill retornar a la idea inicial i descatalogar la fàbrica (això si, amb una votació en el marc de la Comissió del Patrimoni d’acord amb el reglament i que vagi precedida del corresponent informe tècnic, signat i rubricat, que la justifiqui), documentar-la convenientment i a terra s’ha dit? El sentit comú em diu això, però el joc polític a vegades està mancat d’aquesta característica. Puc entendre que la rèplica pot trobar més consens entre els socis del govern (cal recordar que la postura dels dos socis minoritaris del govern ha estat força ambigua: alguns membres destacats d’IC-V es manifestaven al carrer mentre d’altres defensaven la descatalogació.) i l’oposició (CIU també feia presència activa en la mani i el PP, tot i haver apuntat públicament que està d’acord amb l’arribada del Corte Inglés també feia la viu viu esperant que es rostis el govern). Reconec que, malgrat no m’agrada, és una solució possibilista tot i que ja veurem quines majories es poden articular al ple (no les tinc totes amb els socis i menys amb l’oposició, tot i estar convençut que tots són conscients que l’arribada del Corte Ingles a Mataró és una oportunitat que no s’ha de deixar perdre. I, si és així, a la ciutadania, a la que cal mantenir informada amb rigor, li tocarà prendre’n nota i demanar responsabilitats). En tot cas, algú haurà de decidir i, com diu el regidor d'urbanisme, ho hauran de fer aquells que cobren per això.

La llei de Murphy

2007-08-08T19:12:00.000Z

Plou. El que hauríem de celebrar com un fet positiu en un país abocat a la sequera amb major o menor grau, s’acaba convertint, quan succeeix a l’agost, en puteig absolut per tots aquells que fan vacances i que aspiren a gaudir del sol i platja tant tradicional entre els usuaris dels indrets turístics clàssics d’aquestes terres. Què és més important, que els pantans incrementin el seu nivell d’aigua o que aquesta brolli per l’aixeta? Pel comú dels mortals, sens dubte, que es puguin dutxar amb la freqüència òptima. Però un es dutxa si l’aigua arriba fins a casa i perquè aquest fet es produeixi, aquest recus tant escàs val més que estigui emmagatzemat en abundància i que plogui força a les capçaleres dels rius.

Segueix plovent. Sintonitzo l’emissora de torn per assabentar-me de si un altre dels efectes típics dels dies plujosos és un fet i resulta que si, els trens no funcionen d’acord amb les freqüències de pas que els horaris penjats a les estacions indiquen. Haurem de deixar fins demà les gestions que haig d’anar a fer a Mataró. Al final, entre tots plegats, aconseguiran que de defensar el transport públic em passi al bàndol del vehicle particular per tot el que faci falta.
És la llei de Murphy en la seva màxima expressió (si alguna cosa va malament, sempre pot anar pitjor). I és que ja fa dies que aquest país es troba immers en l’inexorable pèndol de la maleïda llei. De fet, qualsevol turista que hagi campat per aquí darrerament i que hagi hagut de suportar tots els maldecaps que ens han caigut a sobre, transmetrà als seus paisans una imatge de república bananera que no ens mereixem.

Els trens de rodalies van quan els dóna la real i santíssima gana i RENFE continua patint, tot i els mil i un protocols que sembla tenen dissenyats, dels mateixos mals de sempre (on cony és la comunicació de què està passant als que esperem el tren a l’estació o als que s’han quedat tirats dins un túnel, fotent-se de calor i esperant que algú els vagi a treure?). Ja se que durant anys i panys no s’ha invertit un duro/euro en la xarxa i que és molt fàcil buscar culpables d’una situació indigna per milers de persones que massa sovint veuen frustrades les expectatives d’arribar al seu destí amb un mínim de puntualitat. Però si us plau, si la única cosa que tenen a oferir-nos són excuses i demanar paciència, potser que algú s’ho faci mirar. O, ja posats, el dia que algú decideixi no pagar la hipoteca que vagi al banc de torn i els argumenti que, cap problema, paciència i ho sento molt. Veureu que li passarà al pobre ingenu!

Però és clar es que també resulta que tenim un aeroport tercermundista on cada agost es repeteixen els mateixos problemes. De fet, alguna cosa hi ha garantida al Prat, saps que marxaràs, cap al teu destí o cap a casa, però no a quina hora i menys si ho faràs amb maletes o sense. Espectacle assegurat. Ja n’hi ha prou de tenir un aeroport de segona quan dia si i dia també reivindiquem que som un país de primera. Molt malament deuen estar les coses si fins i tot els empresaris es van mobilitzar per solucionar una situació que clama al cel.

I la última, resulta que FECSA-ENDESA ha enviat cartes de disculpa als abonats que s’han quedat sense llum a Barcelona (aquí, a l’igual que amb els trens també em va tocar pringar. Resulta que el 24 de juliol vaig haver d’anar a cert equipament oficial situat al carrer València. Després d’una hora i mitja esperant al carrer a veure si m’atenien, finalment em van enviar cap a casa ja que no hi havia llum i els ordinadors no els funcionaven). Moltes gràcies, però resulta que aquests, a l’igual que RENFE, també han invertit ben poc en els darrers anys. És allò típic que succeeix quan hom privatitza empreses sense liberalitzar el mercat. Curt i ras: continuen fotent el que els dóna la gana i funcionant com un monopoli encobert. I com sempre, els que acaben patint les conseqüències són els pobres consumidors de peu. Això si, una bona notícia, sembla que aviat retiraran els generadors que no deixen dormir als veïns tot i que els hi proporcionen la tant necessària energia elèctrica.

Conclusió, per molt que ens esforcem autoconvencent-nos que som un país collonut, les mancances que tenim reclamen solucions urgents per part de qui toqui. I si us plau, no cal tirar-se els plats pel cap amb declaracions i contradeclaracions de polítics més o menys clarividents. Estalvieu-vos l’espectacle, que la situació ja es suficientment dramàtica com per, a més, tenir que aguantar estupideses vàries. Com diu el meu President, “fets, no paraules”. Però que els fets arribin aviat!!!

Va de post campanya (I)

2007-05-31T07:40:00.000Z

Visca, visca, visca, Mataró socialista! El cant de joia que tradicionalment celebra les victòries del PSC (a Mataró i arreu, canviant únicament el nom del municipi) va ressonar a la seu de la plaça de les Tereses una vegada coneguts els resultats de les eleccions municipals de diumenge. Una vegada més, i ja en van unes quantes des de la represa democràtica, la ciutadania de Mataró ha fet confiança a les propostes del PSC i a la feina feta. Ara si, com va dir en Joan Antoni Baron, tindrem un alcalde “que agafa el relleu amb els vots dels ciutadans”. S’ha acabat la xerrameca barata d’aquells que intentaven desqualificar l’alcalde pel fet que havia rellevat en Manuel Mas amb el mandat començat (Obviant, interessadament, que el relleu s’havia fet com cal, votant els regidors de l’ajuntament que són qui escull l’alcalde, i després d’haver-se aprovat la proposta a l’assemblea de can PSC. Que alguns prenguin exemple de com s’escull un candidat!). Les urnes, com es diu ara, els hi ha xapat la boca. A deu barris de Mataró el PSC és la primera força i als dos restants la segona. Cal, per tant, agrair públicament a tots aquells que amb el seu treball i la seva dedicació han fet possible aquest resultat i a tots els que han cregut que l’opció socialista era la millor per Mataró.

En Joan Antoni serà alcalde per mèrits propis. En el darrer post ja vaig deixar constància dels motius pels quals el vaig votar, no cal insistir-hi. I, com sempre, ho serà de tots els mataronins i mataronines. Cal, per tant, seguir treballant per fer realitat un projecte de ciutat moderna, amb oportunitats per a tothom. Ens en sortirem, i ens en sortirem bé!

Dos temes més relacionats amb les eleccions. La baixa participació a la ciutat i al conjunt de Catalunya (caldrà analitzar amb calma que ha passat i quines són les mesures a adoptar per corregir aquesta situació. Alguna cosa n’escriuré) i el futur del meu fill (si quan vaig fer 40 anys es va destapar com a amfitrió servint cava a tothom que se l’hi acostava, diumenge passat al vespre va repetir l’operació amb qui es posava al seu abast al local del PSC, aquesta vegada compaginant-ho amb coca cola. Serà que el xicot apunta per cambrer?).

Va de campanya (III)

2007-05-25T07:40:00.000Z

Algunes raons per votar el candidat del PSC, Joan Antoni Baron, a l’alcaldia de Mataró:

1. El compromís. Joan Antoni Baron ha demostrat al llarg de la seva trajectòria vital un grau d’implicació més que notable amb la ciutat que l’ha vist créixer. La seva implicació amb Mataró l’ha portat a implicar-se activament en el teixit associatiu i a donar el pas a la política, reafirmant així la seva voluntat de treballar pels seus conciutadans.

2. La capacitat de gestió. Ningú pot discutir la capacitat de treball del candidat socialista. És d’aquelles persones que no només fan feina sinó que la viuen intensament, tenint present en tot moment que aquesta ha de contribuir a la millora continuada de la qualitat de vida dels seus conciutadans.

3. La visió de ciutat. En Joan Antoni ha demostrat, en el temps que ha ocupat l’alcaldia, una visió estratègica de ciutat. Coneix pam a pam Mataró i no només des del punt de vista territorial sinó també de les necessitats de les persones que l’habiten. Té un projecte clar de ciutat i treballa de forma incansable per fer-lo realitat.

4. La capacitat de lideratge. És evident que una persona sola no pot fer tota la feina, s’ha de comptar amb un equip i saber delegar. Però és fonamental que qui ostenta la màxima responsabilitat lideri amb decisió i amb gua de seda un projecte comú. En Joan és d’aquests.

5. La capacitat de diàleg. Sempre m’han agradat les persones dialogants, que tenen voluntat i capacitat per arribar a acords, que saben escoltar, que no perden els anells per corregir decisions i actituds quan cal, que saben acostar-se a la gent i que la gent se’ls acosta amb tota normalitat. El nostre alcalde és així.

6. La credibilitat. Un dels actius més importants de qualsevol polític és la seva credibilitat. És allò que les paraules s’han de traduir necessàriament en fets. L’adquisició de compromisos i la seva realització pràctica. En Joan Antoni, a la seva presa de possessió com a Alcalde de Mataró, va adquirir, davant de la ciutadania, compromisos quantificables. Ha complert la seva paraula.

7. Les propostes. No n’hi ha prou amb fer la feina a que t’has compromès, cal, per seguir avançant, fer propostes creïbles, raonades i solvents econòmicament. Una mirada amb detall al programa del PSC us farà adonar que aquest s’ha concebut sota aquestes premisses. És, sens dubte, el millor programa que es presenta a aquestes eleccions. El que dóna més respostes a les necessitats reals de la gent en el marc d’una ciutat del segle XXI.

8. La il·lusió. Totes les raons anteriors anirien coixes sense il·lusió. La feina d’alcalde ha d’il·lusionar a qui la fa. I aquesta il·lusió un l’ha de tenir les 24 hores al dia dels 365 dies a l’any. S’hi ha de dedicar amb cos i ànima. En Joan Antoni Baron ho ha fet i ho farà.

9. La ideologia. Deixeu-m’ho dir clar. Com en Baron, comparteixo cent per cent les idees del socialisme democràtic que impregnen el programa electoral del PSC.

10. Conclusió. En Joan Antoni Baron és el millor candidat a l’Alcaldia de Mataró i, per tant, diumenge a votar socialista.

Va de campanya (II)

2007-05-23T15:10:00.000Z

Continuant amb la història dels reis, qui no ha vist multitud de nens i nenes fent llargues cues per acabar entregant l’objecte més preuat a qui farà realitat els seus somnis? La carta, com no, és l’element que plasma la recompensa per haver-se portat bé. És on es defineixen anhels, voluntats i esperances. Tanmateix com el programa electoral. És (hauria de ser) el document on hom dibuixa el model de ciutat que proposa als ciutadans i on defineix les polítiques sectorials que portarà a terme per fer realitat aquest somni. És (hauria de ser) un full de ruta caracteritzat per un element central: la viabilitat (s’ha de poder fer allò que s’escriu i, òbviament, s’ha de poder pagar). A més, és (hauria de ser) un document intel·ligible (de poc serveix esmerçar esforços si aquell a qui va dirigit és incapaç d’entendre’l).

Si les cartes als reis tenen continguts ben diversos en funció de les necessitats i voluntats de cadascú, amb els programes electorals passa tres quarts del mateix. Hi ha, però, una diferència substancial. Els infants tenen molt clar que la seva carta ha d’arribar al destinatari (sigui patge sigui rei multicolor) i que aquesta s’ha d’entregar en ma i amb el nom ben visible no sigui que els reis passin de llarg! Amb els programes electorals aquesta circumstància ja no és tan clara. Hi ha qui té molt clar que cal difondre les seves propostes per afavorir que aquestes siguin ben conegudes entre la ciutadania i n’hi ha d’altres que prefereixen presentar enunciats genèrics que són tant vàlids (encara que només sigui pel fet que no concreten res) a Mataró, Santiago de Xile o Tombuctú i sempre queden aquells que tenen com a prioritat amagar-lo (potser perquè no tenen res a dir? Potser perquè allò que volen dir pot espantar més que generar complicitats?).

A Mataró aquestes circumstàncies també es donen. Només cal fer un experiment senzill per constatar-ho. Es pot anar a les seus dels diferents partits i altres invents electorals i demanar el programa (suposo que, per raons evidents, entendreu que aquesta no ha estat la meva opció preferida) o bé és pot fer una cerca en els diferents webs (és més còmode i t’evites que alguns t’engeguin a fer punyetes doncs és prou evident que soc dels “altres”). A continuació trobareu el resultat d’aquest treball de “recerca”:

He començat, com no, pel PSC, els meus, i al web de candidat Baron podreu trobar el programa electoral en versió complerta, per àrees temàtiques i per territoris. És un programa que s’ha fet atenent a tres premisses bàsiques: l’experiència de govern (que et dóna una perspectiva realista de la situació i que, per tant, defuig els brindis al sol), la participació de tantes i tantes persones que hi ha dit la seva i que han fet aportacions enormement valuoses (és allò d’escoltar els problemes reals de la gent i aplicar-hi solucions) i el fet de tenir un projecte de ciutat clar (de ciutat present i de futur). Un programa que dóna resposta a les necessitats d’una societat que evoluciona (en habitatge –amb la construcció d’un mínim de 1.250 habitatges de promoció pública-, en economia –amb la creació de llocs de treball a partir del Tecnocampus i l’arribada del Corte Inglés-, en educació –ampliant amb 3 la xarxa d’escoles bressol municipals, construint 2 nous CEIP i 2 IES-, en serveis a les persones –millorant la situació de les persones amb dependència, en cultura –posant en valor nous equipaments com Can Marfà i la segona biblioteca, construint un nou equipament destinat a arts escèniques, col·laborant amb les entitats i rehabilitant espais emblemàtics com el Foment i, entre d’altres, la Sala Cabanyes- invertint en la millora continuada dels barris i de la mobilitat de les persones –amb 4.500 noves places d’aparcament i incrementant la flota del Mataró Bus). Un programa complet que no només bé avalat per la credibilitat de Joan Antoni Baron sinó que, a més, s’ha quantificat econòmicament i és perfectament viable portar-lo a la pràctica.

CiU ha optat per una altre línia a l’hora d’ensenyar els seus compromisos per Mataró. De fet, sembla que en Mora tingui por d’ensenyar totes les cartes no sigui que la seva credibilitat disminueixi encara més (és bo recordar que els seus ex socis d’Unió, aquells a qui va donar la patada, l’hi ha retret que no és persona de fiar). Al web hi ha penjat un programa de generalitats vàries fet, pel que es desprèn, més amb la idea d’acontentar uns quants que no pas pensant en un projecte global de ciutat i, permeteu-me dir-ho, amb alguna que altra proposta que fa riure (per no dir plorar). Ara resulta que es preocupen pels habitatges protegits i per les escoles bressol quan durant 23 anys (si no em fallen els números com a d’altres) de govern a la Generalitat n’hi se n’han preocupat! De la mateixa manera que apostes que per ells també eren estratègiques, com el Tecnocampus i l’arribada de la locomotora comercial, ara resulta, per mer oportunisme polític que ja no ho són tant. Res home, una mica de serietat si us plau.

Al web del PP també podreu trobar un apartat de propostes que, dedueixo, deuen formar part del seu programa electoral (aquí tampoc el trobo en versió completa!). Curiós, si cliqueu sobre els diferents apartats de propostes veureu que algunes estan en blanc (clar que també podria ser que el meu ordinador no funcionés correctament) i d’altres presenten algun document d’aquells que en podríem anomenar carta als reis total. Vaja, que soc incapaç de trobar amb tot detall una de les seves propostes estrella: la ciutat de la gent gran (dels que s’ho puguin pagar, clar! Llàstima que s’ha oblidat mirar que volen realment les persones grans de la ciutat. Una pista:sobretot volen viure a casa seva!).

Tinc veritables problemes amb el Web d’ICV. S’hi bé hi trobo el programa electoral complet, quan passo al web del candidat me n’adono que aquí només hi ha el programa marc nacional. Al web d’ERC també hom pot localitzar ràpidament el programa i, fins i tot, alguna foto de la seva aposta estratègica per l’habitatge en format contenidors reciclats. Bé, queda clar que deu ser patrimoni de totes les forces polítiques d’esquerra posar a l’abast de tothom la totalitat del programa electoral. La dreta simplement passa. O no és massa important allò que tenen a dir o simplement, aquesta vegada sense notari, fins i tot han pactat com presentar les seves propostes. Clar que algú sempre pot dir que això d’internet només s’ho miren quatre. Potser si, però la informació que a través d’ell es difon és significativa perquè tothom sense excepció s’apunta al carro de la modernitat.

De la resta només la CUP i l’AVdm tenen web propi. Els primers amb algun document centrat especialment en els tòpics que sempre repeteixen sobre urbanisme (no aniria malament entendre que una ciutat és quelcom més) i altres ben poqueta cosa diuen. La resta de partits res de res. És normal, com deia en edicions passades no només no els coneixen ni a ca seva sinó que a més encara coneixen menys la ciutat que aspiren a governar.

I fins aquí l’anàlisi del programari. Per demà deixaré les conclusions.

Va de campanya (I)

2007-05-18T13:39:00.001Z

Per què serà que les campanyes electorals cada vegada em recorden més els primers dies de gener, amb la nit màgica de reis com a colofó? Potser perquè durant aquest dies tots els nens i nenes intenten assolir el seu objectiu (en forma de regals quan es desperten el dia de reis) i, per tant, prèviament cal portar-se bé, fer els deures i intentar minimitzar que alguns, durant la resta de l’any, no s’han comportat com marquen els cànons? Transposant aquesta idea a la campanya tenim el següent:

1. Un seguit de candidats (a Mataró no hi ha candidates) que pretenen assolir el major número de vots per les llistes que encapçalen (siguin de partits polítics, coalicions i altres invents amb format electoral). Vet aquí els nens que, com no podria ser d’altra manera, presenten diferències significatives entre ells (ideològiques, maneres de fer, grau d’experiència, coneixements....).

2. Un comportament anual (en aquest cas quadriennal) diferenciat. En podríem dir el balanç de la feina feta. Aquí també existeixen diferències substantives. Podríem apilar la “quitxalla política” en dos grans blocs: els que han tingut presència a l’ajuntament (govern i oposició) i les forces extraconsitorials (alguns vells coneguts de la casa i d’altres que no els coneix ni sa mare).

3. Les bones intencions ara que s’acaba la cursa (electoral o reial, tant l’hi fa l’adjectiu). Aquestes es plasmen, negre sobre blanc, en format programa. I, òbviament, aquí també apareixen diferències substancials (la carta al reis pot quedar-se en això, en un mer brindis al sol, o pot haver-se elaborat a partir d’un model clar de ciutat i d’una ideologia que l’impregna, havent fet un exercici real d’escoltar a la gent i proposant mesures reals que tinguin com a objectiu solucionar els seus problemes i quantificant les propostes). I aquest programa s’ha de gestionar a partir d’un equip humà que doni garanties a la governabilitat (la llista). No és fàcil confeccionar una llista que, especialment en els llocs teòrics de sortida, presenti noms i cognoms avalats per quelcom més que el pedigree i la representativitat (tornem amb allò de l’experiència, el coneixement, la capacitat de gestió, la creativitat, l’empatia, l’oratòria...). De tot hi ha a les vinyes (llegeixis llistes) del Senyor.

4. El dia D. Com deia el president Núñez, “Al sozi (diem-li elector) no se’l pot enganyar”, perquè si se l’enganya et carda una coça que t’envia directament a l’oposició. Dit d’altre manera, el poble és savi i sap perfectament a qui vota i a qui deixa de votar. Igualet, igualtet que els Reis. Et porten carbó o et beneeixen amb el manà en funció dels teus actes passats (i, en política, de les teves propostes de futur).

Si analitzem en clau reial (que em perdonin els republicans) aquests comicis que s’acosten, algunes conclusions en podem treure. Dieu-me partidista (em sembla legítim i lògic. Tinc carnet de can PSC i la meva opció de vot és evident) però hi ha algunes dades que defugen aquest subjectivisme apriorístic:

Si parlem de candidats és evident que en Joan Antoni Baron (PSC) es troba situat a la poole position. És l’alcalde, ha exercit com a tal els darrers tres anys i ho ha fet bé. Ha complert els compromisos que es va fixar el dia de la seva investidura, coneix la ciutat com ningú, te experiència política i compromís social de fa anys i panys, capacitat de gestió i lideratge, sap escoltar i no defuig la proximitat amb els seus iguals. Característiques, al meu entendre, necessàries per liderar un projecte.

En Mora (CiU) el trobaríem situat, més enrere i a la dreta del candidat socialista. És candidat per primera vegada (quin ritme que porten aquests de CiU amb això d’estrenar caps de llista que no duren ni dos dies!). El balanç de CiU no és precisament per tirar coets (i no s’hi val només argumentar que la feina d’oposició és molt complicada. És com tot, capacitat de treball i ganes de creure’s allò que un defensa). El seu tarannà l’anem descobrint cada dia que passa i no fa presagiar res de bo. I no ho dic perquè no resideix a Mataró (en Milà i la Carmina Benito, ambdós d’ICV, tampoc hi vivien) sinó per determinades actituds sospitoses: resulta que fot al carrer els dos regidors d’Unió que eren dels que més pencaven (amb el permís d’en Quim Fernández), amb males maneres i, lògicament, a can convergent se’n lia una de bona (no ho dic jo, ho diuen els d’Unió i en Mora no ho desmenteix). Coneix poc la ciutat que l’ha vist néixer i que ha fet el grup municipal de CiU en els darrers anys (això és nota en la qualitat de les seves intervencions als debats públics o en les rodes de premsa. Posem un exemple: se’n va al Palau i no se l’hi ocorre res més que titllar el barri de zona problemàtica), ara diu b quan abans deia a (recordem les seves lloances al Tecnocampus i com, per art de màgia, ara diu el contrari) intenta aprofitar qualsevol manifestació popular per sumar-la al seu carro i, és clar, se l’hi veu el llautó a quilòmetres (primer estan d’acord amb l’operació Can Fàbregas i després s’apunten a la plataforma en contra), proposa pactar amb el PP i ara tira els trastos a ERC. Massa despropòsits amb tuf de carbó (ja vaig dir fa temps que a aquest noi o l’han enganyat els seus assessors o ha retallat despeses en aquest capítol).

En Mojedano (PPC) encara el trobaríem més a la dreta, amb cotxe de marca, però més avançat que en Mora (encara que només sigui perquè el PP té clara la seva vocació d’oposició i els altres s’han acostumat a dormir a la parra). S’estrena com a candidat i se’ns dubte, és qui millor es coneix la ciutat després del Joan Antoni Baron. S’ha pres la feina d’oposició amb seriositat, destinant-hi temps i ganes. Ja ha dit que no l’hi importaria pactar amb CiU (de fet la única alternativa que té la dreta mataronina per arribar a algun lloc i ja han estat socis i simpatitzants tant al govern de l’Estat com al de Catalunya). Té base ideològica, discurs (alguna perla divertida de l’estil d’edificar part de les Cinc Sènies o crear un “megaportosea”) i algun que altre tic pepero essencialista (no es pot jugar amb la seguretat com qui ho fa al trivial. Però, és clar, tenint els antecedents que té el PP amb utilitzar electoralment el terrorisme tampoc és d’estranyar).

En Graupera (ICV), teòricament situat a l’esquerra, força enrere i carregat de biodiesel, ha tingut la capacitat de conjuminar clarobscurs notables. Reconec en l’actiu d’ICV la lleialtat a l’alcalde i la feina feta a educació, però poca cosa més. La gestió cultural ha generat polèmica i força destrempera entre amics, coneguts, saludats i altres espècimens que es mouen en aquest àmbit sempre tant cantellut. Tampoc ho dic jo, simplement cal tirar d’hemeroteca (adjudicació i funcionament de Can Xalant, Ca l’Arenes, certa exposició sobre equipaments culturals virtuals). No han sabut aglutinar tots els seus rere el líder (algunes ovelles amb recorregut històric dins la formació han expressat el seu malestar i l’han exemplificat amb la mani de Can Fàbregas, d’altres amb menys recorregut han desaparegut del mapa insinuant comportaments rars i el germà pobre, EUiA, ha muntat una candidatura alternativa seguint la lògica d’amor i desengany que sempre ha caracteritzat els socis).

En Teixidó (ERC), també més o menys de l’esquerra del líder (de fet no tinc massa clar quina és la posició exacte), presenta un balanç complex, malgrat haver-se estrenat com a regidor i cap de llista ara fa quatre dies mal comptats (ep, és una expressió, que de mates encara en sé una mica i la taula del quatre la conec, no com d’altres). ERC ha tingut força enrenou amb la dimissió del seu cap de llista pel cas Llansó i, posteriorment, per qui l’hi va agafar el relleu. Poca estabilitat, doncs, per una formació que s’ha estrenat al govern després de molts anys d’absència al Consistori (la novetada es paga?). Tanmateix sembla que el cap de files ha estat capaç de redreçar la situació (amb alguna que altra petita relliscada, en format viatge en contenidor per la Gran Bretanya) i ja se’l comença a percebre, malgrat la poca experiència polític en primera fila, com un candidat seriós i discret.

Acabat el bloc consistorial toca passar llista a aquells que aspiren a tenir vot i veu a l’ajuntament per primera vegada. Parlem, en primer lloc, de la CUP, AVdM i Esquerra Unitària. Ha transcendit, i tampoc és tan estrany, que abans de formalitzar les candidatures l’esmentat triumvirat alternatiu va intentar sumar esforços i anar junts. Com és notori no se’n van sortir (per què serà?) i han aplicat la lògica del campiquipugui. El balanç d’uns i altres és més complicat de fer. De fet, els únics que realment s’han fet sentir a la ciutat han estat dos. La CUP (algun altaveu al ple de l’ajuntament mercès a la complicitat “desinteressada” de CiU, actes diversos i reivindicacions vàries). Se’ls hi ha de reconèixer que, a la seva manera, han pencat i s’han fet sentit entre determinats àmbits i espais territorials concrets (una altra cosa són els continguts i les formes). L’Alternativa Vecinal són els altres que també s’han mogut. Algunes vegades ensenyant les cartes i altres amagant-se darrera la tanca (diem-li AV de Cerdanyola, per posar un exemple). Els costa poc aplicar la demagògia (El Sorrall), la manipulació (recordem el cas cementiri) i l’insult.

Per últim he deixat aquells que no coneix ni s’ha mare. Que han aparescut com bolets i que més enllà d’aconseguir vots ningú més sap que pretenen. Ciutadans, PRC i uns que no penso esmentar (la meva consciència no em permet donar altaveu als fatxes) són una incognita que en el seu haver no tenen res de res.

I continuarà amb programes i llistes, que ja m’he enrotllat prou

La foto de les Azores

2007-03-19T15:31:00.000Z

Quatre anys de la foto de las Azores (Bush, el senyor de la guerra; Blair, el fidel vasall i Aznar, el bufó de la cort), quatre anys d’una guerra il·legal (Irak en el punt de mira. El programa aliments per petroli es modifica pel de míssil va, míssil bé), quatre anys de devastació i mort (ciutats destruïdes i patiment de la població civil. Imatges recurrents als mitjans de tot el món, tant recurrents que el seu impacte és quasi nul en les consciències col·lectives), quatre anys sense trobar armes de destrucció massiva (que només existeixen en la imaginació d’aquells que van propiciar la creuada i van de conya per justificar l’injustificable), efectes col·laterals en la nostra pell (192 morts com a resultat de l’11-M. Gràcies senyor Aznar per rectificar, una mica tard, aquella seva veritat absoluta sobre les armes de destrucció massiva. Gràcies president Zapatero per treure les tropes espanyoles de l’Irak), quatre anys d’enfrontaments fratricides (àrabs contra kurds, chiites contra sunnites, resistents contra tropes d’ocupació, terroristes contra qui se’ls posa per davant).

Una vegada més el gran germà americà (bé, el govern neocon de Bush per ser exactes, no cal posar a tothom al mateix sac), passant-se pel folre les resolucions de l’ONU (això tampoc es nou, mireu-vos el diari de sessions i veureu el pa que s'hi dóna) s’erigeix, de motu propi, en qui mana al món, en qui decideix què és correcte o incorrecte. I en base a la seva voluntat divina promou la santa creuada per portar la democràcia al món àrab, alliberar-los de la tirania d’un dictador (ben finançat i engreixat pels propis USA quan va convenir, especialment durant el període de la guerra Irak – Iran) i tatxar de la llista un altre país terrorista per excel·lència (com ho van ser en el seu dia Nicaragua i tants altres països de l’Amèrica llatina que han hagut de patir la benevolència del germà americà. Que hores d’ara no s’hagi trobat cap connexió Saddam – Bin Laden no té cap importància. Igualet, igualet que l’Acebes amb la trama d'ETA i el 11-M).

Raons democràtiques i de seguretat mundial? I una merda. Parafrasejant a Bill Clinton, “són raons geoestratègiques i econòmiques, estúpid!”. Un peu, o millor dit una bona bota (militar) al bell mig del proper Orient, terra mil·lenària i especialment, ben farcida d’or negre, propera als països amics d’Aràbia Saudí (exemple de país demòcrata on n’hi hagi) i d’Israel (un altre client habitual dels USA); base per successives ràtzies sobre els altres dolents de la zona (Iran, el proper a la llista?); font de negoci per les empreses “amigues” (reconstruccions físiques d’allò que el “foc amic” va convertir en cendres, extracció de barrils de petroli, la indústria armamentística dels amics de Bush fregant-se les mans... Beneficis a costa de vides humanes?); un govern demòcrata governant Irak? i un tirà a la forca (no hi havia altres mesures més “netes” per derrocar al dictador?).

Tot plegat un bon exemple de com la humanitat progressa i no recau en els errors del passat. Anem apanyats!

Retorn a la normalitat?

2007-03-15T07:26:00.000Z

Dies i dies sense publicar res. Una vegada més problemes amb el blogger, concretament amb la maleïda barra de l’escriptori, m’han impedit escriure amb la freqüència que m’he autoimposat. I una vegada més, sense saber com, els problemes s’han solucionat com per art de màgia.

D’aquest període hi ha quatre temes que no vull deixar de comentar (reconec que faig un copy and paste dels escrits que ja tenia preparats): la primera pedra del Tecnocampus, la jornada de cultura del PSC de Mataró, la situació de les rodalies de RENFE i, per últim, la manipulació com a art (fastigós) de fer política:

El tecnocampus o l’aposta estratègica pel futur econòmic de Mataró

Ja fa molts anys vaig llegir-me l’Origen de les espècies de Darwin. I amb tots els matisos que es vulguin crec que aquesta teoria de l’evolució es pot aplicar als canvis que es produeixen a la societat. De fet, tot evoluciona, canvia, muta per adaptar-se a situacions noves. A Mataró, ja fa anys es va gestar la idea embrionària del Tecnocampus per donar una resposta estratègica al futur econòmic de la ciutat.

Seguint amb la plasmació pràctica d’aquesta idea de l’evolució, si mireu l’Informe de conjuntura econòmica (un magnífic document d’anàlisi i un recurs a tenir molt en compte a l’hora de prendre determinades decisions) que publica periòdicament l’ajuntament de Mataró es poden extreure tres conclusions: l’estat actual de l’economia, la seva evolució i, aplicant la prospectiva, albirar les tendències de futur. Amb el seu contingut a la ma es veu com els sectors econòmics de la ciutat han anat evolucionat. Uns guanyant pes específic (sector serveis i construcció) i d’altres perdent-ne (tèxtil).

Davant d’aquesta situació hi ha diferents alternatives: no fer res, confiar que el mercat ho arregli tot o intervenir des del sector públic (en solitari o concertadament amb els agents econòmics i socials). Des del meu punt de vista, un govern responsable no pot quedar-se quiet i, per tant, toca prendre decisions estratègiques. Decisions que si són compartides i defugen el partidisme polític, tot apostant pel bé comú, han d’acabar aportant benefici social a la col·lectivitat. I entenc que el Tecnocampus s’englova en aquest apartat. Situant en l’epicentre de l’economia local el coneixement i l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació es defuig la idea clàssica de crear un parc tecnològic convencional, que acabi reduït a la proliferació de més o menys empreses (via trasllat intern o extern i nova generació) a un sector concret de la ciutat. El valor afegit del Tecnocampus va més enllà doncs vol impregnar tota la ciutat d’un element que, per definició, és avantatge competitiu: el coneixement. I com ho fa? En primer terme ubicant en el seu nucli dur la integració de les dues universitats que hi ha a Mataró, la EUMP (enginyeries) i l’EUM (ciències empresarials). En fi, creant coneixement per ésser transferit al territori, promovent el concepte d’emprenedor i dotant-lo d’eines tangibles i intangibles per desenvolupar la seva acció professional, dotant de valor afegit empreses ja existents i captant-ne d’altres. Un pool que ha d’aprofitar les sinèrgies que es generen entre tots per dotar de competitivitat una ciutat que històricament ha demostrat capacitats d’espavilar-se a partir del capital humà de que disposa (diem-ne força de treball).

Però crec que cal anar més enllà. Si només ens quedem en la traducció física del concepte Tecnocampus el guany serà molt menor que si tenim la capacitat d’estendre’l arreu de la ciutat: incorporant el coneixement i els seus productes derivats a les empreses tèxtils (marca, disseny i logística), al sector de la construcció (edificis intel·ligents i sostenibles), als serveis i, òbviament, a tots els racons de la ciutat (als barris i als equipaments públics), a la societat (posant, com ja es fa, les aplicacions tecnològiques a l’abast de tothom) i a les seves manifestacions (educació, cultura...).

Una inversió de 60 milions d’euros, la més important que ha afrontat mai l’ajuntament, ha de fer possible aquesta realitat. La primera pedra és un pas important en la seva consecució, queda molt camí a fer.

Alguns es van omplir la boca del concepte fum per menyprear el tecnocampus. És cert que potser no es va saber explicar prou bé les dimensions del projecte i que moltes vegades associem aquest tipus d’iniciatives a un espai físic, un disseny arquitectònic més o menys afortunat i a la corresponent maqueta que l’exemplifica. Hores d’ara aquesta fase s’ha superat i em sorprèn veure com algun candidat tecnològic que fa pocs anys lloava les excel·lències del projecte, ara, per guió de la (pre)campanya electoral, torna a practicar allò del “donde dije digo digo Diego” (igualet, igualet que el seu posicionament sobre Can Fàbregas i de Caralt). Amb exemples d’incoherència com aquests no m’estranya que alguns diguin que els ciutadans s’allunyen de la política.

La cultura que volem

Els que em coneixen bé saben que la meva passió menys ocultes és la cultura. Herència familiar per excel·lència, em declaro amant de multitud de manifestacions culturals (del teatre al cinema, de l’opera de Wagner al rock de Bruce Springsteen, dels castells als Pastorets, de l’arquitectura romana a l’impressionisme...). Suposo que per aquest motiu, des que se’m va despertar la consciència política, he procurat treballar, amb totes les meves limitacions, en pro de la cultura. I, per això, em vaig sentir especialment congratulat de participar en la jornada “la cultura que farem”, organitzada pel PSC de Mataró amb la voluntat d’escoltar a tots aquells que tenen alguna cosa a dir en cultura i amb l’objectiu transparent d’analitzar i incorporar, en la mesura del possible, al programa electoral per a les municipals d’enguany.

He participat en molts actes d’aquestes característiques i crec tant en el format com en l’objecte. Només faltaria que l’hora de confeccionar un programa electoral no s’escoltés a la gent ni es consultessin els agents que participen de les activitats sectorials o territorials (la política es fa parant l’orella, copsant els problemes de la gent i donant-hi resposta en funció de la ideologia de cadascú). És evident que el PSC ha realitzat, al llarg de la seva història, incomptables actes relacionats amb la cultura però d’aquest es particular voldria destacar uns quants aspectes que crec el doten de més valor afegit:

1. La presència de més de seixanta persones vinculades al món de la cultura local, amb representacions a títol personal o amb lligams amb entitats, associacions i empreses que fan de la cultura l’eix central de la seva activitat. Depenent dels ulls amb que és miri, es podrà dir allò que la sala estava plena, mig plena o quasi buida. Em quedo amb la pluralitat de les persones que van assistir-hi (representants de moltes sensibilitats i, fins i tot, ideologies diferents, però amb un nexe d’unió: la voluntat de millorar la cultura de Mataró).

2. El nivell del debat va ser interessant. Sol ser normal que en un acte d’aquestes característiques cadascú opini en funció dels “interessos” del col·lectiu que representa però aquest simple particularisme es va veure “col·lectivitzat” en algunes anàlisis. Em quedo amb tres idees que comparteixo: una diagnosi acurada de la realitat cultural de Mataró, la necessitat de sacsejar la cultura mataronina canviant algunes inèrcies que fa massa temps que duren i alguna proposta concreta interessant.

3. El discurs d’en Joan Antoni Baron és d’aquells que fan trempar. Només cal llegir-lo.

Com algú va dir durant la jornada, o ara o mai!

Les rodalies que no volem

Em dic Sergi Bonamusa, tinc 41 anys i soc un sofert usuari de la RENFE. És trist, per algú que creu en el transport públic, que paga religiosament el bitllet en les seves més diverses formes (el d’estudiant quan anava a la universitat, bitllet senzill poques vegades i bonotren –el de 10 viatges integrat o no- les que més) i que, per tant, no salta mai la tanca de l’estació de Mataró (felicitats al dissenyador de torn, construir una tanca en format escala facilita enormement l’accés per la patilla), que quasi diàriament fa el trajecte d’anada i tornada Canet – Mataró, que reconeix que el tren és el seu mitjà de transport favorit, on a més ha aconseguit il·lustrar-se (és on més llibres he llegit), que l’hi encanta contemplar el mar assegut o dret...

Doncs bé, tot i que seria absurd negar que sempre hi ha hagut deficiències en les rodalies que m’ha tocat viure i que la paciència no és precisament la meva virtut, n’estic fins més enllà de suportar retards per causes vàries i repetitives, que t’informin deficientment del què passa, de tenir complexa de sardina enllaunada en hores punta, de pagar per un servei deficient...

No voldria pas creure que l’estratègia de desinvertir en la xarxa de rodalies fou una mesura del govern Aznar per fuetejar el transport públic i fomentar el privat, però és evident que ara estem pagant les conseqüències de no haver invertit quan tocava.

L’Espanya que ja us regalo

Cada dia em fot més ràbia que l’estratègia del PP per aconseguir els vots necessaris per tornar al poder es basi únicament en la manipulació i la mentida. Em fot veure’ls com munten manifestacions per carregar-se la política antiterrorista del govern i veure com quan manaven aplicaven les mateixes mesures; em fot la data estratègicament escollida per la mani teòricament convocada per protestar contra l’atenuació de la pena d’un altre impresentable, l’etarra De Juana Chaos. Quina casualitat que sigui el 10 de març, sembla fet expressament per tapar les vergonyes del record de l’11-M, les conclusions que s’entreveuen del judici (com és que un impresentable com l’Acebes, el de les dues línies d’investigació, encara té protagonisme públic?) i, per sobre de tot, em fot que en Rajoy, en el seu discurset, ni esmentes un atemptat que va costar 192 vides (aleshores ell era ministre, bé deu recordar-ho!) ; em fot veure onejar banderes espanyoles amb l’àliga en les manis que convoca o promou el PP (“quien tuvo retuvo!” que diria aquell); em fot la voluntat inqüestionable que tenen aquesta gent de dividir el país entre bons i dolents (el proper pas, quin serà? Procurar que surtin els tancs al carrer per aixafar els “rojos-separatistas”, és a dir, tots els que no pensen com ells?). Em fot escoltar l’Aznar com se n’enfot de tots nosaltres reconeixent que d’armes de destrucció massiva res de res i com té la barra de justificar la seva intervenció a la guerra de l’Irak amb arguments puerils. Em fot posar la radio al matí i escoltar com en Jiménez Losantos escup gripaus dia si i dia també. Em fot viure en un país com el que representen aquesta gent. Com deia en Rubianes, a la merda amb aquesta Espanya.

Tapes variades

2007-02-22T14:20:00.000Z

Puc entendre, però no compartir, aquella disposició cristiana que determina que davant d’una bufetada cal posar l’altra galta. I no ho comparteixo des del meu profund ateisme però també per la praxis de la immensa majoria dels propis cristians que se solen passar el precepte per allà. Vagi l’entradeta per les imatges que les televisions ens oferiren ahir al vespre: compareixença del nou ministre de justícia al Congrés de Diputats i bronca monumental amb els impresentables del PP. L’hi reconec al president del Govern la seva voluntat d’aplicar el “tarannà” en tots els seus actes però, la veritat, crec que ja convenia que algun ministre pagués al PP amb la mateixa moneda. I el més interessant, sense recórrer a la mentida, l’insult o la desqualificació a que tant acostumats ens tenen els Zaplana i Acebes de torn sinó amb ironia de la bona (genial l’oferiment de donar-li lliçons de dret al Zaplana a canvi d’altres sobre totxanes i urbanisme. A Terra Mítica encara riuen!).

Una bona notícia. L’ Ajuntament de Mataró i els comerciants de la plaça de Cuba per fi s’han posat d’acord per remodelar la plaça. Si tot va bé al juliol s’iniciaran les obres i la ciutat disposarà d’un equipament comercial de primer ordre adaptat a les necessitats d’avui dia (per fi obertura matí i tarda!). Veurem ara què hi diu el PP. Seguiran amb la voluntat de tirar-la a terra o vindrà la rectificació electoralista? (ja se sap que els comerciants també voten).

Una mala notícia. El Barça ensopega a casa amb el Liverpool i la Champions es complica (de Basquet no en parlaré, us recordo que soc de la Penya!). D’ensopegada amb ensopegada la culerada fem allò que ens és tant propi: clamar al cel, engegar a fer punyetes l’equip, donar la temporada per liquidada, dissenyar un nou equip i la setmana que ve ja en tornarem a parlar (si guanyen tot oblidat, si perdem tornarem a obrir la caixa dels trons).

I un últim apunt de la (pre)campanya a les municipals. N’hi ha que cerquen la notorietat allà on sigui, encara que per sortir a la foto s’hagin de fer tots els papers de l’auca i aplicar-se allò del “donde dije digo digo Diego”. La imatge és clara: roda de premsa del candidat de CiU a Can Fàbregas. Resumint: es demana una moratòria per adjudicar l’operador comercial i, òbviament, no es fa esment al posicionament que sobre aquest tema ha tingut CiU (per sort existeixen les hemeroteques i es publiquen els acords) que difereix “lleugerament” del que ara proposen. I, clar, un acaba concloent que aquests nois de CiU, ara que s’acosten eleccions, intenten capitalitzar l’acció d’una Plataforma ciutadana escombrant cap a casa (no són els únics, però aquests han arribat més tard). Al final, quan navegues tant i tant malament, acabes perdent el rumb i no veus els esculls, encara que aquests estiguin adormits.

Dormint a la parra

2007-02-19T07:54:00.000Z

Prosseguint amb la crònica preelectoral, avui toca fer cinc cèntims que l’acte de proclamació del candidat de CiU a l’alcaldia de Mataró. Novetats en la posta en escena respecte a edicions anteriors? Poques. Una de rellevant, però, un nou candidat (si segueixen amb aquest ritme aviat perdérem el compte dels caps de llista que han tingut i els han durat un tres i no res). L’espai escollit, la Sala Cabanyes, al centre de la ciutat com no podria ser d’altra manera. Força claca al pati de butaques i ja en van dos que es porten padrins per la seva presentació en societat. Si primer va ser en Mojedano amb en Piqué, ara ha estat en Mora amb l’Artur Mas. Si home, aquell de la gomina que no va venir a predicar a Mataró a les passades eleccions autonòmiques (deu ser per la plaga de mosca tse tse que fa que tot mataroní es passi el dia dormint i, per tant, no val la pena desplaçar-se fins una de les ciutats més importants de Catalunya).

L’acte sembla que va ser lleugerament llarg. Després del parlament d’en Mas, amb algun que altre consell que faria bé d’aplicar-se a si mateix en Mora puja a l’escenari i engega el discurs. Primera idea: cal despertar Mataró. Bona aquesta. La veritat és que em preocupa poc si el candidat viu a Mataró, Cabrera, Tombuctú o Bombai, però per dirigir una ciutat des de l’alcaldia el mínim que s’ha de demanar a l’interessat és que conegui amb profunditat el municipi. I em temo que aquest senyor haurà de tirar d’enciclopèdies i/o assessors varis per tal de posar-se al dia (no li donarem més idees no sigui que les apliqui. Algú ja fa molt de temps em va explicar la vella tàctica de “si l’enemic s’equivoca, deixa’l fer”). En tot cas, bona nit i a continuar dormint.

A l’hora de llençar propostes d’aquelles que facin trempar l’auditori sembla que se’n va sortir prou bé amb la seva voluntat sobiranista (poc li deuria faltar per reclamar la independència de Mataró, o del centre per ser més exactes!), però amb la resta, aquelles que fan referència a què vol fer des de l’alcaldia, va seguir aplicant la tàctica d’adormir el galliner. Això si, va deixar anar alguna pinzellada sobre urbanisme i altres aspectes que em sembla tenen més d’oportunisme que de visió estratègica de ciutat (atribuïble a la manca d’experiència?). Això si, ho farà fent esport (corrent des de l’ajuntament a la seva empresa i viceversa) i compaginant la feina, que dirigir una ciutat és el mateix que portar el negoci (més manca d’experiència?).

Només em queda un dubte, algú el va renyar abans de començar l’acte? Sorprèn que després d’esbombar-ho als quatre vents via mitjans de comunicació ara va i no ens explica amb qui pensa construir el seu projecte (?) de ciutat (dubto que a can CiU tinguin clar que trauran una còmode majoria absoluta). Es clar que com diu en Pujol, ara no toca pactar amb el PP. Però si aquest argument, després dels precedents, ja no se’l creu ni el notari!

Per acabar, no us perdeu les cròniques dels periodistes locals Joan Salicrú i Oriol Burgada. Un i altre han creat un nou bloc per seguir una cursa electoral que no dubto serà apassionant.

La plaça de Cuba

2007-02-16T07:40:00.000Z

Senyores i senyors, comença l’espectacle! Manquen cent i escaig dies per les eleccions municipals i els partits, coalicions, federacions i altres combinacions organitzatives comencen a destapar les seves cartes. El bany de multituds ha estat, com és tradicional, la fórmula utilitzada per donar el tret de sortida de la precampanya en la seva fase visible (la cuina interna ja fa temps que actua). Fa pocs dies s’estrenava el candidat del PP en un local d’oci nocturn situat al Port de Mataró. Em quedo amb la crònica d’en Joan Salicrú per descriure un acte de tall clàssic per no dir conservador (discursets, avaladors i vídeo. Aquestes, sens dubte, seran les eleccions del you tube).

És veritat que el PP no s’amaga ni de quin model de ciutat vol (tot i tenir candidat nou les idees són les de sempre) ni amb qui el pot construir (els convergents d’en Joan Mora, en aquesta ocasió sense notari, absent per becaina). De fet, ja han començat a destapar algunes idees divertides. Inserits com estem en la moda del patrimoni ara ens venen amb la proposta trencadora, mai més ben dit, de dinamitar la plaça de Cuba per soterrar un centre comercial que sustenti una plaça pública. Si la data de presentació d’aquesta “innovadora” proposta hagués estat el 28 de desembre hom pensaria que ens trobem amb la clàssica llufa penjada a l’esquena, però noi sembla que va de debò!

D’entrada ja reconec que no soc imparcial en el meu posicionament. Durant anys i panys, per mi ha estat una tradició anar a comprar a la plaça de Cuba el dissabte al matí (sumeu-hi també més d’un divendres al vespre). Primer acompanyant a la meva mare (una altra de les clàssiques de la zona) i, després, per no perdre la tradició, s’hi va sumar el meu fill. De fet, l’acte de la compra setmanal solia ser l’excusa perfecte per anar a esmorzar (de forquilla que quedi clar), posar-nos al dia de les novetats de la setmana i fer-la petar amb amics, coneguts i algun saludat. Des que visc a Canet, aquesta tradició s’ha tornat més esporàdica però no em costa gens declarar-me un entusiasta d’aquest mercat tant nostrat. D’aquest i de tants altres (recomano la Boqueria de Barcelona especialment en èpoques nadalenques).

Els mercats han estat durant anys i panys llocs d’intercanvi, trobada, xafardeig i brogit. Pertanyen a la tradició mediterrània per excel·lència i tot i que la seva vida ha canviat amb el temps (alguns han tancat portes, d’altres van fent la viu viu i fins i tot n’hi ha que esdevenen pols d’atracció importants i són rentables econòmicament) potser val la pena aturar-se un instant i reflexionar.

El mercat de la Plaça de Cuba, en el seu dimensionat actual, no acaba de funcionar. Aquesta situació no és nova, ja fa anys que s’arrossega. Horaris pensats per èpoques pretèrites, parades tancades i una estructura arquitectònica que dificulta la possibilitat d’encabir-hi serveis logístics moderns no són bons auguris per una salut de ferro. Dinamisme, això si, els dissabtes al matí amb les parades que s’instal·len als entorns. Es podria millorar aquesta situació? La veritat és que no cal esmerçar molts esforços en imaginar solucions miraculoses donat que ja hi ha qui se n’ha sortit (Barcelona seria l’exemple més paradigmàtic) i, per tant, és relativament senzill observar com ho han fet els altres i aplicar la recepta ben adaptada a la realitat mataronina. D’estudis i treballs per reflotar el mercat se n’han fet tots els que vulgueu. Cal posar mans a l’obra i, sense necessitat de recórrer a la demolició rehabilitar el mercat i dotar-lo d’aquells elements que el facin atractiu pels consumidors i viable pels que s’hi vulguin guanyar la vida. Repeteixo, aquesta opció és factible i, si no, doneu un volt pels mercats de Barcelona. Allà no els ha calgut la dinamita que proposa el PP.

El Guadiana

2007-02-14T07:12:00.000Z

Foto: desembocadura del riu Guadiana

A Mataró i a tants altres llocs hi ha debats tipus Guadiana. Apareixen, desapareixen i tornen a aparèixer de forma cíclica. Normalment perquè al darrera tenen suposats lobbies (encara que a vegades unipersonals) més o menys articulats, amb capacitat d’altaveu que, fonamentalment per interessos propis, alimenten una i altra vegada la polèmica. Al llarg de la meva vida de, permeteu-me la llicència, cronista, he escrit una i altra vegada sobre el comerç amb visió crítica sobre determinats postulats i sempre posant sobre la taula propostes que, al meu entendre, poden ser beneficioses per tots els que interactuem en aquest àmbit.

Per fer memòria només em referiré a dos temes del passat per, a continuació, anar al gra. Ja fa anys i panys a Mataró es va liar la de Déu amb la possibilitat que una gran superfície s’instal·lés a la ciutat. Botiguers en peu de guerra van aconseguir foragitar l’enemic que va acabar instal·lar-se al municipi del costat, a Cabrera de Mar, amb els consegüents beneficis per aquesta població en termes d’ocupació laboral (IBIs i IAEs a banda) i amb peregrinació constant dels soferts consumidors mataronins que trobaven, just al costat de casa, allò que aquí se’ls va negar. Aquesta batalla la vam tornar a viure amb el Mataró Parc tot i que aquesta vegada es va aconseguir instal·lar a can Capgròs. I encara hi són uns i altres. Alguns diran que aquest tipus de comerç no és nostrat però d’altres pensem que l’increment de l’oferta beneficia aquells que tenim el rol de consumidors.

L’altra batalleta a la que volia fer esment fou la peatonalització de determinats carrers del centre i, en especial, la Rambla i la Riera. De nou botiguers en peu de guerra per salvaguardar el pa i la sal. Cal preservar la prerrogativa que el cotxe arribi fins a les portes no sigui que es “desertitzi” el centre. Passats els anys els beneficis per la ciutat són innegables. La desertització la deixarem pel Sahara, els espais i les persones guanyen en qualitat de vida i, amb boca petita, més d’un comerciant et reconeix que aquella mesura va ser un encert.

I avui tornen a sonar tambors de guerra quan s’anuncia que s’instal·larà a casa nostra una “locomotora comercial”, eufemisme que fa pensar en un operador comercial amb cognom britànic. Aquesta vegada, a més, n’hi ha d’altres que han desenterrat les destrals de guerra obrint-se un segon front: el del patrimoni. En el fons, estic content, si fins fa quatre dies els del partit de les pedres a Mataró erem quatre gats comptats, ara va i resulta que hi ha multituds que s’apunten a la defensa numantina. Vull creure que no serà una flamarada d’estiu i que els tindrem sempre enarborant la bandera del nostre esplendorós passat, fins i tot després de les eleccions municipals (algun malpensat, ves home ves, diu que uns quants d’aquests es mouen amb interessos electoralistes. Jo no m’ho puc pas creure!). Però no perdem passada que d’aquest tema ja n’he parlat anteriorment. És positiu o no per la ciutat remodelar un sector de la trama urbana amb la implantació d’un eix comercial amb vocació d’estirar el centre històric? Per mi evidentment que si. I no només perquè seguint la lògica anteriorment exposada ens beneficiarà als consumidors d’aquesta ciutat. Repeteixo la idea més que contrastada que a major competència millors preus i possibilitats de remenar i triar. Ja entenc que a alguns botiguers els emprenyi que se’ls planti un nou competidor. Solen ser aquells que viurien permanentment en el món del monopoli (sempre i quan l’ostentessin ells) amb tothom passant per la seva única caixa. La majoria, per sort, ja fa anys que han entès que competir en un mercat no captiu significa espavilar-se i cercar avantatges competitives del tipus valor afegit, especialització... (els manuals d’economia van plens d’estratègies a adoptar).

Però és que molts comerciants (canvi de paraula per denotar modernitat) també han entès que una superfície d’aquestes característiques genera oportunitats de negoci (atracció de major número de clients potencials) que cal aprofitar. I més si tenim en compte que aquesta instal·lació va acompanyada d’un paquet de mesures destinades a millorar l’urbanisme de la zona i, per tant, a fer més atractiu aquest eix. És veritat que la mobilitat de la zona es veurà incrementada i no només per la gent que es desplaça a peu sinó també per vehicles. En aquest sentit, de la mateixa manera que es va fer quan es va peatonalitzar la Riera i entorns, caldrà dotar les proximitats de la zona de places d’aparcament públic que complementin les que, de ben segur, construirà l’operador comercial sota casa seu (diem-ne per exemple aparcament de la plaça Occitània) i segurament millorar les freqüències de pas del transport públic que circula per la zona.

Però ja posats, deixeu-me dir que estic d’acord amb el projecte no només pels beneficis urbans, comercials i de majors oportunitats pels consumidors sinó també per la generació de nous llocs de treball que suposarà per la gent de Mataró (1.000 noves ocupacions no són gens menypreables) i perquè l’operació permetrà finançar part de la necessària posta a punt de Can Marfà. Alguns diran que això és la torna i que tindrem més contractes – brossa a la ciutat (serà que la gent que actualment treballa en el comerç, diem-ne sector tradicional, tenen sous per tirar cohets?). És una manera de veure-ho que no coincideix amb la meva.