dijous, 30 de novembre del 2006

Videomania


Diuen que una imatge val més que mil paraules. Aquesta frase, que ha fet fortuna, té ara més vigència que mai. L’ample espectre de mitjans de comunicació, les seves immenses possibilitats de difusió gràcies a la revolució tecnològica i la globalització fan possible que els continguts arribin arreu i, pràcticament, a temps real.

La comunicació, entesa com una ciència que forma part de les quatre “P” del marketing modern (product, price, placement, publicity) s’ha integrat perfectament en la política. No voldria, dit això, que se’m malinterpretés. No soc dels que pensen que, per fer-ne caricatura, la política no és res més que una operació de marketing que pretén oferir a la ciutadania allò que les enquestes diuen que reclama. Res més lluny del meu pensament. Dieu-me romàntic, crèdul, idiota o el que vulgueu però vull seguir pensant que la política és basa en un model ideològic que pretén servir a la societat per ajustar-la als patrons determinats en el model (una ideologia progressista vol, com no, aconseguir els propòsits signats per la revolució francesa de llibertat, igualtat i fraternitat). Des d’aquest punt de vista, l’accés al poder, al govern, ha de permetre fer realitat, a través de desplegar micro o macropolítiques (socials, econòmiques...) el què el món de les idees ha determinat com a model social. Si, però, que tinc molt clar que en política, més que en cap altre àmbit, cal comunicar-se amb la ciutadania, cal explicar el què es proposa, el que es fa i el per què i, per tant, des d’aquest punt de vista, es beneficiós aprofitar-se de les estratègies i dels instruments que aporta el marketing.

De fet, la paragrafada anterior (potser se me n’ha anat una mica l’olla filosòfica) vol posar de manifest que, darrera d’una acció comunicativa, en política sempre hi hauria d’haver una raó i un objectiu clars. Posem per exemple la “moda” dels darrers temps: la producció de vídeos i la seva posterior difusió massiva no ja només a través dels canals tradicionals (encartats en una publicació de més o menys tirada i distribució, mitjançant bustiada...) sinó també aprofitant les modernes (o ja no tant!) tecnologies de la comunicació (si hom penja el vídeo d’internet té possibilitats més que reals que aquest arribi, a un cost ínfim, a multitud de persones que prèviament pots, o no, haver segmentat).

Diguéssim, al marge dels espots convencionals que produeixen totes les forces polítiques (més ben dit, totes les que se’ls poden pagar i tenen accés als "mass media") en època electoral o en el marc de les “misses” internes, que CiU ha trencat esquemes amb el vídeo antitripartit del que tant se n’ha sentit a parlar. Han aconseguit, val la pena dir-ho, un objectiu clar (que se’n parli) però no el principal (conscienciar a la població que el tripartit ha estat una opció nefasta pel país com a pas previ per decantar el vot cap a la seva formació i aconseguir formar govern). Però és que, com a continuació de la “moda”, s’hi han afegit els del PP amb el seu producte estrella per recordar-nos lo malament que ho han fet els sociates amb el tema de la seguretat (per cert, un dels temes que sempre surt a les enquestes). En aquest cas, també han assolit l’objectiu de fer “remor” mediàtic (opció amb la qual han aconseguit força èxits electorals) però oblidant-se que les imatges, especialment s’hi tires de videoteca, poden ser traïdores i contraproduents (podríem fer repàs a les “cagades” del vídeo que demostren, no només manca de professionalitat, sinó també que el recurs a l’engany i a la demagògia també passa factura). Per últim, queda el vídeo del PSOE sobre la treva d’ETA. No estic massa convençut que sigui el moment oportú per fer una acció d’aquestes característiques (en el marc de les negociacions/converses/com li vulgueu dir penso que cal poca remor, molta feina, grans dosis de paciència i un objectiu molt clar, però no a qualsevol preu: la pau) però també entenc que cal contrarrestar i posar en evidència a aquells que han fet del terrorisme una arma electoral (els dos extrems, la dreta espanyola, i l’entorn batasunero es toquen).

Un dels “profes” de markenting que he tingut em va inculcar tres idees bàsiques que sempre he procurat aplicar i que els senyors de CiU i el PP semblen no saber (potser perquè no vam tenir el mateix “profe”): si t’hi dediques professionalment et paguen per la teva creativitat, sempre has de tenir la teva carta de dimissió al calaix de l’escriptori perquè arribarà el dia que se t’esgotaran les idees i, sobretot, el producte/servei ha de ser bo ja qui si enganyes una vegada al consumidor ja et pots anar acomiadant que te’l torni a comprar i, per tant, fracassaràs.

dimarts, 28 de novembre del 2006

Montilla president


Com deia en Serrat amb una de les seves cançons que durant força temps vaig fer servir per despertar-me, “hoy puede ser un gran dia”. Avui tindrem la investidura del 128è president de la Generalitat de Catalunya. I estic content. I no només per la meva filiació política que coincideix amb l’investit i el seu programa sinó també perquè ja era hora que es produís la ruptura d’un suposat tabú. I potser de més d’un!

Des de la recuperació de la Generalitat contemporània i després d’anys i panys, per voluntat parlamentària (utilitzo aquest terme i no el més recurrent de “popular” per deixar ben clar que qui escull el president de la Generalitat, d’acord amb la vigent llei electoral, són els diputats del
Parlament de Catalunya) de govern encapçalat per Jordi Pujol, semblava que s’hagués instal·lat al país una lògica immutable inherent al “nacionalistament” correcte: president de la Generalitat de Catalunya només ho pot ser qui reuneix un seguit de característiques que s’associen amb l’anomenat català de pro. És a dir, procedència de la burgesia il·lustrada, arbre geneològic impecable amb cognoms a banda i banda de provada arrel catalana, soci/simpatitzant del Barça, cosmopolitisme centrat en lo local (si s’apunten estades d’estudis o altres afers a l’estranger se sumen punts extra)... Afortunadament, algú va deixar d’incloure a la llista la formalitat en el vestir (barretina, faixa i espardenyes), la necessitat d’àpats amb denominació d’origen, una butxaca ben tancada i tants altres llufes que ens han penjat als catalans.

Doncs bé,
Montilla trenca el tòpic per esdevenir símbol de la normalitat d’un país que conformen els que sempre han estat aquí, els que han vingut d’allà i els que continuen venint i vindran de ves a saber on. La barreja d’uns i altres, la voluntat de ser i de pertànyer al poble d’origen o d’acollida constitueix, com sempre ha estat en aquesta terra de pas, la riquesa d’aquest país. Em n’alegro i molt que algú que ha deixat la seva Andalusia natal per venir a Catalunya a buscar-se la vida, que ha estat capaç de fer seu aquest tros de terra meditarrani, que no només s’ho ha cregut de paraula sinó que des de diferents responsabilitats polítiques ha treballat per millorar la qualitat de vida dels ciutadans, sigui avui investit el meu president, el president de tots.

Aquests darrers dies he hagut d’escoltar, amb conya o amb més o menys mala llet, allò de, “com pot ser algú que ni tant sol parla bé el Català el nostre President?” Doncs molt simple. Primer perquè el resultat electoral ha fet possible la reedició d’un acord de govern (PSC-ERC-IC, l’Entesa pels amics). Segon perquè la suma dels parlamentaris de les tres forces polítiques obté la majoria absoluta. Tercer i com a conclusió: la suma dels dos factors, vots emesos per la ciutadania i pels parlamentaris, dóna com a resultat Montilla president.

És veritat que el seu Català no es perfecte si seguim els cànons marcats per la Renaixença i Pompeu Fabra, de la mateixa manera que no ho és el que parla la immensa majoria de gent d’aquest país (no perdem de vista que les llengües són vives i, per tant, evolucionen i s’adapten als temps). Que estaria bé que el millorés també és una certesa que no dubto esdevindrà realitat (ell mateix, amb declaracions a Catalunya Radio, ja ho ha apuntat) però per mi és molt més important valorar que Montilla, com tants altres nouvinguts, ha après per voluntat pròpia la nostra, la seva, llengua (recordem que no fa tant de temps que el Català és la llengua vehicular a les escoles i que molts, en temps molt més difícils que els d’ara, van haver d’espavilar-se de valent per fer-se entendre).

També és veritat que la seva imatge no és la del líder carismàtic a que ens han tingut acostumats Jordi Pujol i Pasqual Maragall, per no anar massa lluny en el temps. Però algú que ha estat capaç de “cuinar” dos projectes polítics complexes (el tripartit i l’entesa), que ha estat alcalde amb majories absolutes, President de la Diputació de Barcelona, que ha ostentat la titularitat d’un ministeri, que sense fer soroll ha esdevingut primer secretari del PSC alguna cosa bona deu tenir. I no només la seva capacitat de gestionar (sembla que per alguns sigui la única cosa que sap fer) sinó també quelcom més. Tanmateix cal deixar temps per veure una acció d’un govern, encapçalat per Montilla, que encara no s’ha constituït i que alguns ja voldrien enfonsat en la misèria.

dilluns, 27 de novembre del 2006

El retorn del jedi

Malgrat he tingut el meu antic bloc inactiu durant força temps (més del que desitjaria tot i que l’únic responsable d’aquesta deixadesa soc jo mateix i la poca voluntat que he tingut de posar-me davant un full en blanc i deixar que les idees fluïssin lliurement) no per això han deixat de passar coses en el món que m'envolta. Faltaria més! Un no és res més que un petit gra de sorra minúscul que no té més importància que aquella que li vulguin donar.

Aquest breu lapsus en la història més recent m'ha comportat, a nivell personal, sumar un any més als 40 que ja tenia, més pèl blanc i menys en quantitat, alguna que altre expectativa gustativa complerta (gràcies "carinyu" pel sopar a Can Faves!!!!!!!!), la creació d'aquest bloc continuació d'aquell altre que tothom em deia que ja seria hora de canviar-lo (ja està fet tot i que podríem dir allò més exacte de "en construcció". Agrairé no m'emprenyeu més amb el tema), uns quants llibres més al sac (recomanable, per tots els que no vulguin literatura reflexiva, l'últim de la Matilde Asensi, "El origen perdido". Ideal pel tren tot i ser massa gruixut),una falta imperdonable (després d'anys i panys de fidelitat absoluta em vaig quedar amb les ganes d'anar al darrer concert del Boss a BCN), passejades i més passejades per la muntanya amb els meus dos setter irlandesos, algun que altre viatge (uf, que lluny queda Sicília en el temps), un cop molt fort a nivell emocional (la pèrdua d'una companya castellera)...

Ocupat? no em puc queixar. Dec haver fet de tot menys complir amb les obligacions autoimposades d'escriure de forma regular al bloc. Intentaré esmenar-ho i prometo, en properes entrades, fer us dels vincles, posar enllaços i altres històries estètiques. A, i com no, parlar també de política (avui no toca). See you later!!!