divendres, 13 de juny del 2008

Tecnocampus


L’estructura econòmica de Mataró ha canviat substancialment en un període temps relativament curt. D’una base productiva centrada en el gènere de punt s’ha passat a una dependència cada vegada major del sector serveis i, en època de vaques grasses, de la construcció. Aquesta situació, comparable a tantes altres ciutats catalanes, no deixa de ser fruit de les transformacions que el pas del temps ens va oferint i dels canvis que es produeixen en el teixit econòmic.

Amb aquests ingredients sobre la taula, a finals dels 90, l’ajuntament va liderar un projecte destinat a diversificar l’activitat econòmica aprofitant una certa massa crítica i, com no, una certa moda que s’estenia arreu: allò de la societat del coneixement. D’aquí en va sortir el projecte Tecnocampus. Un projecte que el propi pas del temps també ha anat modulant fins trobar-nos en la situació actual i amb un horitzó, el 2010, que s’acosta ràpidament.

Si bé inicialment el
Tecnocampus havia de ser un projecte que, aprofitant l’existència de l’EUPM, lligués universitat de base tecnològica, activitat econòmica, infraestructures i societat, hores d’ara sembla que s’ha reduït (si més no en la part visible) a un complex urbanístic situat a tocar de mar. Deixa de ser (el procés ha estat lent. Normal qual l’únic que estira del carro és l’ajuntament mentre altres s’ho miren en la distància tot xiulant la cançó del dissimulat, que aquesta ciutat mai s’ha caracteritzat per deixar anar amb facilitat els “quartos” que s’acumulen sota la rajola de casa) el què alguns han anomenat com a Tecnofum (l’empresari “modèlic” de noves tecnologies mataronines ha transformat camaleònicament el seu discurs des que el van nomenar cap de llista de CiU) per convertir-se en una realitat (encara que hores d’ara a nivell d’esquelet arquitectònic i grues).

Sempre s’ha venut el projecte Tecnocampus com un element que té com a tret diferencial respecte a parcs tecnològics que poblen el nostre territori pel fet de contenir el “saber” en el seu nucli central i que, gràcies a la fusió de les dues universitats presents a Mataró, a aquest component se l’hi afegeix el del management (gestió per entendre’ns millor). És dir, si a la capacitat tècnica i afegim la d’empresa podem trobar-nos que a Mataró es generen empreses de base tecnològica o que utilitzen millor aquesta per tirar endavant esquemes més tradicionals.

Ara bé, sempre he defensat dues coses, que hores d’ara crec continuen plenament vigents: cal fer alguna cosa més que un simple sumatori d’empreses i projectes ja existents a la ciutat i, per tant, situar al capdavant de l’agenda la recerca exhaustiva d’iniciatives econòmiques d’aquí i d’allà, existents o no, que s’instal·lin al Tecnocampus. Dit d’altra manera, no s’hi val omplir-lo amb el que ja hi ha (pocs nous llocs de treball s’aportarien). I, l’altra, cal fer tot el necessari per trobar partners (paganos que diem aquí) que injectin capital al projecte (si ens omplim la boca explicant que aquest és un projecte de centralitat territorial, on són els altres agents comarcals que sempre tenen bones paraules però, ep, quan es tracta de posar ma a la butxaca miren cap altres indrets; per no parlar d’institucions nostrades i no tant que també resen a la Verge del puny). Em consta que aquest camí ja s’ha iniciat, però falta concretar-ne els resultats i que aquests no siguin només engrunes.

Dels espais adjacents al Tecnocampus, aquells que s’han d’omplir de grues privades (i públiques) em temo que fins que passi la crisi en que ens trobem instal·lats trigarem encara a veure-les aparèixer.

I si algú interpreta que aquest post és un atac contra no se qui, que es relaxi disfrutant dels partits de futbol de la seva selecció (que no la meva), altrament dita “la roja” (si volen to eufòric poden connectar-se a la COPE o a la SER, que es més prosoe, ai perdó, progre). Jo, per la meva part, continuaré posant-li banyes: Força Puuuurtugal!!!!

dilluns, 2 de juny del 2008

Ja us ho fareu (II)


Suposo que es nota que estic decebut amb la política i, per reblar el clau, el que està passant a Mataró no m’està ajudant precisament a activar-me l’optimisme. Ja sé que segurament determinats fets importen a poca gent (si fem números en aquest apartat hi trobarem els de la secció opinió publicada i aquells que tenen contacte directe amb la política, bé per afició, devoció o nòmina. Ras i curt, un percentatge ínfim en un municipi de 120.000 habitants) però clar, si seguim donant determinada imatge pública potser algú (llegeixis projecte polític) acabarà prenent mal (és dir, allò que avui els ciutadans t’han atorgat, demà t’ho poden treure).

De fet, tampoc n’hi deu haver per tant si es té present que la ciutadania “normal” es preocupa per si el seu carrer està ben asfaltat i les voreres són amples, pel pudent contenidor de rebuig que l’hi han clavat just al costat de la seva vivenda pagada, a preu d’or, amb una hipoteca a 40 anys, per si quan arribi a casa amb el cotxe trobarà aparcament just al davant, de si el fill gran podrà practicar futbol al camp municipal de més avall o si el petit entrarà a l’escola bressol, de si podran treure a pixar el gos al parc del darrera sense que els multin per portar-lo deslligat i si, fruit de la crisi, perdran la feina a la construcció i hauran d’anar a treballar de cambrers a Santa Perpètua de la Remoguda amb un sou de puta pena. Preocupacions ben normals i prou raonades com per perdre el temps en
batalletes a l’estil de si qui es queda les competències d’en Terradas és en Carlos (que sempre podrà assessorar a l’Alcalde sobre com anar vestit protocol·làriament a un partit de futbol) o Rita la Cantaora, de que la nova regidora serà la Núria Aguilar (alguns malpensats diuen que no la volen. Impossible, si això fos així no l’haguessin posat a la llista, oi?), de si el grup municipal és políticament fort o feble (coi de convergents que van escampant rumors), de si Can Fàbregas es desmunta peça a peça i es trasllada a la cantonada del davant (sense comentaris), de si el Corte Inglés ve o no (ep, que potser no caldrà anar a Santa Perpètua i hi trobarem feina!) o si els de CiU es dediquen a torpedinar amb no se què d’uns tiets. Tot plegat un psicodrama que no deu interessar a ningú més que als interessats.

Tot i això, al govern, malgrat el pim, pam, pum que practica determinada
oposició (deu ser la seva feina, però aquesta hi ha maneres i maneres de fer-la, tot i que si un no si posa bé es pot estalviar algun que altre maldecap) cal reconèixer-li el mèrit d’haver fet bé els deures del dia a dia (la llista és llarga) però noi, aquestes excel·lències que valora el ciutadà normal i corrent (la senyora Maria que deia el mestre Remigi), semblen veure’s, mediàticament, eclipsades per notícies diem-ne tipus salsa rosa (o potser en aquest cas l’hi escauria el negre). Clar que, si ens basem en que l’electorat passa olímpicament dels mitjans de comunicació, es pot seguir fent la viu viu i creure’t que, com sempre, aquí no passarà res. Uns continuaran amb la història de difondre acusacions amb més o menys base (ells sabran) i els altres tancaran files. Bonic espectacle!

Però clar, després ens mirem com evolucionen els percentatges d’abstenció en les successives conteses electorals, i alguns visionaris conclouen que la ciutadania s’allunya de la política. Que no home, que les raons de mal pagador cal buscar-les en factors aliens a ella (l’entorn que diuen els de Can Barça) tot consolant-se amb el tòpic que això és el que passa arreu dels països amb forta tradició democràtica. Quatre llagrimetes per quedar bé, dos bons propòsits i ja ens veurem a les properes eleccions, que d’amnèsia també viu el polític.

Al final em creuré els que diuen que quan estàs al poder has de vigilar, per sobre de tot, que aquest, talment com un whisky de baixa qualitat, et fa perdre el sentit de la realitat, veure fantasmes on no n’hi ha i atribuir els propis errors als altres. Clar que sempre queda el recurs a la
justificació (i, és veritat, hi ha crítiques de molts tipus, amb fonament o sense, amb prejudicis o sense, per construir o destruir, però en essència, la crítica ben entesa ens ha d’ajudar a créixer i a millorar, a superar errors i a no tornar a cometre’ls). Clar que és més senzill enrocar-se i no valorar discrepàncies que, malenteses, fan mal a l’oïda (és menys traumàtic rebre només aplaudiments). A vegades és més útil aplicar principis d’humilitat (la gent ho entén millor) que grans estratègies (per exemple i portant-ho a l’absurd, ocupar determinades trones ja va bé si es planteja com un sistema de defensa antimíssils per desviar-ne uns quants que ara apunten directament cap a més amunt) que tampoc entén ningú. El temps ens ho dirà.

Per si de cas, jo ja ho tinc més que decidit. Podria optar per plegar i,
com altres, anar-me’n a casa, però la ideologia preval per sobre d’aquells que poden, amb la seva actuació, arribar a fer-nos-la perdre de vista (allò del bosc i els arbres). Per tant, continuaré opinant lliurement (que de culs venuts en sobren), intentant construir i argumentar sense censures (volgudes o induïdes).

Apali, ja us ho fareu!