Tecnocampus

L’estructura econòmica de Mataró ha canviat substancialment en un període temps relativament curt. D’una base productiva centrada en el gènere de punt s’ha passat a una dependència cada vegada major del sector serveis i, en època de vaques grasses, de la construcció. Aquesta situació, comparable a tantes altres ciutats catalanes, no deixa de ser fruit de les transformacions que el pas del temps ens va oferint i dels canvis que es produeixen en el teixit econòmic.

Amb aquests ingredients sobre la taula, a finals dels 90, l’ajuntament va liderar un projecte destinat a diversificar l’activitat econòmica aprofitant una certa massa crítica i, com no, una certa moda que s’estenia arreu: allò de la societat del coneixement. D’aquí en va sortir el projecte Tecnocampus. Un projecte que el propi pas del temps també ha anat modulant fins trobar-nos en la situació actual i amb un horitzó, el 2010, que s’acosta ràpidament.

Si bé inicialment el Tecnocampus havia de ser un projecte que, aprofitant l’existència de l’EUPM, lligués universitat de base tecnològica, activitat econòmica, infraestructures i societat, hores d’ara sembla que s’ha reduït (si més no en la part visible) a un complex urbanístic situat a tocar de mar. Deixa de ser (el procés ha estat lent. Normal qual l’únic que estira del carro és l’ajuntament mentre altres s’ho miren en la distància tot xiulant la cançó del dissimulat, que aquesta ciutat mai s’ha caracteritzat per deixar anar amb facilitat els “quartos” que s’acumulen sota la rajola de casa) el què alguns han anomenat com a Tecnofum (l’empresari “modèlic” de noves tecnologies mataronines ha transformat camaleònicament el seu discurs des que el van nomenar cap de llista de CiU) per convertir-se en una realitat (encara que hores d’ara a nivell d’esquelet arquitectònic i grues).

Sempre s’ha venut el projecte Tecnocampus com un element que té com a tret diferencial respecte a parcs tecnològics que poblen el nostre territori pel fet de contenir el “saber” en el seu nucli central i que, gràcies a la fusió de les dues universitats presents a Mataró, a aquest component se l’hi afegeix el del management (gestió per entendre’ns millor). És dir, si a la capacitat tècnica i afegim la d’empresa podem trobar-nos que a Mataró es generen empreses de base tecnològica o que utilitzen millor aquesta per tirar endavant esquemes més tradicionals.

Ara bé, sempre he defensat dues coses, que hores d’ara crec continuen plenament vigents: cal fer alguna cosa més que un simple sumatori d’empreses i projectes ja existents a la ciutat i, per tant, situar al capdavant de l’agenda la recerca exhaustiva d’iniciatives econòmiques d’aquí i d’allà, existents o no, que s’instal·lin al Tecnocampus. Dit d’altra manera, no s’hi val omplir-lo amb el que ja hi ha (pocs nous llocs de treball s’aportarien). I, l’altra, cal fer tot el necessari per trobar partners (paganos que diem aquí) que injectin capital al projecte (si ens omplim la boca explicant que aquest és un projecte de centralitat territorial, on són els altres agents comarcals que sempre tenen bones paraules però, ep, quan es tracta de posar ma a la butxaca miren cap altres indrets; per no parlar d’institucions nostrades i no tant que també resen a la Verge del puny). Em consta que aquest camí ja s’ha iniciat, però falta concretar-ne els resultats i que aquests no siguin només engrunes.

Dels espais adjacents al Tecnocampus, aquells que s’han d’omplir de grues privades (i públiques) em temo que fins que passi la crisi en que ens trobem instal·lats trigarem encara a veure-les aparèixer.

I si algú interpreta que aquest post és un atac contra no se qui, que es relaxi disfrutant dels partits de futbol de la seva selecció (que no la meva), altrament dita “la roja” (si volen to eufòric poden connectar-se a la COPE o a la SER, que es més prosoe, ai perdó, progre). Jo, per la meva part, continuaré posant-li banyes: Força Puuuurtugal!!!!

Ja us ho fareu (II)

Suposo que es nota que estic decebut amb la política i, per reblar el clau, el que està passant a Mataró no m’està ajudant precisament a activar-me l’optimisme. Ja sé que segurament determinats fets importen a poca gent (si fem números en aquest apartat hi trobarem els de la secció opinió publicada i aquells que tenen contacte directe amb la política, bé per afició, devoció o nòmina. Ras i curt, un percentatge ínfim en un municipi de 120.000 habitants) però clar, si seguim donant determinada imatge pública potser algú (llegeixis projecte polític) acabarà prenent mal (és dir, allò que avui els ciutadans t’han atorgat, demà t’ho poden treure).

De fet, tampoc n’hi deu haver per tant si es té present que la ciutadania “normal” es preocupa per si el seu carrer està ben asfaltat i les voreres són amples, pel pudent contenidor de rebuig que l’hi han clavat just al costat de la seva vivenda pagada, a preu d’or, amb una hipoteca a 40 anys, per si quan arribi a casa amb el cotxe trobarà aparcament just al davant, de si el fill gran podrà practicar futbol al camp municipal de més avall o si el petit entrarà a l’escola bressol, de si podran treure a pixar el gos al parc del darrera sense que els multin per portar-lo deslligat i si, fruit de la crisi, perdran la feina a la construcció i hauran d’anar a treballar de cambrers a Santa Perpètua de la Remoguda amb un sou de puta pena. Preocupacions ben normals i prou raonades com per perdre el temps en batalletes a l’estil de si qui es queda les competències d’en Terradas és en Carlos (que sempre podrà assessorar a l’Alcalde sobre com anar vestit protocol·làriament a un partit de futbol) o Rita la Cantaora, de que la nova regidora serà la Núria Aguilar (alguns malpensats diuen que no la volen. Impossible, si això fos així no l’haguessin posat a la llista, oi?), de si el grup municipal és políticament fort o feble (coi de convergents que van escampant rumors), de si Can Fàbregas es desmunta peça a peça i es trasllada a la cantonada del davant (sense comentaris), de si el Corte Inglés ve o no (ep, que potser no caldrà anar a Santa Perpètua i hi trobarem feina!) o si els de CiU es dediquen a torpedinar amb no se què d’uns tiets. Tot plegat un psicodrama que no deu interessar a ningú més que als interessats.

Tot i això, al govern, malgrat el pim, pam, pum que practica determinada oposició (deu ser la seva feina, però aquesta hi ha maneres i maneres de fer-la, tot i que si un no si posa bé es pot estalviar algun que altre maldecap) cal reconèixer-li el mèrit d’haver fet bé els deures del dia a dia (la llista és llarga) però noi, aquestes excel·lències que valora el ciutadà normal i corrent (la senyora Maria que deia el mestre Remigi), semblen veure’s, mediàticament, eclipsades per notícies diem-ne tipus salsa rosa (o potser en aquest cas l’hi escauria el negre). Clar que, si ens basem en que l’electorat passa olímpicament dels mitjans de comunicació, es pot seguir fent la viu viu i creure’t que, com sempre, aquí no passarà res. Uns continuaran amb la història de difondre acusacions amb més o menys base (ells sabran) i els altres tancaran files. Bonic espectacle!

Però clar, després ens mirem com evolucionen els percentatges d’abstenció en les successives conteses electorals, i alguns visionaris conclouen que la ciutadania s’allunya de la política. Que no home, que les raons de mal pagador cal buscar-les en factors aliens a ella (l’entorn que diuen els de Can Barça) tot consolant-se amb el tòpic que això és el que passa arreu dels països amb forta tradició democràtica. Quatre llagrimetes per quedar bé, dos bons propòsits i ja ens veurem a les properes eleccions, que d’amnèsia també viu el polític.

Al final em creuré els que diuen que quan estàs al poder has de vigilar, per sobre de tot, que aquest, talment com un whisky de baixa qualitat, et fa perdre el sentit de la realitat, veure fantasmes on no n’hi ha i atribuir els propis errors als altres. Clar que sempre queda el recurs a la justificació (i, és veritat, hi ha crítiques de molts tipus, amb fonament o sense, amb prejudicis o sense, per construir o destruir, però en essència, la crítica ben entesa ens ha d’ajudar a créixer i a millorar, a superar errors i a no tornar a cometre’ls). Clar que és més senzill enrocar-se i no valorar discrepàncies que, malenteses, fan mal a l’oïda (és menys traumàtic rebre només aplaudiments). A vegades és més útil aplicar principis d’humilitat (la gent ho entén millor) que grans estratègies (per exemple i portant-ho a l’absurd, ocupar determinades trones ja va bé si es planteja com un sistema de defensa antimíssils per desviar-ne uns quants que ara apunten directament cap a més amunt) que tampoc entén ningú. El temps ens ho dirà.

Per si de cas, jo ja ho tinc més que decidit. Podria optar per plegar i, com altres, anar-me’n a casa, però la ideologia preval per sobre d’aquells que poden, amb la seva actuació, arribar a fer-nos-la perdre de vista (allò del bosc i els arbres). Per tant, continuaré opinant lliurement (que de culs venuts en sobren), intentant construir i argumentar sense censures (volgudes o induïdes).

Apali, ja us ho fareu!

Ja us ho fareu (I)

He esperat força hores abans de posar-me davant del word i escriure el que ve a continuació (i malgrat ja està picat i repicat ho publicaré per entregues que així tinc teca per més d’un dia). Diuen que això de la comunicació a través d’internet o via SMS propicia el cop calent i poc meditat. Doncs bé, perquè ningú m’acusi d’irreflexiu (començant per mi mateix) he preferit prendrem un cert temps, i, una vegada digerides les darreres notícies de política humorística mataronina, passar a la fase de reflexió que, aquesta vegada, va més enllà de la intimitat, malgrat soc dels que, com els futbolistes, durant molt temps han pensat que “la roba bruta es neteja al vestidor”. Clar que quan veus o t’expliquen que els que manen es passen aquesta regla d’or pel folre, explicant fora (sotovocce no fos cas que algú els acuses injustament de filtratges interessats) el que no volen/saben/poden explicar dins (malfiances?) i interpreten que qualsevol opinió discrepant es converteix en atac frontal a les essències (ai, ai, ai que tant misticisme i religiositat encara ens portarà a exportar la inefabilitat més enllà de la figura del Papa) sempre pots fer allò de respirar profundament i aplicar la teoria de “allò que val pels ells, també deu valer per la resta”, o no?. No, si a força que alguns es creguin, urbi et orbe, únicament les seves veritats, acabarem patint mal tots plegats.

No fa massa dies, el meu pare em comentava que havia rebut una invitació per assistir al sopar del 30è aniversari de la fundació del PSC. Tants anys com té d’afiliat, malgrat el seu compromís polític amb el socialisme democràtic ve de lluny, d’aquelles èpoques on significar-te per idees contràries al règim et portava més problemes que beneficis i quan la majoria social preferia més quedar-se a casa que mullar-se el cul per aconseguir aquesta democràcia on ara ens trobem còmodament instal·lats i que molts s’han trobat feta i refeta, tot desconeixent que aquest país ha viscut altres realitats. Realitats que encara s’entesten en recordar-nos personatges d’edat (titllats, en privat que en públic els va el peloteo, de fòssils per una nova generació política que tampoc ha begut de les fonts dels llibres d’història).

De fet, fa temps que penso que els valors que el meu pare (com altres) va exercir i em va traslladar (allò del compromís social i tonteries d’aquest estil) se n’estan anant a la merda a marxes forçades i que estem a les acaballes (si ja no està dada i beneïda!) d’una transició que substitueix una classe política diem-ne ideològica, per una altra (més moderna i renovada) on aquest component cada vegada pesa menys (afortunadament sempre hi ha excepcions) i primen més altres interessos. No vull dir amb això que ara, com deia en Zaplana, s’hagi d’estar en política per “forrar-se”, però si que per alguns el component de servei a la comunitat s’ha reduït al “servei a un mateix” (en termes de voluntat de poder i obsessió per mantenir-lo, de reconeixement volgut però no trobat en altres espais, de primera feina i de sou a final de mes...). I en aquesta jungla despunten personatges com aquell (poseu-hi nom, cognom i càrrec, que és fàcil) que avui vota el PP -i així ho escriu en el seu bloc, posteriorment (auto)censurat- per demà fer caps i mànigues per assolir una regidoria socialista (i l’obté, amb repicó final (?) al cap d’un any) i anar pujant en l’escalafó tot ajustant-se als designis dels qui manen (que també deuen necessitar que algú els digui el que volen sentir per allò d’incrementar l’autoestima i afermar l’inefabilitat) per, a la mínima que es pugui, optar a fotre-lis clatellada per abraonar-se sobre la tan preuada càtedra papal. I no perdem de vista que s’acosten congressos i potser cal començar a pagar fidelitats no sigui que t’amaguin amb muntar (i no seria la primera vegada) candidatura alternativa. No si, jo ja crec en la conversió de les ànimes, però alguns potser en fan un gra massa.

En política, també, la meritocràcia, el reconeixement a la tasca ben feta, es veu sovint substituïda per la xuscocràcia (pels que no heu tingut la possibilitat de fer la mili, explicar-vos que els xuscos no són res més que els llonguets/panets que hom podia degustar durant els àpats diaris i que, l’expressió, era d’us corrent per designar aquells militars que ascendien únicament en base a l’antiguitat o, dit barroerament a l’estil de la milícia, la capacitat de deglutir l’orgue sexual masculí del superior en l’escalafó).

(Continuarà....)

Xocolata

Hi ha determinats elements que identifiquen les tribus i subtribus urbanes (les crestes són pròpies dels punks, determinada roba de marca dels pijos, què seria dels okupes sense el gos que els acompanya? Etc.) i n’hi ha d’altres que són transversals, comuns a totes elles malgrat no tots els membres els usin o n’abusin. Posem per cas determinats tipus de substàncies d’aquelles que “fan riure” o “relaxen” (expressions clàssiques per definir-ne, de forma intranscendent, els efectes) i que, si no és per ús terapèutic hi ha certes limitacions legals en el seu consum i distribució (d’altres que provoquen efectes similars són perfectament legals i la única limitació per abocar-s’hi és ser major de 18 anys, però endinsar-nos per aquests camins seria motiu d’un llarg post i, sincerament, avui no toca).

Agradi o no agradi, el consum d’haixix és un fet habitual en la societat occidental i, especialment, entre els joves (no és que ho digui jo, feu una repassada a les estadístiques i ho podreu comprovar amb facilitat). De fet, m’atreviria a dir que el porret s’ha introduït tant a casa nostra que ja forma part de la cultura de l’oci. I ja se sap que on hi ha demanda també hi ha oferta, malgrat que en el nostre país uns i altres no tenen un punt de trobada legal (com poden ser els coffee shop tant estesos a Holanda) però qui més qui menys sap on se solen trobar els supermercats a l’aire lliure. Carrers, places, locals o cantonades de ciutats i pobles ben nostrats són indrets on es pot localitzar el camell de referència i on s’acosten els usuaris per proveir-se de la matèria primera.

I aquí ens trobem amb una altra qüestió de complicada resolució. Si la frase de “la policia no és tonta” va fer fortuna fa uns quants anys, la mateixa filosofia també es pot aplicar als traficants diem-ne a petita escala. Ja fa temps que van descobrir que portant petites quantitats a sobre sempre poden justificar que és per “consum propi” o, en el pitjor dels casos, si són detinguts, saben que al cap de quatre dies (per no dir hores) ja tornaran a ser al carrer i a seguir amb el negoci. És dir, els esforços policials segurament no es troben prou emparats amb les lleis vigents i potser caldria aprofundir en com acompasar uns i altres (però això ja és feina dels que fan les lleis i els que les apliquen).

Malgrat tot, no seré jo qui caurà en el recurs fàcil de dir que aquesta situació s’arregla només a cop de porra, sinó que prèviament cal aplicar allò de “val més prevenir que curar” (i que consti que, per exemple, el bombardeig mediàtic de campanyes contra la droga, explicant-ne els seus efectes sobre la salut i el comportament, no és escàs!).

Droga a Mataró? Igual que arreu és fàcil trobar-ne per tothom que vulgui consumir-ne. Actuacions combinades Mossos – Policia Local? Només cal llegir la premsa d’ahir. Queixes de veïns que veuen com el portal de casa es converteix en un anar i venir? També i normal, només cal tenir present que activitats d’aquestes característiques sumades als efectes col·laterals que solen provocar generen malestar i inseguretat. Polèmiques per l’actuació de la Policia? Una de prou mediàtica arrel de tancament del Centre d’Iniciatives Juvenils de Cerdanyola, gestionat per Xerinola. Sobre aquest assumpte s’han vessat mars de tinta en format notícia, comentaris i opinions i, per tant, segurament ja no vindrà d’una més. Vagi per endavant que crec que la policia va actuar d’acord amb el protocol de funcionament que tenen establert (tot i que no hagués estat malament coordinar-se amb la gent de Xerinola) però que, per altra banda, era innecessari tancar el centre de forma cautelar (que hi van trobar droga sembla una evidència que comparteixen totes les parts. El com hi va arribar ja és una altra història tot i que el sentit comú diu que bona part de la “incautada” deuria caure “accidentalment” de les butxaques dels fumetes de torn, però si s’ha de tancar qualsevol espai on els usuaris portin “costo” a sobre, que es vagin preparant les escoles i instituts -públics i concertats- d’aquesta ciutat que em temo que tots hauran de xapar). Tampoc crec que sigui necessari elevar situació a la categoria de drama irresoluble argumentant que els usuaris (habituals i potencials) no es tornaran a acostar mai més a aquest centre perquè ha estat clausurat temporalment.

Tampoc ens enganyem, qui utilitza aquests centres té un perfil molt determinat, amb unes necessitats derivades de situacions socials desfavorides que desemboquen en problemàtiques cal abordar des de diferents àmbits i de forma pluridisciplinar: treball amb la família, l’escola, l’entorn, el lleure, l’ocupació... I em sembla que aquestes circumstàncies són prou conegudes com per actuar de barrera d’entrada als serveis que ofereixen. No dubto que Xerinola fa una bona tasca (els conec, i en la seva vessant educació en el lleure, els vaig “patir” en més d’una ocasió) però m’agradaria que, a més de les lloances que darrerament se’ls ha fet, compartissin els resultats de la seva feina amb el comú. No aniria malament que, ara que s’han convertit en mediàtics, donin compte públicament de la seva gestió, explicant quina és la seva tasca, com es financen, quants usuaris han atès i quins resultats n’han obtingut... (ah, i si hi ha certa malfiança respecte els mitjans de comunicació local sempre poden recorrer als blocs o altres instruments, que d’addictes a la causa amb bloc propi també en tenen).

El que si que no compartiré amb ells i amb el seu entorn (immediat o no tant) és el comportament que alguns van tenir en el darrer ple on es va tractar el tema i on van prendre la paraula representants de l’entitat i de l’Associació de Veïns de Cerdanyola. Puc entendre l’emprenyada per no compartir el punt de vista del govern però mai el menysteniment cap a càrrecs electes que, agradi o no, ens representen a tots. Amb aquestes formes, les paraules se les emporta el vent i el que queda (i a alguns els retrata) són les actituds.

Carta oberta a l'Esteve Terradas

Foto: com no, de l'Andreu Nin

Benvolgut company,

He sentit cants de sirenes que diuen que marxes a ocupar noves responsabilitats allà per la Delegació del Govern i que deixes l’ajuntament que t’ha vist créixer políticament i com a persona (la cara de nen que mostren les fotografies del primer mandat et delata). N’has passat de tots colors per aquesta santa casa, però amb el teu treball has contribuït a girar la ciutat com un mitjó, a fer realitat un projecte del que avui en gaudeixen milers de ciutadans. Vagi per endavant que crec encertada la teva decisió de posar un punt i apart en la teva carrera política i voldria felicitar-te per haver adoptat aquesta sempre difícil decisió.

Si algú em pregunta allò tant suat de si el polític neix o es fa, li diré que, en el teu cas, i des del meu modest punt de vista, tu ets dels que ho porten a la sang, dels que posen per davant de tot les més profundes conviccions, dels que creuen que la política serveix per transformar una realitat sempre millorable, dels que fan del servei públic i del treball eficient una virtut.

Algú dirà que la teva carrera a la casa gran ha estat molt llarga, que ja era hora de prendre una decisió potser ajornada, però a aquests els diré que aquesta no només és una decisió personal, sinó que hi ha més factors que hi juguen. Quan vas en una llista electoral en llocs de sortida deu ser perquè algú creu que tens aptituds per anar-hi i, lògicament, aquesta decisió, posteriorment, es veu refrendada per dues urnes (les internes del partit i les externes dels ciutadans). I noi, a tu se t’ha votat repetidament.

Diuen que tens un caràcter diem-ne que fort (no serè jo, que t’he vist en acció alguna que altra vegada, qui dirà el contrari), però t’haig de dir que el compenses amb alguns valors que ja m’agradaria que els compartissin molts d’aquells que hores d’ara ostenten responsabilitats polítiques (sigui en les institucions sigui en “l’aparatu”): integritat, fermesa, noblesa, visió, capacitat d’escoltar...

Potser el meu respecte cap a la teva persona va més enllà de compartir aficions comunes (en alguna, darrerament, m’estàs superant, especialment pel que fa a assistència a concerts del nostre estimat Boss) sinó que també et dec alguna cosa en tant que, en moltes ocasions, m’has servit de referent (i m’has aguantat neures i preocupacions tot fent un cafè) i, per què no dir-ho, ets de les poques persones amb qui he compartit vida política que diuen les coses pel seu nom, de forma clara i directa, de les que val la pena escoltar (arguments per sobre de tot) i de les que saps que hi pots confiar perquè no t’apunyalaran per l’esquena.

Ja sé que tothom és prescindible, que el món no s’atura, però em sembla que al grup municipal del PSC et trobaran a faltar. Especialment pel que fa a la teva visió i capacitat política (quan un trípode, tu ja m’entens, perd una pota la seva estabilitat es veu minvada). Ja em sap greu, ja, però em sembla que, tot i amb matisos, en Joan no va massa errat en la seva anàlisi. En tot cas ja ho veurem.

Bé, Esteve, ja només em queda desitjar-te molta sort en la teva nova etapa i, com diu aquell, bon viatge pel guerrer...

Signat: algú que t’aprecia i, collons, que encara et deu una samarreta!!!!

La patada

Els humoristes d’aquest país estan de dol. Un dels filons més importants que han explotat en el darrers anys, el tàndem Acebes-Zaplana, ha decidit plegar veles i retirar-se de la vida pública (en Zaplana a la Telefònica que va deixar ben apanyada el seu amic Aznar i l’Acebes no trigarem a saber-ho). La campanya del “Save Acebes” del Polònia ha estat un autèntic fracàs. Hauran d’enviar el personatge a la nevera (diguis piset de jubilats) o buscar un nou recurs (creativitat en tenen de sobres) per tal que el Bruno Oro es segueixi lluint. Amb aquesta operació d’escombratge, en Rajoy es treu de sobre dos personatges que, amb el seu vist i plau, han actuat de Zipi i Zape en el marc de l’estratègia pepera de la bronca i la radicalització política (de la mà dels mitjans que ja no estimen en Rajoy cap a la dreta més dretana). Una vegada comprovat el seu fracàs (els resultats de les eleccions del 9-M en són el termòmetre) cal fer foc nou (congrés mogudet?) i proposar noves cares i maneres de fer (suposo, perquè el gallec, ara més que mai, fa de gallec i mentrestant, el vaixell del PP, estil Prestige, va deixant anar “hilillos de plastilina” en format declaracions sucoses de militants i càrrecs més o menys emprenyats, desinformats i/o desorientats).

Però reprenent certes afirmacions anteriors sobre la suposada voluntat d’ambdós personatges de dedicar-se a altres afers, un no pot deixar de qüestionar-se si el plegar veles o la retirada voluntària són termes políticament correctes. Sempre quedarà el dubte. Ja se sap que en política hi ha qui se’n va per voluntat pròpia o, també, aliena, utilitzant-se en aquest segon cas la tàctica de la patada desplaçant (ascendent, lateral o a l’infern) per desempallegar-se d’aquells que “no compten pel projecte”, "fan nosa" o senzillament "no han fet els deures" que tenien encomanats (en tots els casos, vàlid tant pels que estan al govern com pels de l’oposició, que a tot arreu es passa l’aspiradora). Clar que, sent més fins, també es pot utilitzar aquella paraula tant bonica de la “renovació” (curiós, però, sempre n’hi ha que queden al marge d’aquesta) per rejovenir, donar nous aires o impuls... Eufemismes i més eufemismes per amagar una realitat ben clara: adéu siau i moltes gràcies (o ni això, que no seria la primera vegada que ni es comunica formalment que algú s'ha quedat sense càrrec i l’interessat se n’assabenta perquè algú, que curiosament ni tant sols és del seu partit, li envia una carta d’agraïment per la feina feta).

I és que la política, per alguns (soc incapaç de quantificar-los i, per tant, difícilment puc dir si són molts o pocs, tot i que en la meva ingenuïtat m’agradaria creure que pocs), no deixa de ser una sana competició per tocar poder, mantenir-se en el càrrec (altrament dit poltrona) costi el que costi, promocionar com sigui i on s’aplica la lògica, també prou coneguda, de que els adversaris es troben en els altres partits polítics i els enemics a casa. Tampoc siguem així, que encara hi ha qui creu en ideals i en la capacitat transformadora de la societat! Us recomano un exercici simple: poseu noms i cognoms de polítics que conegueu en un i altre calaix i a veure que us surt. Quin pesa més?

Malgrat tot, si algú es mereix una bona patada al cul són aquests dos personatges i ja posats, la faig extensiva a la immensa majoria de jugadors del Barça, entrenador, directiva i tots aquells que han contribuït a convertir el cercle virtuós (com es nota que e va la retòrica, Laporta) en clarament merdós. Afortunadament, la Penya guanyarà la lliga de bàsquet!

Llibertat d'expressió (per a tothom!)

El corporativisme és una moda que no passa. És més, hi ha determinades professions que en fan bandera i tanquen files al més mínim indici, no d’intrusisme professional, sinó d’opinions foranies que no s’ajusten al què toca (“qui s’han cregut que som!!!” que deia aquell). Convindreu amb mi que de tant en tant el tan denostat corporativisme (per aquells que no tenen la possibilitat d’aglutinar interessos comuns i de defensar-los peti qui peti, que de treure’n profit al carro si apunta qui faci falta) ens dóna pel sac una i altra vegada. L’exemple més clar, si més no per aquells que som usuaris del ferrocarril, el tenim cada any quan el sindicat de maquinistes convoca la vaga de torn per pressionar a la patronal i aconseguir el tant desitjat augment de sou (l’excusa que tapa les vergonyes sol ser una altra que si ens destapem amb la veritat encara ens titllaran de caradures).

Hi ha professions o agrupacions d’interessos que són més corporativistes que d’altres. Mireu si no les atzagaiades que l’hi ha tocat rebre al Manuel Mas per opinar en el seu bloc sobre l’entrevista que la Terribas li va fer al Molt Honorable Pepe Montilla en tant que Presi de la Generalitat. En Manuel diu allò que molts pensem, que els periodistes se solen omplir la boca d’objectivitat però a l’hora de la veritat el subjectivisme s’acaba imposant (vàlid també per realitzadors/es). Tampoc és tant estrany, són homínids (per entendre la diferència entre homínids i humans llegiu-vos les obres de l’Eudald Carbonell) i toca escombrar cap a casa. Però hi ha una diferència substancial respecte al comú dels mortals que ens va això d’expressar les nostres idees i esbombar-les als quatre vents a partir de blocs, cartes al director o altres mecanismes que la xarxa o els mitjans posen al nostre abast. Nosaltres opinem (dibuixem una realitat mediatitzada, en funció de com la veiem a partir de diferents paràmetres ideològics, culturals, socials...) i ells informen (dibuixen la realitat tal i com és. És allò del “así ha sido y así se lo hemos contado”. Si és que això és possible!!!). Però sobretot, no se us acudeixi pas criticar-lis la feina i demanar responsabilitats que, aleshores, treuen el sant Cristo gros de la llibertat d’expressió (en Pedro J i en Losantos són especialistes en argumentacions d’aquest estil, especialment per tapar les seves vergonyes) per justificar el que faci falta. Fins i tot per dir cul d’olla al polític de torn, a l’esportista o al famós que els seus col·legues de la premsa rosa s’han encarregat de fer pujar com l’escuma (clar que la culpa sempre és dels lectors/televidents que només comprem merda o dels progenitors i els mestres que no ens van saber educar com cal). Ells, en virtut d’una feina prou respectable (com totes), poden opinar/informar sobre el que els doni la gana, però pobre de tu que diguis alguna cosa que no els agradi o posis el dit a l’ull al/la col·lega.

Res, Manuel, si no vols que et lapidin, calladet (o si més no dient el que volen sentir) i força petons al cul a tots aquells que et passin per davant amb el carnet de periodista a la boca. Si és així com els polítics i altres espécies bípedes d’aquest país han d’anar per aquest món, aviat a Mart hi haurà vida.

Calç i sorra

Una de calç i una de sorra. Així podríem titular la política cultural que, aquest mandat, ens ofereix l’ajuntament de Mataró. I dic l’ajuntament i no l’IMAC (em costarà, després de tants anys, oblidar-me del PMC) amb plena consciència perquè tinc la impressió que si no fos per algun que altre cop de geni de l’alcalde, hores d’ara vessaríem llàgrimes de pena (avui si que això de la pena juga amb el sentiment i amb determinat cognom directiu).

La de calç és evident. L’ajuntament (entenguis com a edifici situat a la Riera 48, sèu, entre altres serveis, d’Alcaldia, que no de l’IMAC, que s’ha mirat el projecte que comentaré des de la distància. I això que el carrer Sant Josep és a prop!) s’ha posat d’acord amb la Fundació Bassat per tirar endavant un dels projectes culturals més engrescadors que recordo i amb el qual estic absolutament d’acord per motius que ja he explicat anteriorment. Ja tenim un conveni signat, un emplaçament fixat i ganes de buscar recursos econòmics (si us plau, no deixeu les gestions en mans de l’IMAC que farem badalls de gana!) per fer realitat un museu inèdit a Catalunya i que pot ser un bon referent no només per visualitzar el continuum històric de l’art català de la segona meitat del segle XX sinó també com a element de centralitat que contribuirà a dignificar l’entrada més urbana que tindrà el port. Per no dir ja allò tant suat de posar Mataró al mapa i bla, bla, bla.

La de sorra també és evident. En aquest cas, però, els termes s’han invertit. Cultura ha posat tots els pals a la roda i la casa gran, tot i que inicialment hi apostava, ha acabat mirant cap a l’altre costat. Us ho imagineu, oi? Parlo del malaguanyat fons d’art que, hores d’ara, jeu al fons (del mar). Un dia d’aquests també vaig parlar de la llet que tenen els de cultura quan dia si i dia també es troben projectes que la societat civil (organitzada o no) els hi posa sobre la taula. Aquest n’és és un clar exemple. Resulta que la idea neix del bon amic PIC, qui té la capacitat de posar d’acord ingents quantitats d’artistes plàstics de la ciutat (algun dia m’explicarà com ho va fer, perquè si tenim en compte allò que ell és un crític d’aquells que no es tallen un pèl i els artistes els trobem tradicionalment dividits en capelles, capelletes i altres fórmules organitzatives, ja podeu entreveure la complexitat de posar d’acord a tot el guirigall), aglutinar-los i redactar un projecte que pretén una cosa de sentit comú: que la ciutat disposi d’un fons d’art viu d’aquells que tenen la capacitat de crear amb uns mínims de qualitat (terme subjectiu que normalment serveix per barallar-se). De fet, algun ingenu, creia que quan es poses en marxa Ca l’Arenas, i d’acord amb les voluntats d’en Jordi, aquest equipament es convertiria precisament en la seu de la plàstica mataronina degudament historiada (una altra cagada, Sergi, no n’aprendràs mai!).

Total que, amb mil i un maldecaps provocats per aquells que manen (ERC) i manaven (ICV) a l’IMAC, tornem al cop de geni de l’Alcalde i s’acaba signant un conveni que, se suposava, havia de desencallar el tema i fer-li veure la llum (igualet, igualet que el tema del museu Bassat). Però, noi, es veu que el paper mullat també existeix a la casa gran i tot se’n va a can pistracs (malgrat tots els partits polítics, coalicions i altres invents, amb presència a l’ajuntament, portaven el tema del fons d’art als seus programes electorals i alguns, els que manen. Ho van incloure al pacte de govern. Deu ser per allò d’esgarrapar vots però, ja se sap, diu la dita que quan un és al poder veu els coses diferents!) per deixadesa de Can Cultura que, apel·lant a la seva grandesa creativa, decideix muntar-se el seu propi fons d’art alternatiu amb tothom que vulgui aplegar-se sota el seu còmode paraigües. Si algú pensava que la contraproposta serviria per desmuntar determinats moviments em sembla que, una vegada més, l’ha cagat i les aigües culturals pugen turbulentes. Però ja se sap, la cultura no fa guanyar vots.

Gastronomia simbòlica

Avui, jornada prèvia al sant més llibreter i vegetarià dels que es fan i desfan, tenia previst seguir amb el capítol d’aficions vàries (idea a la que no renuncio) però modificaré substancialment la temàtica. Deixarem la literatura (en concret una autora determinada) per un altra dia. El motiu? El mal hàbit de repassar la premsa cada dia i trobar-se amb una notícia d’aquelles que ja no sorprenen per habituals, però a la que se li pot treure un “suquet” interessant.

Si la primera recomanació era en clau etílica, aquesta serà gastronòmicament simbòlica. Malgrat ser un incondicional del peix (la culpa és de ma mare) i, per tant, de determinats restaurants on hi pots trobar espècies marines (amb closca o sense) cuinades amb excel·lència, també tinc la virtut (si així se la pot anomenar) d’agradar-me el tast de diferents menges de procedències variades (cuina etnològica?) i tastar restaurants d’aquells que surten a les guies més prestigioses (ep, que quan toca anar de menú també ho faig!). Com que afortunadament la meva dona, coneixedora d’aquestes passions, ha instaurat el costum (sa per mi, econòmicament perjudicial per ella) de regalar-me un sopar d’estels Michelin coincidint amb el meu aniversari, fa un parell d’anys que fem ruta per aquests camins de Déu en busca del preciat indret culinari. L’any passat va tocar El Celler de Can Roca. Poca conya, si teniu ganes de delectar-vos els sentits no us el perdeu. Gust, tacte, olfacte i vista acaben ballant la conga en un edifici nou i funcional, d’aquells que també et captiven i que compleix perfectament la funció d’aixopluc de comensals amb ganes d’experimentar sensacions. Només una petita recomanació: arribar-hi, si no han millorat la senyalització, té el seu què (si disposeu de GPS no dubteu en activar-lo).

L’any que ve? Veurem quin cau. En tot cas, aprofito l’avinentesa per recordar-li a la meva estimada que si el 26 de setembre es “raja”, li tocarà pagar sopar a ca la Ruscalleda (apart, evidentment, del ja preceptiu del novembre, quan caiguin els 43).

Per últim una proposta senzilla: Immersos com estem en el debat (localista per no dir de poble) dels símbols (per allò de la bandera a la plaça Santa Anna de Mataró) recomanaria a tots els que ara van per la vida de defensors a ultrança dels atributs patris (els conversos de fa quatre dies, els que naveguen entre dues aigües i els que sempre han defensat un model folklorista quan no s’han atribuït la patent de repartir carnets de catalanitat) presentin una nova proposta de resolució al ple per col·locar, just al costat de la senyera, o posats a estalviar, enganxat al màstil i a una distància prudencial, una foto del Ferran Adrià, el nou símbol que aglutina tot allò que som els catalans (procedència variada, capacitat de treball i de sacrifici, emprenedors, innovadors....). I el dia de la hissada fotogràfica, ja que som tant simbolistes, agrairé als senyors/es del Consistori que aquesta vegada es vesteixin per l’ocasió, tal i com marca el protocol simbòlic, i s’encasquetin la corresponent barretina.

"Actua" ... cions capgrosseres

Si ahir reclamava la capitalitat humorística de Mataró, avui em toca fer una rectificació pública. Em mantinc en la proposta (i quan parlo de capitalitat no em refereixo només al Maresme lliure i tropical sinó que la faig extensiva al món mundial) però aprofito l’avinentesa per afegir-hi un element més: capital de l’humor i de la barra (que no de bar, sinó més aviat en la seva vessant caradura).

No sé com s’ho fan, però al final m’hauré de creure que en aquest circ a l’aire lliure en que s’està convertint Mataró per mèrits (demèrits) propis, a alguns els nans els hi creixen i recreixen fins esdevenir de talla Robafavenca. Al pas que anem, ja poden anar encarregant una nova comparsa que, s’acosten les Santes, i en Mataties, la bruixa i en Biada (el faig sortir per allò que a alguns integristes encara els pica la seva procedència) han adquirit una talla que, d’aquí dos dies, ens venen els americans i els fitxen per jugar a la NBA i WNBA.

La darrera (n’hi hauran més?): resulta que la gent d’Actua no paga el lloguer de l’immoble que ocupa des del 2005 degut a que es van instal·lar en una plaça que “no estava completament configurada”. Aquesta si que és bona, ens superem dia si i dia també. La pregunta és senzilla, Si l’espai no estava en condicions, per què s'hi van instal·lar quan s’hi van instal·lar? I, com és que se’ls ha permès aquest aplaçament de pagament amb interessos incorporats (que només faltaria)? Dos motius per la reflexió: per l’agravi comparatiu que suposa amb altres que, tot i estar situats en indrets que s’estan urbanitzant, paguen el seu lloguer religiosament (siguin públics o privats) i per allò de l’honorabilitat de la dona del Cèsar. No queda massa bé que el plec de condicions no reflectís una clàusula d’aquestes característiques (potser hagués afavorit que s’haguessin presentat altres ofertes i ja se sap que la competència sol ser positiva quan parlem de mercat lliure i tropical) i que s’esperi a la signatura del contracte per formalitzar una “proposta” que no obligació. Però, clar, com que ja no hi havia competència ...

Reconec que el Robafaves ha fet, durant temps complicats, una tasca molt important a la ciutat de difusió cultural i, més a prop en el temps, amb la seva inversió en immobles, ha contribuït a dignificar un carrer de la ciutat, però si ja em va sorprendre que, en el seu dia, busquessin com a aliats a la gent d’Abacus (a qui s’han cansat i recansat de criticar públicament pel fet que oferien descomptes als seus associats, però amb qui, quan ha convingut, s’han aliat per seguir quasi mantenint el monopoli del negoci del llibre a Mataró), també tinc molt clar que no es pot pretendre viure tota la vida de les glòries passades i adobar-les amb una capa de vernís purista que pretén convertir el què és un negoci amb una determinada fórmula organitzativa empresarial en quelcom més que la crua realitat (fets no paraules) s’entesta en contradir.

No sé vosaltres, però jo continuaré com sempre, comprant a preus més competitius a la FNAC (a Mataró al Tramvia de la plaça Granollers i, especialment, a les paredetes que per Santes se situen a la Rambla) i, en tant que consumidor preocupat per la seva economia i amb poques ganes d’aguantar collonades, seguiré amb el meu particular boicot comercial a determinats establiments (cooperatius o no).

Capgrossades artístiques

L’humor és un bon recurs per afrontar determinades situacions a la vida que, gestionades d’una altra manera, podrien alterar substantivament el nostre sistema nerviós i convertir-nos en addictes als tranquil·litzants, antidepressius i altres píndoles que la indústria farmacèutica, amb la pertinent recepta mèdica, posa al nostre abast. Diu la dita que millor riure (de nosaltres mateixos i de situacions que provoquem o provoquen tercers) que plorar. I la sabiduria popular, sustentada en milers d’experiències precedents, no s’equivoca.

Per tant, treure ferro a notícies que diàriament apareixen als mitjans de comunicació o a fets que, sense anar més enllà, ens succeeixen en la nostra quotidianitat, s’acaba convertint en una protecció vital que ens permet continuar avançant. Això si, l’humor no ha d’emmascarar la realitat, n’hem de ser conscients per, si cal, transformar-la.

Conec en Martí Anson de fa anys i panys. El seu pare fou un dels fundadors de l’Anxaneta, la nostra escola comuna, i tot i no compartir classe per allò dels anys (soc de l’edat del seu germà Jordi, amb qui ens vam veure dissabte passat en el sopar anual que fem els de la nostra promoció) ens vam retrobar al tren en època universitària. Ell carregat amb els trastos cap a belles arts i servidor cap a la facultat d’història. Ara els contactes s’han convertit en molt més esporàdics però cal dir que he anat seguint la seva trajectòria d’artista diem-ne contemporani (ja comencem amb les etiquetes que tant s’estilen en aquest món!).

I és que cadascú entén l’art com l’entén. Per mi, més enllà de tècniques més o menys depurades, l’art és expressió dels sentiments. Allò que no emociona, que no et fa venir un cert pessigolleig en determinats indrets del cos no m’acaba d’encaixar en aquesta categoria. Dit d’altre manera, algú pot estar davant d’una obra que segons els experts és, parlant en plata, una merda, però si et sacseja de dalt a baix per mi entraria dins aquest bast caixó de sastre. És allò de la subjectivitat de cadascú.

No sé si la seva propera obra em generarà aquesta sensació (difícilment la veure in situ) però si en faig una lectura en clau d’humor, la considero una genialitat sense precedents que pot contribuir a actualitzar les capgrossades de Mataró. Pretendre construir una rèplica de Can Fabregas al desert de Nou Mèxic, en el marc de la 7a edició de la biennal de Santa Mònica, exemplifica perfectament la capacitat que tenim els capgrossos d’enfotre’ns de les nostres misèries locals, exportar-les i, com no, globalitzar-les. Com que sempre anem perdent el cul per aconseguir que aquesta ciutat pugi a l’Olimp (entenguis situar Mataró al mapa que sigui) i pretenem que la reconversió industrial, fruit de la crisi del gènere de punt, acabi situant-nos en l’epicentre de la modernitat tecnològica i dels serveis, que us semblaria si, a més, treballéssim la proposta de Mataró, capital de l’humor?

I, ja posats, no seria possible que una vegada feta la rèplica de Can Fàbregas la desmuntéssim i traslladéssim a Mataró per tornar-la a muntar i l’ubiquéssim en algun espai públic amb un epitafi prou eloqüent a l’estil “som capgrossos de collons”. Així quadraríem el cercle dels despropòsits i compliríem la voluntat municipal de dotar d’obres d’art places, placetes i altres indrets més o menys bucòlics.

"Boa" comarcal

Si bé és cert que moltes persones han passat a la història per les seves paraules, són, per sobre de tot, els seus actes els que ens permeten aproximar-nos a la seva manera de ser i fer. Sense ànims (ni coneixements) per traçar un perfil psicològic, podríem agafar com a exemple, i no per casualitat, l’ex president Aznar (PP). D’aquest personatge crec que tots recordem alguns episodis, com fer entrar el país en una guerra il·legal, mentir descaradament davant els fets de l’11-M o repapar-se, al costat del seu amic Bush, puro en mà (havà?) i reposant les potes sobre la taula. Tot i això, em temo que l’acte que millor ens diu com és, fou el numeret que va muntar arran de casament de la seva filla. El què hauria d’haver estat un esdeveniment amb certa intimitat (com els seus parlaments en Català) va convertir-se en un fet mediàtic amb pretensions de boda monàrquica adobada amb salsa rosa.

Aquesta voluntat de destacar per sobre del comú dels mortals (egocentrisme elevat a la màxima potència), amb pretensions, a l’estil nou ric que acaba caient en el ridícul més espantós, no ha estat, però, patrimoni exclusiu de l’Aznar. De fet, si m’apureu, divendres a la nit vaig assistir a un acte que em va recordar aquestes maneres de fer. I no ho dic per la institució que celebrava 20 anys, el Consell Comarcal del Maresme, sinó per (em temo) les enormes ganes que han tingut alguns (dos, un que mana de nom i l’altre que se n’aprofita) de fer servir l’esdeveniment per treure pit i intentar sobresortir costi el que costi, que ganes de protagonisme en tenen i molt (i si és mediàtic millor).

Aprofitar dates més o menys significatives per tirar de celebració és un fet constant en les nostres vides individuals o col·lectives i ho fem de moltes maneres (amb la família, els amics, a casa, al restaurant, en un concert, escoltant una conferència...). Un poti poti de motivacions que cadascú acaba celebrant en funció de les seves possibilitats i voluntats. A vegades com excusa per fer gresca i xerinola, altres per aconseguir qui sap què. Però totes les celebracions per aniversari tenen uns denominadors comuns: el record, l’agraïment i un apunt de futur.

Però retornem als 20 anys del Consell. El record hi va ser (per tots aquells que han passat per aquesta santa casa i pels que ja no hi són), l’agraïment que no falti (a l’aparell polític –per quan una renovació de model?- i als treballadors –sort n’hi ha d’aquests en una institució on el lideratge polític és escàs per no dir nul-, exemplificats en els successius presidents que ha tingut i en les tres currantes històriques) i l’apunt de futur també (afortunadament en Manuel Mas, qui si no, va saber posar les coses al seu lloc). Tanmateix tot es va adobar amb una posta en escena amb pretensions de boda de nou ric i amb algun interrogant:

Cal muntar un pessebre per tres centes persones quan en època de crisi (o recessió) els poders públics són els primers que han de practicar una certa austeritat? Em diran que el cost no era excessiu (i menys si es té en compte que era compartit entre administració i assistents. Em consta que els treballadors i ex treballadors, aquesta era la meva condició, vam apoquinar 20 eurets) però no es tracta de mesurar-ho en termes econòmics sinó d’imatge que es transmet a la societat.

Cal editar un llibret tipus festa major de barri, farcit de publicitat d’empreses que tenen vinculació directa amb l’homenatjat i que, per tant, deuen haver pagat amb “gust”? Si, com fa tothom, s’ha de fer un llibre de “sants” per recordar la història d’aquests darrers 20 anys, potser que el facin com marquen els cànons!

Cal que en el llibret, a més del què toca, que és el típic escrit de tots els presidents que han passat per la casa, s’hi coli el gerent actual i s’obviïn els altres que també hi deuen haver dedicat el seu temps i energies? Em sembla bé que siguin els polítics els que donin la cara. La resta sobra, a no ser que algú vulgui situar-se en el mateix nivells que aquests!

L’Aznar va fer el ridícul. Alguns (dos, el que mana i el que només està pendent de la foto) s’han afegit a seguir-li els passos amb la “boa” del Consell. Si la gent mai ha tingut clar perquè serveix un Consell Comarcal, amb actuacions com aquesta encara ho entendrà menys. Feliç aniversari a tots (menys a dos!).

Viníssim

Avui inicio una nova secció en aquest bloc de parides vàries, amb la voluntat de difondre aficions personals tot enllaçant-les amb recursos que hom pot trobar a aquesta fantàstica comunitat que es diu internet. Serà, el que podríem anomenar, l’apartat de recomanacions vàries.

Segurament, la primera afició que recordo, allà per la meva més tendre infància (el suport fotogràfic de l’esdeveniment ha estat fonamental per activar la meva capacitat memorística) és una que s’ha mantingut amb els anys, per no dir que ha anat creixent amb el pas del temps.

M’agraden vins i caves (no seguiré amb la llista de substàncies líquides legalment tolerades no sigui que algú pensi que n'abuso) especialment des que la meva àvia materna, en plena celebració del meu primer aniversari i esperonada per, diuen els que hi eren, una mirada de desig incontrolat d’aquest qui escriu, em va mullar el xumet en una copa de xampany (per aquelles èpoques no s’estilava la denominació d’origen). Es veu que, automàticament em vaig transformar en felí (els ulls em delaten) i hores d’ara encara estic llepant i rellepant. Clar que sempre ho puc justificar amb allò de la dieta mediterrània (invenció moderna però tant li fa) i la tradició greco-romana de la que som hereus.

Des del dia que vaig fer un any, doncs, he mamat l’enologia (expressió culte que amaga l’addicció no patològica a determinats tipus d’alcohols). M’agrada xafardejar per bodegues (a Mataró, que em perdonin la resta, us recomano la d’en Joan Domingo per allò que és la meva de tota la vida), deixar-me aconsellar (en Joan en sap un munt) i tastar vins negres i blancs (el rosat em costa) i, sobretot, caves (recomano visita obligada a Sant Sadurní d’Anoia amb parada obligada a Recaredo. Si porteu la butxaca plena no us perdeu el reserva particular).

Seguint amb aquesta afició, i gràcies a la jove de casa, he descobert un bloc que tracta de vins i que és altament recomanable. D’acord, l’autor és el seu germà, en Nani, arenyenc de pro, amb coneixements profunds sobre la matèria, bones capacitats literàries i conversa agradablement infatigable (li ve de família). Per cert, ara que no ens escolta ningú, un petit secret: amb en Nani hem de fer negocis. El petit de la casa té predilecció per la seva filla gran i caldria mirar d’arreglar-ho (clar que el molt perla també parla meravelles d’una tal Paula que va a la seva classe, però és clar, de Sergi i Paula ja en tenim uns a casa).

Cultura lletera

Quan jo era petit dèiem allò de “quina llet” quan algú era beneficiat per un acte de sort. Avui la terminologia que utilitzen els joves ha deixat pel bagul dels records determinades expressions populars (la generació del “no em ratllis” i del “fer-s’ho” amb la xorvi/xorvo estira amb força). Tanmateix, aquesta expressió caduca em servei per il·lustrar determinats esdeveniments. No fa massa dies parlava de la situació de la cultura a Mataró i enumerava un seguit de propostes i projectes que van fent la viu viu (o la mort mort, depenent de com es miri). Conscientment o inconscient vaig obviar explicar que d’aquests una bona part no havien vingut per inspiració dels líders del PMC (IMAC?) sinó més aviat per propostes externes que mans àvides s’havien fet seves (el Museu Bassat el proposa en Lluís Bassat, el Cruïlla de Cultures se l’empesca el Clap, el fons d’art surt dels artistes mataronins...)

Està clar que quan les neurones creatives no donen per dibuixar projectes atractius es pot recórrer a estirar d’allò que els altres ofereixen, arribant-se així a un pacte de bona voluntat que beneficia a les parts i tots contents (uns perquè, tal i com tenim muntada la cultura pública a Mataró, els hi solucionen la papereta i els altres perquè tenen aspiracions de veure un somni plasmat en la realitat). I una vegada més el PMC (IMAC?) està “de llet”. Ara l’hi ha plogut el festival Xecspirià que fa anys es desenvolupa a Santa Susanna (estic convençut que si en Joan Campolier, l’ex-alcalde convergent d’aquesta vila no hagués estat inhabilitat per la justícia, la capital del Maresme Lliure i Tropical poques possibilitats hagués tingut de fer-se’l seu).

Però mirem-ho en positiu. Mataró pot convertir en oportunitat el què algú altre es va encarregar de dissenyar i fer créixer i, sembla ser, que ja s’ha posat mans a l’obra. Dues incògnites: les dates (l’agost podria considerar-se una oportunitat si no som tant estrets de mires que només pensem en el tòpic de la ciutat buida en època de vacances. I el turisme que ens ha de venir a veure?) i l’espai on es desenvoluparà, que hores d’ara apunta, Penedès (ERC) dixit, a una masia de les 5 Sènies. Ai, ai, ai, que entrem en reserva apatxe.

Consell gratis: no seria millor ser més prudents, en termes de declaracions públiques, fins que el projecte, en versió dates i emplaçament, estigui més madur? Ja veig a venir dues plataformes tipus “salvem l’agost” i “salvem les 5 Sènies” amb manis, tractorades i altres estratègies clàssiques dels “no al que faci falta” o passets endavant i endarrere a l’estil concerts del cruïlla al Parc (si feu números dels espais que, des d'instàncies municipals, es van arribar a proposar per acabar allà mateix fa certa gràcia/pena –Josep, no va amb segones!!!-).

I retornant al tema de la llet, els de Santa Maria també s’han vist beneficiats pel manà que raja, en aquest cas, de la mamella municipal. Sembla que el programa de commemoració del mil·lenari de Santa Maria ja s’ha concretat i s’ha trobat el paganu (150.000 eurets de res que hi posa l’Ajuntament). I els de missa què? No es rascaran la butxaca? Això si, entitats de la ciutat també es mullaran el cul per participar-hi. Ja ho poden dir ja, “pagant –els altres- Sant Pere canta”.

Moda canetenca

Potser ja va sent hora que, amb el temps que fa que tinc aquest bloc actiu, faci alguna referència al meu poble d’acolliment i avui en tinc una excusa perfecta gràcies a la notícia que l’escola de teixits de punt de Canet de Mar es convertirà en un centre de recerca.

Com passa el temps. Aquest 2008 farà tres anys que hi visc. Dieu-me sentimental però al deixar enrere la riera de Sant Simó, durant el darrer viatge que faig fer, carregat com un burro per acabar de portar els trastos a la nova llar, quasi em cauen les llàgrimes. Això de les arrels tira més del que em pensava. Però tot i la “morriña”, siguem francs, ha valgut la pena!!! (smuac per qui ja sap).

Doncs vet aquí que aquest poble que s’enfonsa en el temps (algun que altre vestigi romà s’hi ha detectat), enclavat en allò que el reiet gran de la casa anomena el Maresme Lliure i Tropical és, per sobre de tot, un indret mediàtic. Deu ser, segurament, la vila que més gent del món de la faràndula té per metre quadrat. Exemples: la Trinca, els Comediants o en Lluís Omar (l’Edgar –el segon de la nissaga-, que fa els seus “pinitos” amb la Fura dels Baus, confiem que segueixi els passos dels ja consagrats). Però no us penseu que la cultura acaba amb noms i cognoms de gent amb ressò mediàtic. Passejant-hi hom s’adona que el Modernisme també hi ha deixat la seva petja en l’obra de Doménech i Montaner, un personatge polifacètic que, a la seva tasca d’arquitecte cal sumar-hi una vocació política que ja voldrien molts. Un poble que conserva alguna tradició peculiar com la de nomenar el canetenc/a de l’any (ànims Mercè que t’ho enduràs de carrer) i que en promou de noves (a cada acte lúdico-festiu toca estripar tambors i timbals amb els Perkutes versió sènior o infantil). Un poble d’aquells que a l’hivern no veus ningú pel carrer però que a l’estiu sembla com si la gent brollés de sota les pedres i s’estila el fet de rierajar, és a dir, aprofitar les terrasses per fer vida social mentre es degusta un gelat artesà o directament es tira d’alcohol de més o menys graduació. Ah, i deixeu-m’ho dir, que si no exploto: val la pena fer una volta pel què els vilatans, Canetencs de tota la vida, per assimilació als mataronins d’igual procedència temporal, anomenen la ronda de Canet (rondeta potser s’ajustaria més a la realitat). Indret idílic amb palmeres a, diem, cada 100 metres? (Se’ls deuria acabar el pressupost per posar-ne més).

Però tornem al tema del teixit de punt. De fet, l’escola ha patit del mateix efecte que aquest sector productiu tant maresmenc. A mesura que les fabriquetes han anat tancant, l’escola ha perdut alumnes, fins a quedar-se orfe. I que consti que he dit fabriquetes conscientment. Em resisteixo a anomenar-les com a empreses que, tot i haver-n’hi de sèries que han sabut reconvertir-se i competir com cal, n’hi ha moltes altres que s’han quedat pel camí perquè han jugat al tacticisme del benefici ràpid i la nul·la inversió (bé, en el negoci em refereixo, perquè amb béns immobles de titularitat personal si que n'han sabut). De nou la dicotonomia amo – empresari ens ha passat factura i segurament molt més cara que els xinesos que, en boca d’aquesta espècie en vies d’extinció, s’ha convertit en una nova plaga i excusa que tot ho justifica. Confiem que no sigui massa tard i que, certament, el projecte de centre de recerca, que tot just s’enceta, sàpiga convertir en oportunitat el què fins ara és una amenaça pura i dura.

Però, tampoc ens posem dramàtics, Canet no perd ni perdrà el seu atractiu en el món del tèxtil. Bona prova n’és la passarel·la de moda més notòria del poble: si voleu conèixer les últimes tendències de l’estil xandelé, us recomano una atenta visita pels càmpings que l’envolten. Us sorprendrà.

Capgrossades

A Mataró ens estem guanyant l’apel·latiu de capgrossos amb tots els ets i uts. La darrera “anècdota” que ens pot identificar amb aquests personatges mitològics o lúdico-festius és la proposta aprovada per tots els grups municipals d’instal·lar una senyera a la plaça Santa Anna.

La proposta, portada al ple pels de CiU, es va aprovar per unanimitat (com no. Si algú hagués baixat del carro de les essències pàtries ràpidament, la resta, l’hagués titllat de botifler, antipatriota i tots els adjectius que determinada marca de la casa utilitza quan se li escalfa la boca). En Mora (CiU) diu que està content i satisfet pel seu gran triomf. Noi, jo també ho estaria. Tenint en compte que aquest és un tema estratègic i vital pel present i futur de la ciutat, que menys que sentir-se cofoi (com sempre les grans preocupacions de CiU continuen sent les essències en format senyera, virolai, barretina i pa amb tomàquet. Les qüestions diem-ne més socials queden en segon terme ja que no porten la patina de catalanitat folklòrica).

D’acord amb el Reglament Orgànic Municipal (no us recomano la seva lectura a no ser que patiu d’insomni i vulgueu curar-vos) als plens s’hi pot tractar qualsevol tema que afecti al municipi directament o indirecte. Així, aprofitant el calaix de sastre, veiem com de tant en tant a l’ordre del dia s’hi cola alguna perla. Al proper per, per exemple, hi ha dues fantàstiques propostes de resolució sobre el Tibet, tema molt mataroní com tots sabeu, o en altres ocasions ens hem trobat perles com la que feia referència a la “compatibilització de la presència de turistes en les embarcacions pesqueres durant la seva jornada de treball” (mandeeee?). Després es queixen que són massa llargs!!!

D’en Josep Lluís Carod Rovira (ERC, de moment) he fet meva una definició que trobo plenament encertada; “és català (no qui viu i treballa a Catalunya, com deia en Pujol) qui se’n sent”. Clar i concís. Cadascú fa amb els seus sentiments de pertinença a una tribu concreta el què vol. Que la tribu porta associats uns determinats símbols que la identifiquen em sembla molt bé, que en la intimitat cadascú els hi dóna la importància que tenen també. I jo em pregunto, fa falta fer ostentació pública dels símbols més enllà dels edificis institucionals que ens representen i de determinats actes festius? S’aconsegueix més pedegree catalanista per fer onejar la senyera? No serà que estem fent el mateix ridícul que feien aquells que penjaven “rojigualdas” del tamany d’un camp de tenis a Madrid i que els mateixos que han portat la proposta al ple es van encarregar de dir-lis de tot.

I ja posats, si ho hem de fer, fem-ho bé, amb dos collons i barretina. Una senyera? No siguem rancis, tipus català qualsevulla: que en col·loquin quatre!!!!! Una al turó de Cerdanyola, una altra al campanar de Santa Maria, la tercera al Mataró Parc i la última al turó de Mata (si senyor, quatre, com les quatre barres de sang del molt il·lustre Guifré el Pilós) i, a poder ser, de mida suficient perquè es vegin no ja des de tota la ciutat sinó fins i tot des de Mallorca (que es noti que els mataronins la tenim grossa!). I cada dia a les 7 del matí, el Consistori en ple, format i quadrat davant la senyera, entonant el seu cant (per les Santes si val fer el canvi pel bequetero).

Humor negre

La setmana passada vaig veure la Mònica Terribas entrevistant a l’ex conseller Vallès (CPC o Ciutadans pel Canvi, que no pel Càrrec com diuen algunes males llengües, suposo que properes a Unió per allò de les minories ben situades) a tomb del nou llibre que acaba de publicar. Tot i que l’entrevista tenia el seu què em vaig quedar amb l’emprenyada intrínseca que porta aquest home, causada per aquells que ridiculitzen la política amb programes d’humor més o menys intel·ligent. L’home matava el missatger sense adonar-se (o potser si) que més d’una vegada és la pròpia classe política (amb tantes excepcions com vulgueu) la que practica un humor més aviat espès o ridícul (i no ho dic, només, pel clàssic de l’avui diem blanc per demà dir negre i aquí no passa res).

Doncs mira per on, els humoristes d’aquest país estan d’enhorabona. Un personatge d’aquells que s’hi posa bé acaba de ser nomenat president del Congrés. Podríem dir que, el càrrec, tot i ser rellevant des d’un punt de vista institucional, poqueta cosa més aporta (ep, sou apart, que cobra més que el President del Govern per tenir força menys responsabilitats!) i estic convençut que aquest no és precisament el lloc que voldrien ocupar la immensa majoria de diputats (millor un ministeri, oi?).

I aquí si que ja no entenc res. No havíem quedat que aquejjjjjt senyor s’havia retirat de la política per, potser, incorporar-se als cors del seu amic Raphael, ejjjjjcriure les memòries del seu pare falangista o fer-se ejjjjjcolanet a Santo Domingo de la Calzada (a Montserrat no, que li produiria urticària). Conyes apart, no entenc com el Zapatero (amb qui es van enfrontar per obtenir la primera secretaria del PSOE) l’ha proposat i votat sabent que és un personatge que més que consensos, provoca picors. No sé si és per allò de pagar “favores prestados” (quins?) o utilitzar-lo de cortina de fum per distreure l’atenció del què realment és important (la investidura del president i les aliances per aconseguir vots que la facin possible, on s’haurà de pactar amb aquells que ara han negat el Bono per dues vegades).

Ho sento Joana, però el teu malson s’ha fet realitat. El teu i el de tants altres que ens hem sentit decebuts pel nomenament d’un personatge que se’ns ha cagat a sobre massa vegades. Un símptoma: és la primera vegada que un president del Congrés surt escollit en segona volta. A la primera fins i tot algun diputat sociata es va atrevir a trencar la disciplina de vot (sort que era secret que si no, hores d’ara, estaria remant a galeres per algun riu de Castilla – La Mancha). Si fins i tot el “manda huevos” d’en Trillo (PP) va treure més vots!!! Clar que potser encara vivim en el somni i estem davant d’un acte humorístic: no era la Chacon (PSC) la que, de bon rotllo i “optimísticament”, en plena campanya ens deia allò de que preferia qualsevol altre per presidir el Congrés? Doncs cony, aquesta també el deu haver votat, conjuntament amb la resta de diputats del PSC que, tal i com estan les coses, una legislatura més no tindrà grup parlamentari propi. Humor del fi, no us sembla? El mateix que deurà practicar el Bono per amansar les feres del Congrés, que si el PP continua amb la seva tònica de la bronca permanent ens esperen unes quantes sessions parlamentàries més que divertides (penoses?). Clar que, potser, l’experiència adquirida després del seu pas pel Ministeri de Defensa li permetrà quadrar a ses senyories marxoses.

Està vist que uns cobren per fer humor, altres per governar-nos (amb humors varis en funció de l’ocasió i la tendència) i els de més enllà (mesa del Congrés) per dirigir i ordenar debats que a vegades semblen més una olla de grills que altra cosa. Jjjja, jjjja, jjjja i algun ejjjnif de puta pena.

L'Anna ens ha deixat

Benvolguda Anna,

Si Déu existeix, fes-li una entrevista de les que tu saps fer, a veure si li treus els colors i, d’una vegada per totes, es dedica a evitar les injustícies d’aquest món. De càmara, com no, pots comptar amb en Bis, que de ben segur també li farà una bona repassada.

Siguis on siguis, un petó.

Transva .... què?

A alguna gent, per activa i per passiva, els traeix la llengua. D’altres, per evitar-ho, usen i abusen de metàfores, al·legories, símils, hipèrboles i altres figures retorico-semàntiques. Aquesta sol ser l’especialitat de la gent d’ICV, a qui reconec una més que notable capacitat de retòrica i de generar discurs (bé, sempre hi ha alguna que altra excepció que no nomenaré) amb el que es pot estar o no d’acord. Ara bé, quan s’opta massa sovint per no dir les coses pel seu nom i intentar cercar subterfugis lingüístics passa allò amb què ara es troba el nostre conseller de Medi Ambient, l’honorable Sr. Baltasar. Fent honor al seu nom reial i atenent a la multitud de cartes que va rebre durant la primera setmana de gener (just abans del dia 6), totes fent referència al segon crit més famós del despertament bellugòs de les Santes mataronines (qui, en la nit calorosa del 25 de juliol, no s’ha esgargamellat demanant aigua????), s’ha hagut d’empescar alguna solució d’urgència per fer front a la sequera que tenim a sobre.

Deixem-ho clar d’entrada. El conseller no fa res més que gestionar una situació que ve de lluny i on aquells que ara clamen contra el govern, molt hi tenen a veure per la seva nul·la capacitat de planificació. Té pebrots haver de sentir determinades lliçons de l’ex-conseller Espadaler (CiU) sobre el tema de l’aigua. Te pebrots tornar a sentir la cantarella del Roine que ells van ser incapaços de transvasar amb tots els anys que van tenir per fer-ho (23 anys de govern deuen donar per això i per més). Té pebrots que ara vinguin a proclamar que cal un gran pacte pel tema de l’aigua, això si, seran ells qui diran (es deuen considerar experts frustrats en la matèria) què s’ha de fer i què no. Quina barra!!!!

Això no eximeix, però, que el conseller l’ha cagat. Ha intentat disfressar el que tothom sap que és un transvasament i, amb la boca ben gran (que no petita que així la vessa més), l’ha volgut fer passar com una altra cosa de nom indeterminat. Això si, excepcional i transitòria (que ho és fins que entrin en servei les dessalinitzadores projectades, dues de les quals ja es troben en fase de construcció). Però, a veure, treure aigua d’un riu (Segre) per passar-la a un altre (Llobregat) com es diu en aquesta fantàstica llengua que coneixem com a Català? Transvasament o transvasament? Doncs si cal fer-ho, siguem valents i diem-ho alt i clar.

Que cap polític responsable pot apuntar-se la contramedalla de deixar 5 milions de persones sense aigua és una evidència que fa vergonya anunciar-la i que, fins i tot, el més tonto de la classe pot arribar a entendre (si em permeteu, ja em poso jo mateix com a tal). Que cal cercar solucions urgents per superar la sequera sense apel·lar als bruixots indis també. Que cal una política de l’aigua responsable encara més. Però, senyor meu, diem les coses pel seu nom. Ja se que costa, que quan s’ha fet bandera contra els transvasaments i cert pla hidrològic nacional promogut pel PP, sigui per convenciment intrínsec de la facció ecològica, sigui perque electoralment pot beneficiar apostar pel que promovien els altres és dur. Però, nois, vosaltres que feu bandera de la pedagogia política, podríeu haver-la aplicat en aquest tema!!! Tant costa explicar que aquest recurs és provisional i que, la gran diferència d’aquest transvasament amb el de l’Ebre que proposava el PP, és que aquí el què es pretén, fonamentalment, és abastir una població que d’aquí quatre dies pot quedar-se sense aigua i no regar camps de golf com alguns pretenien fer a Múrcia i a València? Doncs no, entestat a tirar de la figura retòrica de torn. Menys esforços lingüístics i més posar solucions. Com que estic convençut que en Baltasar té coses més importants a fer que llegir aquest bloc (igualet, igualet que la immensa majoria de mortals) em limitaré a enviar-li, via correu electrònic, el darrer post que sobre el tema de l’aigua (neta) vaig escriure. Si li serveix bé, si no .... també!

He vist un duc

Llegint la darrera notícia sobre el culebrot de l’Estació Depuradora d’Aigües residuals (EDAR) de Pineda em ve al cap una cançó de la Trinca que la meva dona m’ha enganxat (tinc una certa facilitat perquè se’m quedin determinades cançons o músiques i després no hi ha manera que me les tregui de sobre i em passo el dia cantant-les. Tant ella com la jove de casa tenen una certa habilitat per mortificar-me cantant cançons que saben se m’enganxaran).

Us la sabeu? És aquella del “He vist un Duc, ha vist un què? He vist un Duc, abesibe...” Fantàstica cançó per exemplificar un capítol més del surrealisme que impregna la maleïda EDAR. Ara resulta que les obres s’han d’aturar perquè a la pedrera de Montpalau hi nia una parella de Ducs que, en tant que espècie protegida, no poden desplaçar-se de la zona.

L’alt Maresme, considerat el destí turístic per excel·lència de la comarca (encara que es fonamenti majoritàriament amb presència de guiris de baix nivell que busquen sol, platja i sangria), resulta que havia de ser el primer destí de les EDAR maresmenques i, hores d’ara, el més calent a l’aigüera. Un fantàstic exemple de la política ninby (not in my back yard o “no en el meu pati del darrera” perquè ens entenguem tots) practicada pels municipis de la comarca que teòricament haurien de veure’s beneficiats per la presència d’aquesta infrastructura. És a dir, durant anys i anys, aquells que basen bona part de la seva economia en la platja han vist com les seves aigües residuals pretractades es llençaven al mar via emissari submarí (quan no arran de platja que algun que altre trencament ha patit) perquè els municipis eren incapaços de posar-se d’acord sobre l’emplaçament de l’estació. Normal, ningú vol equipaments “lletjos” al costat de casa, però tothom considera que són necessaris. Contradicció d’aquelles que els polítics solen (des)gestionar en funció de l’interès general o urnamental (si em dóna vots, a la contra o a favor i patada endavant que ja ho arreglarà algú).

Repassem la cronologia dels fets: el Pujol promet que l’Alt Maresme tindrà Depuradora. La Generalitat la pagarà i construirà i els municipis afectats (Pineda, Calella, Santa Susanna, Malgrat de Mar i Palafolls) posaran el sòl. Primer problema: qui, mai més ben dit, es queda la merda? Tots els alcaldes miren cap a l’altre costat fins que a el govern convergent de la Gene decideix que es farà a la pedrera de Montpalau (terme municipal de Tordera, té collons el tema!). Comencen les obres i, amb el primer govern tripartit, el conseller Milà fa aturar les obres i s’inicia la recerca d’un nou emplaçament. De fet, la mesura d’en Milà tenia tot el sentit del món i no només perquè els seus amics ecologistes van començar a mobilitzar-se per impedir que es destruís l’idíl·lic paisatge de Montpalau (tranquils, si no hagués estat aquest el motiu, n’haguessin buscat un altre que l’esport “natural” és aturar obres) sinó perquè amb raons tècniques a la mà era una autèntica bajanada. La pedrera està situada a l’interior, mentre que actualment tots els col·lectors en alta van a parar al pre-tractament de Pineda (situat just al costat del mar) i, per tant, per fer arribar les aigües residuals fins a Montpalau cal bombejar-les cap amunt (cost energètic i, per extensió, econòmic gens menyspreable) per tractar-les i, a continuació, per gravetat, enviar-les via emissari, al mar (que de terciari de moment només hi ha el nom).

Vet aquí que amb aquesta evidència sobre la taula es proposen espais alternatius: Malgrat proposa uns terrenys al costat de la Tordera (amb la idea de recarregar l’aqüífer amb l’aigua depurada, funció que en part ja desenvolupa l’EDAR de Blanes) i Pineda i Santa Susanna s’acaben unint per proposar uns terrenys compartits a primera línia de costa (amb alguna que altra picabaralla entre ells per allò de veïns i benavinguts). El sentit comú s’imposa i s’accepta aquest darrer escenari i es comença a treballar una proposta que minimitzi l’impacte ambiental (i olorós no ho oblidem). Però noi, veïns i pagesos s’alien per evitar que es faci allà (sembla que està prohibit que les EDAR es facin arran de costa, per això la de Mataró es troba emplaçada just al costat del Castell de Burriac!). Ja els hi poden explicar que avui dia les solucions tècniques permeten minimitzar tots els possibles efectes adversos que tururut. En Morell (CiU), l’Alcalde de Pineda, que va actuar amb un sentit de la responsabilitat més que lloable perd les darreres eleccions municipals (en part gràcies al merder que provoca el tema de la depuradora. Quantes vegades es deu haver flagel·lat per la seva valentia!) i el nou alcalde, en Javi Amor (PSC), sent responsable de les seves proclames electorals, re-negocia amb la Conselleria una nova ubicació. Quina? De nou Montpalau! (amb el vist i plau de l’Alcalde de Tordera que veu possibilitat de treure’n profit pel poble). Clar que aquí tampoc s’acaben els problemes.

I ara on som? Parats a Montpalau per culpa de la maleïda família de Ducs. Ah, i amb més d’un incompliment d’aquells que, ara que estem de sequera, fan mal als ulls. Jugarem a allò de l’aigua amunt i aigua avall que, total, la despesa la paga la Gene (ep, la d’inversió en bona part Europa); Terciari? Reaprofitar aigües? Si bé, ja en parlarem demà passat o l’altre o el de més enllà. No m’estranyaria que, seguint el ritme de la zona i la capacitat reproductora dels ducs, d’aquí a 15 anys més algú encara parli de què cony s’ha de fer amb la depuradora. I mentrestant seguirem tirant aigua al mar. Total, ens en sobra!!!