divendres, 2 de juliol del 2010

Doctor


Estic enormement satisfet, orgullós i content. A la família tenim un doctor! (que no metge). Després de molts anys investigant, remenant papers per aquí i per allà, entrevistant-se amb aquell o aquella, la tesi doctoral d’en Joan Bonamusa i Roura ha vist la llum en sessió solemne a la Universitat Autònoma de Barcelona. I se l’ha tret amb cum laude!!!



Tampoc és tant estrany, deveu pensar, la teva tampoc és la única família que compta amb algú que s’ha llicenciat i doctorat. I menys en els temps que corren, quan estem davant de la generació més ben preparada de la història d’aquest país. Però, és clar, si teniu en compte que el meu pare (potser a partir d’ara l’haurem d’anomenar senyor Doctor) té, hores d’ara, 75 anys, la cosa ja se surt una mica de la normalitat (tampoc tant, deu dir aquell, no és pas el primer ni l’últim que s’espera a la jubilació per posar mans a l’obra). Però és que resulta que es va jubilar abans dels 65 i no pas per voluntat pròpia sinó forçat per una cardiopatia prou important. I fou aleshores quan va decidir (de fet ja ho tenia decidit feia temps) poder fer allò que més desitjava: avalar mitjançant títols oficials el seu enorme bagatge cultural. Els estudis i la prova de majors de 25 anys (maleïdes matemàtiques), la llicenciatura d’història i els cursos de doctorat a la UNED i, finalment (tornarem més endavant sobre aquest concepte) la tesi dirigida pel Dr. Joaquim Pera de la UAB.



La tesi d’en Bon (nom com tradicionalment se l’ha conegut en l’àmbit de l’arqueologia mataronina), titulada De la civitas d'Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona). De la Tetrarquia als carolingis, exemplifica no només el seu coneixement del territori i la història sinó també un compromís amb la ciutat que l’ha vist néixer. Compromís que ha exercit des de diferents punts de vista (cultural, polític, social, associatiu...) i amb vocació de servei a la col•lectivitat. Direu que com que soc el seu fill, m’estic deixant portar pel subjectivisme més contundent, però us ben asseguro que no és així. La seva obra n’és un bon testimoniatge.



Però no ens en anem per les branques i tornem al tema. El dia de la lectura de la tesi us puc dir que se’m va posar la pell de gallina. I no mentre el meu pare exposava (s’enrotlla massa però a aquestes alçades això ja no ho canviarem) sinó quan els membres del tribunal van prendre la paraula (esforç, constància, trajectòria vital, singularitat, vocació per compartir, capacitat de relació... són petits exemples de les perles que li van adreçar) i, sobretot, quan a través d’aquests adjectius em passaven pel cap imatges del passat (Torre Llauder, Can Modolell, Poblat ibèric de Burriac...) i noms concrets (Rafael Esteban, Jaume i Joan Turà, Pepe Garrido, Carles Martí, Francesc Navarro, Quim Garcia, Quim Pera, Joan Francesc Clariana, Albert Soler, Jaume Pujol, Josep Antoni Cerdà i tants i tants altres). Indrets i gent que han estat protagonistes de l’arqueologia mataronina dels anys 60 en endavant. Voluntarisme mai prou agraït que, afortunadament, amb el pas dels temps s’ha professionalitzat. I és que la Secció Arqueològica del Museu de Mataró no només dedicava temps i esforç a investigar per conèixer el nostre passat, sinó que també tenia molt presents els conceptes d’aprendre (els mítics cursets d’arqueologia de dissabte a la tarda amb pràctiques al diumenge al matí que es van convertir en escola de futurs arqueòlegs o per reencaminar vocacions subjacents) i compartir (la revista Laietana i la presència en jornades i congressos). Tinc la impressió que la tesi del meu pare és quelcom més que un treball d’investigació. Crec que també és de justícia que sigui un acte de reconeixement i homenatge a tots aquells que han contribuït a aportar llum a la història de Mataró a través de l’arqueologia.



Dubto, però, que aquesta història acabi aquí. Coneixent el meu pare i sabent que ha dedicat tota la vida a l’arqueologia de Mataró, especialment en temps difícils, tinc clar que no s’aturarà (de fet, quan sento que hi ha jubilats –i no jubilats- que s’avorreixen m’entren tots els mals. Això de l’avorriment és un concepte que entra dins la meva lògica). I a la meva mare li tocarà tenir una mica més de paciència per les hores que se’l continuarà trobant davant l’ordinador, però també se’l coneix de sobres i sap que difícilment s’estarà quiet. De fet, també tinc molt clar que ha estat gràcies a ella que el pare ha arribat fins aquí. Santa paciència, Margarida!

dijous, 1 de juliol del 2010

Quo vadis Iluro?

 
Llegia no fa massa dies les conclusions de l’estudi “Perfil de ciutat” on deu ciutats mitjanes de Barcelona, entre elles Mataró, analitzen i comparen diferents aspectes comuns (demografia, economia, ocupació...). Entenc que, entre altres qüestions, aquesta és una bona iniciativa per, després d’aplicar-ne una anàlisi DAFO rigorosa, ajudar a prendre decisions (fonamentalment des de l’àmbit públic) per posicionar-se en el territori.

Dos aspectes sobresurten de Mataró: L’alt índex d’atur i l’elevat cost de l’habitatge. Sigui Mataró, sigui Santa Perpètua de la Remoguda, és evident que un i altre obeeixen a dinàmiques que en bona part s’escapen dels bons propòsits dels ajuntaments de torn (seria allò de amb la lògica del mercat hem topat!). Tanmateix, però, i essent molt conscient dels minsos recursos i competències amb que compten les administracions locals (i més en la situació econòmica convulsa en què estem inserits) alguna cosa cal fer més enllà de proclames i discursos més o menys elegants.

De fet a Mataró fa anys i panys que estem en crisi. La ciutat industrial del segle XX (per no anar més enrere) ha vist com el seu producte emblemàtic (el gènere de punt) se n’anava en orris mercès a la poca capacitat d’adaptació a les noves realitats econòmiques. Calçotets amb poc valor afegit i camisetes d’estar per casa s’han anat veient substituïts en els mercats locals i internacionals per d’altres amb etiqueta de made in el món mundial. Conclusió: Quan un competeix únicament en base al cost es té tots els números perquè acabi venint algú amb preus inferiors i adéu a la mamella.

Però aquí no passa res. El gènere de punt/tèxtil no tira? Doncs pugem al carro de la construcció i transvasem ma d’obra poc formada d’un sector a l’altre (però si un dels problemes més importants continua essent el baix nivell de formació!). Paral·lelament l’ajuntament (més sol que la una perquè aquí no es mulla ni quasi Deu) posa sobre la taula el projecte Tecnocampus com a alternativa a una situació econòmica més que preocupant. S’aprofiten actius importants de ciutat (Escola Universitària Politècnica de Mataró) i el boom econòmic de les punt com per apostar per la indústria i els serveis basats en les tecnologies de la informació i la comunicació. Procés llarg (la inversió és elevada i cal periodificar-la) i aviat veurem si respondrà a les expectatives de diversificació el teixit empresarial, captació de noves empreses i creació d’ocupació. De fet, si només es queda en un nou i flamant edifici universitari sumat a la concentració de negocis ja existents poc s’haurà aconseguit.


Passa el temps i arriba la crisis financera i econòmica (construcció i indústries auxiliars es desinflen), que se suma a la del gènere de punt, i l’atur vinga cap amunt. Això si, tenim en l’horitzó (llunyà tal i com estan les coses amb el merder de Can Fàbregas) el Corte Inglés amb els seus mil llocs de treball directes i indirectes. Però si aquesta ha de ser la nova revolució industrial que salvarà l’economia de la ciutat em sembla que anem apanyats.

Considero que la prioritat de l’agenda política actual ha de ser reduir la taxa d’atur a límits sostenibles i aquesta és una tasca poc amiga del curt termini i molt de la creativitat de la societat civil (diguis empresaris o futurs emprenedors) i de la pròpia classe política, amb projectes clars, viables i engrescadors. Tecnocampus i Corte Inglés sumen, però cal quelcom més i en el discurs polític d’uns i altres poca cosa es veu més enllà, massa sovint, del partidisme (manca un any per les eleccions i la miopia interessada ja fa estralls). Si es considera que apostar per la diversificació és un bon camí com és que el projecte Mataró marítim (si, si aquell que ha sortit de la imaginació de l’oposició i, teòricament, assumit per tants) ha quedat en el calaix?

Agrairé, i crec que tots els aturats també, que alguns es deixin de marejar la perdiu amb si cal prohibir el vel integral en equipaments públics (deu ser molt important per quedar bé, sense mullar-se gaire, amb determinats sectors que veuen en la immigració tots els mals) i inverteixin més temps en fer servir les neurones per contribuir a superar la situació econòmica actual.

Publicat a Capgros.com. Juny de 2010

dimecres, 19 de maig del 2010

Quo vadis Zapatero?


Estic convençut que el dia 12 de maig de 2010 passarà als annals de la història i no precisament com una efemèride senyalada i celebrada per la ciutadania sinó més aviat com un dol necessari per sortir d’una situació de crisi primer negada pel primus inter pares (llegeixis president Zapatero), després matisada i, finalment, assumida (?) en tota la seva cruesa.

En quatre anys hem passat d’un cicle econòmic favorable (vaques grasses o viva la pepa, tant se val) a un de desfavorable (vaques magres o tots a plorar). Com deixar de recordar el fantàstic 2006, quan bancs i caixes tenien l’aixeta ben oberta pel que fes falta, la construcció estirava del carro de l’economia i les administracions públiques, ben cofoies, engreixaven la màquina amb els tributs procedents d’aquesta activitat. Vinga anem-hi, que la bombolla no esclatarà mai, ens hem acostumat a viure bé i tots plegats som la hòstia.

Ai las, el temps no s’atura i arriba el 2008. Patapam, ja hi som, les grues s’aturen, els pisos no es venen, es familiaritza el terme subprime, els bancs, endeutats fins a les celles, tanquen l’aixeta, puja l’atur, la productivitat del país segueix tant ridícula com sempre, les empreses s’afoguen per manca de finançament i comencen a abaixar portes, creix el dèficit públic (gastem més del què ingressem, que ara és menys) i, conseqüentment, l’endeutament. Es tracta d’aplicar plans de xoc per reactivar l’economia (allò del Plan Zapatero per revitalitzar la inversió pública local i generar ocupació a la construcció! I l’economia realment productiva, què?).

Això si, pel camí ens hem trobat alguna mesura populista tipus desgravació de 400 € per assalariat i pensionista (som rics i progres, repartim-nos els guanys!). I ara, quan es constata que el President Zapatero no ha sabut interioritzar que la dita montillana de “fets (coherents hi afegiria jo), no paraules” s’ha d’aplicar en tot moment i des d’Europa i els Estats Units li han etzibat allò tant català de “o caixa o faixa”, toca patir la patacada i reduir ràpidament el dèficit, que ja supera l’11%: rebaixa salarial d’un 5% de mitjana dels empleats del sector públic durant el 2010 i congelació al 2011, pensions a la nevera, xec nadó adéu, dispensa de medicaments racionalitzada (quantes vegades ho hem sentit des de fa anys i panys sense resultats?), retalls en la llei de dependència (s’acaba la retroactivitat en una iniciativa social que aporta un nou dret però poc dotada econòmicament i gestionada d’aquella manera), tisorada i/ aplaçaments en la inversió pública (però no havíem quedat que inversió és igual a increment d’activitat econòmica?). Tot plegat, i sumant-hi alguna mesura més, una reducció de la despesa estimada en 15.000 milions d’euros entre el 2010-2011.

Alguna cosa més? Segurament també caurà, tot i que amb efectes no tant immediats. Fins ara ens han proposat retallar la despesa i incrementar els ingressos via IVA (dos punts més a partir del juliol d’enguany). Per quant una major pressió sobre el frau fiscal, les rendes de qui més cobra o sobre les Societats d’Inversió de Capitals Variables, per no parlar ja d’allò, tant avorrit per dit, de millorar la gestió dels recursos existents (gastin, però gastin bé!).

I a poder ser no s’oblidin d’apostar per actuacions concretes (en format, per exemple, d’incentius fiscals a les empreses) destinades a fomentar el creixement econòmic, sobretot de base productiva, que a l’hora implica increment de la base de tributació i més ocupació (si ens hem de continuar refiant de la construcció i el turisme anem apanyats).

Li agrairé, senyor President, que la propera vegada (si és que n’hi ha) expliqui les coses pel seu nom i faci els deures quan toqui. Així s’estalviarà haver de demanar comprensió a la ciutadania.
Article publicat a Capgros.com el 18 de maig de 2010

dijous, 29 d’abril del 2010

El dia dels innocents (2)

Seguint el fil conductor del post d’ahir, i abans d’entrar en matèria, deixeu-me incidir un xic més, encara que sigui breument, en el tema allà exposat. La incògnita de si el govern de Catalunya i el principal partit de l’oposició (PP i Ciutadans mengen a part) eren capaços de posar-se d’acord en una proposta de resolució que insti a la renovació del Tribunal Constitucional ja s’ha esvaït. Sembla que avui el Parlament l’aprovarà amb els vots de PSC, CiU, ERC i ICV. Però, aquesta mesura servirà per alguna cosa més enllà del quedar bé? Imagineu-vos que PSOE i PP es posen d’acord i accepten la proposta (tot i que em costa molt d’imaginar perquè, en el fons, a uns i altres ja els està bé la situació actual), algú pot garantir que un nou Tribunal Constitucional no retallarà l’Estatut? I és que el problema de fons bé viciat d’origen. Com pot ser que un text aprovat pel Parlament, el Congrés i el Senat sigui inconstitucional? És que els nostres polítics i els seus assessors jurídics no han vetllat perquè s’ajusti a la norma? I el més greu, com pot ser que un Estatut referendat pel poble de Catalunya pugui ser qüestionat per un tribunal? Però la sobirania no resideix en el poble? Conclusió: ho canviem la Constitució o tots aquells que han presentat el recurs es desdiuen i el retiren.

Anem a l’altra innocentada. Ara va i CiU de Mataró anuncia, amb bombo i platerets, que el PSC de Mataró s’apropia de la
imatge institucional de l’ajuntament en base a l’argument que utilitza el color vermell en determinats casos. La resposta que han rebut és de manual i és que el tema té la seva gràcia. Entendria que, com marquen els cànons,insistissin en allò que els partits d’oposició fan, que no és altra cosa que criticar la publicitat institucional que tot govern realitza per explicar la seva obra (faltaria més que no es pogués fer!), tot i que quan assoleixen el govern ells també ho fan. Ara bé d’aquí a insinuar que la utilització d’un color implica una dosi de publicitat subliminal (com aquella que veiem en pel·lícules o sèries de televisió quan, com qui no vol la cosa, ens apareix una ampolla de cervesa, col·locada ben estratègicament, amb una determinada marca, el nom d’un super o aquell cotxe que a tots ens agradaria tenir) és, com a mínim, insultar la intel·ligència de la gent o demostrar que qui afirma aquesta aberració veu fantasmes per tot arreu on trepitja. Ja posats, i portant l’argument fins a l’absurd, no serà que Vodafone o Caixa Catalunya (amb clar color corporatiu vermell) són sociates? Haurem de liquidar tots els albatros, gavines o cormorans que poblen les nostres costes, no sigui que associem aquesta bèstia marina al PP i tinguem temptacions electoralistes (què hi diran els ecologistes?) o potser millor pintar totes les taronges (un dels colors corporatius de CiU) que es produeixen a Terres de l’Ebre de color menys sospitós, no sigui que cada vegada que en comprem ens vingui al cap la imatge del “guapu” de torn (ai amb els pagesos, que ja em temo la tractorada per l’increment del cost unitari fruit de l’aplicació del colorant alimentari de torn). I ja posats, eliminem de tots els manuals escolars la típica foto de les piràmides d’Egipte, que els d’ERC s’han apropiat de la seva forma per inserir-hi les seves sigles (sempre podran substituir-la per algun element simbòlic català estil rotllana sardanística). Alguna tonteria més? No sé si la brillant idea l’ha cultivat el Sr. Mora tot solet o si ha estat assessorat per alguna ment brillant i lluminosa, però si us plau, si teniu intenció d’algun dia guanyar les eleccions a l’Alcaldia, seguiu per aquest camí que, de ben segur, assolireu l’èxit.

dimecres, 28 d’abril del 2010

El dia dels innocents


Cada vegada tinc més la sensació que el dia dels innocents ja no se celebra només cada 28 de desembre sinó que hem estat capaços d’exportar aquesta data tant nostrada a molts més dies del calendari. De fet, aquests últims dies n’hem tingut exemples a tort i a dret i a diferents nivells. Analitzem, per il·lustrar-ho, un cas de país i, deixem-ne per més endavant un altre de local (no puc estar de somriure amb la darrera tonteria que els de CiU de Mataró han esbombat als quatre vents. Poca feina o pixant fora de test?):

Comencem amb la broma del dia 16 d’abril d’enguany sobre la sentència nonata del Tribunal Constitucional respecte al recurs presentat per, entre d’altres, el Partit Popular o el Defensor del Pueblo a l’Estatut de Catalunya. Renoi amb el Tribunal de marres!!! Tot plegat sembla un disbarat de cap a peus.

Fem una mica d’història: tot va començar al 2005 quan el
Parlament de Catalunya aprova, després d’un llarg procés de tramitació i per ample majoria (només s’hi oposen els 15 diputats del PP) la proposició de llei orgànica de reforma de l’Estatut de Catalunya. I el 30 de març de 2006 l’aprova el Congrés de Diputats (vots en contra del PP i abstencions d’ERC, PAR i EA), prèvia retallada de torn (l’amic Rodríguez Zapatero es passa pel folre la proclama més sentida dels darrers temps quan en ple míting del PSC li deixa anar al Pasqual Maragall allò de, tira milles xaval, que t’aprovaré el que decideixi el Parlament de Catalunya. Ja, ja, ja!!! Clar que l’incompliment sempre és pot justificar per allò de la rauxa de les campanyes electorals que, de tant en tant, converteixen afirmacions poc meditades en fum, fum, fum. Al 10 de maig del mateix any, el Senat també l’aprova sense tocar-ne ni una coma i el 18 de juny el poble de Catalunya l’aprova en referèndum (73,9% de vots a favor i amb una participació que ratlla el 50%). L’Estatut, per tant, entra en vigor el dia 9 de juliol de 2006.

I aquí comença el periple. El 31 de juliol el PP presenta el seu recurs d’inconstitucionalitat, el 19-20 de setembre se’ls hi suma l’Enrique Múgica, Defensor del Pueblo i amb color polític ben clar, i posteriorment el propi Tribunal Constitucional admet a tràmit els recursos. Pel camí comencen les recusacions de magistrats (per part del PP, del govern de l’Estat i de la Generalitat) i el traspàs d’un dels seus membres. I apali, vinga produir propostes i més propostes de sentència que no arriben a port. I quasi quatre anys després, la feina per fer.

Poca conya, el procés ha estat el que determina l’ordenament jurídic vigent. Ni més ni menys. De la mateixa manera que, atenent-nos a aquest principi, el
Tribunal Constitucional és competent (tot i caducat, retallat i recusat) per pronunciar sentència. Ara bé, èticament o moral, aquesta tropa de polítics juristes estan legitimats per fer-ho? Des del meu punt de vista alguna cosa falla. I no només faig referència a les lleis que permeten aquests disbarats sinó també al sentit comú. De fet, imagineu-vos que a la vostra feina (aquella per la que us paguen a finals de mes) us encarreguen un projecte i hi esmerceu no el temps necessari i just sinó el que us doni la gana. És evident que ja serieu al carrer, despatxats per incompetents. Doncs mira, potser que aquells que poden fer-ho acomiadin a aquells que cobren a través dels nostres impostos per no fer la feina (diguis membres del Tribunal Constitucional. Clar que això no és deu poder fer, ni plantejar-ho ja que fins i tot deu ser inconstitucional i si hi ha recurs pel mig no els fotem al carrer ni al segle XXXXI).

El què si he aprés amb tot aquest poti poti és que allò de la independència de la justícia que tant ens expliquen també deu ser, en determinats casos, una broma de mal gust. Més que tribunal constitucional, si ens atenem al seu mecanisme de constitució i de qui en forma part, hauríem de parlar de tribunal políticoconstitucional. I ja se sap, amb dos partits majoritaris antagònics el model es repeteix allà on ens els trobem amb les sigles del partit de torn o sense elles. Altra cosa és la rapidesa de la justícia, de la que millor no parlar-ne no sigui que m’agafi un cobriment. Si fins i tot les tortugues són fórmula 1 al seu costat!

I el que més em preocupa de tot plegat, és que mentre al Parlament de Catalunya sembla que es volen posar d’acord per
fer-hi alguna cosa (ja veurem com anirà la cosa, que s’acosten eleccions), que els mitjans de comunicació en van plens i que els tertulians s’esplaien, a la majoria del poble li importa ben poc què està passant. Pareu l’orella a bars, casals d’avis i altres indrets on sol reunir-se la gent i escolteu quins són els temes de conversa. L’Estatut? Ja et fotran, molt per endavant hi va l’atur, la immigració i/o el Barça. Temes, exceptuant l’últim que no deixa de ser lúdic (però, collons, avui s’ha de guanyar a l’Inter i plantar-se a la final de la Champions!), que realment tenen un calat i una transcendència important. De fet, ens trobem davant un atzucac important i si plouen noves retallades estatutàries, ja m’explicareu com es podran portar a terme determinades polítiques des de Catalunya i que ens afecten a tots de ple. Potser que es comenci a explicar en termes de com l’actuació del Constitucional i d’aquells que els emparen (diguis PP diguis PSOE) ens afectarà en el món real (economia, societat...) i no només en l’imaginari col·lectiu (nacionalitats...).

dijous, 15 d’abril del 2010

Entrevistes televisives


He seguit amb atenció les entrevistes que la Mònica Terribas ha fet, en horari de prime time, al President de la Generalitat, José Montilla, al del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero i, finalment, al cap de l’oposició, Artur Mas. I haig de reconèixer que en totes tres m’ho he passat d’allò més bé. Deixant de banda el morbo que pot haver incitat a més d’un a posar-se davant la caixa tonta després de les atzagaiades que ha rebut la Directora de TV3 per part d’alguns impresentables amb carnet de diferents formacions polítiques, entenc aquest exercici com una possibilitat d’escoltar què tenen a dir-nos aquells que amb les seves decisions poden condicionar el nostre futur. I a qui no li agradi l’estil o bé pot recórrer al zapping, que amb la TDT tenim canals per donar i per vendre o pot opinar lliurement el que vulgui que estem en una societat democràtica, per, com que no tot s’hi val, amb una certa dosis d’educació (i aleshores que els periodistes tampoc ens vinguin amb escarafalls corporativistes, que d’aquests també se n’han vist).

Reconec que el seu estil a l’hora d’entrevistar em va. Prefereixo algú que es dediqui a posar contra les cordes el personatge de torn que el massatgista professional que llepa tot el que pot i ens priva, amb la seva ensabonada empalagosa, de veure com se’n surten, amb discurs i gest, els nostres polítics –o qui sigui-. I la Mònica no es talla. Les deixa anar com qui no vol i espavilat que t’afaita. La veritat és que encara estic rient amb la cara que se l’hi va posar a l’Artur Mas quan només començar li va preguntar si era independentista. Se’n va sortir com va poder amb allò del ni blanc ni negre. De la mateixa manera que també ho va fer en Zapatero amb si Catalunya és una nació (aferrat a la Constitució com un nadó a la mamella) o en Montilla amb la nevada, reconeixent manca de comunicació amb la ciutadania i poca cosa més.

Conclusió: Les tàctiques de pregunta’m el què vulguis que et contestaré el que em doni la gana o interromp tot el que puguis a veure si així descol·loques a qui tens davant continuen fent fortuna. Ai allò d’aplicar el políticament correcte no sigui que s’escapi algun vot! Afortunadament, al marge de la palla, alguna cosa interessant es pot treure de les entrevistes. Us recomano veure-les o, si ja ho heu fet, repassar-les i que cadascú en tregui les seves conclusions.

dimecres, 31 de març del 2010

Papa Nates


Fullejant la premsa –soc un antic, m’agrada embrutar-me les mans amb la tinta que, de tant en tant, desprenen diaris i llibres- i concretament El Punt Maresme, encara que de Maresme cada vegada en té menys si ens atenem al número de notícies que publiquen de la comarca, vaig descobrir una notícia d’aquelles que tutti quanti se n’ha fet ressó. El Papa posat a caldo per un tema que tot i sovintejar no deixa de, com a mínim, posar-me els pèls de punta: els capellans pederastes i la tranquil·litat amb que sovint els estaments eclesiàstics passen de puntetes aquest fastigós tema.

No soc catòlic, ni apostòlic ni romà. Per no ser, no soc ni generalista. És a dir, no m’agrada partir d’un fet concret i universalitzar-lo alegrement, tot i que aquest també és un esport nostrat: que si tots els polítics són corruptes, que si els d’aquella ètnia són uns xoriços, que els de l’altre tenen la particularitat de tenir les glàndules sudorípares alterades... Per això no m’agrada afirmar que l’església catòlica, apostòlica i romana està farcida d’abusa nanos. Ara bé, a les pomes podrides cal apartar-les encara que només sigui com a prevenció perquè poden fer malbé totes les del cistell. I no només cal apartar-les sinó que cal prendre mesures perquè els culpables –una vegada demostrat el fet- paguin i no només amb penitència i falses promeses de redempció. Tampoc reclamo que es tornin a instaurar els amfiteatres i que aquesta gentussa serveixi d’esmorzar al lleó de torn –es podrien indigestar-, però si que la justícia sigui igual per tothom. Diem que és allò de qui la fa la paga però adaptat a les circumstàncies del segle XXI.

No anem bé si l’església, entesa com a institució que aplega sota les seves files els fidels voluntaris –i algun involuntari que si resulta que t’han batejat, encara que no siguis conscient d’allò que t’estan fent, surts a l’inventari d’aquesta secta oficialitzada- amaga el cap sota l’ala, mira cap a l’altre costat o protegeix descaradament al pobre pederasta (per allò de protegir al dèbil? Per confessió i tot arreglat?).

Fets com aquests em reforcen dues tesis: l’anacronisme d’una institució més que mil·lenària i el meu ateisme. L’adaptació als nous temps i circumstàncies no saben massa ben bé que vol dir i així ens trobem sovint amb panegírics antiabortistes o anticondons i anti tantes altres coses. Per no parlar ja de fanatismes propis de qualsevol religió (això d’immolar-se enmig del metro, del tren o de la ciutat no entra en la meva cartesiana manera d’entendre la vida). I així els hi va, les esglésies cada cop més buides. Amb tot, no vull oblidar tots aquells capellans i mossens o monges i beates que es creuen el missatge de Jesús i es passen tota la vida pencant perquè les desigualtats socials desapareguin del mapa. Si aquests pintessin més en la jerarquia, segurament un altre gall cantaria.

dimarts, 30 de març del 2010

Cucurutxos, neu i enrampades



Durant la setmana santa, quan els cucurutxos –i no de gelat- omplen places i carrers, acompanyant imatges del santoral i tots plegats ben escoltats per armats i/o manaies (depenent del territori en què es desenvolupen les processons), què millor que fer penitència i reconèixer pecats del passat.

Fa temps, en plena voràgine mediàtica sobre alta velocitat, túnels i sagrades famílies amb perill d’ensorrament vaig dedicar part d’un
post al mutisme del Col·legi d’Enginyers quan amb tot el guirigall es posava en dubte la seva professionalitat. Doncs haig de reconèixer que ara, amb el tema de les elèctriques i la nevada, m’han fet cas -dubto que llegeixin el meu bloc, però tan se val, deixeu-me fruir d’un microsegon d’autobombo- i han transformat el silenci en, des del meu punt de vista, paraules encertades que cal agrair.

A vegades no som conscients de la dependència que ens genera la tecnologia moderna fins que aquesta, pel motiu que sigui, ens deixa en quadre (veurem avui, per exemple, la repercussió de l’apagada analògica via desconnexió del repetidor de Collserola). Però tornant al tema nevada i ara que la tensió, per efecte temps passat, s’ha vist rebaixada considerablement i, per tant, podem opinar amb algun element més objectiu que la mala llet derivada de la situació que ha hagut de suportar tanta gent. A casa ens varem estar 20 hores sense llum, res comparable amb el que han hagut de patir veïns de l’alt Maresme o de les comarques gironines, i us puc ven assegurar que varem tenir ben presents en les nostres oracions als senyors Fecsa i Endesa (això si, la senyoreta que ens va atendre per telèfon, molt amable ella, malgrat anunciar-nos allò del “solo se que no se nada”).

De fet la nevadeta, com me la qualificava una amable botiguera de la Cerdanya fa un parell de caps de setmana, va destapar el pim-pam-pum. Que si la culpa és del govern, d’Endesa, del canvi climàtic, de la ciutadania, del Servei Meteorològic de Catalunya, de la Moreneta que no escolta les nostres oracions o del Papa de Roma. Tant li fa, l’esport nacional continua essent la caça i captura del culpable i, per sobre de tot, la no assumpció de responsabilitats.

És evident que la zona afectada no estava preparada per suportar el que li va caure a sobre (els efectes sobre la
massa forestal així ho demostren) però també ho és que la prevenció, com diuen els metges, ens ha d’ajudar a evitar mals majors i, sobretot, en allò que l’espècie humana pot dir-hi alguna cosa: les infraestructures. I arribats a aquest punt jo em pregunto, si quan es dissenya un pont o un embassament és tenen en compte diferents escenaris de futur per evitar avingudes molt superiors a la mitjana, com és que quan es construeixen torres elèctriques en zones classificades de baixa intensitat climatològica aquest aspecte es deixa de banda? Resposta: és l’economia (menys despesa, més benefici), estúpid! I, en el pitjor dels casos, si l’efecte era inevitable com és que el temps de reacció ha estat més que deficient? Resposta: de nou és l’economia, imbècil! I quedi clar que, parlant d’economia, una vegada més ha de quedat demostrat que els monopolis, encara que siguin pseudocamuflats com les elèctriques, beneficien als accionistes i ens donen per sac als clients. Que trist. Com a clients pràcticament només ens queda el dret a la pataleta. No podem ni quasi bé canviar de companyia perquè, allà on hi ha competència, aquesta no deixa de ser una operadora de subministrament, mentre que les infraestructures queden en mans dels de sempre.

Però essent propositiu, potser caldria afrontar aquesta realitat que ens ha tocat viure des de diferents punts de vista per evitar que, en el futur, ens tornem a trobar amb situacions tant lamentables i perjudicials per la ciutadania, el teixit econòmic i la credibilitat del país. Si cal canviar la normativa, que els nostres representants al Parlament de Catalunya moguin el cul i es posin les piles, si cal invertir més en la xarxa, el seu mallat i la garantia de subministrament que Endesa espavili (que bé que en el rebut de la llum ens cobren el cànon pertinent) i si el manteniment ha de ser l’adequat, potser que també hi dediquin esforços i recursos i que aquells que han de vetllar, en matèria d’inspecció i control, perquè la feina ben feta no tingui fronteres també hi posin de la seva part. I, en el pitjor dels casos, un mínim estoc de material a reposar o garantia d’aconseguir-lo amb rapidesa i un cert número d’equips especialitzats (i formats a aquest efecte) per actuar davant la catàstrofe també els inclouria en aquesta carta als reis.

Amb una mica de sort aquesta vegada,
aquells que sempre s’emporten els pals –els hi toqui o no- per allò de ser l’administració més propera als ciutadans, faran escoltar la seva veu allà on toca i, el més important, potser algú els hi farà cas. Com a mínim tenen la legitimitat d’haver donat la cara quan tocava (mentre d’altres s’amagaven tant com podien, oi Saura?) i d’haver dedicat esforços i recursos a pal·liar la situació dels seus veïns. Una vegada més, la majoria d’ajuntaments han estat a l’alçada de les circumstàncies mentre veien com d’altres els deixaven amb el cul a l’aire. Que, pel bé de tots, sigui la última vegada!

dilluns, 8 de març del 2010

El Ple de les putes


Ja em sap greu, ja, tenir que coincidir amb el PP de Mataró. Hi no ho dic des d’un punt de vista ideològic, que aquí estem a les antípodes, sinó amb les manifestacions del seu cap de grup municipal, en Pau Mojedano (a qui conec des de fa ans i panys i amb qui ens uneix una bona sintonia personal) quan expressa l’absurditat viscuda al darrer ple amb el tema estrella, si més no mediàticament, parlant, que en ell es tractà. Com pot ser que amb el tema dels puticlubs no s’hi anés amb una proposta de resolució conjunta quan sembla que tothom està d’acord que ens trobem davant d’un tema prou important com per afrontar-lo tot units fent força? La resposta, malauradament, es ben senzilla: política de vol gallinaci.

Puc entendre perfectament que l’oposició demani responsabilitats perquè la feina no s‘ha fet prou bé (sobretot el fet de no donar suficient protagonisme al tema, per no dir intentar passar-lo de puntetes) però no que hi hagi qui vulgui aprofitar-lo per fer partidisme de pa sucat amb oli. El tema és prou seriós i complex com per buscar acords entre les forces polítiques, actuar en la mesura que la legalitat li permet al municipi i instar a aquells que poden modificar-la, diem-ne Parlament de Catalunya, a que faci la feina si ho considera oportú. I no oblidem que aquí estem davant de dos debats que se solapen: l’exercici de la prostitució i la situació de les i els (que de putos també n’hi ha!) que l’exerceixen i l’espai on aquesta activitat es desenvolupa.

En el cas de Mataró sembla que el debat s’ha focalitzat sobretot en el segon aspecte, malgrat l’intent de dos partits minoritaris (diguis CUP o ICV). És evident que el ple de l’ajuntament poc pot regular aquest aspecte, però no estaria de més que les seves idees les traslladessin, sobretot en el cas d’ICV, als seus companys del Parlament i del Govern (la Tura, en la seva etapa de consellera d’interior, va començar a abordar el tema i, fins i tot, algun paper va produir al respecte, però curiosament, des que ICV hi és al capdavant, sembla ser que el tema dorm la son dels justos. Clar que en Saura, amb els merders que té, deu considerar altres prioritats).

Sense aquest debat de fons resolt, als municipis els toca viure amb l’ai al cor. I en aquest aspecte, és ben cert que estem davant una qüestió de mides. Si el puticlub és petit, s’aplica el decret de marres i aquí no passa res. Si és gran, tothom a posar-se nerviós. Però em fot la poca traça amb que alguns tracten la qüestió. I aquest és el cas especialment de CiU. En Mora, intentant escombrar cap a casa a qualsevol preu, ens intenta fer creure que l’ajuntament es pot treure les puces de sobre
anul·lant la llicència ja concedida per un defecte de forma atribuïble a la seva tramitació. Aquest senyor, que en les seves files disposa d’advocats en exercici, o va mal aconsellat (o dubto) o intenta enganyar descaradament a la ciutadania (més aviat la cosa va per aquí, a veure si en treu algun rèdit electoral). Estic convençut que algú ja li deu haver explicat que, si té raó en la seva argumentació, això no resol res. S’anul·la la llicència però a partir d’aquí ningú podrà impedir a l’empresari de torn que torni a tramitar per l’altre via i a veure qui és el guapo que li impedeix muntar el negoci.

El govern, per la seva banda, i aplicant una estratègia ja coneguda (per què em recorda el culebrot de Can Fàbregas?), ha proposat guanyar temps: es congelen les llicències per elaborar un pla urbanístic que limiti la presència de puticlubs a Mataró. No es resol definitivament el problema però es difumina en el temps i d’aquí en deurà sortir allò de locals més petits i separats en l’espai. Ja veurem com se’n sortiran. Confio que, mentrestant aprofitin el temps perquè el germà gran (el del Parlament) es posi les piles i també legisli clarament, evitant, a ser possible, els clarobscurs del decret actualment vigent.

Em queda un darrer tema a la cartera. El de la CUP posen de relleu certes connexions de l’empresari puticlubero amb l’ajuntament (propietari de la Masia de Can Ribot i de terrenys al sector Iveco-Pegaso). No serà que, pensament malament, aquest senyor a iniciat l’operació puticlubs per negociar, des d’una posició de força, altres interessos urbanístics a la ciutat que li poden comportar una bona plusvàlua? El temps també ens ho dirà.

divendres, 26 de febrer del 2010

L'ofici més vell del món


Caram noi, aquells que es passen el dia dient que Mataró no pinta res al món mundial perquè no surt mai als mitjans de comunicació d’abast nacional, darrerament deuen estar garratibats per la presència mediàtica de la capital del Maresme lliure i tropical. Que si la beatificació d’aquell que venia pams de cel, que si el nou culebrot culinari de TV3, que si el recurrent serial de Can Fàbregas, que si els pisos contenidor, que si els puticlubs. Però si fins i tot ahir mateix sortíem al Polònia!

I sobre aquest darrer tema mediàtic, què dir? Primer de tot, allò que més em subleva i que no és altra cosa que la hipocresia de molts que sembla que ara han descobert la sopa d’alls. Afortunadament, en
Manel Cusachs s’encarrega de documentar que a Mataró, de puticlubs n’hi ha hagut sempre (i de puteros, no ho oblidem, que sense demanda no hi ha oferta). I fins i tot no cal remuntar-se a la història, només passejar per la ciutat per veure que encara n’hi ha. Sumem-hi allò que el tema de la prostitució, sempre que es pot, es tracta de puntetes i ja tenim caldo gros (curiós, en el cas de Mataró, cap declaració pública de la regidora de la dona).

Legislativament ja s’han encarregat d’explicar-nos que tots els mals deriven d’un
decret del govern de la Generalitat al 2002 (2002? Ha plogut des d’aleshores i sembla que ningú ha estat amatent a suprimir-lo, modificar-lo o modernitzar-lo) i de que l’ajuntament no ha fet els deures per comptar amb una ordenança pròpia que reguli allò que pot regular (i que consti que dic ajuntament i no govern municipal perquè si aquest darrer no se n’ha preocupat, tampoc ho ha fet l’oposició a través dels mecanismes que té al seu abast. Això si, de propostes de resolució sobre el sexe dels àngels se’n poden veure a cada ple) i per tant s’ha de basar en l’ordre PRE/335/2003 de la Generalitat que fixa una ordenança tipus.

A partir d’aquí, ens trobem l’empresari espavilat que decideix fer
negoci amb el tema i amb una gestió més que deficient de tot plegat.

Tornem anar a pams. Resulta que l’empresari pretén instal·lar dos puticlubs al polígon del Rengle (si, si, just a tocar del Tecnocampus, l’aposta estratègica de la ciutat per modernitzar el teixit productiu. M’estalvio la conya fàcil sobre la ubicació, la clientela potencial i la creació de llocs de treball, que el tema és prou seriós) i ningú se n’assabenta fins fa quatre dies. Què ha passat? Des del juliol de l’any passat, quan aquest senyor comença a tramitar llicències, fins ara, també ha plogut (i força). Secretisme? Absurd perquè és evident que aquest tema acabarà sortint a la llum pública (és difícil amagar un edifici amb connotacions concretes) i que se n’ha hagut de donar compte en comissió informativa (clar que podia haver passat com un mer tràmit i sense que l’oposició fes la feina que li pertoca de mirar-se els expedients per prendre’n posició). Manca de cintura política? Podria ser, és allò de no valorar amb suficient criteri el què tens entre mans. En aquest cas algú ha badat (políticament i tècnica). Clar que en aquest cas sempre és pot optar per buscar un cap de turc (la culpa és de la Generalitat, el tècnic de torn que no ha informat amb suficient diligència al polític, el regidor de l’oposició que intermediava en el tema. Bé, en aquest darrer cas sembla més una cortina de fum per tapar les vergonyes pròpies). Sigui com sigui ja hi tornem a ser. L’oposició (si, si, aquells que tampoc han fet els deures) dispara amb bala i demana caps, el veïns emprenyats fins a la medul·la (puteros a part, a qui li agradaria una infraestructura d’aquestes característiques prop de casa?).

I de la nit al dia,
solució sobre la taula. Se suspenen les llicències per decret i tothom a córrer. I el primer que correrà, no ho dubteu, serà l’empresari de torn. Veurem quan triga a portar el cas als tribunals i quina és la resposta d’aquests (recordem que té una llicència atorgada de les dues sol·licitades). Si, malgrat les diferències, ens atenim a algun precedent no puc més que recordar l’amic Carles Rocabert, ex alcalde de Cabrera, i el pa en tomàquet que deu tenir en aquests moments sobre la taula arran de la seva actuació amb cert puticlub (em nego a fer publicitat) situat a peu de la N-II.

I a l’Alcalde de Mataró, en Joan Antoni Baron, finalment l’hauran de fer bomber honorífic, més que res perquè s’està especialitzant en apagar incendis i en posar la cara mentre d’altres fan la viu viu.