Va de post campanya (I)

Visca, visca, visca, Mataró socialista! El cant de joia que tradicionalment celebra les victòries del PSC (a Mataró i arreu, canviant únicament el nom del municipi) va ressonar a la seu de la plaça de les Tereses una vegada coneguts els resultats de les eleccions municipals de diumenge. Una vegada més, i ja en van unes quantes des de la represa democràtica, la ciutadania de Mataró ha fet confiança a les propostes del PSC i a la feina feta. Ara si, com va dir en Joan Antoni Baron, tindrem un alcalde “que agafa el relleu amb els vots dels ciutadans”. S’ha acabat la xerrameca barata d’aquells que intentaven desqualificar l’alcalde pel fet que havia rellevat en Manuel Mas amb el mandat començat (Obviant, interessadament, que el relleu s’havia fet com cal, votant els regidors de l’ajuntament que són qui escull l’alcalde, i després d’haver-se aprovat la proposta a l’assemblea de can PSC. Que alguns prenguin exemple de com s’escull un candidat!). Les urnes, com es diu ara, els hi ha xapat la boca. A deu barris de Mataró el PSC és la primera força i als dos restants la segona. Cal, per tant, agrair públicament a tots aquells que amb el seu treball i la seva dedicació han fet possible aquest resultat i a tots els que han cregut que l’opció socialista era la millor per Mataró.

En Joan Antoni serà alcalde per mèrits propis. En el darrer post ja vaig deixar constància dels motius pels quals el vaig votar, no cal insistir-hi. I, com sempre, ho serà de tots els mataronins i mataronines. Cal, per tant, seguir treballant per fer realitat un projecte de ciutat moderna, amb oportunitats per a tothom. Ens en sortirem, i ens en sortirem bé!

Dos temes més relacionats amb les eleccions. La baixa participació a la ciutat i al conjunt de Catalunya (caldrà analitzar amb calma que ha passat i quines són les mesures a adoptar per corregir aquesta situació. Alguna cosa n’escriuré) i el futur del meu fill (si quan vaig fer 40 anys es va destapar com a amfitrió servint cava a tothom que se l’hi acostava, diumenge passat al vespre va repetir l’operació amb qui es posava al seu abast al local del PSC, aquesta vegada compaginant-ho amb coca cola. Serà que el xicot apunta per cambrer?).

Va de campanya (III)

Algunes raons per votar el candidat del PSC, Joan Antoni Baron, a l’alcaldia de Mataró:

1. El compromís. Joan Antoni Baron ha demostrat al llarg de la seva trajectòria vital un grau d’implicació més que notable amb la ciutat que l’ha vist créixer. La seva implicació amb Mataró l’ha portat a implicar-se activament en el teixit associatiu i a donar el pas a la política, reafirmant així la seva voluntat de treballar pels seus conciutadans.

2. La capacitat de gestió. Ningú pot discutir la capacitat de treball del candidat socialista. És d’aquelles persones que no només fan feina sinó que la viuen intensament, tenint present en tot moment que aquesta ha de contribuir a la millora continuada de la qualitat de vida dels seus conciutadans.

3. La visió de ciutat. En Joan Antoni ha demostrat, en el temps que ha ocupat l’alcaldia, una visió estratègica de ciutat. Coneix pam a pam Mataró i no només des del punt de vista territorial sinó també de les necessitats de les persones que l’habiten. Té un projecte clar de ciutat i treballa de forma incansable per fer-lo realitat.

4. La capacitat de lideratge. És evident que una persona sola no pot fer tota la feina, s’ha de comptar amb un equip i saber delegar. Però és fonamental que qui ostenta la màxima responsabilitat lideri amb decisió i amb gua de seda un projecte comú. En Joan és d’aquests.

5. La capacitat de diàleg. Sempre m’han agradat les persones dialogants, que tenen voluntat i capacitat per arribar a acords, que saben escoltar, que no perden els anells per corregir decisions i actituds quan cal, que saben acostar-se a la gent i que la gent se’ls acosta amb tota normalitat. El nostre alcalde és així.

6. La credibilitat. Un dels actius més importants de qualsevol polític és la seva credibilitat. És allò que les paraules s’han de traduir necessàriament en fets. L’adquisició de compromisos i la seva realització pràctica. En Joan Antoni, a la seva presa de possessió com a Alcalde de Mataró, va adquirir, davant de la ciutadania, compromisos quantificables. Ha complert la seva paraula.

7. Les propostes. No n’hi ha prou amb fer la feina a que t’has compromès, cal, per seguir avançant, fer propostes creïbles, raonades i solvents econòmicament. Una mirada amb detall al programa del PSC us farà adonar que aquest s’ha concebut sota aquestes premisses. És, sens dubte, el millor programa que es presenta a aquestes eleccions. El que dóna més respostes a les necessitats reals de la gent en el marc d’una ciutat del segle XXI.

8. La il·lusió. Totes les raons anteriors anirien coixes sense il·lusió. La feina d’alcalde ha d’il·lusionar a qui la fa. I aquesta il·lusió un l’ha de tenir les 24 hores al dia dels 365 dies a l’any. S’hi ha de dedicar amb cos i ànima. En Joan Antoni Baron ho ha fet i ho farà.

9. La ideologia. Deixeu-m’ho dir clar. Com en Baron, comparteixo cent per cent les idees del socialisme democràtic que impregnen el programa electoral del PSC.

10. Conclusió. En Joan Antoni Baron és el millor candidat a l’Alcaldia de Mataró i, per tant, diumenge a votar socialista.

Va de campanya (II)

Continuant amb la història dels reis, qui no ha vist multitud de nens i nenes fent llargues cues per acabar entregant l’objecte més preuat a qui farà realitat els seus somnis? La carta, com no, és l’element que plasma la recompensa per haver-se portat bé. És on es defineixen anhels, voluntats i esperances. Tanmateix com el programa electoral. És (hauria de ser) el document on hom dibuixa el model de ciutat que proposa als ciutadans i on defineix les polítiques sectorials que portarà a terme per fer realitat aquest somni. És (hauria de ser) un full de ruta caracteritzat per un element central: la viabilitat (s’ha de poder fer allò que s’escriu i, òbviament, s’ha de poder pagar). A més, és (hauria de ser) un document intel·ligible (de poc serveix esmerçar esforços si aquell a qui va dirigit és incapaç d’entendre’l).

Si les cartes als reis tenen continguts ben diversos en funció de les necessitats i voluntats de cadascú, amb els programes electorals passa tres quarts del mateix. Hi ha, però, una diferència substancial. Els infants tenen molt clar que la seva carta ha d’arribar al destinatari (sigui patge sigui rei multicolor) i que aquesta s’ha d’entregar en ma i amb el nom ben visible no sigui que els reis passin de llarg! Amb els programes electorals aquesta circumstància ja no és tan clara. Hi ha qui té molt clar que cal difondre les seves propostes per afavorir que aquestes siguin ben conegudes entre la ciutadania i n’hi ha d’altres que prefereixen presentar enunciats genèrics que són tant vàlids (encara que només sigui pel fet que no concreten res) a Mataró, Santiago de Xile o Tombuctú i sempre queden aquells que tenen com a prioritat amagar-lo (potser perquè no tenen res a dir? Potser perquè allò que volen dir pot espantar més que generar complicitats?).

A Mataró aquestes circumstàncies també es donen. Només cal fer un experiment senzill per constatar-ho. Es pot anar a les seus dels diferents partits i altres invents electorals i demanar el programa (suposo que, per raons evidents, entendreu que aquesta no ha estat la meva opció preferida) o bé és pot fer una cerca en els diferents webs (és més còmode i t’evites que alguns t’engeguin a fer punyetes doncs és prou evident que soc dels “altres”). A continuació trobareu el resultat d’aquest treball de “recerca”:

He començat, com no, pel PSC, els meus, i al web de candidat Baron podreu trobar el programa electoral en versió complerta, per àrees temàtiques i per territoris. És un programa que s’ha fet atenent a tres premisses bàsiques: l’experiència de govern (que et dóna una perspectiva realista de la situació i que, per tant, defuig els brindis al sol), la participació de tantes i tantes persones que hi ha dit la seva i que han fet aportacions enormement valuoses (és allò d’escoltar els problemes reals de la gent i aplicar-hi solucions) i el fet de tenir un projecte de ciutat clar (de ciutat present i de futur). Un programa que dóna resposta a les necessitats d’una societat que evoluciona (en habitatge –amb la construcció d’un mínim de 1.250 habitatges de promoció pública-, en economia –amb la creació de llocs de treball a partir del Tecnocampus i l’arribada del Corte Inglés-, en educació –ampliant amb 3 la xarxa d’escoles bressol municipals, construint 2 nous CEIP i 2 IES-, en serveis a les persones –millorant la situació de les persones amb dependència, en cultura –posant en valor nous equipaments com Can Marfà i la segona biblioteca, construint un nou equipament destinat a arts escèniques, col·laborant amb les entitats i rehabilitant espais emblemàtics com el Foment i, entre d’altres, la Sala Cabanyes- invertint en la millora continuada dels barris i de la mobilitat de les persones –amb 4.500 noves places d’aparcament i incrementant la flota del Mataró Bus). Un programa complet que no només bé avalat per la credibilitat de Joan Antoni Baron sinó que, a més, s’ha quantificat econòmicament i és perfectament viable portar-lo a la pràctica.

CiU ha optat per una altre línia a l’hora d’ensenyar els seus compromisos per Mataró. De fet, sembla que en Mora tingui por d’ensenyar totes les cartes no sigui que la seva credibilitat disminueixi encara més (és bo recordar que els seus ex socis d’Unió, aquells a qui va donar la patada, l’hi ha retret que no és persona de fiar). Al web hi ha penjat un programa de generalitats vàries fet, pel que es desprèn, més amb la idea d’acontentar uns quants que no pas pensant en un projecte global de ciutat i, permeteu-me dir-ho, amb alguna que altra proposta que fa riure (per no dir plorar). Ara resulta que es preocupen pels habitatges protegits i per les escoles bressol quan durant 23 anys (si no em fallen els números com a d’altres) de govern a la Generalitat n’hi se n’han preocupat! De la mateixa manera que apostes que per ells també eren estratègiques, com el Tecnocampus i l’arribada de la locomotora comercial, ara resulta, per mer oportunisme polític que ja no ho són tant. Res home, una mica de serietat si us plau.

Al web del PP també podreu trobar un apartat de propostes que, dedueixo, deuen formar part del seu programa electoral (aquí tampoc el trobo en versió completa!). Curiós, si cliqueu sobre els diferents apartats de propostes veureu que algunes estan en blanc (clar que també podria ser que el meu ordinador no funcionés correctament) i d’altres presenten algun document d’aquells que en podríem anomenar carta als reis total. Vaja, que soc incapaç de trobar amb tot detall una de les seves propostes estrella: la ciutat de la gent gran (dels que s’ho puguin pagar, clar! Llàstima que s’ha oblidat mirar que volen realment les persones grans de la ciutat. Una pista:sobretot volen viure a casa seva!).

Tinc veritables problemes amb el Web d’ICV. S’hi bé hi trobo el programa electoral complet, quan passo al web del candidat me n’adono que aquí només hi ha el programa marc nacional. Al web d’ERC també hom pot localitzar ràpidament el programa i, fins i tot, alguna foto de la seva aposta estratègica per l’habitatge en format contenidors reciclats. Bé, queda clar que deu ser patrimoni de totes les forces polítiques d’esquerra posar a l’abast de tothom la totalitat del programa electoral. La dreta simplement passa. O no és massa important allò que tenen a dir o simplement, aquesta vegada sense notari, fins i tot han pactat com presentar les seves propostes. Clar que algú sempre pot dir que això d’internet només s’ho miren quatre. Potser si, però la informació que a través d’ell es difon és significativa perquè tothom sense excepció s’apunta al carro de la modernitat.

De la resta només la CUP i l’AVdm tenen web propi. Els primers amb algun document centrat especialment en els tòpics que sempre repeteixen sobre urbanisme (no aniria malament entendre que una ciutat és quelcom més) i altres ben poqueta cosa diuen. La resta de partits res de res. És normal, com deia en edicions passades no només no els coneixen ni a ca seva sinó que a més encara coneixen menys la ciutat que aspiren a governar.

I fins aquí l’anàlisi del programari. Per demà deixaré les conclusions.

Va de campanya (I)

Per què serà que les campanyes electorals cada vegada em recorden més els primers dies de gener, amb la nit màgica de reis com a colofó? Potser perquè durant aquest dies tots els nens i nenes intenten assolir el seu objectiu (en forma de regals quan es desperten el dia de reis) i, per tant, prèviament cal portar-se bé, fer els deures i intentar minimitzar que alguns, durant la resta de l’any, no s’han comportat com marquen els cànons? Transposant aquesta idea a la campanya tenim el següent:

1. Un seguit de candidats (a Mataró no hi ha candidates) que pretenen assolir el major número de vots per les llistes que encapçalen (siguin de partits polítics, coalicions i altres invents amb format electoral). Vet aquí els nens que, com no podria ser d’altra manera, presenten diferències significatives entre ells (ideològiques, maneres de fer, grau d’experiència, coneixements....).

2. Un comportament anual (en aquest cas quadriennal) diferenciat. En podríem dir el balanç de la feina feta. Aquí també existeixen diferències substantives. Podríem apilar la “quitxalla política” en dos grans blocs: els que han tingut presència a l’ajuntament (govern i oposició) i les forces extraconsitorials (alguns vells coneguts de la casa i d’altres que no els coneix ni sa mare).

3. Les bones intencions ara que s’acaba la cursa (electoral o reial, tant l’hi fa l’adjectiu). Aquestes es plasmen, negre sobre blanc, en format programa. I, òbviament, aquí també apareixen diferències substancials (la carta al reis pot quedar-se en això, en un mer brindis al sol, o pot haver-se elaborat a partir d’un model clar de ciutat i d’una ideologia que l’impregna, havent fet un exercici real d’escoltar a la gent i proposant mesures reals que tinguin com a objectiu solucionar els seus problemes i quantificant les propostes). I aquest programa s’ha de gestionar a partir d’un equip humà que doni garanties a la governabilitat (la llista). No és fàcil confeccionar una llista que, especialment en els llocs teòrics de sortida, presenti noms i cognoms avalats per quelcom més que el pedigree i la representativitat (tornem amb allò de l’experiència, el coneixement, la capacitat de gestió, la creativitat, l’empatia, l’oratòria...). De tot hi ha a les vinyes (llegeixis llistes) del Senyor.

4. El dia D. Com deia el president Núñez, “Al sozi (diem-li elector) no se’l pot enganyar”, perquè si se l’enganya et carda una coça que t’envia directament a l’oposició. Dit d’altre manera, el poble és savi i sap perfectament a qui vota i a qui deixa de votar. Igualet, igualtet que els Reis. Et porten carbó o et beneeixen amb el manà en funció dels teus actes passats (i, en política, de les teves propostes de futur).


Si analitzem en clau reial (que em perdonin els republicans) aquests comicis que s’acosten, algunes conclusions en podem treure. Dieu-me partidista (em sembla legítim i lògic. Tinc carnet de can PSC i la meva opció de vot és evident) però hi ha algunes dades que defugen aquest subjectivisme apriorístic:

Si parlem de candidats és evident que en Joan Antoni Baron (PSC) es troba situat a la poole position. És l’alcalde, ha exercit com a tal els darrers tres anys i ho ha fet bé. Ha complert els compromisos que es va fixar el dia de la seva investidura, coneix la ciutat com ningú, te experiència política i compromís social de fa anys i panys, capacitat de gestió i lideratge, sap escoltar i no defuig la proximitat amb els seus iguals. Característiques, al meu entendre, necessàries per liderar un projecte.

En Mora (CiU) el trobaríem situat, més enrere i a la dreta del candidat socialista. És candidat per primera vegada (quin ritme que porten aquests de CiU amb això d’estrenar caps de llista que no duren ni dos dies!). El balanç de CiU no és precisament per tirar coets (i no s’hi val només argumentar que la feina d’oposició és molt complicada. És com tot, capacitat de treball i ganes de creure’s allò que un defensa). El seu tarannà l’anem descobrint cada dia que passa i no fa presagiar res de bo. I no ho dic perquè no resideix a Mataró (en Milà i la Carmina Benito, ambdós d’ICV, tampoc hi vivien) sinó per determinades actituds sospitoses: resulta que fot al carrer els dos regidors d’Unió que eren dels que més pencaven (amb el permís d’en Quim Fernández), amb males maneres i, lògicament, a can convergent se’n lia una de bona (no ho dic jo, ho diuen els d’Unió i en Mora no ho desmenteix). Coneix poc la ciutat que l’ha vist néixer i que ha fet el grup municipal de CiU en els darrers anys (això és nota en la qualitat de les seves intervencions als debats públics o en les rodes de premsa. Posem un exemple: se’n va al Palau i no se l’hi ocorre res més que titllar el barri de zona problemàtica), ara diu b quan abans deia a (recordem les seves lloances al Tecnocampus i com, per art de màgia, ara diu el contrari) intenta aprofitar qualsevol manifestació popular per sumar-la al seu carro i, és clar, se l’hi veu el llautó a quilòmetres (primer estan d’acord amb l’operació Can Fàbregas i després s’apunten a la plataforma en contra), proposa pactar amb el PP i ara tira els trastos a ERC. Massa despropòsits amb tuf de carbó (ja vaig dir fa temps que a aquest noi o l’han enganyat els seus assessors o ha retallat despeses en aquest capítol).

En Mojedano (PPC) encara el trobaríem més a la dreta, amb cotxe de marca, però més avançat que en Mora (encara que només sigui perquè el PP té clara la seva vocació d’oposició i els altres s’han acostumat a dormir a la parra). S’estrena com a candidat i se’ns dubte, és qui millor es coneix la ciutat després del Joan Antoni Baron. S’ha pres la feina d’oposició amb seriositat, destinant-hi temps i ganes. Ja ha dit que no l’hi importaria pactar amb CiU (de fet la única alternativa que té la dreta mataronina per arribar a algun lloc i ja han estat socis i simpatitzants tant al govern de l’Estat com al de Catalunya). Té base ideològica, discurs (alguna perla divertida de l’estil d’edificar part de les Cinc Sènies o crear un “megaportosea”) i algun que altre tic pepero essencialista (no es pot jugar amb la seguretat com qui ho fa al trivial. Però, és clar, tenint els antecedents que té el PP amb utilitzar electoralment el terrorisme tampoc és d’estranyar).

En Graupera (ICV), teòricament situat a l’esquerra, força enrere i carregat de biodiesel, ha tingut la capacitat de conjuminar clarobscurs notables. Reconec en l’actiu d’ICV la lleialtat a l’alcalde i la feina feta a educació, però poca cosa més. La gestió cultural ha generat polèmica i força destrempera entre amics, coneguts, saludats i altres espècimens que es mouen en aquest àmbit sempre tant cantellut. Tampoc ho dic jo, simplement cal tirar d’hemeroteca (adjudicació i funcionament de Can Xalant, Ca l’Arenes, certa exposició sobre equipaments culturals virtuals). No han sabut aglutinar tots els seus rere el líder (algunes ovelles amb recorregut històric dins la formació han expressat el seu malestar i l’han exemplificat amb la mani de Can Fàbregas, d’altres amb menys recorregut han desaparegut del mapa insinuant comportaments rars i el germà pobre, EUiA, ha muntat una candidatura alternativa seguint la lògica d’amor i desengany que sempre ha caracteritzat els socis).

En Teixidó (ERC), també més o menys de l’esquerra del líder (de fet no tinc massa clar quina és la posició exacte), presenta un balanç complex, malgrat haver-se estrenat com a regidor i cap de llista ara fa quatre dies mal comptats (ep, és una expressió, que de mates encara en sé una mica i la taula del quatre la conec, no com d’altres). ERC ha tingut força enrenou amb la dimissió del seu cap de llista pel cas Llansó i, posteriorment, per qui l’hi va agafar el relleu. Poca estabilitat, doncs, per una formació que s’ha estrenat al govern després de molts anys d’absència al Consistori (la novetada es paga?). Tanmateix sembla que el cap de files ha estat capaç de redreçar la situació (amb alguna que altra petita relliscada, en format viatge en contenidor per la Gran Bretanya) i ja se’l comença a percebre, malgrat la poca experiència polític en primera fila, com un candidat seriós i discret.

Acabat el bloc consistorial toca passar llista a aquells que aspiren a tenir vot i veu a l’ajuntament per primera vegada. Parlem, en primer lloc, de la CUP, AVdM i Esquerra Unitària. Ha transcendit, i tampoc és tan estrany, que abans de formalitzar les candidatures l’esmentat triumvirat alternatiu va intentar sumar esforços i anar junts. Com és notori no se’n van sortir (per què serà?) i han aplicat la lògica del campiquipugui. El balanç d’uns i altres és més complicat de fer. De fet, els únics que realment s’han fet sentir a la ciutat han estat dos. La CUP (algun altaveu al ple de l’ajuntament mercès a la complicitat “desinteressada” de CiU, actes diversos i reivindicacions vàries). Se’ls hi ha de reconèixer que, a la seva manera, han pencat i s’han fet sentit entre determinats àmbits i espais territorials concrets (una altra cosa són els continguts i les formes). L’Alternativa Vecinal són els altres que també s’han mogut. Algunes vegades ensenyant les cartes i altres amagant-se darrera la tanca (diem-li AV de Cerdanyola, per posar un exemple). Els costa poc aplicar la demagògia (El Sorrall), la manipulació (recordem el cas cementiri) i l’insult.

Per últim he deixat aquells que no coneix ni s’ha mare. Que han aparescut com bolets i que més enllà d’aconseguir vots ningú més sap que pretenen. Ciutadans, PRC i uns que no penso esmentar (la meva consciència no em permet donar altaveu als fatxes) són una incognita que en el seu haver no tenen res de res.

I continuarà amb programes i llistes, que ja m’he enrotllat prou