dijous, 11 de gener del 2007

Va d'alcaldables (I)


Des que tinc us de raó política (no si val afegir a aquest concepte la part suposadament genètica o de filiació paterna) a la meva ciutat he conegut tres alcaldes. D’en Joan Majó, recordo poques coses (moltes me les han explicat o les he llegit) i la majoria són a tall d’anècdota. Exemple: quan era més o menys petit em van enredar (o em vaig deixar enredar) per portar nans. Aquells que acompanyen a la família Rovafabes o, dit d’altre manera, els oficials de Mataró, per suposat. Durant la festa major de Les Santes era quan més sortíem i l’afició dels petits/adolescents que suàvem la cansalada entaforats dins tant singular personatges (a mi, suposo que per alçada, sempre em tocava un dels dos comtes) era colar-se a la recepció que oferia l’ajuntament (algun “adult” també ens seguia les passes), encapçalat pel Joan Majó, per afartar-se de les delicatessen de Can Miracle.

Del successor d’en Majó, en
Manuel Mas, en podria parlar molt més abastament. No només perquè em queda molt més a prop en el temps sinó també perquè vaig ser regidor dels governs presidits per ell durant els anys 1997-2003. Del 1997 al 1999 com a regidor adscrit a l’alcaldia i al mandat 1999-2003 amb responsabilitats sobre educació i noves tecnologies. La veritat, un honor servir la meva ciutat i seguir els passos del meu pare que també va ser regidor del 1979 al 1982 (tinc una foto guardada amb especial “carinyu” de tots dos al saló de sessions de l’ajuntament. Una d’aquelles que val la pena emmarcar, cosa que encara no he fet). No tinc cap dubte que si en Joan Majó passarà als annals de la història mataronina com el primer alcalde de la represa democràtica, en Manuel ho serà com el gran transformador i modernitzador de la ciutat. La “nova ciutat” (eslògan que va parir ell mateix i que defineix a la perfecció la voluntat de superar el desgavell territorial i social que 40 anys de franquisme havien deixat com a herència) és un fet gràcies a la seva visió de present i futur, capacitat de treball, intuïció i talla política. És evident que aquesta feina no l’ha fet sol, però si que el seu nom plana per sobre tots els demés.

A l’alcalde actual, en
Joan Antoni Baron, també el conec personalment. De fet, al 1995, la primera vegada que es va presentar a les llistes del PSC, servidor de vostès era el responsable de comunicació de la campanya a les municipals, i, per tant, em va tocar tenir relació directe amb tota la gent que anava a la llista. Recordo (semblo un avi qualsevol) que el vaig haver de trucar perquè necessitava el seu currículum i cal dir que me’l va portar ràpidament (amb d’altres –no diré noms- va ser bastant més complicat) alhora que es va oferir pel que fes falta (en aquest apartat també és vàlid l’anterior text entre parèntesis). Va ser la primera vegada que el vaig veure (ja n’havia sentit a parlar i en positiu no només pels companys sinó també i especialment pel meu pare –el va tenir de vocal a la junta del Patronat del Museu quan n’era el president- ). A partir d’aquí i sobretot quan vaig entrar a formar part del Consistori la nostra relació, òbviament, es va veure incrementada. Sempre vaig defensar, en públic i en privat, que, dins l’agrupació local del PSC, era un dels millors candidats a substituir en Manuel Mas i vet aquí que quan aquest va deixar l’alcaldia per emprendre l’aventura madrilenya en tant que diputat a corts, el partit el va designar com a candidat, aposta que posteriorment fou ratificada pel ple de l’ajuntament.

Ara, la militància del PSC l’hem escollit (amb urna, no com d’altres que encara van a dit) perquè encapçali, per primera vegada, la llista del PSC. Era evident que seria ell malgrat haver-se donat oportunitat a qui volgués per presentar-se (ningú ho ha fet). Tres anys d’alcalde i força més com a regidor és un capital que difícilment es pot deixar perdre. Però en aquests casos no només és una qüestió d’experiència acumulada ho és també de reunir un seguit de qualitats que sumades a aquesta (capacitat de treball, diàleg, visió estratègica, “don de gentes”...). Serà tasca de tots, no només d’ell, aconseguir que la prova de les urnes validi aquesta proposta nominal i també el programa electoral del PSC. Tocarà pencar i de valent però segur que valdrà la pena. Endavant les atxes!!!