Els aniversaris solen tenir la utilitat de commemorar algun esdeveniment més o menys important i solen implicar una certa transacció (a mi em toca convidar a sopar i tu em fas el regal de torn). L’homenatjat, sigui persona física o fet concret, no sempre rep allò que espera (si és que espera alguna cosa). És més, a vegades el present acaba arraconat o simplement passa a engruixir el “museu dels horrors” que tots tenim en algun espai mig amagat. D’altres, com hauria de ser, ocupen un espai rellevant en la memòria i se’ls exposa en lloc preeminent.
Aquesta entradeta no va amb segones. No té cap importància que el meu aniversari (un any més al sarró) sigui a la cantonada. Però si que en tenen les imatges que mig món ha pogut contemplar de la tragèdia naval a l’estret de Kerch, amb tres mariners morts, vint desapareguts i quatre vaixells enfonsats (tres mercants i un petroler que ja ha abocat 1.200 tones de cru al mar). Renoi quin regal just quan es compleixen cinc anys del Prestige! De nou veiem aus marines amarades de petroli, de nou el xapapote acostant-se a les platges, de nou una tragèdia ecològica de gran magnitud (i just quan en altres llocs debaten sobre el canvi climàtic i els efectes de l’activitat humana sobre aquest planeta cada dia més castigat).
L’episodi del Prestige fou un fet lamentable i, segons força indicis, pèssimament gestionat, que va provocar un allau de mobilitzacions arreu del país. Alguns moguts per una corrent de solidaritat vers un medi malmès per l’efecte dels “hilillos de plastilina” com oficialment va denominar en Rajoy al xapapote, d’altres per ajudar a gent que tenia tots els números per perdre el seu modus vivendi (qui no coneix algú que en aquelles hores dramàtiques va deixar casa, estudis o feina per desplaçar-se a Galícia i embrutar-se les mans), més moguts per l’autoritarisme de la majoria absoluta d’un PP amb la seva cara més fosca i per la seva voluntat d’amagar uns fets que en l’era d’internet difícilment ho eren (la mateixa estratègia que la seguida amb els atemptats a Madrid de l’11-M).
Segurament caldria un estudi sociològic amb tots els ets i uts per esbrinar els motius d’una mobilització tant massiva (en quantitat i qualitat). No sé, amb certesa, tot i albirar-ne alguna, quines foren les causes que van promoure que tanta gent abandonés la seva rutina quotidiana per implicar-se en la gestió del desastre (la sensibilitat vers el medi ambient, el ja n’hi ha prou d’enganys...), però el que si sé, tampoc cal patir d’amnèsia, és que quan el clam de “nunca mais” (encara conservo la camiseta amb l’eslògan que els meus pares em van portar de Galícia) ressonava a moltes consciències, les urnes varen mantenir moltes alcaldies a favor del PP. Què havia passat? Molt senzill. L’Aznar i els seus van aplicar el millor remei a la malaltia: abocar-hi tants euros com xapapote. I ja se sap que els diners compren moltes consciències.
I hores d’ara, quan la justícia (ràpida ella) encara s’ha de pronunciar, què queda d’aquell efecte mobilitzador que va desplaçar centenars de catalans a les costes gallegues? Poca coseta. De fet, als catalans potser ens caldrà un altre Prestige per moure el cul i aixecar-nos de la cadira. Això si, el fet s’haurà de produir ben lluny d'aquesta terra que si no aquí no es mou ni Déu. I, ja posats, podríem encarregar un altre estudi sociològic a veure si les seves conclusions ens donen pistes del perquè quan hi ha una tragèdia a fora tots pugem al carro però quan en tenim alguna a casa nostra (diguis merder amb les infrastructures ferroviàries) aquí no es mou ningú.
Aquesta entradeta no va amb segones. No té cap importància que el meu aniversari (un any més al sarró) sigui a la cantonada. Però si que en tenen les imatges que mig món ha pogut contemplar de la tragèdia naval a l’estret de Kerch, amb tres mariners morts, vint desapareguts i quatre vaixells enfonsats (tres mercants i un petroler que ja ha abocat 1.200 tones de cru al mar). Renoi quin regal just quan es compleixen cinc anys del Prestige! De nou veiem aus marines amarades de petroli, de nou el xapapote acostant-se a les platges, de nou una tragèdia ecològica de gran magnitud (i just quan en altres llocs debaten sobre el canvi climàtic i els efectes de l’activitat humana sobre aquest planeta cada dia més castigat).
L’episodi del Prestige fou un fet lamentable i, segons força indicis, pèssimament gestionat, que va provocar un allau de mobilitzacions arreu del país. Alguns moguts per una corrent de solidaritat vers un medi malmès per l’efecte dels “hilillos de plastilina” com oficialment va denominar en Rajoy al xapapote, d’altres per ajudar a gent que tenia tots els números per perdre el seu modus vivendi (qui no coneix algú que en aquelles hores dramàtiques va deixar casa, estudis o feina per desplaçar-se a Galícia i embrutar-se les mans), més moguts per l’autoritarisme de la majoria absoluta d’un PP amb la seva cara més fosca i per la seva voluntat d’amagar uns fets que en l’era d’internet difícilment ho eren (la mateixa estratègia que la seguida amb els atemptats a Madrid de l’11-M).
Segurament caldria un estudi sociològic amb tots els ets i uts per esbrinar els motius d’una mobilització tant massiva (en quantitat i qualitat). No sé, amb certesa, tot i albirar-ne alguna, quines foren les causes que van promoure que tanta gent abandonés la seva rutina quotidiana per implicar-se en la gestió del desastre (la sensibilitat vers el medi ambient, el ja n’hi ha prou d’enganys...), però el que si sé, tampoc cal patir d’amnèsia, és que quan el clam de “nunca mais” (encara conservo la camiseta amb l’eslògan que els meus pares em van portar de Galícia) ressonava a moltes consciències, les urnes varen mantenir moltes alcaldies a favor del PP. Què havia passat? Molt senzill. L’Aznar i els seus van aplicar el millor remei a la malaltia: abocar-hi tants euros com xapapote. I ja se sap que els diners compren moltes consciències.
I hores d’ara, quan la justícia (ràpida ella) encara s’ha de pronunciar, què queda d’aquell efecte mobilitzador que va desplaçar centenars de catalans a les costes gallegues? Poca coseta. De fet, als catalans potser ens caldrà un altre Prestige per moure el cul i aixecar-nos de la cadira. Això si, el fet s’haurà de produir ben lluny d'aquesta terra que si no aquí no es mou ni Déu. I, ja posats, podríem encarregar un altre estudi sociològic a veure si les seves conclusions ens donen pistes del perquè quan hi ha una tragèdia a fora tots pugem al carro però quan en tenim alguna a casa nostra (diguis merder amb les infrastructures ferroviàries) aquí no es mou ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada