Va de patrimoni

Foto: Torre Llauder

El debat urbanístic està de moda. Evident. Tot i que alguns carques i pijoprogrés de pa sucat amb oli apostin decididament per l’immobilisme més ranci, els municipis (grans, mitjans o petits) són espais en constant evolució. Els agradi o no, aquesta ha estat sempre constant. Repasseu-vos la història de Mataró, per exemple, i us adonareu d’una realitat tant evident qui fins i tot fa certa vergonya haver-la d’exposar. De la Iluro del segle I aC a l’actualitat ens contemplen uns quants anyets. D’una ciutat amb una base productiva agrícola hem passat per la industrialització (ai aquest tèxtil de la revolució industrial que ara se’ns en va de les mans!!! I no si val posar com excusa la “plaga” dels xinesos) i, hores d’ara, anem avançat pel camí de la terciarització i d’una certa “reconversió” industrial. De pocs quilòmetres quadrats d’espai habitat entre muralles a la ruptura d’aquestes i a l’expansió. De casetes malgirbades en barris perifèrics (si, si d’aquelles fruit del treball de cap de setmana de molts que durant la resta de dies pencaven com animals a les fàbriques) a pisos de més o menys plantes en una ciutat compacte. Sense equipaments o amb ben pocs a una dotació prou important.

I no barregem la troca. Intentar titllar qualsevol operació urbanística d’especulació és un recurs fàcil que apliquen els immobilistes que curiosament es pengen l’etiqueta de progrés (algun dia algú m’explicarà com es menja això?). I qualificar de corruptes tots aquells que prenen decisions en l’àmbit de l’urbanisme ja em sembla fora de mare. És cert que en aquest país hi ha hagut escàndols monumentals (Marbella és el més paradigmàtic) però la història aquesta d’intentar posar a tothom al mateix sac ja cansa. I si alguns creuen que hi ha coses estranyes que s’adrecin als jutjats i facin el que hagin de fer. En cas contrari agrairé que callin per sempre.

Fet l’incís tornem al tema. És llei de vida. Evolucionar per adaptar-se als temps (si ho fem les persones, com no els espais on vivim?). Hi ha límits, però, per la transformació urbanística de la ciutat? Evidentment. Aquells que disposa el Pla d’Ordenació Urbana vigent. Que hi ha altres models aplicables? També evident. Hi ha qui sempre ha reivindicat que la ciutat ha de créixer per la banda de les Cinc Sènies (PP dixit), altres han evolucionat i han deixat de banda posicions d’aquest estil (momentàniament? Per què és políticament correcte? Algun dia CiU ens ho explicarà). Un o altre model s’aplica en funció de la suma de vots i de les aliances polítiques que s’estableixen al ple municipal. Actualment hi ha vigent (amb els vots del PSC i IC-V) el què servidor defensa i que es basa en un model de ciutat equilibrat a partir de tres terços de sòl (urbà, agrícola i forestal). Òbviament, l’urbà evolucionant en funció, com deia abans, de les necessitats que els nous temps van posant de manifest.

Aquesta postura no és ni molt menys contradictòria amb una ferma voluntat de preservar les nostres senyals d’identitat arquitectònica (les poques que tenim, doncs com ja he explicat en anteriors ocasions Mataró és una ciutat que s’ha anat sobreposant en el temps i els nivells de sensibilitat amb allò “antic” també han anat evolucionant). Ara bé, davant la polseguera que s’ha aixecat amb la descatalogació
de la fàbrica Fàbregas i de Caralt, potser si que cal dir-hi alguna cosa no sigui que acabi triomfant la tesi dels “contra tot”, dels “diem no al que faci falta” (per què serà que sovint són els mateixos?).

Parlem primer del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic. Primera dada: a Mataró s’ha redactat i, posteriorment, actualitzat (amb les aprovacions pertinents dels òrgans corresponents). Segona dada: existeix una comissió plural que treballa en aquest àmbit. Tercera dada: si s’ha actualitzat deu ser perquè legalment es pot fer i perquè hi ha circumstàncies que han propiciat modificacions. Quarta dada: quan es redacta un document d’aquesta natura es tendeix a catalogar en excés i sovint amb nivells de protecció el més alt possible amb el benentès que sempre hi ha temps per rectificar (si no es fes així ja us podeu imaginar el destí de molts immobles). Cinquena dada: aquests documents no són immutables. Com tot, evolucionen en funció dels temps. Enlloc es diu que han de ser permanents i inalterables sinó que, com deia abans, la pròpia legislació preveu com s’han de fer les modificacions.

Parlem ara de la fàbrica Fàbregas i de Caralt. És evident que aquesta forma part de la tradició industrial de la ciutat i, per tant, obeeix a un determinat moment històric i a una manera de fer. Estic convençut que si en el seu dia es va incloure en el catàleg fou obeint a la lògica de “protegir en excés” i més si tenim en compte que a Mataró com aquesta fàbrica n’hi ha d’altres i molt més significatives (posem per exemple Can Marfà, protegida i hores d’ara amb un us concret a desenvolupar-se en el futur, és a dir, amb dotació de continguts i benefici social per la ciutat, o de la fàbrica Fontdevila i Torres on s’hi construirà una escola). I no m’estendré més parlant de l’estat de conservació amb que es troba.

I, per últim, fem referència a l’operació urbanística que ha de millorar el sector de la zona en qüestió (carrers Goya, Torrijos, Algons XII i Miquel Biada) amb un centre comercial (diem-ne Corte Inglés), un nou equipament escolar, zones verdes i habitatges. La pregunta és ben simple. Val la pena reformar un sector de la ciutat que en el seu dia (ja fa anys i panys) es va projectar com a zona industrial per donar cabuda als nous usos que es requereixen? La meva resposta és un rotund SI. Primer perquè la vinguda del Corté Ingles ajudarà a dinamitzar el comerç de la ciutat tot estirant el centre històric. Segon perquè directament i indirecta són més llocs de treball per la ciutat. Tercera perquè s’incrementarà el parc d’habitage protegit. Quarta perquè s’aconsegueixen recursos econòmics per invertir a Can Marfà (com a quedat ben clar, des del meu modest punt de vista, immoble amb molta més cara i ulls que la fàbrica Fàbregas i de Caralt). Cinquena perquè la ciutat no perd un edifici amb un interès arquitectònic que faci trontollar la memòria història (no és ni molt menys comparable a alguns bens culturals d’interès nacional o local insubstituïbles pel seu valor històric). A partir d’aquí tot és legítimament opinable, però si us plau, es recomanable informar-se abans de recórrer a les essències com a únic argument.

Pau

El 2007 ha començat amb mal peu. El 30 de desembre passat ETA volava pels aires una nova, i ja en van unes quantes, possibilitat de pau. L’alto al foc ja és història malgrat barroers comunicats de la banda terrorista que insisteixen en que la treva continua en peu (algú pot ser tant ingenu com per creure-ho?). A partir d’aquí reaccions de tot tipus i un nou escenari.

Primera reacció personal. Profund sentiment de fàstic per dos motius. Res justifica l’ús de la violència, la mort i la destrucció. Res, i menys l’interès partidista d’assolir la presidència d’un govern, justifica l’aplicació de la política del tot s’hi val. Tinc molt clar que l’enemic a batre és ETA, aquell que avantposa el cotxe bomba o el tret a la nuca a la paraula. Però també tinc molt clar que l’actitud del PP (i del seu entorn mediàtic i associatiu) d’aprofitar-se del terrorisme per erosionar el govern els situa en una posició que va més enllà de l’adversari polític amb qui moltes vegades no estaràs d’acord però almenys saps que podràs parlar-hi i, si s’escau, arribar a acords. L’extremisme d’aquests nois del PP està arribant a nivells que sobrepassen qualsevol lògica democràtica (per molt que s’omplin la boca d’aquest concepte). Rebutjar la manifestació de Madrid després d’arribar-se a l’absurd de pactar el lema de la mateixa és difícilment explicable. Si em de perdre el temps amb aquestes qüestions, en comptes d’unir-nos per solucionar el problema de base (la desaparició d’ETA i els seus mètodes) apanyats anem.

Segona reacció personal. És evident que si és vol derrotar al terrorisme és necessària la unitat de totes les forces democràtiques i el recolzament unànime a qui ha de dirigir-ne la lluita (el govern a través dels cossos de forces i seguretat de l’estat i la justícia). Aquest factor bàsic se n’ha anat en orris des que el PP és a l’oposició. És la història de sempre d’estàs amb mi o contra mi i de la voluntat. L’actitud, altament perillosa i que defuig qualsevol sentit d’estat, d’aprofitar tota circumstància (ben adobada de dosis demagògiques) per erosionar el govern de Zapatero i retornar, com sigui, allà on, per dret diví, els pertoca (la presidència) no fa presagiar res de bo.

Un desig pel nou escenari que s’ha obert. Negociar amb els terroristes és complicat. Si no fos així, l’afer d’ETA ja seria un tema resolt. Però la història ens exemplifica que aquests processos són llargs i complexes, que cal tenir enormes dosis de paciència i sobretot saber gestionar molt bé els temps i moments. ETA ha trencat una nova treva sobre la que hi havia dipositades esperances reals de posar fi al conflicte. De fet, de treves ETA n’ha trencat unes quantes (que li recordin si no a l’Aznar), i en totes elles no tinc cap dubte que s’han esmerçat tots els esforços per arribar a un acord (si senyors, encara que alguns ara vulguin negar qualsevol possibilitat d’arribar a un pacte) sense cessions polítiques (la política és fa a través de les urnes, als parlaments i sense una pistola al costat del paper on hom ha escrit el discurs de torn!).

Toca tornar a començar entenent que hi ha canvis substantius i que potser algunes fórmules que s’han intentat aplicar en el passat no són vàlides. Cal, primer de tot, sumar a tothom en la lluita contra el terrorisme. L’etapa del Pacto por las libertades y contra el terrorismo ha passat a la història per molt que aquest document sigui dogma pel PP. Reconec que en el seu dia vaig tenir molts dubtes sobre el mateix (la no inclusió de moltes altres forces polítiques feia un cert tuf a pacte nacionalista espanyol i antinacionalista perifèric) però també li reconec que va propiciar un debilitament important d’ETA. Cal avançar en un nou pacte on tothom s’hi senti còmode. Començant pels dos partits majoritaris, continuant pels partits bascos, fonamentals en tot aquest procés, no ho oblidem, i per tota la resta que configuren l’arc parlamentari. Unitat d’acció, suport al govern (molt bé els intents del govern i del PSOE d’acostament al PP, malgrat que aquests sembla estan per una altra lluita), tots els instruments de l’estat de dret activats al 100% per lluitar contra el terrorisme, condemna unànime d’aquest fet (cal convèncer l’esquerra abertzale que els seus postulats, perfectament legítims en democràcia, es defensen millor des de la tribuna que donant suport, explícitament o implícita, a qui recorre a la violència per aconseguir els seus propòsits), relacions internacionals fluides (fonamentals amb França).

Repeteixo que no serà fàcil. ETA continua sent una banda que fa del terror la seva principal raó de ser. Que ha tingut ocasions d’abandonar les armes i ha acabat reincidint. Quan l’ús de la paraula queda fora de joc, només el seu aïllament més absolut pot fer fracassar els seus propòsits. La lluita és entre demòcrates i assassins. No la podem perdre.

Va d'alcaldables (I)

Des que tinc us de raó política (no si val afegir a aquest concepte la part suposadament genètica o de filiació paterna) a la meva ciutat he conegut tres alcaldes. D’en Joan Majó, recordo poques coses (moltes me les han explicat o les he llegit) i la majoria són a tall d’anècdota. Exemple: quan era més o menys petit em van enredar (o em vaig deixar enredar) per portar nans. Aquells que acompanyen a la família Rovafabes o, dit d’altre manera, els oficials de Mataró, per suposat. Durant la festa major de Les Santes era quan més sortíem i l’afició dels petits/adolescents que suàvem la cansalada entaforats dins tant singular personatges (a mi, suposo que per alçada, sempre em tocava un dels dos comtes) era colar-se a la recepció que oferia l’ajuntament (algun “adult” també ens seguia les passes), encapçalat pel Joan Majó, per afartar-se de les delicatessen de Can Miracle.

Del successor d’en Majó, en Manuel Mas, en podria parlar molt més abastament. No només perquè em queda molt més a prop en el temps sinó també perquè vaig ser regidor dels governs presidits per ell durant els anys 1997-2003. Del 1997 al 1999 com a regidor adscrit a l’alcaldia i al mandat 1999-2003 amb responsabilitats sobre educació i noves tecnologies. La veritat, un honor servir la meva ciutat i seguir els passos del meu pare que també va ser regidor del 1979 al 1982 (tinc una foto guardada amb especial “carinyu” de tots dos al saló de sessions de l’ajuntament. Una d’aquelles que val la pena emmarcar, cosa que encara no he fet). No tinc cap dubte que si en Joan Majó passarà als annals de la història mataronina com el primer alcalde de la represa democràtica, en Manuel ho serà com el gran transformador i modernitzador de la ciutat. La “nova ciutat” (eslògan que va parir ell mateix i que defineix a la perfecció la voluntat de superar el desgavell territorial i social que 40 anys de franquisme havien deixat com a herència) és un fet gràcies a la seva visió de present i futur, capacitat de treball, intuïció i talla política. És evident que aquesta feina no l’ha fet sol, però si que el seu nom plana per sobre tots els demés.

A l’alcalde actual, en Joan Antoni Baron, també el conec personalment. De fet, al 1995, la primera vegada que es va presentar a les llistes del PSC, servidor de vostès era el responsable de comunicació de la campanya a les municipals, i, per tant, em va tocar tenir relació directe amb tota la gent que anava a la llista. Recordo (semblo un avi qualsevol) que el vaig haver de trucar perquè necessitava el seu currículum i cal dir que me’l va portar ràpidament (amb d’altres –no diré noms- va ser bastant més complicat) alhora que es va oferir pel que fes falta (en aquest apartat també és vàlid l’anterior text entre parèntesis). Va ser la primera vegada que el vaig veure (ja n’havia sentit a parlar i en positiu no només pels companys sinó també i especialment pel meu pare –el va tenir de vocal a la junta del Patronat del Museu quan n’era el president- ). A partir d’aquí i sobretot quan vaig entrar a formar part del Consistori la nostra relació, òbviament, es va veure incrementada. Sempre vaig defensar, en públic i en privat, que, dins l’agrupació local del PSC, era un dels millors candidats a substituir en Manuel Mas i vet aquí que quan aquest va deixar l’alcaldia per emprendre l’aventura madrilenya en tant que diputat a corts, el partit el va designar com a candidat, aposta que posteriorment fou ratificada pel ple de l’ajuntament.

Ara, la militància del PSC l’hem escollit (amb urna, no com d’altres que encara van a dit) perquè encapçali, per primera vegada, la llista del PSC. Era evident que seria ell malgrat haver-se donat oportunitat a qui volgués per presentar-se (ningú ho ha fet). Tres anys d’alcalde i força més com a regidor és un capital que difícilment es pot deixar perdre. Però en aquests casos no només és una qüestió d’experiència acumulada ho és també de reunir un seguit de qualitats que sumades a aquesta (capacitat de treball, diàleg, visió estratègica, “don de gentes”...). Serà tasca de tots, no només d’ell, aconseguir que la prova de les urnes validi aquesta proposta nominal i també el programa electoral del PSC. Tocarà pencar i de valent però segur que valdrà la pena. Endavant les atxes!!!

Back in the net

Maleïda tecnologia!!!!!!!! És veritat que els avenços tecnològics han estat vitals per millorar la qualitat de vida de les persones, però quan fa dies i dies que intentes publicar un post al bloc i no hi ha tu tia, no em queda més remei que posar a parir la informàtica i els seus derivats.

Des de finals de desembre que no puc editar res (per una vegada que la motivació principal no ha estat la desídia van els problemes tècnics i em trenquen el ritme!). M’explico per si a algú li pot ser d’interès: se’m va fugar la toolbar de l’editor (maleïda barra!!!!) i, conclusió, a més de no poder inserir fotografies, escollir el tipus de lletra, aplicar links... si intentava publicar el que escrivia a pal sec només m’apareixia el títol i el cos de text desapareixia per art de màgia.

Durant aquest període he provat tot el que els meus coneixements tècnics m’han permès (que tampoc deu ser tant) i no me n’he sortit fins avui. Vaig intentar aplicar el conte de la vella (editar amb word i aplicat un “tallar i enganxar” i res de res), posar-me en contacte amb el servei tècnic de blogger (tota una aventura que no us recomano si no voleu viure la resta del vostre temps frustrats), netejar cookies, historial, arxius temporals i tot el que faci falta (tururut setze hores). I avui, sembla que per art de màgia, ha tornat a aparèixer la barra. No em pregunteu com perquè ja he perdut prou el temps intentant posant remei al problema. Total tornarem a postejar i posarem un ciri a Sant Tecnològic no sigui que es torni a produir la desmultiplicació dels pans i els peixos (en versió moderna).

La part positiva de tota aquesta història és que tinc força posts acumulats que em permetran sortir a la palestra els dies que la inspiració sigui més aviat minsa.

News of the world

Fa dies que no trobo el moment d’escriure. Primer el megapont, dedicat íntegrament a esbargir la boira, amb escapada inclosa a Sant Pere Pescador i curta extensió a Perpinyà. Després la feina, l’obligada i l’extra. Poca estona lliure? Potser si o no! Però vet aquí que ja tornem a ser-hi. No serà que en aquest espai de temps hagin passat poques coses que valguin la pena comentar!

La més sonada. Un dictador menys dels que encara campen per aquest planeta. I no seré jo qui digui allò que cal lamentar tota pèrdua humana. Parlant en plata, i una merda. N’hi ha alguns que ni tant sols, pel bé de tots, haurien d’haver nascut. Me n’alegro i molt que l’Augusto Pinochet hagi desaparegut del mapa. El responsable de tantes morts i tant sofriment a Xile (ben recolzat pels governs nordamericans de l’època) no es mereix cap respecte. Aquell que, per la força de les armes, va acabar amb la democràcia al seu país ha entrat, amb tots els honors, a formar part del museu dels horrors de la història. Qui no recorda les imatges del palau de la Moneda bombardejat, del president Allende en els seus últims moments de vida o dels testimonis de familiars d’assassinats o desapareguts? No m’estranya gens que majoritàriament, al saber-se la notícia, la gent sortís al carrer a celebrar-ho Només em sap greu una cosa: igual que en Franco, aquest també ha mort al llit. I el que més em fot, després de burlar una i altra vegada la justícia. Siguis on siguis, podreix-te eternament!

La més divertida. Poc han trigat, després de la formació del nou govern català, a filtrar-se notícies d’un relleu de l’altre Mas (l’Artur, com diria en Manuel). Ara resulta que als convergents (no sé si a tots o a algun) els aniria bé substituir el dofí d’en Pujol per un dels de la nissaga de l’ex-president. Us sóna l’Oriol Pujol i Ferrussola? Algú ha deixat anar que aquest amic de l’anima de l’Arturito serà el proper candidat de CiU. Com a divertimento no està gens malament.

La més tonta. A alguns els ha interessat fer més remor amb la conya de la bandera espanyola que es posa i es treu a l’edifici de la Conselleria de Governació (comentaris escoltats/llegits al respecte: els d’Esquerra ja comencen, en Montilla mana...) que no pas a les primeres mesures que ha pres el govern de la “Xene”. Per alguna cosa deu ser. Prefereixo un bon govern, com el que tenim, que tingui clares les polítiques socials que cal aplicar, que no pas tornar a caure en el parany de discutir sobre essències pàtries que no porten enlloc i que, de retruc, alimenten la Brunete mediàtica i els peperos d’aquí i d’allà. Ni cas i seguiu anant per feina!

Habitatge digne?

A vegades determinats estudis (o les seves conclusions) no deixen de ser una obvietat que, a través de tècniques més o menys científiques, conclouen el què el comú dels mortals intueix. Exemple: segons d’Idescat, l’habitatge s’ha convertit en el principal problema de Catalunya. Normal, només cal fullejar qualsevol mitjà imprès gratuït, contemplar les mil i una ofertes de pisos, casetes, lofts i altres contenidors humans, aturar-se un segon en el preu (quan el posen) i, automàticament, a molts ens entra mal de panxa i més si, a continuació, mires el full de la nòmina (quan se’n té) i fas quatre números. Això no quadra. Per cert, tampoc quadra quan mires els preus del lloguers que també s’ofereixen!!!

Houston, com deia aquell, tenim un problema! Partim d’un dret constitucional (la vivenda digna) que dia si i dia també es vulnera sistemàticament. Això no és com la sanitat i l’educació on tothom hi té cabuda. Aquí la lògica del mercat, la llei de l’oferta i la demanda, els tipus d’interès i la capacitat d’endeutament de les famílies (o dels individus) acaben marcant la pauta de si pots o no accedir-hi. I, com sempre, les classes desafavorides i els joves són els que ho tenen més fotut. Uns per manca de recursos i els altres per, tal i com funciona avui dia el sistema educatiu i la societat de consum, no poden accedir, ni que sigui a ser mileuristes, a partir d’una edat on la joventut ja va quasi de retirada (vint i tants per aquells que arriben a fer la carrera de torn i segueixen amb màsters i postgraus). Davant d’aquesta situació, m’atreviria a dir que perversa, els que tenen responsabilitats polítiques han de posicionar-se (alguns ho tenen clar –viva la vida i la construcció a sac- i si no aneu per València o Múrcia i d’altres s’espavilen començant a posar solucions –llei de l’habitatge a Catalunya, per cert, feta en època del tripartit). En habitatge, qui més qui menys té competències (sol, planificació, plans d’ordenació urbana...) i, per tant, cal una bona coordinació entre Estat, Comunitats Autònomes i Ajuntaments per “influir” positivament en el mercat (dieu-li intervencionisme “light” si voleu, però deixar aquest tema fonamentalment en mans del mercat –especula que fa fort- ens porta a un cul de sac i al recurs fàcil de la frase feta: “això és una bombolla que ja esclatarà”. Potser si, però de moment res de res). Per embolicar més la troca afegim-hi aspectes colaterals: quan es resoldrà l’etern problema del finançament dels ajuntaments? S’avançarà decididament en la construcció d’habitatge protegit, a preu taxat o dieu-li com vulgueu? (curiosa la paraula fàcil d’aquells –llegiu CiU i associats- que durant 23 anys apenes si van fer habitatge d’aquestes característiques i ara sembla que vulguin donar lliçons). Són les administracions qui els han de fer? (per si soles en tinc els meus dubtes!) Es podria regular, en base a diferents paràmetres, el preu del sòl de forma suficientment eficient? (hores d’ara amb aquest tema crec que no ens en hem sortit. Encara s’escolta allò de “el sòl és l’element determinant que fixa el preu d’un habitatge”) És bo pel país que el sector de la construcció sigui dels capdavanters? I que passarà quan s’hagi esgotat el sòl, ja no sigui rendible comprar immobles o tenir-los tancats per especular? Deixarem el problema al tinter a veure si es resol tot solet?

Tinc massa interrogants i poques respostes (no en soc expert ni pretenc passar per ser-ho). De moment hi ha qui busca vies alternatives: els ocupes (progres, hippies, antisistemes, nens de papà o les multiples combinacions que resulten del mestissatge d’aquests termes) s’han posat de moda i encara hi ha qui els hi amplifica els fets i els riu les gràcies (a veure com s’ho farà en Saura al capdavant de la Conselleria d’Interior. Suposo que algú ja l’hi ha explicat que és prou difícil repicar i anar missa a l’hora! Jo per la meva part m’alegro que els d’esquerres i ecologistes –així s’autoanomenen- hagin assumit responsabilitats de veritat, d’aquelles que van una mica més enllà de la visió “farigola” de la vida). Poca broma amb la transgressió de la propietat privada i, per tant, de la llei (l’ocupació està tipificada com a delicte al codi penal). La democràcia es basa en un conjunt de regles, de les que ens hem dotat nosaltres mateixos, per les que ens movem tots per igual. Si hi ha alguns que volen espais públics per desenvolupar activitats culturals que prenguin exemple dels milers d’entitats i associacions que han concertat amb l’administració o que s’han espavilat sense colar-se a casa dels altres (per cert, la justícia també podria fer-hi alguna coseta) i si n'hi ha d'altres que volen viure sota un sostre doncs millor que aquest sigui llogat, deixat o de propietat que no pas aplicar la llei de la jungla.

I la preocupació també em ve al veure la imatge que alguns “polítics” ens han donat a la ciutadania amb la misteriosa desaparició de la “cimera de l’habitatge”. Collons, si els ministres són els primers que s’escaquegen de posar en comú un problema que ens afecta a tots i de plantejar les solucions més addients, ja m’explicareu si anem pel bon camí!!!!

Ja tenim govern!

Ja el tenim aquí! Un nou president i un nou govern (amb cares noves i altres ja conegudes de l’època Maragall). Un pilot i una tripulació que hauran d’emproar aquest país cap al futur, amb noves regles de joc (estatut), amb una clara voluntat d’emfortir la Catalunya de les persones (social que en diuen ara) i, espero, havent après dels errors del passat. Els símptomes són bons. Caldrà seguir-ne l’evolució de prop. Només una pega: no he cregut mai amb la imposició de la paritat en política (i que no se m’ofengui cap feminista de pro. Defensaré sempre la igualtat de les persones, d’oportunitats per a tothom, de sou... però d’aquí a convertir en dogma determinades coses hi va un pas per mi massa important). A la mili dèiem allò de, “el que vale vale i el que no pa cabo”, independentment de sexe, condició social, raça, religió o el que sigui. Ara bé, també tinc clar que si tothom s’omple la boca amb la paritat, senyors i senyores, cal complir el que s’ha dit. I en aquest sentit, els únics que hem tornat a portar a terme, més o menys, allò de fets i no paraules hem estat els socialistes. Els d’CV (el summum de la progressia del món mundial) s’han quedat en paraules i els d’ERC tres quarts del mateix. Després alguns es queixaran que hi ha dones que s’emprenyen ... i amb raó!!!!