La plaça de Cuba

Senyores i senyors, comença l’espectacle! Manquen cent i escaig dies per les eleccions municipals i els partits, coalicions, federacions i altres combinacions organitzatives comencen a destapar les seves cartes. El bany de multituds ha estat, com és tradicional, la fórmula utilitzada per donar el tret de sortida de la precampanya en la seva fase visible (la cuina interna ja fa temps que actua). Fa pocs dies s’estrenava el candidat del PP en un local d’oci nocturn situat al Port de Mataró. Em quedo amb la crònica d’en Joan Salicrú per descriure un acte de tall clàssic per no dir conservador (discursets, avaladors i vídeo. Aquestes, sens dubte, seran les eleccions del you tube).

És veritat que el PP no s’amaga ni de quin model de ciutat vol (tot i tenir candidat nou les idees són les de sempre) ni amb qui el pot construir (els convergents d’en Joan Mora, en aquesta ocasió sense notari, absent per becaina). De fet, ja han començat a destapar algunes idees divertides. Inserits com estem en la moda del patrimoni ara ens venen amb la proposta trencadora, mai més ben dit, de dinamitar la plaça de Cuba per soterrar un centre comercial que sustenti una plaça pública. Si la data de presentació d’aquesta “innovadora” proposta hagués estat el 28 de desembre hom pensaria que ens trobem amb la clàssica llufa penjada a l’esquena, però noi sembla que va de debò!

D’entrada ja reconec que no soc imparcial en el meu posicionament. Durant anys i panys, per mi ha estat una tradició anar a comprar a la plaça de Cuba el dissabte al matí (sumeu-hi també més d’un divendres al vespre). Primer acompanyant a la meva mare (una altra de les clàssiques de la zona) i, després, per no perdre la tradició, s’hi va sumar el meu fill. De fet, l’acte de la compra setmanal solia ser l’excusa perfecte per anar a esmorzar (de forquilla que quedi clar), posar-nos al dia de les novetats de la setmana i fer-la petar amb amics, coneguts i algun saludat. Des que visc a Canet, aquesta tradició s’ha tornat més esporàdica però no em costa gens declarar-me un entusiasta d’aquest mercat tant nostrat. D’aquest i de tants altres (recomano la Boqueria de Barcelona especialment en èpoques nadalenques).

Els mercats han estat durant anys i panys llocs d’intercanvi, trobada, xafardeig i brogit. Pertanyen a la tradició mediterrània per excel·lència i tot i que la seva vida ha canviat amb el temps (alguns han tancat portes, d’altres van fent la viu viu i fins i tot n’hi ha que esdevenen pols d’atracció importants i són rentables econòmicament) potser val la pena aturar-se un instant i reflexionar.

El mercat de la Plaça de Cuba, en el seu dimensionat actual, no acaba de funcionar. Aquesta situació no és nova, ja fa anys que s’arrossega. Horaris pensats per èpoques pretèrites, parades tancades i una estructura arquitectònica que dificulta la possibilitat d’encabir-hi serveis logístics moderns no són bons auguris per una salut de ferro. Dinamisme, això si, els dissabtes al matí amb les parades que s’instal·len als entorns. Es podria millorar aquesta situació? La veritat és que no cal esmerçar molts esforços en imaginar solucions miraculoses donat que ja hi ha qui se n’ha sortit (Barcelona seria l’exemple més paradigmàtic) i, per tant, és relativament senzill observar com ho han fet els altres i aplicar la recepta ben adaptada a la realitat mataronina. D’estudis i treballs per reflotar el mercat se n’han fet tots els que vulgueu. Cal posar mans a l’obra i, sense necessitat de recórrer a la demolició rehabilitar el mercat i dotar-lo d’aquells elements que el facin atractiu pels consumidors i viable pels que s’hi vulguin guanyar la vida. Repeteixo, aquesta opció és factible i, si no, doneu un volt pels mercats de Barcelona. Allà no els ha calgut la dinamita que proposa el PP.

El Guadiana

Foto: desembocadura del riu Guadiana

A Mataró i a tants altres llocs hi ha debats tipus Guadiana. Apareixen, desapareixen i tornen a aparèixer de forma cíclica. Normalment perquè al darrera tenen suposats lobbies (encara que a vegades unipersonals) més o menys articulats, amb capacitat d’altaveu que, fonamentalment per interessos propis, alimenten una i altra vegada la polèmica. Al llarg de la meva vida de, permeteu-me la llicència, cronista, he escrit una i altra vegada sobre el comerç amb visió crítica sobre determinats postulats i sempre posant sobre la taula propostes que, al meu entendre, poden ser beneficioses per tots els que interactuem en aquest àmbit.

Per fer memòria només em referiré a dos temes del passat per, a continuació, anar al gra. Ja fa anys i panys a Mataró es va liar la de Déu amb la possibilitat que una gran superfície s’instal·lés a la ciutat. Botiguers en peu de guerra van aconseguir foragitar l’enemic que va acabar instal·lar-se al municipi del costat, a Cabrera de Mar, amb els consegüents beneficis per aquesta població en termes d’ocupació laboral (IBIs i IAEs a banda) i amb peregrinació constant dels soferts consumidors mataronins que trobaven, just al costat de casa, allò que aquí se’ls va negar. Aquesta batalla la vam tornar a viure amb el Mataró Parc tot i que aquesta vegada es va aconseguir instal·lar a can Capgròs. I encara hi són uns i altres. Alguns diran que aquest tipus de comerç no és nostrat però d’altres pensem que l’increment de l’oferta beneficia aquells que tenim el rol de consumidors.

L’altra batalleta a la que volia fer esment fou la peatonalització de determinats carrers del centre i, en especial, la Rambla i la Riera. De nou botiguers en peu de guerra per salvaguardar el pa i la sal. Cal preservar la prerrogativa que el cotxe arribi fins a les portes no sigui que es “desertitzi” el centre. Passats els anys els beneficis per la ciutat són innegables. La desertització la deixarem pel Sahara, els espais i les persones guanyen en qualitat de vida i, amb boca petita, més d’un comerciant et reconeix que aquella mesura va ser un encert.

I avui tornen a sonar tambors de guerra quan s’anuncia que s’instal·larà a casa nostra una “locomotora comercial”, eufemisme que fa pensar en un operador comercial amb cognom britànic. Aquesta vegada, a més, n’hi ha d’altres que han desenterrat les destrals de guerra obrint-se un segon front: el del patrimoni. En el fons, estic content, si fins fa quatre dies els del partit de les pedres a Mataró erem quatre gats comptats, ara va i resulta que hi ha multituds que s’apunten a la defensa numantina. Vull creure que no serà una flamarada d’estiu i que els tindrem sempre enarborant la bandera del nostre esplendorós passat, fins i tot després de les eleccions municipals (algun malpensat, ves home ves, diu que uns quants d’aquests es mouen amb interessos electoralistes. Jo no m’ho puc pas creure!). Però no perdem passada que d’aquest tema ja n’he parlat anteriorment. És positiu o no per la ciutat remodelar un sector de la trama urbana amb la implantació d’un eix comercial amb vocació d’estirar el centre històric? Per mi evidentment que si. I no només perquè seguint la lògica anteriorment exposada ens beneficiarà als consumidors d’aquesta ciutat. Repeteixo la idea més que contrastada que a major competència millors preus i possibilitats de remenar i triar. Ja entenc que a alguns botiguers els emprenyi que se’ls planti un nou competidor. Solen ser aquells que viurien permanentment en el món del monopoli (sempre i quan l’ostentessin ells) amb tothom passant per la seva única caixa. La majoria, per sort, ja fa anys que han entès que competir en un mercat no captiu significa espavilar-se i cercar avantatges competitives del tipus valor afegit, especialització... (els manuals d’economia van plens d’estratègies a adoptar).

Però és que molts comerciants (canvi de paraula per denotar modernitat) també han entès que una superfície d’aquestes característiques genera oportunitats de negoci (atracció de major número de clients potencials) que cal aprofitar. I més si tenim en compte que aquesta instal·lació va acompanyada d’un paquet de mesures destinades a millorar l’urbanisme de la zona i, per tant, a fer més atractiu aquest eix. És veritat que la mobilitat de la zona es veurà incrementada i no només per la gent que es desplaça a peu sinó també per vehicles. En aquest sentit, de la mateixa manera que es va fer quan es va peatonalitzar la Riera i entorns, caldrà dotar les proximitats de la zona de places d’aparcament públic que complementin les que, de ben segur, construirà l’operador comercial sota casa seu (diem-ne per exemple aparcament de la plaça Occitània) i segurament millorar les freqüències de pas del transport públic que circula per la zona.

Però ja posats, deixeu-me dir que estic d’acord amb el projecte no només pels beneficis urbans, comercials i de majors oportunitats pels consumidors sinó també per la generació de nous llocs de treball que suposarà per la gent de Mataró (1.000 noves ocupacions no són gens menypreables) i perquè l’operació permetrà finançar part de la necessària posta a punt de Can Marfà. Alguns diran que això és la torna i que tindrem més contractes – brossa a la ciutat (serà que la gent que actualment treballa en el comerç, diem-ne sector tradicional, tenen sous per tirar cohets?). És una manera de veure-ho que no coincideix amb la meva.

Records

Foto: ombra d'una figuera

Cap de setmana prolífic en notícies diverses. Tanmateix les deixaré aparcades per més endavant i avui em centraré en un esdeveniment nostàlgic que em toca de prop. Diumenge al matí. Enfilem N-II Canet – Mataró. Donem alguna que altra volta a l’entorn de l’antic hospital per aparcar (l’alternativa 1 ha fallat. Algú em pot explicar com és que l’aparcament de Can Xammar registra un complet a les 11 tocades del matí?). Enfilem a peu per carrers plens de records d’infantesa (fins als 5 anys vaig viure a les Espenyes en una casa que avui, glòria al progrés, ha passat a millor vida per agençar la zona). Arribem al Foment tard. Merda, fa estona que han començat, la sala gran és plena a vessar i ens toca recorre a la petita on un televisor de pantalla plana retransmet en directe l’acte. Cares conegudes. Algunes fàcils de reconèixer (que bé que tracta el temps a alguns i, que malament a altres!!!). Al cap d’una estona el meu fill comença a posar aquella cara de “què cony fem aquí parats tanta estona?”. La meva dona, procliu a escapolir-se de qualsevol acte amb, com diu ella, un cert to “cumba”, se l’endu a donar voltes per la Riera i la Rambla. Em quedo de peu mirant la tele, l’Espartac Peran, fent de conductor (això del trànsit ja li va). Mestres, pares i antics alumnes explicant batalletes. Quasi bé no se sent res, però fent volar la imaginació els records tornen amb fluïdesa. M’hi vaig passar des dels 22 mesos (corria l’any 1967) fins als 13. Estic parlant, com no, de l’acte de presentació del llibre que recull la història de l’Anxaneta, des de la seva fundació fins que va integrar-se a la xarxa pública.

Em sento orgullós de ser un ex alumne d’aquesta escola. En tinc un record entranyable i un agraïment absolut als meus pares per haver-m’hi portat. La prova del nou és que, de petit, quan estava malalt plorava perquè no podia anar-hi. Allà vaig imbuir-me d’uns valors que encara perduren. Potser vaig sortir-ne més coix de coneixements que d’altres que havien anat a altres escoles (a primer de BUP, al Campeny, em va tocar passar-ho malament amb alguna que altre assignatura) però vaig aprendre, per sobre de tot, a ser persona, a tenir consciència crítica i a entendre, com diu el meu pare, que per aprendre no calen grans instal·lacions, sinó una figuera i un bon mestre (de collita pròpia hi afegeixo allò de “i excel·lents companys”).

Acabat l’acte, desfilada fins a l’escola. Hi entro pel Camí Ral, tot i que no puc resistir la temptació d’acostar-me fins al barri blau, d’ensenyar-li al meu fill els racons on jugava de petit i ell triga poc en imitar-me. Es troba amics seus i desapareix del mapa. La meva dona, aplicant el seu fantàstic sentit de l’humor, se n’enfot de les instal·lacions (“I la piscina? No en tenieu?”). Retrobo antics mestres i vells amics (pocs de la meva classe: la Marta, la Judith, l’Anna, l’Eva, en Martí, en Xevi).

Cal dir que fa poc, gràcies a la tasca impagable de l’Eva, es va organitzar un sopar d’antics alumnes del meu curs. El primer des que vaig sortir de l’escola! (jo també m’aplico el mea culpa). Quasi bé hi erem tots. Si bé amb alguns ens hem anat veient amb més o menys freqüència, oi Carme?, a d’altres feia més de 20 anys que no els veia. Sopar emotiu (a altes hores ens van acabar fotent fora del Caminetto, per allò que els hi tocava tancar i anar a dormir), amb records i anècdotes una darrera l’altre, amb fotos en blanc i negre (alguna de meva podríeu estripar-la sense massa remordiments. Gràcies) i amb ganes de repetir-se amb una freqüència raonable (com a mínim una vegada a l’any).

Quasi bé a les dues sortim disparats. Tenim un dinar a Arenys i també arribarem tard. L’Anxaneta queda enrera, però sempre la portaré al meu cor (reconec que la frase és cursi, però és el que sento).

Dormilegues en acció

Hi ha notícies que tenen un què, d’altres que val més oblidar ràpidament i algunes que sobten (és allò que els periodistes sempre expliquen de la persona que mossega el gos). Avui, només llevar-me i havent fet repàs, via internet, dels diaris, m’ha sorprès agradablement llegir el que considero la notícia del dia. A França volen legalitzar la migdiada!!!!!! Fantàstic. Si això prospera hauré de plantejar-me seriosament donar el salt al país del costat per gaudir d’un privilegi d’aquesta magnitud. A no ser que acabi passant allò tant típic d’aquí, que les bones iniciatives acaben arribant tard per la via de la còpia.

A qui no l’hi ha passat més d’una vegada allò d’arribar a la feina, just havent dinat, amb els macarrons encara mig coll avall, i començar a notar que el cap pesa, les parpelles, atenent a la força de la gravetat, cauen de forma inexorable i la mínima concentració necessària per fer allò pel que et paguen se’n va en orris. Davant d’aquesta situació, combatuda tradicionalment amb dosis més o menys altres de cafeïna o aplicant tècniques d’autocontrol, no seria més senzill fer una becaineta de deu minuts i sant tornem-hi? Però si resulta que, com diu la notícia, hi ha estudis científics que diuen que això és beneficiós per la “concentració i la seguretat en el treball”. D’acord, com sempre caldria regular-ho mínimament i apel·lant al sentit comú. Ja m’imagino alguna que altre tibantor en la negociació col·lectiva per la voluntat d’habilitar una sala amb llits i els fumadors emprenyats perquè ells, si els deixen, han de sortir al carrer i passar fred o calor. I la becaina, de quanta estona, comuna per a tothom o individualitzada? Caldria habilitar una partida en el pressupost per adquirir taps per no perjudicar els d’orella fina (sempre hi ha qui ronca!)? Certament un assumpte complex però que val la pena encarar i més si tenim en compte que, qui més qui menys, portem una vida lleugerament accelerada.

També és curiós que aquest tema hagi sortit a la palestra aquí al costat i nosaltres, que tenim reputats especialistes en el tema de la son, continuem dormint a la parra (una anècdota, el veterinari del meu poble d’adopció és clavat al Doctor Estivill. Potser físicament la semblança fluixeja, però si el sentíssiu parlar diríeu que està a punt d’agafar la guitarra i cantar-vos una nana, per no dir el "mou senyor" que encara és més "cumba").

Va d'alcaldables (2)

Les properes eleccions municipals seran diferents, ni que sigui perquè a Mataró tindrem un reguitzell de cartells electorals amb cares noves. La tant políticament correcte renovació (per motius ben diferents a totes les opcions) sembla que s’imposa per sobre de la continuïtat d’aquells que ja hem vist altres vegades a la foto. Diuen els que en saben que això està bé, que dóna aire fresc, noves idees i maneres de fer. Deu ser veritat tot i que, en alguns casos amb nom i cognoms, qui subscriu aquesta opinió en té els seus dubtes.

Del candidat socialista, el meu que quedi clar, no toca parlar-ne avui. Ja ho vaig fer en un post anterior i, per tant, avui passarem llista a la resta (si més no als que han manifestat la seva voluntat d’encapçalar una opció política i, com a tals, han estat més o menys escollits pels seus correligionaris de partit). Per no aixecar suspicàcies ho faré de major a menor d’acord amb els resultats electorals de les darreres eleccions municipals.

Començarem per tant per CiU, que presenta nou alcaldable en la figura d’en Joan Mora, conegut empresari mataroní del sector de les tecnologies de la comunicació, amb residència fixada a Cabrera de Mar i que, al meu entendre, no ha començat amb massa bon peu la cursa electoral. El successor d’en Pim Esperalba i tants altres candidats convergents (que no d’Unió) s’ha saltat a la torera la consigna d’anar a cal notari per legitimar pactes post electorals i ja ha manifestat obertament la seva voluntat d’entendre’s amb el PP. Si eliminem el factor nacionalista, la dreta és la dreta tot i que en aquest cas s’ha d’agrair que ens han estalviat la pantomima d’en Mas, però no el jugar a l’ara no, ara si (on és la credibilitat?). L’altra perla amb que ens ha obsequiat el candidat convergent és la seva voluntat de compaginar feines si surt escollit alcalde. Home, que un alcalde d’un poble petit pugui compaginar tasca pública i privada s’entén perfectament, però, ara bé, que algú que vulgui prendre’s amb seriositat la tasca de pilotar una ciutat de més de cent mil habitants, pretengui dedicar-li les poques hores que li deixa la seva activitat privada em sembla una manca de respecte per la ciutadania. I el truc d’ensabonar als funcionaris dient que aquests ja penquen és feble si atenem a la diferència entre el rol polític i el de treballador de l’administració pública. Per cert, de programa, és a dir, d’allò que proposarà per la ciutat encara no se’n sap res de res.

En Paulí Mojedano acaba de ser nomenat alcaldable pel PP. A títol personal me n’alegro per ell. Tot i estar ideològicament a les antípodes d’aquest qui escriu, fa molts anys que ens coneixem i el considero un bon amic. Estic convençut que hi posarà els cinc sentits, la màxima il·lusió i tota la capacitat de treball de que és capaç. Malgrat tot té el llistó molt alt (en bona part per la tasca feta per un altre “animal polític” de la ciutat, en Joan López). De moment, tot previsible. Ha llençat “la floreta” que CiU ha recollit i, de moment, pels missatges que van arribant a l’opinió pública, sembla que tornaran a anar amb les velles idees de sempre com a bandera electoral (privatitzar la cultura, reformar el pla general per atacar les Cinc Sènies...). Només una qüestió em preocupa: que no es mimetitzi dels seus correligionaris Acebes i Zaplana. Per justificar l’injustificable no si val tot! Conclusió: al final votar CiU o PP servirà pel mateix.

ICV sembla que opta per repetir, amb en Jaume Graupera, cartell electoral després d’un procés intern no exempt de tensions. En Jaume és l’únic candidat que repeteix de les eleccions del 2003 i té bagatge polític a les seves esquenes. Si bé l’obra de govern i l’experiència haurien de pesar, amb ICV mai se sap!

Els d’ERC no només no repeteixen candidat sinó que en el que va de mandat ja han tingut tres cares visibles. Finalment, a en Francesc Teixidó li correspondrà il·lustrar el cartell electoral i posar el ciri de torn a Santa Rita per mantenir una base electoral fidel que voti especialment en clau ideològica i de partit.

A partir d’aquí s’acaben les forces polítiques amb representació institucional i s’obre el ventall d’altres opcions que poden concórrer a les eleccions. Els que ho tenen més clar, doncs ja han escollit candidat i “consort” (curiosa la fórmula, no creieu?) són els de la CUP, que de nou es presenten a les municipals intentant esgarrepar el màxim de vots a les dues formacions amb més component nacionalista (ERC i CiU). Han deixat a la recambra el pastisser major del regne i han apostat pel seu lloctinent habitual. El discurs, per molt progre que pugui semblar a primer cop d’ull, no deixa de ser certament immobilista i basat en l’estratègia del no, no, no i més no.

De l’Alternativa Vecinal (els de la pancarta i l’insult), de Ciutadans (els del candidat en pilotes) i d'altres que per higiene democràtica no esmentaré encara no han arribat notícies contrastades de la seva possible presència als comicis. Queda poc temps de marge. Aviat ho sabrem.

Aigua

A Mataró tenim un actiu silenciós que no genera informació a no ser que algun ciutadà obri l’aixeta i s’adoni que no raja res o perquè ens trobem algun carrer tallat amb operaris estenent tub de diàmetre considerable. Parlo d’Aigües de Mataró, SA, l’empresa municipal que s’ocupa de l’abastament i el sanejament de la ciutat. Els que som de Mataró, per motius professionals ens movem a l’entorn del món de l’aigua i tenim la sort de poder assistir a conferències, seminaris, congressos o altres esdeveniments que impliquen anàlisi o debat sobre aquest recurs fonamental per a la vida, podem veure i sentir amb orgull com la gestió d’Aigües de Mataró és referent a Catalunya. I no ho dic atenent només al balanç econòmic de l’empresa o a l’equip de professionals que hi treballa, sinó fonamentalment pel que fa a l’eficiència de la xarxa que gestiona i a l’estalvi del recurs. A vegades no cal caure en el parany de mirar enfora per lloar aquells que fan bé les coses. N’hi ha prou amb mirar-se el melic!

Aquesta realitat (que no lloança) bé a tomb d’un aspecte que em preocupa de fa temps. El cada vegada més ferm sentit “ecologista” que impregna les societats modernes ha posat sobre la taula el debat del canvi climàtic. Sobre aquest tema s’ha vessat molta tinta i hores d’ara, en la comunitat científica, no hi ha una postura unànime i clara. El que si que és ben cert és que l’emissió de gasos d’origen industrial s’incrementa en comptes de disminuir (només cal donar una ullada al parc mòbil per entendre-ho o als creixements dels països occidentals als que s’han sumat les potències emergents). Si a aquest debat hi afegim que la sensació de bonança climatològica (que preocupa especialment al millor meteoròleg dels que es fan i es desfan al Maresme, el bon amic Quim Serra) que hem tingut aquests darrers mesos (sembla que avui per fi arriba l’hivern!) podem concloure que alguna conseqüència negativa pot derivar-se de tot això.

De fet, aquesta prolongació de la tardor que estem patint pot tenir conseqüències a curt termini per tots nosaltres pel que fa a la disponibilitat d’aigua. És de sobres conegut que els que vivim a l’arc mediterrani som deficitaris d’aquest recurs i ens hem de buscar la vida per aconseguir-la lluny dels nostres territoris d’hàbitat. A Mataró, per exemple, disposem de l’aigua del Ter (amb la consegüent emprenyada, explicitada més o menys obertament, de la gent de Girona que sovint veu com l’aigua que discorre, en bona part, per les seves contrades emigra cap a l’àrea de Barcelona -8 m3/s- tot deixant un petit rajolinet per ells) i en èpoques de sequera ens toca patir (no cal anar massa lluny, recordeu l’estiu del 2005?).

Què dir d’aquest riu? D’entrada que en els darrers temps els cabals que hi circulen s’han reduït, de la mateixa manera que també ho han fet els nivells d’aigua subterrània però, ai, ai, ai, el consum s’ha incrementat. Amb bonança climatològica, sense quasi pluges (al 2006 un 25% menys que la mitjana dels darrers 10 anys) i neu (fins ahir la imatge dels Pirineus feia pena i les estacions d’esquí estant patint una de les seves pitjors temporades) els embassaments comencen a estar en situació complicada i les restriccions poden preveure’s a mig termini. Una vegada més es posa de manifest que cal actuar amb diligència per resoldre el tema de l’abastament d’aigua a Catalunya (i el seu cost real i l’associat) i evitar (o minimitzar) episodis de sequera com els que, malauradament, ens comencen a afectar massa sovint. I, a nivell local, tal i com fa Aigües de Mataró, cal orientar la gestió hídrica a minimitzar les pèrdues de la xarxa i, sobretot, a sensibilitzar la població vers un consum responsable (dit ras i curt, estalviar tota l’aigua que es pugui). Sinó ho fem així, acabarà passant allò que l’aigua no raja i tindrem un problema. Bé, sempre hi haurà qui, per solucionar-lo, s'encomanarà a Manitú o a la verge de torn, però jo prefereixo apelar a la previsió,la responsabilitat de les persones i la ciència.

Justícia

Aquest cap de setmana s’ha produït una notícia de gran rellevància que afecta a Mataró. Per fi s’ha fet pública la sentència que eximeix de responsabilitats a l’ajuntament i a la Generalitat pel cas de legionel·losi que va afectar al municipi a l’agost del 2002 i que, malauradament, es va saldar amb un centenar d’afectats, dos d’ells morts. És més, es reconeix públicament que l’ajuntament va actuar bé i amb diligència (de la que en puc donar fe tant pel que fa al capteniment de l’aleshores alcalde, Manuel Mas, com del govern –i especialment de l’Oriol Batista en tant que regidor de Serveis Socials-,i de tots els treballadors municipals que no van escatimar esforços en esbrinar la causa i atendre als afectats). Fins i tot em sembla coherent que l’ajuntament avanci les indemnitzacions que el jutge ha fixat.

D’aquest tema, però, em saben greu diferents aspectes que no vull deixar de comentar: òbviament el calvari pels quals els afectats i els seus familiars han hagut de passar, l’ai al cor d’aquells que van ser imputats tot i, com el jutge ha deixat ben clar, fer ben feta la seva feina, la irresponsabilitat d’una empresa que va provocar una alarma ciutadana més que justificada (de fet, ara la causa se centra contra l’empresa Hielos del Maresme, propietària de la torre de refrigeració causant de l’epidèmia) i, per últim, el trist paper d’alguns que varen intentar aprofitar-se de la desgràcia aliena per disparar sense miraments amb l’únic propòsit de manllevar quatre vots per veure si així aconseguien portar la seva demagògia al consistori (per sort els ciutadans, amb el seu vot, els hi van barrar el pas, tot i que van estar a menys de cent vots d’aconseguir-ho. Confio que, si creuen en la justícia, sortiran a la llum pública per demanar les oportunes disculpes).