dimecres, 17 de gener de 2007

Va de patrimoni

Foto: Torre Llauder
El debat urbanístic està de moda. Evident. Tot i que alguns carques i pijoprogrés de pa sucat amb oli apostin decididament per l’immobilisme més ranci, els municipis (grans, mitjans o petits) són espais en constant evolució. Els agradi o no, aquesta ha estat sempre constant. Repasseu-vos la història de Mataró, per exemple, i us adonareu d’una realitat tant evident qui fins i tot fa certa vergonya haver-la d’exposar. De la Iluro del segle I aC a l’actualitat ens contemplen uns quants anyets. D’una ciutat amb una base productiva agrícola hem passat per la industrialització (ai aquest tèxtil de la revolució industrial que ara se’ns en va de les mans!!! I no si val posar com excusa la “plaga” dels xinesos) i, hores d’ara, anem avançat pel camí de la terciarització i d’una certa “reconversió” industrial. De pocs quilòmetres quadrats d’espai habitat entre muralles a la ruptura d’aquestes i a l’expansió. De casetes malgirbades en barris perifèrics (si, si d’aquelles fruit del treball de cap de setmana de molts que durant la resta de dies pencaven com animals a les fàbriques) a pisos de més o menys plantes en una ciutat compacte. Sense equipaments o amb ben pocs a una dotació prou important.

I no barregem la troca. Intentar titllar qualsevol operació urbanística d’especulació és un recurs fàcil que apliquen els immobilistes que curiosament es pengen l’etiqueta de progrés (algun dia algú m’explicarà com es menja això?). I qualificar de corruptes tots aquells que prenen decisions en l’àmbit de l’urbanisme ja em sembla fora de mare. És cert que en aquest país hi ha hagut escàndols monumentals (Marbella és el més paradigmàtic) però la història aquesta d’intentar posar a tothom al mateix sac ja cansa. I si alguns creuen que hi ha coses estranyes que s’adrecin als jutjats i facin el que hagin de fer. En cas contrari agrairé que callin per sempre.

Fet l’incís tornem al tema. És llei de vida. Evolucionar per adaptar-se als temps (si ho fem les persones, com no els espais on vivim?). Hi ha límits, però, per la transformació urbanística de la ciutat? Evidentment. Aquells que disposa el Pla d’Ordenació Urbana vigent. Que hi ha altres models aplicables? També evident. Hi ha qui sempre ha reivindicat que la ciutat ha de créixer per la banda de les Cinc Sènies (PP dixit), altres han evolucionat i han deixat de banda posicions d’aquest estil (momentàniament? Per què és políticament correcte? Algun dia CiU ens ho explicarà). Un o altre model s’aplica en funció de la suma de vots i de les aliances polítiques que s’estableixen al ple municipal. Actualment hi ha vigent (amb els vots del PSC i IC-V) el què servidor defensa i que es basa en un model de ciutat equilibrat a partir de tres terços de sòl (urbà, agrícola i forestal). Òbviament, l’urbà evolucionant en funció, com deia abans, de les necessitats que els nous temps van posant de manifest.

Aquesta postura no és ni molt menys contradictòria amb una ferma voluntat de preservar les nostres senyals d’identitat arquitectònica (les poques que tenim, doncs com ja he explicat en
anteriors ocasions Mataró és una ciutat que s’ha anat sobreposant en el temps i els nivells de sensibilitat amb allò “antic” també han anat evolucionant). Ara bé, davant la polseguera que s’ha aixecat amb la descatalogació
de la fàbrica Fàbregas i de Caralt, potser si que cal dir-hi alguna cosa no sigui que acabi triomfant la tesi dels “contra tot”, dels “diem no al que faci falta” (per què serà que sovint són els mateixos?).

Parlem primer del Catàleg del
Patrimoni Arquitectònic. Primera dada: a Mataró s’ha redactat i, posteriorment, actualitzat (amb les aprovacions pertinents dels òrgans corresponents). Segona dada: existeix una comissió plural que treballa en aquest àmbit. Tercera dada: si s’ha actualitzat deu ser perquè legalment es pot fer i perquè hi ha circumstàncies que han propiciat modificacions. Quarta dada: quan es redacta un document d’aquesta natura es tendeix a catalogar en excés i sovint amb nivells de protecció el més alt possible amb el benentès que sempre hi ha temps per rectificar (si no es fes així ja us podeu imaginar el destí de molts immobles). Cinquena dada: aquests documents no són immutables. Com tot, evolucionen en funció dels temps. Enlloc es diu que han de ser permanents i inalterables sinó que, com deia abans, la pròpia legislació preveu com s’han de fer les modificacions.

Parlem ara de la fàbrica Fàbregas i de Caralt. És evident que aquesta forma part de la tradició industrial de la ciutat i, per tant, obeeix a un determinat moment històric i a una manera de fer. Estic convençut que si en el seu dia es va incloure en el catàleg fou obeint a la lògica de “protegir en excés” i més si tenim en compte que a Mataró com aquesta fàbrica n’hi ha d’altres i molt més significatives (posem per exemple Can Marfà, protegida i hores d’ara amb un us concret a desenvolupar-se en el futur, és a dir, amb dotació de continguts i benefici social per la ciutat, o de la fàbrica Fontdevila i Torres on s’hi construirà una escola). I no m’estendré més parlant de l’estat de conservació amb que es troba.

I, per últim, fem referència a l’
operació urbanística que ha de millorar el sector de la zona en qüestió (carrers Goya, Torrijos, Algons XII i Miquel Biada) amb un centre comercial (diem-ne Corte Inglés), un nou equipament escolar, zones verdes i habitatges. La pregunta és ben simple. Val la pena reformar un sector de la ciutat que en el seu dia (ja fa anys i panys) es va projectar com a zona industrial per donar cabuda als nous usos que es requereixen? La meva resposta és un rotund SI. Primer perquè la vinguda del Corté Ingles ajudarà a dinamitzar el comerç de la ciutat tot estirant el centre històric. Segon perquè directament i indirecta són més llocs de treball per la ciutat. Tercera perquè s’incrementarà el parc d’habitage protegit. Quarta perquè s’aconsegueixen recursos econòmics per invertir a Can Marfà (com a quedat ben clar, des del meu modest punt de vista, immoble amb molta més cara i ulls que la fàbrica Fàbregas i de Caralt). Cinquena perquè la ciutat no perd un edifici amb un interès arquitectònic que faci trontollar la memòria història (no és ni molt menys comparable a alguns bens culturals d’interès nacional o local insubstituïbles pel seu valor històric). A partir d’aquí tot és legítimament opinable, però si us plau, es recomanable informar-se abans de recórrer a les essències com a únic argument.