Quo vadis Iluro?

 
Llegia no fa massa dies les conclusions de l’estudi “Perfil de ciutat” on deu ciutats mitjanes de Barcelona, entre elles Mataró, analitzen i comparen diferents aspectes comuns (demografia, economia, ocupació...). Entenc que, entre altres qüestions, aquesta és una bona iniciativa per, després d’aplicar-ne una anàlisi DAFO rigorosa, ajudar a prendre decisions (fonamentalment des de l’àmbit públic) per posicionar-se en el territori.

Dos aspectes sobresurten de Mataró: L’alt índex d’atur i l’elevat cost de l’habitatge. Sigui Mataró, sigui Santa Perpètua de la Remoguda, és evident que un i altre obeeixen a dinàmiques que en bona part s’escapen dels bons propòsits dels ajuntaments de torn (seria allò de amb la lògica del mercat hem topat!). Tanmateix, però, i essent molt conscient dels minsos recursos i competències amb que compten les administracions locals (i més en la situació econòmica convulsa en què estem inserits) alguna cosa cal fer més enllà de proclames i discursos més o menys elegants.

De fet a Mataró fa anys i panys que estem en crisi. La ciutat industrial del segle XX (per no anar més enrere) ha vist com el seu producte emblemàtic (el gènere de punt) se n’anava en orris mercès a la poca capacitat d’adaptació a les noves realitats econòmiques. Calçotets amb poc valor afegit i camisetes d’estar per casa s’han anat veient substituïts en els mercats locals i internacionals per d’altres amb etiqueta de made in el món mundial. Conclusió: Quan un competeix únicament en base al cost es té tots els números perquè acabi venint algú amb preus inferiors i adéu a la mamella.

Però aquí no passa res. El gènere de punt/tèxtil no tira? Doncs pugem al carro de la construcció i transvasem ma d’obra poc formada d’un sector a l’altre (però si un dels problemes més importants continua essent el baix nivell de formació!). Paral·lelament l’ajuntament (més sol que la una perquè aquí no es mulla ni quasi Deu) posa sobre la taula el projecte Tecnocampus com a alternativa a una situació econòmica més que preocupant. S’aprofiten actius importants de ciutat (Escola Universitària Politècnica de Mataró) i el boom econòmic de les punt com per apostar per la indústria i els serveis basats en les tecnologies de la informació i la comunicació. Procés llarg (la inversió és elevada i cal periodificar-la) i aviat veurem si respondrà a les expectatives de diversificació el teixit empresarial, captació de noves empreses i creació d’ocupació. De fet, si només es queda en un nou i flamant edifici universitari sumat a la concentració de negocis ja existents poc s’haurà aconseguit.

Passa el temps i arriba la crisis financera i econòmica (construcció i indústries auxiliars es desinflen), que se suma a la del gènere de punt, i l’atur vinga cap amunt. Això si, tenim en l’horitzó (llunyà tal i com estan les coses amb el merder de Can Fàbregas) el Corte Inglés amb els seus mil llocs de treball directes i indirectes. Però si aquesta ha de ser la nova revolució industrial que salvarà l’economia de la ciutat em sembla que anem apanyats.

Considero que la prioritat de l’agenda política actual ha de ser reduir la taxa d’atur a límits sostenibles i aquesta és una tasca poc amiga del curt termini i molt de la creativitat de la societat civil (diguis empresaris o futurs emprenedors) i de la pròpia classe política, amb projectes clars, viables i engrescadors. Tecnocampus i Corte Inglés sumen, però cal quelcom més i en el discurs polític d’uns i altres poca cosa es veu més enllà, massa sovint, del partidisme (manca un any per les eleccions i la miopia interessada ja fa estralls). Si es considera que apostar per la diversificació és un bon camí com és que el projecte Mataró marítim (si, si aquell que ha sortit de la imaginació de l’oposició i, teòricament, assumit per tants) ha quedat en el calaix?

Agrairé, i crec que tots els aturats també, que alguns es deixin de marejar la perdiu amb si cal prohibir el vel integral en equipaments públics (deu ser molt important per quedar bé, sense mullar-se gaire, amb determinats sectors que veuen en la immigració tots els mals) i inverteixin més temps en fer servir les neurones per contribuir a superar la situació econòmica actual.

Publicat a Capgros.com. Juny de 2010

El dia dels innocents (2)

Seguint el fil conductor del post d’ahir, i abans d’entrar en matèria, deixeu-me incidir un xic més, encara que sigui breument, en el tema allà exposat. La incògnita de si el govern de Catalunya i el principal partit de l’oposició (PP i Ciutadans mengen a part) eren capaços de posar-se d’acord en una proposta de resolució que insti a la renovació del Tribunal Constitucional ja s’ha esvaït. Sembla que avui el Parlament l’aprovarà amb els vots de PSC, CiU, ERC i ICV. Però, aquesta mesura servirà per alguna cosa més enllà del quedar bé? Imagineu-vos que PSOE i PP es posen d’acord i accepten la proposta (tot i que em costa molt d’imaginar perquè, en el fons, a uns i altres ja els està bé la situació actual), algú pot garantir que un nou Tribunal Constitucional no retallarà l’Estatut? I és que el problema de fons bé viciat d’origen. Com pot ser que un text aprovat pel Parlament, el Congrés i el Senat sigui inconstitucional? És que els nostres polítics i els seus assessors jurídics no han vetllat perquè s’ajusti a la norma? I el més greu, com pot ser que un Estatut referendat pel poble de Catalunya pugui ser qüestionat per un tribunal? Però la sobirania no resideix en el poble? Conclusió: ho canviem la Constitució o tots aquells que han presentat el recurs es desdiuen i el retiren.

Anem a l’altra innocentada. Ara va i CiU de Mataró anuncia, amb bombo i platerets, que el PSC de Mataró s’apropia de la imatge institucional de l’ajuntament en base a l’argument que utilitza el color vermell en determinats casos. La resposta que han rebut és de manual i és que el tema té la seva gràcia. Entendria que, com marquen els cànons,insistissin en allò que els partits d’oposició fan, que no és altra cosa que criticar la publicitat institucional que tot govern realitza per explicar la seva obra (faltaria més que no es pogués fer!), tot i que quan assoleixen el govern ells també ho fan. Ara bé d’aquí a insinuar que la utilització d’un color implica una dosi de publicitat subliminal (com aquella que veiem en pel·lícules o sèries de televisió quan, com qui no vol la cosa, ens apareix una ampolla de cervesa, col·locada ben estratègicament, amb una determinada marca, el nom d’un super o aquell cotxe que a tots ens agradaria tenir) és, com a mínim, insultar la intel·ligència de la gent o demostrar que qui afirma aquesta aberració veu fantasmes per tot arreu on trepitja. Ja posats, i portant l’argument fins a l’absurd, no serà que Vodafone o Caixa Catalunya (amb clar color corporatiu vermell) són sociates? Haurem de liquidar tots els albatros, gavines o cormorans que poblen les nostres costes, no sigui que associem aquesta bèstia marina al PP i tinguem temptacions electoralistes (què hi diran els ecologistes?) o potser millor pintar totes les taronges (un dels colors corporatius de CiU) que es produeixen a Terres de l’Ebre de color menys sospitós, no sigui que cada vegada que en comprem ens vingui al cap la imatge del “guapu” de torn (ai amb els pagesos, que ja em temo la tractorada per l’increment del cost unitari fruit de l’aplicació del colorant alimentari de torn). I ja posats, eliminem de tots els manuals escolars la típica foto de les piràmides d’Egipte, que els d’ERC s’han apropiat de la seva forma per inserir-hi les seves sigles (sempre podran substituir-la per algun element simbòlic català estil rotllana sardanística). Alguna tonteria més? No sé si la brillant idea l’ha cultivat el Sr. Mora tot solet o si ha estat assessorat per alguna ment brillant i lluminosa, però si us plau, si teniu intenció d’algun dia guanyar les eleccions a l’Alcaldia, seguiu per aquest camí que, de ben segur, assolireu l’èxit.

El dia dels innocents

Cada vegada tinc més la sensació que el dia dels innocents ja no se celebra només cada 28 de desembre sinó que hem estat capaços d’exportar aquesta data tant nostrada a molts més dies del calendari. De fet, aquests últims dies n’hem tingut exemples a tort i a dret i a diferents nivells. Analitzem, per il·lustrar-ho, un cas de país i, deixem-ne per més endavant un altre de local (no puc estar de somriure amb la darrera tonteria que els de CiU de Mataró han esbombat als quatre vents. Poca feina o pixant fora de test?):

Comencem amb la broma del dia 16 d’abril d’enguany sobre la sentència nonata del Tribunal Constitucional respecte al recurs presentat per, entre d’altres, el Partit Popular o el Defensor del Pueblo a l’Estatut de Catalunya. Renoi amb el Tribunal de marres!!! Tot plegat sembla un disbarat de cap a peus.

Fem una mica d’història: tot va començar al 2005 quan el Parlament de Catalunya aprova, després d’un llarg procés de tramitació i per ample majoria (només s’hi oposen els 15 diputats del PP) la proposició de llei orgànica de reforma de l’Estatut de Catalunya. I el 30 de març de 2006 l’aprova el Congrés de Diputats (vots en contra del PP i abstencions d’ERC, PAR i EA), prèvia retallada de torn (l’amic Rodríguez Zapatero es passa pel folre la proclama més sentida dels darrers temps quan en ple míting del PSC li deixa anar al Pasqual Maragall allò de, tira milles xaval, que t’aprovaré el que decideixi el Parlament de Catalunya. Ja, ja, ja!!! Clar que l’incompliment sempre és pot justificar per allò de la rauxa de les campanyes electorals que, de tant en tant, converteixen afirmacions poc meditades en fum, fum, fum. Al 10 de maig del mateix any, el Senat també l’aprova sense tocar-ne ni una coma i el 18 de juny el poble de Catalunya l’aprova en referèndum (73,9% de vots a favor i amb una participació que ratlla el 50%). L’Estatut, per tant, entra en vigor el dia 9 de juliol de 2006.

I aquí comença el periple. El 31 de juliol el PP presenta el seu recurs d’inconstitucionalitat, el 19-20 de setembre se’ls hi suma l’Enrique Múgica, Defensor del Pueblo i amb color polític ben clar, i posteriorment el propi Tribunal Constitucional admet a tràmit els recursos. Pel camí comencen les recusacions de magistrats (per part del PP, del govern de l’Estat i de la Generalitat) i el traspàs d’un dels seus membres. I apali, vinga produir propostes i més propostes de sentència que no arriben a port. I quasi quatre anys després, la feina per fer.

Poca conya, el procés ha estat el que determina l’ordenament jurídic vigent. Ni més ni menys. De la mateixa manera que, atenent-nos a aquest principi, el Tribunal Constitucional és competent (tot i caducat, retallat i recusat) per pronunciar sentència. Ara bé, èticament o moral, aquesta tropa de polítics juristes estan legitimats per fer-ho? Des del meu punt de vista alguna cosa falla. I no només faig referència a les lleis que permeten aquests disbarats sinó també al sentit comú. De fet, imagineu-vos que a la vostra feina (aquella per la que us paguen a finals de mes) us encarreguen un projecte i hi esmerceu no el temps necessari i just sinó el que us doni la gana. És evident que ja serieu al carrer, despatxats per incompetents. Doncs mira, potser que aquells que poden fer-ho acomiadin a aquells que cobren a través dels nostres impostos per no fer la feina (diguis membres del Tribunal Constitucional. Clar que això no és deu poder fer, ni plantejar-ho ja que fins i tot deu ser inconstitucional i si hi ha recurs pel mig no els fotem al carrer ni al segle XXXXI).

El què si he aprés amb tot aquest poti poti és que allò de la independència de la justícia que tant ens expliquen també deu ser, en determinats casos, una broma de mal gust. Més que tribunal constitucional, si ens atenem al seu mecanisme de constitució i de qui en forma part, hauríem de parlar de tribunal políticoconstitucional. I ja se sap, amb dos partits majoritaris antagònics el model es repeteix allà on ens els trobem amb les sigles del partit de torn o sense elles. Altra cosa és la rapidesa de la justícia, de la que millor no parlar-ne no sigui que m’agafi un cobriment. Si fins i tot les tortugues són fórmula 1 al seu costat!

I el que més em preocupa de tot plegat, és que mentre al Parlament de Catalunya sembla que es volen posar d’acord per fer-hi alguna cosa (ja veurem com anirà la cosa, que s’acosten eleccions), que els mitjans de comunicació en van plens i que els tertulians s’esplaien, a la majoria del poble li importa ben poc què està passant. Pareu l’orella a bars, casals d’avis i altres indrets on sol reunir-se la gent i escolteu quins són els temes de conversa. L’Estatut? Ja et fotran, molt per endavant hi va l’atur, la immigració i/o el Barça. Temes, exceptuant l’últim que no deixa de ser lúdic (però, collons, avui s’ha de guanyar a l’Inter i plantar-se a la final de la Champions!), que realment tenen un calat i una transcendència important. De fet, ens trobem davant un atzucac important i si plouen noves retallades estatutàries, ja m’explicareu com es podran portar a terme determinades polítiques des de Catalunya i que ens afecten a tots de ple. Potser que es comenci a explicar en termes de com l’actuació del Constitucional i d’aquells que els emparen (diguis PP diguis PSOE) ens afectarà en el món real (economia, societat...) i no només en l’imaginari col·lectiu (nacionalitats...).

El Ple de les putes

Ja em sap greu, ja, tenir que coincidir amb el PP de Mataró. Hi no ho dic des d’un punt de vista ideològic, que aquí estem a les antípodes, sinó amb les manifestacions del seu cap de grup municipal, en Pau Mojedano (a qui conec des de fa ans i panys i amb qui ens uneix una bona sintonia personal) quan expressa l’absurditat viscuda al darrer ple amb el tema estrella, si més no mediàticament, parlant, que en ell es tractà. Com pot ser que amb el tema dels puticlubs no s’hi anés amb una proposta de resolució conjunta quan sembla que tothom està d’acord que ens trobem davant d’un tema prou important com per afrontar-lo tot units fent força? La resposta, malauradament, es ben senzilla: política de vol gallinaci.

Puc entendre perfectament que l’oposició demani responsabilitats perquè la feina no s‘ha fet prou bé (sobretot el fet de no donar suficient protagonisme al tema, per no dir intentar passar-lo de puntetes) però no que hi hagi qui vulgui aprofitar-lo per fer partidisme de pa sucat amb oli. El tema és prou seriós i complex com per buscar acords entre les forces polítiques, actuar en la mesura que la legalitat li permet al municipi i instar a aquells que poden modificar-la, diem-ne Parlament de Catalunya, a que faci la feina si ho considera oportú. I no oblidem que aquí estem davant de dos debats que se solapen: l’exercici de la prostitució i la situació de les i els (que de putos també n’hi ha!) que l’exerceixen i l’espai on aquesta activitat es desenvolupa.

En el cas de Mataró sembla que el debat s’ha focalitzat sobretot en el segon aspecte, malgrat l’intent de dos partits minoritaris (diguis CUP o ICV). És evident que el ple de l’ajuntament poc pot regular aquest aspecte, però no estaria de més que les seves idees les traslladessin, sobretot en el cas d’ICV, als seus companys del Parlament i del Govern (la Tura, en la seva etapa de consellera d’interior, va començar a abordar el tema i, fins i tot, algun paper va produir al respecte, però curiosament, des que ICV hi és al capdavant, sembla ser que el tema dorm la son dels justos. Clar que en Saura, amb els merders que té, deu considerar altres prioritats).

Sense aquest debat de fons resolt, als municipis els toca viure amb l’ai al cor. I en aquest aspecte, és ben cert que estem davant una qüestió de mides. Si el puticlub és petit, s’aplica el decret de marres i aquí no passa res. Si és gran, tothom a posar-se nerviós. Però em fot la poca traça amb que alguns tracten la qüestió. I aquest és el cas especialment de CiU. En Mora, intentant escombrar cap a casa a qualsevol preu, ens intenta fer creure que l’ajuntament es pot treure les puces de sobre anul·lant la llicència ja concedida per un defecte de forma atribuïble a la seva tramitació. Aquest senyor, que en les seves files disposa d’advocats en exercici, o va mal aconsellat (o dubto) o intenta enganyar descaradament a la ciutadania (més aviat la cosa va per aquí, a veure si en treu algun rèdit electoral). Estic convençut que algú ja li deu haver explicat que, si té raó en la seva argumentació, això no resol res. S’anul·la la llicència però a partir d’aquí ningú podrà impedir a l’empresari de torn que torni a tramitar per l’altre via i a veure qui és el guapo que li impedeix muntar el negoci.

El govern, per la seva banda, i aplicant una estratègia ja coneguda (per què em recorda el culebrot de Can Fàbregas?), ha proposat guanyar temps: es congelen les llicències per elaborar un pla urbanístic que limiti la presència de puticlubs a Mataró. No es resol definitivament el problema però es difumina en el temps i d’aquí en deurà sortir allò de locals més petits i separats en l’espai. Ja veurem com se’n sortiran. Confio que, mentrestant aprofitin el temps perquè el germà gran (el del Parlament) es posi les piles i també legisli clarament, evitant, a ser possible, els clarobscurs del decret actualment vigent.

Em queda un darrer tema a la cartera. El de la CUP posen de relleu certes connexions de l’empresari puticlubero amb l’ajuntament (propietari de la Masia de Can Ribot i de terrenys al sector Iveco-Pegaso). No serà que, pensament malament, aquest senyor a iniciat l’operació puticlubs per negociar, des d’una posició de força, altres interessos urbanístics a la ciutat que li poden comportar una bona plusvàlua? El temps també ens ho dirà.

L'ofici més vell del món

Caram noi, aquells que es passen el dia dient que Mataró no pinta res al món mundial perquè no surt mai als mitjans de comunicació d’abast nacional, darrerament deuen estar garratibats per la presència mediàtica de la capital del Maresme lliure i tropical. Que si la beatificació d’aquell que venia pams de cel, que si el nou culebrot culinari de TV3, que si el recurrent serial de Can Fàbregas, que si els pisos contenidor, que si els puticlubs. Però si fins i tot ahir mateix sortíem al Polònia!

I sobre aquest darrer tema mediàtic, què dir? Primer de tot, allò que més em subleva i que no és altra cosa que la hipocresia de molts que sembla que ara han descobert la sopa d’alls. Afortunadament, en Manel Cusachs s’encarrega de documentar que a Mataró, de puticlubs n’hi ha hagut sempre (i de puteros, no ho oblidem, que sense demanda no hi ha oferta). I fins i tot no cal remuntar-se a la història, només passejar per la ciutat per veure que encara n’hi ha. Sumem-hi allò que el tema de la prostitució, sempre que es pot, es tracta de puntetes i ja tenim caldo gros (curiós, en el cas de Mataró, cap declaració pública de la regidora de la dona).

Legislativament ja s’han encarregat d’explicar-nos que tots els mals deriven d’un decret del govern de la Generalitat al 2002 (2002? Ha plogut des d’aleshores i sembla que ningú ha estat amatent a suprimir-lo, modificar-lo o modernitzar-lo) i de que l’ajuntament no ha fet els deures per comptar amb una ordenança pròpia que reguli allò que pot regular (i que consti que dic ajuntament i no govern municipal perquè si aquest darrer no se n’ha preocupat, tampoc ho ha fet l’oposició a través dels mecanismes que té al seu abast. Això si, de propostes de resolució sobre el sexe dels àngels se’n poden veure a cada ple) i per tant s’ha de basar en l’ordre PRE/335/2003 de la Generalitat que fixa una ordenança tipus.

A partir d’aquí, ens trobem l’empresari espavilat que decideix fer negoci amb el tema i amb una gestió més que deficient de tot plegat.

Tornem anar a pams. Resulta que l’empresari pretén instal·lar dos puticlubs al polígon del Rengle (si, si, just a tocar del Tecnocampus, l’aposta estratègica de la ciutat per modernitzar el teixit productiu. M’estalvio la conya fàcil sobre la ubicació, la clientela potencial i la creació de llocs de treball, que el tema és prou seriós) i ningú se n’assabenta fins fa quatre dies. Què ha passat? Des del juliol de l’any passat, quan aquest senyor comença a tramitar llicències, fins ara, també ha plogut (i força). Secretisme? Absurd perquè és evident que aquest tema acabarà sortint a la llum pública (és difícil amagar un edifici amb connotacions concretes) i que se n’ha hagut de donar compte en comissió informativa (clar que podia haver passat com un mer tràmit i sense que l’oposició fes la feina que li pertoca de mirar-se els expedients per prendre’n posició). Manca de cintura política? Podria ser, és allò de no valorar amb suficient criteri el què tens entre mans. En aquest cas algú ha badat (políticament i tècnica). Clar que en aquest cas sempre és pot optar per buscar un cap de turc (la culpa és de la Generalitat, el tècnic de torn que no ha informat amb suficient diligència al polític, el regidor de l’oposició que intermediava en el tema. Bé, en aquest darrer cas sembla més una cortina de fum per tapar les vergonyes pròpies). Sigui com sigui ja hi tornem a ser. L’oposició (si, si, aquells que tampoc han fet els deures) dispara amb bala i demana caps, el veïns emprenyats fins a la medul·la (puteros a part, a qui li agradaria una infraestructura d’aquestes característiques prop de casa?).

I de la nit al dia, solució sobre la taula. Se suspenen les llicències per decret i tothom a córrer. I el primer que correrà, no ho dubteu, serà l’empresari de torn. Veurem quan triga a portar el cas als tribunals i quina és la resposta d’aquests (recordem que té una llicència atorgada de les dues sol·licitades). Si, malgrat les diferències, ens atenim a algun precedent no puc més que recordar l’amic Carles Rocabert, ex alcalde de Cabrera, i el pa en tomàquet que deu tenir en aquests moments sobre la taula arran de la seva actuació amb cert puticlub (em nego a fer publicitat) situat a peu de la N-II.

I a l’Alcalde de Mataró, en Joan Antoni Baron, finalment l’hauran de fer bomber honorífic, més que res perquè s’està especialitzant en apagar incendis i en posar la cara mentre d’altres fan la viu viu.

Ja us ho fareu (II)

Suposo que es nota que estic decebut amb la política i, per reblar el clau, el que està passant a Mataró no m’està ajudant precisament a activar-me l’optimisme. Ja sé que segurament determinats fets importen a poca gent (si fem números en aquest apartat hi trobarem els de la secció opinió publicada i aquells que tenen contacte directe amb la política, bé per afició, devoció o nòmina. Ras i curt, un percentatge ínfim en un municipi de 120.000 habitants) però clar, si seguim donant determinada imatge pública potser algú (llegeixis projecte polític) acabarà prenent mal (és dir, allò que avui els ciutadans t’han atorgat, demà t’ho poden treure).

De fet, tampoc n’hi deu haver per tant si es té present que la ciutadania “normal” es preocupa per si el seu carrer està ben asfaltat i les voreres són amples, pel pudent contenidor de rebuig que l’hi han clavat just al costat de la seva vivenda pagada, a preu d’or, amb una hipoteca a 40 anys, per si quan arribi a casa amb el cotxe trobarà aparcament just al davant, de si el fill gran podrà practicar futbol al camp municipal de més avall o si el petit entrarà a l’escola bressol, de si podran treure a pixar el gos al parc del darrera sense que els multin per portar-lo deslligat i si, fruit de la crisi, perdran la feina a la construcció i hauran d’anar a treballar de cambrers a Santa Perpètua de la Remoguda amb un sou de puta pena. Preocupacions ben normals i prou raonades com per perdre el temps en batalletes a l’estil de si qui es queda les competències d’en Terradas és en Carlos (que sempre podrà assessorar a l’Alcalde sobre com anar vestit protocol·làriament a un partit de futbol) o Rita la Cantaora, de que la nova regidora serà la Núria Aguilar (alguns malpensats diuen que no la volen. Impossible, si això fos així no l’haguessin posat a la llista, oi?), de si el grup municipal és políticament fort o feble (coi de convergents que van escampant rumors), de si Can Fàbregas es desmunta peça a peça i es trasllada a la cantonada del davant (sense comentaris), de si el Corte Inglés ve o no (ep, que potser no caldrà anar a Santa Perpètua i hi trobarem feina!) o si els de CiU es dediquen a torpedinar amb no se què d’uns tiets. Tot plegat un psicodrama que no deu interessar a ningú més que als interessats.

Tot i això, al govern, malgrat el pim, pam, pum que practica determinada oposició (deu ser la seva feina, però aquesta hi ha maneres i maneres de fer-la, tot i que si un no si posa bé es pot estalviar algun que altre maldecap) cal reconèixer-li el mèrit d’haver fet bé els deures del dia a dia (la llista és llarga) però noi, aquestes excel·lències que valora el ciutadà normal i corrent (la senyora Maria que deia el mestre Remigi), semblen veure’s, mediàticament, eclipsades per notícies diem-ne tipus salsa rosa (o potser en aquest cas l’hi escauria el negre). Clar que, si ens basem en que l’electorat passa olímpicament dels mitjans de comunicació, es pot seguir fent la viu viu i creure’t que, com sempre, aquí no passarà res. Uns continuaran amb la història de difondre acusacions amb més o menys base (ells sabran) i els altres tancaran files. Bonic espectacle!

Però clar, després ens mirem com evolucionen els percentatges d’abstenció en les successives conteses electorals, i alguns visionaris conclouen que la ciutadania s’allunya de la política. Que no home, que les raons de mal pagador cal buscar-les en factors aliens a ella (l’entorn que diuen els de Can Barça) tot consolant-se amb el tòpic que això és el que passa arreu dels països amb forta tradició democràtica. Quatre llagrimetes per quedar bé, dos bons propòsits i ja ens veurem a les properes eleccions, que d’amnèsia també viu el polític.

Al final em creuré els que diuen que quan estàs al poder has de vigilar, per sobre de tot, que aquest, talment com un whisky de baixa qualitat, et fa perdre el sentit de la realitat, veure fantasmes on no n’hi ha i atribuir els propis errors als altres. Clar que sempre queda el recurs a la justificació (i, és veritat, hi ha crítiques de molts tipus, amb fonament o sense, amb prejudicis o sense, per construir o destruir, però en essència, la crítica ben entesa ens ha d’ajudar a créixer i a millorar, a superar errors i a no tornar a cometre’ls). Clar que és més senzill enrocar-se i no valorar discrepàncies que, malenteses, fan mal a l’oïda (és menys traumàtic rebre només aplaudiments). A vegades és més útil aplicar principis d’humilitat (la gent ho entén millor) que grans estratègies (per exemple i portant-ho a l’absurd, ocupar determinades trones ja va bé si es planteja com un sistema de defensa antimíssils per desviar-ne uns quants que ara apunten directament cap a més amunt) que tampoc entén ningú. El temps ens ho dirà.

Per si de cas, jo ja ho tinc més que decidit. Podria optar per plegar i, com altres, anar-me’n a casa, però la ideologia preval per sobre d’aquells que poden, amb la seva actuació, arribar a fer-nos-la perdre de vista (allò del bosc i els arbres). Per tant, continuaré opinant lliurement (que de culs venuts en sobren), intentant construir i argumentar sense censures (volgudes o induïdes).

Apali, ja us ho fareu!

Ja us ho fareu (I)

He esperat força hores abans de posar-me davant del word i escriure el que ve a continuació (i malgrat ja està picat i repicat ho publicaré per entregues que així tinc teca per més d’un dia). Diuen que això de la comunicació a través d’internet o via SMS propicia el cop calent i poc meditat. Doncs bé, perquè ningú m’acusi d’irreflexiu (començant per mi mateix) he preferit prendrem un cert temps, i, una vegada digerides les darreres notícies de política humorística mataronina, passar a la fase de reflexió que, aquesta vegada, va més enllà de la intimitat, malgrat soc dels que, com els futbolistes, durant molt temps han pensat que “la roba bruta es neteja al vestidor”. Clar que quan veus o t’expliquen que els que manen es passen aquesta regla d’or pel folre, explicant fora (sotovocce no fos cas que algú els acuses injustament de filtratges interessats) el que no volen/saben/poden explicar dins (malfiances?) i interpreten que qualsevol opinió discrepant es converteix en atac frontal a les essències (ai, ai, ai que tant misticisme i religiositat encara ens portarà a exportar la inefabilitat més enllà de la figura del Papa) sempre pots fer allò de respirar profundament i aplicar la teoria de “allò que val pels ells, també deu valer per la resta”, o no?. No, si a força que alguns es creguin, urbi et orbe, únicament les seves veritats, acabarem patint mal tots plegats.

No fa massa dies, el meu pare em comentava que havia rebut una invitació per assistir al sopar del 30è aniversari de la fundació del PSC. Tants anys com té d’afiliat, malgrat el seu compromís polític amb el socialisme democràtic ve de lluny, d’aquelles èpoques on significar-te per idees contràries al règim et portava més problemes que beneficis i quan la majoria social preferia més quedar-se a casa que mullar-se el cul per aconseguir aquesta democràcia on ara ens trobem còmodament instal·lats i que molts s’han trobat feta i refeta, tot desconeixent que aquest país ha viscut altres realitats. Realitats que encara s’entesten en recordar-nos personatges d’edat (titllats, en privat que en públic els va el peloteo, de fòssils per una nova generació política que tampoc ha begut de les fonts dels llibres d’història).

De fet, fa temps que penso que els valors que el meu pare (com altres) va exercir i em va traslladar (allò del compromís social i tonteries d’aquest estil) se n’estan anant a la merda a marxes forçades i que estem a les acaballes (si ja no està dada i beneïda!) d’una transició que substitueix una classe política diem-ne ideològica, per una altra (més moderna i renovada) on aquest component cada vegada pesa menys (afortunadament sempre hi ha excepcions) i primen més altres interessos. No vull dir amb això que ara, com deia en Zaplana, s’hagi d’estar en política per “forrar-se”, però si que per alguns el component de servei a la comunitat s’ha reduït al “servei a un mateix” (en termes de voluntat de poder i obsessió per mantenir-lo, de reconeixement volgut però no trobat en altres espais, de primera feina i de sou a final de mes...). I en aquesta jungla despunten personatges com aquell (poseu-hi nom, cognom i càrrec, que és fàcil) que avui vota el PP -i així ho escriu en el seu bloc, posteriorment (auto)censurat- per demà fer caps i mànigues per assolir una regidoria socialista (i l’obté, amb repicó final (?) al cap d’un any) i anar pujant en l’escalafó tot ajustant-se als designis dels qui manen (que també deuen necessitar que algú els digui el que volen sentir per allò d’incrementar l’autoestima i afermar l’inefabilitat) per, a la mínima que es pugui, optar a fotre-lis clatellada per abraonar-se sobre la tan preuada càtedra papal. I no perdem de vista que s’acosten congressos i potser cal començar a pagar fidelitats no sigui que t’amaguin amb muntar (i no seria la primera vegada) candidatura alternativa. No si, jo ja crec en la conversió de les ànimes, però alguns potser en fan un gra massa.

En política, també, la meritocràcia, el reconeixement a la tasca ben feta, es veu sovint substituïda per la xuscocràcia (pels que no heu tingut la possibilitat de fer la mili, explicar-vos que els xuscos no són res més que els llonguets/panets que hom podia degustar durant els àpats diaris i que, l’expressió, era d’us corrent per designar aquells militars que ascendien únicament en base a l’antiguitat o, dit barroerament a l’estil de la milícia, la capacitat de deglutir l’orgue sexual masculí del superior en l’escalafó).

(Continuarà....)

La patada

Els humoristes d’aquest país estan de dol. Un dels filons més importants que han explotat en el darrers anys, el tàndem Acebes-Zaplana, ha decidit plegar veles i retirar-se de la vida pública (en Zaplana a la Telefònica que va deixar ben apanyada el seu amic Aznar i l’Acebes no trigarem a saber-ho). La campanya del “Save Acebes” del Polònia ha estat un autèntic fracàs. Hauran d’enviar el personatge a la nevera (diguis piset de jubilats) o buscar un nou recurs (creativitat en tenen de sobres) per tal que el Bruno Oro es segueixi lluint. Amb aquesta operació d’escombratge, en Rajoy es treu de sobre dos personatges que, amb el seu vist i plau, han actuat de Zipi i Zape en el marc de l’estratègia pepera de la bronca i la radicalització política (de la mà dels mitjans que ja no estimen en Rajoy cap a la dreta més dretana). Una vegada comprovat el seu fracàs (els resultats de les eleccions del 9-M en són el termòmetre) cal fer foc nou (congrés mogudet?) i proposar noves cares i maneres de fer (suposo, perquè el gallec, ara més que mai, fa de gallec i mentrestant, el vaixell del PP, estil Prestige, va deixant anar “hilillos de plastilina” en format declaracions sucoses de militants i càrrecs més o menys emprenyats, desinformats i/o desorientats).

Però reprenent certes afirmacions anteriors sobre la suposada voluntat d’ambdós personatges de dedicar-se a altres afers, un no pot deixar de qüestionar-se si el plegar veles o la retirada voluntària són termes políticament correctes. Sempre quedarà el dubte. Ja se sap que en política hi ha qui se’n va per voluntat pròpia o, també, aliena, utilitzant-se en aquest segon cas la tàctica de la patada desplaçant (ascendent, lateral o a l’infern) per desempallegar-se d’aquells que “no compten pel projecte”, "fan nosa" o senzillament "no han fet els deures" que tenien encomanats (en tots els casos, vàlid tant pels que estan al govern com pels de l’oposició, que a tot arreu es passa l’aspiradora). Clar que, sent més fins, també es pot utilitzar aquella paraula tant bonica de la “renovació” (curiós, però, sempre n’hi ha que queden al marge d’aquesta) per rejovenir, donar nous aires o impuls... Eufemismes i més eufemismes per amagar una realitat ben clara: adéu siau i moltes gràcies (o ni això, que no seria la primera vegada que ni es comunica formalment que algú s'ha quedat sense càrrec i l’interessat se n’assabenta perquè algú, que curiosament ni tant sols és del seu partit, li envia una carta d’agraïment per la feina feta).

I és que la política, per alguns (soc incapaç de quantificar-los i, per tant, difícilment puc dir si són molts o pocs, tot i que en la meva ingenuïtat m’agradaria creure que pocs), no deixa de ser una sana competició per tocar poder, mantenir-se en el càrrec (altrament dit poltrona) costi el que costi, promocionar com sigui i on s’aplica la lògica, també prou coneguda, de que els adversaris es troben en els altres partits polítics i els enemics a casa. Tampoc siguem així, que encara hi ha qui creu en ideals i en la capacitat transformadora de la societat! Us recomano un exercici simple: poseu noms i cognoms de polítics que conegueu en un i altre calaix i a veure que us surt. Quin pesa més?

Malgrat tot, si algú es mereix una bona patada al cul són aquests dos personatges i ja posats, la faig extensiva a la immensa majoria de jugadors del Barça, entrenador, directiva i tots aquells que han contribuït a convertir el cercle virtuós (com es nota que e va la retòrica, Laporta) en clarament merdós. Afortunadament, la Penya guanyarà la lliga de bàsquet!

Humor negre

La setmana passada vaig veure la Mònica Terribas entrevistant a l’ex conseller Vallès (CPC o Ciutadans pel Canvi, que no pel Càrrec com diuen algunes males llengües, suposo que properes a Unió per allò de les minories ben situades) a tomb del nou llibre que acaba de publicar. Tot i que l’entrevista tenia el seu què em vaig quedar amb l’emprenyada intrínseca que porta aquest home, causada per aquells que ridiculitzen la política amb programes d’humor més o menys intel·ligent. L’home matava el missatger sense adonar-se (o potser si) que més d’una vegada és la pròpia classe política (amb tantes excepcions com vulgueu) la que practica un humor més aviat espès o ridícul (i no ho dic, només, pel clàssic de l’avui diem blanc per demà dir negre i aquí no passa res).

Doncs mira per on, els humoristes d’aquest país estan d’enhorabona. Un personatge d’aquells que s’hi posa bé acaba de ser nomenat president del Congrés. Podríem dir que, el càrrec, tot i ser rellevant des d’un punt de vista institucional, poqueta cosa més aporta (ep, sou apart, que cobra més que el President del Govern per tenir força menys responsabilitats!) i estic convençut que aquest no és precisament el lloc que voldrien ocupar la immensa majoria de diputats (millor un ministeri, oi?).

I aquí si que ja no entenc res. No havíem quedat que aquejjjjjt senyor s’havia retirat de la política per, potser, incorporar-se als cors del seu amic Raphael, ejjjjjcriure les memòries del seu pare falangista o fer-se ejjjjjcolanet a Santo Domingo de la Calzada (a Montserrat no, que li produiria urticària). Conyes apart, no entenc com el Zapatero (amb qui es van enfrontar per obtenir la primera secretaria del PSOE) l’ha proposat i votat sabent que és un personatge que més que consensos, provoca picors. No sé si és per allò de pagar “favores prestados” (quins?) o utilitzar-lo de cortina de fum per distreure l’atenció del què realment és important (la investidura del president i les aliances per aconseguir vots que la facin possible, on s’haurà de pactar amb aquells que ara han negat el Bono per dues vegades).

Ho sento Joana, però el teu malson s’ha fet realitat. El teu i el de tants altres que ens hem sentit decebuts pel nomenament d’un personatge que se’ns ha cagat a sobre massa vegades. Un símptoma: és la primera vegada que un president del Congrés surt escollit en segona volta. A la primera fins i tot algun diputat sociata es va atrevir a trencar la disciplina de vot (sort que era secret que si no, hores d’ara, estaria remant a galeres per algun riu de Castilla – La Mancha). Si fins i tot el “manda huevos” d’en Trillo (PP) va treure més vots!!! Clar que potser encara vivim en el somni i estem davant d’un acte humorístic: no era la Chacon (PSC) la que, de bon rotllo i “optimísticament”, en plena campanya ens deia allò de que preferia qualsevol altre per presidir el Congrés? Doncs cony, aquesta també el deu haver votat, conjuntament amb la resta de diputats del PSC que, tal i com estan les coses, una legislatura més no tindrà grup parlamentari propi. Humor del fi, no us sembla? El mateix que deurà practicar el Bono per amansar les feres del Congrés, que si el PP continua amb la seva tònica de la bronca permanent ens esperen unes quantes sessions parlamentàries més que divertides (penoses?). Clar que, potser, l’experiència adquirida després del seu pas pel Ministeri de Defensa li permetrà quadrar a ses senyories marxoses.

Està vist que uns cobren per fer humor, altres per governar-nos (amb humors varis en funció de l’ocasió i la tendència) i els de més enllà (mesa del Congrés) per dirigir i ordenar debats que a vegades semblen més una olla de grills que altra cosa. Jjjja, jjjja, jjjja i algun ejjjnif de puta pena.