Suposo que es nota que estic decebut amb la política i, per reblar el clau, el que està passant a Mataró no m’està ajudant precisament a activar-me l’optimisme. Ja sé que segurament determinats fets importen a poca gent (si fem números en aquest apartat hi trobarem els de la secció opinió publicada i aquells que tenen contacte directe amb la política, bé per afició, devoció o nòmina. Ras i curt, un percentatge ínfim en un municipi de 120.000 habitants) però clar, si seguim donant determinada imatge pública potser algú (llegeixis projecte polític) acabarà prenent mal (és dir, allò que avui els ciutadans t’han atorgat, demà t’ho poden treure).
De fet, tampoc n’hi deu haver per tant si es té present que la ciutadania “normal” es preocupa per si el seu carrer està ben asfaltat i les voreres són amples, pel pudent contenidor de rebuig que l’hi han clavat just al costat de la seva vivenda pagada, a preu d’or, amb una hipoteca a 40 anys, per si quan arribi a casa amb el cotxe trobarà aparcament just al davant, de si el fill gran podrà practicar futbol al camp municipal de més avall o si el petit entrarà a l’escola bressol, de si podran treure a pixar el gos al parc del darrera sense que els multin per portar-lo deslligat i si, fruit de la crisi, perdran la feina a la construcció i hauran d’anar a treballar de cambrers a Santa Perpètua de la Remoguda amb un sou de puta pena. Preocupacions ben normals i prou raonades com per perdre el temps en batalletes a l’estil de si qui es queda les competències d’en Terradas és en Carlos (que sempre podrà assessorar a l’Alcalde sobre com anar vestit protocol·làriament a un partit de futbol) o Rita la Cantaora, de que la nova regidora serà la Núria Aguilar (alguns malpensats diuen que no la volen. Impossible, si això fos així no l’haguessin posat a la llista, oi?), de si el grup municipal és políticament fort o feble (coi de convergents que van escampant rumors), de si Can Fàbregas es desmunta peça a peça i es trasllada a la cantonada del davant (sense comentaris), de si el Corte Inglés ve o no (ep, que potser no caldrà anar a Santa Perpètua i hi trobarem feina!) o si els de CiU es dediquen a torpedinar amb no se què d’uns tiets. Tot plegat un psicodrama que no deu interessar a ningú més que als interessats.
Tot i això, al govern, malgrat el pim, pam, pum que practica determinada oposició (deu ser la seva feina, però aquesta hi ha maneres i maneres de fer-la, tot i que si un no si posa bé es pot estalviar algun que altre maldecap) cal reconèixer-li el mèrit d’haver fet bé els deures del dia a dia (la llista és llarga) però noi, aquestes excel·lències que valora el ciutadà normal i corrent (la senyora Maria que deia el mestre Remigi), semblen veure’s, mediàticament, eclipsades per notícies diem-ne tipus salsa rosa (o potser en aquest cas l’hi escauria el negre). Clar que, si ens basem en que l’electorat passa olímpicament dels mitjans de comunicació, es pot seguir fent la viu viu i creure’t que, com sempre, aquí no passarà res. Uns continuaran amb la història de difondre acusacions amb més o menys base (ells sabran) i els altres tancaran files. Bonic espectacle!
Però clar, després ens mirem com evolucionen els percentatges d’abstenció en les successives conteses electorals, i alguns visionaris conclouen que la ciutadania s’allunya de la política. Que no home, que les raons de mal pagador cal buscar-les en factors aliens a ella (l’entorn que diuen els de Can Barça) tot consolant-se amb el tòpic que això és el que passa arreu dels països amb forta tradició democràtica. Quatre llagrimetes per quedar bé, dos bons propòsits i ja ens veurem a les properes eleccions, que d’amnèsia també viu el polític.
Al final em creuré els que diuen que quan estàs al poder has de vigilar, per sobre de tot, que aquest, talment com un whisky de baixa qualitat, et fa perdre el sentit de la realitat, veure fantasmes on no n’hi ha i atribuir els propis errors als altres. Clar que sempre queda el recurs a la justificació (i, és veritat, hi ha crítiques de molts tipus, amb fonament o sense, amb prejudicis o sense, per construir o destruir, però en essència, la crítica ben entesa ens ha d’ajudar a créixer i a millorar, a superar errors i a no tornar a cometre’ls). Clar que és més senzill enrocar-se i no valorar discrepàncies que, malenteses, fan mal a l’oïda (és menys traumàtic rebre només aplaudiments). A vegades és més útil aplicar principis d’humilitat (la gent ho entén millor) que grans estratègies (per exemple i portant-ho a l’absurd, ocupar determinades trones ja va bé si es planteja com un sistema de defensa antimíssils per desviar-ne uns quants que ara apunten directament cap a més amunt) que tampoc entén ningú. El temps ens ho dirà.
Per si de cas, jo ja ho tinc més que decidit. Podria optar per plegar i, com altres, anar-me’n a casa, però la ideologia preval per sobre d’aquells que poden, amb la seva actuació, arribar a fer-nos-la perdre de vista (allò del bosc i els arbres). Per tant, continuaré opinant lliurement (que de culs venuts en sobren), intentant construir i argumentar sense censures (volgudes o induïdes).
Apali, ja us ho fareu!
De fet, tampoc n’hi deu haver per tant si es té present que la ciutadania “normal” es preocupa per si el seu carrer està ben asfaltat i les voreres són amples, pel pudent contenidor de rebuig que l’hi han clavat just al costat de la seva vivenda pagada, a preu d’or, amb una hipoteca a 40 anys, per si quan arribi a casa amb el cotxe trobarà aparcament just al davant, de si el fill gran podrà practicar futbol al camp municipal de més avall o si el petit entrarà a l’escola bressol, de si podran treure a pixar el gos al parc del darrera sense que els multin per portar-lo deslligat i si, fruit de la crisi, perdran la feina a la construcció i hauran d’anar a treballar de cambrers a Santa Perpètua de la Remoguda amb un sou de puta pena. Preocupacions ben normals i prou raonades com per perdre el temps en batalletes a l’estil de si qui es queda les competències d’en Terradas és en Carlos (que sempre podrà assessorar a l’Alcalde sobre com anar vestit protocol·làriament a un partit de futbol) o Rita la Cantaora, de que la nova regidora serà la Núria Aguilar (alguns malpensats diuen que no la volen. Impossible, si això fos així no l’haguessin posat a la llista, oi?), de si el grup municipal és políticament fort o feble (coi de convergents que van escampant rumors), de si Can Fàbregas es desmunta peça a peça i es trasllada a la cantonada del davant (sense comentaris), de si el Corte Inglés ve o no (ep, que potser no caldrà anar a Santa Perpètua i hi trobarem feina!) o si els de CiU es dediquen a torpedinar amb no se què d’uns tiets. Tot plegat un psicodrama que no deu interessar a ningú més que als interessats.
Tot i això, al govern, malgrat el pim, pam, pum que practica determinada oposició (deu ser la seva feina, però aquesta hi ha maneres i maneres de fer-la, tot i que si un no si posa bé es pot estalviar algun que altre maldecap) cal reconèixer-li el mèrit d’haver fet bé els deures del dia a dia (la llista és llarga) però noi, aquestes excel·lències que valora el ciutadà normal i corrent (la senyora Maria que deia el mestre Remigi), semblen veure’s, mediàticament, eclipsades per notícies diem-ne tipus salsa rosa (o potser en aquest cas l’hi escauria el negre). Clar que, si ens basem en que l’electorat passa olímpicament dels mitjans de comunicació, es pot seguir fent la viu viu i creure’t que, com sempre, aquí no passarà res. Uns continuaran amb la història de difondre acusacions amb més o menys base (ells sabran) i els altres tancaran files. Bonic espectacle!
Però clar, després ens mirem com evolucionen els percentatges d’abstenció en les successives conteses electorals, i alguns visionaris conclouen que la ciutadania s’allunya de la política. Que no home, que les raons de mal pagador cal buscar-les en factors aliens a ella (l’entorn que diuen els de Can Barça) tot consolant-se amb el tòpic que això és el que passa arreu dels països amb forta tradició democràtica. Quatre llagrimetes per quedar bé, dos bons propòsits i ja ens veurem a les properes eleccions, que d’amnèsia també viu el polític.
Al final em creuré els que diuen que quan estàs al poder has de vigilar, per sobre de tot, que aquest, talment com un whisky de baixa qualitat, et fa perdre el sentit de la realitat, veure fantasmes on no n’hi ha i atribuir els propis errors als altres. Clar que sempre queda el recurs a la justificació (i, és veritat, hi ha crítiques de molts tipus, amb fonament o sense, amb prejudicis o sense, per construir o destruir, però en essència, la crítica ben entesa ens ha d’ajudar a créixer i a millorar, a superar errors i a no tornar a cometre’ls). Clar que és més senzill enrocar-se i no valorar discrepàncies que, malenteses, fan mal a l’oïda (és menys traumàtic rebre només aplaudiments). A vegades és més útil aplicar principis d’humilitat (la gent ho entén millor) que grans estratègies (per exemple i portant-ho a l’absurd, ocupar determinades trones ja va bé si es planteja com un sistema de defensa antimíssils per desviar-ne uns quants que ara apunten directament cap a més amunt) que tampoc entén ningú. El temps ens ho dirà.
Per si de cas, jo ja ho tinc més que decidit. Podria optar per plegar i, com altres, anar-me’n a casa, però la ideologia preval per sobre d’aquells que poden, amb la seva actuació, arribar a fer-nos-la perdre de vista (allò del bosc i els arbres). Per tant, continuaré opinant lliurement (que de culs venuts en sobren), intentant construir i argumentar sense censures (volgudes o induïdes).
Apali, ja us ho fareu!
1 comentari:
Sergi,
He vist la teva referència a la meva decisió de deixar de militar al PSC.
Si llegeixes bé la meva nota, no me'n he anat a casa: he decidit buscar nous camins d'acció política.
Es difícil en aquest país nostre, tant controlat per grupets, penyes, castes, ...
Però ho intentaré: d'aquí pocs dies penjaré al bloc un vell projecte.
No és només una questió ideològica, que puguis discutir prenent un café. M'agradaria mantenir la voluntat d'intentar transformar les coses, promoure valors progressistes, etc.
Fins aviat,
Pep MOLSOSA
Publica un comentari a l'entrada