Durant la setmana santa, quan els cucurutxos –i no de gelat- omplen places i carrers, acompanyant imatges del santoral i tots plegats ben escoltats per armats i/o manaies (depenent del territori en què es desenvolupen les processons), què millor que fer penitència i reconèixer pecats del passat.
Fa temps, en plena voràgine mediàtica sobre alta velocitat, túnels i sagrades famílies amb perill d’ensorrament vaig dedicar part d’un post al mutisme del Col·legi d’Enginyers quan amb tot el guirigall es posava en dubte la seva professionalitat. Doncs haig de reconèixer que ara, amb el tema de les elèctriques i la nevada, m’han fet cas -dubto que llegeixin el meu bloc, però tan se val, deixeu-me fruir d’un microsegon d’autobombo- i han transformat el silenci en, des del meu punt de vista, paraules encertades que cal agrair.
A vegades no som conscients de la dependència que ens genera la tecnologia moderna fins que aquesta, pel motiu que sigui, ens deixa en quadre (veurem avui, per exemple, la repercussió de l’apagada analògica via desconnexió del repetidor de Collserola). Però tornant al tema nevada i ara que la tensió, per efecte temps passat, s’ha vist rebaixada considerablement i, per tant, podem opinar amb algun element més objectiu que la mala llet derivada de la situació que ha hagut de suportar tanta gent. A casa ens varem estar 20 hores sense llum, res comparable amb el que han hagut de patir veïns de l’alt Maresme o de les comarques gironines, i us puc ven assegurar que varem tenir ben presents en les nostres oracions als senyors Fecsa i Endesa (això si, la senyoreta que ens va atendre per telèfon, molt amable ella, malgrat anunciar-nos allò del “solo se que no se nada”).
De fet la nevadeta, com me la qualificava una amable botiguera de la Cerdanya fa un parell de caps de setmana, va destapar el pim-pam-pum. Que si la culpa és del govern, d’Endesa, del canvi climàtic, de la ciutadania, del Servei Meteorològic de Catalunya, de la Moreneta que no escolta les nostres oracions o del Papa de Roma. Tant li fa, l’esport nacional continua essent la caça i captura del culpable i, per sobre de tot, la no assumpció de responsabilitats.
És evident que la zona afectada no estava preparada per suportar el que li va caure a sobre (els efectes sobre la massa forestal així ho demostren) però també ho és que la prevenció, com diuen els metges, ens ha d’ajudar a evitar mals majors i, sobretot, en allò que l’espècie humana pot dir-hi alguna cosa: les infraestructures. I arribats a aquest punt jo em pregunto, si quan es dissenya un pont o un embassament és tenen en compte diferents escenaris de futur per evitar avingudes molt superiors a la mitjana, com és que quan es construeixen torres elèctriques en zones classificades de baixa intensitat climatològica aquest aspecte es deixa de banda? Resposta: és l’economia (menys despesa, més benefici), estúpid! I, en el pitjor dels casos, si l’efecte era inevitable com és que el temps de reacció ha estat més que deficient? Resposta: de nou és l’economia, imbècil! I quedi clar que, parlant d’economia, una vegada més ha de quedat demostrat que els monopolis, encara que siguin pseudocamuflats com les elèctriques, beneficien als accionistes i ens donen per sac als clients. Que trist. Com a clients pràcticament només ens queda el dret a la pataleta. No podem ni quasi bé canviar de companyia perquè, allà on hi ha competència, aquesta no deixa de ser una operadora de subministrament, mentre que les infraestructures queden en mans dels de sempre.
Però essent propositiu, potser caldria afrontar aquesta realitat que ens ha tocat viure des de diferents punts de vista per evitar que, en el futur, ens tornem a trobar amb situacions tant lamentables i perjudicials per la ciutadania, el teixit econòmic i la credibilitat del país. Si cal canviar la normativa, que els nostres representants al Parlament de Catalunya moguin el cul i es posin les piles, si cal invertir més en la xarxa, el seu mallat i la garantia de subministrament que Endesa espavili (que bé que en el rebut de la llum ens cobren el cànon pertinent) i si el manteniment ha de ser l’adequat, potser que també hi dediquin esforços i recursos i que aquells que han de vetllar, en matèria d’inspecció i control, perquè la feina ben feta no tingui fronteres també hi posin de la seva part. I, en el pitjor dels casos, un mínim estoc de material a reposar o garantia d’aconseguir-lo amb rapidesa i un cert número d’equips especialitzats (i formats a aquest efecte) per actuar davant la catàstrofe també els inclouria en aquesta carta als reis.
Amb una mica de sort aquesta vegada, aquells que sempre s’emporten els pals –els hi toqui o no- per allò de ser l’administració més propera als ciutadans, faran escoltar la seva veu allà on toca i, el més important, potser algú els hi farà cas. Com a mínim tenen la legitimitat d’haver donat la cara quan tocava (mentre d’altres s’amagaven tant com podien, oi Saura?) i d’haver dedicat esforços i recursos a pal·liar la situació dels seus veïns. Una vegada més, la majoria d’ajuntaments han estat a l’alçada de les circumstàncies mentre veien com d’altres els deixaven amb el cul a l’aire. Que, pel bé de tots, sigui la última vegada!
Fa temps, en plena voràgine mediàtica sobre alta velocitat, túnels i sagrades famílies amb perill d’ensorrament vaig dedicar part d’un post al mutisme del Col·legi d’Enginyers quan amb tot el guirigall es posava en dubte la seva professionalitat. Doncs haig de reconèixer que ara, amb el tema de les elèctriques i la nevada, m’han fet cas -dubto que llegeixin el meu bloc, però tan se val, deixeu-me fruir d’un microsegon d’autobombo- i han transformat el silenci en, des del meu punt de vista, paraules encertades que cal agrair.
A vegades no som conscients de la dependència que ens genera la tecnologia moderna fins que aquesta, pel motiu que sigui, ens deixa en quadre (veurem avui, per exemple, la repercussió de l’apagada analògica via desconnexió del repetidor de Collserola). Però tornant al tema nevada i ara que la tensió, per efecte temps passat, s’ha vist rebaixada considerablement i, per tant, podem opinar amb algun element més objectiu que la mala llet derivada de la situació que ha hagut de suportar tanta gent. A casa ens varem estar 20 hores sense llum, res comparable amb el que han hagut de patir veïns de l’alt Maresme o de les comarques gironines, i us puc ven assegurar que varem tenir ben presents en les nostres oracions als senyors Fecsa i Endesa (això si, la senyoreta que ens va atendre per telèfon, molt amable ella, malgrat anunciar-nos allò del “solo se que no se nada”).
De fet la nevadeta, com me la qualificava una amable botiguera de la Cerdanya fa un parell de caps de setmana, va destapar el pim-pam-pum. Que si la culpa és del govern, d’Endesa, del canvi climàtic, de la ciutadania, del Servei Meteorològic de Catalunya, de la Moreneta que no escolta les nostres oracions o del Papa de Roma. Tant li fa, l’esport nacional continua essent la caça i captura del culpable i, per sobre de tot, la no assumpció de responsabilitats.
És evident que la zona afectada no estava preparada per suportar el que li va caure a sobre (els efectes sobre la massa forestal així ho demostren) però també ho és que la prevenció, com diuen els metges, ens ha d’ajudar a evitar mals majors i, sobretot, en allò que l’espècie humana pot dir-hi alguna cosa: les infraestructures. I arribats a aquest punt jo em pregunto, si quan es dissenya un pont o un embassament és tenen en compte diferents escenaris de futur per evitar avingudes molt superiors a la mitjana, com és que quan es construeixen torres elèctriques en zones classificades de baixa intensitat climatològica aquest aspecte es deixa de banda? Resposta: és l’economia (menys despesa, més benefici), estúpid! I, en el pitjor dels casos, si l’efecte era inevitable com és que el temps de reacció ha estat més que deficient? Resposta: de nou és l’economia, imbècil! I quedi clar que, parlant d’economia, una vegada més ha de quedat demostrat que els monopolis, encara que siguin pseudocamuflats com les elèctriques, beneficien als accionistes i ens donen per sac als clients. Que trist. Com a clients pràcticament només ens queda el dret a la pataleta. No podem ni quasi bé canviar de companyia perquè, allà on hi ha competència, aquesta no deixa de ser una operadora de subministrament, mentre que les infraestructures queden en mans dels de sempre.
Però essent propositiu, potser caldria afrontar aquesta realitat que ens ha tocat viure des de diferents punts de vista per evitar que, en el futur, ens tornem a trobar amb situacions tant lamentables i perjudicials per la ciutadania, el teixit econòmic i la credibilitat del país. Si cal canviar la normativa, que els nostres representants al Parlament de Catalunya moguin el cul i es posin les piles, si cal invertir més en la xarxa, el seu mallat i la garantia de subministrament que Endesa espavili (que bé que en el rebut de la llum ens cobren el cànon pertinent) i si el manteniment ha de ser l’adequat, potser que també hi dediquin esforços i recursos i que aquells que han de vetllar, en matèria d’inspecció i control, perquè la feina ben feta no tingui fronteres també hi posin de la seva part. I, en el pitjor dels casos, un mínim estoc de material a reposar o garantia d’aconseguir-lo amb rapidesa i un cert número d’equips especialitzats (i formats a aquest efecte) per actuar davant la catàstrofe també els inclouria en aquesta carta als reis.
Amb una mica de sort aquesta vegada, aquells que sempre s’emporten els pals –els hi toqui o no- per allò de ser l’administració més propera als ciutadans, faran escoltar la seva veu allà on toca i, el més important, potser algú els hi farà cas. Com a mínim tenen la legitimitat d’haver donat la cara quan tocava (mentre d’altres s’amagaven tant com podien, oi Saura?) i d’haver dedicat esforços i recursos a pal·liar la situació dels seus veïns. Una vegada més, la majoria d’ajuntaments han estat a l’alçada de les circumstàncies mentre veien com d’altres els deixaven amb el cul a l’aire. Que, pel bé de tots, sigui la última vegada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada