En aquest país som collonuts. Fins fa quatre dies posàvem a parir la ministra de torn amb el merder de les rodalies i el TAV/TGV/AVE i, hores d’ara, sembla que tota aquella munió de gent que semblava estar en peu de guerra ha mig desaparegut del mapa (alguns, com els torrons “el Lobo”, ja estan tornant a casa, que ja estem inserits en una nova campanya electoral i, per tant, toca treure la destral i envestir al crit de “desperta ferro”).
Ara tot són flors i violes per la posta en marxa amb sense inauguració, que diria aquell, del TAV/TGV/AVE. Tothom feliç i content (bé, potser les companyies aèries no tant i d’altres tampoc) que ja tenim Madrid a tocar, que ja no caldrà perdre el temps a l’aeroport i que al tren es pot treballar. No diré pas que no, jo soc el primer que si cal anar a Madrid ho penso fer en tren i que els Iberia i companyia ja m’han vist prou el pel. Però no us penseu pas que el serial acaba aquí! La història continua: les rodalies al seu ritme (ara que em toca desplaçar-me diàriament a Barcelona torno a comprovar-ho en la meva pròpia pell. Dimecres al vespre, el trajecte BCN plaça Catalunya – Canet de Mar, va durar tant com 2,30 hores. D’acord, el motiu del retard no va ser gens agradable –una persona atropellada entre Cabrera i Mataró-, però és que ahir, el retard va ser superior als 15 minuts). Això si, si anem per aquest camí, incrementaré exponencialment el meu consum de lectura i em retornaran el bitllet cada dos per tres (això de la devolució express cal dir que funciona perfectament).
Anècdotes apart, que de rodalies ja en seguirem parlant, tornem al tema del TAV/AVE/TGV. La primera part del culebrot, malgrat els maldecaps i les emprenyades ha acabat bé. Però, ara bé, la segona part promet ser tant sucosa com la primera. No se si és pels temps que corren (eleccions a la vista!) però, per posar només un exemple, amb el soterrament del TAV/AVE/TGV i el seu pas pel costat de la Sagrada Família (que no per sota com diuen alguns impresentables) n’hi ha per sucar-hi pa. No us perdeu, sobre aquest tema, els vaivens polítics de decisions i contradecisions. Algú dirà que els polítics, com el comú dels mortals, també tenen dret a rectificar si veuen que han errat. Fins aquí tot correcte, però quan el “canvi” es produeix únicament per motius d’oportunitat partidista la qüestió ja fa més fàstic (el PP, amb l’Àlvarez Cascos al davant del ministeri aprova un projecte una vegada tots els implicats l’han subscrit –Generalitat i ajuntaments- i, sorpresa, ara quasi ja no queda ningú que en recordi el contingut (el Rajoy diu que ni parlar-ne i l’Artur Mas que què s’han cregut –lapsus, aquests termes els feia servir en Pujol!). Potser la causa caldria trobar-la en la qualitat tècnica de la contraproposta? En la pesca més o menys submergida de vots?
Per altra banda, tampoc us perdeu l’article de l’Oriol Bohigas. El subscric de pe a pa. Només hi afegiria una qüestió. En tota aquesta història hi ha un col·lectiu que està quedant com el més tonto de la pel·lícula. I aquests no són altres que els enginyers. Em sorprèn que hagin corregut a emetre un comunitat sobre el tema de l’aigua però que hagin callat quan directament o indirecta és posa en qüestió la seva capacitat professional. Com enteneu si no que s’hagi aixecat aquesta “alarma social” que preconitza que la Sagrada família s’ensorrarà? Però que no hi ha mil i una ciutats al món perforades com si fossin formatges de gruyere amb túnels i tunelets per on passen trens, vehicles, aigua i molts altres serveis? Que jo sàpiga ni Londres, París, Moscú o Roma han perdut patrimoni equiparable a la Sagrada Família per causa dels múltiples túnels que hi ha en el seu subsòl. Que no s’ha estat capaç de construir l’eurotunel per sota el mar? Què ja no estem a la prehistòria i la tècnica ho permet fer quasi bé tot!!!! Per això em deixa bocabadat que els enginyers d’aquest país no s’aixequin en peu de guerra i engeguin a pastar fang a uns quants il·luminats que, amb el seu desconeixement i ganes de gresca, els acabaran enfonsant en la misèria.
Ara tot són flors i violes per la posta en marxa amb sense inauguració, que diria aquell, del TAV/TGV/AVE. Tothom feliç i content (bé, potser les companyies aèries no tant i d’altres tampoc) que ja tenim Madrid a tocar, que ja no caldrà perdre el temps a l’aeroport i que al tren es pot treballar. No diré pas que no, jo soc el primer que si cal anar a Madrid ho penso fer en tren i que els Iberia i companyia ja m’han vist prou el pel. Però no us penseu pas que el serial acaba aquí! La història continua: les rodalies al seu ritme (ara que em toca desplaçar-me diàriament a Barcelona torno a comprovar-ho en la meva pròpia pell. Dimecres al vespre, el trajecte BCN plaça Catalunya – Canet de Mar, va durar tant com 2,30 hores. D’acord, el motiu del retard no va ser gens agradable –una persona atropellada entre Cabrera i Mataró-, però és que ahir, el retard va ser superior als 15 minuts). Això si, si anem per aquest camí, incrementaré exponencialment el meu consum de lectura i em retornaran el bitllet cada dos per tres (això de la devolució express cal dir que funciona perfectament).
Anècdotes apart, que de rodalies ja en seguirem parlant, tornem al tema del TAV/AVE/TGV. La primera part del culebrot, malgrat els maldecaps i les emprenyades ha acabat bé. Però, ara bé, la segona part promet ser tant sucosa com la primera. No se si és pels temps que corren (eleccions a la vista!) però, per posar només un exemple, amb el soterrament del TAV/AVE/TGV i el seu pas pel costat de la Sagrada Família (que no per sota com diuen alguns impresentables) n’hi ha per sucar-hi pa. No us perdeu, sobre aquest tema, els vaivens polítics de decisions i contradecisions. Algú dirà que els polítics, com el comú dels mortals, també tenen dret a rectificar si veuen que han errat. Fins aquí tot correcte, però quan el “canvi” es produeix únicament per motius d’oportunitat partidista la qüestió ja fa més fàstic (el PP, amb l’Àlvarez Cascos al davant del ministeri aprova un projecte una vegada tots els implicats l’han subscrit –Generalitat i ajuntaments- i, sorpresa, ara quasi ja no queda ningú que en recordi el contingut (el Rajoy diu que ni parlar-ne i l’Artur Mas que què s’han cregut –lapsus, aquests termes els feia servir en Pujol!). Potser la causa caldria trobar-la en la qualitat tècnica de la contraproposta? En la pesca més o menys submergida de vots?
Per altra banda, tampoc us perdeu l’article de l’Oriol Bohigas. El subscric de pe a pa. Només hi afegiria una qüestió. En tota aquesta història hi ha un col·lectiu que està quedant com el més tonto de la pel·lícula. I aquests no són altres que els enginyers. Em sorprèn que hagin corregut a emetre un comunitat sobre el tema de l’aigua però que hagin callat quan directament o indirecta és posa en qüestió la seva capacitat professional. Com enteneu si no que s’hagi aixecat aquesta “alarma social” que preconitza que la Sagrada família s’ensorrarà? Però que no hi ha mil i una ciutats al món perforades com si fossin formatges de gruyere amb túnels i tunelets per on passen trens, vehicles, aigua i molts altres serveis? Que jo sàpiga ni Londres, París, Moscú o Roma han perdut patrimoni equiparable a la Sagrada Família per causa dels múltiples túnels que hi ha en el seu subsòl. Que no s’ha estat capaç de construir l’eurotunel per sota el mar? Què ja no estem a la prehistòria i la tècnica ho permet fer quasi bé tot!!!! Per això em deixa bocabadat que els enginyers d’aquest país no s’aixequin en peu de guerra i engeguin a pastar fang a uns quants il·luminats que, amb el seu desconeixement i ganes de gresca, els acabaran enfonsant en la misèria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada