La foto de les Azores

Quatre anys de la foto de las Azores (Bush, el senyor de la guerra; Blair, el fidel vasall i Aznar, el bufó de la cort), quatre anys d’una guerra il·legal (Irak en el punt de mira. El programa aliments per petroli es modifica pel de míssil va, míssil bé), quatre anys de devastació i mort (ciutats destruïdes i patiment de la població civil. Imatges recurrents als mitjans de tot el món, tant recurrents que el seu impacte és quasi nul en les consciències col·lectives), quatre anys sense trobar armes de destrucció massiva (que només existeixen en la imaginació d’aquells que van propiciar la creuada i van de conya per justificar l’injustificable), efectes col·laterals en la nostra pell (192 morts com a resultat de l’11-M. Gràcies senyor Aznar per rectificar, una mica tard, aquella seva veritat absoluta sobre les armes de destrucció massiva. Gràcies president Zapatero per treure les tropes espanyoles de l’Irak), quatre anys d’enfrontaments fratricides (àrabs contra kurds, chiites contra sunnites, resistents contra tropes d’ocupació, terroristes contra qui se’ls posa per davant).

Una vegada més el gran germà americà (bé, el govern neocon de Bush per ser exactes, no cal posar a tothom al mateix sac), passant-se pel folre les resolucions de l’ONU (això tampoc es nou, mireu-vos el diari de sessions i veureu el pa que s'hi dóna) s’erigeix, de motu propi, en qui mana al món, en qui decideix què és correcte o incorrecte. I en base a la seva voluntat divina promou la santa creuada per portar la democràcia al món àrab, alliberar-los de la tirania d’un dictador (ben finançat i engreixat pels propis USA quan va convenir, especialment durant el període de la guerra Irak – Iran) i tatxar de la llista un altre país terrorista per excel·lència (com ho van ser en el seu dia Nicaragua i tants altres països de l’Amèrica llatina que han hagut de patir la benevolència del germà americà. Que hores d’ara no s’hagi trobat cap connexió Saddam – Bin Laden no té cap importància. Igualet, igualet que l’Acebes amb la trama d'ETA i el 11-M).

Raons democràtiques i de seguretat mundial? I una merda. Parafrasejant a Bill Clinton, “són raons geoestratègiques i econòmiques, estúpid!”. Un peu, o millor dit una bona bota (militar) al bell mig del proper Orient, terra mil·lenària i especialment, ben farcida d’or negre, propera als països amics d’Aràbia Saudí (exemple de país demòcrata on n’hi hagi) i d’Israel (un altre client habitual dels USA); base per successives ràtzies sobre els altres dolents de la zona (Iran, el proper a la llista?); font de negoci per les empreses “amigues” (reconstruccions físiques d’allò que el “foc amic” va convertir en cendres, extracció de barrils de petroli, la indústria armamentística dels amics de Bush fregant-se les mans... Beneficis a costa de vides humanes?); un govern demòcrata governant Irak? i un tirà a la forca (no hi havia altres mesures més “netes” per derrocar al dictador?).

Tot plegat un bon exemple de com la humanitat progressa i no recau en els errors del passat. Anem apanyats!

Retorn a la normalitat?

Dies i dies sense publicar res. Una vegada més problemes amb el blogger, concretament amb la maleïda barra de l’escriptori, m’han impedit escriure amb la freqüència que m’he autoimposat. I una vegada més, sense saber com, els problemes s’han solucionat com per art de màgia.

D’aquest període hi ha quatre temes que no vull deixar de comentar (reconec que faig un copy and paste dels escrits que ja tenia preparats): la primera pedra del Tecnocampus, la jornada de cultura del PSC de Mataró, la situació de les rodalies de RENFE i, per últim, la manipulació com a art (fastigós) de fer política:

El tecnocampus o l’aposta estratègica pel futur econòmic de Mataró

Ja fa molts anys vaig llegir-me l’Origen de les espècies de Darwin. I amb tots els matisos que es vulguin crec que aquesta teoria de l’evolució es pot aplicar als canvis que es produeixen a la societat. De fet, tot evoluciona, canvia, muta per adaptar-se a situacions noves. A Mataró, ja fa anys es va gestar la idea embrionària del Tecnocampus per donar una resposta estratègica al futur econòmic de la ciutat.

Seguint amb la plasmació pràctica d’aquesta idea de l’evolució, si mireu l’Informe de conjuntura econòmica (un magnífic document d’anàlisi i un recurs a tenir molt en compte a l’hora de prendre determinades decisions) que publica periòdicament l’ajuntament de Mataró es poden extreure tres conclusions: l’estat actual de l’economia, la seva evolució i, aplicant la prospectiva, albirar les tendències de futur. Amb el seu contingut a la ma es veu com els sectors econòmics de la ciutat han anat evolucionat. Uns guanyant pes específic (sector serveis i construcció) i d’altres perdent-ne (tèxtil).

Davant d’aquesta situació hi ha diferents alternatives: no fer res, confiar que el mercat ho arregli tot o intervenir des del sector públic (en solitari o concertadament amb els agents econòmics i socials). Des del meu punt de vista, un govern responsable no pot quedar-se quiet i, per tant, toca prendre decisions estratègiques. Decisions que si són compartides i defugen el partidisme polític, tot apostant pel bé comú, han d’acabar aportant benefici social a la col·lectivitat. I entenc que el Tecnocampus s’englova en aquest apartat. Situant en l’epicentre de l’economia local el coneixement i l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació es defuig la idea clàssica de crear un parc tecnològic convencional, que acabi reduït a la proliferació de més o menys empreses (via trasllat intern o extern i nova generació) a un sector concret de la ciutat. El valor afegit del Tecnocampus va més enllà doncs vol impregnar tota la ciutat d’un element que, per definició, és avantatge competitiu: el coneixement. I com ho fa? En primer terme ubicant en el seu nucli dur la integració de les dues universitats que hi ha a Mataró, la EUMP (enginyeries) i l’EUM (ciències empresarials). En fi, creant coneixement per ésser transferit al territori, promovent el concepte d’emprenedor i dotant-lo d’eines tangibles i intangibles per desenvolupar la seva acció professional, dotant de valor afegit empreses ja existents i captant-ne d’altres. Un pool que ha d’aprofitar les sinèrgies que es generen entre tots per dotar de competitivitat una ciutat que històricament ha demostrat capacitats d’espavilar-se a partir del capital humà de que disposa (diem-ne força de treball).

Però crec que cal anar més enllà. Si només ens quedem en la traducció física del concepte Tecnocampus el guany serà molt menor que si tenim la capacitat d’estendre’l arreu de la ciutat: incorporant el coneixement i els seus productes derivats a les empreses tèxtils (marca, disseny i logística), al sector de la construcció (edificis intel·ligents i sostenibles), als serveis i, òbviament, a tots els racons de la ciutat (als barris i als equipaments públics), a la societat (posant, com ja es fa, les aplicacions tecnològiques a l’abast de tothom) i a les seves manifestacions (educació, cultura...).

Una inversió de 60 milions d’euros, la més important que ha afrontat mai l’ajuntament, ha de fer possible aquesta realitat. La primera pedra és un pas important en la seva consecució, queda molt camí a fer.

Alguns es van omplir la boca del concepte fum per menyprear el tecnocampus. És cert que potser no es va saber explicar prou bé les dimensions del projecte i que moltes vegades associem aquest tipus d’iniciatives a un espai físic, un disseny arquitectònic més o menys afortunat i a la corresponent maqueta que l’exemplifica. Hores d’ara aquesta fase s’ha superat i em sorprèn veure com algun candidat tecnològic que fa pocs anys lloava les excel·lències del projecte, ara, per guió de la (pre)campanya electoral, torna a practicar allò del “donde dije digo digo Diego” (igualet, igualet que el seu posicionament sobre Can Fàbregas i de Caralt). Amb exemples d’incoherència com aquests no m’estranya que alguns diguin que els ciutadans s’allunyen de la política.

La cultura que volem

Els que em coneixen bé saben que la meva passió menys ocultes és la cultura. Herència familiar per excel·lència, em declaro amant de multitud de manifestacions culturals (del teatre al cinema, de l’opera de Wagner al rock de Bruce Springsteen, dels castells als Pastorets, de l’arquitectura romana a l’impressionisme...). Suposo que per aquest motiu, des que se’m va despertar la consciència política, he procurat treballar, amb totes les meves limitacions, en pro de la cultura. I, per això, em vaig sentir especialment congratulat de participar en la jornada “la cultura que farem”, organitzada pel PSC de Mataró amb la voluntat d’escoltar a tots aquells que tenen alguna cosa a dir en cultura i amb l’objectiu transparent d’analitzar i incorporar, en la mesura del possible, al programa electoral per a les municipals d’enguany.

He participat en molts actes d’aquestes característiques i crec tant en el format com en l’objecte. Només faltaria que l’hora de confeccionar un programa electoral no s’escoltés a la gent ni es consultessin els agents que participen de les activitats sectorials o territorials (la política es fa parant l’orella, copsant els problemes de la gent i donant-hi resposta en funció de la ideologia de cadascú). És evident que el PSC ha realitzat, al llarg de la seva història, incomptables actes relacionats amb la cultura però d’aquest es particular voldria destacar uns quants aspectes que crec el doten de més valor afegit:

1. La presència de més de seixanta persones vinculades al món de la cultura local, amb representacions a títol personal o amb lligams amb entitats, associacions i empreses que fan de la cultura l’eix central de la seva activitat. Depenent dels ulls amb que és miri, es podrà dir allò que la sala estava plena, mig plena o quasi buida. Em quedo amb la pluralitat de les persones que van assistir-hi (representants de moltes sensibilitats i, fins i tot, ideologies diferents, però amb un nexe d’unió: la voluntat de millorar la cultura de Mataró).

2. El nivell del debat va ser interessant. Sol ser normal que en un acte d’aquestes característiques cadascú opini en funció dels “interessos” del col·lectiu que representa però aquest simple particularisme es va veure “col·lectivitzat” en algunes anàlisis. Em quedo amb tres idees que comparteixo: una diagnosi acurada de la realitat cultural de Mataró, la necessitat de sacsejar la cultura mataronina canviant algunes inèrcies que fa massa temps que duren i alguna proposta concreta interessant.

3. El discurs d’en Joan Antoni Baron és d’aquells que fan trempar. Només cal llegir-lo.

Com algú va dir durant la jornada, o ara o mai!

Les rodalies que no volem

Em dic Sergi Bonamusa, tinc 41 anys i soc un sofert usuari de la RENFE. És trist, per algú que creu en el transport públic, que paga religiosament el bitllet en les seves més diverses formes (el d’estudiant quan anava a la universitat, bitllet senzill poques vegades i bonotren –el de 10 viatges integrat o no- les que més) i que, per tant, no salta mai la tanca de l’estació de Mataró (felicitats al dissenyador de torn, construir una tanca en format escala facilita enormement l’accés per la patilla), que quasi diàriament fa el trajecte d’anada i tornada Canet – Mataró, que reconeix que el tren és el seu mitjà de transport favorit, on a més ha aconseguit il·lustrar-se (és on més llibres he llegit), que l’hi encanta contemplar el mar assegut o dret...

Doncs bé, tot i que seria absurd negar que sempre hi ha hagut deficiències en les rodalies que m’ha tocat viure i que la paciència no és precisament la meva virtut, n’estic fins més enllà de suportar retards per causes vàries i repetitives, que t’informin deficientment del què passa, de tenir complexa de sardina enllaunada en hores punta, de pagar per un servei deficient...

No voldria pas creure que l’estratègia de desinvertir en la xarxa de rodalies fou una mesura del govern Aznar per fuetejar el transport públic i fomentar el privat, però és evident que ara estem pagant les conseqüències de no haver invertit quan tocava.

L’Espanya que ja us regalo

Cada dia em fot més ràbia que l’estratègia del PP per aconseguir els vots necessaris per tornar al poder es basi únicament en la manipulació i la mentida. Em fot veure’ls com munten manifestacions per carregar-se la política antiterrorista del govern i veure com quan manaven aplicaven les mateixes mesures; em fot la data estratègicament escollida per la mani teòricament convocada per protestar contra l’atenuació de la pena d’un altre impresentable, l’etarra De Juana Chaos. Quina casualitat que sigui el 10 de març, sembla fet expressament per tapar les vergonyes del record de l’11-M, les conclusions que s’entreveuen del judici (com és que un impresentable com l’Acebes, el de les dues línies d’investigació, encara té protagonisme públic?) i, per sobre de tot, em fot que en Rajoy, en el seu discurset, ni esmentes un atemptat que va costar 192 vides (aleshores ell era ministre, bé deu recordar-ho!) ; em fot veure onejar banderes espanyoles amb l’àliga en les manis que convoca o promou el PP (“quien tuvo retuvo!” que diria aquell); em fot la voluntat inqüestionable que tenen aquesta gent de dividir el país entre bons i dolents (el proper pas, quin serà? Procurar que surtin els tancs al carrer per aixafar els “rojos-separatistas”, és a dir, tots els que no pensen com ells?). Em fot escoltar l’Aznar com se n’enfot de tots nosaltres reconeixent que d’armes de destrucció massiva res de res i com té la barra de justificar la seva intervenció a la guerra de l’Irak amb arguments puerils. Em fot posar la radio al matí i escoltar com en Jiménez Losantos escup gripaus dia si i dia també. Em fot viure en un país com el que representen aquesta gent. Com deia en Rubianes, a la merda amb aquesta Espanya.

Tapes variades

Puc entendre, però no compartir, aquella disposició cristiana que determina que davant d’una bufetada cal posar l’altra galta. I no ho comparteixo des del meu profund ateisme però també per la praxis de la immensa majoria dels propis cristians que se solen passar el precepte per allà. Vagi l’entradeta per les imatges que les televisions ens oferiren ahir al vespre: compareixença del nou ministre de justícia al Congrés de Diputats i bronca monumental amb els impresentables del PP. L’hi reconec al president del Govern la seva voluntat d’aplicar el “tarannà” en tots els seus actes però, la veritat, crec que ja convenia que algun ministre pagués al PP amb la mateixa moneda. I el més interessant, sense recórrer a la mentida, l’insult o la desqualificació a que tant acostumats ens tenen els Zaplana i Acebes de torn sinó amb ironia de la bona (genial l’oferiment de donar-li lliçons de dret al Zaplana a canvi d’altres sobre totxanes i urbanisme. A Terra Mítica encara riuen!).

Una bona notícia. L’ Ajuntament de Mataró i els comerciants de la plaça de Cuba per fi s’han posat d’acord per remodelar la plaça. Si tot va bé al juliol s’iniciaran les obres i la ciutat disposarà d’un equipament comercial de primer ordre adaptat a les necessitats d’avui dia (per fi obertura matí i tarda!). Veurem ara què hi diu el PP. Seguiran amb la voluntat de tirar-la a terra o vindrà la rectificació electoralista? (ja se sap que els comerciants també voten).

Una mala notícia. El Barça ensopega a casa amb el Liverpool i la Champions es complica (de Basquet no en parlaré, us recordo que soc de la Penya!). D’ensopegada amb ensopegada la culerada fem allò que ens és tant propi: clamar al cel, engegar a fer punyetes l’equip, donar la temporada per liquidada, dissenyar un nou equip i la setmana que ve ja en tornarem a parlar (si guanyen tot oblidat, si perdem tornarem a obrir la caixa dels trons).

I un últim apunt de la (pre)campanya a les municipals. N’hi ha que cerquen la notorietat allà on sigui, encara que per sortir a la foto s’hagin de fer tots els papers de l’auca i aplicar-se allò del “donde dije digo digo Diego”. La imatge és clara: roda de premsa del candidat de CiU a Can Fàbregas. Resumint: es demana una moratòria per adjudicar l’operador comercial i, òbviament, no es fa esment al posicionament que sobre aquest tema ha tingut CiU (per sort existeixen les hemeroteques i es publiquen els acords) que difereix “lleugerament” del que ara proposen. I, clar, un acaba concloent que aquests nois de CiU, ara que s’acosten eleccions, intenten capitalitzar l’acció d’una Plataforma ciutadana escombrant cap a casa (no són els únics, però aquests han arribat més tard). Al final, quan navegues tant i tant malament, acabes perdent el rumb i no veus els esculls, encara que aquests estiguin adormits.

Dormint a la parra

Prosseguint amb la crònica preelectoral, avui toca fer cinc cèntims que l’acte de proclamació del candidat de CiU a l’alcaldia de Mataró. Novetats en la posta en escena respecte a edicions anteriors? Poques. Una de rellevant, però, un nou candidat (si segueixen amb aquest ritme aviat perdérem el compte dels caps de llista que han tingut i els han durat un tres i no res). L’espai escollit, la Sala Cabanyes, al centre de la ciutat com no podria ser d’altra manera. Força claca al pati de butaques i ja en van dos que es porten padrins per la seva presentació en societat. Si primer va ser en Mojedano amb en Piqué, ara ha estat en Mora amb l’Artur Mas. Si home, aquell de la gomina que no va venir a predicar a Mataró a les passades eleccions autonòmiques (deu ser per la plaga de mosca tse tse que fa que tot mataroní es passi el dia dormint i, per tant, no val la pena desplaçar-se fins una de les ciutats més importants de Catalunya).

L’acte sembla que va ser lleugerament llarg. Després del parlament d’en Mas, amb algun que altre consell que faria bé d’aplicar-se a si mateix en Mora puja a l’escenari i engega el discurs. Primera idea: cal despertar Mataró. Bona aquesta. La veritat és que em preocupa poc si el candidat viu a Mataró, Cabrera, Tombuctú o Bombai, però per dirigir una ciutat des de l’alcaldia el mínim que s’ha de demanar a l’interessat és que conegui amb profunditat el municipi. I em temo que aquest senyor haurà de tirar d’enciclopèdies i/o assessors varis per tal de posar-se al dia (no li donarem més idees no sigui que les apliqui. Algú ja fa molt de temps em va explicar la vella tàctica de “si l’enemic s’equivoca, deixa’l fer”). En tot cas, bona nit i a continuar dormint.

A l’hora de llençar propostes d’aquelles que facin trempar l’auditori sembla que se’n va sortir prou bé amb la seva voluntat sobiranista (poc li deuria faltar per reclamar la independència de Mataró, o del centre per ser més exactes!), però amb la resta, aquelles que fan referència a què vol fer des de l’alcaldia, va seguir aplicant la tàctica d’adormir el galliner. Això si, va deixar anar alguna pinzellada sobre urbanisme i altres aspectes que em sembla tenen més d’oportunisme que de visió estratègica de ciutat (atribuïble a la manca d’experiència?). Això si, ho farà fent esport (corrent des de l’ajuntament a la seva empresa i viceversa) i compaginant la feina, que dirigir una ciutat és el mateix que portar el negoci (més manca d’experiència?).

Només em queda un dubte, algú el va renyar abans de començar l’acte? Sorprèn que després d’esbombar-ho als quatre vents via mitjans de comunicació ara va i no ens explica amb qui pensa construir el seu projecte (?) de ciutat (dubto que a can CiU tinguin clar que trauran una còmode majoria absoluta). Es clar que com diu en Pujol, ara no toca pactar amb el PP. Però si aquest argument, després dels precedents, ja no se’l creu ni el notari!

Per acabar, no us perdeu les cròniques dels periodistes locals Joan Salicrú i Oriol Burgada. Un i altre han creat un nou bloc per seguir una cursa electoral que no dubto serà apassionant.

La plaça de Cuba

Senyores i senyors, comença l’espectacle! Manquen cent i escaig dies per les eleccions municipals i els partits, coalicions, federacions i altres combinacions organitzatives comencen a destapar les seves cartes. El bany de multituds ha estat, com és tradicional, la fórmula utilitzada per donar el tret de sortida de la precampanya en la seva fase visible (la cuina interna ja fa temps que actua). Fa pocs dies s’estrenava el candidat del PP en un local d’oci nocturn situat al Port de Mataró. Em quedo amb la crònica d’en Joan Salicrú per descriure un acte de tall clàssic per no dir conservador (discursets, avaladors i vídeo. Aquestes, sens dubte, seran les eleccions del you tube).

És veritat que el PP no s’amaga ni de quin model de ciutat vol (tot i tenir candidat nou les idees són les de sempre) ni amb qui el pot construir (els convergents d’en Joan Mora, en aquesta ocasió sense notari, absent per becaina). De fet, ja han començat a destapar algunes idees divertides. Inserits com estem en la moda del patrimoni ara ens venen amb la proposta trencadora, mai més ben dit, de dinamitar la plaça de Cuba per soterrar un centre comercial que sustenti una plaça pública. Si la data de presentació d’aquesta “innovadora” proposta hagués estat el 28 de desembre hom pensaria que ens trobem amb la clàssica llufa penjada a l’esquena, però noi sembla que va de debò!

D’entrada ja reconec que no soc imparcial en el meu posicionament. Durant anys i panys, per mi ha estat una tradició anar a comprar a la plaça de Cuba el dissabte al matí (sumeu-hi també més d’un divendres al vespre). Primer acompanyant a la meva mare (una altra de les clàssiques de la zona) i, després, per no perdre la tradició, s’hi va sumar el meu fill. De fet, l’acte de la compra setmanal solia ser l’excusa perfecte per anar a esmorzar (de forquilla que quedi clar), posar-nos al dia de les novetats de la setmana i fer-la petar amb amics, coneguts i algun saludat. Des que visc a Canet, aquesta tradició s’ha tornat més esporàdica però no em costa gens declarar-me un entusiasta d’aquest mercat tant nostrat. D’aquest i de tants altres (recomano la Boqueria de Barcelona especialment en èpoques nadalenques).

Els mercats han estat durant anys i panys llocs d’intercanvi, trobada, xafardeig i brogit. Pertanyen a la tradició mediterrània per excel·lència i tot i que la seva vida ha canviat amb el temps (alguns han tancat portes, d’altres van fent la viu viu i fins i tot n’hi ha que esdevenen pols d’atracció importants i són rentables econòmicament) potser val la pena aturar-se un instant i reflexionar.

El mercat de la Plaça de Cuba, en el seu dimensionat actual, no acaba de funcionar. Aquesta situació no és nova, ja fa anys que s’arrossega. Horaris pensats per èpoques pretèrites, parades tancades i una estructura arquitectònica que dificulta la possibilitat d’encabir-hi serveis logístics moderns no són bons auguris per una salut de ferro. Dinamisme, això si, els dissabtes al matí amb les parades que s’instal·len als entorns. Es podria millorar aquesta situació? La veritat és que no cal esmerçar molts esforços en imaginar solucions miraculoses donat que ja hi ha qui se n’ha sortit (Barcelona seria l’exemple més paradigmàtic) i, per tant, és relativament senzill observar com ho han fet els altres i aplicar la recepta ben adaptada a la realitat mataronina. D’estudis i treballs per reflotar el mercat se n’han fet tots els que vulgueu. Cal posar mans a l’obra i, sense necessitat de recórrer a la demolició rehabilitar el mercat i dotar-lo d’aquells elements que el facin atractiu pels consumidors i viable pels que s’hi vulguin guanyar la vida. Repeteixo, aquesta opció és factible i, si no, doneu un volt pels mercats de Barcelona. Allà no els ha calgut la dinamita que proposa el PP.

El Guadiana

Foto: desembocadura del riu Guadiana

A Mataró i a tants altres llocs hi ha debats tipus Guadiana. Apareixen, desapareixen i tornen a aparèixer de forma cíclica. Normalment perquè al darrera tenen suposats lobbies (encara que a vegades unipersonals) més o menys articulats, amb capacitat d’altaveu que, fonamentalment per interessos propis, alimenten una i altra vegada la polèmica. Al llarg de la meva vida de, permeteu-me la llicència, cronista, he escrit una i altra vegada sobre el comerç amb visió crítica sobre determinats postulats i sempre posant sobre la taula propostes que, al meu entendre, poden ser beneficioses per tots els que interactuem en aquest àmbit.

Per fer memòria només em referiré a dos temes del passat per, a continuació, anar al gra. Ja fa anys i panys a Mataró es va liar la de Déu amb la possibilitat que una gran superfície s’instal·lés a la ciutat. Botiguers en peu de guerra van aconseguir foragitar l’enemic que va acabar instal·lar-se al municipi del costat, a Cabrera de Mar, amb els consegüents beneficis per aquesta població en termes d’ocupació laboral (IBIs i IAEs a banda) i amb peregrinació constant dels soferts consumidors mataronins que trobaven, just al costat de casa, allò que aquí se’ls va negar. Aquesta batalla la vam tornar a viure amb el Mataró Parc tot i que aquesta vegada es va aconseguir instal·lar a can Capgròs. I encara hi són uns i altres. Alguns diran que aquest tipus de comerç no és nostrat però d’altres pensem que l’increment de l’oferta beneficia aquells que tenim el rol de consumidors.

L’altra batalleta a la que volia fer esment fou la peatonalització de determinats carrers del centre i, en especial, la Rambla i la Riera. De nou botiguers en peu de guerra per salvaguardar el pa i la sal. Cal preservar la prerrogativa que el cotxe arribi fins a les portes no sigui que es “desertitzi” el centre. Passats els anys els beneficis per la ciutat són innegables. La desertització la deixarem pel Sahara, els espais i les persones guanyen en qualitat de vida i, amb boca petita, més d’un comerciant et reconeix que aquella mesura va ser un encert.

I avui tornen a sonar tambors de guerra quan s’anuncia que s’instal·larà a casa nostra una “locomotora comercial”, eufemisme que fa pensar en un operador comercial amb cognom britànic. Aquesta vegada, a més, n’hi ha d’altres que han desenterrat les destrals de guerra obrint-se un segon front: el del patrimoni. En el fons, estic content, si fins fa quatre dies els del partit de les pedres a Mataró erem quatre gats comptats, ara va i resulta que hi ha multituds que s’apunten a la defensa numantina. Vull creure que no serà una flamarada d’estiu i que els tindrem sempre enarborant la bandera del nostre esplendorós passat, fins i tot després de les eleccions municipals (algun malpensat, ves home ves, diu que uns quants d’aquests es mouen amb interessos electoralistes. Jo no m’ho puc pas creure!). Però no perdem passada que d’aquest tema ja n’he parlat anteriorment. És positiu o no per la ciutat remodelar un sector de la trama urbana amb la implantació d’un eix comercial amb vocació d’estirar el centre històric? Per mi evidentment que si. I no només perquè seguint la lògica anteriorment exposada ens beneficiarà als consumidors d’aquesta ciutat. Repeteixo la idea més que contrastada que a major competència millors preus i possibilitats de remenar i triar. Ja entenc que a alguns botiguers els emprenyi que se’ls planti un nou competidor. Solen ser aquells que viurien permanentment en el món del monopoli (sempre i quan l’ostentessin ells) amb tothom passant per la seva única caixa. La majoria, per sort, ja fa anys que han entès que competir en un mercat no captiu significa espavilar-se i cercar avantatges competitives del tipus valor afegit, especialització... (els manuals d’economia van plens d’estratègies a adoptar).

Però és que molts comerciants (canvi de paraula per denotar modernitat) també han entès que una superfície d’aquestes característiques genera oportunitats de negoci (atracció de major número de clients potencials) que cal aprofitar. I més si tenim en compte que aquesta instal·lació va acompanyada d’un paquet de mesures destinades a millorar l’urbanisme de la zona i, per tant, a fer més atractiu aquest eix. És veritat que la mobilitat de la zona es veurà incrementada i no només per la gent que es desplaça a peu sinó també per vehicles. En aquest sentit, de la mateixa manera que es va fer quan es va peatonalitzar la Riera i entorns, caldrà dotar les proximitats de la zona de places d’aparcament públic que complementin les que, de ben segur, construirà l’operador comercial sota casa seu (diem-ne per exemple aparcament de la plaça Occitània) i segurament millorar les freqüències de pas del transport públic que circula per la zona.

Però ja posats, deixeu-me dir que estic d’acord amb el projecte no només pels beneficis urbans, comercials i de majors oportunitats pels consumidors sinó també per la generació de nous llocs de treball que suposarà per la gent de Mataró (1.000 noves ocupacions no són gens menypreables) i perquè l’operació permetrà finançar part de la necessària posta a punt de Can Marfà. Alguns diran que això és la torna i que tindrem més contractes – brossa a la ciutat (serà que la gent que actualment treballa en el comerç, diem-ne sector tradicional, tenen sous per tirar cohets?). És una manera de veure-ho que no coincideix amb la meva.

Records

Foto: ombra d'una figuera

Cap de setmana prolífic en notícies diverses. Tanmateix les deixaré aparcades per més endavant i avui em centraré en un esdeveniment nostàlgic que em toca de prop. Diumenge al matí. Enfilem N-II Canet – Mataró. Donem alguna que altra volta a l’entorn de l’antic hospital per aparcar (l’alternativa 1 ha fallat. Algú em pot explicar com és que l’aparcament de Can Xammar registra un complet a les 11 tocades del matí?). Enfilem a peu per carrers plens de records d’infantesa (fins als 5 anys vaig viure a les Espenyes en una casa que avui, glòria al progrés, ha passat a millor vida per agençar la zona). Arribem al Foment tard. Merda, fa estona que han començat, la sala gran és plena a vessar i ens toca recorre a la petita on un televisor de pantalla plana retransmet en directe l’acte. Cares conegudes. Algunes fàcils de reconèixer (que bé que tracta el temps a alguns i, que malament a altres!!!). Al cap d’una estona el meu fill comença a posar aquella cara de “què cony fem aquí parats tanta estona?”. La meva dona, procliu a escapolir-se de qualsevol acte amb, com diu ella, un cert to “cumba”, se l’endu a donar voltes per la Riera i la Rambla. Em quedo de peu mirant la tele, l’Espartac Peran, fent de conductor (això del trànsit ja li va). Mestres, pares i antics alumnes explicant batalletes. Quasi bé no se sent res, però fent volar la imaginació els records tornen amb fluïdesa. M’hi vaig passar des dels 22 mesos (corria l’any 1967) fins als 13. Estic parlant, com no, de l’acte de presentació del llibre que recull la història de l’Anxaneta, des de la seva fundació fins que va integrar-se a la xarxa pública.

Em sento orgullós de ser un ex alumne d’aquesta escola. En tinc un record entranyable i un agraïment absolut als meus pares per haver-m’hi portat. La prova del nou és que, de petit, quan estava malalt plorava perquè no podia anar-hi. Allà vaig imbuir-me d’uns valors que encara perduren. Potser vaig sortir-ne més coix de coneixements que d’altres que havien anat a altres escoles (a primer de BUP, al Campeny, em va tocar passar-ho malament amb alguna que altre assignatura) però vaig aprendre, per sobre de tot, a ser persona, a tenir consciència crítica i a entendre, com diu el meu pare, que per aprendre no calen grans instal·lacions, sinó una figuera i un bon mestre (de collita pròpia hi afegeixo allò de “i excel·lents companys”).

Acabat l’acte, desfilada fins a l’escola. Hi entro pel Camí Ral, tot i que no puc resistir la temptació d’acostar-me fins al barri blau, d’ensenyar-li al meu fill els racons on jugava de petit i ell triga poc en imitar-me. Es troba amics seus i desapareix del mapa. La meva dona, aplicant el seu fantàstic sentit de l’humor, se n’enfot de les instal·lacions (“I la piscina? No en tenieu?”). Retrobo antics mestres i vells amics (pocs de la meva classe: la Marta, la Judith, l’Anna, l’Eva, en Martí, en Xevi).

Cal dir que fa poc, gràcies a la tasca impagable de l’Eva, es va organitzar un sopar d’antics alumnes del meu curs. El primer des que vaig sortir de l’escola! (jo també m’aplico el mea culpa). Quasi bé hi erem tots. Si bé amb alguns ens hem anat veient amb més o menys freqüència, oi Carme?, a d’altres feia més de 20 anys que no els veia. Sopar emotiu (a altes hores ens van acabar fotent fora del Caminetto, per allò que els hi tocava tancar i anar a dormir), amb records i anècdotes una darrera l’altre, amb fotos en blanc i negre (alguna de meva podríeu estripar-la sense massa remordiments. Gràcies) i amb ganes de repetir-se amb una freqüència raonable (com a mínim una vegada a l’any).

Quasi bé a les dues sortim disparats. Tenim un dinar a Arenys i també arribarem tard. L’Anxaneta queda enrera, però sempre la portaré al meu cor (reconec que la frase és cursi, però és el que sento).