Face to face

Tot i que no tinc cap ganes que aquest bloc sigui titllat d’eminentment polític (prefereixo reflexionar sobre els mil i un temes que m’agraden i no centrar-me només en allò que fa referència a la res pública i menys caure en el tòpic de riure totes les gràcies als meus i blasmar als altres) tinc clar que alguna cosa hauríem d’escriure sobre les eleccions generals del 9 de març i la campanya que s’està desenvolupant en aquest moment.

Aquesta vegada no l’estic vivint com en altres ocasions. La feina i altres obligacions més personals i prioritàries em deixen poc marge de maniobra per fer un seguiment acurat d’allò que en el seu dia va ser la meva professió. Tanmateix quan un porta en els gens la passió per la política, difícilment pot viure al marge de tot el què està passant i menys quan en aquest àmbit es prenen decisions que ens afecten a tots i, teòricament, aquestes venen avalades per una certa ideologia (la dels que manen) més o menys adobada amb dosis de possibilismes pràctics.

De fet, per seguir aquesta campanya no estic fent res més que allò que fa la majoria de persones que volen viure mínimament informades: mirar-me, encara que sigui transversalment, els mitjans escrits, navegar veloçment per internet (amb repàs inclòs a blocs de totes tendències polítiques. Gràcies Saül per facilitar-me la feina!), escoltar la radio (emissores vàries) i poca televisió (cada vegada m’agrada menys).

Exposades les meves prioritats i la voluntat de seguir què està passant amb la campanya, haig de dir que ahir a la nit, aprofitant que em tocava treure a passejar els gossos, com sempre vaig endur-me el mòbil i els auriculars (quin invent tant fantàstic això de poder compatibilitzar radio i telèfon!) disposat a escoltar com se les manegaven en Zapatero i en Rajoy. I ho vaig voler fer escoltant Onda Cero. No per res, simplement era la que tenia millor cobertura al mig del bosc on em trobava.

La veritat és que em feia certa gràcia escoltar un cara a cara quan en aquest país tampoc s’estilen massa (normal, qualsevol manual de marketing polític explica que aquesta modalitat només es recomanable quan la distància entre els candidats és mínima. D’aquí que l’últim fos el protagonitzat per Felipe González i l’Aznar al 1993). Els preliminars han estat divertits: assessors i més assessors preparant amb minuciositat quirúrgica els candidats, l’escenari i els continguts, la resta de forces polítiques amb representació parlamentària emprenyades perquè no se’ls ha convidat (potser que no oblidem que la polarització de la política espanyola porta a donar protagonisme als que tenen possibilitats reals d’assolir la presidència del govern i a deixar en segon terme la a resta. És la voluntat del ciutadans expressada a les urnes i el què ens diuen les enquestes publicades!).

La radio, com a mitjà escollit, té algun inconvenient (no et permet visualitzar allò de la comunicació no verbal: gestos, mirades...) però una gran virtut (captar la teva atenció vers els continguts i el to, malgrat alguna que altre interrupció dels tertulians de torn). I suposo que això dels continguts deu ser el més important que esperem els electors (què ens ofereixen uns i altres?) sense deixar de banda la credibilitat que ens aporten els contrincants (i que es transmet en base a la feina feta i altres “intangibles” més subjectius, diguis capacitat de convèncer, imatge...).

Del que escolto començo a identificar, abans de passar als continguts, alguns elements de forma que són un clàssic de manual: Missatge clar, concís, entenedor, avalat amb dades i algun cop d’efecte solen ser recursos habituals que s’utilitzen en aquest format (amb el temps disponible de televisió tampoc n’hi ha per aprofundir en els temes. Això es deixa pel dia a dia de mítings, rodes de premsa...). Voluntat de convèncer no als teus sinó a la franja difosa d’indecisos (no ens equivoquem, aquest és el públic objectiu!) que són els que faran decantar de quin costat es ven el peix. Amb aquests eixos clars i, estic convençut, després d’hores i hores de preparació, els contrincants són moderats per un comunicador de prestigi (Manuel Campo Vidal) que, la veritat sigui dita, tampoc té tanta feina.

I que voleu que us digui, n’esperava més del debat, tot i que no deixa de ser un primer assalt d’un combat que té una segona part (el 3 de març sant tornem-hi i, per tant, tampoc es tracta de gastar tots els cartutxos a la primera andanada). Tinc la impressió que no va ser res més que la repetició dels tòpics que venim escoltant darrerament, sense aportar massa novetats a l’escena. Desqualificacions, crítiques i retrets del passat han esdevingut recursos clàssics que acabaven cansant a la parròquia que, estic convençut, vol sentir com resoldrà els seus problemes reals qui accedeixi a la presidència. Això si, van parlar d’economia, de terrorisme, poc de qüestions socials, d’immigració, de si Espanya es trenca o no... No se noi, si jo fos indecís no m’haguessin convençut ni un ni l’altre, malgrat que les enquestes ens diuen que Zapatero va guanyar per golejada.

La part positiva és que més de 13 milions de persones van seguir el debat (cal dir que les mesures d’audiència en aquest país tenen la fiabilitat que cadascú els hi vulgui donar), la qual cosa deu indicar que la política interessa més del que alguns es pensen. Ara bé, amb debats d’aquest estil em sembla que aquests excel·lents resultats davallarien de forma dramàtica. Haurem d’esperar a dilluns que ve per veure la segona part. Confio que sigui més nutritiva.

AVE, enginyers de Catalunya

En aquest país som collonuts. Fins fa quatre dies posàvem a parir la ministra de torn amb el merder de les rodalies i el TAV/TGV/AVE i, hores d’ara, sembla que tota aquella munió de gent que semblava estar en peu de guerra ha mig desaparegut del mapa (alguns, com els torrons “el Lobo”, ja estan tornant a casa, que ja estem inserits en una nova campanya electoral i, per tant, toca treure la destral i envestir al crit de “desperta ferro”).

Ara tot són flors i violes per la posta en marxa amb sense inauguració, que diria aquell, del TAV/TGV/AVE. Tothom feliç i content (bé, potser les companyies aèries no tant i d’altres tampoc) que ja tenim Madrid a tocar, que ja no caldrà perdre el temps a l’aeroport i que al tren es pot treballar. No diré pas que no, jo soc el primer que si cal anar a Madrid ho penso fer en tren i que els Iberia i companyia ja m’han vist prou el pel. Però no us penseu pas que el serial acaba aquí! La història continua: les rodalies al seu ritme (ara que em toca desplaçar-me diàriament a Barcelona torno a comprovar-ho en la meva pròpia pell. Dimecres al vespre, el trajecte BCN plaça Catalunya – Canet de Mar, va durar tant com 2,30 hores. D’acord, el motiu del retard no va ser gens agradable –una persona atropellada entre Cabrera i Mataró-, però és que ahir, el retard va ser superior als 15 minuts). Això si, si anem per aquest camí, incrementaré exponencialment el meu consum de lectura i em retornaran el bitllet cada dos per tres (això de la devolució express cal dir que funciona perfectament).

Anècdotes apart, que de rodalies ja en seguirem parlant, tornem al tema del TAV/AVE/TGV. La primera part del culebrot, malgrat els maldecaps i les emprenyades ha acabat bé. Però, ara bé, la segona part promet ser tant sucosa com la primera. No se si és pels temps que corren (eleccions a la vista!) però, per posar només un exemple, amb el soterrament del TAV/AVE/TGV i el seu pas pel costat de la Sagrada Família (que no per sota com diuen alguns impresentables) n’hi ha per sucar-hi pa. No us perdeu, sobre aquest tema, els vaivens polítics de decisions i contradecisions. Algú dirà que els polítics, com el comú dels mortals, també tenen dret a rectificar si veuen que han errat. Fins aquí tot correcte, però quan el “canvi” es produeix únicament per motius d’oportunitat partidista la qüestió ja fa més fàstic (el PP, amb l’Àlvarez Cascos al davant del ministeri aprova un projecte una vegada tots els implicats l’han subscrit –Generalitat i ajuntaments- i, sorpresa, ara quasi ja no queda ningú que en recordi el contingut (el Rajoy diu que ni parlar-ne i l’Artur Mas que què s’han cregut –lapsus, aquests termes els feia servir en Pujol!). Potser la causa caldria trobar-la en la qualitat tècnica de la contraproposta? En la pesca més o menys submergida de vots?

Per altra banda, tampoc us perdeu l’article de l’Oriol Bohigas. El subscric de pe a pa. Només hi afegiria una qüestió. En tota aquesta història hi ha un col·lectiu que està quedant com el més tonto de la pel·lícula. I aquests no són altres que els enginyers. Em sorprèn que hagin corregut a emetre un comunitat sobre el tema de l’aigua però que hagin callat quan directament o indirecta és posa en qüestió la seva capacitat professional. Com enteneu si no que s’hagi aixecat aquesta “alarma social” que preconitza que la Sagrada família s’ensorrarà? Però que no hi ha mil i una ciutats al món perforades com si fossin formatges de gruyere amb túnels i tunelets per on passen trens, vehicles, aigua i molts altres serveis? Que jo sàpiga ni Londres, París, Moscú o Roma han perdut patrimoni equiparable a la Sagrada Família per causa dels múltiples túnels que hi ha en el seu subsòl. Que no s’ha estat capaç de construir l’eurotunel per sota el mar? Què ja no estem a la prehistòria i la tècnica ho permet fer quasi bé tot!!!! Per això em deixa bocabadat que els enginyers d’aquest país no s’aixequin en peu de guerra i engeguin a pastar fang a uns quants il·luminats que, amb el seu desconeixement i ganes de gresca, els acabaran enfonsant en la misèria.

H2O o tocat i enfonsat. Tu tries.

No se perquè però l’aigua m’inspira. Tan és així que contemplar la pluja (i mullar-me) o perdre’m per la immensitat del mar (o de l’oceà com se sol dir) són dues de les maneres que utilitzo per relaxar-me. Però també per emprenyar-me si penso en com s’ha gestionat la política de l’aigua en aquest país.

Sabeu el conte d’en Pere i el llop? Aquell del noi que dia rera dia anunciava la tant esperada arribada de la maligna bestiola per collonar al mort i a qui el vetlla fins que va arribar el dia que se’l va cruspir sense que ningú li fes cas? Doncs això és el que ens està passant amb la sequera de torn. Ara tothom ha vist les orelles del llop i correm-hi tots.

Si ens ho mirem des d’un punt de vista empíric, des que hi ha registre meteorològic se sap que la situació actual no és única ni imprevisible. Pels que tinguin poca memòria només cal remuntar-se al 2005-2006 quan també és van encendre totes les alarmes o, si voleu, anem als anys 90 i 80 i també trobarem episodis de sequera (ho dic, més que res, perquè ningú m’acusi, quan parli de polítiques d’aigua, de ser partidista).

De fet, si només apliquem el sentit comú i tenim quatre nocions bàsiques de geografia (amb les que t’ensenyen a Primària –EGB pels de la meva quinta- ja vas més que sobrat) podem observar com ens ha tocat viure en un país amb poca aigua. Si analitzeu el territori, el clima i els recursos hídrics arribareu a conclusions òbvies. Repetim-ho per si no ha quedat clar: Tenim poca aigua!!!!

I si en tenim poca, la gestionem correctament? En podem tenir més? Què hem fet o, més ben dit, que no hem fet per arribar fins a la situació d’enguany?

Deixeu-me començar per dir que la macropolítica de gestió d’un bé públic com l’aigua, en aquest país i en les últimes dècades, ha estat de fireta. S’ha actuat més a cop d’efecte que planificant amb rigor què volem ser quan siguem grans.

EL punt de partida és clar. Ningú pot dir allò de “solo se que no se nada”. Tots els qui se n’han responsabilitzat políticament, per no dir irresponsabilitzat, saben perfectament que som deficitaris en aigua i que depenem bàsicament dels cabals que s’extreuen dels rius i dels aqüífers que discorren pel territori (deixem constància que en els últims temps han començat a aparèixer les dessalinitzadores). Per altra banda, també se sap que l’aigua es destina a tres usos clars: l’agricultura, l’ús de boca i l’industrial, decantant-se la balança netament a favor del primer en termes de 80 a 20. Afegim al còctel que tenim la majoria de la població concentrada a l’àrea metropolitana de Barcelona, que planificar inversions en aquest àmbit, com en tants altres, no es fa d’avui per demà i, per últim, que el preu que paguem per recurs en un país que n’és deficitari és dels més baixos de la Unió Europea (1,72 € m3 a Catalunya contra, per exemple, 2,4 € a Alemanya).

Situació de partida gens esperançadora. Però compliquem-ho encara més. Tenim les xarxes interconnectades (tal i com es va fent amb el subministrament elèctric) per garantir que si hi ha cabals excedents en un sector del territori es puguin transvasar a aquells indrets que són clarament deficitaris? D’aquest tema també fa anys i panys que se’n parla i hores d’ara el més calent a l’aigüera. Posaré un exemple que conec prou bé. No fa massa temps, va sortir publicat als mitjans de comunicació que s’estava treballant en un projecte d’interconnexió de la xarxa de l’alt Maresme (depenent dels cabals que s’extreuen de l’aqüífer de la Tordera i de la dessalinitzadora de Blanes) i la del sistema Aigües Ter - Llobregat (ATLL pels del ram, i que alimenta la resta del Maresme). De fet, o els periodistes no van copsar bé l’abast de la tragèdia o qui els hi va explicar els va vendre una moto de les bones. Resulta que inicialment s’havien d’interconnectar ambdues xarxes amb la clara voluntat que una i altre fossin “reversibles” (canonada reversible amb possibilitat de bombar aigua cap a un i altre costat), és a dir, que és retroalimentessin si en un dels dos territoris manques aigua. Quina ha estat la realitat? Que el projecte que s’ha realitzat preveu que el sistema ATLL serà capaç d’alimentar el de l’alt Maresme amb una quantitat ridícula, tant, que si abasta Arenys per una estoneta ja podem donar gràcies tots plegats (i la resta de pobles què?). I, seguint amb el tema, ja no us parlo de la tant anhelada interconnexió amb la xarxa de l’Ebre. Ploraríem massa.

El que si s’ha fet, tot i que això ja no depèn tant de la Generalitat sinó dels municipis, ha estat conscienciejar la població per aplicar sistemes d’estalvi d’aigua (allò tant conegut dels litres d’aigua que un gasta quan es dutxa) i minimitzar l’impacte de les fugues en la distribució d’aigua (actualment és perd a l’entorn del 4% de l’aigua que discorre per les xarxes).

De moment l’aigua encara raja per l'aixeta (hores d’ara els embassaments estan al 22% de la seva capacitat i si d’aquí resteu el percentatge d’aigua que difícilment es pot aprofitar aquest número baixa en picat) i avui plou, però com no caigui el diluvi universal allà on ha de caure (capçaleres dels rius) anem apanyats (bé potser no tant, a més de recuperar el rec comptal i uns quans pous, també ens portaran aigua d'Almeria amb vaixell. Aquesta si que és bona, però si fins fa quatre dies tothom considerava que Almeria era un desert on només s'hi rodaven westerns!)

Però no siguem del tot pessimistes també val la pena, des de la meva més que modesta experiència, aportar alguna solució. De gestió complicada, certament, però potser ho seria menys si tots plegats, defugint partidismes, apliquéssim allò que alguns diuen sentit d’estat:

- Garantir el recurs amb una política clara de gestió integral de l’aigua (la que tenim, la que podem “produir” i la que podem reutilitzar). Em temo que no n’hi haurà prou amb contractar els serveis de tots els bruixots de totes les tribus d’indis americans (si encara en queden) perquè vinguin a practicar la dansa de la pluja. Millor serà que minimitzem el risc de les quantitats de precipitació que tenim amb algun factor més. N’apunto alguns:

1. Desenvolupament d’un pla d’infrastructures que garanteixi la disponibilitat del recurs (alguna cosa ja hi ha feta en algun calaix morint-se de fàstic). I si val contemplar totes les possibilitats (des de les dessalinitzadores fins a transvasaments, siguin del Roine o de l’Ebre, respectant, això si, els cabals ecològics). Ja sé que aquells que es creuen que l’aigua és seva per dret diví (cony, que algú els expliqui que estem davant d’un recurs públic!) i el sector radical dels ecologistes s’emprenyaran, però proveu a deixar-los una temporada sense aigua i veurem que opinen. Ep, i no oblidem col·locar en aquest apartat la interconnexió de totes les xarxes i, sobretot, planificar acuradament.

2. Apostar seriosament per la reutilització de l’aigua. Si comptem les depuradores que existeixen a Catalunya i les que hi ha contemplades en el Pla de Sanejament d’Aigües Residuals Urbanes actualment vigent podem calcular fàcilment els hectòmetres cúbics que es llencen alegrement (retornem al cas del Maresme, només les depuradores de Llavaneres i Teià compten amb un terciari que gestionen uns quants camps de golf i que utilitzen aquesta aigua per regar. La resta d’aigua depurada se’n va alegrement al mar). Ja se que cal millorar la gestió dels terciaris (no hi ha obligatorietat de fer-ne a no ser que uns quants beneficiaris es posin d'acord i l'explotin), que no totes les depuradores compten amb un terciari i que hi ha un cert repelús a l’hora de fer servir aigua regenerada, però si està més que demostrat que aquesta és útil (encara que només sigui per regar), si us plau apostem per ella.

- Racionalitzar el consum: quan es treu el tema de l’estalvi d’aigua (i no parlo només de minimitzar les pèrdues de la xarxa, que poc més es pot fer en aquest sentit) majoritàriament es pensa en que cal tancar l’aixeta o que les fonts públiques han de deixar de rajar (allò de la recirculació de l’aigua ja temps que es va inventar). Parlo més aviat de:

1. Incidir sobre els sectors de la població que més aigua gasten. Abans ho deia, l’agricultura s’endú el tall més gran del pastís en el repartiment de l’aigua. I tot plegat perquè encara es continuen aplicant sistemes obsolets com, posem per cas, el rec per inundació (el 60% de l’aigua que disposa Catalunya es consumeix en un territori on només viu el 8% de la població). És a dir, vinga aigua que es barata quan no és gratis (també convindria que l’administració competent, l’Agència Catalana de l’Aigua, invertís en un bon equip d’inspectors per començar a tancar l’aixeta a tots aquells que, a l’estil pirates del Carib, han obert el pou de torn i extreuen tota l’aigua que volen pel morro). Tots sabem la capacitat de mobilització que tenen els pagesos i la facilitat amb que poden acollonir al polític de torn amb la clàssica tractorada però potser que algú pari els peus a aquells que malbaraten aigua (que tampoc són tots) i els expliqui que hi ha sistemes més moderns (gota a gota o utilització d’aigua regenerada) on l’estalvi és considerable. El missatge pel polític també és clar: la resta no tenim tractors, però també votem.

2. Això no vol dir deixar de seguir aplicant polítiques actives per minimitzar el consum d’aigua de boca i si cal anar més enllà de les típiques campanyes de conscienciació ciutadana (que s’han demostrat prou útils. Com s’entén si no que en pocs anys s’hagi aconseguit reduir el consum d’aigua domèstica en un 10%?). No es podria utilitzar més i millor la fiscalitat o el rebut de l'aigua per premiar/castigar aquells que malbaraten aigua i que usen aigua potable per regar el jardinet de torn per megaasperció o per omplir i reomplir la piscineta? Ah, i que les administracions públiques locals segueixin donant exemple, que moltes ja ho fan utilitzant aigua no apte pel consum humà per regar o netejar.

3. També caldria incidir sobre el negoci privat de l’aigua. És lícit, moralment parlant, que mentre hi ha qui pateix per tenir aigua (de nou en aquest país s’han vist imatges de camions cuba abastint a poblacions) hi hagi qui faci negoci embotellant litres i litres d’aigua que després venen als supers de torn? Tampoc aniria malament regular i controlar molt millor aquesta activitat i d’altres que hores d’ara també han vist en la sequera una possibilitat d’embutxacar-se uns bons calerons, oi comunitat de regants?.

4. Incidir sobre el cost de l’aigua i situar-lo a un preu raonable seria un altre factor clau. Tema complicat certament. En aquest país ens hem acostumat a que l’aigua que consumim sigui més barata que, per exemple i ara que el seu preu està de moda, un simple cafè. O que cada vegada que algú ha “gosat” plantejar un increment de tarifes, el ciutadà de peu posi el crit al cel, però el que és cert és que mentre l’aigua tingui pel consumidor un preu ridícul no ens en sortirem. Ep, i trec aquest tema perquè soc dels que creuen que cal gestionar bé tant l’oferta (la que hi ha i la que hi pot haver) com la demanda (elasticitat baixa que significa que un increment substancial del preu segurament tampoc decrementaria el consum de forma exponencial però si que contribuiria a concienciar millor la població, especialment si la mesura va acompanyada d’altres i disparitat de preus en funció de qui consumeix –població urbana, explotacions agrícoles i empreses-).

Potser amb aquesta sequera obrirem els ulls i, d’una vegada per totes, deixarem de mirar cap un altre costat i ens posarem les piles. Hi ha molta feina a fer, no serà fàcil ni es farà amb quatre dies, però si la propera vegada que els deus de la pluja no ens siguin propicis tornem a tenir els pixats al ventre, potser que prenguem exemple dels nostres veïns francesos quan van treure les guillotines del l’armari (en el nostre cas podrien ser les falç, que així és més nostrat) i van revolucionar el país.

Nota: que em perdonin els experts en la matèria però he preferit utilitzar termes més comuns entre la ciutadania (així ens entenem tots) que eminentment tècnics (que ens entendrem pocs).

Vaga educativa?

Durant la meva etapa estudiantil, una tasca tradicional força compartida amb la majoria dels meus companys, era, abans d’iniciar el curs, analitzar el calendari escolar que ens entregaven i mirar els dies de festa que teníem. Feta l’operació només tocava apostar quins dies de festa extra tindríem i en quines dates s’escaurien. Era relativament senzill encertar, només havies de tenir en compte dues premisses: de ben segur durant el curs (sobretot a la universitat) el professorat convocaria alguna vaga i, casualment, aquestes es feien en trimestres llargs i sense cap festa pel mig.

Aquests records del passant (recent, que tampoc soc tant vell!) em van colpejar amb força la setmana passada quan a la bossa del meu fill vaig trobar un escrit de la seva escola (fa primer de primària al CEIP Pla de l’Avellà de Cabrera) amb l’anunci d’una convocatòria de vaga pel dia 14 de febrer. Després d’haver-me llegit el contingut no vaig poder evitar un somriure i se’m va escapar una rialla certament estrident. Resulta que convoquen la vaga per oposar-se al document de bases de la futura Llei d’Educació de Catalunya amb arguments com que es pretén privatitzar l’educació, imposar direccions de centre autoritàries i altres “perles” que no tenen desperdici. Arguments que no comparteixo i que em recorden la cançó de l’enfadós que fa anys i panys que repeteixen certs col·lectius de mestres (per quant la reforma dels sindicats?) que tinc la impressió han perdut el nord, viuen encorats en el passat i, amb la seva intransigència, difícilment entenen quines són les necessitats educatives que requereix una societat canviant com la nostra.

Hi ha coses que fa anys han deixat de sorprendre’m i una d’elles és la capacitat que tenen certs col·lectius de defensar els seus privilegis a capa i espasa, sense veure més enllà del seu preciós nas. Una altra és la capacitat de resposta ferma i inflexible, amb la una voluntat inherent de demostrar que “aquí mano jo i s’ha acabat la història”. L’exemple d’aquesta vaga em val per il·lustrar els meus plantejaments: resulta que a Catalunya fa anys i panys que la comunitat educativa reclama una llei pròpia. Doncs bé, per fi ha arribat el moment de posar mans de l’obra i de construir un marc legislatiu modern que doni resposta a les necessitats educatives de la població (qualsevol anàlisi seriós de la realitat educativa, diguis informe PISA diguis informe de la Fundació Bofill, ens deixa a l’alçada del betum) i a les primeres de canvi, quan encara no hi ha text articulat sinó únicament un document de voluntats presentat per la Conselleria de torn per començar a debatre i a posar-nos d’acord sobre com ha de ser l’educació a Catalunya, ja hi ha qui comença a torpedinar alegrement. I jo em qüestiono la voluntat d’uns quants que diuen defensar l’educació d’aquest país de voler arribar a acords. És la vella estratègia de començar amb un cop de força. De fet, estic convençut que si no s’hagués plantejat el document de bases per començar a negociar haurien argumentat que no se’ls havia presentat cap paper (aquesta història m’ha tocat patir-la en alguns moments de la meva vida!).

Val la pena convocar una vaga quan el que s’està oferint és parlar, quan ho hi ha un text articulat i menys una data d’aprovació prefixada? No seria millor asseure’s amb una document de punt de partida i si no agrada aquest presentar-ne un d’alternatiu?

Val la pena convocar una vaga que perjudica no al patró sinó als usuaris? No ens equivoquem, qui pateix els efectes de l’aturada, legítima per altra banda, són els alumnes que s’han quedat sense classe i els pares s’han hagut d’espavilar a buscar alternatives.

Val la pena convocar una vaga sense el recolzament d’una part important de la comunitat educativa? Entre altres, les associacions de pares i mares no hi ha estat d’acord i el moviment de renovació pedagògica tampoc.

Els motius segurament deuen ser altres que no pas els esgrimits en comunicats que esbiaixen la realitat. Mireu-vos el document de bases i jutgeu vosaltres mateixos.

Homínids o humans?

Us recomano el darrer llibre que he llegit. “El naixement d’una nova consciència”, de l’eminent arqueòleg Eudald Carbonell. És un text per reflexionar que, tal i com diu la contraportada, “explica una visió revolucionària sobre la condició humana en la qual la selecció tècnica s’ha anat imposant com a mecanisme d’evolució del comportament humà. Però és necessari un pensament social crític que ens conduirà cap a una espècie més humana”. Dit d’altra manera, l’Eudald qüestiona (en aquest i en altres llibres que ha publicat) que l’homo sapiens hagi assolit plenament la seva condició d’humà i que no ho farà fins que compleixi certs requisits. Crec que té raó i per mostra un botó:

Imagineu-vos una administració pública amb treballadors (funcionaris, laborals...), quadres de comandament (directius i gerència) i l’estructura política de torn.

Imagineu-vos que en aquesta santa casa només mana un per molt que els que hi ha per sobre d’aquest personatge es pensin que són ells els que tallen el bacallà.

Imagineu-vos que el personatge en qüestió decideix portar a terme canvis que afecten l’estructura en base a criteris poc clars, eliminant llocs de treball, promocionant a qui no molesta, donant prebendes als seus amics i a aquells que, d’una o altra manera, li alimenten l'ego. Això si, tot plegat vestit com a necessitats organitzatives, que aquest terme ho justifica tot.

Imagineu-vos que totes aquestes mesures es porten a terme amb el beneplàcit (per acció o omissió) d’aquells que han estat escollits per defensar els drets dels treballadors, aquells que se suposa que han de vetllar no només per la legalitat de les accions que afecten als treballadors (que per això ja hi ha advocats) sinó fonamentalment per la justícia (que no té perquè concordar amb el dret) i la defensa dels interessos del proletariat. I si les lleis no són justes caldrà tocar a la porta d'aquells que tenen en les seves mans canviar-les (diguis classe política) i argumentar el per què que el com ja el saben.

Imagineu-vos que aquests representants solen presentar poca batalla a l’ínclit personatge (ben inflat pel poder que, de nou per acció o omissió, l'hi han atribuït els que haurien de manar) doncs aquest, estrateg de pa sucat amb oli, els convenç en base a mesures poc lloables (a tu et pago més per fer no se ben bé què, a tu i a tu us trec la plaça perquè tingueu feina fixa, a tu et promociono la família...).

Imagineu-vos que aquesta mesura és just la punta de l’iceberg, que a continuació li tocarà el rebre a qui sigui (al que no em cau bé, al que es calb, a la de la minifaldilla, al que no pensa com jo, al de més enllà perquè em cal col·locar, amb plaça o externalizant, al meu amic de l’ànima).

Imagineu-vos, que amb el temps s’acaba aplicant aquella màxima, convenientment adaptada, que algú ja va escriure fa anys de “primer se’n van endur els que no pensaven com ell i jo no vaig fer res, després els que li queien malament i jo no vaig fer res, després va ser l’hora dels que molestaven i jo no vaig fer res i, finalment, se me’n van endur a mi. Ja no quedava ningú més dels meus companys”.

Amb aquest exemple, si fos real que potser ho és, hom se n’adona que la solidaritat i la consciència crítica d’espècie són elements que encara no estan al nostre abast. Si continuem pel camí de l’egoisme, del defensar els interessos particulars (allò que només m'àfecta a mi) sense veure que la defensa comuna dels interessos col·lectius és fonamental per avançar (cal trencar amb allò que deia en Franco del "haga como yo, no se meta en política"), no acabarem assolint mai aquesta humanitat que tant necessitem.

Aniversaris

Els aniversaris solen tenir la utilitat de commemorar algun esdeveniment més o menys important i solen implicar una certa transacció (a mi em toca convidar a sopar i tu em fas el regal de torn). L’homenatjat, sigui persona física o fet concret, no sempre rep allò que espera (si és que espera alguna cosa). És més, a vegades el present acaba arraconat o simplement passa a engruixir el “museu dels horrors” que tots tenim en algun espai mig amagat. D’altres, com hauria de ser, ocupen un espai rellevant en la memòria i se’ls exposa en lloc preeminent.

Aquesta entradeta no va amb segones. No té cap importància que el meu aniversari (un any més al sarró) sigui a la cantonada. Però si que en tenen les imatges que mig món ha pogut contemplar de la tragèdia naval a l’estret de Kerch, amb tres mariners morts, vint desapareguts i quatre vaixells enfonsats (tres mercants i un petroler que ja ha abocat 1.200 tones de cru al mar). Renoi quin regal just quan es compleixen cinc anys del Prestige! De nou veiem aus marines amarades de petroli, de nou el xapapote acostant-se a les platges, de nou una tragèdia ecològica de gran magnitud (i just quan en altres llocs debaten sobre el canvi climàtic i els efectes de l’activitat humana sobre aquest planeta cada dia més castigat).

L’episodi del Prestige fou un fet lamentable i, segons força indicis, pèssimament gestionat, que va provocar un allau de mobilitzacions arreu del país. Alguns moguts per una corrent de solidaritat vers un medi malmès per l’efecte dels “hilillos de plastilina” com oficialment va denominar en Rajoy al xapapote, d’altres per ajudar a gent que tenia tots els números per perdre el seu modus vivendi (qui no coneix algú que en aquelles hores dramàtiques va deixar casa, estudis o feina per desplaçar-se a Galícia i embrutar-se les mans), més moguts per l’autoritarisme de la majoria absoluta d’un PP amb la seva cara més fosca i per la seva voluntat d’amagar uns fets que en l’era d’internet difícilment ho eren (la mateixa estratègia que la seguida amb els atemptats a Madrid de l’11-M).

Segurament caldria un estudi sociològic amb tots els ets i uts per esbrinar els motius d’una mobilització tant massiva (en quantitat i qualitat). No sé, amb certesa, tot i albirar-ne alguna, quines foren les causes que van promoure que tanta gent abandonés la seva rutina quotidiana per implicar-se en la gestió del desastre (la sensibilitat vers el medi ambient, el ja n’hi ha prou d’enganys...), però el que si sé, tampoc cal patir d’amnèsia, és que quan el clam de “nunca mais” (encara conservo la camiseta amb l’eslògan que els meus pares em van portar de Galícia) ressonava a moltes consciències, les urnes varen mantenir moltes alcaldies a favor del PP. Què havia passat? Molt senzill. L’Aznar i els seus van aplicar el millor remei a la malaltia: abocar-hi tants euros com xapapote. I ja se sap que els diners compren moltes consciències.

I hores d’ara, quan la justícia (ràpida ella) encara s’ha de pronunciar, què queda d’aquell efecte mobilitzador que va desplaçar centenars de catalans a les costes gallegues? Poca coseta. De fet, als catalans potser ens caldrà un altre Prestige per moure el cul i aixecar-nos de la cadira. Això si, el fet s’haurà de produir ben lluny d'aquesta terra que si no aquí no es mou ni Déu. I, ja posats, podríem encarregar un altre estudi sociològic a veure si les seves conclusions ens donen pistes del perquè quan hi ha una tragèdia a fora tots pugem al carro però quan en tenim alguna a casa nostra (diguis merder amb les infrastructures ferroviàries) aquí no es mou ningú.

Avís per navegants

La campanya electoral del PSC a les passades eleccions al Parlament de Catalunya presentava com a eslògan allò de “fets, no paraules”. D’aquesta manera es pretenia posar de relleu la capacitat de gestió del candidat a President per sobre d’un seu punt feble prou conegut, la retòrica, i, per altra banda, l’eslògan també reforçava una diferència fonamental amb el què tradicionalment havia estat la política dels governs convergents (el bla, bla, bla que sovint contradeien els fets –recordeu allò del “mai pactarem amb el PP”, la història del Majèstic i el suport parlamentari que uns i altres es van donar?-).

Passades les eleccions i ja amb Montilla investit President amb els vots de la majoria parlamentària que ha format govern (PSC, ERC i ICV), el President se n’ha hagut de sentir de tots colors: que si ens hem begut l’enteniment per tenir un president “xarnego”, que en ell predomina la grisor, que no sap articular paraula, que és la veu cantant del PSOE a Catalunya... Doncs ves per on, que se’n va a Madrid i, clar i català, els hi engega un discurs que no deixa de ser un clar avís per navegants: o es recondueix la situació que actualment està patint la ciutadania de Catalunya o ateneu-vos a les conseqüències. D’acord que totes les paraules són interpretables o matisables, però des del meu punt de vista, el President està dient allò de “si no us espavileu, aquí us quedeu”. Aquesta vegada ha primat les paraules per sobre dels fets. Ni en Pujol en els seus millors moments es va atrevir a verbalitzar amb tanta contundència el sentiment del Català emprenyat.

Alguns ja diuen que estem davant d’un foc d’encenalls, d’estratègia davant les properes eleccions estatals (o el PSC s’espavila o els resultats no seran els esperats malgrat l’apuntat en les darreres enquestes). Jo més aviat crec que Montilla no fa res més que recollir un sentiment del carrer derivat de problemes reals que ens toquen de prop (160.000 persones pateixen diàriament un calvari per arribar a la feina, a l’escola o a casa, uns quants milers més van veure com es quedaven sense energia durant un espai de temps considerable, d’altres pateixen, dia si i dia també, el col·lapse de les infrastructures viàries...) i d’algun altre de profund calat polític que es veu a venir (quin serà el futur de l’Estatut, aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, després del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP?).

Aquests fets no són una casualitat. Deriven de dues circumstàncies al meu entendre gravíssimes: la manca d’inversió continuada de l’Estat vers Catalunya (alguna cosa no deu anar a l’hora quan fins i tot els empresaris s’aixequen en peu de guerra) i el discurs anticatalanista que fa anys funciona a les mil meravelles a les Espanyes (alimentat com mai des que el PP va perdre del eleccions generals del 2004).

Parteixo de la base que cal ser solidaris i, per tant, que hi ha territoris (els més rics) que han de contribuir a millorar les condicions d’altres (els més pobres) fins assolir un cert equilibri (no és tant estrany, és el que ha fet Alemanya a la Unió Europea). Ara bé, això no vol dir que arribi un punt on aquests darrers puguin espavilar-se solets (tampoc es tracta de viure sempre de la moma!) ni que aquesta categoria de territori “ric” impliqui que aquí no s’hagi d’invertir un duro (euro en termes moderns). I aquesta és la situació amb que s’ha trobat Catalunya. Durant anys i panys la inversió de l’Estat en allò que l’hi toca (que per això n’ostenta les competències) i, especialment, en elements estratègics s’ha decantat decididament per Madrid (us recomano un cap de setmana intens per la capital del xotis i després compareu la situació actual amb qualsevol àlbum de fotos de fa poques dècades) i a Catalunya l’hi ha tocat les engrunes. És allò de la balança fiscal deficitària que fa anys pregona l’Antoni Castells, l’actual conseller d’economia i Finances de la Generalitat. Tanmateix, amb l’Estatut s’ha posat fil a l’agulla per solucionar una situació de totes totes injusta. I tampoc cal deixar de banda que el govern del PSOE està invertint molt més a Catalunya que el seu antecessor del PP (segurament no tot el que ens tocaria i amb efectes, per allò de que la inversió no es palpa d’avui per demà, a mig – llarg termini).

En el tema de les inversions, però, tampoc cal posar-se una vena als ulls i atribuir únicament aquesta situació a factors exògens. Si ens mirem el melic també trobarem algun element distorsionador que ajuda a magnificar uns problemes que són palpables i reals. O no és cert que l’esforç inversor de la Generalitat en els governs Pujol va ser més aviat pobre? Això si, l’eix transversal (per cert, cada dia més col·lapsat) el van inaugurar mil i una vegades. I què me’n dieu de la tàctica d’aplicar allò de la política del peix al cove respecte a l’Estat (i encara sort que en Pujol ens venia que, tant amb governs del PSOE com del PP, CiU era decisiva a Madrid!) I ja posats, algun dia algú ens explicarà perquè determinats aspectes de l’Estatut de Sau van quedar amagats ben al fons del calaix i mai es van desenvolupar.

Respecte a l’anticatalanisme, convenientment alimentat en funció del moment i les circumstàncies, difícilment ens el traurem de sobre mentre aquesta opció continuí essent un element que dóna rèdits electorals. El PP l’ha portat fins a extrems insospitats (només cal donar un cop d’ull a les martingales que es van inventar –amb recollida de signatures inclosa- per fer fracassar l’Estatut de Catalunya i el recurs vigent en el Constitucional) però tampoc cal oblidar determinats discursets de prohoms (afortunadament ja retirats de l’escena pública) del PSOE de l’estil Rodríguez Ibarra i Bono. O per què no dir-ho, les darreres declaracions de la fantàstica ministra de Foment, que quasi bé a dir “de què es queixen aquests catalans” (suposo que s’adreçava a aquells que l’hauran de votar en les properes eleccions i no als que patim la seva gestió). Potser caldria invertir més decididament en educació i cultura per eradicar determinades conductes en territoris no massa llunyans, explicant que els catalans no tenim ni banyes ni cua i que si reclamen el que ens pertoca és per això, perquè ens pertoca, i perquè hem estat solidaris com ningú.

De tota aquesta complexitat d’interessos em preocupa especialment que mentre aquí hem estat massa temps aplicant el discurset victimista (en Pujol n’era un mestre amb en Mas com a alumne avantatjat) o hem callat (on eren els empresaris fa una dècada, quan ja era clar que les inversions adreçades a Catalunya eren marginals), altres s’espavilaven i hores d’ara ens passen la mà per la cara (“Madrid ya no se quema, ya no se quema Madrid”). I no dubteu que ens costarà temps i esforços posar-nos a l’alçada.

Sovint em pregunto què queda d’aquella Catalunya que era el motor econòmic d’Espanya i que basava el seu lideratge en la tradició emprenedora (les empreses se’ns deslocalitzen amb una facilitat impressionant –haurem d’anar al País Basc perquè ens donin unes quantes lliçons de com actuar en política industrial-) i la creativitat (no només empresarial, sinó també cultural). No es tracta de caure en la nostàlgia i dir que cal que torni el segle XIX (aquesta postura la deixo pels esencialistes que només enarboren la senyera i s’omplen la boca de virtuts caduques), sinó de ser realista i de posar les bases perquè aquest país prosperi avui i demà, sigui socialment just i tingui oportunitats de desenvolupament en un món complex.

Potser si que, per aconseguir-ho i si les coses segueixen pel mateix camí, caldrà donar un cop de puny sobre la taula, dir prou i acompanyar aquest gest amb fets concrets i substancials (ja veurem que passarà si el Tribunal Constitucional tomba el vigent l’Estatut). Una bona notícia: Si tenim en compte el ressò mediàtic que han tingut les paraules del nostre President allà per les Espanyes (sorprenentment, pel període en que estem, quasi estèril per part d’aquells que aprofiten la més mínima per fomentar l’anticatalanisme), tampoc els deurà importar, vista la desafecció, que fotem el camp per la porta del davant (o per la del darrera, que m’és igual).