dimarts, 30 d’octubre de 2007

El català emprenyat



Hi ha dies en que un es lleva, posa la radio i, tot escoltant les notícies, s’adona que no li costa gens identificar-se amb el que alguns han anomenat el català emprenyat. M’explico: ja fa massa temps que els mitjans de comunicació ens parlen dels maldecaps que RENFE provoca en els usuaris (entre els que em compto de fa anys). I, com bé sabem tots aquells que utilitzem amb freqüència el servei de rodalies, aquesta no és una situació nova. Des que tinc us de raó ferroviària, en parlin o no ràdios, teles i diaris, incidències n’he hagut de patir de tot tipus (que si cauen quatre gotes i retard assegurat, que la catenària, seguint l’exemple de la fruita madura, cau i recau, que per motius aliens a qui sigui el tren es para a mig camí i aquí us quedeu fins que en vingui un altre a recollir-vos...).

He arribat fins el punt de no saber si la meva militància vers el transport públic m’ha alienat de tal manera que soc incapaç de reconèixer aquella sensació que un té quan és plenament conscient que l’hi estan prenent el pèl. I consti que darrerament, amb la C-1, la línia que quasi diàriament utilitzo, no he tingut cap retard d’importància però, com em considero una persona solidària, no tinc més remei que emprenyar-me quan veig l’espectacle lamentable que s’està donant en aquest país en els darrers temps. I, per cert, tampoc soc tant ingenu com per atribuir totes les desgràcies a l’arribada del tren de gran velocitat (TGV). Amb esvorancs o sense esvorancs, les rodalies de Catalunya fan pena de fa temps i, per tant, convé diferenciar una qüestió de l’altre malgrat a vegades es solapen.

No per menys sabut és important repetir que la inversió de les rodalies d’aquest país fa anys que fa riure, i més riure (de pena en aquest cas) fan aquells que ara s’escarrassen denunciant la situació, oblidant (conscientment/electoralment) que quan tenien responsabilitats de govern pocs recursos econòmics destinaven a millorar una xarxa bàsica per la mobilitat de milers de persones. O ja no recordem els vuit anys de govern del PP amb els seus socis a l’ombra (CiU)? Tireu d’hemeroteca i repasseu-vos els pressupostos públics de qui té la competència en infrastructures ferroviàries (l’Estat) i veureu quin trist espectacle durant l’era Aznar. De fet, el que més m’emprenya de tot això és que em temo que tots aquells que han pres decisions en un sentit o altre poques vegades han hagut d’utilitzar el tren!

Per altra banda, el TGV és un d’aquells anhelats projectes que fa anys i panys que esperem i cal dir que la seva vinguda no ha estat precisament un camí de roses. Retards i més retards, esvorancs a l’Aragó, velocitat minsa en el tram Barcelona – Madrid, ja no parlem de la connexió amb França (per mi la més vital) que sembla el joc de mai acabar i ara més esvorancs a l’àrea metropolitana i, per postres, interferències a les línies de rodalies i als ferrocarrils de la Generalitat, amb paralitzacions que afecten a milers d’usuaris i que, per efecte dominó, col·lapsen carreteres que ja es troben prou saturades. I jo em pregunto, si ja se sabia que les obres de l’AVE provocarien maldecaps, hagués costat molt als responsables del ministeri de foment d’explicar amb suficient antelació que hi haurien problemes, que aquests es minimitzarien amb una bona coordinació entre totes les administracions implicades (Estat, Generalitat, Municipis) i que s’habilitaria el que fos per evitar més maldecaps a una soferta població que n’està farta que li prenguin el pèl. Doncs no, a callar i quan ens trobem tots emmerdats, aleshores que “salga el sol por Antequera”. Doncs bé, alguns de paciència ja n’hem tingut prou i tenim tot el dret a emprenyar-nos com cal.

I més quan hom veu el panorama que tenim a casa nostra. Qui més qui més s’omple el pap amb el transport públic, per allò de la sostenibilitat i tota la cantarella políticament correcte, però a l’hora de la veritat els resultats són digne d’estudi sociològic de qualsevol república bananera. Resulta que la regió metropolitana ha crescut a marxes forçades. Cada vegada som més els que hi vivim i que necessitem desplaçar-nos per atendre les nostres activitats econòmiques, d’oci o de relacions socials, però resulta que aquest creixement no s’ha vist compensat amb unes infrastructures que tinguin capacitat de donar cabuda a la mobilitat existent. És més, quan s’enceta el debat de les infrastructures apareixen els “farigoles” de torn (institucionalitzats o no) amb el discurset que no s’ha de malmetre més el territori i que tot s’ha de solventar a partir del transport públic. Haig de dir que també m’emprenyen aquests discursets políticament correctes però que no aporten cap solució viable al problema. És evident que necessitem més infrastructures per respondre a les necessitats d’avui i a les del demà i que aquestes s’han de planificar i executar en temps i forma (entenguis per temps que ja anem tard i per forma el ser sostenibles, és a dir, quadrar el cercle de connectar el territori amb el traçat més adient, afectant el menys possible la pell del territori i a un cost raonable). I també és evident que damunt d’aquestes infrastructures s’ha de prioritzar el transport públic per carretera i invertir decididament en el tren. Anem tard en inversió i més si tenim present que invertir en infrastructures no es resol en un tres i no res doncs la tramitació administrativa que s’ha de seguir es llarga i feixuga.

Un penúltim apunt. No vull tancar aquest capítol sense fer esment al tema de les responsabilitats que es deriven d’aquests desoris del TGV i rodalies, malgrat que sempre he defensat que primer cal cercar solucions i després demanar responsabilitats. És evident que tots aquells que amb la seva decisió de no invertir a les rodalies catalanes no faran les maletes i aniran cap a casa (en jet privat que, si no aterren al Prat, potser no tindran problemes de colapse) malgrat que els convindria una anàlisi de consciència que segur que no fan ni faran. Els problemes que ha comportat el TGV són imputables sense cap mena de dubte a l’Estat (és qui n’ostenta les competències) i sobretot a tots aquells que han intervingut en la seva gestió, encapçalats pel Ministeri de Foment i la ministra Magdalena Álvarez en tant que màxima responsable de tècnics i empreses que participen en el procés (tot i que aquests també haurien de fer una introspecció qualitativa per veure on han errat). Alguns ja han demanat formalment la dimissió o el cessament, d’altres fan la viu viu, però em sembla que no hi ha ningú amb dos dits de front que tingui clar que aquesta senyora no plegarà, tot i que si no ho fa corre el risc de ser recordada com un altre Álvárez, també malauradament conegut per la seva nefasta gestió amb el TGV, l’exministre del PP Álvarez Cascos!

És veritat que el president Zapatero ha donat la cara, venint fins a Catalunya i assumint la responsabilitat de la situació i declarant que es posa al front de la crisis (mentrestant la ministra deu haver anat de bolos per Andalusia). És un gest que l’honora (i més l’hagués honorat si hagués vingut entre setmana i així visualitzat el caos en estat pur), però en política si els gestos són importants també ho és trobar les solucions més adients als problemes de la ciutadania. Esperem que aquest gest signifiqui un punt i apart en aquesta història i comencem a sortir del túnel d’una vegada per totes.

I anem pel final, si comencem a sumar els desoris ocorreguts en els darrers temps (aeroport, elèctriques, rodalies, autopistes...) no costa massa entendre que el got comença a estar massa ple i que per molt que els catalans tenim la doble cara personificada en el seny i la rauxa, cada cop comença a pesar més aquesta darrera (l’emprenyamenta per dir-ho en termes moderns). Si algú, conscientment o inconscient, s’ha proposat fer créixer l’independentisme a Catalunya (i no parlo des de la vessant de les essències sinó de l’econòmica), sembla que va pel bon camí.