En defensa de la professionalitat

Desconec quins són els motius que han portat a l’Alícia Romero a acceptar la gerència de l’Ajuntament de Premià de Mar. No sé si, com s’ha dit, forma part d’un acord polític, de la seva amistat amb l’actual alcalde o de la voluntat que pugui tenir de tornar al Maresme (a treballar o a fer carrera política). El que si que sé és que aquesta decisió farà córrer mars de tinta per una suposada “anormalitat” del fet.

Considerem “normal” i criticable que els diferents governs nomenin càrrecs eventuals (altrament dits de confiança) per ocupar, tot i que no sempre, responsabilitats directives. La llei ho permet i si no hi estem d’acord però volem seguir les regles del joc democràtic, només ens cal tenir una majoria suficient per canviar-la. El sistema tradicional, però, ens diu que quan hi ha nomenaments d’aquest tipus, sempre responen a la lògica de confiar en els que són de la corda política del governant de torn. És a dir, els convergents nomenen convergents, els sociates sociates, els del PP peperus, els d’esquerra independentistes, els d’iniciativa els seus...

Doncs bé, potser ja va sent hora de trencar el tòpic d’una vegada per totes. Vull creure (tot i que no soc tant ingenu per generalitzar) que aquests nomenaments no responen únicament a la militància o simpatia per un partit polític sinó que, en primer lloc, es valora la professionalitat del nomenat (de fet, això és el que diu el sentit comú i l’ètica!). És a dir, si està capacitat per desenvolupar la tasca que se li encomana. I aquest, per mi, és el quid de la qüestió. L’Alícia té el perfil professional per desenvolupar amb èxit la gerència de l’Ajuntament de Premià de Mar? Torno a no ser qui, per simple desconeixement de la tasca que li tocarà assumir, per contestar. Segurament l’Alcalde de Premià de Mar ho podria fer amb arguments i, en tot cas, temps hi haurà per valorar la seva tasca. Quin és, doncs, el problema? Molt senzill. Com que l’Alícia és militant del PSC alguns voldran veure fantasmes on no n’hi haurien d’haver. Doncs bé, soc dels que m’alegro que l’anormalitat és torni normalitat. Que el criteri fonamental per nomenar una persona (a l’administració pública o a l’empresa privada) ha de ser la professionalitat i la capacitat d’exercir una tasca per sobre de colors polítics coneguts o suposats (estem parlant d’un càrrec de gestió i per tant eminentment tècnic!).

I ara deixeu-me posar-hi una cullerada personal: Ja va sent hora que es trenqui d’una vegada per totes una lògica que ha perjudicat a tants i tants ex càrrecs electes. I no parlo ni per aquells que s’han incorporat a la política amb nul·la experiència professional o per aquells que provenen de l’administració pública. Els primers perquè no tenen on tornar i els segons perquè la seva excedència forçosa els permet tornar al seu ofici. Parlo de tots aquells que, pretenent tornar a l’empresa privada on havien desenvolupat la seva carrera professional abans d’incorporar-se a la política es troben amb la notificació d’acomiadament esperant-los. Toca buscar-se la vida, però amb una llosa per companyia: el pas per la política no sol ser un actiu en el currículum, més aviat tot el contrari. I és normal quan hauria de ser “anormal” ja que entre tots sembla que ens hem proposat deslegitimar la figura del polític (ep, també és cert que alguns es deslegitimen per si mateixos, com passa a les millors famílies), això si, amb molts tòpics i, en molts casos, amb un punt de mala llet que a vegades fa sospitar que al darrera de certes manifestacions públiques i privades hi ha la voluntat de dinamitar no només la persona sinó també el què representa (una ideologia) i fa (treballar pels seus iguals).

Encara recordo, amb nostàlgia, el comentari que em van dedicar quan optava a la gerència d’una institució professional d’aquest país: “el teu perfil professional encaixa perfectament amb el què busquem, però (quan ja m’havien donat el si) el teu pas per la política ens fa desestimar la teva candidatura per allò de l’objectivitat de la professió i pel què diran”. Resposta: “així doncs, valorem professionalitat i o la qüestionem en funció del que un pensa i ha estat?”. Quins collons! Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Gat per llebre

Després d’haver fullejat el “Viure a Canet” corresponent al mes de març continuo pensant que els butlletins municipals no són més que una despesa innecessària per aquest i qualsevol altre municipi. Una publicació on el govern de torn aplica criteris partidistes i no periodístics (allò de l’objectivitat) no deixa de ser un pamflet destinat a glorificar l’acció dels que manen i a menystenir la intel·ligència col·lectiva. Podria entendre aquest mitjà (òbviament amb altres criteris) en un poble on no existissin altres canals de comunicació escrits, audiovisuals o telemàtics, però a Canet no és el cas. Sortosament comptem amb l’Àmbit, la Radio Municipal i cada dia més planes a les xarxes socials!

Tanmateix, l’objecte d’aquest escrit no és parlar de mitjans de comunicació (ho deixarem per un altre dia) sinó fer esment a una de les “notícies” que apareixen al “Viure”. Concretament la que fa referència a suposat “Pla Estratègic de Canet”. Confiava, ingenu de mi, trobar-hi més concrecions que les que vaig poder veure a la notícia fa dies apareguda al web municipal. Però res de res. Continuem, de moment, amb una visió de vol gallinaci del què ha de ser un instrument d’aquestes característiques i dels objectius a assolir-hi. De fet, del publicat pel govern, es dedueix que únicament volen centrar-lo en la dinamització comercial, en la fusió de les diferents associacions de comerciants que existeixen al poble (aquest punt és de sentit comú per allò que la unió fa la força!) i en renovar la plaça mercat. Tres propostes d’UMdC que semblen compartides (quin remei!) pel govern. I no és d’estranyar, els petits botiguers han estat, tradicionalment i amb totes les excepcions que vulgueu, en l’òrbita política dels qui ara ens governen i especialment d’Unió (tant els que es presenten col·ligats amb CDC com la marca blanca que utilitzen quan se’n separen). Qui no recorda les aferrissades lluites que mantenien des de la Generalitat per aturar qualsevol gran superfície que es volia instal·lar en el territori mentre des dels ajuntaments (governats pels mateixos) maldaven per esquivar les directrius que els arribaven des de la instància autonòmica!

Però bé, no ens desviem del tema. Un Pla Estratègic no és res més que un instrument de planificació que, a partir de l’anàlisi de la realitat del poble des de diferents punts de vista (territori, economia i societat solen ser els més usats) permet definir el model de municipi que es vol a llarg termini. És a dir, un diagnòstic i propostes concretes. Ni més ni menys. Per fer-lo es solen utilitzar diferents metodologies tot i que les més sovintejades són les que donen protagonisme a la participació ciutadana a partir d’un esquema bàsic dibuixat per experts en la matèria (siguin empreses especialitzades, siguin tècnics municipals) i liderat per algun polític municipal o per un comissionat consensuat per totes les forces polítiques amb representació municipal.

Doncs bé, és veu que a Canet volem “innovar” i convertir el que tots els partits polítics incloïen en els seus respectius programes electorals en una altra figura de planificació estratègica com és un pla de dinamització comercial impulsat pel regidor de torn. Potser és que des del govern ens volen donar gat per llebre o, encara pitjor, posar tots els ous de l’economia canetenca a la mateixa cistella (la del comerç). Clar que també hi ha l'opció que potser no s’han adonat que en aquest poble existeixen altres activitats econòmiques consolidades, d’altres emergents i, fins i tot, alguna més que es pot anar a buscar per convidar-los a instal·lar-se al nostre terme municipal.

Bé, el proper post el dedicaré a promoció econòmica i deixaré per més endavant allò que fa referència a territori i societat.

La crisi no ho justifica tot!

Tots els governs tenen llums i ombres en la seva gestió (ningú és perfecte encara que n’hi ha massa que s’ho creuen!). Ho dic com a prèvia, perquè no soc dels que es limiten a aplaudir quan governen uns i a criticar quan ho fan els altres, sinó que m’agrada destacar allò que es fa bé i criticar en positiu, és a dir aportant idees o contraposant-les, mani qui mani.

Des d’aquest punt de vista, si d'una cosa estic satisfet amb els governs d'en Pasqual Maragall i en José Montilla és d'haver impulsat i aprovat la Llei d'Educació de Catalunya i d'haver apostat decididament per l'ensenyament infantil de primer cicle (les anomenades escoles bressol o llars d'infants), acabant d'aquesta manera amb les polítiques del govern Pujol que menystenien aquesta etapa educativa (o millor dit, socioeducativa). Durant els seus més de 20 anys de govern foren els ajuntaments (independentment del seu color polític) qui, atenent una demanda social, portaren el pes de la planificació, construcció i manteniment d'escoles bressol (amb quatre duros que aportava la Generalitat i amb la quota que pagaven els pares i mares).

Afortunadament, amb els governs de progrés es va acabar aquesta etapa, ja que per fi algú es van creure i aplicar allò de la política dels tres terços (un terç finançat per la Generalitat, un altre per l'ajuntament i el darrer per les famílies). S’entenia, doncs, que una etapa d’educació no obligatòria com és el 0-3 s’havia d’aixoplugar sota un sistema de finançament en bona part públic i més just.

Amb l’arribada de la crisis aquest model es va mantenir (és allò de les prioritats polítiques que, per suposat, no són iguals per tothom), però amb el nou govern de la Generalitat i seguint en època de crisis, ja hem vist com se’l comença a torpedinar. No hi ha suficients recursos per destinar-hi (tornem a allò de les prioritats, ara ha deixat de ser-ho), es baixen les aportacions destinades als ajuntaments i s’endarrereixen els pagaments a aquests ens (un nou bon exemple de la bona planificació de la tresoreria amb que la Generalitat ens té ben acostumats!). L’excusa de la crisi ho aguanta tot! I si no ho aguanta apel·len a l’estomac dels ciutadans per esmorteir-lis el cervell (la raó): allò del pacte fiscal i que Madrid no paga (clar que es deixen d’explicar que la Generalitat tampoc!).

Em temo que, reprenent l’argument, la crisi no deixa de ser, en molts casos, l’excusa perfecte per justificar un canvi de rumb, un nou model de societat que ens volen imposar les dretes d’aquest país (que en aquestes coses tant bé s’entenen independentment que uns mengin pa amb tomàquet i els altres “rabo de toro”). I el model, si més no en matèria d’educació infantil de primer cicle, passa per aprimar-ne les escoles públiques i engruixir les privades (qui pugui que s’ho pagui i que deixi les públiques pels pobres –més o menys, aquest és el raonament que va fer servir l’alcalde de Canet en la reunió que va mantenir amb els pares i mares de l’escola bressol pública del municipi-). Per fer-ho s’aplica la següent estratègia: s’elimina bona part del finançament que aporta la Generalitat i es fa recaure aquest sobre les arques municipals o sobre les butxaques de les famílies. Hi ha molts ajuntaments que, amb bon criteri, han assumit la despesa i d’altres (com el de Canet) que passa la pilota a les famílies i ni tant sols es queixa davant del departament d’ensenyament (un no bon creure que és per allò del partidisme, és a dir, que tant l’alcalde com la consellera d’ensenyament pertanyen al mateix partit polític, però la veritat és que no ho tinc clar). Total si hi ha escoles bressol privades que poden cobrir la demanda o que, aquestes si, se les pot subvencionar amb diner públic, millor que millor. Conclusió: al ple de la setmana passada és van aprovar increments de les quotes i, ara que celebrem la constitució de Cadis, visca La Pepa que aquí no passa res!

Canet mereix un segon institut

Després d’haver escoltat amb deteniment el debat sobre el segon institut que ahir va tenir lloc a Radio Canet entre l’Alcalde i representants de les AMPES de les escoles del poble sobre el segon institut, crec que val la pena apuntar algunes reflexions (que no polititzacions) des del sentit comú:

Una de les obligacions de les administracions que tenen competències educatives (la Generalitat i els ajuntaments) és planificar l’oferta i la demanda a curt, mig i llarg termini. Tinc la impressió que aquesta tasca, independentment de qui hagi governat a un i altre costat, no ha estat suficientment ben treballada a Canet i ha acabat succeint el que mai hauria d’haver passat: l’increment demogràfic ha col·lapsat l’únic equipament d’ensenyament secundari públic que existeix al poble (amb l’agreujant que no només atén les necessitats educatives del poble sinó que, a més, també acull alumnes de municipis veïns). Aquesta entradeta no té per finalitat repartir culpes, sinó fer adonar que els errors cal assumir-los per qui pertoqui i no repetir-los en el futur.

I ja som al cap del carrer: la immediatesa (llegiu necessitats d’escolaritzar més alumnes al proper curs amb condicions que no perjudiquin la qualitat educativa) se’ns menja. Però aquesta urgència no ens ha de fer perdre de vista que les decisions que es prenguin a curt termini no només han de pretendre resoldre el problema apuntat sinó que també, i en paral·lel, s’han de treballar pensant en el futur (els arbres ens han de deixar veure el bosc!). M’explico: a mig termini tenim dues opcions. Ampliar l’actual institut (hi ha espai suficient) o bé plantejar un nou institut (cal tenir un terreny de les dimensions adequades i cedir-lo a la Generalitat degudament urbanitzat i a punt per construir). La comunitat educativa de Canet es decanta per la segona opció (el govern municipal, si ens atenem a les declaracions i comunicats que han emès, sembla que també) i tot fa pensar que el Departament d’Educació aposta per la primera (per allò de l’estalvi de costos que representa i, deixeu-m’ho dir, potser perquè el seu model educatiu no acaba de prioritzar l’ensenyament públic).

Si l’opció bona és la segona, cal disposar d’un terreny d’equipament (us educatiu), adequar-lo i cedir-lo. Sembla fàcil, oi? Doncs aquí, vagi per endavant que estic d’acord amb l’alcalde. No ho és en absolut! Dels tres que inicialment s’han plantejat, tots tenen algun que altre inconvenient: la zona de la deixalleria era un antic abocador i, a més, comportaria haver de desmantellar aquest equipament i traslladar-lo (i, que jo sàpiga, la capacitat inversora de l’ajuntament és, hores d’ara, nul·la). L’espai situat al costat del polígon industrial ens diu el govern (i tenen raó) que limitaria el creixement futur d’aquesta zona. I l’estadi d’atletisme suporta alguna que altra càrrega en format hipoteca (i a més ja hi ha qui apunta qui allà mateix hi ha una antena que no faria aconsellable situar-hi un equipament esportiu). Altres opcions? Negociar una permuta amb espais privats, remirar-se els terrenys de propietat municipal amb possibilitats reals d’admetre un equipament educatiu... Cal, certament, escollir bé i per això es necessita temps! En tenim? Crec que si, si hi ha voluntat política de cercar un espai que permeti començar el curs vinent amb garanties. I aquest espai també el tenim: l’escola de teixits de punt.

I no perdem de vista que no només s’ha de cercar un bon espai sinó també que la tramitació administrativa per disposar d’un institut operatiu és llarga i ferragosa: disposar del terreny, cedir-lo, que la Generalitat l’accepti, que redactin el projecte constructiu, que l’aprovin, que disposin de partida pressupostària per iniciar les obres, que el licitin, que l’adjudiquin, que el construeixin, que l’equipin i que li assignin el personal docent i administratiu. Buff, de nou es necessita temps!

Arribat a aquest punt, i ja fent referència al debat de Radio Canet, em preocupa, i molt, que l’Alcalde expliqui que cada vegada que es reuneix amb la delegació territorial d’ensenyament li diuen una cosa nova. Aquest fet indica clarament que o no saben on van (o potser és que ho saben massa bé) o que es dediquen a marejar la perdiu i a endarrerir el tema.

I encara em preocupa més que li diguin que no estan disposats a pagar una segona direcció. Si això és així, amb l’excusa del no hi ha ni cinc de calaix que actualment serveix per justificar-ho tot (fins i tot l’injustificable), ens estan dient que ja ens podem oblidar d’un nou institut (que en el seu equip directiu compta amb un director!) i, per tant, la seva política de més barracots i, quan es pugui, avançar en una ampliació de l’IES Domènech i Montaner, seran fets consumats.

Clar que també em preocupa que l’Alcalde lligui el tema els terrenys que s’han de cedir amb el Pla d’Ordenació Urbana Municipal que, sembla ser, ja està treballant l’equip de Govern (agrairia expliquessin a la població quins són els criteris). I més que res em preocupa perquè, per molt que digui, un procés com aquest no es fa en dos anys, sinó que en comporta uns quants més. Ja m’està bé que tinguem un alcalde optimista, però tampoc cal ser-ho massa no sigui que l’optimisme es transformi en irrealitat!

Vista la situació actual soc del parer que el més assenyat és lligar curt el disposar d’un bon espai provisional de cara al curs vinent (que no passa per ampliar barracons), fer-li entendre al Departament d’Ensenyament (al delegat territorial i si fa falta a la consellera) que Canet ja disposa d’aquest espai i que aquest té nom i cognoms: es diu Escola de Teixits de Punt. I aquesta és una negociació política (no em val que l’Alcalde digui que ja ho ha intentat però que no li fan cas). Cal fermesa i, sobretot, arguments. Els joves d’aquest poble s’ho mereixen i la comunitat educativa també. I en paral·lel (i aquesta es feina de l’ajuntament) a trobar el terreny que caldrà cedir al departament (i a negociar-ho políticament!) i a definir, pactar i explicar terminis i calendaris de tot plegat (cessió, construcció...). Resolem, doncs, el problema immediat i encarem el futur amb més compromisos i menys interrogants.

Anàlisi de les eleccions municipals a Canet de Mar

Fent una repassada als resultats de les eleccions municipals a Canet, hi ha algunes dades que ràpidament criden l’atenció més enllà dels vots i regidors obtinguts per cada força política. Amb números a la ma és evident que CiU ha guanyat les eleccions, però si profunditzem una mica, ens trobem amb algunes curiositats:

-          La participació ha estat del 49,36%, deu punts per sota de les eleccions del 2007 i amb un cens electoral sensiblement superior (542 nous electors). Una dada certament preocupant que demostra, una vegada més, que la desafecció política és ben present a Canet.

Cal, per tant, que tots els grups polítics s’esforcin per connectar amb la ciutadania i no fer el de sempre després d’unes eleccions: la lamentació recurrent per, a continuació, deixar els bons propòsits en el calaix dels mals endreços i fins la propera.

Soc dels que pensen que és a través de la política com es transforma la societat i es resolen els problemes del comú, de tots nosaltres, i que el millor sistema continua essent la democràcia. I no em val l’argument que en països on la democràcia es troba més consolidada que la nostra també és dóna el fenomen de l’abstenció. Cal arremangar-se, amb fets, no paraules (que deia aquell) i combatre la desafecció des de la proximitat (deixarem, però, el tema de la més que necessària reforma del sistema electoral  per un altre dia que avui toca parlar en clau local).

-          CiU, tot i guanyar en número de vots, és qui més en perd respecte al 2007 (1.046!). Traduït a regidors, 3 menys (aquí també són els que més perden). Amb tot a favor, amb el tsunami del canvi convergent empenyent per tot Catalunya, a Canet aquesta lògica no ha acabat de funcionar. El candidat? La llista? El programa? Les lluites internes? Una dada per entendre-ho: en Rovira i el de Can Perusa es deuen haver fet un bon tip de riure. Amb aquest poti poti i algun element més s’entén perfectament el posterior pacte electoral.

-          ERC ha estat la segona força més votada i creix en nombre de vots (233 més respecte al 2007) i regidors (de dos a quatre). Un cas d’aquells que fa pensar que les anàlisis simplistes que ens diuen que els factors externs són determinants no acaben de rutllar (convindreu que la situació d’ERC a Catalunya, tant a nivell intern com electoral, no era la millor per afrontar les municipals amb tota la tranquil·litat del món). Doncs bé, l’efecte CTV (Canetenc/ca de Tota la Vida), conjugat amb l’estratègia de la pena (ens han fet fora del govern ha estat la frase més utilitzada pels seus candidats. Algun dia n’haurem de parlar d’aquesta cantarella que a força de repetir-se ha acabat quallant), la capacitat de mobilització dels seus i un programa més atractiu que no pas el de CiU (trasvàs de vots? Segurament si) han aconseguit fer forat.

-          UMdC, tot i perdre vots (78) ha incrementat un regidor. El vot fidel, en part poc amic dels seus ex-socis (per poc temps) de CiU, ha estat això, fidel. I l’efecte ja comentat de CTV (en aquest cas amb un perfil més conservador) ajuden a entendre uns resultats que els permetran governar de nou amb canvi de socis.

-          El PSC ha perdut clarament les eleccions. Diguem-ho pel seu nom. Baixa en número de vots (de fet en perd 609, el segon després de CiU), de regidors (de 5 a 3) i cap a l’oposició s’ha dit. Seria molt senzill argumentar-ho en base al cicle electoral negatiu que ha viscut (tant al Parlament de Catalunya com a les municipals), a la crisi, a determinades mesures que ha pres el govern Zapatero, a d’altres del Tripartit (el de la Generalitat), al desgast de l’acció de govern... Molt bé, però caldrà fer la consegüent reflexió en clau local ja que tots aquests factors també afectaven al govern, per exemple, del Xavi Amor a Pineda i bé que ha revalidat la majoria absoluta.

-          El PP el podríem qualificar de guanyador moral de les eleccions. És el partit que més incrementa els seus vots (349, que no són pocs), la qual cosa els permet retornar a l’ajuntament amb 2 regidors. És curiós el seu cas. En quatre anys poc se’ls ha vist o sentit a no ser que sigui per barallar-se entre ells. És l’estratègia Rajoy: no fer res que ja la cagaran els altres. Sumeu-hi allò del vot fronterer PP-PSC (poc ideològic i en clau de càstig) i sabreu d’on els han vingut força vots. El premi: de cap al govern!

-          De la resta poc a dir. ICV es torna a estavellar (el seu candidat ja ha anunciat que plega) i l’experiment d’en Loyo és queda en anècdota.

-          Ep, i no ens deixem els vots en blanc, que creixen en 127 (si comptessin com a partit polític ara tindrien un regidor) i els nuls (uns altres que pugen en 138). Entenc perfectament el vot blanc (aquells que no saben qui votar, segurament perquè no els convenç ningú, però com a bons demòcrates opinen a les urnes en comptes de quedar-se a casa) i potser no tant els nuls (emesos més en clau de cabreig contra el sistema però des de dins el sistema).

I el pacte de govern?

Amb aquest escenari de dispersió, sense majoria absoluta que permeti governar en solitari no hi ha més remei que pactar. I em consta que des de la nit de les eleccions, les anades i vingudes i els telèfons amunt i avall estaven a l’ordre del dia. El sentit comú diu que és el més votat qui ha de moure fitxa per ser investit alcalde. I evidentment que ho a fet.

Mirem-nos, abans d’anar al morbo de com quedarà el nou govern de Canet, algunes possibilitats de pacte (recordar que la majoria absoluta són 9 regidors):

-          ERC + UMdC + PSC: Reedició del pacte truncat un any abans de celebrar-se les eleccions. En aquest cas amb l’alcaldia d’ERC com a força més votada dels “pactants” (CiU, una vegada més, essent els més votats se’n van a l’oposició). El podríem qualificar de pacte de centre esquerra. Inviable, però, fruit de les males relacions entre ERC i UMdC. Parafrasejant Bill Clinton: “Són les persones, idiota!”

-          CiU + ERC + PSC: Alcaldia per CiU com a força més votada. Seria un pacte de centre esquerra versió catalanista. Inviable, sembla ser per les exigències d’ERC (si us ateneu al que diu CiU) o a les poques ganes de CiU (segons ERC). Conclusió: qui menteix?

-          CiU + UMdC + ERC: El pacte nacionalista/sobiranista/independentista amb dosis d’aigua beneïda. Veieu, però, el primer punt. Vàlida l’afirmació lleugerament modificada de l’amic de la Lewinsky.

-          CiU + UMdC + PSC: Possible però inviable atenent a les necessitats de CiU (no pas les del poble, sinó les estratègiques a nivell de país).

-          UMdC + PSC + PP: Massa poti poti contranatura, no creieu? Una virtut: tots ben pentinats amb la Cati d’Alcaldessa.

-          UMdC + ERC + PP: Uf, quin maldecap. Massa indignació. El conseller Puig hi hauria d’intervenir per “netejar” l’ajuntament.

-          Per seguir jugant, a totes les possibilitats anteriors podríeu afegir-hi un quart partit per acabar d’embolicar la troca i fer el caldo més gros (potser amb l’excusa de govern de concentració?).

Però anem per l’Òscar. And the winner is ... “CiU + UMdC + PP”

Un pacte lògic? Vàries claus per entendre’l (que no vol dir necessàriament compartir-lo):

-          L’eix “dreta – esquerra”: No ens enganyem, Canet és un poble amb un perfil electoral netament conservador (sumeu els vots de CiU, UMdC i el PP i contraposeu-los al PSC, ERC i ICV. Guanyen els primers per golejada i no només a les eleccions municipals sinó pràcticament a totes). Vist des d’aquest punt de vista, no és estrany que les tres forces de dreta (o de centredreta perquè no s’enfadi ningú) assoleixin un acord de governabilitat.

-          L’eix “nacional”: En aquest cas, i seguint la lògica anterior, Canet és un poble amb un perfil nacional català (aquí tots sumen exceptuant el PP i certs sectors socialistes que s’ho miren més en clau espanyola). Vist així, semblaria incongruent un pacte de CiU i UMdC (tots ells catalanets de pro, segons ens diuen) amb el PP (que per molt que la Sánchez Camacho s’esforci –o no!- en netejar-li la cara, són els que, entre altres perles, presenten recursos d’inconstitucionalitat contra l’Estatut). Què ha passat aquí? Apliquem el sentit comú: sempre que ha tingut l’oportunitat, CiU s’ha aliat amb el PP (però si fins i tot van recolzar la investidura de l’Aznar quan el PP tenia majoria absoluta!)

-          L’eix “Marín, pacta amb el PP que això que ens convé!”: Hipotètic contingut de la trucada rebuda pel futur alcalde, just després de conèixer dels resultats electorals (a l’altre costat del telèfon qualsevol alt càrrec orgànic de CiU amb despatx a Barcelona). Reconec que ha de ser dur per tots aquells convergents que han participat en les consultes per la independència pactar amb el PP. I més dur deu ser si l’acord et ve imposat de fora i en clau “ens hi juguem la diputació de Barcelona i alcaldies prou importants. Per tant, a callar i tragar”. El problema és que si tragues ara, amb quina credibilitat diràs demà que defenses els interessos de Canet? Un alcalde ha de decidir i no deixar que els de fora decideixin per ell. Perdoneu, però algú ho havia de dir!

-          L’eix “particular”: Per fi ho han aconseguit! Després d’anys i panys de divisió, mal rotllos i altres històries CiU s’ha cruspit (o diuen que ho farà en un any) als nois díscols d’UMdC. Potser per celebrar-ho fins i tot els hi cantaran, a duo amb els del PP, allò de “vuelve a casa vuelve por Navidad”. Tot tornarà a la normalitat i a les properes tindran, en teoria, més opcions d’aconseguir la preuada majoria absoluta. Veurem quina serà la pràctica

-          L’eix “necessitat”: I els d’UMdC? S’han passat anys i panys posant a parir als convergents (i viceversa), els hi van negar el pacte al 2007 (i això que els hi donaven l’oro i el moro!) i ara es fan petons i abraçades. Algú ho entén? Hi tant home!  La seva única possibilitat de subsistència (política? d’un altre tipus?) només passa per l’abraçada de l’os de CiU (a qui ja els va bé per empassar-se’ls i sumar en el futur) o per un estranyíssim pacte amb el PSC i el PP que ningú no entendria si no fos en clau aferrar-se a la poltrona com sigui. Entre algun infiltrat que ha apretat per pactar amb CiU i tornar a la casa comuna (on li esperarà alguna prebenda?) i les necessitats més immediates d’altres, poc crèdit (o molt) els quedarà davant el seu electorat.

I ara què?

Doncs el dia 12 de juny a constituir l’ajuntament i a governar. I a poder ser que ho facin bé ja que el poble, amb la que cau en format crisis, no es pot permetre perdre quatre anys. Venen temps difícils, és cert (si governessin uns altres diria exactament el mateix). I caldrà prendre decisions valentes (ordenances fiscals i pressupost 2012 seran de les primeres i aquí començarem a veure el tarannà del nou govern. Tant pel que fa a les propostes com a les formes de vehicular-les).

I des de l’oposició, on diuen fa tant fred, els electes del PSC (els d’ERC suposo faran el mateix) hauran de defensar, com sempre han fet, el seu model per Canet, plasmat en el programa electoral. I no tinc cap dubte que ho faran de forma constructiva i proposant alternatives allà on no hi pugui haver acord. El PSC és un partit de govern i aquesta vocació es demostra sempre, independentment dels resultats electorals.

Diumenge tothom a votar

Això s’acaba. Avui debat organitzat per Àmbit i Canet Radio, demà dia de reflexió i diumenge cap a les urnes falta gent. Hauran estat quinze dies d’intensa campanya que conclouran amb una nova composició del consistori canetenc.

Vagi per endavant que vull agrair molt sincerament a totes les persones que conformen les llistes electorals, siguin del color polític que siguin, la seva voluntat de treballar pel poble que els ha vist néixer o que els ha acollit. No és fàcil comprometre’s i posar la cara en moments que alguns defineixen com de desafecció política i, és ben cert, que això que en diuen treballar pel comú et dóna satisfaccions (allò de la feina feta) però també molts maldecaps (no és fàcil ser el blanc de crítiques ben o malintencionades).

Diumenge cal anar a votar. Ens hi juguem molt. Són moments difícils, ho sabem tots (la crisi econòmica és dura i afecta a moltes persones) i per això ara més que mai cal reivindicar la política com a instrument per solucionar els problemes col·lectius.

Suposo que l’exercici més senzill per triar una de les diferents opcions és, a més de les afinitats personals que podem tenir amb els diferents candidats, analitzar amb més o menys profunditat els diferents programes o propostes electorals (algunes a l’abast de tothom i d’altres no tant. Mireu-vos, per exemple, els diferents webs de les candidatures i jugueu a descobrir els que ensenyen les cartes i els que opten per amagar-les).

Servidor de vostès ha fet aquest exercici i, sincerament (digueu-me partidista si voleu) no hi ha color! I encara ni ha menys si feu el segon exercici de veure les entrevistes que s’han fet als candidats i el debat electoral celebrat (connecteu-vos al web de Radio Canet i de M1TV i els podreu escoltar/veure).

Ja he explicat, en públic i privat, les meves raons per votar a la Sílvia Tamayo i la candidatura del PSC a Canet de Mar però és que dia que passa dia que em reafirmo més en les meves conviccions.

Si contrasteu programes, veureu que mentre uns fan volar coloms i demostren el poc coneixement del territori que trepitgen d’altres saben què tenen entre mans i, el que és més important, saben on volen anar amb coherència i rigor. Posem algun exemple: algú em pot explicar com s’ho faran els de la retallada indiscriminada i poc prioritzada –llegeixis CiU- per fer més amb menys? Ja ens han explicat, entre altres perles, que volen passar la tisora en els recursos econòmics públics que es destinen a les entitats. I que volen ampliar l’esplai. Curiós, tots els seus usuaris tenen clar que aquest equipament no és municipal, sinó de La Caixa!!!.

Els socialistes ens presentem a les eleccions amb una proposta clara, que prioritza l’ocupació i els serveis a les persones. Que dibuixa el Canet que volem pels propers anys. Un model que definim compacte, equilibrat, que preservi les zones forestals i agrícoles, sostenible ambientalment, cohesionat socialment i innovador econòmicament.

I és més, sabem com fer-ho, amb austeritat, proximitat i rigor, comptant amb la participació de tots els canetencs i canetenques. No tinc cap mena de dubte que aquest és el projecte que necessita Canet i dono fe de l’experiència, la il·lusió i la capacitat que avala els nostres candidats i candidates.

Diumenge tots a votar per enfortir aquesta nostra democràcia i a votar socialista perquè Canet progressi!

10 raons per votar la Sílvia Tamayo i la candidatura del PSC de Canet de Mar a les eleccions municipals

1. El compromís. La Sílvia ha demostrat al llarg de la seva trajectòria vital un grau d’implicació més que notable amb Canet de Mar. La seva voluntat de millorar el nostre poble l’ha portat a implicar-se activament en política, reafirmant així la seva voluntat de treballar pels seus conciutadans. Aquest compromís és extensible a tots els integrants de la candidatura socialista.

2. La capacitat de gestió. Ningú pot discutir la capacitat de treball de la candidata socialista. És d’aquelles persones que no només fan feina sinó que la viuen intensament, tenint present en tot moment que aquesta ha de contribuir a la millora continuada de la qualitat de vida dels seus convilatans.

3. La visió de poble. La Sílvia ha demostrat, en el temps que ha exercit un càrrec electe a l’ajuntament, una visió estratègica de poble. Coneix pam a pam Canet i no només des del punt de vista territorial sinó també de les necessitats de les persones que l’habiten. Té un projecte clar de poble i treballa de forma incansable per fer-lo realitat.

4. La capacitat de lideratge. És evident que una persona sola no pot fer tota la feina, s’ha de comptar amb un bon equip i saber delegar. Però és fonamental que qui ostenta la màxima responsabilitat lideri amb decisió i amb guant de seda un projecte comú. La Sílvia és d’aquest tipus de persones.

5. La capacitat de diàleg. Sempre m’han agradat les persones dialogants, que tenen voluntat i capacitat per arribar a acords, que saben escoltar, que no perden els anells per corregir decisions i actituds quan cal, que saben acostar-se a la gent i que la gent se’ls acosta amb tota normalitat. El Sílvia és així.

6. La credibilitat. Un dels actius més importants de qualsevol polític és la seva credibilitat. És allò d’adquirir compromisos, portar-los a terme i quan no es pot, donar la cara i cercar solucions. La Sílvia, en tant que càrrec electe, ha adquirit davant els canetencs i les canetenques compromisos quantificables i majoritàriament els ha convertit en realitat.

7. Les propostes. No n’hi ha prou amb fer la feina a què t’has compromès. Cal, per seguir avançant, fer propostes creïbles, raonades i solvents econòmicament. Una mirada amb detall al programa del PSC us farà adonar que aquest s’ha concebut sota aquestes premisses. És, sens dubte, el millor programa que es presenta a aquestes eleccions. El que dóna més respostes a les necessitats reals de la gent en el marc d’un poble del segle XXI.

8. La il·lusió. Totes les raons anteriors anirien coixes sense il·lusió. La feina d’alcalde o de regidor ha d’il·lusionar a qui la fa. I aquesta il·lusió un l’ha de tenir les 24 hores al dia dels 365 dies a l’any. S’hi ha de dedicar amb cos i ànima. La Sílvia ho ha fet i ho farà.

9. La ideologia. Deixeu-m’ho dir clar. Com la Sílvia, comparteixo cent per cent les idees del socialisme democràtic que impregnen el programa electoral del PSC.

10. Conclusió. La llista del PSC de Canet de Mar és  la que millor reflecteix la realitat del poble i la Sílvia és la millor candidata a l’Alcaldia de Canet. Per tant, diumenge a votar socialista!!!!