Resultats electorals

Ja tenim els resultats. A simple cop d’ull tot continuarà igual, el president del govern serà el mateix, el cap de l’oposició també (si no li afaiten la barba abans d’hora!), els partits minoritaris (la resta) també hi seran (alguns entren i d’altres surten o s’escurcen). Tot igual? Certament que no!

Comencem per analitzar la participació. Aquell component tan important per copsar la salut democràtica d’un país, tant saludat per tots els líders polítics a l’hora de fer les primeres declaracions però que després tendeixen a deixar arraconat al calaix dels mals endreços fins que toca treure-li la pols perquè s’acosten noves eleccions. Aquesta vegada la xifra màgica s’ha enlairat fins als 25 milions i mig (un 75,32%, lleugerament inferior que al 2004). Es torna a demostrar que la gent es mobilitza fonamentalment per les eleccions generals i, després, en ordre descendent, per les altres (municipals, autonòmiques i europees). La política més allunyada sempre guanya a la més propera. Serà que la gent té clar que a les generals es decideix molt i força.

Si mirem els resultats, és evident que el bipartidisme ha guanyat de totes totes. No es cap novetat, fa anys i panys que succeeix i alguns encara se n’estranyen. Això és bo o dolent? La resposta la trobareu depenent amb els ulls que us ho mireu. De partits en clau nacional n’hi ha molts (si ahir us vau fixar amb totes les paperetes que hi havia als col·legis electorals podreu estar amb mi que aquesta afirmació no és gratuïta) però de realment rellevants hores d’ara n’hi ha dos: el PSOE i el PP. Entre uns i altres sumen 322 escons dels 350 que hi ha al Congrés. L’altre teòricament “gran” partit nacional (IU) ha quedat reduït a la marginalitat i s’ha empetitit fins quasi desaparèixer. Diran que la llei electoral no els beneficia i tenen raó, però algú es creu que aquest és el gran motiu? Tindran feina a fer autocrítica i, ja de passada, que no es quedin només amb la flagel·lació ni adoptin el recurs fàcil de la radicalització, no sigui que a les properes desapareguin del tot. Allò del partit frontissa tipus Alemanya aquí no funciona. No n’hi ha cap en clau nacional que pugui donar recolzament estable als dos grans, el bipartidisme s’alimenta de la geometria variable que aporten els nacionalismes perifèrics.

Els partits dits nacionalistes han patit (com sempre) el bipartidisme. De fet, els grans han guanyat més escons dels que ja tenien i els petits n’han perdut en detriment d’aquests. Pocs han aguantat l’estrebada de PSOE i PP. I sort tenen que la llei electoral prima territoris i població. No entraré en el debat que alguns alimenten sobre si aquesta tipologia de partits haurien o no de ser presents al Congrés. És evident que tenen el mateix dret que qualsevol altre a presentar-se tot i que, en el seu cas, a la única cosa que poden aspirar és a “influir” en un govern sense majoria absoluta i així “beneficiar” el seu territori de referència. Poca cosa més.

Vinga, deixeu-m’ho dir, and the winner is........ ZAPATERO. Algú en tenia dubtes? Si a mesura que avançava la campanya electoral i, amb enquestes a la ma, el resultat de les eleccions semblava decantar-se cap al PSOE (després dels dos cara a cara televisius el blat ja era al sac) només calia veure quina seria la distància amb el PP: Majoria absoluta (és collonut, tots els partits aspiren a ella però sempre ens venen amb la cantarella que millor que no n’hi hagi!) o relativa (ja la tenim aquí!). I ja que parlem de victòries, potser és bo recordar que normalment els que estan a l’oposició no guanyen mai, sinó que perden els que ostenten el poder (que li recordin al PSOE amb els merders del final de l’època González o al PP amb la seva fantàstica gestió de la crisi de l’11-M). I cal dir que Zapatero, tot i errar com tothom, tampoc l’ha cagat tant. De fet me n’alegro i molt que el PP es torni a quedar a l’oposició a veure si d’una vegada per totes aprenen que amb personatges obscurs del tipus Acebes, Zaplana o Aguirre no van enlloc. I que ja n’hi ha prou d’alimentar l’anticatalanisme com a font segura de vots o de jugar amb el terrorisme.

Alguns ja diuen que més que una confrontació d’idees aquestes han estat les eleccions del “cal parar-li els peus als altres”. Els socialistes amb el “si no hi vas tornen” i els peperos explicant que calia fer el que fos per desincentivar el vot dels sociates (millor que es quedin a casa). A l’hora de la veritat uns i altres han anat a votar i els resultats són els que són, tot i que coincideixo en que seria més convenient una confrontació d’idees serena i assenyada que fomentar el “que ve el llop”. Segur que tots hi sortiríem guanyant.

Baixem un esglaó i anem a Catalunya. Vagi per endavant que estic molt satisfet del paper del PSC. Ahir va quedar ben demostrat que Catalunya té pes específic a l’hora de decidir qui guanya unes generals. El creixement socialista ha estat espectacular, igualant els resultats del 1982. 25 diputats (felicitats Manuel!!!!), 4 més que al 2004. CiU ha aguantat i guanya un escó fins a situar-se als 11, el PP també en guanya 1 (7) i ERC i ICV s’enfonsen en la misèria. En el cas d’Esquerra tothom sabia que difícilment podrien repetir els excel·lents resultats del 2004 quan van gaudir de força vots prestats que avui han perdut i de l’efecte bipolaritzador. En Duran ho té magre per ser ministre tot i que farà valer els seus diputats no només per escombrar cap a casa sinó per intentar desestabilitzar tot el que pugui el govern de la Generalitat.

Diem-ho clar, 4 dels 5 escons que guanya el PSOE són del PSC. I si som la força catalana majoritària al Congrés cal que ens ho fem valer. I no només per tenir algun que altre ministre al govern que confeccionarà Zapatero (a poder ser en algun ministeri amb pes específic que indústria i habitatge estan quasi buits de competències i recursos), per desenvolupar l’Estatut amb garanties i per retornar a Catalunya, en format infrastructures, allò que per dret ens pertoca, sinó també per ser valents i constituir un grup parlamentari propi. Cal esvair les pors del trencament que alguns ens explicaran i que com a tòpic està molt bé, però no deixa de ser això, més que res perquè si es produís una divisió es restaria i potser aleshores Catalunya deixaria de ser tant decisiva en els resultats electorals socialistes. Nois i noies, fem-ens-ho valer!

I no voldria acabar aquest relat sense un moment per recordar algú que ahir no va poder anar a votar perquè els fills de puta de l’ETA l’han assassinat. El seu crim? Ser socialista i haver estat regidor d’un ajuntament al País Basc. Descansa en pau Isaias.