Ja tornem a tenir aquí un nou aniversari. Ara sembla que, per ser un bon capgròs, cal commemorar el mil·lenari de Santa Maria (existeix un document de l’any 1008 que l’esmenta. Aquí s’hi que hi ha una prova documental que sustenta la data, no com aquella tonteria del mil·lenari de Catalunya que alguns, recorrent més a l’èpica que al rigor històric, es van inventar per justificar determinats postulats polítics). De fet, els actes de celebració es van iniciar el passat dia 25 de març, just el dia el què es va datar, mil anys enrera, l’esmentat document.
Em sembla bé que els creients de la ciutat (catòlics, en aquest cas, que de tot hi ha a la vinya) dediquin temps i esforços a commemorar aquest esdeveniment. Els pot servir, depenent de com ho facin, per captar adeptes quan la religió i les vocacions van de capa caiguda. Normal: ja fa molt temps que la il·lustració i la ciència universalitzades (encara no del tot, malauradament) van fer baixar de l’altar determinades veritats absolutes que s’han demostrat incertes quan no clarament enganyoses en benefici d’una elit preocupada per mantenir els fidels en la més absoluta ignorància i així mantenir prerrogatives. De fet, la religió és tant antiga com l’home i durant segles ha estat un recurs fàcil per explicar l’inexplicable. No soc de missa (és nota?), més aviat soc dels que difícilment mai podran creure en déus i religions quan la història s’encarrega de constatar que en nom d’aquests i d'aquelles s’han comès veritables genocidis. L’argument és reduccionista, ja ho sé, però proveu a posar en una balança quantes ànimes s’han salvat i quantes han acabat a la foguera i ja m’explicareu el resultat. Això, si, una confessió íntima: he contemplat centenars d’esglésies, monestirs, basíliques... però sempre des d’una visió d’enamorat de l’art i la història i, en totes elles, quan veig un Sant Antoni (de Pàdua preferentment) encenc un ciri. No com a devot, res més lluny dels meus interessos, sinó com a nèt que d’aquesta manera recorda la seva tia Antònia (ella, que era creient, quan jo era petit sempre em deia: “quan em mori, de tant en tant porta un ciri a Sant Antoni. No perquè creguis en Déu, sinó perquè així et recordaràs de mi”).
Total, no ens desviem del tema, que un dels elements centrals de la commemoració és la restauració del temple i aquí volia anar a parar. Fa anys i panys que se sap que Santa Maria s’ha de restaurar i hi ha qui s’ha entestat en que qui ha de pagar les obres ha de ser l’administració pública (per exemple, he perdut el compte del número de vegades que vaig sentir en Joan López, portaveu del PP i no sé quantes coses més, portant aquest tema al ple i sol·licitant que el “paganú” fos l’Ajuntament). Sembla que s’ha avançat en aquest sentit, la Generalitat s’ha compromès a finançar el 50% de les obres i la resta cal veure com s’ho manegaran l’Ajuntament i, suposo, l’Església. I ara que a Mataró el tema patrimonial s’ha posat de moda (l’ombra allargada de Can Fàbregas continua donat de si per mèrits i demèrits de tots plegats), alguns ens volen fer veure que les administracions s’han de mullar el cul perquè la basílica de Santa Maria és patrimoni de la ciutat (i de l’Església, diria jo, en tant que propietària de l’immoble). I servidor de vostès no veu tant clar que la rehabilitació s’hagi de pagar amb el fruit dels impostos que paguem creients i no creients.
Algunes pinzellades patrimonials: Ho he dit mil vegades i ho seguiré dient, Mataró presenta un llegat patrimonial més aviat pobre i, per tant, la lectura dels nostres monuments obeeix més a qüestions sentimentals i simbòliques que a valor històric real. I un bon exemple n’és Santa Maria. De fet, per molt que celebrem el mil·lenari del temple, el que es pot veure en l’actualitat res té a veure amb els orígens. El temple és barroc (segles XVII i XVIII) i poc queda del seu antecessor gòtic (segle XV) i menys encara si ens en anem més enrere fins arribar al temple romà que ocupava aquest indret (lamentable que les cales arqueològiques s’haguessin hagut de fer a cuita corrents). Cal destacar-ne, per sobre de tot, la quasi sempre tancada Capella dels Dolors, obra d’Antoni Viladomat (aquí si que tenim una autèntica joia del barroc català).
Algunes pinzellades econòmiques: és evident que qualsevol edifici necessita manteniment i, quan l’hi arriba l’hora, rehabilitacions més o menys profundes. I que aquestes actuacions les ha de pagar algú. Quan entren dins l’esfera dels privats, és a dir, d'obretes a casa o al pis, a tots ens toca rascar-nos la butxaca i apoquinar als industrials de torn. Quan parlem de patrimoni, sembla que aquesta lògica ja no funciona així. Quants edificis privats catalogats heu vist que cauen a trossos? No cal anar lluny en el temps ni en l'espai. Agafeu, de nou, Can Fàbregas com a exemple. Quants edificis ha hagut de comprar l’Ajuntament i posteriorment concretar la partida pressupostària per fer front a la inversió? Un munt. Amb Santa Maria, resulta que tot això no val. L’Església en tant que propietària, pobreta, no hi pot (vol?) fer front i, per tant, que paguin uns altres que és patrimoni de tots (les administracions preferentment i, per si no hi arriben, a missa passem la gorra per si ens cau algun caleró). I els de l’oposició pugen al carro de l’apoquinamenta amb una lleugeresa de la bona. Però aquest factor té una explicació senzilla: si algun aspecte transversal hi ha al consistori, al marge d’ideologies polítiques, és l’afinitat cristiana comú a força regidors/es i personatges que els envolten que, no tinc cap mena de dubte, s’acabaran posant d’acord per pagar mentre amb altres temes més estratègics de ciutat se les foten de valent. Amen.
Em sembla bé que els creients de la ciutat (catòlics, en aquest cas, que de tot hi ha a la vinya) dediquin temps i esforços a commemorar aquest esdeveniment. Els pot servir, depenent de com ho facin, per captar adeptes quan la religió i les vocacions van de capa caiguda. Normal: ja fa molt temps que la il·lustració i la ciència universalitzades (encara no del tot, malauradament) van fer baixar de l’altar determinades veritats absolutes que s’han demostrat incertes quan no clarament enganyoses en benefici d’una elit preocupada per mantenir els fidels en la més absoluta ignorància i així mantenir prerrogatives. De fet, la religió és tant antiga com l’home i durant segles ha estat un recurs fàcil per explicar l’inexplicable. No soc de missa (és nota?), més aviat soc dels que difícilment mai podran creure en déus i religions quan la història s’encarrega de constatar que en nom d’aquests i d'aquelles s’han comès veritables genocidis. L’argument és reduccionista, ja ho sé, però proveu a posar en una balança quantes ànimes s’han salvat i quantes han acabat a la foguera i ja m’explicareu el resultat. Això, si, una confessió íntima: he contemplat centenars d’esglésies, monestirs, basíliques... però sempre des d’una visió d’enamorat de l’art i la història i, en totes elles, quan veig un Sant Antoni (de Pàdua preferentment) encenc un ciri. No com a devot, res més lluny dels meus interessos, sinó com a nèt que d’aquesta manera recorda la seva tia Antònia (ella, que era creient, quan jo era petit sempre em deia: “quan em mori, de tant en tant porta un ciri a Sant Antoni. No perquè creguis en Déu, sinó perquè així et recordaràs de mi”).
Total, no ens desviem del tema, que un dels elements centrals de la commemoració és la restauració del temple i aquí volia anar a parar. Fa anys i panys que se sap que Santa Maria s’ha de restaurar i hi ha qui s’ha entestat en que qui ha de pagar les obres ha de ser l’administració pública (per exemple, he perdut el compte del número de vegades que vaig sentir en Joan López, portaveu del PP i no sé quantes coses més, portant aquest tema al ple i sol·licitant que el “paganú” fos l’Ajuntament). Sembla que s’ha avançat en aquest sentit, la Generalitat s’ha compromès a finançar el 50% de les obres i la resta cal veure com s’ho manegaran l’Ajuntament i, suposo, l’Església. I ara que a Mataró el tema patrimonial s’ha posat de moda (l’ombra allargada de Can Fàbregas continua donat de si per mèrits i demèrits de tots plegats), alguns ens volen fer veure que les administracions s’han de mullar el cul perquè la basílica de Santa Maria és patrimoni de la ciutat (i de l’Església, diria jo, en tant que propietària de l’immoble). I servidor de vostès no veu tant clar que la rehabilitació s’hagi de pagar amb el fruit dels impostos que paguem creients i no creients.
Algunes pinzellades patrimonials: Ho he dit mil vegades i ho seguiré dient, Mataró presenta un llegat patrimonial més aviat pobre i, per tant, la lectura dels nostres monuments obeeix més a qüestions sentimentals i simbòliques que a valor històric real. I un bon exemple n’és Santa Maria. De fet, per molt que celebrem el mil·lenari del temple, el que es pot veure en l’actualitat res té a veure amb els orígens. El temple és barroc (segles XVII i XVIII) i poc queda del seu antecessor gòtic (segle XV) i menys encara si ens en anem més enrere fins arribar al temple romà que ocupava aquest indret (lamentable que les cales arqueològiques s’haguessin hagut de fer a cuita corrents). Cal destacar-ne, per sobre de tot, la quasi sempre tancada Capella dels Dolors, obra d’Antoni Viladomat (aquí si que tenim una autèntica joia del barroc català).
Algunes pinzellades econòmiques: és evident que qualsevol edifici necessita manteniment i, quan l’hi arriba l’hora, rehabilitacions més o menys profundes. I que aquestes actuacions les ha de pagar algú. Quan entren dins l’esfera dels privats, és a dir, d'obretes a casa o al pis, a tots ens toca rascar-nos la butxaca i apoquinar als industrials de torn. Quan parlem de patrimoni, sembla que aquesta lògica ja no funciona així. Quants edificis privats catalogats heu vist que cauen a trossos? No cal anar lluny en el temps ni en l'espai. Agafeu, de nou, Can Fàbregas com a exemple. Quants edificis ha hagut de comprar l’Ajuntament i posteriorment concretar la partida pressupostària per fer front a la inversió? Un munt. Amb Santa Maria, resulta que tot això no val. L’Església en tant que propietària, pobreta, no hi pot (vol?) fer front i, per tant, que paguin uns altres que és patrimoni de tots (les administracions preferentment i, per si no hi arriben, a missa passem la gorra per si ens cau algun caleró). I els de l’oposició pugen al carro de l’apoquinamenta amb una lleugeresa de la bona. Però aquest factor té una explicació senzilla: si algun aspecte transversal hi ha al consistori, al marge d’ideologies polítiques, és l’afinitat cristiana comú a força regidors/es i personatges que els envolten que, no tinc cap mena de dubte, s’acabaran posant d’acord per pagar mentre amb altres temes més estratègics de ciutat se les foten de valent. Amen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada