Calç i sorra

Una de calç i una de sorra. Així podríem titular la política cultural que, aquest mandat, ens ofereix l’ajuntament de Mataró. I dic l’ajuntament i no l’IMAC (em costarà, després de tants anys, oblidar-me del PMC) amb plena consciència perquè tinc la impressió que si no fos per algun que altre cop de geni de l’alcalde, hores d’ara vessaríem llàgrimes de pena (avui si que això de la pena juga amb el sentiment i amb determinat cognom directiu).

La de calç és evident. L’ajuntament (entenguis com a edifici situat a la Riera 48, sèu, entre altres serveis, d’Alcaldia, que no de l’IMAC, que s’ha mirat el projecte que comentaré des de la distància. I això que el carrer Sant Josep és a prop!) s’ha posat d’acord amb la Fundació Bassat per tirar endavant un dels projectes culturals més engrescadors que recordo i amb el qual estic absolutament d’acord per motius que ja he explicat anteriorment. Ja tenim un conveni signat, un emplaçament fixat i ganes de buscar recursos econòmics (si us plau, no deixeu les gestions en mans de l’IMAC que farem badalls de gana!) per fer realitat un museu inèdit a Catalunya i que pot ser un bon referent no només per visualitzar el continuum històric de l’art català de la segona meitat del segle XX sinó també com a element de centralitat que contribuirà a dignificar l’entrada més urbana que tindrà el port. Per no dir ja allò tant suat de posar Mataró al mapa i bla, bla, bla.

La de sorra també és evident. En aquest cas, però, els termes s’han invertit. Cultura ha posat tots els pals a la roda i la casa gran, tot i que inicialment hi apostava, ha acabat mirant cap a l’altre costat. Us ho imagineu, oi? Parlo del malaguanyat fons d’art que, hores d’ara, jeu al fons (del mar). Un dia d’aquests també vaig parlar de la llet que tenen els de cultura quan dia si i dia també es troben projectes que la societat civil (organitzada o no) els hi posa sobre la taula. Aquest n’és és un clar exemple. Resulta que la idea neix del bon amic PIC, qui té la capacitat de posar d’acord ingents quantitats d’artistes plàstics de la ciutat (algun dia m’explicarà com ho va fer, perquè si tenim en compte allò que ell és un crític d’aquells que no es tallen un pèl i els artistes els trobem tradicionalment dividits en capelles, capelletes i altres fórmules organitzatives, ja podeu entreveure la complexitat de posar d’acord a tot el guirigall), aglutinar-los i redactar un projecte que pretén una cosa de sentit comú: que la ciutat disposi d’un fons d’art viu d’aquells que tenen la capacitat de crear amb uns mínims de qualitat (terme subjectiu que normalment serveix per barallar-se). De fet, algun ingenu, creia que quan es poses en marxa Ca l’Arenas, i d’acord amb les voluntats d’en Jordi, aquest equipament es convertiria precisament en la seu de la plàstica mataronina degudament historiada (una altra cagada, Sergi, no n’aprendràs mai!).

Total que, amb mil i un maldecaps provocats per aquells que manen (ERC) i manaven (ICV) a l’IMAC, tornem al cop de geni de l’Alcalde i s’acaba signant un conveni que, se suposava, havia de desencallar el tema i fer-li veure la llum (igualet, igualet que el tema del museu Bassat). Però, noi, es veu que el paper mullat també existeix a la casa gran i tot se’n va a can pistracs (malgrat tots els partits polítics, coalicions i altres invents, amb presència a l’ajuntament, portaven el tema del fons d’art als seus programes electorals i alguns, els que manen. Ho van incloure al pacte de govern. Deu ser per allò d’esgarrapar vots però, ja se sap, diu la dita que quan un és al poder veu els coses diferents!) per deixadesa de Can Cultura que, apel·lant a la seva grandesa creativa, decideix muntar-se el seu propi fons d’art alternatiu amb tothom que vulgui aplegar-se sota el seu còmode paraigües. Si algú pensava que la contraproposta serviria per desmuntar determinats moviments em sembla que, una vegada més, l’ha cagat i les aigües culturals pugen turbulentes. Però ja se sap, la cultura no fa guanyar vots.

Cultura lletera

Quan jo era petit dèiem allò de “quina llet” quan algú era beneficiat per un acte de sort. Avui la terminologia que utilitzen els joves ha deixat pel bagul dels records determinades expressions populars (la generació del “no em ratllis” i del “fer-s’ho” amb la xorvi/xorvo estira amb força). Tanmateix, aquesta expressió caduca em servei per il·lustrar determinats esdeveniments. No fa massa dies parlava de la situació de la cultura a Mataró i enumerava un seguit de propostes i projectes que van fent la viu viu (o la mort mort, depenent de com es miri). Conscientment o inconscient vaig obviar explicar que d’aquests una bona part no havien vingut per inspiració dels líders del PMC (IMAC?) sinó més aviat per propostes externes que mans àvides s’havien fet seves (el Museu Bassat el proposa en Lluís Bassat, el Cruïlla de Cultures se l’empesca el Clap, el fons d’art surt dels artistes mataronins...)

Està clar que quan les neurones creatives no donen per dibuixar projectes atractius es pot recórrer a estirar d’allò que els altres ofereixen, arribant-se així a un pacte de bona voluntat que beneficia a les parts i tots contents (uns perquè, tal i com tenim muntada la cultura pública a Mataró, els hi solucionen la papereta i els altres perquè tenen aspiracions de veure un somni plasmat en la realitat). I una vegada més el PMC (IMAC?) està “de llet”. Ara l’hi ha plogut el festival Xecspirià que fa anys es desenvolupa a Santa Susanna (estic convençut que si en Joan Campolier, l’ex-alcalde convergent d’aquesta vila no hagués estat inhabilitat per la justícia, la capital del Maresme Lliure i Tropical poques possibilitats hagués tingut de fer-se’l seu).

Però mirem-ho en positiu. Mataró pot convertir en oportunitat el què algú altre es va encarregar de dissenyar i fer créixer i, sembla ser, que ja s’ha posat mans a l’obra. Dues incògnites: les dates (l’agost podria considerar-se una oportunitat si no som tant estrets de mires que només pensem en el tòpic de la ciutat buida en època de vacances. I el turisme que ens ha de venir a veure?) i l’espai on es desenvoluparà, que hores d’ara apunta, Penedès (ERC) dixit, a una masia de les 5 Sènies. Ai, ai, ai, que entrem en reserva apatxe.

Consell gratis: no seria millor ser més prudents, en termes de declaracions públiques, fins que el projecte, en versió dates i emplaçament, estigui més madur? Ja veig a venir dues plataformes tipus “salvem l’agost” i “salvem les 5 Sènies” amb manis, tractorades i altres estratègies clàssiques dels “no al que faci falta” o passets endavant i endarrere a l’estil concerts del cruïlla al Parc (si feu números dels espais que, des d'instàncies municipals, es van arribar a proposar per acabar allà mateix fa certa gràcia/pena –Josep, no va amb segones!!!-).

I retornant al tema de la llet, els de Santa Maria també s’han vist beneficiats pel manà que raja, en aquest cas, de la mamella municipal. Sembla que el programa de commemoració del mil·lenari de Santa Maria ja s’ha concretat i s’ha trobat el paganu (150.000 eurets de res que hi posa l’Ajuntament). I els de missa què? No es rascaran la butxaca? Això si, entitats de la ciutat també es mullaran el cul per participar-hi. Ja ho poden dir ja, “pagant –els altres- Sant Pere canta”.

Ucicultura

Fa temps que, de forma premeditada, no escric res sobre cultura en la seva vessant mataronina. Premeditada perquè a vegades el silenci es el millor remei per ordenar idees i per defugir el cop calent que promou això d’escriure en un bloc. Però vet aquí que amb l’anunciat tancament de l’Arcàdia, el naixement d’una nova galeria d’art i altres esdeveniments que s’han anat succeint amb el temps prefereixo deixar el mutisme de banda i apuntar alguna idea. Per cert, i si algú s’emprenya, que es rasqui!!!

A Mataró, com en tantes altres ciutats del món mundial, la cultura no deixa de ser la germaneta dels pobres. Qui més qui menys s’omple la boca de les seves virtuts però quan tenim el pap ple ens adonem que no només de paraules viu l’ésser humà. Potser fa falta algun aliment sòlid que doni consistència a tanta verborrea. A casa meva (per molt que ara no hi visqui ho continua sent) la cultura té una salut més aviat ucistica (neologisme arrelat a la unitat de cures intensives). Possiblement un factor que hi juga en contra ha estat el paper tutelar que des de la represa democràtica ha desenvolupat l’Ajuntament. Segurament en els primers anys va fer el que tocava (reanimar el moribund) però hores d’ara aquest paper hauria de ser secundari i només s’hauria de limitar a posar les bases per fer possible que la cultura arribi a tots els indrets i individus i cedir el protagonisme a aquells que poden fer cultura, siguin associats altruistes i/o privats per compte pròpia o jointventurats (clar que primer ens hauríem de posar d’acord sobre què entra dins aquest calaix de sastre i aquí segurament ens encallaríem força fins arribar a assolir algun tipus d’acord). Dit d’altra manera, i potser de forma més barroera, no es tracta que l’administració esponsoritzi i subvencioni a tal o qual sinó que tal o qual s’espavili pel seu compte i l’ajuntament, si el projecte obeeix a uns objectius prèviament fixats i a una qualitat determinada, el recolzi amb infrastructura, logística, Know how, contactes, assessoria, comunicació... I, per cert, una vegada acabat el programa i havent gaudit dels serveis municipals a donar comptes de què s’ha fet i quin benefici (i no parlo en termes econòmics) n’han obtingut els ciutadans.

I aquest paper diferent no només l’haurien d’entendre els nostres representants polítics sinó també tots aquells que intervenen en el fet cultural diem-ne creatiu i que, com marca la tradició d’aquí i d’allà, aspiren a viure enganxats a la mamella pública (alguns hi viuen en funció del color polític, d’altres fan caps i mànigues per entrar en la categoria i això sense oblidar que també n’hi ha que ni s’ho han plantejat perquè per si mateixos són perfectament capaços d’espavilar-se o perquè passen d’històries rares).

Volem una administració que actuí de motor o que hi posi el volant, les quatre rodes, el xassís i tota la resta? Volem agents culturals ocupats en crear o entestats en si em donen la subvenció, m’encarreguen aquell treballet o em paguen el catàleg de l’exposició de torn? No vull ser pessimista, però em sembla que, de moment, la cosa no va per aquí sinó que continuem com sempre.

Algú deia que calia reformar el patronat, que hores d’ara potser ja no és necessària una estructura com aquesta que en temps quasi prehistòrics tenia la seva utilitat. Hi estic totalment d’acord, però em temo que, si es compleixen els pronòstics, aquesta “gran” operació acabarà sent allò de no toquem res i apliquem una lleugera capa de maquillatge que hem de justificar el temps perdut. Pel que s’ha publicat, sembla ser que el Patronat es dedicarà a la gestió cultural i els serveis, diem-ne auxiliars, es transferiran a la l’ajuntament. I les preguntes són senzilles: Amb què millorarà la gestió cultural si precisament aquest espai no entra en la reforma? Per què algú ha comprat un director del Patronat que ens l’han venut com un “gran gestor” quan no gestionarà res que no sigui cultural (faceta que, precisament, desconeix força)? Més aviat aquesta moguda sembla allò clàssic de “tots parats” no sigui que el regidor de torn (soci minoritari del govern, recordem-ho) perdi protagonisme, pes polític, pressupostari o de personal. Són aquelles històries que s’acaben fent pensant més en els polítics de torn que en la gent que ha de rebre els serveis. Nova oportunitat perduda d’endreçar una casa que funciona com funciona.

Reconec que vaig ser crític amb la gestió d’en Jaume Graupera i del director que va fitxar. Però aquest parell d’ara els acabaran fent bons! En Jaume com mínim tenia idees (recordeu allò de la pluja fina, la voluntat de concertar amb entitats i associacions de la ciutat tipus Foment i Sala Cabanyes i el pla d’equipaments culturals 2a part?). Una altra cosa és que la seva concreció va ser, en massa casos, força etèria. Els d’ara ni tant sols se sap si en tenen d’idees (jo, si més no, no les he vist, llegit, ni escoltat enlloc): el projecte del Museu Bassat el mou l’alcalde i el regidor de cultura no apareix per enlloc, després de tenir el fons d’art parat i reparat ara surten per peteneres, el fons Català-Roca diu bye bye, la nau Gaudí s’utilitzarà pel que s’utilitzarà (que no em sembla malament però preferiria un ús cultural), Can Xalant va com va (silenci) i el Carnestoltes es queda sense en Pellofa. Això si, tornarem a tenir Cruïlla de Cultures allà mateix (què no havia de canviar d’escenari?) i Can Marfà sembla que va endavant. Per caritat, no hi ha cap novetat al marge d’allò que fa anys i panys que es cou? Tampoc ens amarguem la vida, sempre ens quedarà Les Santes.

Per acabar, us recomano l’article que al passat mes de febrer va publicar en Joan Salicrú al seu bloc. El temps passa i el seu contingut continua sent plenament vigent. Algú dirà que a la gent no li importa si el Patronat fa o desfà, que l’important són els continguts que els arriben. I té raó, però aleshores que no ens venguin reformes que acaben convertides en cortines de fum.