dilluns, 29 d’octubre de 2007

L'anhelat museu?


No soc dels que creuen que per sortir a qualsevol mapa sectorial (posem per cas el cultural) els municipis han d’entrar en una cursa agònica per inventar-se qualsevol esdeveniment puntual que permeti tenir presència efímera als mitjans de comunicació i fins l’any que bé poqueta cosa més. Diem-ho clar, que sembla que hi ha alguns que no hi ha manera que ho entenguin, omplir qualsevol ciutat o poble amb cent mil persones un cap de setmana ni salva l’economia anual del municipi ni el dota d’un contingut cultural que sigui socialment rendible per la seva ciutadania.

Soc, per tant, partidari d’estructures més sòlides i permanents que apuntin a un objectiu clar: dotar de contingut cultural les ciutats i pobles els 365 dies a l’any, entenent que aquesta mesura aporta un benefici social –i depèn com es treballi, econòmic- gens menyspreable. És en aquest sentit que contemplo la
proposta Bassat. Si bé és cert que la seva dimensió és desconeguda a Mataró (potser el paral·lelisme més clar el trobaríem amb el Museu del Rock d’en Jordi Tardà tot i que aquest estava dat i beneit que acabaria a Barcelona), també ho és que a la ciutat hi ha exemples vius d’iniciatives privades que, de bracet amb l’administració pública, han assolit cotes de certa excel·lència (la Casa de la Música Popular i el què penja d’ella en seria el més paradigmàtic). Tampoc cal amagar que, per contra, n’hi ha d’altres que s’han perdut pel camí (on paren totes aquelles bones intencions, que es proposaven en l’anterior mandat, respecte a la Sala Cabanyes i el Foment?) i alguna més que veurà la llum espero que aviat (Fundació Vilaseca i Can Marfà). En aquest apartat m’estalviaré el capítol de donacions a l’ajuntament (llegat Arenas, proposta Mataró i fons Carreras per exemple), iniciativa pròpia municipal (Can Xalant i els postmoderns) i “anhelades” propostes de museus basats en col·leccions de ciutadans que amb bona fe han pretès que les seves andròmines (llegeixis no pejorativament sinó amb sentit carinyós) entressin a formar part de l’erari públic (museu de la radio, miniatures ferroviàries...).

Hores d’ara el debat és servit. Hi ha qui aposta descaradament per tirar endavant el projecte (clar que
els que fan bullir l’olla de l’art en aquest país podríem dir que tenen una certa visió tendenciosa del tema), d’altres que s’ho mirem amb mires curtes (per què cal gastar una morterada quan les prioritats de la ciutat han de ser necessàriament unes altres de l’estil més equipaments?). Potser parteixo d’una visió excessivament reduccionista però crec que el projecte és interessant per Mataró sempre i quan es donin un seguit de condicions bàsiques:

- L’oportunitat: després que l’ajuntament de Llavaneres s’hagi fet enrera de la idea inicial de situar la seu de la fundació al seu terme municipal, no és d’estranyar que Bassat s’hagi adreçat als que es van interessar per la proposta. I aquí cal reconèixer la cintura política de l’alcalde Baron. Si a aquest fet hi sumem que sembla hi ha un cert consens polític entre govern i oposició sembla clar que tenim uns elements que poden fer possible que l’arròs no se’ns passi. Però aquesta oportunitat requereix que la matèria primera sigui de gran qualitat i en aquest apartat, els entesos diuen que la col·lecció Bassat d’art contemporani és excel·lent. La proposta inicial planteja una col·lecció permanent, algunes de temporals amb voluntat d’itinerància i, per sobre de tot, tallers, espais de trobada, un auditori... és a dir, tots aquells elements indispensables per fer que un museu sigui modern, dinàmic, pedagògic i no acabi caient en el tòpic del gran magatzem d’art.

Salvant totes les distàncies se’ns planteja un
Guggenheim a Mataró i que els hi expliquin als de Bilbao si valia la pena o no que un equipament d’aquestes característiques s’instal·lés al seu territori! I no ho dic només per la capacitat d’atracció en termes de visitants i generar activitat econòmica, sinó també pel què solen suposar aquestes infrastructures a l’hora de dignificar espais i de fer aparèixer en el mapa a la ciutat de torn (si home, perquè alguns estiguin contents també utilitzaré aquesta terminologia tan nostrada).

- L’emplaçament: si queda clar que el contingut és òptim, caldrà cercar un continent que s’ajusti a les necessitats generades. Sembla ser que aquesta és una de les contribucions que aniran a càrrec de l’administració pública. Inicialment es sol·liciten 9.000 m2 i es disposa d’un projecte. Estic convençut, però, que el què hores d’ara hi ha sobre la taula no serà condició sine qua non perquè la proposta tiri endavant. Aquí caldrà estar atents a la disponibilitat de sòl amb què compta Mataró (“verge”, en format patrimoni o “disponible” a termini raonable). Ara bé, si em pregunten la meva opinió (ho dubto) diria que caldria seguir l’exemple de Barcelona i ubicar aquest recinte en un espai que disposi d’una certa bona comunicació i accessibilitat i que contribueixi a dignificar alguna zona que no necessàriament ha de ser el centre de la ciutat (alguns encara continuen amb la mania que tot allò que significa cultura ha d’emplaçar-se entre muralles i ja se que el patrimoni arquitectònic el tenim on el tenim, però a vegades cal cercar altres beneficis més urbans). Si fos possible, que us semblaria, per posar un exemple, emplaçar-lo a Rocafonda?

- El finançament: Con la iglesia hemos topado. Un edifici d’aquestes característiques deu tenir un cost (el desconec) senzillament d’uns quants milions d’euros i les mises d’algun lloc hauran de sortir. Dubto molt que les arques municipals puguin finançar per elles mateixes l’obra i, no ho oblidem, el posterior manteniment (que no serà precisament la xocolata del lloro si les coses es volen fer ben fetes). Aquí cal implicar altres administracions (Generalitat, Diputació...) i privats (ull amb el tòpic que a Mataró solen ser bastant garrepes). Només amb la potència econòmica de l’ajuntament difícilment tirarà el projecte endavant.

- La gestió: És evident que s’hi hi ha injecció de capital públic, també caldrà corresponsabilitzar-se de la gestió i participar d’ella. Per tant, per molt que la promotora sigui una fundació privada s’haurà de buscar una fórmula jurídica (el món n’és ple d’exemples) on tots els paganos se sentin representats i puguin contribuir a la direcció estratègica del centre.

- Els beneficis per la ciutat: és evident que un dels quids de la qüestió és el benefici que Mataró pot treure d’aquesta moguda. Al meu modest entendre seria bo, prèviament, quantificar de forma seriosa quina seria la repercussió d’aquest equipament sobre el conjunt de la ciutat i atenent a diferents variables (visitants, economia, cultura, educació...). Alguns semblen evidents, però no aniria gens malament aplicar el mètode científic per contrastar allò que la intuïció indica.

I, per últim, un apunt sentimental. De la meva experiència professional en el camp de la publicitat i com a seguidor incondicional del Barça puc aportar un petit granet de sorra a la serietat de la figura d’en Lluís Bassat. Aquells que hem begut de les fonts del seu “Libro rojo de la publicidad”, que l’hem seguit i qualificat sovint com un dels millors publicistes del món sabem que, mercès a la seva creativitat i a la dels seus equips i socis, Bassat ha esdevingut un dels millors venedors que es fan i es desfan i, sobretot sabem que sap vendre molt bé no la seva figura (les seves repetides derrotes a l’hora d’optar a la presidència de can Barça així ho avalen) però si els productes i marques per les que ha treballat. Espero que tornarà a demostrar-ho i que una vegada “despejades” totes les incognites que encara planen sobre el projecte, s’arribarà a bon port. Se’n seguirà parlant.