dijous, 27 de març de 2008

Ucicultura


Fa temps que, de forma premeditada, no escric res sobre cultura en la seva vessant mataronina. Premeditada perquè a vegades el silenci es el millor remei per ordenar idees i per defugir el cop calent que promou això d’escriure en un bloc. Però vet aquí que amb l’anunciat tancament de l’Arcàdia, el naixement d’una nova galeria d’art i altres esdeveniments que s’han anat succeint amb el temps prefereixo deixar el mutisme de banda i apuntar alguna idea. Per cert, i si algú s’emprenya, que es rasqui!!!

A Mataró, com en tantes altres ciutats del món mundial, la cultura no deixa de ser la germaneta dels pobres. Qui més qui menys s’omple la boca de les seves virtuts però quan tenim el pap ple ens adonem que no només de paraules viu l’ésser humà. Potser fa falta algun aliment sòlid que doni consistència a tanta verborrea. A casa meva (per molt que ara no hi visqui ho continua sent) la cultura té una salut més aviat ucistica (neologisme arrelat a la unitat de cures intensives). Possiblement un factor que hi juga en contra ha estat el paper tutelar que des de la represa democràtica ha desenvolupat l’Ajuntament. Segurament en els primers anys va fer el que tocava (reanimar el moribund) però hores d’ara aquest paper hauria de ser secundari i només s’hauria de limitar a posar les bases per fer possible que la cultura arribi a tots els indrets i individus i cedir el protagonisme a aquells que poden fer cultura, siguin associats altruistes i/o privats per compte pròpia o jointventurats (clar que primer ens hauríem de posar d’acord sobre què entra dins aquest calaix de sastre i aquí segurament ens encallaríem força fins arribar a assolir algun tipus d’acord). Dit d’altra manera, i potser de forma més barroera, no es tracta que l’administració esponsoritzi i subvencioni a tal o qual sinó que tal o qual s’espavili pel seu compte i l’ajuntament, si el projecte obeeix a uns objectius prèviament fixats i a una qualitat determinada, el recolzi amb infrastructura, logística, Know how, contactes, assessoria, comunicació... I, per cert, una vegada acabat el programa i havent gaudit dels serveis municipals a donar comptes de què s’ha fet i quin benefici (i no parlo en termes econòmics) n’han obtingut els ciutadans.

I aquest paper diferent no només l’haurien d’entendre els nostres representants polítics sinó també tots aquells que intervenen en el fet cultural diem-ne creatiu i que, com marca la tradició d’aquí i d’allà, aspiren a viure enganxats a la mamella pública (alguns hi viuen en funció del color polític, d’altres fan caps i mànigues per entrar en la categoria i això sense oblidar que també n’hi ha que ni s’ho han plantejat perquè per si mateixos són perfectament capaços d’espavilar-se o perquè passen d’històries rares).

Volem una administració que actuí de motor o que hi posi el volant, les quatre rodes, el xassís i tota la resta? Volem agents culturals ocupats en crear o entestats en si em donen la subvenció, m’encarreguen aquell treballet o em paguen el catàleg de l’exposició de torn? No vull ser pessimista, però em sembla que, de moment, la cosa no va per aquí sinó que continuem com sempre.

Algú deia que calia reformar el patronat, que hores d’ara potser ja no és necessària una estructura com aquesta que en temps quasi prehistòrics tenia la seva utilitat. Hi estic totalment d’acord, però em temo que, si es compleixen els pronòstics, aquesta “gran” operació acabarà sent allò de no toquem res i apliquem una lleugera capa de maquillatge que hem de justificar el temps perdut. Pel que s’ha publicat, sembla ser que el Patronat es dedicarà a la gestió cultural i els serveis, diem-ne auxiliars, es transferiran a la l’ajuntament. I les preguntes són senzilles: Amb què millorarà la gestió cultural si precisament aquest espai no entra en la reforma? Per què algú ha comprat un
director del Patronat que ens l’han venut com un “gran gestor” quan no gestionarà res que no sigui cultural (faceta que, precisament, desconeix força)? Més aviat aquesta moguda sembla allò clàssic de “tots parats” no sigui que el regidor de torn (soci minoritari del govern, recordem-ho) perdi protagonisme, pes polític, pressupostari o de personal. Són aquelles històries que s’acaben fent pensant més en els polítics de torn que en la gent que ha de rebre els serveis. Nova oportunitat perduda d’endreçar una casa que funciona com funciona.

Reconec que vaig ser crític amb la gestió d’en Jaume Graupera i del director que va fitxar. Però aquest parell d’ara els acabaran fent bons! En Jaume com mínim tenia idees (recordeu allò de la pluja fina, la voluntat de concertar amb entitats i associacions de la ciutat tipus Foment i Sala Cabanyes i el pla d’equipaments culturals 2a part?). Una altra cosa és que la seva concreció va ser, en massa casos, força etèria. Els d’ara ni tant sols se sap si en tenen d’idees (jo, si més no, no les he vist, llegit, ni escoltat enlloc): el projecte del
Museu Bassat el mou l’alcalde i el regidor de cultura no apareix per enlloc, després de tenir el fons d’art parat i reparat ara surten per peteneres, el fons Català-Roca diu bye bye, la nau Gaudí s’utilitzarà pel que s’utilitzarà (que no em sembla malament però preferiria un ús cultural), Can Xalant va com va (silenci) i el Carnestoltes es queda sense en Pellofa. Això si, tornarem a tenir Cruïlla de Cultures allà mateix (què no havia de canviar d’escenari?) i Can Marfà sembla que va endavant. Per caritat, no hi ha cap novetat al marge d’allò que fa anys i panys que es cou? Tampoc ens amarguem la vida, sempre ens quedarà Les Santes.
Per acabar, us recomano l’article que al passat mes de febrer va publicar en Joan Salicrú al seu bloc. El temps passa i el seu contingut continua sent plenament vigent. Algú dirà que a la gent no li importa si el Patronat fa o desfà, que l’important són els continguts que els arriben. I té raó, però aleshores que no ens venguin reformes que acaben convertides en cortines de fum.