Humor negre

La setmana passada vaig veure la Mònica Terribas entrevistant a l’ex conseller Vallès (CPC o Ciutadans pel Canvi, que no pel Càrrec com diuen algunes males llengües, suposo que properes a Unió per allò de les minories ben situades) a tomb del nou llibre que acaba de publicar. Tot i que l’entrevista tenia el seu què em vaig quedar amb l’emprenyada intrínseca que porta aquest home, causada per aquells que ridiculitzen la política amb programes d’humor més o menys intel·ligent. L’home matava el missatger sense adonar-se (o potser si) que més d’una vegada és la pròpia classe política (amb tantes excepcions com vulgueu) la que practica un humor més aviat espès o ridícul (i no ho dic, només, pel clàssic de l’avui diem blanc per demà dir negre i aquí no passa res).

Doncs mira per on, els humoristes d’aquest país estan d’enhorabona. Un personatge d’aquells que s’hi posa bé acaba de ser nomenat president del Congrés. Podríem dir que, el càrrec, tot i ser rellevant des d’un punt de vista institucional, poqueta cosa més aporta (ep, sou apart, que cobra més que el President del Govern per tenir força menys responsabilitats!) i estic convençut que aquest no és precisament el lloc que voldrien ocupar la immensa majoria de diputats (millor un ministeri, oi?).

I aquí si que ja no entenc res. No havíem quedat que aquejjjjjt senyor s’havia retirat de la política per, potser, incorporar-se als cors del seu amic Raphael, ejjjjjcriure les memòries del seu pare falangista o fer-se ejjjjjcolanet a Santo Domingo de la Calzada (a Montserrat no, que li produiria urticària). Conyes apart, no entenc com el Zapatero (amb qui es van enfrontar per obtenir la primera secretaria del PSOE) l’ha proposat i votat sabent que és un personatge que més que consensos, provoca picors. No sé si és per allò de pagar “favores prestados” (quins?) o utilitzar-lo de cortina de fum per distreure l’atenció del què realment és important (la investidura del president i les aliances per aconseguir vots que la facin possible, on s’haurà de pactar amb aquells que ara han negat el Bono per dues vegades).

Ho sento Joana, però el teu malson s’ha fet realitat. El teu i el de tants altres que ens hem sentit decebuts pel nomenament d’un personatge que se’ns ha cagat a sobre massa vegades. Un símptoma: és la primera vegada que un president del Congrés surt escollit en segona volta. A la primera fins i tot algun diputat sociata es va atrevir a trencar la disciplina de vot (sort que era secret que si no, hores d’ara, estaria remant a galeres per algun riu de Castilla – La Mancha). Si fins i tot el “manda huevos” d’en Trillo (PP) va treure més vots!!! Clar que potser encara vivim en el somni i estem davant d’un acte humorístic: no era la Chacon (PSC) la que, de bon rotllo i “optimísticament”, en plena campanya ens deia allò de que preferia qualsevol altre per presidir el Congrés? Doncs cony, aquesta també el deu haver votat, conjuntament amb la resta de diputats del PSC que, tal i com estan les coses, una legislatura més no tindrà grup parlamentari propi. Humor del fi, no us sembla? El mateix que deurà practicar el Bono per amansar les feres del Congrés, que si el PP continua amb la seva tònica de la bronca permanent ens esperen unes quantes sessions parlamentàries més que divertides (penoses?). Clar que, potser, l’experiència adquirida després del seu pas pel Ministeri de Defensa li permetrà quadrar a ses senyories marxoses.

Està vist que uns cobren per fer humor, altres per governar-nos (amb humors varis en funció de l’ocasió i la tendència) i els de més enllà (mesa del Congrés) per dirigir i ordenar debats que a vegades semblen més una olla de grills que altra cosa. Jjjja, jjjja, jjjja i algun ejjjnif de puta pena.