L’humor és un bon recurs per afrontar determinades situacions a la vida que, gestionades d’una altra manera, podrien alterar substantivament el nostre sistema nerviós i convertir-nos en addictes als tranquil·litzants, antidepressius i altres píndoles que la indústria farmacèutica, amb la pertinent recepta mèdica, posa al nostre abast. Diu la dita que millor riure (de nosaltres mateixos i de situacions que provoquem o provoquen tercers) que plorar. I la sabiduria popular, sustentada en milers d’experiències precedents, no s’equivoca.
Per tant, treure ferro a notícies que diàriament apareixen als mitjans de comunicació o a fets que, sense anar més enllà, ens succeeixen en la nostra quotidianitat, s’acaba convertint en una protecció vital que ens permet continuar avançant. Això si, l’humor no ha d’emmascarar la realitat, n’hem de ser conscients per, si cal, transformar-la.
Conec en Martí Anson de fa anys i panys. El seu pare fou un dels fundadors de l’Anxaneta, la nostra escola comuna, i tot i no compartir classe per allò dels anys (soc de l’edat del seu germà Jordi, amb qui ens vam veure dissabte passat en el sopar anual que fem els de la nostra promoció) ens vam retrobar al tren en època universitària. Ell carregat amb els trastos cap a belles arts i servidor cap a la facultat d’història. Ara els contactes s’han convertit en molt més esporàdics però cal dir que he anat seguint la seva trajectòria d’artista diem-ne contemporani (ja comencem amb les etiquetes que tant s’estilen en aquest món!).
I és que cadascú entén l’art com l’entén. Per mi, més enllà de tècniques més o menys depurades, l’art és expressió dels sentiments. Allò que no emociona, que no et fa venir un cert pessigolleig en determinats indrets del cos no m’acaba d’encaixar en aquesta categoria. Dit d’altre manera, algú pot estar davant d’una obra que segons els experts és, parlant en plata, una merda, però si et sacseja de dalt a baix per mi entraria dins aquest bast caixó de sastre. És allò de la subjectivitat de cadascú.
No sé si la seva propera obra em generarà aquesta sensació (difícilment la veure in situ) però si en faig una lectura en clau d’humor, la considero una genialitat sense precedents que pot contribuir a actualitzar les capgrossades de Mataró. Pretendre construir una rèplica de Can Fabregas al desert de Nou Mèxic, en el marc de la 7a edició de la biennal de Santa Mònica, exemplifica perfectament la capacitat que tenim els capgrossos d’enfotre’ns de les nostres misèries locals, exportar-les i, com no, globalitzar-les. Com que sempre anem perdent el cul per aconseguir que aquesta ciutat pugi a l’Olimp (entenguis situar Mataró al mapa que sigui) i pretenem que la reconversió industrial, fruit de la crisi del gènere de punt, acabi situant-nos en l’epicentre de la modernitat tecnològica i dels serveis, que us semblaria si, a més, treballéssim la proposta de Mataró, capital de l’humor?
I, ja posats, no seria possible que una vegada feta la rèplica de Can Fàbregas la desmuntéssim i traslladéssim a Mataró per tornar-la a muntar i l’ubiquéssim en algun espai públic amb un epitafi prou eloqüent a l’estil “som capgrossos de collons”. Així quadraríem el cercle dels despropòsits i compliríem la voluntat municipal de dotar d’obres d’art places, placetes i altres indrets més o menys bucòlics.
Per tant, treure ferro a notícies que diàriament apareixen als mitjans de comunicació o a fets que, sense anar més enllà, ens succeeixen en la nostra quotidianitat, s’acaba convertint en una protecció vital que ens permet continuar avançant. Això si, l’humor no ha d’emmascarar la realitat, n’hem de ser conscients per, si cal, transformar-la.
Conec en Martí Anson de fa anys i panys. El seu pare fou un dels fundadors de l’Anxaneta, la nostra escola comuna, i tot i no compartir classe per allò dels anys (soc de l’edat del seu germà Jordi, amb qui ens vam veure dissabte passat en el sopar anual que fem els de la nostra promoció) ens vam retrobar al tren en època universitària. Ell carregat amb els trastos cap a belles arts i servidor cap a la facultat d’història. Ara els contactes s’han convertit en molt més esporàdics però cal dir que he anat seguint la seva trajectòria d’artista diem-ne contemporani (ja comencem amb les etiquetes que tant s’estilen en aquest món!).
I és que cadascú entén l’art com l’entén. Per mi, més enllà de tècniques més o menys depurades, l’art és expressió dels sentiments. Allò que no emociona, que no et fa venir un cert pessigolleig en determinats indrets del cos no m’acaba d’encaixar en aquesta categoria. Dit d’altre manera, algú pot estar davant d’una obra que segons els experts és, parlant en plata, una merda, però si et sacseja de dalt a baix per mi entraria dins aquest bast caixó de sastre. És allò de la subjectivitat de cadascú.
No sé si la seva propera obra em generarà aquesta sensació (difícilment la veure in situ) però si en faig una lectura en clau d’humor, la considero una genialitat sense precedents que pot contribuir a actualitzar les capgrossades de Mataró. Pretendre construir una rèplica de Can Fabregas al desert de Nou Mèxic, en el marc de la 7a edició de la biennal de Santa Mònica, exemplifica perfectament la capacitat que tenim els capgrossos d’enfotre’ns de les nostres misèries locals, exportar-les i, com no, globalitzar-les. Com que sempre anem perdent el cul per aconseguir que aquesta ciutat pugi a l’Olimp (entenguis situar Mataró al mapa que sigui) i pretenem que la reconversió industrial, fruit de la crisi del gènere de punt, acabi situant-nos en l’epicentre de la modernitat tecnològica i dels serveis, que us semblaria si, a més, treballéssim la proposta de Mataró, capital de l’humor?
I, ja posats, no seria possible que una vegada feta la rèplica de Can Fàbregas la desmuntéssim i traslladéssim a Mataró per tornar-la a muntar i l’ubiquéssim en algun espai públic amb un epitafi prou eloqüent a l’estil “som capgrossos de collons”. Així quadraríem el cercle dels despropòsits i compliríem la voluntat municipal de dotar d’obres d’art places, placetes i altres indrets més o menys bucòlics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada