Potser ja va sent hora que, amb el temps que fa que tinc aquest bloc actiu, faci alguna referència al meu poble d’acolliment i avui en tinc una excusa perfecta gràcies a la notícia que l’escola de teixits de punt de Canet de Mar es convertirà en un centre de recerca.
Com passa el temps. Aquest 2008 farà tres anys que hi visc. Dieu-me sentimental però al deixar enrere la riera de Sant Simó, durant el darrer viatge que faig fer, carregat com un burro per acabar de portar els trastos a la nova llar, quasi em cauen les llàgrimes. Això de les arrels tira més del que em pensava. Però tot i la “morriña”, siguem francs, ha valgut la pena!!! (smuac per qui ja sap).
Doncs vet aquí que aquest poble que s’enfonsa en el temps (algun que altre vestigi romà s’hi ha detectat), enclavat en allò que el reiet gran de la casa anomena el Maresme Lliure i Tropical és, per sobre de tot, un indret mediàtic. Deu ser, segurament, la vila que més gent del món de la faràndula té per metre quadrat. Exemples: la Trinca, els Comediants o en Lluís Omar (l’Edgar –el segon de la nissaga-, que fa els seus “pinitos” amb la Fura dels Baus, confiem que segueixi els passos dels ja consagrats). Però no us penseu que la cultura acaba amb noms i cognoms de gent amb ressò mediàtic. Passejant-hi hom s’adona que el Modernisme també hi ha deixat la seva petja en l’obra de Doménech i Montaner, un personatge polifacètic que, a la seva tasca d’arquitecte cal sumar-hi una vocació política que ja voldrien molts. Un poble que conserva alguna tradició peculiar com la de nomenar el canetenc/a de l’any (ànims Mercè que t’ho enduràs de carrer) i que en promou de noves (a cada acte lúdico-festiu toca estripar tambors i timbals amb els Perkutes versió sènior o infantil). Un poble d’aquells que a l’hivern no veus ningú pel carrer però que a l’estiu sembla com si la gent brollés de sota les pedres i s’estila el fet de rierajar, és a dir, aprofitar les terrasses per fer vida social mentre es degusta un gelat artesà o directament es tira d’alcohol de més o menys graduació. Ah, i deixeu-m’ho dir, que si no exploto: val la pena fer una volta pel què els vilatans, Canetencs de tota la vida, per assimilació als mataronins d’igual procedència temporal, anomenen la ronda de Canet (rondeta potser s’ajustaria més a la realitat). Indret idílic amb palmeres a, diem, cada 100 metres? (Se’ls deuria acabar el pressupost per posar-ne més).
Però tornem al tema del teixit de punt. De fet, l’escola ha patit del mateix efecte que aquest sector productiu tant maresmenc. A mesura que les fabriquetes han anat tancant, l’escola ha perdut alumnes, fins a quedar-se orfe. I que consti que he dit fabriquetes conscientment. Em resisteixo a anomenar-les com a empreses que, tot i haver-n’hi de sèries que han sabut reconvertir-se i competir com cal, n’hi ha moltes altres que s’han quedat pel camí perquè han jugat al tacticisme del benefici ràpid i la nul·la inversió (bé, en el negoci em refereixo, perquè amb béns immobles de titularitat personal si que n'han sabut). De nou la dicotonomia amo – empresari ens ha passat factura i segurament molt més cara que els xinesos que, en boca d’aquesta espècie en vies d’extinció, s’ha convertit en una nova plaga i excusa que tot ho justifica. Confiem que no sigui massa tard i que, certament, el projecte de centre de recerca, que tot just s’enceta, sàpiga convertir en oportunitat el què fins ara és una amenaça pura i dura.
Però, tampoc ens posem dramàtics, Canet no perd ni perdrà el seu atractiu en el món del tèxtil. Bona prova n’és la passarel·la de moda més notòria del poble: si voleu conèixer les últimes tendències de l’estil xandelé, us recomano una atenta visita pels càmpings que l’envolten. Us sorprendrà.
Com passa el temps. Aquest 2008 farà tres anys que hi visc. Dieu-me sentimental però al deixar enrere la riera de Sant Simó, durant el darrer viatge que faig fer, carregat com un burro per acabar de portar els trastos a la nova llar, quasi em cauen les llàgrimes. Això de les arrels tira més del que em pensava. Però tot i la “morriña”, siguem francs, ha valgut la pena!!! (smuac per qui ja sap).
Doncs vet aquí que aquest poble que s’enfonsa en el temps (algun que altre vestigi romà s’hi ha detectat), enclavat en allò que el reiet gran de la casa anomena el Maresme Lliure i Tropical és, per sobre de tot, un indret mediàtic. Deu ser, segurament, la vila que més gent del món de la faràndula té per metre quadrat. Exemples: la Trinca, els Comediants o en Lluís Omar (l’Edgar –el segon de la nissaga-, que fa els seus “pinitos” amb la Fura dels Baus, confiem que segueixi els passos dels ja consagrats). Però no us penseu que la cultura acaba amb noms i cognoms de gent amb ressò mediàtic. Passejant-hi hom s’adona que el Modernisme també hi ha deixat la seva petja en l’obra de Doménech i Montaner, un personatge polifacètic que, a la seva tasca d’arquitecte cal sumar-hi una vocació política que ja voldrien molts. Un poble que conserva alguna tradició peculiar com la de nomenar el canetenc/a de l’any (ànims Mercè que t’ho enduràs de carrer) i que en promou de noves (a cada acte lúdico-festiu toca estripar tambors i timbals amb els Perkutes versió sènior o infantil). Un poble d’aquells que a l’hivern no veus ningú pel carrer però que a l’estiu sembla com si la gent brollés de sota les pedres i s’estila el fet de rierajar, és a dir, aprofitar les terrasses per fer vida social mentre es degusta un gelat artesà o directament es tira d’alcohol de més o menys graduació. Ah, i deixeu-m’ho dir, que si no exploto: val la pena fer una volta pel què els vilatans, Canetencs de tota la vida, per assimilació als mataronins d’igual procedència temporal, anomenen la ronda de Canet (rondeta potser s’ajustaria més a la realitat). Indret idílic amb palmeres a, diem, cada 100 metres? (Se’ls deuria acabar el pressupost per posar-ne més).
Però tornem al tema del teixit de punt. De fet, l’escola ha patit del mateix efecte que aquest sector productiu tant maresmenc. A mesura que les fabriquetes han anat tancant, l’escola ha perdut alumnes, fins a quedar-se orfe. I que consti que he dit fabriquetes conscientment. Em resisteixo a anomenar-les com a empreses que, tot i haver-n’hi de sèries que han sabut reconvertir-se i competir com cal, n’hi ha moltes altres que s’han quedat pel camí perquè han jugat al tacticisme del benefici ràpid i la nul·la inversió (bé, en el negoci em refereixo, perquè amb béns immobles de titularitat personal si que n'han sabut). De nou la dicotonomia amo – empresari ens ha passat factura i segurament molt més cara que els xinesos que, en boca d’aquesta espècie en vies d’extinció, s’ha convertit en una nova plaga i excusa que tot ho justifica. Confiem que no sigui massa tard i que, certament, el projecte de centre de recerca, que tot just s’enceta, sàpiga convertir en oportunitat el què fins ara és una amenaça pura i dura.
Però, tampoc ens posem dramàtics, Canet no perd ni perdrà el seu atractiu en el món del tèxtil. Bona prova n’és la passarel·la de moda més notòria del poble: si voleu conèixer les últimes tendències de l’estil xandelé, us recomano una atenta visita pels càmpings que l’envolten. Us sorprendrà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada