En defensa de la professionalitat

Desconec quins són els motius que han portat a l’Alícia Romero a acceptar la gerència de l’Ajuntament de Premià de Mar. No sé si, com s’ha dit, forma part d’un acord polític, de la seva amistat amb l’actual alcalde o de la voluntat que pugui tenir de tornar al Maresme (a treballar o a fer carrera política). El que si que sé és que aquesta decisió farà córrer mars de tinta per una suposada “anormalitat” del fet.

Considerem “normal” i criticable que els diferents governs nomenin càrrecs eventuals (altrament dits de confiança) per ocupar, tot i que no sempre, responsabilitats directives. La llei ho permet i si no hi estem d’acord però volem seguir les regles del joc democràtic, només ens cal tenir una majoria suficient per canviar-la. El sistema tradicional, però, ens diu que quan hi ha nomenaments d’aquest tipus, sempre responen a la lògica de confiar en els que són de la corda política del governant de torn. És a dir, els convergents nomenen convergents, els sociates sociates, els del PP peperus, els d’esquerra independentistes, els d’iniciativa els seus...

Doncs bé, potser ja va sent hora de trencar el tòpic d’una vegada per totes. Vull creure (tot i que no soc tant ingenu per generalitzar) que aquests nomenaments no responen únicament a la militància o simpatia per un partit polític sinó que, en primer lloc, es valora la professionalitat del nomenat (de fet, això és el que diu el sentit comú i l’ètica!). És a dir, si està capacitat per desenvolupar la tasca que se li encomana. I aquest, per mi, és el quid de la qüestió. L’Alícia té el perfil professional per desenvolupar amb èxit la gerència de l’Ajuntament de Premià de Mar? Torno a no ser qui, per simple desconeixement de la tasca que li tocarà assumir, per contestar. Segurament l’Alcalde de Premià de Mar ho podria fer amb arguments i, en tot cas, temps hi haurà per valorar la seva tasca. Quin és, doncs, el problema? Molt senzill. Com que l’Alícia és militant del PSC alguns voldran veure fantasmes on no n’hi haurien d’haver. Doncs bé, soc dels que m’alegro que l’anormalitat és torni normalitat. Que el criteri fonamental per nomenar una persona (a l’administració pública o a l’empresa privada) ha de ser la professionalitat i la capacitat d’exercir una tasca per sobre de colors polítics coneguts o suposats (estem parlant d’un càrrec de gestió i per tant eminentment tècnic!).

I ara deixeu-me posar-hi una cullerada personal: Ja va sent hora que es trenqui d’una vegada per totes una lògica que ha perjudicat a tants i tants ex càrrecs electes. I no parlo ni per aquells que s’han incorporat a la política amb nul·la experiència professional o per aquells que provenen de l’administració pública. Els primers perquè no tenen on tornar i els segons perquè la seva excedència forçosa els permet tornar al seu ofici. Parlo de tots aquells que, pretenent tornar a l’empresa privada on havien desenvolupat la seva carrera professional abans d’incorporar-se a la política es troben amb la notificació d’acomiadament esperant-los. Toca buscar-se la vida, però amb una llosa per companyia: el pas per la política no sol ser un actiu en el currículum, més aviat tot el contrari. I és normal quan hauria de ser “anormal” ja que entre tots sembla que ens hem proposat deslegitimar la figura del polític (ep, també és cert que alguns es deslegitimen per si mateixos, com passa a les millors famílies), això si, amb molts tòpics i, en molts casos, amb un punt de mala llet que a vegades fa sospitar que al darrera de certes manifestacions públiques i privades hi ha la voluntat de dinamitar no només la persona sinó també el què representa (una ideologia) i fa (treballar pels seus iguals).

Encara recordo, amb nostàlgia, el comentari que em van dedicar quan optava a la gerència d’una institució professional d’aquest país: “el teu perfil professional encaixa perfectament amb el què busquem, però (quan ja m’havien donat el si) el teu pas per la política ens fa desestimar la teva candidatura per allò de l’objectivitat de la professió i pel què diran”. Resposta: “així doncs, valorem professionalitat i o la qüestionem en funció del que un pensa i ha estat?”. Quins collons! Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Gat per llebre

Després d’haver fullejat el “Viure a Canet” corresponent al mes de març continuo pensant que els butlletins municipals no són més que una despesa innecessària per aquest i qualsevol altre municipi. Una publicació on el govern de torn aplica criteris partidistes i no periodístics (allò de l’objectivitat) no deixa de ser un pamflet destinat a glorificar l’acció dels que manen i a menystenir la intel·ligència col·lectiva. Podria entendre aquest mitjà (òbviament amb altres criteris) en un poble on no existissin altres canals de comunicació escrits, audiovisuals o telemàtics, però a Canet no és el cas. Sortosament comptem amb l’Àmbit, la Radio Municipal i cada dia més planes a les xarxes socials!

Tanmateix, l’objecte d’aquest escrit no és parlar de mitjans de comunicació (ho deixarem per un altre dia) sinó fer esment a una de les “notícies” que apareixen al “Viure”. Concretament la que fa referència a suposat “Pla Estratègic de Canet”. Confiava, ingenu de mi, trobar-hi més concrecions que les que vaig poder veure a la notícia fa dies apareguda al web municipal. Però res de res. Continuem, de moment, amb una visió de vol gallinaci del què ha de ser un instrument d’aquestes característiques i dels objectius a assolir-hi. De fet, del publicat pel govern, es dedueix que únicament volen centrar-lo en la dinamització comercial, en la fusió de les diferents associacions de comerciants que existeixen al poble (aquest punt és de sentit comú per allò que la unió fa la força!) i en renovar la plaça mercat. Tres propostes d’UMdC que semblen compartides (quin remei!) pel govern. I no és d’estranyar, els petits botiguers han estat, tradicionalment i amb totes les excepcions que vulgueu, en l’òrbita política dels qui ara ens governen i especialment d’Unió (tant els que es presenten col·ligats amb CDC com la marca blanca que utilitzen quan se’n separen). Qui no recorda les aferrissades lluites que mantenien des de la Generalitat per aturar qualsevol gran superfície que es volia instal·lar en el territori mentre des dels ajuntaments (governats pels mateixos) maldaven per esquivar les directrius que els arribaven des de la instància autonòmica!

Però bé, no ens desviem del tema. Un Pla Estratègic no és res més que un instrument de planificació que, a partir de l’anàlisi de la realitat del poble des de diferents punts de vista (territori, economia i societat solen ser els més usats) permet definir el model de municipi que es vol a llarg termini. És a dir, un diagnòstic i propostes concretes. Ni més ni menys. Per fer-lo es solen utilitzar diferents metodologies tot i que les més sovintejades són les que donen protagonisme a la participació ciutadana a partir d’un esquema bàsic dibuixat per experts en la matèria (siguin empreses especialitzades, siguin tècnics municipals) i liderat per algun polític municipal o per un comissionat consensuat per totes les forces polítiques amb representació municipal.

Doncs bé, és veu que a Canet volem “innovar” i convertir el que tots els partits polítics incloïen en els seus respectius programes electorals en una altra figura de planificació estratègica com és un pla de dinamització comercial impulsat pel regidor de torn. Potser és que des del govern ens volen donar gat per llebre o, encara pitjor, posar tots els ous de l’economia canetenca a la mateixa cistella (la del comerç). Clar que també hi ha l'opció que potser no s’han adonat que en aquest poble existeixen altres activitats econòmiques consolidades, d’altres emergents i, fins i tot, alguna més que es pot anar a buscar per convidar-los a instal·lar-se al nostre terme municipal.

Bé, el proper post el dedicaré a promoció econòmica i deixaré per més endavant allò que fa referència a territori i societat.

La crisi no ho justifica tot!

Tots els governs tenen llums i ombres en la seva gestió (ningú és perfecte encara que n’hi ha massa que s’ho creuen!). Ho dic com a prèvia, perquè no soc dels que es limiten a aplaudir quan governen uns i a criticar quan ho fan els altres, sinó que m’agrada destacar allò que es fa bé i criticar en positiu, és a dir aportant idees o contraposant-les, mani qui mani.

Des d’aquest punt de vista, si d'una cosa estic satisfet amb els governs d'en Pasqual Maragall i en José Montilla és d'haver impulsat i aprovat la Llei d'Educació de Catalunya i d'haver apostat decididament per l'ensenyament infantil de primer cicle (les anomenades escoles bressol o llars d'infants), acabant d'aquesta manera amb les polítiques del govern Pujol que menystenien aquesta etapa educativa (o millor dit, socioeducativa). Durant els seus més de 20 anys de govern foren els ajuntaments (independentment del seu color polític) qui, atenent una demanda social, portaren el pes de la planificació, construcció i manteniment d'escoles bressol (amb quatre duros que aportava la Generalitat i amb la quota que pagaven els pares i mares).

Afortunadament, amb els governs de progrés es va acabar aquesta etapa, ja que per fi algú es van creure i aplicar allò de la política dels tres terços (un terç finançat per la Generalitat, un altre per l'ajuntament i el darrer per les famílies). S’entenia, doncs, que una etapa d’educació no obligatòria com és el 0-3 s’havia d’aixoplugar sota un sistema de finançament en bona part públic i més just.

Amb l’arribada de la crisis aquest model es va mantenir (és allò de les prioritats polítiques que, per suposat, no són iguals per tothom), però amb el nou govern de la Generalitat i seguint en època de crisis, ja hem vist com se’l comença a torpedinar. No hi ha suficients recursos per destinar-hi (tornem a allò de les prioritats, ara ha deixat de ser-ho), es baixen les aportacions destinades als ajuntaments i s’endarrereixen els pagaments a aquests ens (un nou bon exemple de la bona planificació de la tresoreria amb que la Generalitat ens té ben acostumats!). L’excusa de la crisi ho aguanta tot! I si no ho aguanta apel·len a l’estomac dels ciutadans per esmorteir-lis el cervell (la raó): allò del pacte fiscal i que Madrid no paga (clar que es deixen d’explicar que la Generalitat tampoc!).

Em temo que, reprenent l’argument, la crisi no deixa de ser, en molts casos, l’excusa perfecte per justificar un canvi de rumb, un nou model de societat que ens volen imposar les dretes d’aquest país (que en aquestes coses tant bé s’entenen independentment que uns mengin pa amb tomàquet i els altres “rabo de toro”). I el model, si més no en matèria d’educació infantil de primer cicle, passa per aprimar-ne les escoles públiques i engruixir les privades (qui pugui que s’ho pagui i que deixi les públiques pels pobres –més o menys, aquest és el raonament que va fer servir l’alcalde de Canet en la reunió que va mantenir amb els pares i mares de l’escola bressol pública del municipi-). Per fer-ho s’aplica la següent estratègia: s’elimina bona part del finançament que aporta la Generalitat i es fa recaure aquest sobre les arques municipals o sobre les butxaques de les famílies. Hi ha molts ajuntaments que, amb bon criteri, han assumit la despesa i d’altres (com el de Canet) que passa la pilota a les famílies i ni tant sols es queixa davant del departament d’ensenyament (un no bon creure que és per allò del partidisme, és a dir, que tant l’alcalde com la consellera d’ensenyament pertanyen al mateix partit polític, però la veritat és que no ho tinc clar). Total si hi ha escoles bressol privades que poden cobrir la demanda o que, aquestes si, se les pot subvencionar amb diner públic, millor que millor. Conclusió: al ple de la setmana passada és van aprovar increments de les quotes i, ara que celebrem la constitució de Cadis, visca La Pepa que aquí no passa res!

Canet mereix un segon institut

Després d’haver escoltat amb deteniment el debat sobre el segon institut que ahir va tenir lloc a Radio Canet entre l’Alcalde i representants de les AMPES de les escoles del poble sobre el segon institut, crec que val la pena apuntar algunes reflexions (que no polititzacions) des del sentit comú:

Una de les obligacions de les administracions que tenen competències educatives (la Generalitat i els ajuntaments) és planificar l’oferta i la demanda a curt, mig i llarg termini. Tinc la impressió que aquesta tasca, independentment de qui hagi governat a un i altre costat, no ha estat suficientment ben treballada a Canet i ha acabat succeint el que mai hauria d’haver passat: l’increment demogràfic ha col·lapsat l’únic equipament d’ensenyament secundari públic que existeix al poble (amb l’agreujant que no només atén les necessitats educatives del poble sinó que, a més, també acull alumnes de municipis veïns). Aquesta entradeta no té per finalitat repartir culpes, sinó fer adonar que els errors cal assumir-los per qui pertoqui i no repetir-los en el futur.

I ja som al cap del carrer: la immediatesa (llegiu necessitats d’escolaritzar més alumnes al proper curs amb condicions que no perjudiquin la qualitat educativa) se’ns menja. Però aquesta urgència no ens ha de fer perdre de vista que les decisions que es prenguin a curt termini no només han de pretendre resoldre el problema apuntat sinó que també, i en paral·lel, s’han de treballar pensant en el futur (els arbres ens han de deixar veure el bosc!). M’explico: a mig termini tenim dues opcions. Ampliar l’actual institut (hi ha espai suficient) o bé plantejar un nou institut (cal tenir un terreny de les dimensions adequades i cedir-lo a la Generalitat degudament urbanitzat i a punt per construir). La comunitat educativa de Canet es decanta per la segona opció (el govern municipal, si ens atenem a les declaracions i comunicats que han emès, sembla que també) i tot fa pensar que el Departament d’Educació aposta per la primera (per allò de l’estalvi de costos que representa i, deixeu-m’ho dir, potser perquè el seu model educatiu no acaba de prioritzar l’ensenyament públic).

Si l’opció bona és la segona, cal disposar d’un terreny d’equipament (us educatiu), adequar-lo i cedir-lo. Sembla fàcil, oi? Doncs aquí, vagi per endavant que estic d’acord amb l’alcalde. No ho és en absolut! Dels tres que inicialment s’han plantejat, tots tenen algun que altre inconvenient: la zona de la deixalleria era un antic abocador i, a més, comportaria haver de desmantellar aquest equipament i traslladar-lo (i, que jo sàpiga, la capacitat inversora de l’ajuntament és, hores d’ara, nul·la). L’espai situat al costat del polígon industrial ens diu el govern (i tenen raó) que limitaria el creixement futur d’aquesta zona. I l’estadi d’atletisme suporta alguna que altra càrrega en format hipoteca (i a més ja hi ha qui apunta qui allà mateix hi ha una antena que no faria aconsellable situar-hi un equipament esportiu). Altres opcions? Negociar una permuta amb espais privats, remirar-se els terrenys de propietat municipal amb possibilitats reals d’admetre un equipament educatiu... Cal, certament, escollir bé i per això es necessita temps! En tenim? Crec que si, si hi ha voluntat política de cercar un espai que permeti començar el curs vinent amb garanties. I aquest espai també el tenim: l’escola de teixits de punt.

I no perdem de vista que no només s’ha de cercar un bon espai sinó també que la tramitació administrativa per disposar d’un institut operatiu és llarga i ferragosa: disposar del terreny, cedir-lo, que la Generalitat l’accepti, que redactin el projecte constructiu, que l’aprovin, que disposin de partida pressupostària per iniciar les obres, que el licitin, que l’adjudiquin, que el construeixin, que l’equipin i que li assignin el personal docent i administratiu. Buff, de nou es necessita temps!

Arribat a aquest punt, i ja fent referència al debat de Radio Canet, em preocupa, i molt, que l’Alcalde expliqui que cada vegada que es reuneix amb la delegació territorial d’ensenyament li diuen una cosa nova. Aquest fet indica clarament que o no saben on van (o potser és que ho saben massa bé) o que es dediquen a marejar la perdiu i a endarrerir el tema.

I encara em preocupa més que li diguin que no estan disposats a pagar una segona direcció. Si això és així, amb l’excusa del no hi ha ni cinc de calaix que actualment serveix per justificar-ho tot (fins i tot l’injustificable), ens estan dient que ja ens podem oblidar d’un nou institut (que en el seu equip directiu compta amb un director!) i, per tant, la seva política de més barracots i, quan es pugui, avançar en una ampliació de l’IES Domènech i Montaner, seran fets consumats.

Clar que també em preocupa que l’Alcalde lligui el tema els terrenys que s’han de cedir amb el Pla d’Ordenació Urbana Municipal que, sembla ser, ja està treballant l’equip de Govern (agrairia expliquessin a la població quins són els criteris). I més que res em preocupa perquè, per molt que digui, un procés com aquest no es fa en dos anys, sinó que en comporta uns quants més. Ja m’està bé que tinguem un alcalde optimista, però tampoc cal ser-ho massa no sigui que l’optimisme es transformi en irrealitat!

Vista la situació actual soc del parer que el més assenyat és lligar curt el disposar d’un bon espai provisional de cara al curs vinent (que no passa per ampliar barracons), fer-li entendre al Departament d’Ensenyament (al delegat territorial i si fa falta a la consellera) que Canet ja disposa d’aquest espai i que aquest té nom i cognoms: es diu Escola de Teixits de Punt. I aquesta és una negociació política (no em val que l’Alcalde digui que ja ho ha intentat però que no li fan cas). Cal fermesa i, sobretot, arguments. Els joves d’aquest poble s’ho mereixen i la comunitat educativa també. I en paral·lel (i aquesta es feina de l’ajuntament) a trobar el terreny que caldrà cedir al departament (i a negociar-ho políticament!) i a definir, pactar i explicar terminis i calendaris de tot plegat (cessió, construcció...). Resolem, doncs, el problema immediat i encarem el futur amb més compromisos i menys interrogants.

Anàlisi de les eleccions municipals a Canet de Mar

Fent una repassada als resultats de les eleccions municipals a Canet, hi ha algunes dades que ràpidament criden l’atenció més enllà dels vots i regidors obtinguts per cada força política. Amb números a la ma és evident que CiU ha guanyat les eleccions, però si profunditzem una mica, ens trobem amb algunes curiositats:

-          La participació ha estat del 49,36%, deu punts per sota de les eleccions del 2007 i amb un cens electoral sensiblement superior (542 nous electors). Una dada certament preocupant que demostra, una vegada més, que la desafecció política és ben present a Canet.

Cal, per tant, que tots els grups polítics s’esforcin per connectar amb la ciutadania i no fer el de sempre després d’unes eleccions: la lamentació recurrent per, a continuació, deixar els bons propòsits en el calaix dels mals endreços i fins la propera.

Soc dels que pensen que és a través de la política com es transforma la societat i es resolen els problemes del comú, de tots nosaltres, i que el millor sistema continua essent la democràcia. I no em val l’argument que en països on la democràcia es troba més consolidada que la nostra també és dóna el fenomen de l’abstenció. Cal arremangar-se, amb fets, no paraules (que deia aquell) i combatre la desafecció des de la proximitat (deixarem, però, el tema de la més que necessària reforma del sistema electoral  per un altre dia que avui toca parlar en clau local).

-          CiU, tot i guanyar en número de vots, és qui més en perd respecte al 2007 (1.046!). Traduït a regidors, 3 menys (aquí també són els que més perden). Amb tot a favor, amb el tsunami del canvi convergent empenyent per tot Catalunya, a Canet aquesta lògica no ha acabat de funcionar. El candidat? La llista? El programa? Les lluites internes? Una dada per entendre-ho: en Rovira i el de Can Perusa es deuen haver fet un bon tip de riure. Amb aquest poti poti i algun element més s’entén perfectament el posterior pacte electoral.

-          ERC ha estat la segona força més votada i creix en nombre de vots (233 més respecte al 2007) i regidors (de dos a quatre). Un cas d’aquells que fa pensar que les anàlisis simplistes que ens diuen que els factors externs són determinants no acaben de rutllar (convindreu que la situació d’ERC a Catalunya, tant a nivell intern com electoral, no era la millor per afrontar les municipals amb tota la tranquil·litat del món). Doncs bé, l’efecte CTV (Canetenc/ca de Tota la Vida), conjugat amb l’estratègia de la pena (ens han fet fora del govern ha estat la frase més utilitzada pels seus candidats. Algun dia n’haurem de parlar d’aquesta cantarella que a força de repetir-se ha acabat quallant), la capacitat de mobilització dels seus i un programa més atractiu que no pas el de CiU (trasvàs de vots? Segurament si) han aconseguit fer forat.

-          UMdC, tot i perdre vots (78) ha incrementat un regidor. El vot fidel, en part poc amic dels seus ex-socis (per poc temps) de CiU, ha estat això, fidel. I l’efecte ja comentat de CTV (en aquest cas amb un perfil més conservador) ajuden a entendre uns resultats que els permetran governar de nou amb canvi de socis.

-          El PSC ha perdut clarament les eleccions. Diguem-ho pel seu nom. Baixa en número de vots (de fet en perd 609, el segon després de CiU), de regidors (de 5 a 3) i cap a l’oposició s’ha dit. Seria molt senzill argumentar-ho en base al cicle electoral negatiu que ha viscut (tant al Parlament de Catalunya com a les municipals), a la crisi, a determinades mesures que ha pres el govern Zapatero, a d’altres del Tripartit (el de la Generalitat), al desgast de l’acció de govern... Molt bé, però caldrà fer la consegüent reflexió en clau local ja que tots aquests factors també afectaven al govern, per exemple, del Xavi Amor a Pineda i bé que ha revalidat la majoria absoluta.

-          El PP el podríem qualificar de guanyador moral de les eleccions. És el partit que més incrementa els seus vots (349, que no són pocs), la qual cosa els permet retornar a l’ajuntament amb 2 regidors. És curiós el seu cas. En quatre anys poc se’ls ha vist o sentit a no ser que sigui per barallar-se entre ells. És l’estratègia Rajoy: no fer res que ja la cagaran els altres. Sumeu-hi allò del vot fronterer PP-PSC (poc ideològic i en clau de càstig) i sabreu d’on els han vingut força vots. El premi: de cap al govern!

-          De la resta poc a dir. ICV es torna a estavellar (el seu candidat ja ha anunciat que plega) i l’experiment d’en Loyo és queda en anècdota.

-          Ep, i no ens deixem els vots en blanc, que creixen en 127 (si comptessin com a partit polític ara tindrien un regidor) i els nuls (uns altres que pugen en 138). Entenc perfectament el vot blanc (aquells que no saben qui votar, segurament perquè no els convenç ningú, però com a bons demòcrates opinen a les urnes en comptes de quedar-se a casa) i potser no tant els nuls (emesos més en clau de cabreig contra el sistema però des de dins el sistema).

I el pacte de govern?

Amb aquest escenari de dispersió, sense majoria absoluta que permeti governar en solitari no hi ha més remei que pactar. I em consta que des de la nit de les eleccions, les anades i vingudes i els telèfons amunt i avall estaven a l’ordre del dia. El sentit comú diu que és el més votat qui ha de moure fitxa per ser investit alcalde. I evidentment que ho a fet.

Mirem-nos, abans d’anar al morbo de com quedarà el nou govern de Canet, algunes possibilitats de pacte (recordar que la majoria absoluta són 9 regidors):

-          ERC + UMdC + PSC: Reedició del pacte truncat un any abans de celebrar-se les eleccions. En aquest cas amb l’alcaldia d’ERC com a força més votada dels “pactants” (CiU, una vegada més, essent els més votats se’n van a l’oposició). El podríem qualificar de pacte de centre esquerra. Inviable, però, fruit de les males relacions entre ERC i UMdC. Parafrasejant Bill Clinton: “Són les persones, idiota!”

-          CiU + ERC + PSC: Alcaldia per CiU com a força més votada. Seria un pacte de centre esquerra versió catalanista. Inviable, sembla ser per les exigències d’ERC (si us ateneu al que diu CiU) o a les poques ganes de CiU (segons ERC). Conclusió: qui menteix?

-          CiU + UMdC + ERC: El pacte nacionalista/sobiranista/independentista amb dosis d’aigua beneïda. Veieu, però, el primer punt. Vàlida l’afirmació lleugerament modificada de l’amic de la Lewinsky.

-          CiU + UMdC + PSC: Possible però inviable atenent a les necessitats de CiU (no pas les del poble, sinó les estratègiques a nivell de país).

-          UMdC + PSC + PP: Massa poti poti contranatura, no creieu? Una virtut: tots ben pentinats amb la Cati d’Alcaldessa.

-          UMdC + ERC + PP: Uf, quin maldecap. Massa indignació. El conseller Puig hi hauria d’intervenir per “netejar” l’ajuntament.

-          Per seguir jugant, a totes les possibilitats anteriors podríeu afegir-hi un quart partit per acabar d’embolicar la troca i fer el caldo més gros (potser amb l’excusa de govern de concentració?).

Però anem per l’Òscar. And the winner is ... “CiU + UMdC + PP”

Un pacte lògic? Vàries claus per entendre’l (que no vol dir necessàriament compartir-lo):

-          L’eix “dreta – esquerra”: No ens enganyem, Canet és un poble amb un perfil electoral netament conservador (sumeu els vots de CiU, UMdC i el PP i contraposeu-los al PSC, ERC i ICV. Guanyen els primers per golejada i no només a les eleccions municipals sinó pràcticament a totes). Vist des d’aquest punt de vista, no és estrany que les tres forces de dreta (o de centredreta perquè no s’enfadi ningú) assoleixin un acord de governabilitat.

-          L’eix “nacional”: En aquest cas, i seguint la lògica anterior, Canet és un poble amb un perfil nacional català (aquí tots sumen exceptuant el PP i certs sectors socialistes que s’ho miren més en clau espanyola). Vist així, semblaria incongruent un pacte de CiU i UMdC (tots ells catalanets de pro, segons ens diuen) amb el PP (que per molt que la Sánchez Camacho s’esforci –o no!- en netejar-li la cara, són els que, entre altres perles, presenten recursos d’inconstitucionalitat contra l’Estatut). Què ha passat aquí? Apliquem el sentit comú: sempre que ha tingut l’oportunitat, CiU s’ha aliat amb el PP (però si fins i tot van recolzar la investidura de l’Aznar quan el PP tenia majoria absoluta!)

-          L’eix “Marín, pacta amb el PP que això que ens convé!”: Hipotètic contingut de la trucada rebuda pel futur alcalde, just després de conèixer dels resultats electorals (a l’altre costat del telèfon qualsevol alt càrrec orgànic de CiU amb despatx a Barcelona). Reconec que ha de ser dur per tots aquells convergents que han participat en les consultes per la independència pactar amb el PP. I més dur deu ser si l’acord et ve imposat de fora i en clau “ens hi juguem la diputació de Barcelona i alcaldies prou importants. Per tant, a callar i tragar”. El problema és que si tragues ara, amb quina credibilitat diràs demà que defenses els interessos de Canet? Un alcalde ha de decidir i no deixar que els de fora decideixin per ell. Perdoneu, però algú ho havia de dir!

-          L’eix “particular”: Per fi ho han aconseguit! Després d’anys i panys de divisió, mal rotllos i altres històries CiU s’ha cruspit (o diuen que ho farà en un any) als nois díscols d’UMdC. Potser per celebrar-ho fins i tot els hi cantaran, a duo amb els del PP, allò de “vuelve a casa vuelve por Navidad”. Tot tornarà a la normalitat i a les properes tindran, en teoria, més opcions d’aconseguir la preuada majoria absoluta. Veurem quina serà la pràctica

-          L’eix “necessitat”: I els d’UMdC? S’han passat anys i panys posant a parir als convergents (i viceversa), els hi van negar el pacte al 2007 (i això que els hi donaven l’oro i el moro!) i ara es fan petons i abraçades. Algú ho entén? Hi tant home!  La seva única possibilitat de subsistència (política? d’un altre tipus?) només passa per l’abraçada de l’os de CiU (a qui ja els va bé per empassar-se’ls i sumar en el futur) o per un estranyíssim pacte amb el PSC i el PP que ningú no entendria si no fos en clau aferrar-se a la poltrona com sigui. Entre algun infiltrat que ha apretat per pactar amb CiU i tornar a la casa comuna (on li esperarà alguna prebenda?) i les necessitats més immediates d’altres, poc crèdit (o molt) els quedarà davant el seu electorat.

I ara què?

Doncs el dia 12 de juny a constituir l’ajuntament i a governar. I a poder ser que ho facin bé ja que el poble, amb la que cau en format crisis, no es pot permetre perdre quatre anys. Venen temps difícils, és cert (si governessin uns altres diria exactament el mateix). I caldrà prendre decisions valentes (ordenances fiscals i pressupost 2012 seran de les primeres i aquí començarem a veure el tarannà del nou govern. Tant pel que fa a les propostes com a les formes de vehicular-les).

I des de l’oposició, on diuen fa tant fred, els electes del PSC (els d’ERC suposo faran el mateix) hauran de defensar, com sempre han fet, el seu model per Canet, plasmat en el programa electoral. I no tinc cap dubte que ho faran de forma constructiva i proposant alternatives allà on no hi pugui haver acord. El PSC és un partit de govern i aquesta vocació es demostra sempre, independentment dels resultats electorals.

Diumenge tothom a votar

Això s’acaba. Avui debat organitzat per Àmbit i Canet Radio, demà dia de reflexió i diumenge cap a les urnes falta gent. Hauran estat quinze dies d’intensa campanya que conclouran amb una nova composició del consistori canetenc.

Vagi per endavant que vull agrair molt sincerament a totes les persones que conformen les llistes electorals, siguin del color polític que siguin, la seva voluntat de treballar pel poble que els ha vist néixer o que els ha acollit. No és fàcil comprometre’s i posar la cara en moments que alguns defineixen com de desafecció política i, és ben cert, que això que en diuen treballar pel comú et dóna satisfaccions (allò de la feina feta) però també molts maldecaps (no és fàcil ser el blanc de crítiques ben o malintencionades).

Diumenge cal anar a votar. Ens hi juguem molt. Són moments difícils, ho sabem tots (la crisi econòmica és dura i afecta a moltes persones) i per això ara més que mai cal reivindicar la política com a instrument per solucionar els problemes col·lectius.

Suposo que l’exercici més senzill per triar una de les diferents opcions és, a més de les afinitats personals que podem tenir amb els diferents candidats, analitzar amb més o menys profunditat els diferents programes o propostes electorals (algunes a l’abast de tothom i d’altres no tant. Mireu-vos, per exemple, els diferents webs de les candidatures i jugueu a descobrir els que ensenyen les cartes i els que opten per amagar-les).

Servidor de vostès ha fet aquest exercici i, sincerament (digueu-me partidista si voleu) no hi ha color! I encara ni ha menys si feu el segon exercici de veure les entrevistes que s’han fet als candidats i el debat electoral celebrat (connecteu-vos al web de Radio Canet i de M1TV i els podreu escoltar/veure).

Ja he explicat, en públic i privat, les meves raons per votar a la Sílvia Tamayo i la candidatura del PSC a Canet de Mar però és que dia que passa dia que em reafirmo més en les meves conviccions.

Si contrasteu programes, veureu que mentre uns fan volar coloms i demostren el poc coneixement del territori que trepitgen d’altres saben què tenen entre mans i, el que és més important, saben on volen anar amb coherència i rigor. Posem algun exemple: algú em pot explicar com s’ho faran els de la retallada indiscriminada i poc prioritzada –llegeixis CiU- per fer més amb menys? Ja ens han explicat, entre altres perles, que volen passar la tisora en els recursos econòmics públics que es destinen a les entitats. I que volen ampliar l’esplai. Curiós, tots els seus usuaris tenen clar que aquest equipament no és municipal, sinó de La Caixa!!!.

Els socialistes ens presentem a les eleccions amb una proposta clara, que prioritza l’ocupació i els serveis a les persones. Que dibuixa el Canet que volem pels propers anys. Un model que definim compacte, equilibrat, que preservi les zones forestals i agrícoles, sostenible ambientalment, cohesionat socialment i innovador econòmicament.

I és més, sabem com fer-ho, amb austeritat, proximitat i rigor, comptant amb la participació de tots els canetencs i canetenques. No tinc cap mena de dubte que aquest és el projecte que necessita Canet i dono fe de l’experiència, la il·lusió i la capacitat que avala els nostres candidats i candidates.

Diumenge tots a votar per enfortir aquesta nostra democràcia i a votar socialista perquè Canet progressi!

10 raons per votar la Sílvia Tamayo i la candidatura del PSC de Canet de Mar a les eleccions municipals

1. El compromís. La Sílvia ha demostrat al llarg de la seva trajectòria vital un grau d’implicació més que notable amb Canet de Mar. La seva voluntat de millorar el nostre poble l’ha portat a implicar-se activament en política, reafirmant així la seva voluntat de treballar pels seus conciutadans. Aquest compromís és extensible a tots els integrants de la candidatura socialista.

2. La capacitat de gestió. Ningú pot discutir la capacitat de treball de la candidata socialista. És d’aquelles persones que no només fan feina sinó que la viuen intensament, tenint present en tot moment que aquesta ha de contribuir a la millora continuada de la qualitat de vida dels seus convilatans.

3. La visió de poble. La Sílvia ha demostrat, en el temps que ha exercit un càrrec electe a l’ajuntament, una visió estratègica de poble. Coneix pam a pam Canet i no només des del punt de vista territorial sinó també de les necessitats de les persones que l’habiten. Té un projecte clar de poble i treballa de forma incansable per fer-lo realitat.

4. La capacitat de lideratge. És evident que una persona sola no pot fer tota la feina, s’ha de comptar amb un bon equip i saber delegar. Però és fonamental que qui ostenta la màxima responsabilitat lideri amb decisió i amb guant de seda un projecte comú. La Sílvia és d’aquest tipus de persones.

5. La capacitat de diàleg. Sempre m’han agradat les persones dialogants, que tenen voluntat i capacitat per arribar a acords, que saben escoltar, que no perden els anells per corregir decisions i actituds quan cal, que saben acostar-se a la gent i que la gent se’ls acosta amb tota normalitat. El Sílvia és així.

6. La credibilitat. Un dels actius més importants de qualsevol polític és la seva credibilitat. És allò d’adquirir compromisos, portar-los a terme i quan no es pot, donar la cara i cercar solucions. La Sílvia, en tant que càrrec electe, ha adquirit davant els canetencs i les canetenques compromisos quantificables i majoritàriament els ha convertit en realitat.

7. Les propostes. No n’hi ha prou amb fer la feina a què t’has compromès. Cal, per seguir avançant, fer propostes creïbles, raonades i solvents econòmicament. Una mirada amb detall al programa del PSC us farà adonar que aquest s’ha concebut sota aquestes premisses. És, sens dubte, el millor programa que es presenta a aquestes eleccions. El que dóna més respostes a les necessitats reals de la gent en el marc d’un poble del segle XXI.

8. La il·lusió. Totes les raons anteriors anirien coixes sense il·lusió. La feina d’alcalde o de regidor ha d’il·lusionar a qui la fa. I aquesta il·lusió un l’ha de tenir les 24 hores al dia dels 365 dies a l’any. S’hi ha de dedicar amb cos i ànima. La Sílvia ho ha fet i ho farà.

9. La ideologia. Deixeu-m’ho dir clar. Com la Sílvia, comparteixo cent per cent les idees del socialisme democràtic que impregnen el programa electoral del PSC.

10. Conclusió. La llista del PSC de Canet de Mar és  la que millor reflecteix la realitat del poble i la Sílvia és la millor candidata a l’Alcaldia de Canet. Per tant, diumenge a votar socialista!!!!

Doctor

Estic enormement satisfet, orgullós i content. A la família tenim un doctor! (que no metge). Després de molts anys investigant, remenant papers per aquí i per allà, entrevistant-se amb aquell o aquella, la tesi doctoral d’en Joan Bonamusa i Roura ha vist la llum en sessió solemne a la Universitat Autònoma de Barcelona. I se l’ha tret amb cum laude!!!

Tampoc és tant estrany, deveu pensar, la teva tampoc és la única família que compta amb algú que s’ha llicenciat i doctorat. I menys en els temps que corren, quan estem davant de la generació més ben preparada de la història d’aquest país. Però, és clar, si teniu en compte que el meu pare (potser a partir d’ara l’haurem d’anomenar senyor Doctor) té, hores d’ara, 75 anys, la cosa ja se surt una mica de la normalitat (tampoc tant, deu dir aquell, no és pas el primer ni l’últim que s’espera a la jubilació per posar mans a l’obra). Però és que resulta que es va jubilar abans dels 65 i no pas per voluntat pròpia sinó forçat per una cardiopatia prou important. I fou aleshores quan va decidir (de fet ja ho tenia decidit feia temps) poder fer allò que més desitjava: avalar mitjançant títols oficials el seu enorme bagatge cultural. Els estudis i la prova de majors de 25 anys (maleïdes matemàtiques), la llicenciatura d’història i els cursos de doctorat a la UNED i, finalment (tornarem més endavant sobre aquest concepte) la tesi dirigida pel Dr. Joaquim Pera de la UAB.

La tesi d’en Bon (nom com tradicionalment se l’ha conegut en l’àmbit de l’arqueologia mataronina), titulada De la civitas d'Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona). De la Tetrarquia als carolingis, exemplifica no només el seu coneixement del territori i la història sinó també un compromís amb la ciutat que l’ha vist néixer. Compromís que ha exercit des de diferents punts de vista (cultural, polític, social, associatiu...) i amb vocació de servei a la col•lectivitat. Direu que com que soc el seu fill, m’estic deixant portar pel subjectivisme més contundent, però us ben asseguro que no és així. La seva obra n’és un bon testimoniatge.

Però no ens en anem per les branques i tornem al tema. El dia de la lectura de la tesi us puc dir que se’m va posar la pell de gallina. I no mentre el meu pare exposava (s’enrotlla massa però a aquestes alçades això ja no ho canviarem) sinó quan els membres del tribunal van prendre la paraula (esforç, constància, trajectòria vital, singularitat, vocació per compartir, capacitat de relació... són petits exemples de les perles que li van adreçar) i, sobretot, quan a través d’aquests adjectius em passaven pel cap imatges del passat (Torre Llauder, Can Modolell, Poblat ibèric de Burriac...) i noms concrets (Rafael Esteban, Jaume i Joan Turà, Pepe Garrido, Carles Martí, Francesc Navarro, Quim Garcia, Quim Pera, Joan Francesc Clariana, Albert Soler, Jaume Pujol, Josep Antoni Cerdà i tants i tants altres). Indrets i gent que han estat protagonistes de l’arqueologia mataronina dels anys 60 en endavant. Voluntarisme mai prou agraït que, afortunadament, amb el pas dels temps s’ha professionalitzat. I és que la Secció Arqueològica del Museu de Mataró no només dedicava temps i esforç a investigar per conèixer el nostre passat, sinó que també tenia molt presents els conceptes d’aprendre (els mítics cursets d’arqueologia de dissabte a la tarda amb pràctiques al diumenge al matí que es van convertir en escola de futurs arqueòlegs o per reencaminar vocacions subjacents) i compartir (la revista Laietana i la presència en jornades i congressos). Tinc la impressió que la tesi del meu pare és quelcom més que un treball d’investigació. Crec que també és de justícia que sigui un acte de reconeixement i homenatge a tots aquells que han contribuït a aportar llum a la història de Mataró a través de l’arqueologia.

Dubto, però, que aquesta història acabi aquí. Coneixent el meu pare i sabent que ha dedicat tota la vida a l’arqueologia de Mataró, especialment en temps difícils, tinc clar que no s’aturarà (de fet, quan sento que hi ha jubilats –i no jubilats- que s’avorreixen m’entren tots els mals. Això de l’avorriment és un concepte que entra dins la meva lògica). I a la meva mare li tocarà tenir una mica més de paciència per les hores que se’l continuarà trobant davant l’ordinador, però també se’l coneix de sobres i sap que difícilment s’estarà quiet. De fet, també tinc molt clar que ha estat gràcies a ella que el pare ha arribat fins aquí. Santa paciència, Margarida!

Quo vadis Iluro?

 
Llegia no fa massa dies les conclusions de l’estudi “Perfil de ciutat” on deu ciutats mitjanes de Barcelona, entre elles Mataró, analitzen i comparen diferents aspectes comuns (demografia, economia, ocupació...). Entenc que, entre altres qüestions, aquesta és una bona iniciativa per, després d’aplicar-ne una anàlisi DAFO rigorosa, ajudar a prendre decisions (fonamentalment des de l’àmbit públic) per posicionar-se en el territori.

Dos aspectes sobresurten de Mataró: L’alt índex d’atur i l’elevat cost de l’habitatge. Sigui Mataró, sigui Santa Perpètua de la Remoguda, és evident que un i altre obeeixen a dinàmiques que en bona part s’escapen dels bons propòsits dels ajuntaments de torn (seria allò de amb la lògica del mercat hem topat!). Tanmateix, però, i essent molt conscient dels minsos recursos i competències amb que compten les administracions locals (i més en la situació econòmica convulsa en què estem inserits) alguna cosa cal fer més enllà de proclames i discursos més o menys elegants.

De fet a Mataró fa anys i panys que estem en crisi. La ciutat industrial del segle XX (per no anar més enrere) ha vist com el seu producte emblemàtic (el gènere de punt) se n’anava en orris mercès a la poca capacitat d’adaptació a les noves realitats econòmiques. Calçotets amb poc valor afegit i camisetes d’estar per casa s’han anat veient substituïts en els mercats locals i internacionals per d’altres amb etiqueta de made in el món mundial. Conclusió: Quan un competeix únicament en base al cost es té tots els números perquè acabi venint algú amb preus inferiors i adéu a la mamella.

Però aquí no passa res. El gènere de punt/tèxtil no tira? Doncs pugem al carro de la construcció i transvasem ma d’obra poc formada d’un sector a l’altre (però si un dels problemes més importants continua essent el baix nivell de formació!). Paral·lelament l’ajuntament (més sol que la una perquè aquí no es mulla ni quasi Deu) posa sobre la taula el projecte Tecnocampus com a alternativa a una situació econòmica més que preocupant. S’aprofiten actius importants de ciutat (Escola Universitària Politècnica de Mataró) i el boom econòmic de les punt com per apostar per la indústria i els serveis basats en les tecnologies de la informació i la comunicació. Procés llarg (la inversió és elevada i cal periodificar-la) i aviat veurem si respondrà a les expectatives de diversificació el teixit empresarial, captació de noves empreses i creació d’ocupació. De fet, si només es queda en un nou i flamant edifici universitari sumat a la concentració de negocis ja existents poc s’haurà aconseguit.

Passa el temps i arriba la crisis financera i econòmica (construcció i indústries auxiliars es desinflen), que se suma a la del gènere de punt, i l’atur vinga cap amunt. Això si, tenim en l’horitzó (llunyà tal i com estan les coses amb el merder de Can Fàbregas) el Corte Inglés amb els seus mil llocs de treball directes i indirectes. Però si aquesta ha de ser la nova revolució industrial que salvarà l’economia de la ciutat em sembla que anem apanyats.

Considero que la prioritat de l’agenda política actual ha de ser reduir la taxa d’atur a límits sostenibles i aquesta és una tasca poc amiga del curt termini i molt de la creativitat de la societat civil (diguis empresaris o futurs emprenedors) i de la pròpia classe política, amb projectes clars, viables i engrescadors. Tecnocampus i Corte Inglés sumen, però cal quelcom més i en el discurs polític d’uns i altres poca cosa es veu més enllà, massa sovint, del partidisme (manca un any per les eleccions i la miopia interessada ja fa estralls). Si es considera que apostar per la diversificació és un bon camí com és que el projecte Mataró marítim (si, si aquell que ha sortit de la imaginació de l’oposició i, teòricament, assumit per tants) ha quedat en el calaix?

Agrairé, i crec que tots els aturats també, que alguns es deixin de marejar la perdiu amb si cal prohibir el vel integral en equipaments públics (deu ser molt important per quedar bé, sense mullar-se gaire, amb determinats sectors que veuen en la immigració tots els mals) i inverteixin més temps en fer servir les neurones per contribuir a superar la situació econòmica actual.

Publicat a Capgros.com. Juny de 2010

Quo vadis Zapatero?

Estic convençut que el dia 12 de maig de 2010 passarà als annals de la història i no precisament com una efemèride senyalada i celebrada per la ciutadania sinó més aviat com un dol necessari per sortir d’una situació de crisi primer negada pel primus inter pares (llegeixis president Zapatero), després matisada i, finalment, assumida (?) en tota la seva cruesa.

En quatre anys hem passat d’un cicle econòmic favorable (vaques grasses o viva la pepa, tant se val) a un de desfavorable (vaques magres o tots a plorar). Com deixar de recordar el fantàstic 2006, quan bancs i caixes tenien l’aixeta ben oberta pel que fes falta, la construcció estirava del carro de l’economia i les administracions públiques, ben cofoies, engreixaven la màquina amb els tributs procedents d’aquesta activitat. Vinga anem-hi, que la bombolla no esclatarà mai, ens hem acostumat a viure bé i tots plegats som la hòstia.

Ai las, el temps no s’atura i arriba el 2008. Patapam, ja hi som, les grues s’aturen, els pisos no es venen, es familiaritza el terme subprime, els bancs, endeutats fins a les celles, tanquen l’aixeta, puja l’atur, la productivitat del país segueix tant ridícula com sempre, les empreses s’afoguen per manca de finançament i comencen a abaixar portes, creix el dèficit públic (gastem més del què ingressem, que ara és menys) i, conseqüentment, l’endeutament. Es tracta d’aplicar plans de xoc per reactivar l’economia (allò del Plan Zapatero per revitalitzar la inversió pública local i generar ocupació a la construcció! I l’economia realment productiva, què?).

Això si, pel camí ens hem trobat alguna mesura populista tipus desgravació de 400 € per assalariat i pensionista (som rics i progres, repartim-nos els guanys!). I ara, quan es constata que el President Zapatero no ha sabut interioritzar que la dita montillana de “fets (coherents hi afegiria jo), no paraules” s’ha d’aplicar en tot moment i des d’Europa i els Estats Units li han etzibat allò tant català de “o caixa o faixa”, toca patir la patacada i reduir ràpidament el dèficit, que ja supera l’11%: rebaixa salarial d’un 5% de mitjana dels empleats del sector públic durant el 2010 i congelació al 2011, pensions a la nevera, xec nadó adéu, dispensa de medicaments racionalitzada (quantes vegades ho hem sentit des de fa anys i panys sense resultats?), retalls en la llei de dependència (s’acaba la retroactivitat en una iniciativa social que aporta un nou dret però poc dotada econòmicament i gestionada d’aquella manera), tisorada i/ aplaçaments en la inversió pública (però no havíem quedat que inversió és igual a increment d’activitat econòmica?). Tot plegat, i sumant-hi alguna mesura més, una reducció de la despesa estimada en 15.000 milions d’euros entre el 2010-2011.

Alguna cosa més? Segurament també caurà, tot i que amb efectes no tant immediats. Fins ara ens han proposat retallar la despesa i incrementar els ingressos via IVA (dos punts més a partir del juliol d’enguany). Per quant una major pressió sobre el frau fiscal, les rendes de qui més cobra o sobre les Societats d’Inversió de Capitals Variables, per no parlar ja d’allò, tant avorrit per dit, de millorar la gestió dels recursos existents (gastin, però gastin bé!).

I a poder ser no s’oblidin d’apostar per actuacions concretes (en format, per exemple, d’incentius fiscals a les empreses) destinades a fomentar el creixement econòmic, sobretot de base productiva, que a l’hora implica increment de la base de tributació i més ocupació (si ens hem de continuar refiant de la construcció i el turisme anem apanyats).

Li agrairé, senyor President, que la propera vegada (si és que n’hi ha) expliqui les coses pel seu nom i faci els deures quan toqui. Així s’estalviarà haver de demanar comprensió a la ciutadania.

Article publicat a Capgros.com el 18 de maig de 2010

El dia dels innocents (2)

Seguint el fil conductor del post d’ahir, i abans d’entrar en matèria, deixeu-me incidir un xic més, encara que sigui breument, en el tema allà exposat. La incògnita de si el govern de Catalunya i el principal partit de l’oposició (PP i Ciutadans mengen a part) eren capaços de posar-se d’acord en una proposta de resolució que insti a la renovació del Tribunal Constitucional ja s’ha esvaït. Sembla que avui el Parlament l’aprovarà amb els vots de PSC, CiU, ERC i ICV. Però, aquesta mesura servirà per alguna cosa més enllà del quedar bé? Imagineu-vos que PSOE i PP es posen d’acord i accepten la proposta (tot i que em costa molt d’imaginar perquè, en el fons, a uns i altres ja els està bé la situació actual), algú pot garantir que un nou Tribunal Constitucional no retallarà l’Estatut? I és que el problema de fons bé viciat d’origen. Com pot ser que un text aprovat pel Parlament, el Congrés i el Senat sigui inconstitucional? És que els nostres polítics i els seus assessors jurídics no han vetllat perquè s’ajusti a la norma? I el més greu, com pot ser que un Estatut referendat pel poble de Catalunya pugui ser qüestionat per un tribunal? Però la sobirania no resideix en el poble? Conclusió: ho canviem la Constitució o tots aquells que han presentat el recurs es desdiuen i el retiren.

Anem a l’altra innocentada. Ara va i CiU de Mataró anuncia, amb bombo i platerets, que el PSC de Mataró s’apropia de la imatge institucional de l’ajuntament en base a l’argument que utilitza el color vermell en determinats casos. La resposta que han rebut és de manual i és que el tema té la seva gràcia. Entendria que, com marquen els cànons,insistissin en allò que els partits d’oposició fan, que no és altra cosa que criticar la publicitat institucional que tot govern realitza per explicar la seva obra (faltaria més que no es pogués fer!), tot i que quan assoleixen el govern ells també ho fan. Ara bé d’aquí a insinuar que la utilització d’un color implica una dosi de publicitat subliminal (com aquella que veiem en pel·lícules o sèries de televisió quan, com qui no vol la cosa, ens apareix una ampolla de cervesa, col·locada ben estratègicament, amb una determinada marca, el nom d’un super o aquell cotxe que a tots ens agradaria tenir) és, com a mínim, insultar la intel·ligència de la gent o demostrar que qui afirma aquesta aberració veu fantasmes per tot arreu on trepitja. Ja posats, i portant l’argument fins a l’absurd, no serà que Vodafone o Caixa Catalunya (amb clar color corporatiu vermell) són sociates? Haurem de liquidar tots els albatros, gavines o cormorans que poblen les nostres costes, no sigui que associem aquesta bèstia marina al PP i tinguem temptacions electoralistes (què hi diran els ecologistes?) o potser millor pintar totes les taronges (un dels colors corporatius de CiU) que es produeixen a Terres de l’Ebre de color menys sospitós, no sigui que cada vegada que en comprem ens vingui al cap la imatge del “guapu” de torn (ai amb els pagesos, que ja em temo la tractorada per l’increment del cost unitari fruit de l’aplicació del colorant alimentari de torn). I ja posats, eliminem de tots els manuals escolars la típica foto de les piràmides d’Egipte, que els d’ERC s’han apropiat de la seva forma per inserir-hi les seves sigles (sempre podran substituir-la per algun element simbòlic català estil rotllana sardanística). Alguna tonteria més? No sé si la brillant idea l’ha cultivat el Sr. Mora tot solet o si ha estat assessorat per alguna ment brillant i lluminosa, però si us plau, si teniu intenció d’algun dia guanyar les eleccions a l’Alcaldia, seguiu per aquest camí que, de ben segur, assolireu l’èxit.

El dia dels innocents

Cada vegada tinc més la sensació que el dia dels innocents ja no se celebra només cada 28 de desembre sinó que hem estat capaços d’exportar aquesta data tant nostrada a molts més dies del calendari. De fet, aquests últims dies n’hem tingut exemples a tort i a dret i a diferents nivells. Analitzem, per il·lustrar-ho, un cas de país i, deixem-ne per més endavant un altre de local (no puc estar de somriure amb la darrera tonteria que els de CiU de Mataró han esbombat als quatre vents. Poca feina o pixant fora de test?):

Comencem amb la broma del dia 16 d’abril d’enguany sobre la sentència nonata del Tribunal Constitucional respecte al recurs presentat per, entre d’altres, el Partit Popular o el Defensor del Pueblo a l’Estatut de Catalunya. Renoi amb el Tribunal de marres!!! Tot plegat sembla un disbarat de cap a peus.

Fem una mica d’història: tot va començar al 2005 quan el Parlament de Catalunya aprova, després d’un llarg procés de tramitació i per ample majoria (només s’hi oposen els 15 diputats del PP) la proposició de llei orgànica de reforma de l’Estatut de Catalunya. I el 30 de març de 2006 l’aprova el Congrés de Diputats (vots en contra del PP i abstencions d’ERC, PAR i EA), prèvia retallada de torn (l’amic Rodríguez Zapatero es passa pel folre la proclama més sentida dels darrers temps quan en ple míting del PSC li deixa anar al Pasqual Maragall allò de, tira milles xaval, que t’aprovaré el que decideixi el Parlament de Catalunya. Ja, ja, ja!!! Clar que l’incompliment sempre és pot justificar per allò de la rauxa de les campanyes electorals que, de tant en tant, converteixen afirmacions poc meditades en fum, fum, fum. Al 10 de maig del mateix any, el Senat també l’aprova sense tocar-ne ni una coma i el 18 de juny el poble de Catalunya l’aprova en referèndum (73,9% de vots a favor i amb una participació que ratlla el 50%). L’Estatut, per tant, entra en vigor el dia 9 de juliol de 2006.

I aquí comença el periple. El 31 de juliol el PP presenta el seu recurs d’inconstitucionalitat, el 19-20 de setembre se’ls hi suma l’Enrique Múgica, Defensor del Pueblo i amb color polític ben clar, i posteriorment el propi Tribunal Constitucional admet a tràmit els recursos. Pel camí comencen les recusacions de magistrats (per part del PP, del govern de l’Estat i de la Generalitat) i el traspàs d’un dels seus membres. I apali, vinga produir propostes i més propostes de sentència que no arriben a port. I quasi quatre anys després, la feina per fer.

Poca conya, el procés ha estat el que determina l’ordenament jurídic vigent. Ni més ni menys. De la mateixa manera que, atenent-nos a aquest principi, el Tribunal Constitucional és competent (tot i caducat, retallat i recusat) per pronunciar sentència. Ara bé, èticament o moral, aquesta tropa de polítics juristes estan legitimats per fer-ho? Des del meu punt de vista alguna cosa falla. I no només faig referència a les lleis que permeten aquests disbarats sinó també al sentit comú. De fet, imagineu-vos que a la vostra feina (aquella per la que us paguen a finals de mes) us encarreguen un projecte i hi esmerceu no el temps necessari i just sinó el que us doni la gana. És evident que ja serieu al carrer, despatxats per incompetents. Doncs mira, potser que aquells que poden fer-ho acomiadin a aquells que cobren a través dels nostres impostos per no fer la feina (diguis membres del Tribunal Constitucional. Clar que això no és deu poder fer, ni plantejar-ho ja que fins i tot deu ser inconstitucional i si hi ha recurs pel mig no els fotem al carrer ni al segle XXXXI).

El què si he aprés amb tot aquest poti poti és que allò de la independència de la justícia que tant ens expliquen també deu ser, en determinats casos, una broma de mal gust. Més que tribunal constitucional, si ens atenem al seu mecanisme de constitució i de qui en forma part, hauríem de parlar de tribunal políticoconstitucional. I ja se sap, amb dos partits majoritaris antagònics el model es repeteix allà on ens els trobem amb les sigles del partit de torn o sense elles. Altra cosa és la rapidesa de la justícia, de la que millor no parlar-ne no sigui que m’agafi un cobriment. Si fins i tot les tortugues són fórmula 1 al seu costat!

I el que més em preocupa de tot plegat, és que mentre al Parlament de Catalunya sembla que es volen posar d’acord per fer-hi alguna cosa (ja veurem com anirà la cosa, que s’acosten eleccions), que els mitjans de comunicació en van plens i que els tertulians s’esplaien, a la majoria del poble li importa ben poc què està passant. Pareu l’orella a bars, casals d’avis i altres indrets on sol reunir-se la gent i escolteu quins són els temes de conversa. L’Estatut? Ja et fotran, molt per endavant hi va l’atur, la immigració i/o el Barça. Temes, exceptuant l’últim que no deixa de ser lúdic (però, collons, avui s’ha de guanyar a l’Inter i plantar-se a la final de la Champions!), que realment tenen un calat i una transcendència important. De fet, ens trobem davant un atzucac important i si plouen noves retallades estatutàries, ja m’explicareu com es podran portar a terme determinades polítiques des de Catalunya i que ens afecten a tots de ple. Potser que es comenci a explicar en termes de com l’actuació del Constitucional i d’aquells que els emparen (diguis PP diguis PSOE) ens afectarà en el món real (economia, societat...) i no només en l’imaginari col·lectiu (nacionalitats...).

Entrevistes televisives

He seguit amb atenció les entrevistes que la Mònica Terribas ha fet, en horari de prime time, al President de la Generalitat, José Montilla, al del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero i, finalment, al cap de l’oposició, Artur Mas. I haig de reconèixer que en totes tres m’ho he passat d’allò més bé. Deixant de banda el morbo que pot haver incitat a més d’un a posar-se davant la caixa tonta després de les atzagaiades que ha rebut la Directora de TV3 per part d’alguns impresentables amb carnet de diferents formacions polítiques, entenc aquest exercici com una possibilitat d’escoltar què tenen a dir-nos aquells que amb les seves decisions poden condicionar el nostre futur. I a qui no li agradi l’estil o bé pot recórrer al zapping, que amb la TDT tenim canals per donar i per vendre o pot opinar lliurement el que vulgui que estem en una societat democràtica, per, com que no tot s’hi val, amb una certa dosis d’educació (i aleshores que els periodistes tampoc ens vinguin amb escarafalls corporativistes, que d’aquests també se n’han vist).

Reconec que el seu estil a l’hora d’entrevistar em va. Prefereixo algú que es dediqui a posar contra les cordes el personatge de torn que el massatgista professional que llepa tot el que pot i ens priva, amb la seva ensabonada empalagosa, de veure com se’n surten, amb discurs i gest, els nostres polítics –o qui sigui-. I la Mònica no es talla. Les deixa anar com qui no vol i espavilat que t’afaita. La veritat és que encara estic rient amb la cara que se l’hi va posar a l’Artur Mas quan només començar li va preguntar si era independentista. Se’n va sortir com va poder amb allò del ni blanc ni negre. De la mateixa manera que també ho va fer en Zapatero amb si Catalunya és una nació (aferrat a la Constitució com un nadó a la mamella) o en Montilla amb la nevada, reconeixent manca de comunicació amb la ciutadania i poca cosa més.

Conclusió: Les tàctiques de pregunta’m el què vulguis que et contestaré el que em doni la gana o interromp tot el que puguis a veure si així descol·loques a qui tens davant continuen fent fortuna. Ai allò d’aplicar el políticament correcte no sigui que s’escapi algun vot! Afortunadament, al marge de la palla, alguna cosa interessant es pot treure de les entrevistes. Us recomano veure-les o, si ja ho heu fet, repassar-les i que cadascú en tregui les seves conclusions.