La patada

Els humoristes d’aquest país estan de dol. Un dels filons més importants que han explotat en el darrers anys, el tàndem Acebes-Zaplana, ha decidit plegar veles i retirar-se de la vida pública (en Zaplana a la Telefònica que va deixar ben apanyada el seu amic Aznar i l’Acebes no trigarem a saber-ho). La campanya del “Save Acebes” del Polònia ha estat un autèntic fracàs. Hauran d’enviar el personatge a la nevera (diguis piset de jubilats) o buscar un nou recurs (creativitat en tenen de sobres) per tal que el Bruno Oro es segueixi lluint. Amb aquesta operació d’escombratge, en Rajoy es treu de sobre dos personatges que, amb el seu vist i plau, han actuat de Zipi i Zape en el marc de l’estratègia pepera de la bronca i la radicalització política (de la mà dels mitjans que ja no estimen en Rajoy cap a la dreta més dretana). Una vegada comprovat el seu fracàs (els resultats de les eleccions del 9-M en són el termòmetre) cal fer foc nou (congrés mogudet?) i proposar noves cares i maneres de fer (suposo, perquè el gallec, ara més que mai, fa de gallec i mentrestant, el vaixell del PP, estil Prestige, va deixant anar “hilillos de plastilina” en format declaracions sucoses de militants i càrrecs més o menys emprenyats, desinformats i/o desorientats).

Però reprenent certes afirmacions anteriors sobre la suposada voluntat d’ambdós personatges de dedicar-se a altres afers, un no pot deixar de qüestionar-se si el plegar veles o la retirada voluntària són termes políticament correctes. Sempre quedarà el dubte. Ja se sap que en política hi ha qui se’n va per voluntat pròpia o, també, aliena, utilitzant-se en aquest segon cas la tàctica de la patada desplaçant (ascendent, lateral o a l’infern) per desempallegar-se d’aquells que “no compten pel projecte”, "fan nosa" o senzillament "no han fet els deures" que tenien encomanats (en tots els casos, vàlid tant pels que estan al govern com pels de l’oposició, que a tot arreu es passa l’aspiradora). Clar que, sent més fins, també es pot utilitzar aquella paraula tant bonica de la “renovació” (curiós, però, sempre n’hi ha que queden al marge d’aquesta) per rejovenir, donar nous aires o impuls... Eufemismes i més eufemismes per amagar una realitat ben clara: adéu siau i moltes gràcies (o ni això, que no seria la primera vegada que ni es comunica formalment que algú s'ha quedat sense càrrec i l’interessat se n’assabenta perquè algú, que curiosament ni tant sols és del seu partit, li envia una carta d’agraïment per la feina feta).

I és que la política, per alguns (soc incapaç de quantificar-los i, per tant, difícilment puc dir si són molts o pocs, tot i que en la meva ingenuïtat m’agradaria creure que pocs), no deixa de ser una sana competició per tocar poder, mantenir-se en el càrrec (altrament dit poltrona) costi el que costi, promocionar com sigui i on s’aplica la lògica, també prou coneguda, de que els adversaris es troben en els altres partits polítics i els enemics a casa. Tampoc siguem així, que encara hi ha qui creu en ideals i en la capacitat transformadora de la societat! Us recomano un exercici simple: poseu noms i cognoms de polítics que conegueu en un i altre calaix i a veure que us surt. Quin pesa més?

Malgrat tot, si algú es mereix una bona patada al cul són aquests dos personatges i ja posats, la faig extensiva a la immensa majoria de jugadors del Barça, entrenador, directiva i tots aquells que han contribuït a convertir el cercle virtuós (com es nota que e va la retòrica, Laporta) en clarament merdós. Afortunadament, la Penya guanyarà la lliga de bàsquet!

Llibertat d'expressió (per a tothom!)

El corporativisme és una moda que no passa. És més, hi ha determinades professions que en fan bandera i tanquen files al més mínim indici, no d’intrusisme professional, sinó d’opinions foranies que no s’ajusten al què toca (“qui s’han cregut que som!!!” que deia aquell). Convindreu amb mi que de tant en tant el tan denostat corporativisme (per aquells que no tenen la possibilitat d’aglutinar interessos comuns i de defensar-los peti qui peti, que de treure’n profit al carro si apunta qui faci falta) ens dóna pel sac una i altra vegada. L’exemple més clar, si més no per aquells que som usuaris del ferrocarril, el tenim cada any quan el sindicat de maquinistes convoca la vaga de torn per pressionar a la patronal i aconseguir el tant desitjat augment de sou (l’excusa que tapa les vergonyes sol ser una altra que si ens destapem amb la veritat encara ens titllaran de caradures).

Hi ha professions o agrupacions d’interessos que són més corporativistes que d’altres. Mireu si no les atzagaiades que l’hi ha tocat rebre al Manuel Mas per opinar en el seu bloc sobre l’entrevista que la Terribas li va fer al Molt Honorable Pepe Montilla en tant que Presi de la Generalitat. En Manuel diu allò que molts pensem, que els periodistes se solen omplir la boca d’objectivitat però a l’hora de la veritat el subjectivisme s’acaba imposant (vàlid també per realitzadors/es). Tampoc és tant estrany, són homínids (per entendre la diferència entre homínids i humans llegiu-vos les obres de l’Eudald Carbonell) i toca escombrar cap a casa. Però hi ha una diferència substancial respecte al comú dels mortals que ens va això d’expressar les nostres idees i esbombar-les als quatre vents a partir de blocs, cartes al director o altres mecanismes que la xarxa o els mitjans posen al nostre abast. Nosaltres opinem (dibuixem una realitat mediatitzada, en funció de com la veiem a partir de diferents paràmetres ideològics, culturals, socials...) i ells informen (dibuixen la realitat tal i com és. És allò del “así ha sido y así se lo hemos contado”. Si és que això és possible!!!). Però sobretot, no se us acudeixi pas criticar-lis la feina i demanar responsabilitats que, aleshores, treuen el sant Cristo gros de la llibertat d’expressió (en Pedro J i en Losantos són especialistes en argumentacions d’aquest estil, especialment per tapar les seves vergonyes) per justificar el que faci falta. Fins i tot per dir cul d’olla al polític de torn, a l’esportista o al famós que els seus col·legues de la premsa rosa s’han encarregat de fer pujar com l’escuma (clar que la culpa sempre és dels lectors/televidents que només comprem merda o dels progenitors i els mestres que no ens van saber educar com cal). Ells, en virtut d’una feina prou respectable (com totes), poden opinar/informar sobre el que els doni la gana, però pobre de tu que diguis alguna cosa que no els agradi o posis el dit a l’ull al/la col·lega.

Res, Manuel, si no vols que et lapidin, calladet (o si més no dient el que volen sentir) i força petons al cul a tots aquells que et passin per davant amb el carnet de periodista a la boca. Si és així com els polítics i altres espécies bípedes d’aquest país han d’anar per aquest món, aviat a Mart hi haurà vida.

Calç i sorra

Una de calç i una de sorra. Així podríem titular la política cultural que, aquest mandat, ens ofereix l’ajuntament de Mataró. I dic l’ajuntament i no l’IMAC (em costarà, després de tants anys, oblidar-me del PMC) amb plena consciència perquè tinc la impressió que si no fos per algun que altre cop de geni de l’alcalde, hores d’ara vessaríem llàgrimes de pena (avui si que això de la pena juga amb el sentiment i amb determinat cognom directiu).

La de calç és evident. L’ajuntament (entenguis com a edifici situat a la Riera 48, sèu, entre altres serveis, d’Alcaldia, que no de l’IMAC, que s’ha mirat el projecte que comentaré des de la distància. I això que el carrer Sant Josep és a prop!) s’ha posat d’acord amb la Fundació Bassat per tirar endavant un dels projectes culturals més engrescadors que recordo i amb el qual estic absolutament d’acord per motius que ja he explicat anteriorment. Ja tenim un conveni signat, un emplaçament fixat i ganes de buscar recursos econòmics (si us plau, no deixeu les gestions en mans de l’IMAC que farem badalls de gana!) per fer realitat un museu inèdit a Catalunya i que pot ser un bon referent no només per visualitzar el continuum històric de l’art català de la segona meitat del segle XX sinó també com a element de centralitat que contribuirà a dignificar l’entrada més urbana que tindrà el port. Per no dir ja allò tant suat de posar Mataró al mapa i bla, bla, bla.

La de sorra també és evident. En aquest cas, però, els termes s’han invertit. Cultura ha posat tots els pals a la roda i la casa gran, tot i que inicialment hi apostava, ha acabat mirant cap a l’altre costat. Us ho imagineu, oi? Parlo del malaguanyat fons d’art que, hores d’ara, jeu al fons (del mar). Un dia d’aquests també vaig parlar de la llet que tenen els de cultura quan dia si i dia també es troben projectes que la societat civil (organitzada o no) els hi posa sobre la taula. Aquest n’és és un clar exemple. Resulta que la idea neix del bon amic PIC, qui té la capacitat de posar d’acord ingents quantitats d’artistes plàstics de la ciutat (algun dia m’explicarà com ho va fer, perquè si tenim en compte allò que ell és un crític d’aquells que no es tallen un pèl i els artistes els trobem tradicionalment dividits en capelles, capelletes i altres fórmules organitzatives, ja podeu entreveure la complexitat de posar d’acord a tot el guirigall), aglutinar-los i redactar un projecte que pretén una cosa de sentit comú: que la ciutat disposi d’un fons d’art viu d’aquells que tenen la capacitat de crear amb uns mínims de qualitat (terme subjectiu que normalment serveix per barallar-se). De fet, algun ingenu, creia que quan es poses en marxa Ca l’Arenas, i d’acord amb les voluntats d’en Jordi, aquest equipament es convertiria precisament en la seu de la plàstica mataronina degudament historiada (una altra cagada, Sergi, no n’aprendràs mai!).

Total que, amb mil i un maldecaps provocats per aquells que manen (ERC) i manaven (ICV) a l’IMAC, tornem al cop de geni de l’Alcalde i s’acaba signant un conveni que, se suposava, havia de desencallar el tema i fer-li veure la llum (igualet, igualet que el tema del museu Bassat). Però, noi, es veu que el paper mullat també existeix a la casa gran i tot se’n va a can pistracs (malgrat tots els partits polítics, coalicions i altres invents, amb presència a l’ajuntament, portaven el tema del fons d’art als seus programes electorals i alguns, els que manen. Ho van incloure al pacte de govern. Deu ser per allò d’esgarrapar vots però, ja se sap, diu la dita que quan un és al poder veu els coses diferents!) per deixadesa de Can Cultura que, apel·lant a la seva grandesa creativa, decideix muntar-se el seu propi fons d’art alternatiu amb tothom que vulgui aplegar-se sota el seu còmode paraigües. Si algú pensava que la contraproposta serviria per desmuntar determinats moviments em sembla que, una vegada més, l’ha cagat i les aigües culturals pugen turbulentes. Però ja se sap, la cultura no fa guanyar vots.

Gastronomia simbòlica

Avui, jornada prèvia al sant més llibreter i vegetarià dels que es fan i desfan, tenia previst seguir amb el capítol d’aficions vàries (idea a la que no renuncio) però modificaré substancialment la temàtica. Deixarem la literatura (en concret una autora determinada) per un altra dia. El motiu? El mal hàbit de repassar la premsa cada dia i trobar-se amb una notícia d’aquelles que ja no sorprenen per habituals, però a la que se li pot treure un “suquet” interessant.

Si la primera recomanació era en clau etílica, aquesta serà gastronòmicament simbòlica. Malgrat ser un incondicional del peix (la culpa és de ma mare) i, per tant, de determinats restaurants on hi pots trobar espècies marines (amb closca o sense) cuinades amb excel·lència, també tinc la virtut (si així se la pot anomenar) d’agradar-me el tast de diferents menges de procedències variades (cuina etnològica?) i tastar restaurants d’aquells que surten a les guies més prestigioses (ep, que quan toca anar de menú també ho faig!). Com que afortunadament la meva dona, coneixedora d’aquestes passions, ha instaurat el costum (sa per mi, econòmicament perjudicial per ella) de regalar-me un sopar d’estels Michelin coincidint amb el meu aniversari, fa un parell d’anys que fem ruta per aquests camins de Déu en busca del preciat indret culinari. L’any passat va tocar El Celler de Can Roca. Poca conya, si teniu ganes de delectar-vos els sentits no us el perdeu. Gust, tacte, olfacte i vista acaben ballant la conga en un edifici nou i funcional, d’aquells que també et captiven i que compleix perfectament la funció d’aixopluc de comensals amb ganes d’experimentar sensacions. Només una petita recomanació: arribar-hi, si no han millorat la senyalització, té el seu què (si disposeu de GPS no dubteu en activar-lo).

L’any que ve? Veurem quin cau. En tot cas, aprofito l’avinentesa per recordar-li a la meva estimada que si el 26 de setembre es “raja”, li tocarà pagar sopar a ca la Ruscalleda (apart, evidentment, del ja preceptiu del novembre, quan caiguin els 43).

Per últim una proposta senzilla: Immersos com estem en el debat (localista per no dir de poble) dels símbols (per allò de la bandera a la plaça Santa Anna de Mataró) recomanaria a tots els que ara van per la vida de defensors a ultrança dels atributs patris (els conversos de fa quatre dies, els que naveguen entre dues aigües i els que sempre han defensat un model folklorista quan no s’han atribuït la patent de repartir carnets de catalanitat) presentin una nova proposta de resolució al ple per col·locar, just al costat de la senyera, o posats a estalviar, enganxat al màstil i a una distància prudencial, una foto del Ferran Adrià, el nou símbol que aglutina tot allò que som els catalans (procedència variada, capacitat de treball i de sacrifici, emprenedors, innovadors....). I el dia de la hissada fotogràfica, ja que som tant simbolistes, agrairé als senyors/es del Consistori que aquesta vegada es vesteixin per l’ocasió, tal i com marca el protocol simbòlic, i s’encasquetin la corresponent barretina.

"Actua" ... cions capgrosseres

Si ahir reclamava la capitalitat humorística de Mataró, avui em toca fer una rectificació pública. Em mantinc en la proposta (i quan parlo de capitalitat no em refereixo només al Maresme lliure i tropical sinó que la faig extensiva al món mundial) però aprofito l’avinentesa per afegir-hi un element més: capital de l’humor i de la barra (que no de bar, sinó més aviat en la seva vessant caradura).

No sé com s’ho fan, però al final m’hauré de creure que en aquest circ a l’aire lliure en que s’està convertint Mataró per mèrits (demèrits) propis, a alguns els nans els hi creixen i recreixen fins esdevenir de talla Robafavenca. Al pas que anem, ja poden anar encarregant una nova comparsa que, s’acosten les Santes, i en Mataties, la bruixa i en Biada (el faig sortir per allò que a alguns integristes encara els pica la seva procedència) han adquirit una talla que, d’aquí dos dies, ens venen els americans i els fitxen per jugar a la NBA i WNBA.

La darrera (n’hi hauran més?): resulta que la gent d’Actua no paga el lloguer de l’immoble que ocupa des del 2005 degut a que es van instal·lar en una plaça que “no estava completament configurada”. Aquesta si que és bona, ens superem dia si i dia també. La pregunta és senzilla, Si l’espai no estava en condicions, per què s'hi van instal·lar quan s’hi van instal·lar? I, com és que se’ls ha permès aquest aplaçament de pagament amb interessos incorporats (que només faltaria)? Dos motius per la reflexió: per l’agravi comparatiu que suposa amb altres que, tot i estar situats en indrets que s’estan urbanitzant, paguen el seu lloguer religiosament (siguin públics o privats) i per allò de l’honorabilitat de la dona del Cèsar. No queda massa bé que el plec de condicions no reflectís una clàusula d’aquestes característiques (potser hagués afavorit que s’haguessin presentat altres ofertes i ja se sap que la competència sol ser positiva quan parlem de mercat lliure i tropical) i que s’esperi a la signatura del contracte per formalitzar una “proposta” que no obligació. Però, clar, com que ja no hi havia competència ...

Reconec que el Robafaves ha fet, durant temps complicats, una tasca molt important a la ciutat de difusió cultural i, més a prop en el temps, amb la seva inversió en immobles, ha contribuït a dignificar un carrer de la ciutat, però si ja em va sorprendre que, en el seu dia, busquessin com a aliats a la gent d’Abacus (a qui s’han cansat i recansat de criticar públicament pel fet que oferien descomptes als seus associats, però amb qui, quan ha convingut, s’han aliat per seguir quasi mantenint el monopoli del negoci del llibre a Mataró), també tinc molt clar que no es pot pretendre viure tota la vida de les glòries passades i adobar-les amb una capa de vernís purista que pretén convertir el què és un negoci amb una determinada fórmula organitzativa empresarial en quelcom més que la crua realitat (fets no paraules) s’entesta en contradir.

No sé vosaltres, però jo continuaré com sempre, comprant a preus més competitius a la FNAC (a Mataró al Tramvia de la plaça Granollers i, especialment, a les paredetes que per Santes se situen a la Rambla) i, en tant que consumidor preocupat per la seva economia i amb poques ganes d’aguantar collonades, seguiré amb el meu particular boicot comercial a determinats establiments (cooperatius o no).

Capgrossades artístiques

L’humor és un bon recurs per afrontar determinades situacions a la vida que, gestionades d’una altra manera, podrien alterar substantivament el nostre sistema nerviós i convertir-nos en addictes als tranquil·litzants, antidepressius i altres píndoles que la indústria farmacèutica, amb la pertinent recepta mèdica, posa al nostre abast. Diu la dita que millor riure (de nosaltres mateixos i de situacions que provoquem o provoquen tercers) que plorar. I la sabiduria popular, sustentada en milers d’experiències precedents, no s’equivoca.

Per tant, treure ferro a notícies que diàriament apareixen als mitjans de comunicació o a fets que, sense anar més enllà, ens succeeixen en la nostra quotidianitat, s’acaba convertint en una protecció vital que ens permet continuar avançant. Això si, l’humor no ha d’emmascarar la realitat, n’hem de ser conscients per, si cal, transformar-la.

Conec en Martí Anson de fa anys i panys. El seu pare fou un dels fundadors de l’Anxaneta, la nostra escola comuna, i tot i no compartir classe per allò dels anys (soc de l’edat del seu germà Jordi, amb qui ens vam veure dissabte passat en el sopar anual que fem els de la nostra promoció) ens vam retrobar al tren en època universitària. Ell carregat amb els trastos cap a belles arts i servidor cap a la facultat d’història. Ara els contactes s’han convertit en molt més esporàdics però cal dir que he anat seguint la seva trajectòria d’artista diem-ne contemporani (ja comencem amb les etiquetes que tant s’estilen en aquest món!).

I és que cadascú entén l’art com l’entén. Per mi, més enllà de tècniques més o menys depurades, l’art és expressió dels sentiments. Allò que no emociona, que no et fa venir un cert pessigolleig en determinats indrets del cos no m’acaba d’encaixar en aquesta categoria. Dit d’altre manera, algú pot estar davant d’una obra que segons els experts és, parlant en plata, una merda, però si et sacseja de dalt a baix per mi entraria dins aquest bast caixó de sastre. És allò de la subjectivitat de cadascú.

No sé si la seva propera obra em generarà aquesta sensació (difícilment la veure in situ) però si en faig una lectura en clau d’humor, la considero una genialitat sense precedents que pot contribuir a actualitzar les capgrossades de Mataró. Pretendre construir una rèplica de Can Fabregas al desert de Nou Mèxic, en el marc de la 7a edició de la biennal de Santa Mònica, exemplifica perfectament la capacitat que tenim els capgrossos d’enfotre’ns de les nostres misèries locals, exportar-les i, com no, globalitzar-les. Com que sempre anem perdent el cul per aconseguir que aquesta ciutat pugi a l’Olimp (entenguis situar Mataró al mapa que sigui) i pretenem que la reconversió industrial, fruit de la crisi del gènere de punt, acabi situant-nos en l’epicentre de la modernitat tecnològica i dels serveis, que us semblaria si, a més, treballéssim la proposta de Mataró, capital de l’humor?

I, ja posats, no seria possible que una vegada feta la rèplica de Can Fàbregas la desmuntéssim i traslladéssim a Mataró per tornar-la a muntar i l’ubiquéssim en algun espai públic amb un epitafi prou eloqüent a l’estil “som capgrossos de collons”. Així quadraríem el cercle dels despropòsits i compliríem la voluntat municipal de dotar d’obres d’art places, placetes i altres indrets més o menys bucòlics.

"Boa" comarcal

Si bé és cert que moltes persones han passat a la història per les seves paraules, són, per sobre de tot, els seus actes els que ens permeten aproximar-nos a la seva manera de ser i fer. Sense ànims (ni coneixements) per traçar un perfil psicològic, podríem agafar com a exemple, i no per casualitat, l’ex president Aznar (PP). D’aquest personatge crec que tots recordem alguns episodis, com fer entrar el país en una guerra il·legal, mentir descaradament davant els fets de l’11-M o repapar-se, al costat del seu amic Bush, puro en mà (havà?) i reposant les potes sobre la taula. Tot i això, em temo que l’acte que millor ens diu com és, fou el numeret que va muntar arran de casament de la seva filla. El què hauria d’haver estat un esdeveniment amb certa intimitat (com els seus parlaments en Català) va convertir-se en un fet mediàtic amb pretensions de boda monàrquica adobada amb salsa rosa.

Aquesta voluntat de destacar per sobre del comú dels mortals (egocentrisme elevat a la màxima potència), amb pretensions, a l’estil nou ric que acaba caient en el ridícul més espantós, no ha estat, però, patrimoni exclusiu de l’Aznar. De fet, si m’apureu, divendres a la nit vaig assistir a un acte que em va recordar aquestes maneres de fer. I no ho dic per la institució que celebrava 20 anys, el Consell Comarcal del Maresme, sinó per (em temo) les enormes ganes que han tingut alguns (dos, un que mana de nom i l’altre que se n’aprofita) de fer servir l’esdeveniment per treure pit i intentar sobresortir costi el que costi, que ganes de protagonisme en tenen i molt (i si és mediàtic millor).

Aprofitar dates més o menys significatives per tirar de celebració és un fet constant en les nostres vides individuals o col·lectives i ho fem de moltes maneres (amb la família, els amics, a casa, al restaurant, en un concert, escoltant una conferència...). Un poti poti de motivacions que cadascú acaba celebrant en funció de les seves possibilitats i voluntats. A vegades com excusa per fer gresca i xerinola, altres per aconseguir qui sap què. Però totes les celebracions per aniversari tenen uns denominadors comuns: el record, l’agraïment i un apunt de futur.

Però retornem als 20 anys del Consell. El record hi va ser (per tots aquells que han passat per aquesta santa casa i pels que ja no hi són), l’agraïment que no falti (a l’aparell polític –per quan una renovació de model?- i als treballadors –sort n’hi ha d’aquests en una institució on el lideratge polític és escàs per no dir nul-, exemplificats en els successius presidents que ha tingut i en les tres currantes històriques) i l’apunt de futur també (afortunadament en Manuel Mas, qui si no, va saber posar les coses al seu lloc). Tanmateix tot es va adobar amb una posta en escena amb pretensions de boda de nou ric i amb algun interrogant:

Cal muntar un pessebre per tres centes persones quan en època de crisi (o recessió) els poders públics són els primers que han de practicar una certa austeritat? Em diran que el cost no era excessiu (i menys si es té en compte que era compartit entre administració i assistents. Em consta que els treballadors i ex treballadors, aquesta era la meva condició, vam apoquinar 20 eurets) però no es tracta de mesurar-ho en termes econòmics sinó d’imatge que es transmet a la societat.

Cal editar un llibret tipus festa major de barri, farcit de publicitat d’empreses que tenen vinculació directa amb l’homenatjat i que, per tant, deuen haver pagat amb “gust”? Si, com fa tothom, s’ha de fer un llibre de “sants” per recordar la història d’aquests darrers 20 anys, potser que el facin com marquen els cànons!

Cal que en el llibret, a més del què toca, que és el típic escrit de tots els presidents que han passat per la casa, s’hi coli el gerent actual i s’obviïn els altres que també hi deuen haver dedicat el seu temps i energies? Em sembla bé que siguin els polítics els que donin la cara. La resta sobra, a no ser que algú vulgui situar-se en el mateix nivells que aquests!

L’Aznar va fer el ridícul. Alguns (dos, el que mana i el que només està pendent de la foto) s’han afegit a seguir-li els passos amb la “boa” del Consell. Si la gent mai ha tingut clar perquè serveix un Consell Comarcal, amb actuacions com aquesta encara ho entendrà menys. Feliç aniversari a tots (menys a dos!).