Santa Maria i els "paganus"

Ja tornem a tenir aquí un nou aniversari. Ara sembla que, per ser un bon capgròs, cal commemorar el mil·lenari de Santa Maria (existeix un document de l’any 1008 que l’esmenta. Aquí s’hi que hi ha una prova documental que sustenta la data, no com aquella tonteria del mil·lenari de Catalunya que alguns, recorrent més a l’èpica que al rigor històric, es van inventar per justificar determinats postulats polítics). De fet, els actes de celebració es van iniciar el passat dia 25 de març, just el dia el què es va datar, mil anys enrera, l’esmentat document.

Em sembla bé que els creients de la ciutat (catòlics, en aquest cas, que de tot hi ha a la vinya) dediquin temps i esforços a commemorar aquest esdeveniment. Els pot servir, depenent de com ho facin, per captar adeptes quan la religió i les vocacions van de capa caiguda. Normal: ja fa molt temps que la il·lustració i la ciència universalitzades (encara no del tot, malauradament) van fer baixar de l’altar determinades veritats absolutes que s’han demostrat incertes quan no clarament enganyoses en benefici d’una elit preocupada per mantenir els fidels en la més absoluta ignorància i així mantenir prerrogatives. De fet, la religió és tant antiga com l’home i durant segles ha estat un recurs fàcil per explicar l’inexplicable. No soc de missa (és nota?), més aviat soc dels que difícilment mai podran creure en déus i religions quan la història s’encarrega de constatar que en nom d’aquests i d'aquelles s’han comès veritables genocidis. L’argument és reduccionista, ja ho sé, però proveu a posar en una balança quantes ànimes s’han salvat i quantes han acabat a la foguera i ja m’explicareu el resultat. Això, si, una confessió íntima: he contemplat centenars d’esglésies, monestirs, basíliques... però sempre des d’una visió d’enamorat de l’art i la història i, en totes elles, quan veig un Sant Antoni (de Pàdua preferentment) encenc un ciri. No com a devot, res més lluny dels meus interessos, sinó com a nèt que d’aquesta manera recorda la seva tia Antònia (ella, que era creient, quan jo era petit sempre em deia: “quan em mori, de tant en tant porta un ciri a Sant Antoni. No perquè creguis en Déu, sinó perquè així et recordaràs de mi”).

Total, no ens desviem del tema, que un dels elements centrals de la commemoració és la restauració del temple i aquí volia anar a parar. Fa anys i panys que se sap que Santa Maria s’ha de restaurar i hi ha qui s’ha entestat en que qui ha de pagar les obres ha de ser l’administració pública (per exemple, he perdut el compte del número de vegades que vaig sentir en Joan López, portaveu del PP i no sé quantes coses més, portant aquest tema al ple i sol·licitant que el “paganú” fos l’Ajuntament). Sembla que s’ha avançat en aquest sentit, la Generalitat s’ha compromès a finançar el 50% de les obres i la resta cal veure com s’ho manegaran l’Ajuntament i, suposo, l’Església. I ara que a Mataró el tema patrimonial s’ha posat de moda (l’ombra allargada de Can Fàbregas continua donat de si per mèrits i demèrits de tots plegats), alguns ens volen fer veure que les administracions s’han de mullar el cul perquè la basílica de Santa Maria és patrimoni de la ciutat (i de l’Església, diria jo, en tant que propietària de l’immoble). I servidor de vostès no veu tant clar que la rehabilitació s’hagi de pagar amb el fruit dels impostos que paguem creients i no creients.

Algunes pinzellades patrimonials: Ho he dit mil vegades i ho seguiré dient, Mataró presenta un llegat patrimonial més aviat pobre i, per tant, la lectura dels nostres monuments obeeix més a qüestions sentimentals i simbòliques que a valor històric real. I un bon exemple n’és Santa Maria. De fet, per molt que celebrem el mil·lenari del temple, el que es pot veure en l’actualitat res té a veure amb els orígens. El temple és barroc (segles XVII i XVIII) i poc queda del seu antecessor gòtic (segle XV) i menys encara si ens en anem més enrere fins arribar al temple romà que ocupava aquest indret (lamentable que les cales arqueològiques s’haguessin hagut de fer a cuita corrents). Cal destacar-ne, per sobre de tot, la quasi sempre tancada Capella dels Dolors, obra d’Antoni Viladomat (aquí si que tenim una autèntica joia del barroc català).

Algunes pinzellades econòmiques: és evident que qualsevol edifici necessita manteniment i, quan l’hi arriba l’hora, rehabilitacions més o menys profundes. I que aquestes actuacions les ha de pagar algú. Quan entren dins l’esfera dels privats, és a dir, d'obretes a casa o al pis, a tots ens toca rascar-nos la butxaca i apoquinar als industrials de torn. Quan parlem de patrimoni, sembla que aquesta lògica ja no funciona així. Quants edificis privats catalogats heu vist que cauen a trossos? No cal anar lluny en el temps ni en l'espai. Agafeu, de nou, Can Fàbregas com a exemple. Quants edificis ha hagut de comprar l’Ajuntament i posteriorment concretar la partida pressupostària per fer front a la inversió? Un munt. Amb Santa Maria, resulta que tot això no val. L’Església en tant que propietària, pobreta, no hi pot (vol?) fer front i, per tant, que paguin uns altres que és patrimoni de tots (les administracions preferentment i, per si no hi arriben, a missa passem la gorra per si ens cau algun caleró). I els de l’oposició pugen al carro de l’apoquinamenta amb una lleugeresa de la bona. Però aquest factor té una explicació senzilla: si algun aspecte transversal hi ha al consistori, al marge d’ideologies polítiques, és l’afinitat cristiana comú a força regidors/es i personatges que els envolten que, no tinc cap mena de dubte, s’acabaran posant d’acord per pagar mentre amb altres temes més estratègics de ciutat se les foten de valent. Amen.

Ucicultura

Fa temps que, de forma premeditada, no escric res sobre cultura en la seva vessant mataronina. Premeditada perquè a vegades el silenci es el millor remei per ordenar idees i per defugir el cop calent que promou això d’escriure en un bloc. Però vet aquí que amb l’anunciat tancament de l’Arcàdia, el naixement d’una nova galeria d’art i altres esdeveniments que s’han anat succeint amb el temps prefereixo deixar el mutisme de banda i apuntar alguna idea. Per cert, i si algú s’emprenya, que es rasqui!!!

A Mataró, com en tantes altres ciutats del món mundial, la cultura no deixa de ser la germaneta dels pobres. Qui més qui menys s’omple la boca de les seves virtuts però quan tenim el pap ple ens adonem que no només de paraules viu l’ésser humà. Potser fa falta algun aliment sòlid que doni consistència a tanta verborrea. A casa meva (per molt que ara no hi visqui ho continua sent) la cultura té una salut més aviat ucistica (neologisme arrelat a la unitat de cures intensives). Possiblement un factor que hi juga en contra ha estat el paper tutelar que des de la represa democràtica ha desenvolupat l’Ajuntament. Segurament en els primers anys va fer el que tocava (reanimar el moribund) però hores d’ara aquest paper hauria de ser secundari i només s’hauria de limitar a posar les bases per fer possible que la cultura arribi a tots els indrets i individus i cedir el protagonisme a aquells que poden fer cultura, siguin associats altruistes i/o privats per compte pròpia o jointventurats (clar que primer ens hauríem de posar d’acord sobre què entra dins aquest calaix de sastre i aquí segurament ens encallaríem força fins arribar a assolir algun tipus d’acord). Dit d’altra manera, i potser de forma més barroera, no es tracta que l’administració esponsoritzi i subvencioni a tal o qual sinó que tal o qual s’espavili pel seu compte i l’ajuntament, si el projecte obeeix a uns objectius prèviament fixats i a una qualitat determinada, el recolzi amb infrastructura, logística, Know how, contactes, assessoria, comunicació... I, per cert, una vegada acabat el programa i havent gaudit dels serveis municipals a donar comptes de què s’ha fet i quin benefici (i no parlo en termes econòmics) n’han obtingut els ciutadans.

I aquest paper diferent no només l’haurien d’entendre els nostres representants polítics sinó també tots aquells que intervenen en el fet cultural diem-ne creatiu i que, com marca la tradició d’aquí i d’allà, aspiren a viure enganxats a la mamella pública (alguns hi viuen en funció del color polític, d’altres fan caps i mànigues per entrar en la categoria i això sense oblidar que també n’hi ha que ni s’ho han plantejat perquè per si mateixos són perfectament capaços d’espavilar-se o perquè passen d’històries rares).

Volem una administració que actuí de motor o que hi posi el volant, les quatre rodes, el xassís i tota la resta? Volem agents culturals ocupats en crear o entestats en si em donen la subvenció, m’encarreguen aquell treballet o em paguen el catàleg de l’exposició de torn? No vull ser pessimista, però em sembla que, de moment, la cosa no va per aquí sinó que continuem com sempre.

Algú deia que calia reformar el patronat, que hores d’ara potser ja no és necessària una estructura com aquesta que en temps quasi prehistòrics tenia la seva utilitat. Hi estic totalment d’acord, però em temo que, si es compleixen els pronòstics, aquesta “gran” operació acabarà sent allò de no toquem res i apliquem una lleugera capa de maquillatge que hem de justificar el temps perdut. Pel que s’ha publicat, sembla ser que el Patronat es dedicarà a la gestió cultural i els serveis, diem-ne auxiliars, es transferiran a la l’ajuntament. I les preguntes són senzilles: Amb què millorarà la gestió cultural si precisament aquest espai no entra en la reforma? Per què algú ha comprat un director del Patronat que ens l’han venut com un “gran gestor” quan no gestionarà res que no sigui cultural (faceta que, precisament, desconeix força)? Més aviat aquesta moguda sembla allò clàssic de “tots parats” no sigui que el regidor de torn (soci minoritari del govern, recordem-ho) perdi protagonisme, pes polític, pressupostari o de personal. Són aquelles històries que s’acaben fent pensant més en els polítics de torn que en la gent que ha de rebre els serveis. Nova oportunitat perduda d’endreçar una casa que funciona com funciona.

Reconec que vaig ser crític amb la gestió d’en Jaume Graupera i del director que va fitxar. Però aquest parell d’ara els acabaran fent bons! En Jaume com mínim tenia idees (recordeu allò de la pluja fina, la voluntat de concertar amb entitats i associacions de la ciutat tipus Foment i Sala Cabanyes i el pla d’equipaments culturals 2a part?). Una altra cosa és que la seva concreció va ser, en massa casos, força etèria. Els d’ara ni tant sols se sap si en tenen d’idees (jo, si més no, no les he vist, llegit, ni escoltat enlloc): el projecte del Museu Bassat el mou l’alcalde i el regidor de cultura no apareix per enlloc, després de tenir el fons d’art parat i reparat ara surten per peteneres, el fons Català-Roca diu bye bye, la nau Gaudí s’utilitzarà pel que s’utilitzarà (que no em sembla malament però preferiria un ús cultural), Can Xalant va com va (silenci) i el Carnestoltes es queda sense en Pellofa. Això si, tornarem a tenir Cruïlla de Cultures allà mateix (què no havia de canviar d’escenari?) i Can Marfà sembla que va endavant. Per caritat, no hi ha cap novetat al marge d’allò que fa anys i panys que es cou? Tampoc ens amarguem la vida, sempre ens quedarà Les Santes.

Per acabar, us recomano l’article que al passat mes de febrer va publicar en Joan Salicrú al seu bloc. El temps passa i el seu contingut continua sent plenament vigent. Algú dirà que a la gent no li importa si el Patronat fa o desfà, que l’important són els continguts que els arriben. I té raó, però aleshores que no ens venguin reformes que acaben convertides en cortines de fum.

Va per tu, Bis

Significar-se en algun aspecte per obtenir el reconeixement col·lectiu no és senzill. Malgrat que les pàgines de la història estan farcides de personatges que han tingut algun paper en fets més o menys coneguts, el cert és que, com va dir aquell, més són els anònims que han circulat per aquí sense deixar traça universal.

També és curiós que ens és més fàcil exaltar les virtuts dels qui ja no són entre nosaltres que no pas del coetani i ja no us explico el contrasentit d’aquells que critiquen en privat per passar a la lloança pública quan l’afectat ha desaparegut del mapa. D’aquí que se celebrin aniversaris variats i es proposin homenatges de tot tipus. I és que sempre m’ha emprenyat aquesta circumstància. No és més senzill fer aquests reconeixements en vida, quan l’home/dona de pro pot gaudir-ne?

L’entradeta ve a tomb perquè demà, en el marc de la 27a edició dels Premis de la Comunicació Local homenatjaran, a títol pòstum, en Bis Lligonya i fins i tot li atorgaran el premi d’honor. Segurament a ell, un personatge singular que no estava per collonades, això del premi li hagués importat ben poc. Però si que és de justícia reconèixer una trajectòria coherent i compromesa.

Fa molt anys que vaig conèixer en Bis (normal, amb l’extensa família Lligonya hi he tingut contacte per allò de la generació, l’escola comuna...) i, per tant, he pogut anant seguint la seva trajectòria. Primer d’una forma més o menys indirecta (a casa he tingut gent relacionada amb el tèxtil i amb vinculacions sindicals, tot i que no on ell militava) i després, quan m’incorporo a l’Ajuntament amb responsabilitats en l’àmbit de la comunicació, ja molt més directes per motius evidents.

Li reconec, per sobre de tot, el compromís, la tossuderia i la valentia. Tot i que aquests adjectius no només valen per ell sinó que els faig extensius a tots aquells que han cregut en un projecte, el de Televisió de Mataró, i que han fet caps i mànigues per tirar-lo endavant.

El compromís com a persona, per creure en uns ideals i per lluitar-hi (especialment en temps difícils, quan era més còmode estar tranquil·lament al sofà veient-les venir).

La valentia per estirar del carro de Televisió de Mataró amb una fórmula estranya si t’ho mires des d’un punt de vista empresarial (una associació cultural sense ànim de lucre?) però que l’entens perfectament quan coneixes les persones que hi ha al darrera i la tossuderia per no defallir i seguir creient en el projecte tot i les adversitats (legals, tècniques, econòmiques...).

Però més enllà d’aquestes qualitats em costarà oblidar les converses mantingudes i els innombrables cigarrets compartits, a peu dret o amb el cafè de rigor. De mirada franca i sense callar-se’n ni una té les deixava anar una rera l’altre. Això si, amb paraules mesurades i sense estalviar-se consells (acabat de nomenar regidor d’educació em va felicitar i sense pensar-s’ho ni dos segons em deixà anar allò de “ho tens fotut nano, tu no ets del seu clan i t’ho faran pagar car”. Quanta raó en tant poques paraules!).

Per que deu ser que a TVM hi ha passat tanta gent amb un grau de compromís social remarcable? Deixeu-me personalitzar-ho en el bon amic Santi Ortego, un altre exemple de persona en majúscules, que va aportar la seva intel·ligència i el seu enorme bagatge tècnic i cultural en tantes i tantes tertúlies del Pantalla Oberta.

Espero que demà algú tingui el detall de recordar que darrera la figura d’en Bis hi ha molta més gent que mereix aquest premi/reconeixement. Deixeu-me felicitar-vos a tots per la part que us toca i, des d’aquest modest mirador, enviar un petonàs a l’Anna Palà. Ànims i endavant les atxes!

Resultats electorals

Ja tenim els resultats. A simple cop d’ull tot continuarà igual, el president del govern serà el mateix, el cap de l’oposició també (si no li afaiten la barba abans d’hora!), els partits minoritaris (la resta) també hi seran (alguns entren i d’altres surten o s’escurcen). Tot igual? Certament que no!

Comencem per analitzar la participació. Aquell component tan important per copsar la salut democràtica d’un país, tant saludat per tots els líders polítics a l’hora de fer les primeres declaracions però que després tendeixen a deixar arraconat al calaix dels mals endreços fins que toca treure-li la pols perquè s’acosten noves eleccions. Aquesta vegada la xifra màgica s’ha enlairat fins als 25 milions i mig (un 75,32%, lleugerament inferior que al 2004). Es torna a demostrar que la gent es mobilitza fonamentalment per les eleccions generals i, després, en ordre descendent, per les altres (municipals, autonòmiques i europees). La política més allunyada sempre guanya a la més propera. Serà que la gent té clar que a les generals es decideix molt i força.

Si mirem els resultats, és evident que el bipartidisme ha guanyat de totes totes. No es cap novetat, fa anys i panys que succeeix i alguns encara se n’estranyen. Això és bo o dolent? La resposta la trobareu depenent amb els ulls que us ho mireu. De partits en clau nacional n’hi ha molts (si ahir us vau fixar amb totes les paperetes que hi havia als col·legis electorals podreu estar amb mi que aquesta afirmació no és gratuïta) però de realment rellevants hores d’ara n’hi ha dos: el PSOE i el PP. Entre uns i altres sumen 322 escons dels 350 que hi ha al Congrés. L’altre teòricament “gran” partit nacional (IU) ha quedat reduït a la marginalitat i s’ha empetitit fins quasi desaparèixer. Diran que la llei electoral no els beneficia i tenen raó, però algú es creu que aquest és el gran motiu? Tindran feina a fer autocrítica i, ja de passada, que no es quedin només amb la flagel·lació ni adoptin el recurs fàcil de la radicalització, no sigui que a les properes desapareguin del tot. Allò del partit frontissa tipus Alemanya aquí no funciona. No n’hi ha cap en clau nacional que pugui donar recolzament estable als dos grans, el bipartidisme s’alimenta de la geometria variable que aporten els nacionalismes perifèrics.

Els partits dits nacionalistes han patit (com sempre) el bipartidisme. De fet, els grans han guanyat més escons dels que ja tenien i els petits n’han perdut en detriment d’aquests. Pocs han aguantat l’estrebada de PSOE i PP. I sort tenen que la llei electoral prima territoris i població. No entraré en el debat que alguns alimenten sobre si aquesta tipologia de partits haurien o no de ser presents al Congrés. És evident que tenen el mateix dret que qualsevol altre a presentar-se tot i que, en el seu cas, a la única cosa que poden aspirar és a “influir” en un govern sense majoria absoluta i així “beneficiar” el seu territori de referència. Poca cosa més.

Vinga, deixeu-m’ho dir, and the winner is........ ZAPATERO. Algú en tenia dubtes? Si a mesura que avançava la campanya electoral i, amb enquestes a la ma, el resultat de les eleccions semblava decantar-se cap al PSOE (després dels dos cara a cara televisius el blat ja era al sac) només calia veure quina seria la distància amb el PP: Majoria absoluta (és collonut, tots els partits aspiren a ella però sempre ens venen amb la cantarella que millor que no n’hi hagi!) o relativa (ja la tenim aquí!). I ja que parlem de victòries, potser és bo recordar que normalment els que estan a l’oposició no guanyen mai, sinó que perden els que ostenten el poder (que li recordin al PSOE amb els merders del final de l’època González o al PP amb la seva fantàstica gestió de la crisi de l’11-M). I cal dir que Zapatero, tot i errar com tothom, tampoc l’ha cagat tant. De fet me n’alegro i molt que el PP es torni a quedar a l’oposició a veure si d’una vegada per totes aprenen que amb personatges obscurs del tipus Acebes, Zaplana o Aguirre no van enlloc. I que ja n’hi ha prou d’alimentar l’anticatalanisme com a font segura de vots o de jugar amb el terrorisme.

Alguns ja diuen que més que una confrontació d’idees aquestes han estat les eleccions del “cal parar-li els peus als altres”. Els socialistes amb el “si no hi vas tornen” i els peperos explicant que calia fer el que fos per desincentivar el vot dels sociates (millor que es quedin a casa). A l’hora de la veritat uns i altres han anat a votar i els resultats són els que són, tot i que coincideixo en que seria més convenient una confrontació d’idees serena i assenyada que fomentar el “que ve el llop”. Segur que tots hi sortiríem guanyant.

Baixem un esglaó i anem a Catalunya. Vagi per endavant que estic molt satisfet del paper del PSC. Ahir va quedar ben demostrat que Catalunya té pes específic a l’hora de decidir qui guanya unes generals. El creixement socialista ha estat espectacular, igualant els resultats del 1982. 25 diputats (felicitats Manuel!!!!), 4 més que al 2004. CiU ha aguantat i guanya un escó fins a situar-se als 11, el PP també en guanya 1 (7) i ERC i ICV s’enfonsen en la misèria. En el cas d’Esquerra tothom sabia que difícilment podrien repetir els excel·lents resultats del 2004 quan van gaudir de força vots prestats que avui han perdut i de l’efecte bipolaritzador. En Duran ho té magre per ser ministre tot i que farà valer els seus diputats no només per escombrar cap a casa sinó per intentar desestabilitzar tot el que pugui el govern de la Generalitat.

Diem-ho clar, 4 dels 5 escons que guanya el PSOE són del PSC. I si som la força catalana majoritària al Congrés cal que ens ho fem valer. I no només per tenir algun que altre ministre al govern que confeccionarà Zapatero (a poder ser en algun ministeri amb pes específic que indústria i habitatge estan quasi buits de competències i recursos), per desenvolupar l’Estatut amb garanties i per retornar a Catalunya, en format infrastructures, allò que per dret ens pertoca, sinó també per ser valents i constituir un grup parlamentari propi. Cal esvair les pors del trencament que alguns ens explicaran i que com a tòpic està molt bé, però no deixa de ser això, més que res perquè si es produís una divisió es restaria i potser aleshores Catalunya deixaria de ser tant decisiva en els resultats electorals socialistes. Nois i noies, fem-ens-ho valer!

I no voldria acabar aquest relat sense un moment per recordar algú que ahir no va poder anar a votar perquè els fills de puta de l’ETA l’han assassinat. El seu crim? Ser socialista i haver estat regidor d’un ajuntament al País Basc. Descansa en pau Isaias.

Face to face

Tot i que no tinc cap ganes que aquest bloc sigui titllat d’eminentment polític (prefereixo reflexionar sobre els mil i un temes que m’agraden i no centrar-me només en allò que fa referència a la res pública i menys caure en el tòpic de riure totes les gràcies als meus i blasmar als altres) tinc clar que alguna cosa hauríem d’escriure sobre les eleccions generals del 9 de març i la campanya que s’està desenvolupant en aquest moment.

Aquesta vegada no l’estic vivint com en altres ocasions. La feina i altres obligacions més personals i prioritàries em deixen poc marge de maniobra per fer un seguiment acurat d’allò que en el seu dia va ser la meva professió. Tanmateix quan un porta en els gens la passió per la política, difícilment pot viure al marge de tot el què està passant i menys quan en aquest àmbit es prenen decisions que ens afecten a tots i, teòricament, aquestes venen avalades per una certa ideologia (la dels que manen) més o menys adobada amb dosis de possibilismes pràctics.

De fet, per seguir aquesta campanya no estic fent res més que allò que fa la majoria de persones que volen viure mínimament informades: mirar-me, encara que sigui transversalment, els mitjans escrits, navegar veloçment per internet (amb repàs inclòs a blocs de totes tendències polítiques. Gràcies Saül per facilitar-me la feina!), escoltar la radio (emissores vàries) i poca televisió (cada vegada m’agrada menys).

Exposades les meves prioritats i la voluntat de seguir què està passant amb la campanya, haig de dir que ahir a la nit, aprofitant que em tocava treure a passejar els gossos, com sempre vaig endur-me el mòbil i els auriculars (quin invent tant fantàstic això de poder compatibilitzar radio i telèfon!) disposat a escoltar com se les manegaven en Zapatero i en Rajoy. I ho vaig voler fer escoltant Onda Cero. No per res, simplement era la que tenia millor cobertura al mig del bosc on em trobava.

La veritat és que em feia certa gràcia escoltar un cara a cara quan en aquest país tampoc s’estilen massa (normal, qualsevol manual de marketing polític explica que aquesta modalitat només es recomanable quan la distància entre els candidats és mínima. D’aquí que l’últim fos el protagonitzat per Felipe González i l’Aznar al 1993). Els preliminars han estat divertits: assessors i més assessors preparant amb minuciositat quirúrgica els candidats, l’escenari i els continguts, la resta de forces polítiques amb representació parlamentària emprenyades perquè no se’ls ha convidat (potser que no oblidem que la polarització de la política espanyola porta a donar protagonisme als que tenen possibilitats reals d’assolir la presidència del govern i a deixar en segon terme la a resta. És la voluntat del ciutadans expressada a les urnes i el què ens diuen les enquestes publicades!).

La radio, com a mitjà escollit, té algun inconvenient (no et permet visualitzar allò de la comunicació no verbal: gestos, mirades...) però una gran virtut (captar la teva atenció vers els continguts i el to, malgrat alguna que altre interrupció dels tertulians de torn). I suposo que això dels continguts deu ser el més important que esperem els electors (què ens ofereixen uns i altres?) sense deixar de banda la credibilitat que ens aporten els contrincants (i que es transmet en base a la feina feta i altres “intangibles” més subjectius, diguis capacitat de convèncer, imatge...).

Del que escolto començo a identificar, abans de passar als continguts, alguns elements de forma que són un clàssic de manual: Missatge clar, concís, entenedor, avalat amb dades i algun cop d’efecte solen ser recursos habituals que s’utilitzen en aquest format (amb el temps disponible de televisió tampoc n’hi ha per aprofundir en els temes. Això es deixa pel dia a dia de mítings, rodes de premsa...). Voluntat de convèncer no als teus sinó a la franja difosa d’indecisos (no ens equivoquem, aquest és el públic objectiu!) que són els que faran decantar de quin costat es ven el peix. Amb aquests eixos clars i, estic convençut, després d’hores i hores de preparació, els contrincants són moderats per un comunicador de prestigi (Manuel Campo Vidal) que, la veritat sigui dita, tampoc té tanta feina.

I que voleu que us digui, n’esperava més del debat, tot i que no deixa de ser un primer assalt d’un combat que té una segona part (el 3 de març sant tornem-hi i, per tant, tampoc es tracta de gastar tots els cartutxos a la primera andanada). Tinc la impressió que no va ser res més que la repetició dels tòpics que venim escoltant darrerament, sense aportar massa novetats a l’escena. Desqualificacions, crítiques i retrets del passat han esdevingut recursos clàssics que acabaven cansant a la parròquia que, estic convençut, vol sentir com resoldrà els seus problemes reals qui accedeixi a la presidència. Això si, van parlar d’economia, de terrorisme, poc de qüestions socials, d’immigració, de si Espanya es trenca o no... No se noi, si jo fos indecís no m’haguessin convençut ni un ni l’altre, malgrat que les enquestes ens diuen que Zapatero va guanyar per golejada.

La part positiva és que més de 13 milions de persones van seguir el debat (cal dir que les mesures d’audiència en aquest país tenen la fiabilitat que cadascú els hi vulgui donar), la qual cosa deu indicar que la política interessa més del que alguns es pensen. Ara bé, amb debats d’aquest estil em sembla que aquests excel·lents resultats davallarien de forma dramàtica. Haurem d’esperar a dilluns que ve per veure la segona part. Confio que sigui més nutritiva.

AVE, enginyers de Catalunya

En aquest país som collonuts. Fins fa quatre dies posàvem a parir la ministra de torn amb el merder de les rodalies i el TAV/TGV/AVE i, hores d’ara, sembla que tota aquella munió de gent que semblava estar en peu de guerra ha mig desaparegut del mapa (alguns, com els torrons “el Lobo”, ja estan tornant a casa, que ja estem inserits en una nova campanya electoral i, per tant, toca treure la destral i envestir al crit de “desperta ferro”).

Ara tot són flors i violes per la posta en marxa amb sense inauguració, que diria aquell, del TAV/TGV/AVE. Tothom feliç i content (bé, potser les companyies aèries no tant i d’altres tampoc) que ja tenim Madrid a tocar, que ja no caldrà perdre el temps a l’aeroport i que al tren es pot treballar. No diré pas que no, jo soc el primer que si cal anar a Madrid ho penso fer en tren i que els Iberia i companyia ja m’han vist prou el pel. Però no us penseu pas que el serial acaba aquí! La història continua: les rodalies al seu ritme (ara que em toca desplaçar-me diàriament a Barcelona torno a comprovar-ho en la meva pròpia pell. Dimecres al vespre, el trajecte BCN plaça Catalunya – Canet de Mar, va durar tant com 2,30 hores. D’acord, el motiu del retard no va ser gens agradable –una persona atropellada entre Cabrera i Mataró-, però és que ahir, el retard va ser superior als 15 minuts). Això si, si anem per aquest camí, incrementaré exponencialment el meu consum de lectura i em retornaran el bitllet cada dos per tres (això de la devolució express cal dir que funciona perfectament).

Anècdotes apart, que de rodalies ja en seguirem parlant, tornem al tema del TAV/AVE/TGV. La primera part del culebrot, malgrat els maldecaps i les emprenyades ha acabat bé. Però, ara bé, la segona part promet ser tant sucosa com la primera. No se si és pels temps que corren (eleccions a la vista!) però, per posar només un exemple, amb el soterrament del TAV/AVE/TGV i el seu pas pel costat de la Sagrada Família (que no per sota com diuen alguns impresentables) n’hi ha per sucar-hi pa. No us perdeu, sobre aquest tema, els vaivens polítics de decisions i contradecisions. Algú dirà que els polítics, com el comú dels mortals, també tenen dret a rectificar si veuen que han errat. Fins aquí tot correcte, però quan el “canvi” es produeix únicament per motius d’oportunitat partidista la qüestió ja fa més fàstic (el PP, amb l’Àlvarez Cascos al davant del ministeri aprova un projecte una vegada tots els implicats l’han subscrit –Generalitat i ajuntaments- i, sorpresa, ara quasi ja no queda ningú que en recordi el contingut (el Rajoy diu que ni parlar-ne i l’Artur Mas que què s’han cregut –lapsus, aquests termes els feia servir en Pujol!). Potser la causa caldria trobar-la en la qualitat tècnica de la contraproposta? En la pesca més o menys submergida de vots?

Per altra banda, tampoc us perdeu l’article de l’Oriol Bohigas. El subscric de pe a pa. Només hi afegiria una qüestió. En tota aquesta història hi ha un col·lectiu que està quedant com el més tonto de la pel·lícula. I aquests no són altres que els enginyers. Em sorprèn que hagin corregut a emetre un comunitat sobre el tema de l’aigua però que hagin callat quan directament o indirecta és posa en qüestió la seva capacitat professional. Com enteneu si no que s’hagi aixecat aquesta “alarma social” que preconitza que la Sagrada família s’ensorrarà? Però que no hi ha mil i una ciutats al món perforades com si fossin formatges de gruyere amb túnels i tunelets per on passen trens, vehicles, aigua i molts altres serveis? Que jo sàpiga ni Londres, París, Moscú o Roma han perdut patrimoni equiparable a la Sagrada Família per causa dels múltiples túnels que hi ha en el seu subsòl. Que no s’ha estat capaç de construir l’eurotunel per sota el mar? Què ja no estem a la prehistòria i la tècnica ho permet fer quasi bé tot!!!! Per això em deixa bocabadat que els enginyers d’aquest país no s’aixequin en peu de guerra i engeguin a pastar fang a uns quants il·luminats que, amb el seu desconeixement i ganes de gresca, els acabaran enfonsant en la misèria.

H2O o tocat i enfonsat. Tu tries.

No se perquè però l’aigua m’inspira. Tan és així que contemplar la pluja (i mullar-me) o perdre’m per la immensitat del mar (o de l’oceà com se sol dir) són dues de les maneres que utilitzo per relaxar-me. Però també per emprenyar-me si penso en com s’ha gestionat la política de l’aigua en aquest país.

Sabeu el conte d’en Pere i el llop? Aquell del noi que dia rera dia anunciava la tant esperada arribada de la maligna bestiola per collonar al mort i a qui el vetlla fins que va arribar el dia que se’l va cruspir sense que ningú li fes cas? Doncs això és el que ens està passant amb la sequera de torn. Ara tothom ha vist les orelles del llop i correm-hi tots.

Si ens ho mirem des d’un punt de vista empíric, des que hi ha registre meteorològic se sap que la situació actual no és única ni imprevisible. Pels que tinguin poca memòria només cal remuntar-se al 2005-2006 quan també és van encendre totes les alarmes o, si voleu, anem als anys 90 i 80 i també trobarem episodis de sequera (ho dic, més que res, perquè ningú m’acusi, quan parli de polítiques d’aigua, de ser partidista).

De fet, si només apliquem el sentit comú i tenim quatre nocions bàsiques de geografia (amb les que t’ensenyen a Primària –EGB pels de la meva quinta- ja vas més que sobrat) podem observar com ens ha tocat viure en un país amb poca aigua. Si analitzeu el territori, el clima i els recursos hídrics arribareu a conclusions òbvies. Repetim-ho per si no ha quedat clar: Tenim poca aigua!!!!

I si en tenim poca, la gestionem correctament? En podem tenir més? Què hem fet o, més ben dit, que no hem fet per arribar fins a la situació d’enguany?

Deixeu-me començar per dir que la macropolítica de gestió d’un bé públic com l’aigua, en aquest país i en les últimes dècades, ha estat de fireta. S’ha actuat més a cop d’efecte que planificant amb rigor què volem ser quan siguem grans.

EL punt de partida és clar. Ningú pot dir allò de “solo se que no se nada”. Tots els qui se n’han responsabilitzat políticament, per no dir irresponsabilitzat, saben perfectament que som deficitaris en aigua i que depenem bàsicament dels cabals que s’extreuen dels rius i dels aqüífers que discorren pel territori (deixem constància que en els últims temps han començat a aparèixer les dessalinitzadores). Per altra banda, també se sap que l’aigua es destina a tres usos clars: l’agricultura, l’ús de boca i l’industrial, decantant-se la balança netament a favor del primer en termes de 80 a 20. Afegim al còctel que tenim la majoria de la població concentrada a l’àrea metropolitana de Barcelona, que planificar inversions en aquest àmbit, com en tants altres, no es fa d’avui per demà i, per últim, que el preu que paguem per recurs en un país que n’és deficitari és dels més baixos de la Unió Europea (1,72 € m3 a Catalunya contra, per exemple, 2,4 € a Alemanya).

Situació de partida gens esperançadora. Però compliquem-ho encara més. Tenim les xarxes interconnectades (tal i com es va fent amb el subministrament elèctric) per garantir que si hi ha cabals excedents en un sector del territori es puguin transvasar a aquells indrets que són clarament deficitaris? D’aquest tema també fa anys i panys que se’n parla i hores d’ara el més calent a l’aigüera. Posaré un exemple que conec prou bé. No fa massa temps, va sortir publicat als mitjans de comunicació que s’estava treballant en un projecte d’interconnexió de la xarxa de l’alt Maresme (depenent dels cabals que s’extreuen de l’aqüífer de la Tordera i de la dessalinitzadora de Blanes) i la del sistema Aigües Ter - Llobregat (ATLL pels del ram, i que alimenta la resta del Maresme). De fet, o els periodistes no van copsar bé l’abast de la tragèdia o qui els hi va explicar els va vendre una moto de les bones. Resulta que inicialment s’havien d’interconnectar ambdues xarxes amb la clara voluntat que una i altre fossin “reversibles” (canonada reversible amb possibilitat de bombar aigua cap a un i altre costat), és a dir, que és retroalimentessin si en un dels dos territoris manques aigua. Quina ha estat la realitat? Que el projecte que s’ha realitzat preveu que el sistema ATLL serà capaç d’alimentar el de l’alt Maresme amb una quantitat ridícula, tant, que si abasta Arenys per una estoneta ja podem donar gràcies tots plegats (i la resta de pobles què?). I, seguint amb el tema, ja no us parlo de la tant anhelada interconnexió amb la xarxa de l’Ebre. Ploraríem massa.

El que si s’ha fet, tot i que això ja no depèn tant de la Generalitat sinó dels municipis, ha estat conscienciejar la població per aplicar sistemes d’estalvi d’aigua (allò tant conegut dels litres d’aigua que un gasta quan es dutxa) i minimitzar l’impacte de les fugues en la distribució d’aigua (actualment és perd a l’entorn del 4% de l’aigua que discorre per les xarxes).

De moment l’aigua encara raja per l'aixeta (hores d’ara els embassaments estan al 22% de la seva capacitat i si d’aquí resteu el percentatge d’aigua que difícilment es pot aprofitar aquest número baixa en picat) i avui plou, però com no caigui el diluvi universal allà on ha de caure (capçaleres dels rius) anem apanyats (bé potser no tant, a més de recuperar el rec comptal i uns quans pous, també ens portaran aigua d'Almeria amb vaixell. Aquesta si que és bona, però si fins fa quatre dies tothom considerava que Almeria era un desert on només s'hi rodaven westerns!)

Però no siguem del tot pessimistes també val la pena, des de la meva més que modesta experiència, aportar alguna solució. De gestió complicada, certament, però potser ho seria menys si tots plegats, defugint partidismes, apliquéssim allò que alguns diuen sentit d’estat:

- Garantir el recurs amb una política clara de gestió integral de l’aigua (la que tenim, la que podem “produir” i la que podem reutilitzar). Em temo que no n’hi haurà prou amb contractar els serveis de tots els bruixots de totes les tribus d’indis americans (si encara en queden) perquè vinguin a practicar la dansa de la pluja. Millor serà que minimitzem el risc de les quantitats de precipitació que tenim amb algun factor més. N’apunto alguns:

1. Desenvolupament d’un pla d’infrastructures que garanteixi la disponibilitat del recurs (alguna cosa ja hi ha feta en algun calaix morint-se de fàstic). I si val contemplar totes les possibilitats (des de les dessalinitzadores fins a transvasaments, siguin del Roine o de l’Ebre, respectant, això si, els cabals ecològics). Ja sé que aquells que es creuen que l’aigua és seva per dret diví (cony, que algú els expliqui que estem davant d’un recurs públic!) i el sector radical dels ecologistes s’emprenyaran, però proveu a deixar-los una temporada sense aigua i veurem que opinen. Ep, i no oblidem col·locar en aquest apartat la interconnexió de totes les xarxes i, sobretot, planificar acuradament.

2. Apostar seriosament per la reutilització de l’aigua. Si comptem les depuradores que existeixen a Catalunya i les que hi ha contemplades en el Pla de Sanejament d’Aigües Residuals Urbanes actualment vigent podem calcular fàcilment els hectòmetres cúbics que es llencen alegrement (retornem al cas del Maresme, només les depuradores de Llavaneres i Teià compten amb un terciari que gestionen uns quants camps de golf i que utilitzen aquesta aigua per regar. La resta d’aigua depurada se’n va alegrement al mar). Ja se que cal millorar la gestió dels terciaris (no hi ha obligatorietat de fer-ne a no ser que uns quants beneficiaris es posin d'acord i l'explotin), que no totes les depuradores compten amb un terciari i que hi ha un cert repelús a l’hora de fer servir aigua regenerada, però si està més que demostrat que aquesta és útil (encara que només sigui per regar), si us plau apostem per ella.

- Racionalitzar el consum: quan es treu el tema de l’estalvi d’aigua (i no parlo només de minimitzar les pèrdues de la xarxa, que poc més es pot fer en aquest sentit) majoritàriament es pensa en que cal tancar l’aixeta o que les fonts públiques han de deixar de rajar (allò de la recirculació de l’aigua ja temps que es va inventar). Parlo més aviat de:

1. Incidir sobre els sectors de la població que més aigua gasten. Abans ho deia, l’agricultura s’endú el tall més gran del pastís en el repartiment de l’aigua. I tot plegat perquè encara es continuen aplicant sistemes obsolets com, posem per cas, el rec per inundació (el 60% de l’aigua que disposa Catalunya es consumeix en un territori on només viu el 8% de la població). És a dir, vinga aigua que es barata quan no és gratis (també convindria que l’administració competent, l’Agència Catalana de l’Aigua, invertís en un bon equip d’inspectors per començar a tancar l’aixeta a tots aquells que, a l’estil pirates del Carib, han obert el pou de torn i extreuen tota l’aigua que volen pel morro). Tots sabem la capacitat de mobilització que tenen els pagesos i la facilitat amb que poden acollonir al polític de torn amb la clàssica tractorada però potser que algú pari els peus a aquells que malbaraten aigua (que tampoc són tots) i els expliqui que hi ha sistemes més moderns (gota a gota o utilització d’aigua regenerada) on l’estalvi és considerable. El missatge pel polític també és clar: la resta no tenim tractors, però també votem.

2. Això no vol dir deixar de seguir aplicant polítiques actives per minimitzar el consum d’aigua de boca i si cal anar més enllà de les típiques campanyes de conscienciació ciutadana (que s’han demostrat prou útils. Com s’entén si no que en pocs anys s’hagi aconseguit reduir el consum d’aigua domèstica en un 10%?). No es podria utilitzar més i millor la fiscalitat o el rebut de l'aigua per premiar/castigar aquells que malbaraten aigua i que usen aigua potable per regar el jardinet de torn per megaasperció o per omplir i reomplir la piscineta? Ah, i que les administracions públiques locals segueixin donant exemple, que moltes ja ho fan utilitzant aigua no apte pel consum humà per regar o netejar.

3. També caldria incidir sobre el negoci privat de l’aigua. És lícit, moralment parlant, que mentre hi ha qui pateix per tenir aigua (de nou en aquest país s’han vist imatges de camions cuba abastint a poblacions) hi hagi qui faci negoci embotellant litres i litres d’aigua que després venen als supers de torn? Tampoc aniria malament regular i controlar molt millor aquesta activitat i d’altres que hores d’ara també han vist en la sequera una possibilitat d’embutxacar-se uns bons calerons, oi comunitat de regants?.

4. Incidir sobre el cost de l’aigua i situar-lo a un preu raonable seria un altre factor clau. Tema complicat certament. En aquest país ens hem acostumat a que l’aigua que consumim sigui més barata que, per exemple i ara que el seu preu està de moda, un simple cafè. O que cada vegada que algú ha “gosat” plantejar un increment de tarifes, el ciutadà de peu posi el crit al cel, però el que és cert és que mentre l’aigua tingui pel consumidor un preu ridícul no ens en sortirem. Ep, i trec aquest tema perquè soc dels que creuen que cal gestionar bé tant l’oferta (la que hi ha i la que hi pot haver) com la demanda (elasticitat baixa que significa que un increment substancial del preu segurament tampoc decrementaria el consum de forma exponencial però si que contribuiria a concienciar millor la població, especialment si la mesura va acompanyada d’altres i disparitat de preus en funció de qui consumeix –població urbana, explotacions agrícoles i empreses-).

Potser amb aquesta sequera obrirem els ulls i, d’una vegada per totes, deixarem de mirar cap un altre costat i ens posarem les piles. Hi ha molta feina a fer, no serà fàcil ni es farà amb quatre dies, però si la propera vegada que els deus de la pluja no ens siguin propicis tornem a tenir els pixats al ventre, potser que prenguem exemple dels nostres veïns francesos quan van treure les guillotines del l’armari (en el nostre cas podrien ser les falç, que així és més nostrat) i van revolucionar el país.

Nota: que em perdonin els experts en la matèria però he preferit utilitzar termes més comuns entre la ciutadania (així ens entenem tots) que eminentment tècnics (que ens entendrem pocs).