L’estructura econòmica de Mataró ha canviat substancialment en un període temps relativament curt. D’una base productiva centrada en el gènere de punt s’ha passat a una dependència cada vegada major del sector serveis i, en època de vaques grasses, de la construcció. Aquesta situació, comparable a tantes altres ciutats catalanes, no deixa de ser fruit de les transformacions que el pas del temps ens va oferint i dels canvis que es produeixen en el teixit econòmic.
Amb aquests ingredients sobre la taula, a finals dels 90, l’ajuntament va liderar un projecte destinat a diversificar l’activitat econòmica aprofitant una certa massa crítica i, com no, una certa moda que s’estenia arreu: allò de la societat del coneixement. D’aquí en va sortir el projecte Tecnocampus. Un projecte que el propi pas del temps també ha anat modulant fins trobar-nos en la situació actual i amb un horitzó, el 2010, que s’acosta ràpidament.
Si bé inicialment el Tecnocampus havia de ser un projecte que, aprofitant l’existència de l’EUPM, lligués universitat de base tecnològica, activitat econòmica, infraestructures i societat, hores d’ara sembla que s’ha reduït (si més no en la part visible) a un complex urbanístic situat a tocar de mar. Deixa de ser (el procés ha estat lent. Normal qual l’únic que estira del carro és l’ajuntament mentre altres s’ho miren en la distància tot xiulant la cançó del dissimulat, que aquesta ciutat mai s’ha caracteritzat per deixar anar amb facilitat els “quartos” que s’acumulen sota la rajola de casa) el què alguns han anomenat com a Tecnofum (l’empresari “modèlic” de noves tecnologies mataronines ha transformat camaleònicament el seu discurs des que el van nomenar cap de llista de CiU) per convertir-se en una realitat (encara que hores d’ara a nivell d’esquelet arquitectònic i grues).
Sempre s’ha venut el projecte Tecnocampus com un element que té com a tret diferencial respecte a parcs tecnològics que poblen el nostre territori pel fet de contenir el “saber” en el seu nucli central i que, gràcies a la fusió de les dues universitats presents a Mataró, a aquest component se l’hi afegeix el del management (gestió per entendre’ns millor). És dir, si a la capacitat tècnica i afegim la d’empresa podem trobar-nos que a Mataró es generen empreses de base tecnològica o que utilitzen millor aquesta per tirar endavant esquemes més tradicionals.
Ara bé, sempre he defensat dues coses, que hores d’ara crec continuen plenament vigents: cal fer alguna cosa més que un simple sumatori d’empreses i projectes ja existents a la ciutat i, per tant, situar al capdavant de l’agenda la recerca exhaustiva d’iniciatives econòmiques d’aquí i d’allà, existents o no, que s’instal·lin al Tecnocampus. Dit d’altra manera, no s’hi val omplir-lo amb el que ja hi ha (pocs nous llocs de treball s’aportarien). I, l’altra, cal fer tot el necessari per trobar partners (paganos que diem aquí) que injectin capital al projecte (si ens omplim la boca explicant que aquest és un projecte de centralitat territorial, on són els altres agents comarcals que sempre tenen bones paraules però, ep, quan es tracta de posar ma a la butxaca miren cap altres indrets; per no parlar d’institucions nostrades i no tant que també resen a la Verge del puny). Em consta que aquest camí ja s’ha iniciat, però falta concretar-ne els resultats i que aquests no siguin només engrunes.
Dels espais adjacents al Tecnocampus, aquells que s’han d’omplir de grues privades (i públiques) em temo que fins que passi la crisi en que ens trobem instal·lats trigarem encara a veure-les aparèixer.
I si algú interpreta que aquest post és un atac contra no se qui, que es relaxi disfrutant dels partits de futbol de la seva selecció (que no la meva), altrament dita “la roja” (si volen to eufòric poden connectar-se a la COPE o a la SER, que es més prosoe, ai perdó, progre). Jo, per la meva part, continuaré posant-li banyes: Força Puuuurtugal!!!!
Amb aquests ingredients sobre la taula, a finals dels 90, l’ajuntament va liderar un projecte destinat a diversificar l’activitat econòmica aprofitant una certa massa crítica i, com no, una certa moda que s’estenia arreu: allò de la societat del coneixement. D’aquí en va sortir el projecte Tecnocampus. Un projecte que el propi pas del temps també ha anat modulant fins trobar-nos en la situació actual i amb un horitzó, el 2010, que s’acosta ràpidament.
Si bé inicialment el Tecnocampus havia de ser un projecte que, aprofitant l’existència de l’EUPM, lligués universitat de base tecnològica, activitat econòmica, infraestructures i societat, hores d’ara sembla que s’ha reduït (si més no en la part visible) a un complex urbanístic situat a tocar de mar. Deixa de ser (el procés ha estat lent. Normal qual l’únic que estira del carro és l’ajuntament mentre altres s’ho miren en la distància tot xiulant la cançó del dissimulat, que aquesta ciutat mai s’ha caracteritzat per deixar anar amb facilitat els “quartos” que s’acumulen sota la rajola de casa) el què alguns han anomenat com a Tecnofum (l’empresari “modèlic” de noves tecnologies mataronines ha transformat camaleònicament el seu discurs des que el van nomenar cap de llista de CiU) per convertir-se en una realitat (encara que hores d’ara a nivell d’esquelet arquitectònic i grues).
Sempre s’ha venut el projecte Tecnocampus com un element que té com a tret diferencial respecte a parcs tecnològics que poblen el nostre territori pel fet de contenir el “saber” en el seu nucli central i que, gràcies a la fusió de les dues universitats presents a Mataró, a aquest component se l’hi afegeix el del management (gestió per entendre’ns millor). És dir, si a la capacitat tècnica i afegim la d’empresa podem trobar-nos que a Mataró es generen empreses de base tecnològica o que utilitzen millor aquesta per tirar endavant esquemes més tradicionals.
Ara bé, sempre he defensat dues coses, que hores d’ara crec continuen plenament vigents: cal fer alguna cosa més que un simple sumatori d’empreses i projectes ja existents a la ciutat i, per tant, situar al capdavant de l’agenda la recerca exhaustiva d’iniciatives econòmiques d’aquí i d’allà, existents o no, que s’instal·lin al Tecnocampus. Dit d’altra manera, no s’hi val omplir-lo amb el que ja hi ha (pocs nous llocs de treball s’aportarien). I, l’altra, cal fer tot el necessari per trobar partners (paganos que diem aquí) que injectin capital al projecte (si ens omplim la boca explicant que aquest és un projecte de centralitat territorial, on són els altres agents comarcals que sempre tenen bones paraules però, ep, quan es tracta de posar ma a la butxaca miren cap altres indrets; per no parlar d’institucions nostrades i no tant que també resen a la Verge del puny). Em consta que aquest camí ja s’ha iniciat, però falta concretar-ne els resultats i que aquests no siguin només engrunes.
Dels espais adjacents al Tecnocampus, aquells que s’han d’omplir de grues privades (i públiques) em temo que fins que passi la crisi en que ens trobem instal·lats trigarem encara a veure-les aparèixer.
I si algú interpreta que aquest post és un atac contra no se qui, que es relaxi disfrutant dels partits de futbol de la seva selecció (que no la meva), altrament dita “la roja” (si volen to eufòric poden connectar-se a la COPE o a la SER, que es més prosoe, ai perdó, progre). Jo, per la meva part, continuaré posant-li banyes: Força Puuuurtugal!!!!
1 comentari:
Benvolgut/da,
Avui s’ha aprovat la “Directiva del retorno, també coneguda com Directiva de la Vergonya. Entre altres coses, amb aquesta directiva es pot retenir a una persona durant 3 anys per haver creuat una frontera. La gran majoria de parlamentaris socialistes europeus hi ha votat en contra. En canvi, tots els diputats del PSOE menys dos hi ha votat a favor. Com a votant socialista m’agradaria saber la seva posició al respecte i, en cas que hi estigui en contra, quines han estat les seves actuacions per fer sentir i defensar la seva posició dins del partit socialista.
Cordialment,
Jordi Martinez
Publica un comentari a l'entrada