dijous, 14 de desembre del 2006

News of the world


Fa dies que no trobo el moment d’escriure. Primer el megapont, dedicat íntegrament a esbargir la boira, amb escapada inclosa a Sant Pere Pescador i curta extensió a Perpinyà. Després la feina, l’obligada i l’extra. Poca estona lliure? Potser si o no! Però vet aquí que ja tornem a ser-hi. No serà que en aquest espai de temps hagin passat poques coses que valguin la pena comentar!

La més sonada. Un dictador menys dels que encara campen per aquest planeta. I no seré jo qui digui allò que cal lamentar tota pèrdua humana. Parlant en plata, i una merda. N’hi ha alguns que ni tant sols, pel bé de tots, haurien d’haver nascut. Me n’alegro i molt que l’Augusto Pinochet hagi desaparegut del mapa. El responsable de tantes morts i tant sofriment a Xile (ben recolzat pels governs nordamericans de l’època) no es mereix cap respecte. Aquell que, per la força de les armes, va acabar amb la democràcia al seu país ha entrat, amb tots els honors, a formar part del museu dels horrors de la història. Qui no recorda les imatges del palau de la Moneda bombardejat, del president Allende en els seus últims moments de vida o dels testimonis de familiars d’assassinats o desapareguts? No m’estranya gens que majoritàriament, al saber-se la notícia, la gent sortís al carrer a celebrar-ho Només em sap greu una cosa: igual que en Franco, aquest també ha mort al llit. I el que més em fot, després de burlar una i altra vegada la justícia. Siguis on siguis, podreix-te eternament!

La més divertida. Poc han trigat, després de la formació del nou govern català, a filtrar-se notícies d’un relleu de l’altre Mas (l’Artur, com diria en
Manuel). Ara resulta que als convergents (no sé si a tots o a algun) els aniria bé substituir el dofí d’en Pujol per un dels de la nissaga de l’ex-president. Us sóna l’Oriol Pujol i Ferrussola? Algú ha deixat anar que aquest amic de l’anima de l’Arturito serà el proper candidat de CiU. Com a divertimento no està gens malament.

La més tonta. A alguns els ha interessat fer més remor amb la conya de la bandera espanyola que es posa i es treu a l’edifici de la Conselleria de Governació (comentaris escoltats/llegits al respecte: els d’Esquerra ja comencen, en Montilla mana...) que no pas a les primeres mesures que ha pres el govern de la “Xene”. Per alguna cosa deu ser. Prefereixo un bon govern, com el que tenim, que tingui clares les polítiques socials que cal aplicar, que no pas tornar a caure en el parany de discutir sobre essències pàtries que no porten enlloc i que, de retruc, alimenten la Brunete mediàtica i els peperos d’aquí i d’allà. Ni cas i seguiu anant per feina!

dimarts, 5 de desembre del 2006

Habitatge digne?


A vegades determinats estudis (o les seves conclusions) no deixen de ser una obvietat que, a través de tècniques més o menys científiques, conclouen el què el comú dels mortals intueix. Exemple: segons d’Idescat, l’habitatge s’ha convertit en el principal problema de Catalunya. Normal, només cal fullejar qualsevol mitjà imprès gratuït, contemplar les mil i una ofertes de pisos, casetes, lofts i altres contenidors humans, aturar-se un segon en el preu (quan el posen) i, automàticament, a molts ens entra mal de panxa i més si, a continuació, mires el full de la nòmina (quan se’n té) i fas quatre números. Això no quadra. Per cert, tampoc quadra quan mires els preus del lloguers que també s’ofereixen!!!

Houston, com deia aquell, tenim un problema! Partim d’un
dret constitucional (la vivenda digna) que dia si i dia també es vulnera sistemàticament. Això no és com la sanitat i l’educació on tothom hi té cabuda. Aquí la lògica del mercat, la llei de l’oferta i la demanda, els tipus d’interès i la capacitat d’endeutament de les famílies (o dels individus) acaben marcant la pauta de si pots o no accedir-hi. I, com sempre, les classes desafavorides i els joves són els que ho tenen més fotut. Uns per manca de recursos i els altres per, tal i com funciona avui dia el sistema educatiu i la societat de consum, no poden accedir, ni que sigui a ser mileuristes, a partir d’una edat on la joventut ja va quasi de retirada (vint i tants per aquells que arriben a fer la carrera de torn i segueixen amb màsters i postgraus). Davant d’aquesta situació, m’atreviria a dir que perversa, els que tenen responsabilitats polítiques han de posicionar-se (alguns ho tenen clar –viva la vida i la construcció a sac- i si no aneu per València o Múrcia i d’altres s’espavilen començant a posar solucions –llei de l’habitatge a Catalunya, per cert, feta en època del tripartit). En habitatge, qui més qui menys té competències (sol, planificació, plans d’ordenació urbana...) i, per tant, cal una bona coordinació entre Estat, Comunitats Autònomes i Ajuntaments per “influir” positivament en el mercat (dieu-li intervencionisme “light” si voleu, però deixar aquest tema fonamentalment en mans del mercat –especula que fa fort- ens porta a un cul de sac i al recurs fàcil de la frase feta: “això és una bombolla que ja esclatarà”. Potser si, però de moment res de res). Per embolicar més la troca afegim-hi aspectes colaterals: quan es resoldrà l’etern problema del finançament dels ajuntaments? S’avançarà decididament en la construcció d’habitatge protegit, a preu taxat o dieu-li com vulgueu? (curiosa la paraula fàcil d’aquells –llegiu CiU i associats- que durant 23 anys apenes si van fer habitatge d’aquestes característiques i ara sembla que vulguin donar lliçons). Són les administracions qui els han de fer? (per si soles en tinc els meus dubtes!) Es podria regular, en base a diferents paràmetres, el preu del sòl de forma suficientment eficient? (hores d’ara amb aquest tema crec que no ens en hem sortit. Encara s’escolta allò de “el sòl és l’element determinant que fixa el preu d’un habitatge”) És bo pel país que el sector de la construcció sigui dels capdavanters? I que passarà quan s’hagi esgotat el sòl, ja no sigui rendible comprar immobles o tenir-los tancats per especular? Deixarem el problema al tinter a veure si es resol tot solet?

Tinc massa interrogants i poques respostes (no en soc expert ni pretenc passar per ser-ho). De moment hi ha qui busca vies alternatives: els ocupes (progres, hippies, antisistemes, nens de papà o les multiples combinacions que resulten del mestissatge d’aquests termes) s’han posat de moda i encara hi ha qui els hi amplifica els fets i els riu les gràcies (a veure com s’ho farà en Saura al capdavant de la Conselleria d’Interior. Suposo que algú ja l’hi ha explicat que és prou difícil repicar i anar missa a l’hora! Jo per la meva part m’alegro que els d’esquerres i ecologistes –així s’autoanomenen- hagin assumit responsabilitats de veritat, d’aquelles que van una mica més enllà de la visió “farigola” de la vida). Poca broma amb la transgressió de la propietat privada i, per tant, de la llei (l’ocupació està tipificada com a delicte al codi penal). La democràcia es basa en un conjunt de regles, de les que ens hem dotat nosaltres mateixos, per les que ens movem tots per igual. Si hi ha alguns que volen espais públics per desenvolupar activitats culturals que prenguin exemple dels milers d’entitats i associacions que han concertat amb l’administració o que s’han espavilat sense colar-se a casa dels altres (per cert, la justícia també podria fer-hi alguna coseta) i si n'hi ha d'altres que volen viure sota un sostre doncs millor que aquest sigui llogat, deixat o de propietat que no pas aplicar la llei de la jungla.

I la preocupació també em ve al veure la imatge que alguns “polítics” ens han donat a la ciutadania amb la misteriosa desaparició de la
“cimera de l’habitatge”. Collons, si els ministres són els primers que s’escaquegen de posar en comú un problema que ens afecta a tots i de plantejar les solucions més addients, ja m’explicareu si anem pel bon camí!!!!

divendres, 1 de desembre del 2006

Ja tenim govern!


Ja el tenim aquí! Un nou president i un nou govern (amb cares noves i altres ja conegudes de l’època Maragall). Un pilot i una tripulació que hauran d’emproar aquest país cap al futur, amb noves regles de joc (estatut), amb una clara voluntat d’emfortir la Catalunya de les persones (social que en diuen ara) i, espero, havent après dels errors del passat. Els símptomes són bons. Caldrà seguir-ne l’evolució de prop. Només una pega: no he cregut mai amb la imposició de la paritat en política (i que no se m’ofengui cap feminista de pro. Defensaré sempre la igualtat de les persones, d’oportunitats per a tothom, de sou... però d’aquí a convertir en dogma determinades coses hi va un pas per mi massa important). A la mili dèiem allò de, “el que vale vale i el que no pa cabo”, independentment de sexe, condició social, raça, religió o el que sigui. Ara bé, també tinc clar que si tothom s’omple la boca amb la paritat, senyors i senyores, cal complir el que s’ha dit. I en aquest sentit, els únics que hem tornat a portar a terme, més o menys, allò de fets i no paraules hem estat els socialistes. Els d’CV (el summum de la progressia del món mundial) s’han quedat en paraules i els d’ERC tres quarts del mateix. Després alguns es queixaran que hi ha dones que s’emprenyen ... i amb raó!!!!

dijous, 30 de novembre del 2006

Videomania


Diuen que una imatge val més que mil paraules. Aquesta frase, que ha fet fortuna, té ara més vigència que mai. L’ample espectre de mitjans de comunicació, les seves immenses possibilitats de difusió gràcies a la revolució tecnològica i la globalització fan possible que els continguts arribin arreu i, pràcticament, a temps real.

La comunicació, entesa com una ciència que forma part de les quatre “P” del marketing modern (product, price, placement, publicity) s’ha integrat perfectament en la política. No voldria, dit això, que se’m malinterpretés. No soc dels que pensen que, per fer-ne caricatura, la política no és res més que una operació de marketing que pretén oferir a la ciutadania allò que les enquestes diuen que reclama. Res més lluny del meu pensament. Dieu-me romàntic, crèdul, idiota o el que vulgueu però vull seguir pensant que la política és basa en un model ideològic que pretén servir a la societat per ajustar-la als patrons determinats en el model (una ideologia progressista vol, com no, aconseguir els propòsits signats per la revolució francesa de llibertat, igualtat i fraternitat). Des d’aquest punt de vista, l’accés al poder, al govern, ha de permetre fer realitat, a través de desplegar micro o macropolítiques (socials, econòmiques...) el què el món de les idees ha determinat com a model social. Si, però, que tinc molt clar que en política, més que en cap altre àmbit, cal comunicar-se amb la ciutadania, cal explicar el què es proposa, el que es fa i el per què i, per tant, des d’aquest punt de vista, es beneficiós aprofitar-se de les estratègies i dels instruments que aporta el marketing.

De fet, la paragrafada anterior (potser se me n’ha anat una mica l’olla filosòfica) vol posar de manifest que, darrera d’una acció comunicativa, en política sempre hi hauria d’haver una raó i un objectiu clars. Posem per exemple la “moda” dels darrers temps: la producció de vídeos i la seva posterior difusió massiva no ja només a través dels canals tradicionals (encartats en una publicació de més o menys tirada i distribució, mitjançant bustiada...) sinó també aprofitant les modernes (o ja no tant!) tecnologies de la comunicació (si hom penja el vídeo d’internet té possibilitats més que reals que aquest arribi, a un cost ínfim, a multitud de persones que prèviament pots, o no, haver segmentat).

Diguéssim, al marge dels espots convencionals que produeixen totes les forces polítiques (més ben dit, totes les que se’ls poden pagar i tenen accés als "mass media") en època electoral o en el marc de les “misses” internes, que CiU ha trencat esquemes amb el vídeo antitripartit del que tant se n’ha sentit a parlar. Han aconseguit, val la pena dir-ho, un objectiu clar (que se’n parli) però no el principal (conscienciar a la població que el tripartit ha estat una opció nefasta pel país com a pas previ per decantar el vot cap a la seva formació i aconseguir formar govern). Però és que, com a continuació de la “moda”, s’hi han afegit els del PP amb el seu producte estrella per recordar-nos lo malament que ho han fet els sociates amb el tema de la seguretat (per cert, un dels temes que sempre surt a les enquestes). En aquest cas, també han assolit l’objectiu de fer “remor” mediàtic (opció amb la qual han aconseguit força èxits electorals) però oblidant-se que les imatges, especialment s’hi tires de videoteca, poden ser traïdores i contraproduents (podríem fer repàs a les “cagades” del vídeo que demostren, no només manca de professionalitat, sinó també que el recurs a l’engany i a la demagògia també passa factura). Per últim, queda el vídeo del PSOE sobre la treva d’ETA. No estic massa convençut que sigui el moment oportú per fer una acció d’aquestes característiques (en el marc de les negociacions/converses/com li vulgueu dir penso que cal poca remor, molta feina, grans dosis de paciència i un objectiu molt clar, però no a qualsevol preu: la pau) però també entenc que cal contrarrestar i posar en evidència a aquells que han fet del terrorisme una arma electoral (els dos extrems, la dreta espanyola, i l’entorn batasunero es toquen).

Un dels “profes” de markenting que he tingut em va inculcar tres idees bàsiques que sempre he procurat aplicar i que els senyors de CiU i el PP semblen no saber (potser perquè no vam tenir el mateix “profe”): si t’hi dediques professionalment et paguen per la teva creativitat, sempre has de tenir la teva carta de dimissió al calaix de l’escriptori perquè arribarà el dia que se t’esgotaran les idees i, sobretot, el producte/servei ha de ser bo ja qui si enganyes una vegada al consumidor ja et pots anar acomiadant que te’l torni a comprar i, per tant, fracassaràs.

dimarts, 28 de novembre del 2006

Montilla president


Com deia en Serrat amb una de les seves cançons que durant força temps vaig fer servir per despertar-me, “hoy puede ser un gran dia”. Avui tindrem la investidura del 128è president de la Generalitat de Catalunya. I estic content. I no només per la meva filiació política que coincideix amb l’investit i el seu programa sinó també perquè ja era hora que es produís la ruptura d’un suposat tabú. I potser de més d’un!

Des de la recuperació de la Generalitat contemporània i després d’anys i panys, per voluntat parlamentària (utilitzo aquest terme i no el més recurrent de “popular” per deixar ben clar que qui escull el president de la Generalitat, d’acord amb la vigent llei electoral, són els diputats del
Parlament de Catalunya) de govern encapçalat per Jordi Pujol, semblava que s’hagués instal·lat al país una lògica immutable inherent al “nacionalistament” correcte: president de la Generalitat de Catalunya només ho pot ser qui reuneix un seguit de característiques que s’associen amb l’anomenat català de pro. És a dir, procedència de la burgesia il·lustrada, arbre geneològic impecable amb cognoms a banda i banda de provada arrel catalana, soci/simpatitzant del Barça, cosmopolitisme centrat en lo local (si s’apunten estades d’estudis o altres afers a l’estranger se sumen punts extra)... Afortunadament, algú va deixar d’incloure a la llista la formalitat en el vestir (barretina, faixa i espardenyes), la necessitat d’àpats amb denominació d’origen, una butxaca ben tancada i tants altres llufes que ens han penjat als catalans.

Doncs bé,
Montilla trenca el tòpic per esdevenir símbol de la normalitat d’un país que conformen els que sempre han estat aquí, els que han vingut d’allà i els que continuen venint i vindran de ves a saber on. La barreja d’uns i altres, la voluntat de ser i de pertànyer al poble d’origen o d’acollida constitueix, com sempre ha estat en aquesta terra de pas, la riquesa d’aquest país. Em n’alegro i molt que algú que ha deixat la seva Andalusia natal per venir a Catalunya a buscar-se la vida, que ha estat capaç de fer seu aquest tros de terra meditarrani, que no només s’ho ha cregut de paraula sinó que des de diferents responsabilitats polítiques ha treballat per millorar la qualitat de vida dels ciutadans, sigui avui investit el meu president, el president de tots.

Aquests darrers dies he hagut d’escoltar, amb conya o amb més o menys mala llet, allò de, “com pot ser algú que ni tant sol parla bé el Català el nostre President?” Doncs molt simple. Primer perquè el resultat electoral ha fet possible la reedició d’un acord de govern (PSC-ERC-IC, l’Entesa pels amics). Segon perquè la suma dels parlamentaris de les tres forces polítiques obté la majoria absoluta. Tercer i com a conclusió: la suma dels dos factors, vots emesos per la ciutadania i pels parlamentaris, dóna com a resultat Montilla president.

És veritat que el seu Català no es perfecte si seguim els cànons marcats per la Renaixença i Pompeu Fabra, de la mateixa manera que no ho és el que parla la immensa majoria de gent d’aquest país (no perdem de vista que les llengües són vives i, per tant, evolucionen i s’adapten als temps). Que estaria bé que el millorés també és una certesa que no dubto esdevindrà realitat (ell mateix, amb declaracions a Catalunya Radio, ja ho ha apuntat) però per mi és molt més important valorar que Montilla, com tants altres nouvinguts, ha après per voluntat pròpia la nostra, la seva, llengua (recordem que no fa tant de temps que el Català és la llengua vehicular a les escoles i que molts, en temps molt més difícils que els d’ara, van haver d’espavilar-se de valent per fer-se entendre).

També és veritat que la seva imatge no és la del líder carismàtic a que ens han tingut acostumats Jordi Pujol i Pasqual Maragall, per no anar massa lluny en el temps. Però algú que ha estat capaç de “cuinar” dos projectes polítics complexes (el tripartit i l’entesa), que ha estat alcalde amb majories absolutes, President de la Diputació de Barcelona, que ha ostentat la titularitat d’un ministeri, que sense fer soroll ha esdevingut primer secretari del PSC alguna cosa bona deu tenir. I no només la seva capacitat de gestionar (sembla que per alguns sigui la única cosa que sap fer) sinó també quelcom més. Tanmateix cal deixar temps per veure una acció d’un govern, encapçalat per Montilla, que encara no s’ha constituït i que alguns ja voldrien enfonsat en la misèria.

dilluns, 27 de novembre del 2006

El retorn del jedi

Malgrat he tingut el meu antic bloc inactiu durant força temps (més del que desitjaria tot i que l’únic responsable d’aquesta deixadesa soc jo mateix i la poca voluntat que he tingut de posar-me davant un full en blanc i deixar que les idees fluïssin lliurement) no per això han deixat de passar coses en el món que m'envolta. Faltaria més! Un no és res més que un petit gra de sorra minúscul que no té més importància que aquella que li vulguin donar.

Aquest breu lapsus en la història més recent m'ha comportat, a nivell personal, sumar un any més als 40 que ja tenia, més pèl blanc i menys en quantitat, alguna que altre expectativa gustativa complerta (gràcies "carinyu" pel sopar a Can Faves!!!!!!!!), la creació d'aquest bloc continuació d'aquell altre que tothom em deia que ja seria hora de canviar-lo (ja està fet tot i que podríem dir allò més exacte de "en construcció". Agrairé no m'emprenyeu més amb el tema), uns quants llibres més al sac (recomanable, per tots els que no vulguin literatura reflexiva, l'últim de la Matilde Asensi, "El origen perdido". Ideal pel tren tot i ser massa gruixut),una falta imperdonable (després d'anys i panys de fidelitat absoluta em vaig quedar amb les ganes d'anar al darrer concert del Boss a BCN), passejades i més passejades per la muntanya amb els meus dos setter irlandesos, algun que altre viatge (uf, que lluny queda Sicília en el temps), un cop molt fort a nivell emocional (la pèrdua d'una companya castellera)...

Ocupat? no em puc queixar. Dec haver fet de tot menys complir amb les obligacions autoimposades d'escriure de forma regular al bloc. Intentaré esmenar-ho i prometo, en properes entrades, fer us dels vincles, posar enllaços i altres històries estètiques. A, i com no, parlar també de política (avui no toca). See you later!!!