En defensa de la professionalitat

Desconec quins són els motius que han portat a l’Alícia Romero a acceptar la gerència de l’Ajuntament de Premià de Mar. No sé si, com s’ha dit, forma part d’un acord polític, de la seva amistat amb l’actual alcalde o de la voluntat que pugui tenir de tornar al Maresme (a treballar o a fer carrera política). El que si que sé és que aquesta decisió farà córrer mars de tinta per una suposada “anormalitat” del fet.

Considerem “normal” i criticable que els diferents governs nomenin càrrecs eventuals (altrament dits de confiança) per ocupar, tot i que no sempre, responsabilitats directives. La llei ho permet i si no hi estem d’acord però volem seguir les regles del joc democràtic, només ens cal tenir una majoria suficient per canviar-la. El sistema tradicional, però, ens diu que quan hi ha nomenaments d’aquest tipus, sempre responen a la lògica de confiar en els que són de la corda política del governant de torn. És a dir, els convergents nomenen convergents, els sociates sociates, els del PP peperus, els d’esquerra independentistes, els d’iniciativa els seus...

Doncs bé, potser ja va sent hora de trencar el tòpic d’una vegada per totes. Vull creure (tot i que no soc tant ingenu per generalitzar) que aquests nomenaments no responen únicament a la militància o simpatia per un partit polític sinó que, en primer lloc, es valora la professionalitat del nomenat (de fet, això és el que diu el sentit comú i l’ètica!). És a dir, si està capacitat per desenvolupar la tasca que se li encomana. I aquest, per mi, és el quid de la qüestió. L’Alícia té el perfil professional per desenvolupar amb èxit la gerència de l’Ajuntament de Premià de Mar? Torno a no ser qui, per simple desconeixement de la tasca que li tocarà assumir, per contestar. Segurament l’Alcalde de Premià de Mar ho podria fer amb arguments i, en tot cas, temps hi haurà per valorar la seva tasca. Quin és, doncs, el problema? Molt senzill. Com que l’Alícia és militant del PSC alguns voldran veure fantasmes on no n’hi haurien d’haver. Doncs bé, soc dels que m’alegro que l’anormalitat és torni normalitat. Que el criteri fonamental per nomenar una persona (a l’administració pública o a l’empresa privada) ha de ser la professionalitat i la capacitat d’exercir una tasca per sobre de colors polítics coneguts o suposats (estem parlant d’un càrrec de gestió i per tant eminentment tècnic!).

I ara deixeu-me posar-hi una cullerada personal: Ja va sent hora que es trenqui d’una vegada per totes una lògica que ha perjudicat a tants i tants ex càrrecs electes. I no parlo ni per aquells que s’han incorporat a la política amb nul·la experiència professional o per aquells que provenen de l’administració pública. Els primers perquè no tenen on tornar i els segons perquè la seva excedència forçosa els permet tornar al seu ofici. Parlo de tots aquells que, pretenent tornar a l’empresa privada on havien desenvolupat la seva carrera professional abans d’incorporar-se a la política es troben amb la notificació d’acomiadament esperant-los. Toca buscar-se la vida, però amb una llosa per companyia: el pas per la política no sol ser un actiu en el currículum, més aviat tot el contrari. I és normal quan hauria de ser “anormal” ja que entre tots sembla que ens hem proposat deslegitimar la figura del polític (ep, també és cert que alguns es deslegitimen per si mateixos, com passa a les millors famílies), això si, amb molts tòpics i, en molts casos, amb un punt de mala llet que a vegades fa sospitar que al darrera de certes manifestacions públiques i privades hi ha la voluntat de dinamitar no només la persona sinó també el què representa (una ideologia) i fa (treballar pels seus iguals).

Encara recordo, amb nostàlgia, el comentari que em van dedicar quan optava a la gerència d’una institució professional d’aquest país: “el teu perfil professional encaixa perfectament amb el què busquem, però (quan ja m’havien donat el si) el teu pas per la política ens fa desestimar la teva candidatura per allò de l’objectivitat de la professió i pel què diran”. Resposta: “així doncs, valorem professionalitat i o la qüestionem en funció del que un pensa i ha estat?”. Quins collons! Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Gat per llebre

Després d’haver fullejat el “Viure a Canet” corresponent al mes de març continuo pensant que els butlletins municipals no són més que una despesa innecessària per aquest i qualsevol altre municipi. Una publicació on el govern de torn aplica criteris partidistes i no periodístics (allò de l’objectivitat) no deixa de ser un pamflet destinat a glorificar l’acció dels que manen i a menystenir la intel·ligència col·lectiva. Podria entendre aquest mitjà (òbviament amb altres criteris) en un poble on no existissin altres canals de comunicació escrits, audiovisuals o telemàtics, però a Canet no és el cas. Sortosament comptem amb l’Àmbit, la Radio Municipal i cada dia més planes a les xarxes socials!

Tanmateix, l’objecte d’aquest escrit no és parlar de mitjans de comunicació (ho deixarem per un altre dia) sinó fer esment a una de les “notícies” que apareixen al “Viure”. Concretament la que fa referència a suposat “Pla Estratègic de Canet”. Confiava, ingenu de mi, trobar-hi més concrecions que les que vaig poder veure a la notícia fa dies apareguda al web municipal. Però res de res. Continuem, de moment, amb una visió de vol gallinaci del què ha de ser un instrument d’aquestes característiques i dels objectius a assolir-hi. De fet, del publicat pel govern, es dedueix que únicament volen centrar-lo en la dinamització comercial, en la fusió de les diferents associacions de comerciants que existeixen al poble (aquest punt és de sentit comú per allò que la unió fa la força!) i en renovar la plaça mercat. Tres propostes d’UMdC que semblen compartides (quin remei!) pel govern. I no és d’estranyar, els petits botiguers han estat, tradicionalment i amb totes les excepcions que vulgueu, en l’òrbita política dels qui ara ens governen i especialment d’Unió (tant els que es presenten col·ligats amb CDC com la marca blanca que utilitzen quan se’n separen). Qui no recorda les aferrissades lluites que mantenien des de la Generalitat per aturar qualsevol gran superfície que es volia instal·lar en el territori mentre des dels ajuntaments (governats pels mateixos) maldaven per esquivar les directrius que els arribaven des de la instància autonòmica!

Però bé, no ens desviem del tema. Un Pla Estratègic no és res més que un instrument de planificació que, a partir de l’anàlisi de la realitat del poble des de diferents punts de vista (territori, economia i societat solen ser els més usats) permet definir el model de municipi que es vol a llarg termini. És a dir, un diagnòstic i propostes concretes. Ni més ni menys. Per fer-lo es solen utilitzar diferents metodologies tot i que les més sovintejades són les que donen protagonisme a la participació ciutadana a partir d’un esquema bàsic dibuixat per experts en la matèria (siguin empreses especialitzades, siguin tècnics municipals) i liderat per algun polític municipal o per un comissionat consensuat per totes les forces polítiques amb representació municipal.

Doncs bé, és veu que a Canet volem “innovar” i convertir el que tots els partits polítics incloïen en els seus respectius programes electorals en una altra figura de planificació estratègica com és un pla de dinamització comercial impulsat pel regidor de torn. Potser és que des del govern ens volen donar gat per llebre o, encara pitjor, posar tots els ous de l’economia canetenca a la mateixa cistella (la del comerç). Clar que també hi ha l'opció que potser no s’han adonat que en aquest poble existeixen altres activitats econòmiques consolidades, d’altres emergents i, fins i tot, alguna més que es pot anar a buscar per convidar-los a instal·lar-se al nostre terme municipal.

Bé, el proper post el dedicaré a promoció econòmica i deixaré per més endavant allò que fa referència a territori i societat.

La crisi no ho justifica tot!

Tots els governs tenen llums i ombres en la seva gestió (ningú és perfecte encara que n’hi ha massa que s’ho creuen!). Ho dic com a prèvia, perquè no soc dels que es limiten a aplaudir quan governen uns i a criticar quan ho fan els altres, sinó que m’agrada destacar allò que es fa bé i criticar en positiu, és a dir aportant idees o contraposant-les, mani qui mani.

Des d’aquest punt de vista, si d'una cosa estic satisfet amb els governs d'en Pasqual Maragall i en José Montilla és d'haver impulsat i aprovat la Llei d'Educació de Catalunya i d'haver apostat decididament per l'ensenyament infantil de primer cicle (les anomenades escoles bressol o llars d'infants), acabant d'aquesta manera amb les polítiques del govern Pujol que menystenien aquesta etapa educativa (o millor dit, socioeducativa). Durant els seus més de 20 anys de govern foren els ajuntaments (independentment del seu color polític) qui, atenent una demanda social, portaren el pes de la planificació, construcció i manteniment d'escoles bressol (amb quatre duros que aportava la Generalitat i amb la quota que pagaven els pares i mares).

Afortunadament, amb els governs de progrés es va acabar aquesta etapa, ja que per fi algú es van creure i aplicar allò de la política dels tres terços (un terç finançat per la Generalitat, un altre per l'ajuntament i el darrer per les famílies). S’entenia, doncs, que una etapa d’educació no obligatòria com és el 0-3 s’havia d’aixoplugar sota un sistema de finançament en bona part públic i més just.

Amb l’arribada de la crisis aquest model es va mantenir (és allò de les prioritats polítiques que, per suposat, no són iguals per tothom), però amb el nou govern de la Generalitat i seguint en època de crisis, ja hem vist com se’l comença a torpedinar. No hi ha suficients recursos per destinar-hi (tornem a allò de les prioritats, ara ha deixat de ser-ho), es baixen les aportacions destinades als ajuntaments i s’endarrereixen els pagaments a aquests ens (un nou bon exemple de la bona planificació de la tresoreria amb que la Generalitat ens té ben acostumats!). L’excusa de la crisi ho aguanta tot! I si no ho aguanta apel·len a l’estomac dels ciutadans per esmorteir-lis el cervell (la raó): allò del pacte fiscal i que Madrid no paga (clar que es deixen d’explicar que la Generalitat tampoc!).

Em temo que, reprenent l’argument, la crisi no deixa de ser, en molts casos, l’excusa perfecte per justificar un canvi de rumb, un nou model de societat que ens volen imposar les dretes d’aquest país (que en aquestes coses tant bé s’entenen independentment que uns mengin pa amb tomàquet i els altres “rabo de toro”). I el model, si més no en matèria d’educació infantil de primer cicle, passa per aprimar-ne les escoles públiques i engruixir les privades (qui pugui que s’ho pagui i que deixi les públiques pels pobres –més o menys, aquest és el raonament que va fer servir l’alcalde de Canet en la reunió que va mantenir amb els pares i mares de l’escola bressol pública del municipi-). Per fer-ho s’aplica la següent estratègia: s’elimina bona part del finançament que aporta la Generalitat i es fa recaure aquest sobre les arques municipals o sobre les butxaques de les famílies. Hi ha molts ajuntaments que, amb bon criteri, han assumit la despesa i d’altres (com el de Canet) que passa la pilota a les famílies i ni tant sols es queixa davant del departament d’ensenyament (un no bon creure que és per allò del partidisme, és a dir, que tant l’alcalde com la consellera d’ensenyament pertanyen al mateix partit polític, però la veritat és que no ho tinc clar). Total si hi ha escoles bressol privades que poden cobrir la demanda o que, aquestes si, se les pot subvencionar amb diner públic, millor que millor. Conclusió: al ple de la setmana passada és van aprovar increments de les quotes i, ara que celebrem la constitució de Cadis, visca La Pepa que aquí no passa res!

Canet mereix un segon institut

Després d’haver escoltat amb deteniment el debat sobre el segon institut que ahir va tenir lloc a Radio Canet entre l’Alcalde i representants de les AMPES de les escoles del poble sobre el segon institut, crec que val la pena apuntar algunes reflexions (que no polititzacions) des del sentit comú:

Una de les obligacions de les administracions que tenen competències educatives (la Generalitat i els ajuntaments) és planificar l’oferta i la demanda a curt, mig i llarg termini. Tinc la impressió que aquesta tasca, independentment de qui hagi governat a un i altre costat, no ha estat suficientment ben treballada a Canet i ha acabat succeint el que mai hauria d’haver passat: l’increment demogràfic ha col·lapsat l’únic equipament d’ensenyament secundari públic que existeix al poble (amb l’agreujant que no només atén les necessitats educatives del poble sinó que, a més, també acull alumnes de municipis veïns). Aquesta entradeta no té per finalitat repartir culpes, sinó fer adonar que els errors cal assumir-los per qui pertoqui i no repetir-los en el futur.

I ja som al cap del carrer: la immediatesa (llegiu necessitats d’escolaritzar més alumnes al proper curs amb condicions que no perjudiquin la qualitat educativa) se’ns menja. Però aquesta urgència no ens ha de fer perdre de vista que les decisions que es prenguin a curt termini no només han de pretendre resoldre el problema apuntat sinó que també, i en paral·lel, s’han de treballar pensant en el futur (els arbres ens han de deixar veure el bosc!). M’explico: a mig termini tenim dues opcions. Ampliar l’actual institut (hi ha espai suficient) o bé plantejar un nou institut (cal tenir un terreny de les dimensions adequades i cedir-lo a la Generalitat degudament urbanitzat i a punt per construir). La comunitat educativa de Canet es decanta per la segona opció (el govern municipal, si ens atenem a les declaracions i comunicats que han emès, sembla que també) i tot fa pensar que el Departament d’Educació aposta per la primera (per allò de l’estalvi de costos que representa i, deixeu-m’ho dir, potser perquè el seu model educatiu no acaba de prioritzar l’ensenyament públic).

Si l’opció bona és la segona, cal disposar d’un terreny d’equipament (us educatiu), adequar-lo i cedir-lo. Sembla fàcil, oi? Doncs aquí, vagi per endavant que estic d’acord amb l’alcalde. No ho és en absolut! Dels tres que inicialment s’han plantejat, tots tenen algun que altre inconvenient: la zona de la deixalleria era un antic abocador i, a més, comportaria haver de desmantellar aquest equipament i traslladar-lo (i, que jo sàpiga, la capacitat inversora de l’ajuntament és, hores d’ara, nul·la). L’espai situat al costat del polígon industrial ens diu el govern (i tenen raó) que limitaria el creixement futur d’aquesta zona. I l’estadi d’atletisme suporta alguna que altra càrrega en format hipoteca (i a més ja hi ha qui apunta qui allà mateix hi ha una antena que no faria aconsellable situar-hi un equipament esportiu). Altres opcions? Negociar una permuta amb espais privats, remirar-se els terrenys de propietat municipal amb possibilitats reals d’admetre un equipament educatiu... Cal, certament, escollir bé i per això es necessita temps! En tenim? Crec que si, si hi ha voluntat política de cercar un espai que permeti començar el curs vinent amb garanties. I aquest espai també el tenim: l’escola de teixits de punt.

I no perdem de vista que no només s’ha de cercar un bon espai sinó també que la tramitació administrativa per disposar d’un institut operatiu és llarga i ferragosa: disposar del terreny, cedir-lo, que la Generalitat l’accepti, que redactin el projecte constructiu, que l’aprovin, que disposin de partida pressupostària per iniciar les obres, que el licitin, que l’adjudiquin, que el construeixin, que l’equipin i que li assignin el personal docent i administratiu. Buff, de nou es necessita temps!

Arribat a aquest punt, i ja fent referència al debat de Radio Canet, em preocupa, i molt, que l’Alcalde expliqui que cada vegada que es reuneix amb la delegació territorial d’ensenyament li diuen una cosa nova. Aquest fet indica clarament que o no saben on van (o potser és que ho saben massa bé) o que es dediquen a marejar la perdiu i a endarrerir el tema.

I encara em preocupa més que li diguin que no estan disposats a pagar una segona direcció. Si això és així, amb l’excusa del no hi ha ni cinc de calaix que actualment serveix per justificar-ho tot (fins i tot l’injustificable), ens estan dient que ja ens podem oblidar d’un nou institut (que en el seu equip directiu compta amb un director!) i, per tant, la seva política de més barracots i, quan es pugui, avançar en una ampliació de l’IES Domènech i Montaner, seran fets consumats.

Clar que també em preocupa que l’Alcalde lligui el tema els terrenys que s’han de cedir amb el Pla d’Ordenació Urbana Municipal que, sembla ser, ja està treballant l’equip de Govern (agrairia expliquessin a la població quins són els criteris). I més que res em preocupa perquè, per molt que digui, un procés com aquest no es fa en dos anys, sinó que en comporta uns quants més. Ja m’està bé que tinguem un alcalde optimista, però tampoc cal ser-ho massa no sigui que l’optimisme es transformi en irrealitat!

Vista la situació actual soc del parer que el més assenyat és lligar curt el disposar d’un bon espai provisional de cara al curs vinent (que no passa per ampliar barracons), fer-li entendre al Departament d’Ensenyament (al delegat territorial i si fa falta a la consellera) que Canet ja disposa d’aquest espai i que aquest té nom i cognoms: es diu Escola de Teixits de Punt. I aquesta és una negociació política (no em val que l’Alcalde digui que ja ho ha intentat però que no li fan cas). Cal fermesa i, sobretot, arguments. Els joves d’aquest poble s’ho mereixen i la comunitat educativa també. I en paral·lel (i aquesta es feina de l’ajuntament) a trobar el terreny que caldrà cedir al departament (i a negociar-ho políticament!) i a definir, pactar i explicar terminis i calendaris de tot plegat (cessió, construcció...). Resolem, doncs, el problema immediat i encarem el futur amb més compromisos i menys interrogants.