dimarts, 30 d’octubre del 2007

El català emprenyat



Hi ha dies en que un es lleva, posa la radio i, tot escoltant les notícies, s’adona que no li costa gens identificar-se amb el que alguns han anomenat el català emprenyat. M’explico: ja fa massa temps que els mitjans de comunicació ens parlen dels maldecaps que RENFE provoca en els usuaris (entre els que em compto de fa anys). I, com bé sabem tots aquells que utilitzem amb freqüència el servei de rodalies, aquesta no és una situació nova. Des que tinc us de raó ferroviària, en parlin o no ràdios, teles i diaris, incidències n’he hagut de patir de tot tipus (que si cauen quatre gotes i retard assegurat, que la catenària, seguint l’exemple de la fruita madura, cau i recau, que per motius aliens a qui sigui el tren es para a mig camí i aquí us quedeu fins que en vingui un altre a recollir-vos...).

He arribat fins el punt de no saber si la meva militància vers el transport públic m’ha alienat de tal manera que soc incapaç de reconèixer aquella sensació que un té quan és plenament conscient que l’hi estan prenent el pèl. I consti que darrerament, amb la C-1, la línia que quasi diàriament utilitzo, no he tingut cap retard d’importància però, com em considero una persona solidària, no tinc més remei que emprenyar-me quan veig l’espectacle lamentable que s’està donant en aquest país en els darrers temps. I, per cert, tampoc soc tant ingenu com per atribuir totes les desgràcies a l’arribada del tren de gran velocitat (TGV). Amb esvorancs o sense esvorancs, les rodalies de Catalunya fan pena de fa temps i, per tant, convé diferenciar una qüestió de l’altre malgrat a vegades es solapen.

No per menys sabut és important repetir que la inversió de les rodalies d’aquest país fa anys que fa riure, i més riure (de pena en aquest cas) fan aquells que ara s’escarrassen denunciant la situació, oblidant (conscientment/electoralment) que quan tenien responsabilitats de govern pocs recursos econòmics destinaven a millorar una xarxa bàsica per la mobilitat de milers de persones. O ja no recordem els vuit anys de govern del PP amb els seus socis a l’ombra (CiU)? Tireu d’hemeroteca i repasseu-vos els pressupostos públics de qui té la competència en infrastructures ferroviàries (l’Estat) i veureu quin trist espectacle durant l’era Aznar. De fet, el que més m’emprenya de tot això és que em temo que tots aquells que han pres decisions en un sentit o altre poques vegades han hagut d’utilitzar el tren!

Per altra banda, el TGV és un d’aquells anhelats projectes que fa anys i panys que esperem i cal dir que la seva vinguda no ha estat precisament un camí de roses. Retards i més retards, esvorancs a l’Aragó, velocitat minsa en el tram Barcelona – Madrid, ja no parlem de la connexió amb França (per mi la més vital) que sembla el joc de mai acabar i ara més esvorancs a l’àrea metropolitana i, per postres, interferències a les línies de rodalies i als ferrocarrils de la Generalitat, amb paralitzacions que afecten a milers d’usuaris i que, per efecte dominó, col·lapsen carreteres que ja es troben prou saturades. I jo em pregunto, si ja se sabia que les obres de l’AVE provocarien maldecaps, hagués costat molt als responsables del ministeri de foment d’explicar amb suficient antelació que hi haurien problemes, que aquests es minimitzarien amb una bona coordinació entre totes les administracions implicades (Estat, Generalitat, Municipis) i que s’habilitaria el que fos per evitar més maldecaps a una soferta població que n’està farta que li prenguin el pèl. Doncs no, a callar i quan ens trobem tots emmerdats, aleshores que “salga el sol por Antequera”. Doncs bé, alguns de paciència ja n’hem tingut prou i tenim tot el dret a emprenyar-nos com cal.

I més quan hom veu el panorama que tenim a casa nostra. Qui més qui més s’omple el pap amb el transport públic, per allò de la sostenibilitat i tota la cantarella políticament correcte, però a l’hora de la veritat els resultats són digne d’estudi sociològic de qualsevol república bananera. Resulta que la regió metropolitana ha crescut a marxes forçades. Cada vegada som més els que hi vivim i que necessitem desplaçar-nos per atendre les nostres activitats econòmiques, d’oci o de relacions socials, però resulta que aquest creixement no s’ha vist compensat amb unes infrastructures que tinguin capacitat de donar cabuda a la mobilitat existent. És més, quan s’enceta el debat de les infrastructures apareixen els “farigoles” de torn (institucionalitzats o no) amb el discurset que no s’ha de malmetre més el territori i que tot s’ha de solventar a partir del transport públic. Haig de dir que també m’emprenyen aquests discursets políticament correctes però que no aporten cap solució viable al problema. És evident que necessitem més infrastructures per respondre a les necessitats d’avui i a les del demà i que aquestes s’han de planificar i executar en temps i forma (entenguis per temps que ja anem tard i per forma el ser sostenibles, és a dir, quadrar el cercle de connectar el territori amb el traçat més adient, afectant el menys possible la pell del territori i a un cost raonable). I també és evident que damunt d’aquestes infrastructures s’ha de prioritzar el transport públic per carretera i invertir decididament en el tren. Anem tard en inversió i més si tenim present que invertir en infrastructures no es resol en un tres i no res doncs la tramitació administrativa que s’ha de seguir es llarga i feixuga.

Un penúltim apunt. No vull tancar aquest capítol sense fer esment al tema de les responsabilitats que es deriven d’aquests desoris del TGV i rodalies, malgrat que sempre he defensat que primer cal cercar solucions i després demanar responsabilitats. És evident que tots aquells que amb la seva decisió de no invertir a les rodalies catalanes no faran les maletes i aniran cap a casa (en jet privat que, si no aterren al Prat, potser no tindran problemes de colapse) malgrat que els convindria una anàlisi de consciència que segur que no fan ni faran. Els problemes que ha comportat el TGV són imputables sense cap mena de dubte a l’Estat (és qui n’ostenta les competències) i sobretot a tots aquells que han intervingut en la seva gestió, encapçalats pel Ministeri de Foment i la ministra Magdalena Álvarez en tant que màxima responsable de tècnics i empreses que participen en el procés (tot i que aquests també haurien de fer una introspecció qualitativa per veure on han errat). Alguns ja han demanat formalment la dimissió o el cessament, d’altres fan la viu viu, però em sembla que no hi ha ningú amb dos dits de front que tingui clar que aquesta senyora no plegarà, tot i que si no ho fa corre el risc de ser recordada com un altre Álvárez, també malauradament conegut per la seva nefasta gestió amb el TGV, l’exministre del PP Álvarez Cascos!

És veritat que el president Zapatero ha donat la cara, venint fins a Catalunya i assumint la responsabilitat de la situació i declarant que es posa al front de la crisis (mentrestant la ministra deu haver anat de bolos per Andalusia). És un gest que l’honora (i més l’hagués honorat si hagués vingut entre setmana i així visualitzat el caos en estat pur), però en política si els gestos són importants també ho és trobar les solucions més adients als problemes de la ciutadania. Esperem que aquest gest signifiqui un punt i apart en aquesta història i comencem a sortir del túnel d’una vegada per totes.

I anem pel final, si comencem a sumar els desoris ocorreguts en els darrers temps (aeroport, elèctriques, rodalies, autopistes...) no costa massa entendre que el got comença a estar massa ple i que per molt que els catalans tenim la doble cara personificada en el seny i la rauxa, cada cop comença a pesar més aquesta darrera (l’emprenyamenta per dir-ho en termes moderns). Si algú, conscientment o inconscient, s’ha proposat fer créixer l’independentisme a Catalunya (i no parlo des de la vessant de les essències sinó de l’econòmica), sembla que va pel bon camí.

dilluns, 29 d’octubre del 2007

L'anhelat museu?


No soc dels que creuen que per sortir a qualsevol mapa sectorial (posem per cas el cultural) els municipis han d’entrar en una cursa agònica per inventar-se qualsevol esdeveniment puntual que permeti tenir presència efímera als mitjans de comunicació i fins l’any que bé poqueta cosa més. Diem-ho clar, que sembla que hi ha alguns que no hi ha manera que ho entenguin, omplir qualsevol ciutat o poble amb cent mil persones un cap de setmana ni salva l’economia anual del municipi ni el dota d’un contingut cultural que sigui socialment rendible per la seva ciutadania.

Soc, per tant, partidari d’estructures més sòlides i permanents que apuntin a un objectiu clar: dotar de contingut cultural les ciutats i pobles els 365 dies a l’any, entenent que aquesta mesura aporta un benefici social –i depèn com es treballi, econòmic- gens menyspreable. És en aquest sentit que contemplo la
proposta Bassat. Si bé és cert que la seva dimensió és desconeguda a Mataró (potser el paral·lelisme més clar el trobaríem amb el Museu del Rock d’en Jordi Tardà tot i que aquest estava dat i beneit que acabaria a Barcelona), també ho és que a la ciutat hi ha exemples vius d’iniciatives privades que, de bracet amb l’administració pública, han assolit cotes de certa excel·lència (la Casa de la Música Popular i el què penja d’ella en seria el més paradigmàtic). Tampoc cal amagar que, per contra, n’hi ha d’altres que s’han perdut pel camí (on paren totes aquelles bones intencions, que es proposaven en l’anterior mandat, respecte a la Sala Cabanyes i el Foment?) i alguna més que veurà la llum espero que aviat (Fundació Vilaseca i Can Marfà). En aquest apartat m’estalviaré el capítol de donacions a l’ajuntament (llegat Arenas, proposta Mataró i fons Carreras per exemple), iniciativa pròpia municipal (Can Xalant i els postmoderns) i “anhelades” propostes de museus basats en col·leccions de ciutadans que amb bona fe han pretès que les seves andròmines (llegeixis no pejorativament sinó amb sentit carinyós) entressin a formar part de l’erari públic (museu de la radio, miniatures ferroviàries...).

Hores d’ara el debat és servit. Hi ha qui aposta descaradament per tirar endavant el projecte (clar que
els que fan bullir l’olla de l’art en aquest país podríem dir que tenen una certa visió tendenciosa del tema), d’altres que s’ho mirem amb mires curtes (per què cal gastar una morterada quan les prioritats de la ciutat han de ser necessàriament unes altres de l’estil més equipaments?). Potser parteixo d’una visió excessivament reduccionista però crec que el projecte és interessant per Mataró sempre i quan es donin un seguit de condicions bàsiques:

- L’oportunitat: després que l’ajuntament de Llavaneres s’hagi fet enrera de la idea inicial de situar la seu de la fundació al seu terme municipal, no és d’estranyar que Bassat s’hagi adreçat als que es van interessar per la proposta. I aquí cal reconèixer la cintura política de l’alcalde Baron. Si a aquest fet hi sumem que sembla hi ha un cert consens polític entre govern i oposició sembla clar que tenim uns elements que poden fer possible que l’arròs no se’ns passi. Però aquesta oportunitat requereix que la matèria primera sigui de gran qualitat i en aquest apartat, els entesos diuen que la col·lecció Bassat d’art contemporani és excel·lent. La proposta inicial planteja una col·lecció permanent, algunes de temporals amb voluntat d’itinerància i, per sobre de tot, tallers, espais de trobada, un auditori... és a dir, tots aquells elements indispensables per fer que un museu sigui modern, dinàmic, pedagògic i no acabi caient en el tòpic del gran magatzem d’art.

Salvant totes les distàncies se’ns planteja un
Guggenheim a Mataró i que els hi expliquin als de Bilbao si valia la pena o no que un equipament d’aquestes característiques s’instal·lés al seu territori! I no ho dic només per la capacitat d’atracció en termes de visitants i generar activitat econòmica, sinó també pel què solen suposar aquestes infrastructures a l’hora de dignificar espais i de fer aparèixer en el mapa a la ciutat de torn (si home, perquè alguns estiguin contents també utilitzaré aquesta terminologia tan nostrada).

- L’emplaçament: si queda clar que el contingut és òptim, caldrà cercar un continent que s’ajusti a les necessitats generades. Sembla ser que aquesta és una de les contribucions que aniran a càrrec de l’administració pública. Inicialment es sol·liciten 9.000 m2 i es disposa d’un projecte. Estic convençut, però, que el què hores d’ara hi ha sobre la taula no serà condició sine qua non perquè la proposta tiri endavant. Aquí caldrà estar atents a la disponibilitat de sòl amb què compta Mataró (“verge”, en format patrimoni o “disponible” a termini raonable). Ara bé, si em pregunten la meva opinió (ho dubto) diria que caldria seguir l’exemple de Barcelona i ubicar aquest recinte en un espai que disposi d’una certa bona comunicació i accessibilitat i que contribueixi a dignificar alguna zona que no necessàriament ha de ser el centre de la ciutat (alguns encara continuen amb la mania que tot allò que significa cultura ha d’emplaçar-se entre muralles i ja se que el patrimoni arquitectònic el tenim on el tenim, però a vegades cal cercar altres beneficis més urbans). Si fos possible, que us semblaria, per posar un exemple, emplaçar-lo a Rocafonda?

- El finançament: Con la iglesia hemos topado. Un edifici d’aquestes característiques deu tenir un cost (el desconec) senzillament d’uns quants milions d’euros i les mises d’algun lloc hauran de sortir. Dubto molt que les arques municipals puguin finançar per elles mateixes l’obra i, no ho oblidem, el posterior manteniment (que no serà precisament la xocolata del lloro si les coses es volen fer ben fetes). Aquí cal implicar altres administracions (Generalitat, Diputació...) i privats (ull amb el tòpic que a Mataró solen ser bastant garrepes). Només amb la potència econòmica de l’ajuntament difícilment tirarà el projecte endavant.

- La gestió: És evident que s’hi hi ha injecció de capital públic, també caldrà corresponsabilitzar-se de la gestió i participar d’ella. Per tant, per molt que la promotora sigui una fundació privada s’haurà de buscar una fórmula jurídica (el món n’és ple d’exemples) on tots els paganos se sentin representats i puguin contribuir a la direcció estratègica del centre.

- Els beneficis per la ciutat: és evident que un dels quids de la qüestió és el benefici que Mataró pot treure d’aquesta moguda. Al meu modest entendre seria bo, prèviament, quantificar de forma seriosa quina seria la repercussió d’aquest equipament sobre el conjunt de la ciutat i atenent a diferents variables (visitants, economia, cultura, educació...). Alguns semblen evidents, però no aniria gens malament aplicar el mètode científic per contrastar allò que la intuïció indica.

I, per últim, un apunt sentimental. De la meva experiència professional en el camp de la publicitat i com a seguidor incondicional del Barça puc aportar un petit granet de sorra a la serietat de la figura d’en Lluís Bassat. Aquells que hem begut de les fonts del seu “Libro rojo de la publicidad”, que l’hem seguit i qualificat sovint com un dels millors publicistes del món sabem que, mercès a la seva creativitat i a la dels seus equips i socis, Bassat ha esdevingut un dels millors venedors que es fan i es desfan i, sobretot sabem que sap vendre molt bé no la seva figura (les seves repetides derrotes a l’hora d’optar a la presidència de can Barça així ho avalen) però si els productes i marques per les que ha treballat. Espero que tornarà a demostrar-ho i que una vegada “despejades” totes les incognites que encara planen sobre el projecte, s’arribarà a bon port. Se’n seguirà parlant.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

El culebró de mai acabar


Nota: aquesta no és la foto de la fàbrica Fàbregas i de Caralt, malgrat que algú s'ho pensi! És el temple de Ramses II , catalogat com a patrimoni de la humanitat i traslladat, degut a la construcció de la presa d'Asuan, prop del seu emplaçament original entre el 1964-1968.

Ja fa temps que en aquest país s’han posat de moda els culebrots. De producció pròpia o importats, enganxen els televidents mercès el seu format per capítols, a guions que reprodueixen, en alguns casos, escenes quotidianes properes a aquells que hi queden enganxats i certes dosis d’intriga que mantenen la tensió. A vegades, però, no cal recorre a la televisió per gaudir d’una sèrie d’aquestes característiques i, de fet, tampoc cal anar massa lluny per trobar exemples que mantenen entretingut el personal. La història de la fàbrica Fàbregas i de Caralt de Mataró es podria emmarcar tranquil·lament dins la categoria de producte televisiu de moda (entrega per capítols, personatges variats, intriga...).

Si durant anys i panys d’aquesta fàbrica en desús pràcticament no n’ha sentit a parlar ningú i hom ha assistit impàvid a la seva degradació física (tant quan ha estat en mans privades com públiques), quedant únicament com a testimoni d’un temps passat i d’una activitat industrial (farinera primer i paperera després) que actualment es mou per altres lògiques i que difícilment tornarà, avui és l’estrella convidada al show mediàtic de la política mataronina.

Hom es pot preguntar com s’ha arribat a aquesta situació? Fem-ne un petit repàs. Tot va començar amb la revisió del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Mataró allà pel 2002 i amb la inclusió d’aquesta fàbrica en un document que té com a finalitat dotar de diferents nivells de protecció aquells elements arquitectònics que tenen una certa vàlua i que, per tant, es bo que es conservin per mantenir una certa identitat de ciutat i per saber, a partir d’aquests referents, d’on venim. Cert és, ja ho he escrit alguna
altra vegada, que quan s’inicia un procés d’aquestes característiques la tendència habitual és a protegir tot el què es pugui i més en el cas de Mataró, on per molt que se sigui una ciutat amb tradició industrial, els edificis que van hostatjar les diferents activitats (bàsicament tèxtil i derivats) tenen un valor més romàntic o nostàlgic que artístic o arquitectònic (els nostres empresaris pretèrits deurien ser arquitectònicament més garrepes que alguns de Terrassa o Sabadell!). Dit això, també és evident que catalogar no vol dir mantenir immutable per sempre un edifici (de fet, les pròpies naus industrials han estat elements vius i canviants adaptant-se sovint a les noves necessitats que el temps va demandant i reformant-se en aquest sentit) sinó que també s’estableix un sistema de descatalogació que sol implicar un informe tècnic que justifiqui el fet i que posteriorment cal elevar a la Comissió de Cultura de la Generalitat de Catalunya que és qui acaba tallant el bacallà.

Fins aquí res que no s’hagi produït en pobles i ciutats del nostre país. Es cataloga i es descataloga de forma justificada i no passa res. Ep, a no ser que s’hi comencin a barrejar altres històries com ha estat el cas que ens ocupa. De fet, el gran sarau s’origina en el moment en que se sap que es preten descatalogar Can Fàbregas per instal·lar en el solar que deixarà buit un Corte Inglés. A partir d’aquí entren en acció els diferents personatges del culebrot i que, englobats en la
Plataforma Salvem Can Fàbregas, em permeto enquadrar en tres categories:

1. Els patrimonialistes nostàlgics: vagi per endavant que em mereixen tot el meu respecte i que m’incloc parcialment en aquesta categoria. És a dir defenso, de fa anys, el patrimoni de la ciutat però soc conscient de les seves limitacions (llegeixis vàlua) i tinc molt clar que cal conservar testimonis del nostre passat i posar-los en valor per tal que les generacions futures coneguin de primera mà com va evolucionar aquesta ciutat. Ara bé, això no implica necessàriament haver de conservar-ho tot per acabar constituint un parc temàtic (dos exemples del país veí: la
ciutat fortificada de Carcassona i la llotja de Perpinyà. El primer il·lustra que en l’àmbit de la restauració del patrimoni cada “maestrillo tiene su librillo” ja que es va actuar d’acord amb els cànons del gòtic del nord que, per cert, no té res a veure amb el del sud i ha derivat amb un ús fonamentalment turístic, mentre que el segon s’ha restaurat i donat un ús que tot i no tenir res a veure amb els seus inicis manté l’estructura i hores d’ara dóna servei de menjar ràpid a la població).

En aquest àmbit, el que si que tinc molt clar és que molts han aprofitat l’excusa del patrimoni (on eren molts d’aquests en altres lluites històriques per conservar l’escàs patrimoni de la ciutat? On eren en els fòrums on es parla de patrimoni i on mai se’ls hi ha vist el pèl? On eren quan es va aprovar el catàleg del patrimoni i no van pronunciar-se per incloure més edificis dels que actualment estan catalogats?) per defensar altres interessos més o menys ocults.

2. Els anti Corte Ingles: També he escrit
alguna que altra vegada sobre aquells que de forma sistemàtica s’oposen a que a la ciutat vinguin operadors comercials potents no sigui que es quedin sense el tall de pastís que els deu correspondre per dret diví. Amb el Corte Inglés ens tornem a trobar aquesta mateixa pedra a la sabata: Alguns aprofiten la “qüestió” patrimonial per defensar els seus interessos personals que no són altres que evitar, costi el que costi, que un nou competidor potent s’instal·li a la ciutat. En tant que consumidor em toca defensar la postura contrària (quanta més competència millor per les nostres butxaques). Però aquest argument, egoista com el que defensen els camuflats del “no al Corte Inglés”, té raons de molt més calat. I és que si hom mira els beneficis que aquesta empresa aportarà a la ciutat és fa difícil, en termes cartesians, oposar-se a la seva arribada. Al voltant de mil llocs de treball directes o indirectes no són menypreables per una ciutat amb un atur estructural que és el que és. Alguns diuen que paguen misèria, d’altres que qui posa les condicions és El Corte Inglés, més que crearà un caos circulatori que no ens en sortirem, que si desertitzarà el comerç urbà, que l’emplaçament no és l’idoni, que si es podria aprofitar l’estructura actual de Can Fàbregas... Pegues es poden posar totes les que es vulgui, però per justificar-les cal ser seriós i basar-se en dades fiables i contrastades.

Anem a pams. En primer lloc cal dir que les condicions de l’arribada del
Corte Inglés a Mataró les ha posat l’ajuntament a través del plec de clàusules corresponent i que prèviament s’han portat a terme els preceptius estudis per analitzar l’impacte d’aquests grans magatzems sobre el comerç urbà i sobre la circulació de la zona. I ambdós demostren la viabilitat del projecte. Al marge, òbviament, d’aquells que pel seu compte realitza qualsevol empresa d’aquesta magnitud per instal·lar-se en un indret concret. No deu ser tant difícil d’entendre que Mataró i el seu entorn aporten suficient massa crítica (en termes de potencials consumidors) per instal·lar-se aquí i seguint amb la política d’expansió del Corte Inglés també deu ser raonable que s’instal·lin en el casc urbà doncs la seva aposta (aquí i arreu) és el comerç urbà. No estem parlant d’una gran superfície que sol apostar clarament per instal·lar-se a la perifèria i que, per tant, fa indispensable el vehicle privat per desplaçar-se. Si a més tenim en compte que bona part dels comerciants organitzats entenen que la seva arribada és beneficiosa pel comerç de la ciutat i que l’emplaçament proposat dinamitzarà una zona que clarament ho necessita alguns arguments capciosos cauen pel seu propi pes. El tema de si paguen molt o poc en aquestes empreses sempre es resol de la mateixa manera: hi ha un conveni marc que és el que fixa els salaris en funció de la qualificació professional requerida (ja m’agradaria que molts “botiguers” fessin el mateix).

Per últim, també és important assenyalar alguns aspectes previstos en el plec de clàusules: la inversió de 1,3 milions d’euros en patrimoni (destinats inicialment i espero que final a rehabilitat Can Marfà, una fàbrica amb més cara i ulls que Can Fàbregas i que exemplifica perfectament el passat tèxtil d’aquesta ciutat), 2,7 milions d’euros en arranjar carrers de la zona, un aparcament a la zona que completaria el propi del centre i, a més, es compromet a contractar el personal necessari amb denominació d’origen capgrossa i entorns. Beneficis tots ells evidents per una ciutat amb un atur d’un
perfil determinat que s’ajusta perfectament a les necessitats laborals que ha de contractar aquesta empresa

3. Els polititzadors: és evident que les decisions que prenen els nostres governants tenen molts números per ser ràpidament contestades en sentit invers per l’oposició. És el joc de la política. I el cas de Can Fàbregas no n’ha estat l’excepció i més quan les decisions s’han anat prenent en període preelectoral. Alguns s’han apuntat a la polèmica, altres l’han alimentat megàfon en mà, però tots ben units per aconseguir un grapat de vots. Si per això s’ha hagut de deixar de banda la coherència i el sentit de ciutat, s’ha fet sense posar-se vermell en cap cas. Torna a ser el joc de la política (la de baix nivell és clar!). I per posar certa dosi de seny el govern proposa posposar aquesta història fins després de les eleccions i encarregar un
estudi per valorar un possible trasllat de Can Fàbregas. Tots parats fins després de les eleccions. Això si, s’encarrega l’estudi a un arquitecte prestigiós de la ciutat amb solvència contrastada en rehabilitació de patrimoni. I amb el nou consistori (amb alguna que altra diferència vers l’anterior) ja tenim l’estudi!

I quines són les conclusions? Doncs, al marge d’anunciar diferents possibilitats (mantenir l’edifici on és rehabilitant-lo –suposo que acabaria formant part del Corte Inglés o quedaria encaixonat entre aquest i amb el cost de l’operació a càrrec de l’ajuntament-, derruir-lo i construir-ne una rèplica o desmuntar-lo i aprofitar els elements originals més “significatius” per construir-ne una rèplica. Sembla ser que la opció que es veu amb més bons ulls és la tercera donat que aconseguiria preservar part de la fàbrica (la que es troba en més bones condicions) i s’instal·laria en la mateixa zona donant-li una certa preeminència. En aquest cas, el cost de l’operació aniria a càrrec del promotor de torn i no de les arques municipals.

A més, no cal perdre de vista que tota aquesta moguda s’insereix en una remodelació de la zona que agençarà tot aquest sector de la ciutat i que comportarà la construcció d’un nou CEIP a la fàbrica Fontdevila i Torres, habitatges (70 de règim protegit), espais verds, dotació d’espais terciaris i ampliació de carrers. Una bona actuació que dignificarà una zona que forma part de la trama urbana de Mataró.


La veritat és que si intento aplicar la raó en el resultat de l’estudi tinc un problema important. No em convenç ni de bon tros cap de les solucions plantejades. Per què cal esmerçar esforços i diners (siguin de qui siguin) per traslladar una fàbrica que poc valor patrimonial té? No seria més senzill retornar a la idea inicial i descatalogar la fàbrica (això si, amb una votació en el marc de la Comissió del Patrimoni d’acord amb el reglament i que vagi precedida del corresponent informe tècnic, signat i rubricat, que la justifiqui), documentar-la convenientment i a terra s’ha dit? El sentit comú em diu això, però el joc polític a vegades està mancat d’aquesta característica. Puc entendre que la rèplica pot trobar més consens entre els socis del govern (cal recordar que la postura dels dos socis minoritaris del govern ha estat força ambigua: alguns membres destacats d’IC-V es manifestaven al carrer mentre d’altres defensaven la descatalogació.) i l’oposició (CIU també feia presència activa en la mani i el PP, tot i haver apuntat públicament que està d’acord amb l’arribada del Corte Inglés també feia la viu viu esperant que es rostis el govern). Reconec que, malgrat no m’agrada, és una solució possibilista tot i que ja veurem quines majories es poden articular al ple (no les tinc totes amb els socis i menys amb l’oposició, tot i estar convençut que tots són conscients que l’arribada del Corte Ingles a Mataró és una oportunitat que no s’ha de deixar perdre. I, si és així, a la ciutadania, a la que cal mantenir informada amb rigor, li tocarà prendre’n nota i demanar responsabilitats). En tot cas, algú haurà de decidir i, com diu el regidor d'urbanisme, ho hauran de fer aquells que cobren per això.