dimecres, 31 de gener del 2007

Dormilegues en acció


Hi ha notícies que tenen un què, d’altres que val més oblidar ràpidament i algunes que sobten (és allò que els periodistes sempre expliquen de la persona que mossega el gos). Avui, només llevar-me i havent fet repàs, via internet, dels diaris, m’ha sorprès agradablement llegir el que considero la notícia del dia. A França volen legalitzar la migdiada!!!!!! Fantàstic. Si això prospera hauré de plantejar-me seriosament donar el salt al país del costat per gaudir d’un privilegi d’aquesta magnitud. A no ser que acabi passant allò tant típic d’aquí, que les bones iniciatives acaben arribant tard per la via de la còpia.

A qui no l’hi ha passat més d’una vegada allò d’arribar a la feina, just havent dinat, amb els macarrons encara mig coll avall, i començar a notar que el cap pesa, les parpelles, atenent a la força de la gravetat, cauen de forma inexorable i la mínima concentració necessària per fer allò pel que et paguen se’n va en orris. Davant d’aquesta situació, combatuda tradicionalment amb dosis més o menys altres de cafeïna o aplicant tècniques d’autocontrol, no seria més senzill fer una becaineta de deu minuts i sant tornem-hi? Però si resulta que, com diu la notícia, hi ha estudis científics que diuen que això és beneficiós per la “concentració i la seguretat en el treball”. D’acord, com sempre caldria regular-ho mínimament i apel·lant al sentit comú. Ja m’imagino alguna que altre tibantor en la negociació col·lectiva per la voluntat d’habilitar una sala amb llits i els fumadors emprenyats perquè ells, si els deixen, han de sortir al carrer i passar fred o calor. I la becaina, de quanta estona, comuna per a tothom o individualitzada? Caldria habilitar una partida en el pressupost per adquirir taps per no perjudicar els d’orella fina (sempre hi ha qui ronca!)? Certament un assumpte complex però que val la pena encarar i més si tenim en compte que, qui més qui menys, portem una vida lleugerament accelerada.

També és curiós que aquest tema hagi sortit a la palestra aquí al costat i nosaltres, que tenim reputats especialistes en el tema de la son, continuem dormint a la parra (una anècdota, el veterinari del meu poble d’adopció és clavat al
Doctor Estivill. Potser físicament la semblança fluixeja, però si el sentíssiu parlar diríeu que està a punt d’agafar la guitarra i cantar-vos una nana, per no dir el "mou senyor" que encara és més "cumba").

dilluns, 29 de gener del 2007

Va d'alcaldables (2)


Les properes eleccions municipals seran diferents, ni que sigui perquè a Mataró tindrem un reguitzell de cartells electorals amb cares noves. La tant políticament correcte renovació (per motius ben diferents a totes les opcions) sembla que s’imposa per sobre de la continuïtat d’aquells que ja hem vist altres vegades a la foto. Diuen els que en saben que això està bé, que dóna aire fresc, noves idees i maneres de fer. Deu ser veritat tot i que, en alguns casos amb nom i cognoms, qui subscriu aquesta opinió en té els seus dubtes.

Del
candidat socialista, el meu que quedi clar, no toca parlar-ne avui. Ja ho vaig fer en un post anterior i, per tant, avui passarem llista a la resta (si més no als que han manifestat la seva voluntat d’encapçalar una opció política i, com a tals, han estat més o menys escollits pels seus correligionaris de partit). Per no aixecar suspicàcies ho faré de major a menor d’acord amb els resultats electorals de les darreres eleccions municipals.

Començarem per tant per CiU, que presenta nou alcaldable en la figura d’en
Joan Mora, conegut empresari mataroní del sector de les tecnologies de la comunicació, amb residència fixada a Cabrera de Mar i que, al meu entendre, no ha començat amb massa bon peu la cursa electoral. El successor d’en Pim Esperalba i tants altres candidats convergents (que no d’Unió) s’ha saltat a la torera la consigna d’anar a cal notari per legitimar pactes post electorals i ja ha manifestat obertament la seva voluntat d’entendre’s amb el PP. Si eliminem el factor nacionalista, la dreta és la dreta tot i que en aquest cas s’ha d’agrair que ens han estalviat la pantomima d’en Mas, però no el jugar a l’ara no, ara si (on és la credibilitat?). L’altra perla amb que ens ha obsequiat el candidat convergent és la seva voluntat de compaginar feines si surt escollit alcalde. Home, que un alcalde d’un poble petit pugui compaginar tasca pública i privada s’entén perfectament, però, ara bé, que algú que vulgui prendre’s amb seriositat la tasca de pilotar una ciutat de més de cent mil habitants, pretengui dedicar-li les poques hores que li deixa la seva activitat privada em sembla una manca de respecte per la ciutadania. I el truc d’ensabonar als funcionaris dient que aquests ja penquen és feble si atenem a la diferència entre el rol polític i el de treballador de l’administració pública. Per cert, de programa, és a dir, d’allò que proposarà per la ciutat encara no se’n sap res de res.

En
Paulí Mojedano acaba de ser nomenat alcaldable pel PP. A títol personal me n’alegro per ell. Tot i estar ideològicament a les antípodes d’aquest qui escriu, fa molts anys que ens coneixem i el considero un bon amic. Estic convençut que hi posarà els cinc sentits, la màxima il·lusió i tota la capacitat de treball de que és capaç. Malgrat tot té el llistó molt alt (en bona part per la tasca feta per un altre “animal polític” de la ciutat, en Joan López). De moment, tot previsible. Ha llençat “la floreta” que CiU ha recollit i, de moment, pels missatges que van arribant a l’opinió pública, sembla que tornaran a anar amb les velles idees de sempre com a bandera electoral (privatitzar la cultura, reformar el pla general per atacar les Cinc Sènies...). Només una qüestió em preocupa: que no es mimetitzi dels seus correligionaris Acebes i Zaplana. Per justificar l’injustificable no si val tot! Conclusió: al final votar CiU o PP servirà pel mateix.

ICV sembla que opta per repetir, amb en
Jaume Graupera, cartell electoral després d’un procés intern no exempt de tensions. En Jaume és l’únic candidat que repeteix de les eleccions del 2003 i té bagatge polític a les seves esquenes. Si bé l’obra de govern i l’experiència haurien de pesar, amb ICV mai se sap!

Els d’ERC no només no repeteixen candidat sinó que en el que va de mandat ja han tingut tres cares visibles. Finalment, a en
Francesc Teixidó li correspondrà il·lustrar el cartell electoral i posar el ciri de torn a Santa Rita per mantenir una base electoral fidel que voti especialment en clau ideològica i de partit.


A partir d’aquí s’acaben les forces polítiques amb representació institucional i s’obre el ventall d’altres opcions que poden concórrer a les eleccions. Els que ho tenen més clar, doncs ja han escollit
candidat i “consort” (curiosa la fórmula, no creieu?) són els de la CUP, que de nou es presenten a les municipals intentant esgarrepar el màxim de vots a les dues formacions amb més component nacionalista (ERC i CiU). Han deixat a la recambra el pastisser major del regne i han apostat pel seu lloctinent habitual. El discurs, per molt progre que pugui semblar a primer cop d’ull, no deixa de ser certament immobilista i basat en l’estratègia del no, no, no i més no.

De l’Alternativa Vecinal (els de la pancarta i l’insult), de Ciutadans (els del candidat en pilotes) i d'altres que per higiene democràtica no esmentaré encara no han arribat notícies contrastades de la seva possible presència als comicis. Queda poc temps de marge. Aviat ho sabrem.

dimarts, 23 de gener del 2007

Aigua


A Mataró tenim un actiu silenciós que no genera informació a no ser que algun ciutadà obri l’aixeta i s’adoni que no raja res o perquè ens trobem algun carrer tallat amb operaris estenent tub de diàmetre considerable. Parlo d’Aigües de Mataró, SA, l’empresa municipal que s’ocupa de l’abastament i el sanejament de la ciutat. Els que som de Mataró, per motius professionals ens movem a l’entorn del món de l’aigua i tenim la sort de poder assistir a conferències, seminaris, congressos o altres esdeveniments que impliquen anàlisi o debat sobre aquest recurs fonamental per a la vida, podem veure i sentir amb orgull com la gestió d’Aigües de Mataró és referent a Catalunya. I no ho dic atenent només al balanç econòmic de l’empresa o a l’equip de professionals que hi treballa, sinó fonamentalment pel que fa a l’eficiència de la xarxa que gestiona i a l’estalvi del recurs. A vegades no cal caure en el parany de mirar enfora per lloar aquells que fan bé les coses. N’hi ha prou amb mirar-se el melic!

Aquesta realitat (que no lloança) bé a tomb d’un aspecte que em preocupa de fa temps. El cada vegada més ferm sentit “ecologista” que impregna les societats modernes ha posat sobre la taula el debat del
canvi climàtic. Sobre aquest tema s’ha vessat molta tinta i hores d’ara, en la comunitat científica, no hi ha una postura unànime i clara. El que si que és ben cert és que l’emissió de gasos d’origen industrial s’incrementa en comptes de disminuir (només cal donar una ullada al parc mòbil per entendre-ho o als creixements dels països occidentals als que s’han sumat les potències emergents). Si a aquest debat hi afegim que la sensació de bonança climatològica (que preocupa especialment al millor meteoròleg dels que es fan i es desfan al Maresme, el bon amic Quim Serra) que hem tingut aquests darrers mesos (sembla que avui per fi arriba l’hivern!) podem concloure que alguna conseqüència negativa pot derivar-se de tot això.

De fet, aquesta prolongació de la tardor que estem patint pot tenir conseqüències a curt termini per tots nosaltres pel que fa a la disponibilitat d’aigua. És de sobres conegut que els que vivim a l’arc mediterrani som deficitaris d’aquest recurs i ens hem de buscar la vida per aconseguir-la lluny dels nostres territoris d’hàbitat. A Mataró, per exemple, disposem de l’aigua del Ter (amb la consegüent emprenyada, explicitada més o menys obertament, de la gent de Girona que sovint veu com l’aigua que discorre, en bona part, per les seves contrades emigra cap a l’àrea de Barcelona -8 m3/s- tot deixant un petit rajolinet per ells) i en èpoques de sequera ens toca patir (no cal anar massa lluny, recordeu l’estiu del 2005?).

Què dir d’aquest riu? D’entrada que en els darrers temps els cabals que hi circulen s’han reduït, de la mateixa manera que també ho han fet els nivells d’aigua subterrània però, ai, ai, ai, el consum s’ha incrementat. Amb bonança climatològica, sense quasi pluges (al 2006 un 25% menys que la mitjana dels darrers 10 anys) i neu (fins ahir la imatge dels Pirineus feia pena i les estacions d’esquí estant patint una de les seves pitjors temporades) els
embassaments comencen a estar en situació complicada i les restriccions poden preveure’s a mig termini. Una vegada més es posa de manifest que cal actuar amb diligència per resoldre el tema de l’abastament d’aigua a Catalunya (i el seu cost real i l’associat) i evitar (o minimitzar) episodis de sequera com els que, malauradament, ens comencen a afectar massa sovint. I, a nivell local, tal i com fa Aigües de Mataró, cal orientar la gestió hídrica a minimitzar les pèrdues de la xarxa i, sobretot, a sensibilitzar la població vers un consum responsable (dit ras i curt, estalviar tota l’aigua que es pugui). Sinó ho fem així, acabarà passant allò que l’aigua no raja i tindrem un problema. Bé, sempre hi haurà qui, per solucionar-lo, s'encomanarà a Manitú o a la verge de torn, però jo prefereixo apelar a la previsió,la responsabilitat de les persones i la ciència.

dilluns, 22 de gener del 2007

Justícia


Aquest cap de setmana s’ha produït una notícia de gran rellevància que afecta a Mataró. Per fi s’ha fet pública la sentència que eximeix de responsabilitats a l’ajuntament i a la Generalitat pel cas de legionel·losi que va afectar al municipi a l’agost del 2002 i que, malauradament, es va saldar amb un centenar d’afectats, dos d’ells morts. És més, es reconeix públicament que l’ajuntament va actuar bé i amb diligència (de la que en puc donar fe tant pel que fa al capteniment de l’aleshores alcalde, Manuel Mas, com del govern –i especialment de l’Oriol Batista en tant que regidor de Serveis Socials-,i de tots els treballadors municipals que no van escatimar esforços en esbrinar la causa i atendre als afectats). Fins i tot em sembla coherent que l’ajuntament avanci les indemnitzacions que el jutge ha fixat.

D’aquest tema, però, em saben greu diferents aspectes que no vull deixar de comentar: òbviament el calvari pels quals els afectats i els seus familiars han hagut de passar, l’ai al cor d’aquells que van ser imputats tot i, com el jutge ha deixat ben clar, fer ben feta la seva feina, la irresponsabilitat d’una empresa que va provocar una alarma ciutadana més que justificada (de fet, ara la causa se centra contra l’empresa Hielos del Maresme, propietària de la torre de refrigeració causant de l’epidèmia) i, per últim, el trist paper d’alguns que varen intentar aprofitar-se de la desgràcia aliena per disparar sense miraments amb l’únic propòsit de manllevar quatre vots per veure si així aconseguien portar la seva demagògia al consistori (per sort els ciutadans, amb el seu vot, els hi van barrar el pas, tot i que van estar a menys de cent vots d’aconseguir-ho. Confio que, si creuen en la justícia, sortiran a la llum pública per demanar les oportunes disculpes).

dimecres, 17 de gener del 2007

Va de patrimoni

Foto: Torre Llauder
El debat urbanístic està de moda. Evident. Tot i que alguns carques i pijoprogrés de pa sucat amb oli apostin decididament per l’immobilisme més ranci, els municipis (grans, mitjans o petits) són espais en constant evolució. Els agradi o no, aquesta ha estat sempre constant. Repasseu-vos la història de Mataró, per exemple, i us adonareu d’una realitat tant evident qui fins i tot fa certa vergonya haver-la d’exposar. De la Iluro del segle I aC a l’actualitat ens contemplen uns quants anyets. D’una ciutat amb una base productiva agrícola hem passat per la industrialització (ai aquest tèxtil de la revolució industrial que ara se’ns en va de les mans!!! I no si val posar com excusa la “plaga” dels xinesos) i, hores d’ara, anem avançat pel camí de la terciarització i d’una certa “reconversió” industrial. De pocs quilòmetres quadrats d’espai habitat entre muralles a la ruptura d’aquestes i a l’expansió. De casetes malgirbades en barris perifèrics (si, si d’aquelles fruit del treball de cap de setmana de molts que durant la resta de dies pencaven com animals a les fàbriques) a pisos de més o menys plantes en una ciutat compacte. Sense equipaments o amb ben pocs a una dotació prou important.

I no barregem la troca. Intentar titllar qualsevol operació urbanística d’especulació és un recurs fàcil que apliquen els immobilistes que curiosament es pengen l’etiqueta de progrés (algun dia algú m’explicarà com es menja això?). I qualificar de corruptes tots aquells que prenen decisions en l’àmbit de l’urbanisme ja em sembla fora de mare. És cert que en aquest país hi ha hagut escàndols monumentals (Marbella és el més paradigmàtic) però la història aquesta d’intentar posar a tothom al mateix sac ja cansa. I si alguns creuen que hi ha coses estranyes que s’adrecin als jutjats i facin el que hagin de fer. En cas contrari agrairé que callin per sempre.

Fet l’incís tornem al tema. És llei de vida. Evolucionar per adaptar-se als temps (si ho fem les persones, com no els espais on vivim?). Hi ha límits, però, per la transformació urbanística de la ciutat? Evidentment. Aquells que disposa el Pla d’Ordenació Urbana vigent. Que hi ha altres models aplicables? També evident. Hi ha qui sempre ha reivindicat que la ciutat ha de créixer per la banda de les Cinc Sènies (PP dixit), altres han evolucionat i han deixat de banda posicions d’aquest estil (momentàniament? Per què és políticament correcte? Algun dia CiU ens ho explicarà). Un o altre model s’aplica en funció de la suma de vots i de les aliances polítiques que s’estableixen al ple municipal. Actualment hi ha vigent (amb els vots del PSC i IC-V) el què servidor defensa i que es basa en un model de ciutat equilibrat a partir de tres terços de sòl (urbà, agrícola i forestal). Òbviament, l’urbà evolucionant en funció, com deia abans, de les necessitats que els nous temps van posant de manifest.

Aquesta postura no és ni molt menys contradictòria amb una ferma voluntat de preservar les nostres senyals d’identitat arquitectònica (les poques que tenim, doncs com ja he explicat en
anteriors ocasions Mataró és una ciutat que s’ha anat sobreposant en el temps i els nivells de sensibilitat amb allò “antic” també han anat evolucionant). Ara bé, davant la polseguera que s’ha aixecat amb la descatalogació
de la fàbrica Fàbregas i de Caralt, potser si que cal dir-hi alguna cosa no sigui que acabi triomfant la tesi dels “contra tot”, dels “diem no al que faci falta” (per què serà que sovint són els mateixos?).

Parlem primer del Catàleg del
Patrimoni Arquitectònic. Primera dada: a Mataró s’ha redactat i, posteriorment, actualitzat (amb les aprovacions pertinents dels òrgans corresponents). Segona dada: existeix una comissió plural que treballa en aquest àmbit. Tercera dada: si s’ha actualitzat deu ser perquè legalment es pot fer i perquè hi ha circumstàncies que han propiciat modificacions. Quarta dada: quan es redacta un document d’aquesta natura es tendeix a catalogar en excés i sovint amb nivells de protecció el més alt possible amb el benentès que sempre hi ha temps per rectificar (si no es fes així ja us podeu imaginar el destí de molts immobles). Cinquena dada: aquests documents no són immutables. Com tot, evolucionen en funció dels temps. Enlloc es diu que han de ser permanents i inalterables sinó que, com deia abans, la pròpia legislació preveu com s’han de fer les modificacions.

Parlem ara de la fàbrica Fàbregas i de Caralt. És evident que aquesta forma part de la tradició industrial de la ciutat i, per tant, obeeix a un determinat moment històric i a una manera de fer. Estic convençut que si en el seu dia es va incloure en el catàleg fou obeint a la lògica de “protegir en excés” i més si tenim en compte que a Mataró com aquesta fàbrica n’hi ha d’altres i molt més significatives (posem per exemple Can Marfà, protegida i hores d’ara amb un us concret a desenvolupar-se en el futur, és a dir, amb dotació de continguts i benefici social per la ciutat, o de la fàbrica Fontdevila i Torres on s’hi construirà una escola). I no m’estendré més parlant de l’estat de conservació amb que es troba.

I, per últim, fem referència a l’
operació urbanística que ha de millorar el sector de la zona en qüestió (carrers Goya, Torrijos, Algons XII i Miquel Biada) amb un centre comercial (diem-ne Corte Inglés), un nou equipament escolar, zones verdes i habitatges. La pregunta és ben simple. Val la pena reformar un sector de la ciutat que en el seu dia (ja fa anys i panys) es va projectar com a zona industrial per donar cabuda als nous usos que es requereixen? La meva resposta és un rotund SI. Primer perquè la vinguda del Corté Ingles ajudarà a dinamitzar el comerç de la ciutat tot estirant el centre històric. Segon perquè directament i indirecta són més llocs de treball per la ciutat. Tercera perquè s’incrementarà el parc d’habitage protegit. Quarta perquè s’aconsegueixen recursos econòmics per invertir a Can Marfà (com a quedat ben clar, des del meu modest punt de vista, immoble amb molta més cara i ulls que la fàbrica Fàbregas i de Caralt). Cinquena perquè la ciutat no perd un edifici amb un interès arquitectònic que faci trontollar la memòria història (no és ni molt menys comparable a alguns bens culturals d’interès nacional o local insubstituïbles pel seu valor històric). A partir d’aquí tot és legítimament opinable, però si us plau, es recomanable informar-se abans de recórrer a les essències com a únic argument.

dilluns, 15 de gener del 2007

Pau


El 2007 ha començat amb mal peu. El 30 de desembre passat ETA volava pels aires una nova, i ja en van unes quantes, possibilitat de pau. L’alto al foc ja és història malgrat barroers comunicats de la banda terrorista que insisteixen en que la treva continua en peu (algú pot ser tant ingenu com per creure-ho?). A partir d’aquí reaccions de tot tipus i un nou escenari.

Primera reacció personal. Profund sentiment de fàstic per dos motius. Res justifica l’ús de la violència, la mort i la destrucció. Res, i menys l’interès partidista d’assolir la presidència d’un govern, justifica l’aplicació de la política del tot s’hi val. Tinc molt clar que l’enemic a batre és ETA, aquell que avantposa el cotxe bomba o el tret a la nuca a la paraula. Però també tinc molt clar que l’actitud del PP (i del seu entorn mediàtic i associatiu) d’aprofitar-se del terrorisme per erosionar el govern els situa en una posició que va més enllà de l’adversari polític amb qui moltes vegades no estaràs d’acord però almenys saps que podràs parlar-hi i, si s’escau, arribar a acords. L’extremisme d’aquests nois del PP està arribant a nivells que sobrepassen qualsevol lògica democràtica (per molt que s’omplin la boca d’aquest concepte). Rebutjar la manifestació de Madrid després d’arribar-se a l’absurd de pactar el lema de la mateixa és difícilment explicable. Si em de perdre el temps amb aquestes qüestions, en comptes d’unir-nos per solucionar el problema de base (la desaparició d’ETA i els seus mètodes) apanyats anem.

Segona reacció personal. És evident que si és vol derrotar al terrorisme és necessària la unitat de totes les forces democràtiques i el recolzament unànime a qui ha de dirigir-ne la lluita (el govern a través dels cossos de forces i seguretat de l’estat i la justícia). Aquest factor bàsic se n’ha anat en orris des que el PP és a l’oposició. És la història de sempre d’estàs amb mi o contra mi i de la voluntat. L’actitud, altament perillosa i que defuig qualsevol sentit d’estat, d’aprofitar tota circumstància (ben adobada de dosis demagògiques) per erosionar el govern de Zapatero i retornar, com sigui, allà on, per dret diví, els pertoca (la presidència) no fa presagiar res de bo.

Un desig pel nou escenari que s’ha obert. Negociar amb els terroristes és complicat. Si no fos així, l’afer d’ETA ja seria un tema resolt. Però la història ens exemplifica que aquests
processos són llargs i complexes, que cal tenir enormes dosis de paciència i sobretot saber gestionar molt bé els temps i moments. ETA ha trencat una nova treva sobre la que hi havia dipositades esperances reals de posar fi al conflicte. De fet, de treves ETA n’ha trencat unes quantes (que li recordin si no a l’Aznar), i en totes elles no tinc cap dubte que s’han esmerçat tots els esforços per arribar a un acord (si senyors, encara que alguns ara vulguin negar qualsevol possibilitat d’arribar a un pacte) sense cessions polítiques (la política és fa a través de les urnes, als parlaments i sense una pistola al costat del paper on hom ha escrit el discurs de torn!).

Toca tornar a començar entenent que hi ha canvis substantius i que potser algunes fórmules que s’han intentat aplicar en el passat no són vàlides. Cal, primer de tot, sumar a tothom en la lluita contra el terrorisme. L’etapa del
Pacto por las libertades y contra el terrorismo ha passat a la història per molt que aquest document sigui dogma pel PP. Reconec que en el seu dia vaig tenir molts dubtes sobre el mateix (la no inclusió de moltes altres forces polítiques feia un cert tuf a pacte nacionalista espanyol i antinacionalista perifèric) però també li reconec que va propiciar un debilitament important d’ETA. Cal avançar en un nou pacte on tothom s’hi senti còmode. Començant pels dos partits majoritaris, continuant pels partits bascos, fonamentals en tot aquest procés, no ho oblidem, i per tota la resta que configuren l’arc parlamentari. Unitat d’acció, suport al govern (molt bé els intents del govern i del PSOE d’acostament al PP, malgrat que aquests sembla estan per una altra lluita), tots els instruments de l’estat de dret activats al 100% per lluitar contra el terrorisme, condemna unànime d’aquest fet (cal convèncer l’esquerra abertzale que els seus postulats, perfectament legítims en democràcia, es defensen millor des de la tribuna que donant suport, explícitament o implícita, a qui recorre a la violència per aconseguir els seus propòsits), relacions internacionals fluides (fonamentals amb França).

Repeteixo que no serà fàcil. ETA continua sent una banda que fa del terror la seva principal raó de ser. Que ha tingut ocasions d’abandonar les armes i ha acabat reincidint. Quan l’ús de la paraula queda fora de joc, només el seu aïllament més absolut pot fer fracassar els seus propòsits. La lluita és entre demòcrates i assassins. No la podem perdre.

dijous, 11 de gener del 2007

Va d'alcaldables (I)


Des que tinc us de raó política (no si val afegir a aquest concepte la part suposadament genètica o de filiació paterna) a la meva ciutat he conegut tres alcaldes. D’en Joan Majó, recordo poques coses (moltes me les han explicat o les he llegit) i la majoria són a tall d’anècdota. Exemple: quan era més o menys petit em van enredar (o em vaig deixar enredar) per portar nans. Aquells que acompanyen a la família Rovafabes o, dit d’altre manera, els oficials de Mataró, per suposat. Durant la festa major de Les Santes era quan més sortíem i l’afició dels petits/adolescents que suàvem la cansalada entaforats dins tant singular personatges (a mi, suposo que per alçada, sempre em tocava un dels dos comtes) era colar-se a la recepció que oferia l’ajuntament (algun “adult” també ens seguia les passes), encapçalat pel Joan Majó, per afartar-se de les delicatessen de Can Miracle.

Del successor d’en Majó, en
Manuel Mas, en podria parlar molt més abastament. No només perquè em queda molt més a prop en el temps sinó també perquè vaig ser regidor dels governs presidits per ell durant els anys 1997-2003. Del 1997 al 1999 com a regidor adscrit a l’alcaldia i al mandat 1999-2003 amb responsabilitats sobre educació i noves tecnologies. La veritat, un honor servir la meva ciutat i seguir els passos del meu pare que també va ser regidor del 1979 al 1982 (tinc una foto guardada amb especial “carinyu” de tots dos al saló de sessions de l’ajuntament. Una d’aquelles que val la pena emmarcar, cosa que encara no he fet). No tinc cap dubte que si en Joan Majó passarà als annals de la història mataronina com el primer alcalde de la represa democràtica, en Manuel ho serà com el gran transformador i modernitzador de la ciutat. La “nova ciutat” (eslògan que va parir ell mateix i que defineix a la perfecció la voluntat de superar el desgavell territorial i social que 40 anys de franquisme havien deixat com a herència) és un fet gràcies a la seva visió de present i futur, capacitat de treball, intuïció i talla política. És evident que aquesta feina no l’ha fet sol, però si que el seu nom plana per sobre tots els demés.

A l’alcalde actual, en
Joan Antoni Baron, també el conec personalment. De fet, al 1995, la primera vegada que es va presentar a les llistes del PSC, servidor de vostès era el responsable de comunicació de la campanya a les municipals, i, per tant, em va tocar tenir relació directe amb tota la gent que anava a la llista. Recordo (semblo un avi qualsevol) que el vaig haver de trucar perquè necessitava el seu currículum i cal dir que me’l va portar ràpidament (amb d’altres –no diré noms- va ser bastant més complicat) alhora que es va oferir pel que fes falta (en aquest apartat també és vàlid l’anterior text entre parèntesis). Va ser la primera vegada que el vaig veure (ja n’havia sentit a parlar i en positiu no només pels companys sinó també i especialment pel meu pare –el va tenir de vocal a la junta del Patronat del Museu quan n’era el president- ). A partir d’aquí i sobretot quan vaig entrar a formar part del Consistori la nostra relació, òbviament, es va veure incrementada. Sempre vaig defensar, en públic i en privat, que, dins l’agrupació local del PSC, era un dels millors candidats a substituir en Manuel Mas i vet aquí que quan aquest va deixar l’alcaldia per emprendre l’aventura madrilenya en tant que diputat a corts, el partit el va designar com a candidat, aposta que posteriorment fou ratificada pel ple de l’ajuntament.

Ara, la militància del PSC l’hem escollit (amb urna, no com d’altres que encara van a dit) perquè encapçali, per primera vegada, la llista del PSC. Era evident que seria ell malgrat haver-se donat oportunitat a qui volgués per presentar-se (ningú ho ha fet). Tres anys d’alcalde i força més com a regidor és un capital que difícilment es pot deixar perdre. Però en aquests casos no només és una qüestió d’experiència acumulada ho és també de reunir un seguit de qualitats que sumades a aquesta (capacitat de treball, diàleg, visió estratègica, “don de gentes”...). Serà tasca de tots, no només d’ell, aconseguir que la prova de les urnes validi aquesta proposta nominal i també el programa electoral del PSC. Tocarà pencar i de valent però segur que valdrà la pena. Endavant les atxes!!!

dimecres, 10 de gener del 2007

Back in the net


Maleïda tecnologia!!!!!!!! És veritat que els avenços tecnològics han estat vitals per millorar la qualitat de vida de les persones, però quan fa dies i dies que intentes publicar un post al bloc i no hi ha tu tia, no em queda més remei que posar a parir la informàtica i els seus derivats.

Des de finals de desembre que no puc editar res (per una vegada que la motivació principal no ha estat la desídia van els problemes tècnics i em trenquen el ritme!). M’explico per si a algú li pot ser d’interès: se’m va fugar la toolbar de l’editor (maleïda barra!!!!) i, conclusió, a més de no poder inserir fotografies, escollir el tipus de lletra, aplicar links... si intentava publicar el que escrivia a pal sec només m’apareixia el títol i el cos de text desapareixia per art de màgia.

Durant aquest període he provat tot el que els meus coneixements tècnics m’han permès (que tampoc deu ser tant) i no me n’he sortit fins avui. Vaig intentar aplicar el conte de la vella (editar amb word i aplicat un “tallar i enganxar” i res de res), posar-me en contacte amb el servei tècnic de blogger (tota una aventura que no us recomano si no voleu viure la resta del vostre temps frustrats), netejar cookies, historial, arxius temporals i tot el que faci falta (tururut setze hores). I avui, sembla que per art de màgia, ha tornat a aparèixer la barra. No em pregunteu com perquè ja he perdut prou el temps intentant posant remei al problema. Total tornarem a postejar i posarem un ciri a Sant Tecnològic no sigui que es torni a produir la desmultiplicació dels pans i els peixos (en versió moderna).

La part positiva de tota aquesta història és que tinc força posts acumulats que em permetran sortir a la palestra els dies que la inspiració sigui més aviat minsa.