divendres, 16 de novembre del 2007

Homínids o humans?


Us recomano el darrer llibre que he llegit. “El naixement d’una nova consciència”, de l’eminent arqueòleg Eudald Carbonell. És un text per reflexionar que, tal i com diu la contraportada, “explica una visió revolucionària sobre la condició humana en la qual la selecció tècnica s’ha anat imposant com a mecanisme d’evolució del comportament humà. Però és necessari un pensament social crític que ens conduirà cap a una espècie més humana”. Dit d’altra manera, l’Eudald qüestiona (en aquest i en altres llibres que ha publicat) que l’homo sapiens hagi assolit plenament la seva condició d’humà i que no ho farà fins que compleixi certs requisits. Crec que té raó i per mostra un botó:

Imagineu-vos una administració pública amb treballadors (funcionaris, laborals...), quadres de comandament (directius i gerència) i l’estructura política de torn.

Imagineu-vos que en aquesta santa casa només mana un per molt que els que hi ha per sobre d’aquest personatge es pensin que són ells els que tallen el bacallà.

Imagineu-vos que el personatge en qüestió decideix portar a terme canvis que afecten l’estructura en base a criteris poc clars, eliminant llocs de treball, promocionant a qui no molesta, donant prebendes als seus amics i a aquells que, d’una o altra manera, li alimenten l'ego. Això si, tot plegat vestit com a necessitats organitzatives, que aquest terme ho justifica tot.

Imagineu-vos que totes aquestes mesures es porten a terme amb el beneplàcit (per acció o omissió) d’aquells que han estat escollits per defensar els drets dels treballadors, aquells que se suposa que han de vetllar no només per la legalitat de les accions que afecten als treballadors (que per això ja hi ha advocats) sinó fonamentalment per la justícia (que no té perquè concordar amb el dret) i la defensa dels interessos del proletariat. I si les lleis no són justes caldrà tocar a la porta d'aquells que tenen en les seves mans canviar-les (diguis classe política) i argumentar el per què que el com ja el saben.

Imagineu-vos que aquests representants solen presentar poca batalla a l’ínclit personatge (ben inflat pel poder que, de nou per acció o omissió, l'hi han atribuït els que haurien de manar) doncs aquest, estrateg de pa sucat amb oli, els convenç en base a mesures poc lloables (a tu et pago més per fer no se ben bé què, a tu i a tu us trec la plaça perquè tingueu feina fixa, a tu et promociono la família...).

Imagineu-vos que aquesta mesura és just la punta de l’iceberg, que a continuació li tocarà el rebre a qui sigui (al que no em cau bé, al que es calb, a la de la minifaldilla, al que no pensa com jo, al de més enllà perquè em cal col·locar, amb plaça o externalizant, al meu amic de l’ànima).

Imagineu-vos, que amb el temps s’acaba aplicant aquella màxima, convenientment adaptada, que algú ja va escriure fa anys de “primer se’n van endur els que no pensaven com ell i jo no vaig fer res, després els que li queien malament i jo no vaig fer res, després va ser l’hora dels que molestaven i jo no vaig fer res i, finalment, se me’n van endur a mi. Ja no quedava ningú més dels meus companys”.

Amb aquest exemple, si fos real que potser ho és, hom se n’adona que la solidaritat i la consciència crítica d’espècie són elements que encara no estan al nostre abast. Si continuem pel camí de l’egoisme, del defensar els interessos particulars (allò que només m'àfecta a mi) sense veure que la defensa comuna dels interessos col·lectius és fonamental per avançar (cal trencar amb allò que deia en Franco del "haga como yo, no se meta en política"), no acabarem assolint mai aquesta humanitat que tant necessitem.

dimarts, 13 de novembre del 2007

Aniversaris


Els aniversaris solen tenir la utilitat de commemorar algun esdeveniment més o menys important i solen implicar una certa transacció (a mi em toca convidar a sopar i tu em fas el regal de torn). L’homenatjat, sigui persona física o fet concret, no sempre rep allò que espera (si és que espera alguna cosa). És més, a vegades el present acaba arraconat o simplement passa a engruixir el “museu dels horrors” que tots tenim en algun espai mig amagat. D’altres, com hauria de ser, ocupen un espai rellevant en la memòria i se’ls exposa en lloc preeminent.

Aquesta entradeta no va amb segones. No té cap importància que el meu aniversari (un any més al sarró) sigui a la cantonada. Però si que en tenen les imatges que mig món ha pogut contemplar de la tragèdia naval a l’
estret de Kerch, amb tres mariners morts, vint desapareguts i quatre vaixells enfonsats (tres mercants i un petroler que ja ha abocat 1.200 tones de cru al mar). Renoi quin regal just quan es compleixen cinc anys del Prestige! De nou veiem aus marines amarades de petroli, de nou el xapapote acostant-se a les platges, de nou una tragèdia ecològica de gran magnitud (i just quan en altres llocs debaten sobre el canvi climàtic i els efectes de l’activitat humana sobre aquest planeta cada dia més castigat).

L’episodi del Prestige fou un fet lamentable i, segons força indicis, pèssimament gestionat, que va provocar un allau de mobilitzacions arreu del país. Alguns moguts per una corrent de solidaritat vers un medi malmès per l’efecte dels “hilillos de plastilina” com oficialment va denominar en
Rajoy al xapapote, d’altres per ajudar a gent que tenia tots els números per perdre el seu modus vivendi (qui no coneix algú que en aquelles hores dramàtiques va deixar casa, estudis o feina per desplaçar-se a Galícia i embrutar-se les mans), més moguts per l’autoritarisme de la majoria absoluta d’un PP amb la seva cara més fosca i per la seva voluntat d’amagar uns fets que en l’era d’internet difícilment ho eren (la mateixa estratègia que la seguida amb els atemptats a Madrid de l’11-M).

Segurament caldria un estudi sociològic amb tots els ets i uts per esbrinar els motius d’una mobilització tant massiva (en quantitat i qualitat). No sé, amb certesa, tot i albirar-ne alguna, quines foren les causes que van promoure que tanta gent abandonés la seva rutina quotidiana per implicar-se en la gestió del desastre (la sensibilitat vers el medi ambient, el ja n’hi ha prou d’enganys...), però el que si sé, tampoc cal patir d’amnèsia, és que quan el clam de “nunca mais” (encara conservo la camiseta amb l’eslògan que els meus pares em van portar de Galícia) ressonava a moltes consciències, les urnes varen mantenir moltes alcaldies a favor del PP. Què havia passat? Molt senzill. L’Aznar i els seus van aplicar el millor remei a la malaltia: abocar-hi tants euros com xapapote. I ja se sap que els diners compren moltes consciències.

I hores d’ara, quan la justícia (ràpida ella) encara s’ha de pronunciar, què queda d’aquell efecte mobilitzador que va desplaçar centenars de catalans a les costes gallegues? Poca coseta. De fet, als catalans potser ens caldrà un altre Prestige per moure el cul i aixecar-nos de la cadira. Això si, el fet s’haurà de produir ben lluny d'aquesta terra que si no aquí no es mou ni Déu. I, ja posats, podríem encarregar un altre estudi sociològic a veure si les seves conclusions ens donen pistes del perquè quan hi ha una tragèdia a fora tots pugem al carro però quan en tenim alguna a casa nostra (diguis merder amb les infrastructures ferroviàries) aquí no es mou ningú.

divendres, 9 de novembre del 2007

Avís per navegants


La campanya electoral del PSC a les passades eleccions al Parlament de Catalunya presentava com a eslògan allò de “fets, no paraules”. D’aquesta manera es pretenia posar de relleu la capacitat de gestió del candidat a President per sobre d’un seu punt feble prou conegut, la retòrica, i, per altra banda, l’eslògan també reforçava una diferència fonamental amb el què tradicionalment havia estat la política dels governs convergents (el bla, bla, bla que sovint contradeien els fets –recordeu allò del “mai pactarem amb el PP”, la història del Majèstic i el suport parlamentari que uns i altres es van donar?-).

Passades les eleccions i ja amb
Montilla investit President amb els vots de la majoria parlamentària que ha format govern (PSC, ERC i ICV), el President se n’ha hagut de sentir de tots colors: que si ens hem begut l’enteniment per tenir un president “xarnego”, que en ell predomina la grisor, que no sap articular paraula, que és la veu cantant del PSOE a Catalunya... Doncs ves per on, que se’n va a Madrid i, clar i català, els hi engega un discurs que no deixa de ser un clar avís per navegants: o es recondueix la situació que actualment està patint la ciutadania de Catalunya o ateneu-vos a les conseqüències. D’acord que totes les paraules són interpretables o matisables, però des del meu punt de vista, el President està dient allò de “si no us espavileu, aquí us quedeu”. Aquesta vegada ha primat les paraules per sobre dels fets. Ni en Pujol en els seus millors moments es va atrevir a verbalitzar amb tanta contundència el sentiment del Català emprenyat.

Alguns ja diuen que estem davant d’un foc d’encenalls, d’estratègia davant les properes eleccions estatals (o el PSC s’espavila o els resultats no seran els esperats malgrat l’apuntat en les darreres enquestes). Jo més aviat crec que Montilla no fa res més que recollir un sentiment del carrer derivat de problemes reals que ens toquen de prop (160.000 persones pateixen diàriament un calvari per arribar a la feina, a l’escola o a casa, uns quants milers més van veure com es quedaven sense energia durant un espai de temps considerable, d’altres pateixen, dia si i dia també, el col·lapse de les infrastructures viàries...) i d’algun altre de profund calat polític que es veu a venir (quin serà el futur de l’Estatut, aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, després del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP?).

Aquests fets no són una casualitat. Deriven de dues circumstàncies al meu entendre gravíssimes: la manca d’inversió continuada de l’Estat vers Catalunya (alguna cosa no deu anar a l’hora quan fins i tot
els empresaris s’aixequen en peu de guerra) i el discurs anticatalanista que fa anys funciona a les mil meravelles a les Espanyes (alimentat com mai des que el PP va perdre del eleccions generals del 2004).

Parteixo de la base que cal ser solidaris i, per tant, que hi ha territoris (els més rics) que han de contribuir a millorar les condicions d’altres (els més pobres) fins assolir un cert equilibri (no és tant estrany, és el que ha fet Alemanya a la Unió Europea). Ara bé, això no vol dir que arribi un punt on aquests darrers puguin espavilar-se solets (tampoc es tracta de viure sempre de la moma!) ni que aquesta categoria de territori “ric” impliqui que aquí no s’hagi d’invertir un duro (euro en termes moderns). I aquesta és la situació amb que s’ha trobat Catalunya. Durant anys i panys la inversió de l’Estat en allò que l’hi toca (que per això n’ostenta les competències) i, especialment, en elements estratègics s’ha decantat decididament per Madrid (us recomano un cap de setmana intens per la capital del xotis i després compareu la situació actual amb qualsevol àlbum de fotos de fa poques dècades) i a Catalunya l’hi ha tocat les engrunes. És allò de la balança fiscal deficitària que fa anys pregona l’
Antoni Castells, l’actual conseller d’economia i Finances de la Generalitat. Tanmateix, amb l’Estatut s’ha posat fil a l’agulla per solucionar una situació de totes totes injusta. I tampoc cal deixar de banda que el govern del PSOE està invertint molt més a Catalunya que el seu antecessor del PP (segurament no tot el que ens tocaria i amb efectes, per allò de que la inversió no es palpa d’avui per demà, a mig – llarg termini).

En el tema de les inversions, però, tampoc cal posar-se una vena als ulls i atribuir únicament aquesta situació a factors exògens. Si ens mirem el melic també trobarem algun element distorsionador que ajuda a magnificar uns problemes que són palpables i reals. O no és cert que l’esforç inversor de la Generalitat en els governs Pujol va ser més aviat pobre? Això si, l’eix transversal (per cert, cada dia més col·lapsat) el van inaugurar mil i una vegades. I què me’n dieu de la tàctica d’aplicar allò de la política del peix al cove respecte a l’Estat (i encara sort que en Pujol ens venia que, tant amb governs del PSOE com del PP, CiU era decisiva a Madrid!) I ja posats, algun dia algú ens explicarà perquè determinats aspectes de l’Estatut de Sau van quedar amagats ben al fons del calaix i mai es van desenvolupar.

Respecte a l’anticatalanisme, convenientment alimentat en funció del moment i les circumstàncies, difícilment ens el traurem de sobre mentre aquesta opció continuí essent un element que dóna rèdits electorals. El PP l’ha portat fins a extrems insospitats (només cal donar un cop d’ull a les martingales que es van inventar –amb recollida de signatures inclosa- per fer fracassar l’Estatut de Catalunya i el recurs vigent en el Constitucional) però tampoc cal oblidar determinats discursets de prohoms (afortunadament ja retirats de l’escena pública) del PSOE de l’estil Rodríguez Ibarra i Bono. O per què no dir-ho, les darreres declaracions de la fantàstica ministra de Foment, que quasi bé a dir “de què es queixen aquests catalans” (suposo que s’adreçava a aquells que l’hauran de votar en les properes eleccions i no als que patim la seva gestió). Potser caldria invertir més decididament en educació i cultura per eradicar determinades conductes en territoris no massa llunyans, explicant que els catalans no tenim ni banyes ni cua i que si reclamen el que ens pertoca és per això, perquè ens pertoca, i perquè hem estat solidaris com ningú.

De tota aquesta complexitat d’interessos em preocupa especialment que mentre aquí hem estat massa temps aplicant el discurset victimista (en Pujol n’era un mestre amb en Mas com a alumne avantatjat) o hem callat (on eren els empresaris fa una dècada, quan ja era clar que les inversions adreçades a Catalunya eren marginals), altres s’espavilaven i hores d’ara ens passen la mà per la cara (“Madrid ya no se quema, ya no se quema Madrid”). I no dubteu que ens costarà temps i esforços posar-nos a l’alçada.

Sovint em pregunto què queda d’aquella Catalunya que era el motor econòmic d’Espanya i que basava el seu lideratge en la tradició emprenedora (les empreses se’ns deslocalitzen amb una facilitat impressionant –haurem d’anar al País Basc perquè ens donin unes quantes lliçons de com actuar en política industrial-) i la creativitat (no només empresarial, sinó també cultural). No es tracta de caure en la nostàlgia i dir que cal que torni el segle XIX (aquesta postura la deixo pels esencialistes que només enarboren la senyera i s’omplen la boca de virtuts caduques), sinó de ser realista i de posar les bases perquè aquest país prosperi avui i demà, sigui socialment just i tingui oportunitats de desenvolupament en un món complex.

Potser si que, per aconseguir-ho i si les coses segueixen pel mateix camí, caldrà donar un cop de puny sobre la taula, dir prou i acompanyar aquest gest amb fets concrets i substancials (ja veurem que passarà si el Tribunal Constitucional tomba el vigent l’Estatut). Una bona notícia: Si tenim en compte el ressò mediàtic que han tingut les paraules del nostre President allà per les Espanyes (sorprenentment, pel període en que estem, quasi estèril per part d’aquells que aprofiten la més mínima per fomentar l’anticatalanisme), tampoc els deurà importar, vista la desafecció, que fotem el camp per la porta del davant (o per la del darrera, que m’és igual).

dilluns, 5 de novembre del 2007

La justícia és un "cachondeo"?


L’Alfonso Guerra, a més de passar a la història per ser la mà “esquerra” de Felipe González, tant als governs del PSOE als anys 80 com al propi partit, segurament també ho farà pel seu inconfusible humor andalús. A ell li devem més d’una perla en innombrables discursos o declaracions públiques. “La justicia es un cachondeo” va deixar anar en un dels seus moments d’inspiració. Més d’un es va estirar els cabells a l’escoltar-lo, d’altres encara riuen, però cal reconèixer que en determinades circumstàncies la frase ha fet fortuna i l’autor ha tingut més raó que un sant. Només cal donar un cop d’ull als darrers esdeveniments que més tinta han fet suar. En alguns casos segurament l’adjectiu “cachondeo” s’està quedant curt, en d’altres simplement sobra.

Dos casos (per no fer-me pesat): la sentència del judici dels atemptats de l’11-M a Madrid, i la paranoia del tribunal Superior del País Basc. Si bé el primer cas és un exemple clar que la justícia funciona, l’altre camina en sentit invers. En tres anys i mig s’han detingut els autors materials de la masacre (els que no es van immolar a Leganés), se’ls ha jutjat i s’ha dictat sentència. S’ha deixat ben clar que foren integrants d’una cèl·lula islamista qui perpetraren l’atemptat i s’ha posat de manifest que la teoria conspirativa que feia partícip de la matança a la banda terrorista ETA era i és una farsa. Les víctimes i els seus familiars han obtingut justícia, tot i que perquè aquesta sigui plena fa falta que aquells que van mentir impunement per intentar guanyar unes eleccions generals fos com fos demanin disculpes i pleguin d’una vegada per totes. I no penso només en alguns destacats dirigents del PP que encara continuen intoxicant a l’opinió pública (diguis Acebes o Rajoy) sinó també a determinats periodistes i directors de tots aquells mitjans de comunicació que es van prestar a actuar com a braç armat d’aquests formació política intoxicant dia si i dia també.

En l’altre costat de la balança tenim l’espectacle que està donant el Tribunal Superior de Justícia del País Basc amb la seva voluntat de d’asseure al banc dels acusats al lehendakari Ibarretxe i al líder socialista Patxi López per haver-se reunit amb membres de la ilegalitzada Batasuna durant la treva declarada per ETA. Diuen que hi ha base legal i com que el meu coneixement sobre lleis és el que és, no entraré a discutir aquest aspecte que, per altra banda, sembla que tampoc és tant clar (això ja ho diu gent que en sap). De veritat, en una democràcia consolidada com la nostra, es pot pretenir enviar a la presó a algú per parlar amb algú altre? Però si la política precisament es basa en el diàleg! Això de prohibir les reunions sona més a legislació del franquisme que no pas a l’actual i, si us plau, si en el corpus legislatiu d’aquest país encara queden rèmores del passat, que aquells que tenen l’oportunitat de fer noves lleis o canviar les vigents no perdin ni un segon i actuïn ara mateix.

Allò de la separació de poders que ens explicaven a l’escola cada vegada sembla més un acudit que una realitat necessària. Però si en aquest darrer cas sembla com si alguna mà negra estigués interessada en engarjolar el màxim representant de la sobirania basca (escollit democràticament, tampoc ho oblidem) justificant-se amb un terrible crim comès contra la humanitat (parlar per intentar resoldre un conflicte que fa dècades que dura i que cap govern ni cap instància judicial ha aconseguit solventar!). Però, és clar que, veient l’espectacle de la renovació (ara si, ara no) del Consell General del Poder Judicial (si aquests són els que manen,imagineu-vos la resta) un no pot més que concloure que “la justicia és un "cachondeo” i de ca l'ample.

dimarts, 30 d’octubre del 2007

El català emprenyat



Hi ha dies en que un es lleva, posa la radio i, tot escoltant les notícies, s’adona que no li costa gens identificar-se amb el que alguns han anomenat el català emprenyat. M’explico: ja fa massa temps que els mitjans de comunicació ens parlen dels maldecaps que RENFE provoca en els usuaris (entre els que em compto de fa anys). I, com bé sabem tots aquells que utilitzem amb freqüència el servei de rodalies, aquesta no és una situació nova. Des que tinc us de raó ferroviària, en parlin o no ràdios, teles i diaris, incidències n’he hagut de patir de tot tipus (que si cauen quatre gotes i retard assegurat, que la catenària, seguint l’exemple de la fruita madura, cau i recau, que per motius aliens a qui sigui el tren es para a mig camí i aquí us quedeu fins que en vingui un altre a recollir-vos...).

He arribat fins el punt de no saber si la meva militància vers el transport públic m’ha alienat de tal manera que soc incapaç de reconèixer aquella sensació que un té quan és plenament conscient que l’hi estan prenent el pèl. I consti que darrerament, amb la C-1, la línia que quasi diàriament utilitzo, no he tingut cap retard d’importància però, com em considero una persona solidària, no tinc més remei que emprenyar-me quan veig l’espectacle lamentable que s’està donant en aquest país en els darrers temps. I, per cert, tampoc soc tant ingenu com per atribuir totes les desgràcies a l’arribada del tren de gran velocitat (TGV). Amb esvorancs o sense esvorancs, les rodalies de Catalunya fan pena de fa temps i, per tant, convé diferenciar una qüestió de l’altre malgrat a vegades es solapen.

No per menys sabut és important repetir que la inversió de les rodalies d’aquest país fa anys que fa riure, i més riure (de pena en aquest cas) fan aquells que ara s’escarrassen denunciant la situació, oblidant (conscientment/electoralment) que quan tenien responsabilitats de govern pocs recursos econòmics destinaven a millorar una xarxa bàsica per la mobilitat de milers de persones. O ja no recordem els vuit anys de govern del PP amb els seus socis a l’ombra (CiU)? Tireu d’hemeroteca i repasseu-vos els pressupostos públics de qui té la competència en infrastructures ferroviàries (l’Estat) i veureu quin trist espectacle durant l’era Aznar. De fet, el que més m’emprenya de tot això és que em temo que tots aquells que han pres decisions en un sentit o altre poques vegades han hagut d’utilitzar el tren!

Per altra banda, el TGV és un d’aquells anhelats projectes que fa anys i panys que esperem i cal dir que la seva vinguda no ha estat precisament un camí de roses. Retards i més retards, esvorancs a l’Aragó, velocitat minsa en el tram Barcelona – Madrid, ja no parlem de la connexió amb França (per mi la més vital) que sembla el joc de mai acabar i ara més esvorancs a l’àrea metropolitana i, per postres, interferències a les línies de rodalies i als ferrocarrils de la Generalitat, amb paralitzacions que afecten a milers d’usuaris i que, per efecte dominó, col·lapsen carreteres que ja es troben prou saturades. I jo em pregunto, si ja se sabia que les obres de l’AVE provocarien maldecaps, hagués costat molt als responsables del ministeri de foment d’explicar amb suficient antelació que hi haurien problemes, que aquests es minimitzarien amb una bona coordinació entre totes les administracions implicades (Estat, Generalitat, Municipis) i que s’habilitaria el que fos per evitar més maldecaps a una soferta població que n’està farta que li prenguin el pèl. Doncs no, a callar i quan ens trobem tots emmerdats, aleshores que “salga el sol por Antequera”. Doncs bé, alguns de paciència ja n’hem tingut prou i tenim tot el dret a emprenyar-nos com cal.

I més quan hom veu el panorama que tenim a casa nostra. Qui més qui més s’omple el pap amb el transport públic, per allò de la sostenibilitat i tota la cantarella políticament correcte, però a l’hora de la veritat els resultats són digne d’estudi sociològic de qualsevol república bananera. Resulta que la regió metropolitana ha crescut a marxes forçades. Cada vegada som més els que hi vivim i que necessitem desplaçar-nos per atendre les nostres activitats econòmiques, d’oci o de relacions socials, però resulta que aquest creixement no s’ha vist compensat amb unes infrastructures que tinguin capacitat de donar cabuda a la mobilitat existent. És més, quan s’enceta el debat de les infrastructures apareixen els “farigoles” de torn (institucionalitzats o no) amb el discurset que no s’ha de malmetre més el territori i que tot s’ha de solventar a partir del transport públic. Haig de dir que també m’emprenyen aquests discursets políticament correctes però que no aporten cap solució viable al problema. És evident que necessitem més infrastructures per respondre a les necessitats d’avui i a les del demà i que aquestes s’han de planificar i executar en temps i forma (entenguis per temps que ja anem tard i per forma el ser sostenibles, és a dir, quadrar el cercle de connectar el territori amb el traçat més adient, afectant el menys possible la pell del territori i a un cost raonable). I també és evident que damunt d’aquestes infrastructures s’ha de prioritzar el transport públic per carretera i invertir decididament en el tren. Anem tard en inversió i més si tenim present que invertir en infrastructures no es resol en un tres i no res doncs la tramitació administrativa que s’ha de seguir es llarga i feixuga.

Un penúltim apunt. No vull tancar aquest capítol sense fer esment al tema de les responsabilitats que es deriven d’aquests desoris del TGV i rodalies, malgrat que sempre he defensat que primer cal cercar solucions i després demanar responsabilitats. És evident que tots aquells que amb la seva decisió de no invertir a les rodalies catalanes no faran les maletes i aniran cap a casa (en jet privat que, si no aterren al Prat, potser no tindran problemes de colapse) malgrat que els convindria una anàlisi de consciència que segur que no fan ni faran. Els problemes que ha comportat el TGV són imputables sense cap mena de dubte a l’Estat (és qui n’ostenta les competències) i sobretot a tots aquells que han intervingut en la seva gestió, encapçalats pel Ministeri de Foment i la ministra Magdalena Álvarez en tant que màxima responsable de tècnics i empreses que participen en el procés (tot i que aquests també haurien de fer una introspecció qualitativa per veure on han errat). Alguns ja han demanat formalment la dimissió o el cessament, d’altres fan la viu viu, però em sembla que no hi ha ningú amb dos dits de front que tingui clar que aquesta senyora no plegarà, tot i que si no ho fa corre el risc de ser recordada com un altre Álvárez, també malauradament conegut per la seva nefasta gestió amb el TGV, l’exministre del PP Álvarez Cascos!

És veritat que el president Zapatero ha donat la cara, venint fins a Catalunya i assumint la responsabilitat de la situació i declarant que es posa al front de la crisis (mentrestant la ministra deu haver anat de bolos per Andalusia). És un gest que l’honora (i més l’hagués honorat si hagués vingut entre setmana i així visualitzat el caos en estat pur), però en política si els gestos són importants també ho és trobar les solucions més adients als problemes de la ciutadania. Esperem que aquest gest signifiqui un punt i apart en aquesta història i comencem a sortir del túnel d’una vegada per totes.

I anem pel final, si comencem a sumar els desoris ocorreguts en els darrers temps (aeroport, elèctriques, rodalies, autopistes...) no costa massa entendre que el got comença a estar massa ple i que per molt que els catalans tenim la doble cara personificada en el seny i la rauxa, cada cop comença a pesar més aquesta darrera (l’emprenyamenta per dir-ho en termes moderns). Si algú, conscientment o inconscient, s’ha proposat fer créixer l’independentisme a Catalunya (i no parlo des de la vessant de les essències sinó de l’econòmica), sembla que va pel bon camí.

dilluns, 29 d’octubre del 2007

L'anhelat museu?


No soc dels que creuen que per sortir a qualsevol mapa sectorial (posem per cas el cultural) els municipis han d’entrar en una cursa agònica per inventar-se qualsevol esdeveniment puntual que permeti tenir presència efímera als mitjans de comunicació i fins l’any que bé poqueta cosa més. Diem-ho clar, que sembla que hi ha alguns que no hi ha manera que ho entenguin, omplir qualsevol ciutat o poble amb cent mil persones un cap de setmana ni salva l’economia anual del municipi ni el dota d’un contingut cultural que sigui socialment rendible per la seva ciutadania.

Soc, per tant, partidari d’estructures més sòlides i permanents que apuntin a un objectiu clar: dotar de contingut cultural les ciutats i pobles els 365 dies a l’any, entenent que aquesta mesura aporta un benefici social –i depèn com es treballi, econòmic- gens menyspreable. És en aquest sentit que contemplo la
proposta Bassat. Si bé és cert que la seva dimensió és desconeguda a Mataró (potser el paral·lelisme més clar el trobaríem amb el Museu del Rock d’en Jordi Tardà tot i que aquest estava dat i beneit que acabaria a Barcelona), també ho és que a la ciutat hi ha exemples vius d’iniciatives privades que, de bracet amb l’administració pública, han assolit cotes de certa excel·lència (la Casa de la Música Popular i el què penja d’ella en seria el més paradigmàtic). Tampoc cal amagar que, per contra, n’hi ha d’altres que s’han perdut pel camí (on paren totes aquelles bones intencions, que es proposaven en l’anterior mandat, respecte a la Sala Cabanyes i el Foment?) i alguna més que veurà la llum espero que aviat (Fundació Vilaseca i Can Marfà). En aquest apartat m’estalviaré el capítol de donacions a l’ajuntament (llegat Arenas, proposta Mataró i fons Carreras per exemple), iniciativa pròpia municipal (Can Xalant i els postmoderns) i “anhelades” propostes de museus basats en col·leccions de ciutadans que amb bona fe han pretès que les seves andròmines (llegeixis no pejorativament sinó amb sentit carinyós) entressin a formar part de l’erari públic (museu de la radio, miniatures ferroviàries...).

Hores d’ara el debat és servit. Hi ha qui aposta descaradament per tirar endavant el projecte (clar que
els que fan bullir l’olla de l’art en aquest país podríem dir que tenen una certa visió tendenciosa del tema), d’altres que s’ho mirem amb mires curtes (per què cal gastar una morterada quan les prioritats de la ciutat han de ser necessàriament unes altres de l’estil més equipaments?). Potser parteixo d’una visió excessivament reduccionista però crec que el projecte és interessant per Mataró sempre i quan es donin un seguit de condicions bàsiques:

- L’oportunitat: després que l’ajuntament de Llavaneres s’hagi fet enrera de la idea inicial de situar la seu de la fundació al seu terme municipal, no és d’estranyar que Bassat s’hagi adreçat als que es van interessar per la proposta. I aquí cal reconèixer la cintura política de l’alcalde Baron. Si a aquest fet hi sumem que sembla hi ha un cert consens polític entre govern i oposició sembla clar que tenim uns elements que poden fer possible que l’arròs no se’ns passi. Però aquesta oportunitat requereix que la matèria primera sigui de gran qualitat i en aquest apartat, els entesos diuen que la col·lecció Bassat d’art contemporani és excel·lent. La proposta inicial planteja una col·lecció permanent, algunes de temporals amb voluntat d’itinerància i, per sobre de tot, tallers, espais de trobada, un auditori... és a dir, tots aquells elements indispensables per fer que un museu sigui modern, dinàmic, pedagògic i no acabi caient en el tòpic del gran magatzem d’art.

Salvant totes les distàncies se’ns planteja un
Guggenheim a Mataró i que els hi expliquin als de Bilbao si valia la pena o no que un equipament d’aquestes característiques s’instal·lés al seu territori! I no ho dic només per la capacitat d’atracció en termes de visitants i generar activitat econòmica, sinó també pel què solen suposar aquestes infrastructures a l’hora de dignificar espais i de fer aparèixer en el mapa a la ciutat de torn (si home, perquè alguns estiguin contents també utilitzaré aquesta terminologia tan nostrada).

- L’emplaçament: si queda clar que el contingut és òptim, caldrà cercar un continent que s’ajusti a les necessitats generades. Sembla ser que aquesta és una de les contribucions que aniran a càrrec de l’administració pública. Inicialment es sol·liciten 9.000 m2 i es disposa d’un projecte. Estic convençut, però, que el què hores d’ara hi ha sobre la taula no serà condició sine qua non perquè la proposta tiri endavant. Aquí caldrà estar atents a la disponibilitat de sòl amb què compta Mataró (“verge”, en format patrimoni o “disponible” a termini raonable). Ara bé, si em pregunten la meva opinió (ho dubto) diria que caldria seguir l’exemple de Barcelona i ubicar aquest recinte en un espai que disposi d’una certa bona comunicació i accessibilitat i que contribueixi a dignificar alguna zona que no necessàriament ha de ser el centre de la ciutat (alguns encara continuen amb la mania que tot allò que significa cultura ha d’emplaçar-se entre muralles i ja se que el patrimoni arquitectònic el tenim on el tenim, però a vegades cal cercar altres beneficis més urbans). Si fos possible, que us semblaria, per posar un exemple, emplaçar-lo a Rocafonda?

- El finançament: Con la iglesia hemos topado. Un edifici d’aquestes característiques deu tenir un cost (el desconec) senzillament d’uns quants milions d’euros i les mises d’algun lloc hauran de sortir. Dubto molt que les arques municipals puguin finançar per elles mateixes l’obra i, no ho oblidem, el posterior manteniment (que no serà precisament la xocolata del lloro si les coses es volen fer ben fetes). Aquí cal implicar altres administracions (Generalitat, Diputació...) i privats (ull amb el tòpic que a Mataró solen ser bastant garrepes). Només amb la potència econòmica de l’ajuntament difícilment tirarà el projecte endavant.

- La gestió: És evident que s’hi hi ha injecció de capital públic, també caldrà corresponsabilitzar-se de la gestió i participar d’ella. Per tant, per molt que la promotora sigui una fundació privada s’haurà de buscar una fórmula jurídica (el món n’és ple d’exemples) on tots els paganos se sentin representats i puguin contribuir a la direcció estratègica del centre.

- Els beneficis per la ciutat: és evident que un dels quids de la qüestió és el benefici que Mataró pot treure d’aquesta moguda. Al meu modest entendre seria bo, prèviament, quantificar de forma seriosa quina seria la repercussió d’aquest equipament sobre el conjunt de la ciutat i atenent a diferents variables (visitants, economia, cultura, educació...). Alguns semblen evidents, però no aniria gens malament aplicar el mètode científic per contrastar allò que la intuïció indica.

I, per últim, un apunt sentimental. De la meva experiència professional en el camp de la publicitat i com a seguidor incondicional del Barça puc aportar un petit granet de sorra a la serietat de la figura d’en Lluís Bassat. Aquells que hem begut de les fonts del seu “Libro rojo de la publicidad”, que l’hem seguit i qualificat sovint com un dels millors publicistes del món sabem que, mercès a la seva creativitat i a la dels seus equips i socis, Bassat ha esdevingut un dels millors venedors que es fan i es desfan i, sobretot sabem que sap vendre molt bé no la seva figura (les seves repetides derrotes a l’hora d’optar a la presidència de can Barça així ho avalen) però si els productes i marques per les que ha treballat. Espero que tornarà a demostrar-ho i que una vegada “despejades” totes les incognites que encara planen sobre el projecte, s’arribarà a bon port. Se’n seguirà parlant.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

El culebró de mai acabar


Nota: aquesta no és la foto de la fàbrica Fàbregas i de Caralt, malgrat que algú s'ho pensi! És el temple de Ramses II , catalogat com a patrimoni de la humanitat i traslladat, degut a la construcció de la presa d'Asuan, prop del seu emplaçament original entre el 1964-1968.

Ja fa temps que en aquest país s’han posat de moda els culebrots. De producció pròpia o importats, enganxen els televidents mercès el seu format per capítols, a guions que reprodueixen, en alguns casos, escenes quotidianes properes a aquells que hi queden enganxats i certes dosis d’intriga que mantenen la tensió. A vegades, però, no cal recorre a la televisió per gaudir d’una sèrie d’aquestes característiques i, de fet, tampoc cal anar massa lluny per trobar exemples que mantenen entretingut el personal. La història de la fàbrica Fàbregas i de Caralt de Mataró es podria emmarcar tranquil·lament dins la categoria de producte televisiu de moda (entrega per capítols, personatges variats, intriga...).

Si durant anys i panys d’aquesta fàbrica en desús pràcticament no n’ha sentit a parlar ningú i hom ha assistit impàvid a la seva degradació física (tant quan ha estat en mans privades com públiques), quedant únicament com a testimoni d’un temps passat i d’una activitat industrial (farinera primer i paperera després) que actualment es mou per altres lògiques i que difícilment tornarà, avui és l’estrella convidada al show mediàtic de la política mataronina.

Hom es pot preguntar com s’ha arribat a aquesta situació? Fem-ne un petit repàs. Tot va començar amb la revisió del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Mataró allà pel 2002 i amb la inclusió d’aquesta fàbrica en un document que té com a finalitat dotar de diferents nivells de protecció aquells elements arquitectònics que tenen una certa vàlua i que, per tant, es bo que es conservin per mantenir una certa identitat de ciutat i per saber, a partir d’aquests referents, d’on venim. Cert és, ja ho he escrit alguna
altra vegada, que quan s’inicia un procés d’aquestes característiques la tendència habitual és a protegir tot el què es pugui i més en el cas de Mataró, on per molt que se sigui una ciutat amb tradició industrial, els edificis que van hostatjar les diferents activitats (bàsicament tèxtil i derivats) tenen un valor més romàntic o nostàlgic que artístic o arquitectònic (els nostres empresaris pretèrits deurien ser arquitectònicament més garrepes que alguns de Terrassa o Sabadell!). Dit això, també és evident que catalogar no vol dir mantenir immutable per sempre un edifici (de fet, les pròpies naus industrials han estat elements vius i canviants adaptant-se sovint a les noves necessitats que el temps va demandant i reformant-se en aquest sentit) sinó que també s’estableix un sistema de descatalogació que sol implicar un informe tècnic que justifiqui el fet i que posteriorment cal elevar a la Comissió de Cultura de la Generalitat de Catalunya que és qui acaba tallant el bacallà.

Fins aquí res que no s’hagi produït en pobles i ciutats del nostre país. Es cataloga i es descataloga de forma justificada i no passa res. Ep, a no ser que s’hi comencin a barrejar altres històries com ha estat el cas que ens ocupa. De fet, el gran sarau s’origina en el moment en que se sap que es preten descatalogar Can Fàbregas per instal·lar en el solar que deixarà buit un Corte Inglés. A partir d’aquí entren en acció els diferents personatges del culebrot i que, englobats en la
Plataforma Salvem Can Fàbregas, em permeto enquadrar en tres categories:

1. Els patrimonialistes nostàlgics: vagi per endavant que em mereixen tot el meu respecte i que m’incloc parcialment en aquesta categoria. És a dir defenso, de fa anys, el patrimoni de la ciutat però soc conscient de les seves limitacions (llegeixis vàlua) i tinc molt clar que cal conservar testimonis del nostre passat i posar-los en valor per tal que les generacions futures coneguin de primera mà com va evolucionar aquesta ciutat. Ara bé, això no implica necessàriament haver de conservar-ho tot per acabar constituint un parc temàtic (dos exemples del país veí: la
ciutat fortificada de Carcassona i la llotja de Perpinyà. El primer il·lustra que en l’àmbit de la restauració del patrimoni cada “maestrillo tiene su librillo” ja que es va actuar d’acord amb els cànons del gòtic del nord que, per cert, no té res a veure amb el del sud i ha derivat amb un ús fonamentalment turístic, mentre que el segon s’ha restaurat i donat un ús que tot i no tenir res a veure amb els seus inicis manté l’estructura i hores d’ara dóna servei de menjar ràpid a la població).

En aquest àmbit, el que si que tinc molt clar és que molts han aprofitat l’excusa del patrimoni (on eren molts d’aquests en altres lluites històriques per conservar l’escàs patrimoni de la ciutat? On eren en els fòrums on es parla de patrimoni i on mai se’ls hi ha vist el pèl? On eren quan es va aprovar el catàleg del patrimoni i no van pronunciar-se per incloure més edificis dels que actualment estan catalogats?) per defensar altres interessos més o menys ocults.

2. Els anti Corte Ingles: També he escrit
alguna que altra vegada sobre aquells que de forma sistemàtica s’oposen a que a la ciutat vinguin operadors comercials potents no sigui que es quedin sense el tall de pastís que els deu correspondre per dret diví. Amb el Corte Inglés ens tornem a trobar aquesta mateixa pedra a la sabata: Alguns aprofiten la “qüestió” patrimonial per defensar els seus interessos personals que no són altres que evitar, costi el que costi, que un nou competidor potent s’instal·li a la ciutat. En tant que consumidor em toca defensar la postura contrària (quanta més competència millor per les nostres butxaques). Però aquest argument, egoista com el que defensen els camuflats del “no al Corte Inglés”, té raons de molt més calat. I és que si hom mira els beneficis que aquesta empresa aportarà a la ciutat és fa difícil, en termes cartesians, oposar-se a la seva arribada. Al voltant de mil llocs de treball directes o indirectes no són menypreables per una ciutat amb un atur estructural que és el que és. Alguns diuen que paguen misèria, d’altres que qui posa les condicions és El Corte Inglés, més que crearà un caos circulatori que no ens en sortirem, que si desertitzarà el comerç urbà, que l’emplaçament no és l’idoni, que si es podria aprofitar l’estructura actual de Can Fàbregas... Pegues es poden posar totes les que es vulgui, però per justificar-les cal ser seriós i basar-se en dades fiables i contrastades.

Anem a pams. En primer lloc cal dir que les condicions de l’arribada del
Corte Inglés a Mataró les ha posat l’ajuntament a través del plec de clàusules corresponent i que prèviament s’han portat a terme els preceptius estudis per analitzar l’impacte d’aquests grans magatzems sobre el comerç urbà i sobre la circulació de la zona. I ambdós demostren la viabilitat del projecte. Al marge, òbviament, d’aquells que pel seu compte realitza qualsevol empresa d’aquesta magnitud per instal·lar-se en un indret concret. No deu ser tant difícil d’entendre que Mataró i el seu entorn aporten suficient massa crítica (en termes de potencials consumidors) per instal·lar-se aquí i seguint amb la política d’expansió del Corte Inglés també deu ser raonable que s’instal·lin en el casc urbà doncs la seva aposta (aquí i arreu) és el comerç urbà. No estem parlant d’una gran superfície que sol apostar clarament per instal·lar-se a la perifèria i que, per tant, fa indispensable el vehicle privat per desplaçar-se. Si a més tenim en compte que bona part dels comerciants organitzats entenen que la seva arribada és beneficiosa pel comerç de la ciutat i que l’emplaçament proposat dinamitzarà una zona que clarament ho necessita alguns arguments capciosos cauen pel seu propi pes. El tema de si paguen molt o poc en aquestes empreses sempre es resol de la mateixa manera: hi ha un conveni marc que és el que fixa els salaris en funció de la qualificació professional requerida (ja m’agradaria que molts “botiguers” fessin el mateix).

Per últim, també és important assenyalar alguns aspectes previstos en el plec de clàusules: la inversió de 1,3 milions d’euros en patrimoni (destinats inicialment i espero que final a rehabilitat Can Marfà, una fàbrica amb més cara i ulls que Can Fàbregas i que exemplifica perfectament el passat tèxtil d’aquesta ciutat), 2,7 milions d’euros en arranjar carrers de la zona, un aparcament a la zona que completaria el propi del centre i, a més, es compromet a contractar el personal necessari amb denominació d’origen capgrossa i entorns. Beneficis tots ells evidents per una ciutat amb un atur d’un
perfil determinat que s’ajusta perfectament a les necessitats laborals que ha de contractar aquesta empresa

3. Els polititzadors: és evident que les decisions que prenen els nostres governants tenen molts números per ser ràpidament contestades en sentit invers per l’oposició. És el joc de la política. I el cas de Can Fàbregas no n’ha estat l’excepció i més quan les decisions s’han anat prenent en període preelectoral. Alguns s’han apuntat a la polèmica, altres l’han alimentat megàfon en mà, però tots ben units per aconseguir un grapat de vots. Si per això s’ha hagut de deixar de banda la coherència i el sentit de ciutat, s’ha fet sense posar-se vermell en cap cas. Torna a ser el joc de la política (la de baix nivell és clar!). I per posar certa dosi de seny el govern proposa posposar aquesta història fins després de les eleccions i encarregar un
estudi per valorar un possible trasllat de Can Fàbregas. Tots parats fins després de les eleccions. Això si, s’encarrega l’estudi a un arquitecte prestigiós de la ciutat amb solvència contrastada en rehabilitació de patrimoni. I amb el nou consistori (amb alguna que altra diferència vers l’anterior) ja tenim l’estudi!

I quines són les conclusions? Doncs, al marge d’anunciar diferents possibilitats (mantenir l’edifici on és rehabilitant-lo –suposo que acabaria formant part del Corte Inglés o quedaria encaixonat entre aquest i amb el cost de l’operació a càrrec de l’ajuntament-, derruir-lo i construir-ne una rèplica o desmuntar-lo i aprofitar els elements originals més “significatius” per construir-ne una rèplica. Sembla ser que la opció que es veu amb més bons ulls és la tercera donat que aconseguiria preservar part de la fàbrica (la que es troba en més bones condicions) i s’instal·laria en la mateixa zona donant-li una certa preeminència. En aquest cas, el cost de l’operació aniria a càrrec del promotor de torn i no de les arques municipals.

A més, no cal perdre de vista que tota aquesta moguda s’insereix en una remodelació de la zona que agençarà tot aquest sector de la ciutat i que comportarà la construcció d’un nou CEIP a la fàbrica Fontdevila i Torres, habitatges (70 de règim protegit), espais verds, dotació d’espais terciaris i ampliació de carrers. Una bona actuació que dignificarà una zona que forma part de la trama urbana de Mataró.


La veritat és que si intento aplicar la raó en el resultat de l’estudi tinc un problema important. No em convenç ni de bon tros cap de les solucions plantejades. Per què cal esmerçar esforços i diners (siguin de qui siguin) per traslladar una fàbrica que poc valor patrimonial té? No seria més senzill retornar a la idea inicial i descatalogar la fàbrica (això si, amb una votació en el marc de la Comissió del Patrimoni d’acord amb el reglament i que vagi precedida del corresponent informe tècnic, signat i rubricat, que la justifiqui), documentar-la convenientment i a terra s’ha dit? El sentit comú em diu això, però el joc polític a vegades està mancat d’aquesta característica. Puc entendre que la rèplica pot trobar més consens entre els socis del govern (cal recordar que la postura dels dos socis minoritaris del govern ha estat força ambigua: alguns membres destacats d’IC-V es manifestaven al carrer mentre d’altres defensaven la descatalogació.) i l’oposició (CIU també feia presència activa en la mani i el PP, tot i haver apuntat públicament que està d’acord amb l’arribada del Corte Inglés també feia la viu viu esperant que es rostis el govern). Reconec que, malgrat no m’agrada, és una solució possibilista tot i que ja veurem quines majories es poden articular al ple (no les tinc totes amb els socis i menys amb l’oposició, tot i estar convençut que tots són conscients que l’arribada del Corte Ingles a Mataró és una oportunitat que no s’ha de deixar perdre. I, si és així, a la ciutadania, a la que cal mantenir informada amb rigor, li tocarà prendre’n nota i demanar responsabilitats). En tot cas, algú haurà de decidir i, com diu el regidor d'urbanisme, ho hauran de fer aquells que cobren per això.

dimecres, 8 d’agost del 2007

La llei de Murphy


Plou. El que hauríem de celebrar com un fet positiu en un país abocat a la sequera amb major o menor grau, s’acaba convertint, quan succeeix a l’agost, en puteig absolut per tots aquells que fan vacances i que aspiren a gaudir del sol i platja tant tradicional entre els usuaris dels indrets turístics clàssics d’aquestes terres. Què és més important, que els pantans incrementin el seu nivell d’aigua o que aquesta brolli per l’aixeta? Pel comú dels mortals, sens dubte, que es puguin dutxar amb la freqüència òptima. Però un es dutxa si l’aigua arriba fins a casa i perquè aquest fet es produeixi, aquest recus tant escàs val més que estigui emmagatzemat en abundància i que plogui força a les capçaleres dels rius.

Segueix plovent. Sintonitzo l’emissora de torn per assabentar-me de si un altre dels efectes típics dels dies plujosos és un fet i resulta que si, els trens no funcionen d’acord amb les freqüències de pas que els horaris penjats a les estacions indiquen. Haurem de deixar fins demà les gestions que haig d’anar a fer a Mataró. Al final, entre tots plegats, aconseguiran que de defensar el transport públic em passi al bàndol del vehicle particular per tot el que faci falta.
És la llei de Murphy en la seva màxima expressió (si alguna cosa va malament, sempre pot anar pitjor). I és que ja fa dies que aquest país es troba immers en l’inexorable pèndol de la maleïda llei. De fet, qualsevol turista que hagi campat per aquí darrerament i que hagi hagut de suportar tots els maldecaps que ens han caigut a sobre, transmetrà als seus paisans una imatge de república bananera que no ens mereixem.

Els trens de rodalies van quan els dóna la real i santíssima gana i RENFE continua patint, tot i els mil i un protocols que sembla tenen dissenyats, dels mateixos mals de sempre (on cony és la comunicació de què està passant als que esperem el tren a l’estació o als que s’han quedat tirats dins un túnel, fotent-se de calor i esperant que algú els vagi a treure?). Ja se que durant anys i panys no s’ha invertit un duro/euro en la xarxa i que és molt fàcil buscar culpables d’una situació indigna per milers de persones que massa sovint veuen frustrades les expectatives d’arribar al seu destí amb un mínim de puntualitat. Però si us plau, si la única cosa que tenen a oferir-nos són excuses i demanar paciència, potser que algú s’ho faci mirar. O, ja posats, el dia que algú decideixi no pagar la hipoteca que vagi al banc de torn i els argumenti que, cap problema, paciència i ho sento molt. Veureu que li passarà al pobre ingenu!

Però és clar es que també resulta que tenim un aeroport tercermundista on cada agost es repeteixen els mateixos problemes. De fet, alguna cosa hi ha garantida al Prat, saps que marxaràs, cap al teu destí o cap a casa, però no a quina hora i menys si ho faràs amb maletes o sense. Espectacle assegurat. Ja n’hi ha prou de tenir un aeroport de segona quan dia si i dia també reivindiquem que som un país de primera. Molt malament deuen estar les coses si fins i tot els empresaris es van mobilitzar per solucionar una situació que clama al cel.

I la última, resulta que FECSA-ENDESA ha enviat cartes de disculpa als abonats que s’han quedat sense llum a Barcelona (aquí, a l’igual que amb els trens també em va tocar pringar. Resulta que el 24 de juliol vaig haver d’anar a cert equipament oficial situat al carrer València. Després d’una hora i mitja esperant al carrer a veure si m’atenien, finalment em van enviar cap a casa ja que no hi havia llum i els ordinadors no els funcionaven). Moltes gràcies, però resulta que aquests, a l’igual que RENFE, també han invertit ben poc en els darrers anys. És allò típic que succeeix quan hom privatitza empreses sense liberalitzar el mercat. Curt i ras: continuen fotent el que els dóna la gana i funcionant com un monopoli encobert. I com sempre, els que acaben patint les conseqüències són els pobres consumidors de peu. Això si, una bona notícia, sembla que aviat retiraran els generadors que no deixen dormir als veïns tot i que els hi proporcionen la tant necessària energia elèctrica.

Conclusió, per molt que ens esforcem autoconvencent-nos que som un país collonut, les mancances que tenim reclamen solucions urgents per part de qui toqui. I si us plau, no cal tirar-se els plats pel cap amb declaracions i contradeclaracions de polítics més o menys clarividents. Estalvieu-vos l’espectacle, que la situació ja es suficientment dramàtica com per, a més, tenir que aguantar estupideses vàries. Com diu el meu President, “fets, no paraules”. Però que els fets arribin aviat!!!

dijous, 31 de maig del 2007

Va de post campanya (I)


Visca, visca, visca, Mataró socialista! El cant de joia que tradicionalment celebra les victòries del PSC (a Mataró i arreu, canviant únicament el nom del municipi) va ressonar a la seu de la plaça de les Tereses una vegada coneguts els resultats de les eleccions municipals de diumenge. Una vegada més, i ja en van unes quantes des de la represa democràtica, la ciutadania de Mataró ha fet confiança a les propostes del PSC i a la feina feta. Ara si, com va dir en Joan Antoni Baron, tindrem un alcalde “que agafa el relleu amb els vots dels ciutadans”. S’ha acabat la xerrameca barata d’aquells que intentaven desqualificar l’alcalde pel fet que havia rellevat en Manuel Mas amb el mandat començat (Obviant, interessadament, que el relleu s’havia fet com cal, votant els regidors de l’ajuntament que són qui escull l’alcalde, i després d’haver-se aprovat la proposta a l’assemblea de can PSC. Que alguns prenguin exemple de com s’escull un candidat!). Les urnes, com es diu ara, els hi ha xapat la boca. A deu barris de Mataró el PSC és la primera força i als dos restants la segona. Cal, per tant, agrair públicament a tots aquells que amb el seu treball i la seva dedicació han fet possible aquest resultat i a tots els que han cregut que l’opció socialista era la millor per Mataró.

En Joan Antoni serà alcalde per mèrits propis. En el darrer post ja vaig deixar constància dels motius pels quals el vaig votar, no cal insistir-hi. I, com sempre, ho serà de tots els mataronins i mataronines. Cal, per tant, seguir treballant per fer realitat un projecte de ciutat moderna, amb oportunitats per a tothom. Ens en sortirem, i ens en sortirem bé!

Dos temes més relacionats amb les eleccions. La baixa participació a la ciutat i al conjunt de Catalunya (caldrà analitzar amb calma que ha passat i quines són les mesures a adoptar per corregir aquesta situació. Alguna cosa n’escriuré) i el futur del meu fill (si quan vaig fer 40 anys es va destapar com a amfitrió servint cava a tothom que se l’hi acostava, diumenge passat al vespre va repetir l’operació amb qui es posava al seu abast al local del PSC, aquesta vegada compaginant-ho amb coca cola. Serà que el xicot apunta per cambrer?).

divendres, 25 de maig del 2007

Va de campanya (III)


Algunes raons per votar el candidat del PSC, Joan Antoni Baron, a l’alcaldia de Mataró:

1. El compromís. Joan Antoni Baron ha demostrat al llarg de la seva trajectòria vital un grau d’implicació més que notable amb la ciutat que l’ha vist créixer. La seva implicació amb Mataró l’ha portat a implicar-se activament en el teixit associatiu i a donar el pas a la política, reafirmant així la seva voluntat de treballar pels seus conciutadans.

2. La capacitat de gestió. Ningú pot discutir la capacitat de treball del candidat socialista. És d’aquelles persones que no només fan feina sinó que la viuen intensament, tenint present en tot moment que aquesta ha de contribuir a la millora continuada de la qualitat de vida dels seus conciutadans.

3. La visió de ciutat. En Joan Antoni ha demostrat, en el temps que ha ocupat l’alcaldia, una visió estratègica de ciutat. Coneix pam a pam Mataró i no només des del punt de vista territorial sinó també de les necessitats de les persones que l’habiten. Té un projecte clar de ciutat i treballa de forma incansable per fer-lo realitat.

4. La capacitat de lideratge. És evident que una persona sola no pot fer tota la feina, s’ha de comptar amb un equip i saber delegar. Però és fonamental que qui ostenta la màxima responsabilitat lideri amb decisió i amb gua de seda un projecte comú. En Joan és d’aquests.

5. La capacitat de diàleg. Sempre m’han agradat les persones dialogants, que tenen voluntat i capacitat per arribar a acords, que saben escoltar, que no perden els anells per corregir decisions i actituds quan cal, que saben acostar-se a la gent i que la gent se’ls acosta amb tota normalitat. El nostre alcalde és així.

6. La credibilitat. Un dels actius més importants de qualsevol polític és la seva credibilitat. És allò que les paraules s’han de traduir necessàriament en fets. L’adquisició de compromisos i la seva realització pràctica. En Joan Antoni, a la seva presa de possessió com a Alcalde de Mataró, va adquirir, davant de la ciutadania, compromisos quantificables. Ha complert la seva paraula.

7. Les propostes. No n’hi ha prou amb fer la feina a que t’has compromès, cal, per seguir avançant, fer propostes creïbles, raonades i solvents econòmicament. Una mirada amb detall al programa del PSC us farà adonar que aquest s’ha concebut sota aquestes premisses. És, sens dubte, el millor programa que es presenta a aquestes eleccions. El que dóna més respostes a les necessitats reals de la gent en el marc d’una ciutat del segle XXI.

8. La il·lusió. Totes les raons anteriors anirien coixes sense il·lusió. La feina d’alcalde ha d’il·lusionar a qui la fa. I aquesta il·lusió un l’ha de tenir les 24 hores al dia dels 365 dies a l’any. S’hi ha de dedicar amb cos i ànima. En Joan Antoni Baron ho ha fet i ho farà.

9. La ideologia. Deixeu-m’ho dir clar. Com en Baron, comparteixo cent per cent les idees del socialisme democràtic que impregnen el programa electoral del PSC.

10. Conclusió. En Joan Antoni Baron és el millor candidat a l’Alcaldia de Mataró i, per tant, diumenge a votar socialista.

dimecres, 23 de maig del 2007

Va de campanya (II)


Continuant amb la història dels reis, qui no ha vist multitud de nens i nenes fent llargues cues per acabar entregant l’objecte més preuat a qui farà realitat els seus somnis? La carta, com no, és l’element que plasma la recompensa per haver-se portat bé. És on es defineixen anhels, voluntats i esperances. Tanmateix com el programa electoral. És (hauria de ser) el document on hom dibuixa el model de ciutat que proposa als ciutadans i on defineix les polítiques sectorials que portarà a terme per fer realitat aquest somni. És (hauria de ser) un full de ruta caracteritzat per un element central: la viabilitat (s’ha de poder fer allò que s’escriu i, òbviament, s’ha de poder pagar). A més, és (hauria de ser) un document intel·ligible (de poc serveix esmerçar esforços si aquell a qui va dirigit és incapaç d’entendre’l).

Si les cartes als reis tenen continguts ben diversos en funció de les necessitats i voluntats de cadascú, amb els programes electorals passa tres quarts del mateix. Hi ha, però, una diferència substancial. Els infants tenen molt clar que la seva carta ha d’arribar al destinatari (sigui patge sigui rei multicolor) i que aquesta s’ha d’entregar en ma i amb el nom ben visible no sigui que els reis passin de llarg! Amb els programes electorals aquesta circumstància ja no és tan clara. Hi ha qui té molt clar que cal difondre les seves propostes per afavorir que aquestes siguin ben conegudes entre la ciutadania i n’hi ha d’altres que prefereixen presentar enunciats genèrics que són tant vàlids (encara que només sigui pel fet que no concreten res) a Mataró, Santiago de Xile o Tombuctú i sempre queden aquells que tenen com a prioritat amagar-lo (potser perquè no tenen res a dir? Potser perquè allò que volen dir pot espantar més que generar complicitats?).

A Mataró aquestes circumstàncies també es donen. Només cal fer un experiment senzill per constatar-ho. Es pot anar a les seus dels diferents partits i altres invents electorals i demanar el programa (suposo que, per raons evidents, entendreu que aquesta no ha estat la meva opció preferida) o bé és pot fer una cerca en els diferents webs (és més còmode i t’evites que alguns t’engeguin a fer punyetes doncs és prou evident que soc dels “altres”). A continuació trobareu el resultat d’aquest treball de “recerca”:

He començat, com no, pel PSC, els meus, i al
web de candidat Baron podreu trobar el programa electoral en versió complerta, per àrees temàtiques i per territoris. És un programa que s’ha fet atenent a tres premisses bàsiques: l’experiència de govern (que et dóna una perspectiva realista de la situació i que, per tant, defuig els brindis al sol), la participació de tantes i tantes persones que hi ha dit la seva i que han fet aportacions enormement valuoses (és allò d’escoltar els problemes reals de la gent i aplicar-hi solucions) i el fet de tenir un projecte de ciutat clar (de ciutat present i de futur). Un programa que dóna resposta a les necessitats d’una societat que evoluciona (en habitatge –amb la construcció d’un mínim de 1.250 habitatges de promoció pública-, en economia –amb la creació de llocs de treball a partir del Tecnocampus i l’arribada del Corte Inglés-, en educació –ampliant amb 3 la xarxa d’escoles bressol municipals, construint 2 nous CEIP i 2 IES-, en serveis a les persones –millorant la situació de les persones amb dependència, en cultura –posant en valor nous equipaments com Can Marfà i la segona biblioteca, construint un nou equipament destinat a arts escèniques, col·laborant amb les entitats i rehabilitant espais emblemàtics com el Foment i, entre d’altres, la Sala Cabanyes- invertint en la millora continuada dels barris i de la mobilitat de les persones –amb 4.500 noves places d’aparcament i incrementant la flota del Mataró Bus). Un programa complet que no només bé avalat per la credibilitat de Joan Antoni Baron sinó que, a més, s’ha quantificat econòmicament i és perfectament viable portar-lo a la pràctica.

CiU ha optat per una altre línia a l’hora d’ensenyar els seus compromisos per Mataró. De fet, sembla que en
Mora tingui por d’ensenyar totes les cartes no sigui que la seva credibilitat disminueixi encara més (és bo recordar que els seus ex socis d’Unió, aquells a qui va donar la patada, l’hi ha retret que no és persona de fiar). Al web hi ha penjat un programa de generalitats vàries fet, pel que es desprèn, més amb la idea d’acontentar uns quants que no pas pensant en un projecte global de ciutat i, permeteu-me dir-ho, amb alguna que altra proposta que fa riure (per no dir plorar). Ara resulta que es preocupen pels habitatges protegits i per les escoles bressol quan durant 23 anys (si no em fallen els números com a d’altres) de govern a la Generalitat n’hi se n’han preocupat! De la mateixa manera que apostes que per ells també eren estratègiques, com el Tecnocampus i l’arribada de la locomotora comercial, ara resulta, per mer oportunisme polític que ja no ho són tant. Res home, una mica de serietat si us plau.

Al
web del PP també podreu trobar un apartat de propostes que, dedueixo, deuen formar part del seu programa electoral (aquí tampoc el trobo en versió completa!). Curiós, si cliqueu sobre els diferents apartats de propostes veureu que algunes estan en blanc (clar que també podria ser que el meu ordinador no funcionés correctament) i d’altres presenten algun document d’aquells que en podríem anomenar carta als reis total. Vaja, que soc incapaç de trobar amb tot detall una de les seves propostes estrella: la ciutat de la gent gran (dels que s’ho puguin pagar, clar! Llàstima que s’ha oblidat mirar que volen realment les persones grans de la ciutat. Una pista:sobretot volen viure a casa seva!).

Tinc veritables problemes amb el
Web d’ICV. S’hi bé hi trobo el programa electoral complet, quan passo al web del candidat me n’adono que aquí només hi ha el programa marc nacional. Al web d’ERC també hom pot localitzar ràpidament el programa i, fins i tot, alguna foto de la seva aposta estratègica per l’habitatge en format contenidors reciclats. Bé, queda clar que deu ser patrimoni de totes les forces polítiques d’esquerra posar a l’abast de tothom la totalitat del programa electoral. La dreta simplement passa. O no és massa important allò que tenen a dir o simplement, aquesta vegada sense notari, fins i tot han pactat com presentar les seves propostes. Clar que algú sempre pot dir que això d’internet només s’ho miren quatre. Potser si, però la informació que a través d’ell es difon és significativa perquè tothom sense excepció s’apunta al carro de la modernitat.

De la resta només la
CUP i l’AVdm tenen web propi. Els primers amb algun document centrat especialment en els tòpics que sempre repeteixen sobre urbanisme (no aniria malament entendre que una ciutat és quelcom més) i altres ben poqueta cosa diuen. La resta de partits res de res. És normal, com deia en edicions passades no només no els coneixen ni a ca seva sinó que a més encara coneixen menys la ciutat que aspiren a governar.

I fins aquí l’anàlisi del programari. Per demà deixaré les conclusions.

divendres, 18 de maig del 2007

Va de campanya (I)


Per què serà que les campanyes electorals cada vegada em recorden més els primers dies de gener, amb la nit màgica de reis com a colofó? Potser perquè durant aquest dies tots els nens i nenes intenten assolir el seu objectiu (en forma de regals quan es desperten el dia de reis) i, per tant, prèviament cal portar-se bé, fer els deures i intentar minimitzar que alguns, durant la resta de l’any, no s’han comportat com marquen els cànons? Transposant aquesta idea a la campanya tenim el següent:

1. Un seguit de candidats (a Mataró no hi ha candidates) que pretenen assolir el major número de vots per les llistes que encapçalen (siguin de partits polítics, coalicions i altres invents amb format electoral). Vet aquí els nens que, com no podria ser d’altra manera, presenten diferències significatives entre ells (ideològiques, maneres de fer, grau d’experiència, coneixements....).

2. Un comportament anual (en aquest cas quadriennal) diferenciat. En podríem dir el balanç de la feina feta. Aquí també existeixen diferències substantives. Podríem apilar la “quitxalla política” en dos grans blocs: els que han tingut presència a l’ajuntament (govern i oposició) i les forces extraconsitorials (alguns vells coneguts de la casa i d’altres que no els coneix ni sa mare).

3. Les bones intencions ara que s’acaba la cursa (electoral o reial, tant l’hi fa l’adjectiu). Aquestes es plasmen, negre sobre blanc, en format programa. I, òbviament, aquí també apareixen diferències substancials (la carta al reis pot quedar-se en això, en un mer brindis al sol, o pot haver-se elaborat a partir d’un model clar de ciutat i d’una ideologia que l’impregna, havent fet un exercici real d’escoltar a la gent i proposant mesures reals que tinguin com a objectiu solucionar els seus problemes i quantificant les propostes). I aquest programa s’ha de gestionar a partir d’un equip humà que doni garanties a la governabilitat (la llista). No és fàcil confeccionar una llista que, especialment en els llocs teòrics de sortida, presenti noms i cognoms avalats per quelcom més que el pedigree i la representativitat (tornem amb allò de l’experiència, el coneixement, la capacitat de gestió, la creativitat, l’empatia, l’oratòria...). De tot hi ha a les vinyes (llegeixis llistes) del Senyor.

4. El dia D. Com deia el president Núñez, “Al sozi (diem-li elector) no se’l pot enganyar”, perquè si se l’enganya et carda una coça que t’envia directament a l’oposició. Dit d’altre manera, el poble és savi i sap perfectament a qui vota i a qui deixa de votar. Igualet, igualtet que els Reis. Et porten carbó o et beneeixen amb el manà en funció dels teus actes passats (i, en política, de les teves propostes de futur).


Si analitzem en clau reial (que em perdonin els republicans) aquests comicis que s’acosten, algunes conclusions en podem treure. Dieu-me partidista (em sembla legítim i lògic. Tinc carnet de can PSC i la meva opció de vot és evident) però hi ha algunes dades que defugen aquest subjectivisme apriorístic:

Si parlem de candidats és evident que en
Joan Antoni Baron (PSC) es troba situat a la poole position. És l’alcalde, ha exercit com a tal els darrers tres anys i ho ha fet bé. Ha complert els compromisos que es va fixar el dia de la seva investidura, coneix la ciutat com ningú, te experiència política i compromís social de fa anys i panys, capacitat de gestió i lideratge, sap escoltar i no defuig la proximitat amb els seus iguals. Característiques, al meu entendre, necessàries per liderar un projecte.

En
Mora (CiU) el trobaríem situat, més enrere i a la dreta del candidat socialista. És candidat per primera vegada (quin ritme que porten aquests de CiU amb això d’estrenar caps de llista que no duren ni dos dies!). El balanç de CiU no és precisament per tirar coets (i no s’hi val només argumentar que la feina d’oposició és molt complicada. És com tot, capacitat de treball i ganes de creure’s allò que un defensa). El seu tarannà l’anem descobrint cada dia que passa i no fa presagiar res de bo. I no ho dic perquè no resideix a Mataró (en Milà i la Carmina Benito, ambdós d’ICV, tampoc hi vivien) sinó per determinades actituds sospitoses: resulta que fot al carrer els dos regidors d’Unió que eren dels que més pencaven (amb el permís d’en Quim Fernández), amb males maneres i, lògicament, a can convergent se’n lia una de bona (no ho dic jo, ho diuen els d’Unió i en Mora no ho desmenteix). Coneix poc la ciutat que l’ha vist néixer i que ha fet el grup municipal de CiU en els darrers anys (això és nota en la qualitat de les seves intervencions als debats públics o en les rodes de premsa. Posem un exemple: se’n va al Palau i no se l’hi ocorre res més que titllar el barri de zona problemàtica), ara diu b quan abans deia a (recordem les seves lloances al Tecnocampus i com, per art de màgia, ara diu el contrari) intenta aprofitar qualsevol manifestació popular per sumar-la al seu carro i, és clar, se l’hi veu el llautó a quilòmetres (primer estan d’acord amb l’operació Can Fàbregas i després s’apunten a la plataforma en contra), proposa pactar amb el PP i ara tira els trastos a ERC. Massa despropòsits amb tuf de carbó (ja vaig dir fa temps que a aquest noi o l’han enganyat els seus assessors o ha retallat despeses en aquest capítol).

En
Mojedano (PPC) encara el trobaríem més a la dreta, amb cotxe de marca, però més avançat que en Mora (encara que només sigui perquè el PP té clara la seva vocació d’oposició i els altres s’han acostumat a dormir a la parra). S’estrena com a candidat i se’ns dubte, és qui millor es coneix la ciutat després del Joan Antoni Baron. S’ha pres la feina d’oposició amb seriositat, destinant-hi temps i ganes. Ja ha dit que no l’hi importaria pactar amb CiU (de fet la única alternativa que té la dreta mataronina per arribar a algun lloc i ja han estat socis i simpatitzants tant al govern de l’Estat com al de Catalunya). Té base ideològica, discurs (alguna perla divertida de l’estil d’edificar part de les Cinc Sènies o crear un “megaportosea”) i algun que altre tic pepero essencialista (no es pot jugar amb la seguretat com qui ho fa al trivial. Però, és clar, tenint els antecedents que té el PP amb utilitzar electoralment el terrorisme tampoc és d’estranyar).

En
Graupera (ICV), teòricament situat a l’esquerra, força enrere i carregat de biodiesel, ha tingut la capacitat de conjuminar clarobscurs notables. Reconec en l’actiu d’ICV la lleialtat a l’alcalde i la feina feta a educació, però poca cosa més. La gestió cultural ha generat polèmica i força destrempera entre amics, coneguts, saludats i altres espècimens que es mouen en aquest àmbit sempre tant cantellut. Tampoc ho dic jo, simplement cal tirar d’hemeroteca (adjudicació i funcionament de Can Xalant, Ca l’Arenes, certa exposició sobre equipaments culturals virtuals). No han sabut aglutinar tots els seus rere el líder (algunes ovelles amb recorregut històric dins la formació han expressat el seu malestar i l’han exemplificat amb la mani de Can Fàbregas, d’altres amb menys recorregut han desaparegut del mapa insinuant comportaments rars i el germà pobre, EUiA, ha muntat una candidatura alternativa seguint la lògica d’amor i desengany que sempre ha caracteritzat els socis).

En
Teixidó (ERC), també més o menys de l’esquerra del líder (de fet no tinc massa clar quina és la posició exacte), presenta un balanç complex, malgrat haver-se estrenat com a regidor i cap de llista ara fa quatre dies mal comptats (ep, és una expressió, que de mates encara en sé una mica i la taula del quatre la conec, no com d’altres). ERC ha tingut força enrenou amb la dimissió del seu cap de llista pel cas Llansó i, posteriorment, per qui l’hi va agafar el relleu. Poca estabilitat, doncs, per una formació que s’ha estrenat al govern després de molts anys d’absència al Consistori (la novetada es paga?). Tanmateix sembla que el cap de files ha estat capaç de redreçar la situació (amb alguna que altra petita relliscada, en format viatge en contenidor per la Gran Bretanya) i ja se’l comença a percebre, malgrat la poca experiència polític en primera fila, com un candidat seriós i discret.

Acabat el bloc consistorial toca passar llista a aquells que aspiren a tenir vot i veu a l’ajuntament per primera vegada. Parlem, en primer lloc, de la
CUP, AVdM i Esquerra Unitària. Ha transcendit, i tampoc és tan estrany, que abans de formalitzar les candidatures l’esmentat triumvirat alternatiu va intentar sumar esforços i anar junts. Com és notori no se’n van sortir (per què serà?) i han aplicat la lògica del campiquipugui. El balanç d’uns i altres és més complicat de fer. De fet, els únics que realment s’han fet sentir a la ciutat han estat dos. La CUP (algun altaveu al ple de l’ajuntament mercès a la complicitat “desinteressada” de CiU, actes diversos i reivindicacions vàries). Se’ls hi ha de reconèixer que, a la seva manera, han pencat i s’han fet sentit entre determinats àmbits i espais territorials concrets (una altra cosa són els continguts i les formes). L’Alternativa Vecinal són els altres que també s’han mogut. Algunes vegades ensenyant les cartes i altres amagant-se darrera la tanca (diem-li AV de Cerdanyola, per posar un exemple). Els costa poc aplicar la demagògia (El Sorrall), la manipulació (recordem el cas cementiri) i l’insult.

Per últim he deixat aquells que no coneix ni s’ha mare. Que han aparescut com bolets i que més enllà d’aconseguir vots ningú més sap que pretenen. Ciutadans, PRC i uns que no penso esmentar (la meva consciència no em permet donar altaveu als fatxes) són una incognita que en el seu haver no tenen res de res.

I continuarà amb programes i llistes, que ja m’he enrotllat prou

dilluns, 19 de març del 2007

La foto de les Azores


Quatre anys de la foto de las Azores (Bush, el senyor de la guerra; Blair, el fidel vasall i Aznar, el bufó de la cort), quatre anys d’una guerra il·legal (Irak en el punt de mira. El programa aliments per petroli es modifica pel de míssil va, míssil bé), quatre anys de devastació i mort (ciutats destruïdes i patiment de la població civil. Imatges recurrents als mitjans de tot el món, tant recurrents que el seu impacte és quasi nul en les consciències col·lectives), quatre anys sense trobar armes de destrucció massiva (que només existeixen en la imaginació d’aquells que van propiciar la creuada i van de conya per justificar l’injustificable), efectes col·laterals en la nostra pell (192 morts com a resultat de l’11-M. Gràcies senyor Aznar per rectificar, una mica tard, aquella seva veritat absoluta sobre les armes de destrucció massiva. Gràcies president Zapatero per treure les tropes espanyoles de l’Irak), quatre anys d’enfrontaments fratricides (àrabs contra kurds, chiites contra sunnites, resistents contra tropes d’ocupació, terroristes contra qui se’ls posa per davant).

Una vegada més el gran germà americà (bé, el govern neocon de Bush per ser exactes, no cal posar a tothom al mateix sac), passant-se pel folre les resolucions de l’
ONU (això tampoc es nou, mireu-vos el diari de sessions i veureu el pa que s'hi dóna) s’erigeix, de motu propi, en qui mana al món, en qui decideix què és correcte o incorrecte. I en base a la seva voluntat divina promou la santa creuada per portar la democràcia al món àrab, alliberar-los de la tirania d’un dictador (ben finançat i engreixat pels propis USA quan va convenir, especialment durant el període de la guerra Irak – Iran) i tatxar de la llista un altre país terrorista per excel·lència (com ho van ser en el seu dia Nicaragua i tants altres països de l’Amèrica llatina que han hagut de patir la benevolència del germà americà. Que hores d’ara no s’hagi trobat cap connexió Saddam – Bin Laden no té cap importància. Igualet, igualet que l’Acebes amb la trama d'ETA i el 11-M).

Raons democràtiques i de seguretat mundial? I una merda. Parafrasejant a Bill Clinton, “són raons geoestratègiques i econòmiques, estúpid!”. Un peu, o millor dit una bona bota (militar) al bell mig del proper Orient, terra mil·lenària i especialment, ben farcida d’or negre, propera als països amics d’Aràbia Saudí (exemple de país demòcrata on n’hi hagi) i d’Israel (un altre client habitual dels USA); base per successives ràtzies sobre els altres dolents de la zona (Iran, el proper a la llista?); font de negoci per les empreses “amigues” (reconstruccions físiques d’allò que el “foc amic” va convertir en cendres, extracció de barrils de petroli, la indústria armamentística dels amics de Bush fregant-se les mans... Beneficis a costa de vides humanes?); un govern demòcrata governant Irak? i un tirà a la forca (no hi havia altres mesures més “netes” per derrocar al dictador?).

Tot plegat un bon exemple de com la humanitat progressa i no recau en els errors del passat. Anem apanyats!

dijous, 15 de març del 2007

Retorn a la normalitat?

Dies i dies sense publicar res. Una vegada més problemes amb el blogger, concretament amb la maleïda barra de l’escriptori, m’han impedit escriure amb la freqüència que m’he autoimposat. I una vegada més, sense saber com, els problemes s’han solucionat com per art de màgia.

D’aquest període hi ha quatre temes que no vull deixar de comentar (reconec que faig un copy and paste dels escrits que ja tenia preparats): la primera pedra del Tecnocampus, la jornada de cultura del PSC de Mataró, la situació de les rodalies de RENFE i, per últim, la manipulació com a art (fastigós) de fer política:

El tecnocampus o l’aposta estratègica pel futur econòmic de Mataró


Ja fa molts anys vaig llegir-me l’Origen de les espècies de Darwin. I amb tots els matisos que es vulguin crec que aquesta teoria de l’evolució es pot aplicar als canvis que es produeixen a la societat. De fet, tot evoluciona, canvia, muta per adaptar-se a situacions noves. A Mataró, ja fa anys es va gestar la idea embrionària del Tecnocampus per donar una resposta estratègica al futur econòmic de la ciutat.

Seguint amb la plasmació pràctica d’aquesta idea de l’evolució, si mireu l
’Informe de conjuntura econòmica (un magnífic document d’anàlisi i un recurs a tenir molt en compte a l’hora de prendre determinades decisions) que publica periòdicament l’ajuntament de Mataró es poden extreure tres conclusions: l’estat actual de l’economia, la seva evolució i, aplicant la prospectiva, albirar les tendències de futur. Amb el seu contingut a la ma es veu com els sectors econòmics de la ciutat han anat evolucionat. Uns guanyant pes específic (sector serveis i construcció) i d’altres perdent-ne (tèxtil).

Davant d’aquesta situació hi ha diferents alternatives: no fer res, confiar que el mercat ho arregli tot o intervenir des del sector públic (en solitari o concertadament amb els agents econòmics i socials). Des del meu punt de vista, un govern responsable no pot quedar-se quiet i, per tant, toca prendre decisions estratègiques. Decisions que si són compartides i defugen el partidisme polític, tot apostant pel bé comú, han d’acabar aportant benefici social a la col·lectivitat. I entenc que el
Tecnocampus s’englova en aquest apartat. Situant en l’epicentre de l’economia local el coneixement i l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació es defuig la idea clàssica de crear un parc tecnològic convencional, que acabi reduït a la proliferació de més o menys empreses (via trasllat intern o extern i nova generació) a un sector concret de la ciutat. El valor afegit del Tecnocampus va més enllà doncs vol impregnar tota la ciutat d’un element que, per definició, és avantatge competitiu: el coneixement. I com ho fa? En primer terme ubicant en el seu nucli dur la integració de les dues universitats que hi ha a Mataró, la EUMP (enginyeries) i l’EUM (ciències empresarials). En fi, creant coneixement per ésser transferit al territori, promovent el concepte d’emprenedor i dotant-lo d’eines tangibles i intangibles per desenvolupar la seva acció professional, dotant de valor afegit empreses ja existents i captant-ne d’altres. Un pool que ha d’aprofitar les sinèrgies que es generen entre tots per dotar de competitivitat una ciutat que històricament ha demostrat capacitats d’espavilar-se a partir del capital humà de que disposa (diem-ne força de treball).

Però crec que cal anar més enllà. Si només ens quedem en la traducció física del concepte Tecnocampus el guany serà molt menor que si tenim la capacitat d’estendre’l arreu de la ciutat: incorporant el coneixement i els seus productes derivats a les empreses tèxtils (marca, disseny i logística), al sector de la construcció (edificis intel·ligents i sostenibles), als serveis i, òbviament, a tots els racons de la ciutat (als barris i als equipaments públics), a la societat (posant, com ja es fa, les aplicacions tecnològiques a l’abast de tothom) i a les seves manifestacions (educació, cultura...).

Una inversió de 60 milions d’euros, la més important que ha afrontat mai l’ajuntament, ha de fer possible aquesta realitat. La primera pedra és un pas important en la seva consecució, queda molt camí a fer.

Alguns es van omplir la boca del concepte fum per menyprear el tecnocampus. És cert que potser no es va saber explicar prou bé les dimensions del projecte i que moltes vegades associem aquest tipus d’iniciatives a un espai físic, un disseny arquitectònic més o menys afortunat i a la corresponent maqueta que l’exemplifica. Hores d’ara aquesta fase s’ha superat i em sorprèn veure com algun
candidat tecnològic que fa pocs anys lloava les excel·lències del projecte, ara, per guió de la (pre)campanya electoral, torna a practicar allò del “donde dije digo digo Diego” (igualet, igualet que el seu posicionament sobre Can Fàbregas i de Caralt). Amb exemples d’incoherència com aquests no m’estranya que alguns diguin que els ciutadans s’allunyen de la política.

La cultura que volem


Els que em coneixen bé saben que la meva passió menys ocultes és la cultura. Herència familiar per excel·lència, em declaro amant de multitud de manifestacions culturals (del teatre al cinema, de l’opera de Wagner al rock de Bruce Springsteen, dels castells als Pastorets, de l’arquitectura romana a l’impressionisme...). Suposo que per aquest motiu, des que se’m va despertar la consciència política, he procurat treballar, amb totes les meves limitacions, en pro de la cultura. I, per això, em vaig sentir especialment congratulat de participar en la jornada “la cultura que farem”, organitzada pel PSC de Mataró amb la voluntat d’escoltar a tots aquells que tenen alguna cosa a dir en cultura i amb l’objectiu transparent d’analitzar i incorporar, en la mesura del possible, al programa electoral per a les municipals d’enguany.

He participat en molts actes d’aquestes característiques i crec tant en el format com en l’objecte. Només faltaria que l’hora de confeccionar un programa electoral no s’escoltés a la gent ni es consultessin els agents que participen de les activitats sectorials o territorials (la política es fa parant l’orella, copsant els problemes de la gent i donant-hi resposta en funció de la ideologia de cadascú). És evident que el PSC ha realitzat, al llarg de la seva història, incomptables actes relacionats amb la cultura però d’aquest es particular voldria destacar uns quants aspectes que crec el doten de més valor afegit:

1. La presència de més de seixanta persones vinculades al món de la cultura local, amb representacions a títol personal o amb lligams amb entitats, associacions i empreses que fan de la cultura l’eix central de la seva activitat. Depenent dels ulls amb que és miri, es podrà dir allò que la sala estava plena, mig plena o quasi buida. Em quedo amb la pluralitat de les persones que van assistir-hi (representants de moltes sensibilitats i, fins i tot, ideologies diferents, però amb un nexe d’unió: la voluntat de millorar la cultura de Mataró).

2. El nivell del debat va ser interessant. Sol ser normal que en un acte d’aquestes característiques cadascú opini en funció dels “interessos” del col·lectiu que representa però aquest simple particularisme es va veure “col·lectivitzat” en algunes anàlisis. Em quedo amb tres idees que comparteixo: una diagnosi acurada de la realitat cultural de Mataró, la necessitat de sacsejar la cultura mataronina canviant algunes inèrcies que fa massa temps que duren i alguna proposta concreta interessant.

3. El
discurs d’en Joan Antoni Baron és d’aquells que fan trempar. Només cal llegir-lo.

Com algú va dir durant la jornada, o ara o mai!

Les rodalies que no volem



Em dic Sergi Bonamusa, tinc 41 anys i soc un sofert usuari de la RENFE. És trist, per algú que creu en el transport públic, que paga religiosament el bitllet en les seves més diverses formes (el d’estudiant quan anava a la universitat, bitllet senzill poques vegades i bonotren –el de 10 viatges integrat o no- les que més) i que, per tant, no salta mai la tanca de l’estació de Mataró (felicitats al dissenyador de torn, construir una tanca en format escala facilita enormement l’accés per la patilla), que quasi diàriament fa el trajecte d’anada i tornada Canet – Mataró, que reconeix que el tren és el seu mitjà de transport favorit, on a més ha aconseguit il·lustrar-se (és on més llibres he llegit), que l’hi encanta contemplar el mar assegut o dret...

Doncs bé, tot i que seria absurd negar que sempre hi ha hagut deficiències en les rodalies que m’ha tocat viure i que la paciència no és precisament la meva virtut, n’estic fins més enllà de suportar retards per causes vàries i repetitives, que t’informin deficientment del què passa, de tenir complexa de sardina enllaunada en hores punta, de pagar per un servei deficient...

No voldria pas creure que l’estratègia de desinvertir en la xarxa de rodalies fou una mesura del govern Aznar per fuetejar el transport públic i fomentar el privat, però és evident que ara estem pagant les conseqüències de no haver invertit quan tocava.

L’Espanya que ja us regalo


Cada dia em fot més ràbia que l’estratègia del PP per aconseguir els vots necessaris per tornar al poder es basi únicament en la manipulació i la mentida. Em fot veure’ls com munten manifestacions per carregar-se la política antiterrorista del govern i veure com quan manaven aplicaven les mateixes mesures; em fot la data estratègicament escollida per la mani teòricament convocada per protestar contra l’atenuació de la pena d’un altre impresentable, l’etarra De Juana Chaos. Quina casualitat que sigui el 10 de març, sembla fet expressament per tapar les vergonyes del record de l’11-M, les conclusions que s’entreveuen del judici (com és que un impresentable com l’Acebes, el de les dues línies d’investigació, encara té protagonisme públic?) i, per sobre de tot, em fot que en Rajoy, en el seu discurset, ni esmentes un atemptat que va costar 192 vides (aleshores ell era ministre, bé deu recordar-ho!) ; em fot veure onejar banderes espanyoles amb l’àliga en les manis que convoca o promou el PP (“quien tuvo retuvo!” que diria aquell); em fot la voluntat inqüestionable que tenen aquesta gent de dividir el país entre bons i dolents (el proper pas, quin serà? Procurar que surtin els tancs al carrer per aixafar els “rojos-separatistas”, és a dir, tots els que no pensen com ells?). Em fot escoltar l’Aznar com se n’enfot de tots nosaltres reconeixent que d’armes de destrucció massiva res de res i com té la barra de justificar la seva intervenció a la guerra de l’Irak amb arguments puerils. Em fot posar la radio al matí i escoltar com en Jiménez Losantos escup gripaus dia si i dia també. Em fot viure en un país com el que representen aquesta gent. Com deia en
Rubianes, a la merda amb aquesta Espanya.