dijous, 29 d’abril del 2010

El dia dels innocents (2)

Seguint el fil conductor del post d’ahir, i abans d’entrar en matèria, deixeu-me incidir un xic més, encara que sigui breument, en el tema allà exposat. La incògnita de si el govern de Catalunya i el principal partit de l’oposició (PP i Ciutadans mengen a part) eren capaços de posar-se d’acord en una proposta de resolució que insti a la renovació del Tribunal Constitucional ja s’ha esvaït. Sembla que avui el Parlament l’aprovarà amb els vots de PSC, CiU, ERC i ICV. Però, aquesta mesura servirà per alguna cosa més enllà del quedar bé? Imagineu-vos que PSOE i PP es posen d’acord i accepten la proposta (tot i que em costa molt d’imaginar perquè, en el fons, a uns i altres ja els està bé la situació actual), algú pot garantir que un nou Tribunal Constitucional no retallarà l’Estatut? I és que el problema de fons bé viciat d’origen. Com pot ser que un text aprovat pel Parlament, el Congrés i el Senat sigui inconstitucional? És que els nostres polítics i els seus assessors jurídics no han vetllat perquè s’ajusti a la norma? I el més greu, com pot ser que un Estatut referendat pel poble de Catalunya pugui ser qüestionat per un tribunal? Però la sobirania no resideix en el poble? Conclusió: ho canviem la Constitució o tots aquells que han presentat el recurs es desdiuen i el retiren.

Anem a l’altra innocentada. Ara va i CiU de Mataró anuncia, amb bombo i platerets, que el PSC de Mataró s’apropia de la
imatge institucional de l’ajuntament en base a l’argument que utilitza el color vermell en determinats casos. La resposta que han rebut és de manual i és que el tema té la seva gràcia. Entendria que, com marquen els cànons,insistissin en allò que els partits d’oposició fan, que no és altra cosa que criticar la publicitat institucional que tot govern realitza per explicar la seva obra (faltaria més que no es pogués fer!), tot i que quan assoleixen el govern ells també ho fan. Ara bé d’aquí a insinuar que la utilització d’un color implica una dosi de publicitat subliminal (com aquella que veiem en pel·lícules o sèries de televisió quan, com qui no vol la cosa, ens apareix una ampolla de cervesa, col·locada ben estratègicament, amb una determinada marca, el nom d’un super o aquell cotxe que a tots ens agradaria tenir) és, com a mínim, insultar la intel·ligència de la gent o demostrar que qui afirma aquesta aberració veu fantasmes per tot arreu on trepitja. Ja posats, i portant l’argument fins a l’absurd, no serà que Vodafone o Caixa Catalunya (amb clar color corporatiu vermell) són sociates? Haurem de liquidar tots els albatros, gavines o cormorans que poblen les nostres costes, no sigui que associem aquesta bèstia marina al PP i tinguem temptacions electoralistes (què hi diran els ecologistes?) o potser millor pintar totes les taronges (un dels colors corporatius de CiU) que es produeixen a Terres de l’Ebre de color menys sospitós, no sigui que cada vegada que en comprem ens vingui al cap la imatge del “guapu” de torn (ai amb els pagesos, que ja em temo la tractorada per l’increment del cost unitari fruit de l’aplicació del colorant alimentari de torn). I ja posats, eliminem de tots els manuals escolars la típica foto de les piràmides d’Egipte, que els d’ERC s’han apropiat de la seva forma per inserir-hi les seves sigles (sempre podran substituir-la per algun element simbòlic català estil rotllana sardanística). Alguna tonteria més? No sé si la brillant idea l’ha cultivat el Sr. Mora tot solet o si ha estat assessorat per alguna ment brillant i lluminosa, però si us plau, si teniu intenció d’algun dia guanyar les eleccions a l’Alcaldia, seguiu per aquest camí que, de ben segur, assolireu l’èxit.

dimecres, 28 d’abril del 2010

El dia dels innocents


Cada vegada tinc més la sensació que el dia dels innocents ja no se celebra només cada 28 de desembre sinó que hem estat capaços d’exportar aquesta data tant nostrada a molts més dies del calendari. De fet, aquests últims dies n’hem tingut exemples a tort i a dret i a diferents nivells. Analitzem, per il·lustrar-ho, un cas de país i, deixem-ne per més endavant un altre de local (no puc estar de somriure amb la darrera tonteria que els de CiU de Mataró han esbombat als quatre vents. Poca feina o pixant fora de test?):

Comencem amb la broma del dia 16 d’abril d’enguany sobre la sentència nonata del Tribunal Constitucional respecte al recurs presentat per, entre d’altres, el Partit Popular o el Defensor del Pueblo a l’Estatut de Catalunya. Renoi amb el Tribunal de marres!!! Tot plegat sembla un disbarat de cap a peus.

Fem una mica d’història: tot va començar al 2005 quan el
Parlament de Catalunya aprova, després d’un llarg procés de tramitació i per ample majoria (només s’hi oposen els 15 diputats del PP) la proposició de llei orgànica de reforma de l’Estatut de Catalunya. I el 30 de març de 2006 l’aprova el Congrés de Diputats (vots en contra del PP i abstencions d’ERC, PAR i EA), prèvia retallada de torn (l’amic Rodríguez Zapatero es passa pel folre la proclama més sentida dels darrers temps quan en ple míting del PSC li deixa anar al Pasqual Maragall allò de, tira milles xaval, que t’aprovaré el que decideixi el Parlament de Catalunya. Ja, ja, ja!!! Clar que l’incompliment sempre és pot justificar per allò de la rauxa de les campanyes electorals que, de tant en tant, converteixen afirmacions poc meditades en fum, fum, fum. Al 10 de maig del mateix any, el Senat també l’aprova sense tocar-ne ni una coma i el 18 de juny el poble de Catalunya l’aprova en referèndum (73,9% de vots a favor i amb una participació que ratlla el 50%). L’Estatut, per tant, entra en vigor el dia 9 de juliol de 2006.

I aquí comença el periple. El 31 de juliol el PP presenta el seu recurs d’inconstitucionalitat, el 19-20 de setembre se’ls hi suma l’Enrique Múgica, Defensor del Pueblo i amb color polític ben clar, i posteriorment el propi Tribunal Constitucional admet a tràmit els recursos. Pel camí comencen les recusacions de magistrats (per part del PP, del govern de l’Estat i de la Generalitat) i el traspàs d’un dels seus membres. I apali, vinga produir propostes i més propostes de sentència que no arriben a port. I quasi quatre anys després, la feina per fer.

Poca conya, el procés ha estat el que determina l’ordenament jurídic vigent. Ni més ni menys. De la mateixa manera que, atenent-nos a aquest principi, el
Tribunal Constitucional és competent (tot i caducat, retallat i recusat) per pronunciar sentència. Ara bé, èticament o moral, aquesta tropa de polítics juristes estan legitimats per fer-ho? Des del meu punt de vista alguna cosa falla. I no només faig referència a les lleis que permeten aquests disbarats sinó també al sentit comú. De fet, imagineu-vos que a la vostra feina (aquella per la que us paguen a finals de mes) us encarreguen un projecte i hi esmerceu no el temps necessari i just sinó el que us doni la gana. És evident que ja serieu al carrer, despatxats per incompetents. Doncs mira, potser que aquells que poden fer-ho acomiadin a aquells que cobren a través dels nostres impostos per no fer la feina (diguis membres del Tribunal Constitucional. Clar que això no és deu poder fer, ni plantejar-ho ja que fins i tot deu ser inconstitucional i si hi ha recurs pel mig no els fotem al carrer ni al segle XXXXI).

El què si he aprés amb tot aquest poti poti és que allò de la independència de la justícia que tant ens expliquen també deu ser, en determinats casos, una broma de mal gust. Més que tribunal constitucional, si ens atenem al seu mecanisme de constitució i de qui en forma part, hauríem de parlar de tribunal políticoconstitucional. I ja se sap, amb dos partits majoritaris antagònics el model es repeteix allà on ens els trobem amb les sigles del partit de torn o sense elles. Altra cosa és la rapidesa de la justícia, de la que millor no parlar-ne no sigui que m’agafi un cobriment. Si fins i tot les tortugues són fórmula 1 al seu costat!

I el que més em preocupa de tot plegat, és que mentre al Parlament de Catalunya sembla que es volen posar d’acord per
fer-hi alguna cosa (ja veurem com anirà la cosa, que s’acosten eleccions), que els mitjans de comunicació en van plens i que els tertulians s’esplaien, a la majoria del poble li importa ben poc què està passant. Pareu l’orella a bars, casals d’avis i altres indrets on sol reunir-se la gent i escolteu quins són els temes de conversa. L’Estatut? Ja et fotran, molt per endavant hi va l’atur, la immigració i/o el Barça. Temes, exceptuant l’últim que no deixa de ser lúdic (però, collons, avui s’ha de guanyar a l’Inter i plantar-se a la final de la Champions!), que realment tenen un calat i una transcendència important. De fet, ens trobem davant un atzucac important i si plouen noves retallades estatutàries, ja m’explicareu com es podran portar a terme determinades polítiques des de Catalunya i que ens afecten a tots de ple. Potser que es comenci a explicar en termes de com l’actuació del Constitucional i d’aquells que els emparen (diguis PP diguis PSOE) ens afectarà en el món real (economia, societat...) i no només en l’imaginari col·lectiu (nacionalitats...).

dijous, 15 d’abril del 2010

Entrevistes televisives


He seguit amb atenció les entrevistes que la Mònica Terribas ha fet, en horari de prime time, al President de la Generalitat, José Montilla, al del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero i, finalment, al cap de l’oposició, Artur Mas. I haig de reconèixer que en totes tres m’ho he passat d’allò més bé. Deixant de banda el morbo que pot haver incitat a més d’un a posar-se davant la caixa tonta després de les atzagaiades que ha rebut la Directora de TV3 per part d’alguns impresentables amb carnet de diferents formacions polítiques, entenc aquest exercici com una possibilitat d’escoltar què tenen a dir-nos aquells que amb les seves decisions poden condicionar el nostre futur. I a qui no li agradi l’estil o bé pot recórrer al zapping, que amb la TDT tenim canals per donar i per vendre o pot opinar lliurement el que vulgui que estem en una societat democràtica, per, com que no tot s’hi val, amb una certa dosis d’educació (i aleshores que els periodistes tampoc ens vinguin amb escarafalls corporativistes, que d’aquests també se n’han vist).

Reconec que el seu estil a l’hora d’entrevistar em va. Prefereixo algú que es dediqui a posar contra les cordes el personatge de torn que el massatgista professional que llepa tot el que pot i ens priva, amb la seva ensabonada empalagosa, de veure com se’n surten, amb discurs i gest, els nostres polítics –o qui sigui-. I la Mònica no es talla. Les deixa anar com qui no vol i espavilat que t’afaita. La veritat és que encara estic rient amb la cara que se l’hi va posar a l’Artur Mas quan només començar li va preguntar si era independentista. Se’n va sortir com va poder amb allò del ni blanc ni negre. De la mateixa manera que també ho va fer en Zapatero amb si Catalunya és una nació (aferrat a la Constitució com un nadó a la mamella) o en Montilla amb la nevada, reconeixent manca de comunicació amb la ciutadania i poca cosa més.

Conclusió: Les tàctiques de pregunta’m el què vulguis que et contestaré el que em doni la gana o interromp tot el que puguis a veure si així descol·loques a qui tens davant continuen fent fortuna. Ai allò d’aplicar el políticament correcte no sigui que s’escapi algun vot! Afortunadament, al marge de la palla, alguna cosa interessant es pot treure de les entrevistes. Us recomano veure-les o, si ja ho heu fet, repassar-les i que cadascú en tregui les seves conclusions.