dimarts, 26 de febrer del 2008

Face to face


Tot i que no tinc cap ganes que aquest bloc sigui titllat d’eminentment polític (prefereixo reflexionar sobre els mil i un temes que m’agraden i no centrar-me només en allò que fa referència a la res pública i menys caure en el tòpic de riure totes les gràcies als meus i blasmar als altres) tinc clar que alguna cosa hauríem d’escriure sobre les eleccions generals del 9 de març i la campanya que s’està desenvolupant en aquest moment.

Aquesta vegada no l’estic vivint com en altres ocasions. La feina i altres obligacions més personals i prioritàries em deixen poc marge de maniobra per fer un seguiment acurat d’allò que en el seu dia va ser la meva professió. Tanmateix quan un porta en els gens la passió per la política, difícilment pot viure al marge de tot el què està passant i menys quan en aquest àmbit es prenen decisions que ens afecten a tots i, teòricament, aquestes venen avalades per una certa ideologia (la dels que manen) més o menys adobada amb dosis de possibilismes pràctics.

De fet, per seguir aquesta campanya no estic fent res més que allò que fa la majoria de persones que volen viure mínimament informades: mirar-me, encara que sigui transversalment, els mitjans escrits, navegar veloçment per internet (amb repàs inclòs a blocs de totes tendències polítiques. Gràcies Saül per facilitar-me la feina!), escoltar la radio (emissores vàries) i poca televisió (cada vegada m’agrada menys).

Exposades les meves prioritats i la voluntat de seguir què està passant amb la campanya, haig de dir que ahir a la nit, aprofitant que em tocava treure a passejar els gossos, com sempre vaig endur-me el mòbil i els auriculars (quin invent tant fantàstic això de poder compatibilitzar radio i telèfon!) disposat a escoltar com se les manegaven en Zapatero i en Rajoy. I ho vaig voler fer escoltant Onda Cero. No per res, simplement era la que tenia millor cobertura al mig del bosc on em trobava.

La veritat és que em feia certa gràcia escoltar un cara a cara quan en aquest país tampoc s’estilen massa (normal, qualsevol manual de marketing polític explica que aquesta modalitat només es recomanable quan la distància entre els candidats és mínima. D’aquí que l’últim fos el protagonitzat per Felipe González i l’Aznar al 1993). Els preliminars han estat divertits: assessors i més assessors preparant amb minuciositat quirúrgica els candidats, l’escenari i els continguts, la resta de forces polítiques amb representació parlamentària emprenyades perquè no se’ls ha convidat (potser que no oblidem que la polarització de la política espanyola porta a donar protagonisme als que tenen possibilitats reals d’assolir la presidència del govern i a deixar en segon terme la a resta. És la voluntat del ciutadans expressada a les urnes i el què ens diuen les enquestes publicades!).

La radio, com a mitjà escollit, té algun inconvenient (no et permet visualitzar allò de la comunicació no verbal: gestos, mirades...) però una gran virtut (captar la teva atenció vers els continguts i el to, malgrat alguna que altre interrupció dels tertulians de torn). I suposo que això dels continguts deu ser el més important que esperem els electors (què ens ofereixen uns i altres?) sense deixar de banda la credibilitat que ens aporten els contrincants (i que es transmet en base a la feina feta i altres “intangibles” més subjectius, diguis capacitat de convèncer, imatge...).

Del que escolto començo a identificar, abans de passar als continguts, alguns elements de forma que són un clàssic de manual: Missatge clar, concís, entenedor, avalat amb dades i algun cop d’efecte solen ser recursos habituals que s’utilitzen en aquest format (amb el temps disponible de televisió tampoc n’hi ha per aprofundir en els temes. Això es deixa pel dia a dia de mítings, rodes de premsa...). Voluntat de convèncer no als teus sinó a la franja difosa d’indecisos (no ens equivoquem, aquest és el públic objectiu!) que són els que faran decantar de quin costat es ven el peix. Amb aquests eixos clars i, estic convençut, després d’hores i hores de preparació, els contrincants són moderats per un comunicador de prestigi (Manuel Campo Vidal) que, la veritat sigui dita, tampoc té tanta feina.

I que voleu que us digui, n’esperava més del debat, tot i que no deixa de ser un primer assalt d’un combat que té una segona part (el 3 de març sant tornem-hi i, per tant, tampoc es tracta de gastar tots els cartutxos a la primera andanada). Tinc la impressió que no va ser res més que la repetició dels tòpics que venim escoltant darrerament, sense aportar massa novetats a l’escena. Desqualificacions, crítiques i retrets del passat han esdevingut recursos clàssics que acabaven cansant a la parròquia que, estic convençut, vol sentir com resoldrà els seus problemes reals qui accedeixi a la presidència. Això si, van parlar d’economia, de terrorisme, poc de qüestions socials, d’immigració, de si Espanya es trenca o no... No se noi, si jo fos indecís no m’haguessin convençut ni un ni l’altre, malgrat que les enquestes ens diuen que Zapatero va guanyar per golejada.

La part positiva és que més de 13 milions de persones van seguir el debat (cal dir que les mesures d’audiència en aquest país tenen la fiabilitat que cadascú els hi vulgui donar), la qual cosa deu indicar que la política interessa més del que alguns es pensen. Ara bé, amb debats d’aquest estil em sembla que aquests excel·lents resultats davallarien de forma dramàtica. Haurem d’esperar a dilluns que ve per veure la segona part. Confio que sigui més nutritiva.

divendres, 22 de febrer del 2008

AVE, enginyers de Catalunya


En aquest país som collonuts. Fins fa quatre dies posàvem a parir la ministra de torn amb el merder de les rodalies i el TAV/TGV/AVE i, hores d’ara, sembla que tota aquella munió de gent que semblava estar en peu de guerra ha mig desaparegut del mapa (alguns, com els torrons “el Lobo”, ja estan tornant a casa, que ja estem inserits en una nova campanya electoral i, per tant, toca treure la destral i envestir al crit de “desperta ferro”).

Ara tot són flors i violes per la posta en marxa amb sense inauguració, que diria aquell, del TAV/TGV/AVE.
Tothom feliç i content (bé, potser les companyies aèries no tant i d’altres tampoc) que ja tenim Madrid a tocar, que ja no caldrà perdre el temps a l’aeroport i que al tren es pot treballar. No diré pas que no, jo soc el primer que si cal anar a Madrid ho penso fer en tren i que els Iberia i companyia ja m’han vist prou el pel. Però no us penseu pas que el serial acaba aquí! La història continua: les rodalies al seu ritme (ara que em toca desplaçar-me diàriament a Barcelona torno a comprovar-ho en la meva pròpia pell. Dimecres al vespre, el trajecte BCN plaça Catalunya – Canet de Mar, va durar tant com 2,30 hores. D’acord, el motiu del retard no va ser gens agradable –una persona atropellada entre Cabrera i Mataró-, però és que ahir, el retard va ser superior als 15 minuts). Això si, si anem per aquest camí, incrementaré exponencialment el meu consum de lectura i em retornaran el bitllet cada dos per tres (això de la devolució express cal dir que funciona perfectament).

Anècdotes apart, que de rodalies ja en seguirem parlant, tornem al tema del TAV/AVE/TGV. La primera part del culebrot, malgrat els maldecaps i les emprenyades ha acabat bé. Però, ara bé, la segona part promet ser tant sucosa com la primera. No se si és pels temps que corren (eleccions a la vista!) però, per posar només un exemple, amb el soterrament del TAV/AVE/TGV i el seu pas pel costat de la Sagrada Família (que no per sota com diuen alguns impresentables) n’hi ha per sucar-hi pa. No us perdeu, sobre aquest tema, els
vaivens polítics de decisions i contradecisions. Algú dirà que els polítics, com el comú dels mortals, també tenen dret a rectificar si veuen que han errat. Fins aquí tot correcte, però quan el “canvi” es produeix únicament per motius d’oportunitat partidista la qüestió ja fa més fàstic (el PP, amb l’Àlvarez Cascos al davant del ministeri aprova un projecte una vegada tots els implicats l’han subscrit –Generalitat i ajuntaments- i, sorpresa, ara quasi ja no queda ningú que en recordi el contingut (el Rajoy diu que ni parlar-ne i l’Artur Mas que què s’han cregut –lapsus, aquests termes els feia servir en Pujol!). Potser la causa caldria trobar-la en la qualitat tècnica de la contraproposta? En la pesca més o menys submergida de vots?

Per altra banda, tampoc us perdeu l’
article de l’Oriol Bohigas. El subscric de pe a pa. Només hi afegiria una qüestió. En tota aquesta història hi ha un col·lectiu que està quedant com el més tonto de la pel·lícula. I aquests no són altres que els enginyers. Em sorprèn que hagin corregut a emetre un comunitat sobre el tema de l’aigua però que hagin callat quan directament o indirecta és posa en qüestió la seva capacitat professional. Com enteneu si no que s’hagi aixecat aquesta “alarma social” que preconitza que la Sagrada família s’ensorrarà? Però que no hi ha mil i una ciutats al món perforades com si fossin formatges de gruyere amb túnels i tunelets per on passen trens, vehicles, aigua i molts altres serveis? Que jo sàpiga ni Londres, París, Moscú o Roma han perdut patrimoni equiparable a la Sagrada Família per causa dels múltiples túnels que hi ha en el seu subsòl. Que no s’ha estat capaç de construir l’eurotunel per sota el mar? Què ja no estem a la prehistòria i la tècnica ho permet fer quasi bé tot!!!! Per això em deixa bocabadat que els enginyers d’aquest país no s’aixequin en peu de guerra i engeguin a pastar fang a uns quants il·luminats que, amb el seu desconeixement i ganes de gresca, els acabaran enfonsant en la misèria.


dimecres, 20 de febrer del 2008

H2O o tocat i enfonsat. Tu tries.



No se perquè però l’aigua m’inspira. Tan és així que contemplar la pluja (i mullar-me) o perdre’m per la immensitat del mar (o de l’oceà com se sol dir) són dues de les maneres que utilitzo per relaxar-me. Però també per emprenyar-me si penso en com s’ha gestionat la política de l’aigua en aquest país.

Sabeu el conte d’en Pere i el llop? Aquell del noi que dia rera dia anunciava la tant esperada arribada de la maligna bestiola per collonar al mort i a qui el vetlla fins que va arribar el dia que se’l va cruspir sense que ningú li fes cas? Doncs això és el que ens està passant amb la
sequera de torn. Ara tothom ha vist les orelles del llop i correm-hi tots.

Si ens ho mirem des d’un punt de vista empíric, des que hi ha registre meteorològic se sap que la situació actual no és única ni imprevisible. Pels que tinguin poca memòria només cal remuntar-se al 2005-2006 quan també és van encendre totes les alarmes o, si voleu, anem als anys 90 i 80 i també trobarem episodis de sequera (ho dic, més que res, perquè ningú m’acusi, quan parli de polítiques d’aigua, de ser partidista).

De fet, si només apliquem el sentit comú i tenim quatre nocions bàsiques de geografia (amb les que t’ensenyen a Primària –EGB pels de la meva quinta- ja vas més que sobrat) podem observar com ens ha tocat viure en un país amb poca aigua. Si analitzeu el territori, el clima i els recursos hídrics arribareu a conclusions òbvies. Repetim-ho per si no ha quedat clar: Tenim poca aigua!!!!

I si en tenim poca, la gestionem correctament? En podem tenir més? Què hem fet o, més ben dit, que no hem fet per arribar fins a la situació d’enguany?

Deixeu-me començar per dir que la macropolítica de gestió d’un bé públic com l’aigua, en aquest país i en les últimes dècades, ha estat de fireta. S’ha actuat més a cop d’efecte que planificant amb rigor què volem ser quan siguem grans.

EL punt de partida és clar. Ningú pot dir allò de “solo se que no se nada”. Tots els qui se n’han responsabilitzat políticament, per no dir irresponsabilitzat, saben perfectament que som deficitaris en aigua i que depenem bàsicament dels cabals que s’extreuen dels rius i dels aqüífers que discorren pel territori (deixem constància que en els últims temps han començat a aparèixer les dessalinitzadores). Per altra banda, també se sap que l’aigua es destina a tres usos clars: l’agricultura, l’ús de boca i l’industrial, decantant-se la balança netament a favor del primer en termes de 80 a 20. Afegim al còctel que tenim la majoria de la població concentrada a l’àrea metropolitana de Barcelona, que planificar inversions en aquest àmbit, com en tants altres, no es fa d’avui per demà i, per últim, que el preu que paguem per recurs en un país que n’és deficitari és dels més baixos de la Unió Europea (1,72 € m3 a Catalunya contra, per exemple, 2,4 € a Alemanya).

Situació de partida gens esperançadora. Però compliquem-ho encara més. Tenim les xarxes interconnectades (tal i com es va fent amb el subministrament elèctric) per garantir que si hi ha cabals excedents en un sector del territori es puguin transvasar a aquells indrets que són clarament deficitaris? D’aquest tema també fa anys i panys que se’n parla i hores d’ara el més calent a l’aigüera. Posaré un exemple que conec prou bé. No fa massa temps, va sortir publicat als mitjans de comunicació que s’estava treballant en un projecte d’interconnexió de la xarxa de l’alt Maresme (depenent dels cabals que s’extreuen de l’aqüífer de la Tordera i de la dessalinitzadora de Blanes) i la del sistema Aigües Ter - Llobregat (ATLL pels del ram, i que alimenta la resta del Maresme). De fet, o els periodistes no van copsar bé l’abast de la tragèdia o qui els hi va explicar els va vendre una moto de les bones. Resulta que inicialment s’havien d’interconnectar ambdues xarxes amb la clara voluntat que una i altre fossin “reversibles” (canonada reversible amb possibilitat de bombar aigua cap a un i altre costat), és a dir, que és retroalimentessin si en un dels dos territoris manques aigua. Quina ha estat la realitat? Que el projecte que s’ha realitzat preveu que el sistema ATLL serà capaç d’alimentar el de l’alt Maresme amb una quantitat ridícula, tant, que si abasta Arenys per una estoneta ja podem donar gràcies tots plegats (i la resta de pobles què?). I, seguint amb el tema, ja no us parlo de la tant anhelada interconnexió amb la xarxa de l’Ebre. Ploraríem massa.

El que si s’ha fet, tot i que això ja no depèn tant de la Generalitat sinó dels municipis, ha estat conscienciejar la població per aplicar sistemes d’estalvi d’aigua (allò tant conegut dels litres d’aigua que un gasta quan es dutxa) i minimitzar l’impacte de les fugues en la distribució d’aigua (actualment és perd a l’entorn del 4% de l’aigua que discorre per les xarxes).

De moment l’aigua encara raja per l'aixeta (hores d’ara els embassaments estan al 22% de la seva capacitat i si d’aquí resteu el percentatge d’aigua que difícilment es pot aprofitar aquest número baixa en picat) i avui plou, però com no caigui el diluvi universal allà on ha de caure (capçaleres dels rius) anem apanyats (bé potser no tant, a més de recuperar el rec comptal i uns quans pous, també ens portaran aigua d'Almeria amb vaixell. Aquesta si que és bona, però si fins fa quatre dies tothom considerava que Almeria era un desert on només s'hi rodaven westerns!)

Però no siguem del tot pessimistes també val la pena, des de la meva més que modesta experiència, aportar alguna solució. De gestió complicada, certament, però potser ho seria menys si tots plegats, defugint partidismes, apliquéssim allò que alguns diuen sentit d’estat:

- Garantir el recurs amb una política clara de gestió integral de l’aigua (la que tenim, la que podem “produir” i la que podem reutilitzar). Em temo que no n’hi haurà prou amb contractar els serveis de tots els bruixots de totes les tribus d’indis americans (si encara en queden) perquè vinguin a practicar la dansa de la pluja. Millor serà que minimitzem el risc de les quantitats de precipitació que tenim amb algun factor més. N’apunto alguns:

1. Desenvolupament d’un pla d’infrastructures que garanteixi la disponibilitat del recurs (alguna cosa ja hi ha feta en algun calaix morint-se de fàstic). I si val contemplar totes les possibilitats (des de les dessalinitzadores fins a transvasaments, siguin del Roine o de l’Ebre, respectant, això si, els cabals ecològics). Ja sé que aquells que es creuen que l’aigua és seva per dret diví (cony, que algú els expliqui que estem davant d’un recurs públic!) i el sector radical dels ecologistes s’emprenyaran, però proveu a deixar-los una temporada sense aigua i veurem que opinen. Ep, i no oblidem col·locar en aquest apartat la interconnexió de totes les xarxes i, sobretot, planificar acuradament.

2. Apostar seriosament per la reutilització de l’aigua. Si comptem les depuradores que existeixen a Catalunya i les que hi ha contemplades en el Pla de Sanejament d’Aigües Residuals Urbanes actualment vigent podem calcular fàcilment els hectòmetres cúbics que es llencen alegrement (retornem al cas del Maresme, només les depuradores de Llavaneres i Teià compten amb un terciari que gestionen uns quants camps de golf i que utilitzen aquesta aigua per regar. La resta d’aigua depurada se’n va alegrement al mar). Ja se que cal millorar la gestió dels terciaris (no hi ha obligatorietat de fer-ne a no ser que uns quants beneficiaris es posin d'acord i l'explotin), que no totes les depuradores compten amb un terciari i que hi ha un cert repelús a l’hora de fer servir aigua regenerada, però si està més que demostrat que aquesta és útil (encara que només sigui per regar), si us plau apostem per ella.

- Racionalitzar el consum: quan es treu el tema de l’estalvi d’aigua (i no parlo només de minimitzar les pèrdues de la xarxa, que poc més es pot fer en aquest sentit) majoritàriament es pensa en que cal tancar l’aixeta o que les fonts públiques han de deixar de rajar (allò de la recirculació de l’aigua ja temps que es va inventar). Parlo més aviat de:

1. Incidir sobre els sectors de la població que més aigua gasten. Abans ho deia, l’agricultura s’endú el tall més gran del pastís en el repartiment de l’aigua. I tot plegat perquè encara es continuen aplicant sistemes obsolets com, posem per cas, el rec per inundació (el 60% de l’aigua que disposa Catalunya es consumeix en un territori on només viu el 8% de la població). És a dir, vinga aigua que es barata quan no és gratis (també convindria que l’administració competent, l’Agència Catalana de l’Aigua, invertís en un bon equip d’inspectors per començar a tancar l’aixeta a tots aquells que, a l’estil pirates del Carib, han obert el pou de torn i extreuen tota l’aigua que volen pel morro). Tots sabem la capacitat de mobilització que tenen els pagesos i la facilitat amb que poden acollonir al polític de torn amb la clàssica tractorada però potser que algú pari els peus a aquells que malbaraten aigua (que tampoc són tots) i els expliqui que hi ha sistemes més moderns (gota a gota o utilització d’aigua regenerada) on l’estalvi és considerable. El missatge pel polític també és clar: la resta no tenim tractors, però també votem.

2. Això no vol dir deixar de seguir aplicant polítiques actives per minimitzar el consum d’aigua de boca i si cal anar més enllà de les típiques campanyes de conscienciació ciutadana (que s’han demostrat prou útils. Com s’entén si no que en pocs anys s’hagi aconseguit reduir el consum d’aigua domèstica en un 10%?). No es podria utilitzar més i millor la fiscalitat o el rebut de l'aigua per premiar/castigar aquells que malbaraten aigua i que usen aigua potable per regar el jardinet de torn per megaasperció o per omplir i reomplir la piscineta? Ah, i que les administracions públiques locals segueixin donant exemple, que moltes ja ho fan utilitzant aigua no apte pel consum humà per regar o netejar.

3. També caldria incidir sobre el negoci privat de l’aigua. És lícit, moralment parlant, que mentre hi ha qui pateix per tenir aigua (de nou en aquest país s’han vist imatges de camions cuba abastint a poblacions) hi hagi qui faci negoci embotellant litres i litres d’aigua que després venen als supers de torn? Tampoc aniria malament regular i controlar molt millor aquesta activitat i d’altres que hores d’ara també han vist en la sequera una possibilitat d’embutxacar-se uns bons calerons, oi
comunitat de regants?.

4. Incidir sobre
el cost de l’aigua i situar-lo a un preu raonable seria un altre factor clau. Tema complicat certament. En aquest país ens hem acostumat a que l’aigua que consumim sigui més barata que, per exemple i ara que el seu preu està de moda, un simple cafè. O que cada vegada que algú ha “gosat” plantejar un increment de tarifes, el ciutadà de peu posi el crit al cel, però el que és cert és que mentre l’aigua tingui pel consumidor un preu ridícul no ens en sortirem. Ep, i trec aquest tema perquè soc dels que creuen que cal gestionar bé tant l’oferta (la que hi ha i la que hi pot haver) com la demanda (elasticitat baixa que significa que un increment substancial del preu segurament tampoc decrementaria el consum de forma exponencial però si que contribuiria a concienciar millor la població, especialment si la mesura va acompanyada d’altres i disparitat de preus en funció de qui consumeix –població urbana, explotacions agrícoles i empreses-).

Potser amb aquesta sequera obrirem els ulls i, d’una vegada per totes, deixarem de mirar cap un altre costat i ens posarem les piles. Hi ha molta feina a fer, no serà fàcil ni es farà amb quatre dies, però si la propera vegada que els deus de la pluja no ens siguin propicis tornem a tenir els pixats al ventre, potser que prenguem exemple dels nostres veïns francesos quan van treure les guillotines del l’armari (en el nostre cas podrien ser les falç, que així és més nostrat) i van revolucionar el país.

Nota: que em perdonin els experts en la matèria però he preferit utilitzar termes més comuns entre la ciutadania (així ens entenem tots) que eminentment tècnics (que ens entendrem pocs).

divendres, 15 de febrer del 2008

Vaga educativa?


Durant la meva etapa estudiantil, una tasca tradicional força compartida amb la majoria dels meus companys, era, abans d’iniciar el curs, analitzar el calendari escolar que ens entregaven i mirar els dies de festa que teníem. Feta l’operació només tocava apostar quins dies de festa extra tindríem i en quines dates s’escaurien. Era relativament senzill encertar, només havies de tenir en compte dues premisses: de ben segur durant el curs (sobretot a la universitat) el professorat convocaria alguna vaga i, casualment, aquestes es feien en trimestres llargs i sense cap festa pel mig.

Aquests records del passant (recent, que tampoc soc tant vell!) em van colpejar amb força la setmana passada quan a la bossa del meu fill vaig trobar un escrit de la seva escola (fa primer de primària al CEIP Pla de l’Avellà de Cabrera) amb l’anunci d’una convocatòria de vaga pel dia 14 de febrer. Després d’haver-me llegit el contingut no vaig poder evitar un somriure i se’m va escapar una rialla certament estrident. Resulta que convoquen la vaga per oposar-se al document de bases de la futura Llei d’Educació de Catalunya amb arguments com que es pretén privatitzar l’educació, imposar direccions de centre autoritàries i altres “perles” que no tenen desperdici. Arguments que no comparteixo i que em recorden la cançó de l’enfadós que fa anys i panys que repeteixen certs col·lectius de mestres (per quant la reforma dels sindicats?) que tinc la impressió han perdut el nord, viuen encorats en el passat i, amb la seva intransigència, difícilment entenen quines són les necessitats educatives que requereix una societat canviant com la nostra.

Hi ha coses que fa anys han deixat de sorprendre’m i una d’elles és la capacitat que tenen certs col·lectius de defensar els seus privilegis a capa i espasa, sense veure més enllà del seu preciós nas. Una altra és la capacitat de resposta ferma i inflexible, amb la una voluntat inherent de demostrar que “aquí mano jo i s’ha acabat la història”. L’exemple d’aquesta vaga em val per il·lustrar els meus plantejaments: resulta que a Catalunya fa anys i panys que la comunitat educativa reclama una llei pròpia. Doncs bé, per fi ha arribat el moment de posar mans de l’obra i de construir un marc legislatiu modern que doni resposta a les necessitats educatives de la població (qualsevol anàlisi seriós de la realitat educativa, diguis informe PISA diguis informe de la Fundació Bofill, ens deixa a l’alçada del betum) i a les primeres de canvi, quan encara no hi ha text articulat sinó únicament un document de voluntats presentat per la Conselleria de torn per començar a debatre i a posar-nos d’acord sobre com ha de ser l’educació a Catalunya, ja hi ha qui comença a torpedinar alegrement. I jo em qüestiono la voluntat d’uns quants que diuen defensar l’educació d’aquest país de voler arribar a acords. És la vella estratègia de començar amb un cop de força. De fet, estic convençut que si no s’hagués plantejat el document de bases per començar a negociar haurien argumentat que no se’ls havia presentat cap paper (aquesta història m’ha tocat patir-la en alguns moments de la meva vida!).

Val la pena convocar una vaga quan el que s’està oferint és parlar, quan ho hi ha un text articulat i menys una data d’aprovació prefixada? No seria millor asseure’s amb una document de punt de partida i si no agrada aquest presentar-ne un d’alternatiu?

Val la pena convocar una vaga que perjudica no al patró sinó als usuaris? No ens equivoquem, qui pateix els efectes de l’aturada, legítima per altra banda, són els alumnes que s’han quedat sense classe i els pares s’han hagut d’espavilar a buscar alternatives.

Val la pena convocar una vaga sense el recolzament d’una part important de la comunitat educativa? Entre altres, les associacions de pares i mares no hi ha estat d’acord i el moviment de renovació pedagògica tampoc.

Els motius segurament deuen ser altres que no pas els esgrimits en comunicats que esbiaixen la realitat. Mireu-vos el
document de bases i jutgeu vosaltres mateixos.