dilluns, 31 de març del 2008

He vist un duc


Llegint la darrera notícia sobre el culebrot de l’Estació Depuradora d’Aigües residuals (EDAR) de Pineda em ve al cap una cançó de la Trinca que la meva dona m’ha enganxat (tinc una certa facilitat perquè se’m quedin determinades cançons o músiques i després no hi ha manera que me les tregui de sobre i em passo el dia cantant-les. Tant ella com la jove de casa tenen una certa habilitat per mortificar-me cantant cançons que saben se m’enganxaran).

Us la sabeu? És aquella del “He vist un Duc, ha vist un què? He vist un Duc, abesibe...” Fantàstica cançó per exemplificar un capítol més del surrealisme que impregna la maleïda EDAR. Ara resulta que les obres s’han d’aturar perquè a la pedrera de Montpalau hi nia una parella de Ducs que, en tant que espècie protegida, no poden desplaçar-se de la zona.

L’alt Maresme, considerat el destí turístic per excel·lència de la comarca (encara que es fonamenti majoritàriament amb presència de guiris de baix nivell que busquen sol, platja i sangria), resulta que havia de ser el primer destí de les EDAR maresmenques i, hores d’ara, el més calent a l’aigüera. Un fantàstic exemple de la política ninby (not in my back yard o “no en el meu pati del darrera” perquè ens entenguem tots) practicada pels municipis de la comarca que teòricament haurien de veure’s beneficiats per la presència d’aquesta infrastructura. És a dir, durant anys i anys, aquells que basen bona part de la seva economia en la platja han vist com les seves aigües residuals pretractades es llençaven al mar via emissari submarí (quan no arran de platja que algun que altre trencament ha patit) perquè els municipis eren incapaços de posar-se d’acord sobre l’emplaçament de l’estació. Normal, ningú vol equipaments “lletjos” al costat de casa, però tothom considera que són necessaris. Contradicció d’aquelles que els polítics solen (des)gestionar en funció de l’interès general o urnamental (si em dóna vots, a la contra o a favor i patada endavant que ja ho arreglarà algú).

Repassem la cronologia dels fets: el Pujol promet que l’Alt Maresme tindrà Depuradora. La Generalitat la pagarà i construirà i els municipis afectats (Pineda, Calella, Santa Susanna, Malgrat de Mar i Palafolls) posaran el sòl. Primer problema: qui, mai més ben dit, es queda la merda? Tots els alcaldes miren cap a l’altre costat fins que a el govern convergent de la Gene decideix que es farà a la pedrera de Montpalau (terme municipal de Tordera, té collons el tema!). Comencen les obres i, amb el primer govern tripartit, el conseller Milà fa aturar les obres i s’inicia la recerca d’un nou emplaçament. De fet, la mesura d’en Milà tenia tot el sentit del món i no només perquè els seus amics ecologistes van començar a mobilitzar-se per impedir que es destruís l’idíl·lic paisatge de Montpalau (tranquils, si no hagués estat aquest el motiu, n’haguessin buscat un altre que l’esport “natural” és aturar obres) sinó perquè amb raons tècniques a la mà era una autèntica bajanada. La pedrera està situada a l’interior, mentre que actualment tots els col·lectors en alta van a parar al pre-tractament de Pineda (situat just al costat del mar) i, per tant, per fer arribar les aigües residuals fins a Montpalau cal bombejar-les cap amunt (cost energètic i, per extensió, econòmic gens menyspreable) per tractar-les i, a continuació, per gravetat, enviar-les via emissari, al mar (que de terciari de moment només hi ha el nom).

Vet aquí que amb aquesta evidència sobre la taula es proposen espais alternatius: Malgrat proposa uns terrenys al costat de la Tordera (amb la idea de recarregar l’aqüífer amb l’aigua depurada, funció que en part ja desenvolupa l’EDAR de Blanes) i Pineda i Santa Susanna s’acaben unint per proposar uns terrenys compartits a primera línia de costa (amb alguna que altra picabaralla entre ells per allò de veïns i benavinguts). El sentit comú s’imposa i s’accepta aquest darrer escenari i es comença a treballar una proposta que minimitzi l’impacte ambiental (i olorós no ho oblidem). Però noi, veïns i pagesos s’alien per evitar que es faci allà (sembla que està prohibit que les EDAR es facin arran de costa, per això la de Mataró es troba emplaçada just al costat del Castell de Burriac!). Ja els hi poden explicar que avui dia les solucions tècniques permeten minimitzar tots els possibles efectes adversos que tururut. En Morell (CiU), l’Alcalde de Pineda, que va actuar amb un sentit de la responsabilitat més que lloable perd les darreres eleccions municipals (en part gràcies al merder que provoca el tema de la depuradora. Quantes vegades es deu haver flagel·lat per la seva valentia!) i el nou alcalde, en Javi Amor (PSC), sent responsable de les seves proclames electorals, re-negocia amb la Conselleria una nova ubicació. Quina? De nou
Montpalau! (amb el vist i plau de l’Alcalde de Tordera que veu possibilitat de treure’n profit pel poble). Clar que aquí tampoc s’acaben els problemes.

I ara on som? Parats a Montpalau per culpa de la maleïda família de Ducs. Ah, i amb més d’un incompliment d’aquells que, ara que estem de sequera, fan mal als ulls. Jugarem a allò de l’aigua amunt i aigua avall que, total, la despesa la paga la Gene (ep, la d’inversió en bona part Europa); Terciari? Reaprofitar aigües? Si bé, ja en parlarem demà passat o l’altre o el de més enllà. No m’estranyaria que, seguint el ritme de la zona i la capacitat reproductora dels ducs, d’aquí a 15 anys més algú encara parli de què cony s’ha de fer amb la depuradora. I mentrestant seguirem tirant aigua al mar. Total, ens en sobra!!!

divendres, 28 de març del 2008

Santa Maria i els "paganus"


Ja tornem a tenir aquí un nou aniversari. Ara sembla que, per ser un bon capgròs, cal commemorar el mil·lenari de Santa Maria (existeix un document de l’any 1008 que l’esmenta. Aquí s’hi que hi ha una prova documental que sustenta la data, no com aquella tonteria del mil·lenari de Catalunya que alguns, recorrent més a l’èpica que al rigor històric, es van inventar per justificar determinats postulats polítics). De fet, els actes de celebració es van iniciar el passat dia 25 de març, just el dia el què es va datar, mil anys enrera, l’esmentat document.

Em sembla bé que els creients de la ciutat (catòlics, en aquest cas, que de tot hi ha a la vinya) dediquin temps i esforços a commemorar aquest esdeveniment. Els pot servir, depenent de com ho facin, per captar adeptes quan la religió i les vocacions van de capa caiguda. Normal: ja fa molt temps que la il·lustració i la ciència universalitzades (encara no del tot, malauradament) van fer baixar de l’altar determinades veritats absolutes que s’han demostrat incertes quan no clarament enganyoses en benefici d’una elit preocupada per mantenir els fidels en la més absoluta ignorància i així mantenir prerrogatives. De fet, la religió és tant antiga com l’home i durant segles ha estat un recurs fàcil per explicar l’inexplicable. No soc de missa (és nota?), més aviat soc dels que difícilment mai podran creure en déus i religions quan la història s’encarrega de constatar que en nom d’aquests i d'aquelles s’han comès veritables genocidis. L’argument és reduccionista, ja ho sé, però proveu a posar en una balança quantes ànimes s’han salvat i quantes han acabat a la foguera i ja m’explicareu el resultat. Això, si, una confessió íntima: he contemplat centenars d’esglésies, monestirs, basíliques... però sempre des d’una visió d’enamorat de l’art i la història i, en totes elles, quan veig un Sant Antoni (de Pàdua preferentment) encenc un ciri. No com a devot, res més lluny dels meus interessos, sinó com a nèt que d’aquesta manera recorda la seva tia Antònia (ella, que era creient, quan jo era petit sempre em deia: “quan em mori, de tant en tant porta un ciri a Sant Antoni. No perquè creguis en Déu, sinó perquè així et recordaràs de mi”).

Total, no ens desviem del tema, que un dels elements centrals de la commemoració és la restauració del temple i aquí volia anar a parar. Fa anys i panys que se sap que Santa Maria s’ha de restaurar i hi ha qui s’ha entestat en que qui ha de pagar les obres ha de ser l’administració pública (per exemple, he perdut el compte del número de vegades que vaig sentir en Joan López, portaveu del PP i no sé quantes coses més, portant aquest tema al ple i sol·licitant que el “paganú” fos l’Ajuntament). Sembla que s’ha avançat en aquest sentit, la Generalitat s’ha compromès a finançar el 50% de les obres i la resta cal veure com s’ho manegaran l’Ajuntament i, suposo, l’Església. I ara que a Mataró el tema patrimonial s’ha posat de moda (l’ombra allargada de Can Fàbregas continua donat de si per mèrits i demèrits de tots plegats), alguns ens volen fer veure que les administracions s’han de mullar el cul perquè la basílica de Santa Maria és patrimoni de la ciutat (i de l’Església, diria jo, en tant que propietària de l’immoble). I servidor de vostès no veu tant clar que la rehabilitació s’hagi de pagar amb el fruit dels impostos que paguem creients i no creients.

Algunes pinzellades patrimonials: Ho he dit mil vegades i ho seguiré dient, Mataró presenta un llegat patrimonial més aviat pobre i, per tant, la lectura dels nostres monuments obeeix més a qüestions sentimentals i simbòliques que a valor històric real. I un bon exemple n’és Santa Maria. De fet, per molt que celebrem el mil·lenari del temple, el que es pot veure en l’actualitat res té a veure amb els orígens. El temple és barroc (segles XVII i XVIII) i poc queda del seu antecessor gòtic (segle XV) i menys encara si ens en anem més enrere fins arribar al temple romà que ocupava aquest indret (lamentable que les cales arqueològiques s’haguessin hagut de fer a cuita corrents). Cal destacar-ne, per sobre de tot, la quasi sempre tancada Capella dels Dolors, obra d’Antoni Viladomat (aquí si que tenim una autèntica joia del barroc català).

Algunes pinzellades econòmiques: és evident que qualsevol edifici necessita manteniment i, quan l’hi arriba l’hora, rehabilitacions més o menys profundes. I que aquestes actuacions les ha de pagar algú. Quan entren dins l’esfera dels privats, és a dir, d'obretes a casa o al pis, a tots ens toca rascar-nos la butxaca i apoquinar als industrials de torn. Quan parlem de patrimoni, sembla que aquesta lògica ja no funciona així. Quants edificis privats catalogats heu vist que cauen a trossos? No cal anar lluny en el temps ni en l'espai. Agafeu, de nou, Can Fàbregas com a exemple. Quants edificis ha hagut de comprar l’Ajuntament i posteriorment concretar la partida pressupostària per fer front a la inversió? Un munt. Amb Santa Maria, resulta que tot això no val. L’Església en tant que propietària, pobreta, no hi pot (vol?) fer front i, per tant, que paguin uns altres que és patrimoni de tots (les administracions preferentment i, per si no hi arriben, a missa passem la gorra per si ens cau algun caleró). I els de l’oposició pugen al carro de l’apoquinamenta amb una lleugeresa de la bona. Però aquest factor té una explicació senzilla: si algun aspecte transversal hi ha al consistori, al marge d’ideologies polítiques, és l’afinitat cristiana comú a força regidors/es i personatges que els envolten que, no tinc cap mena de dubte, s’acabaran posant d’acord per pagar mentre amb altres temes més estratègics de ciutat se les foten de valent. Amen.

dijous, 27 de març del 2008

Ucicultura


Fa temps que, de forma premeditada, no escric res sobre cultura en la seva vessant mataronina. Premeditada perquè a vegades el silenci es el millor remei per ordenar idees i per defugir el cop calent que promou això d’escriure en un bloc. Però vet aquí que amb l’anunciat tancament de l’Arcàdia, el naixement d’una nova galeria d’art i altres esdeveniments que s’han anat succeint amb el temps prefereixo deixar el mutisme de banda i apuntar alguna idea. Per cert, i si algú s’emprenya, que es rasqui!!!

A Mataró, com en tantes altres ciutats del món mundial, la cultura no deixa de ser la germaneta dels pobres. Qui més qui menys s’omple la boca de les seves virtuts però quan tenim el pap ple ens adonem que no només de paraules viu l’ésser humà. Potser fa falta algun aliment sòlid que doni consistència a tanta verborrea. A casa meva (per molt que ara no hi visqui ho continua sent) la cultura té una salut més aviat ucistica (neologisme arrelat a la unitat de cures intensives). Possiblement un factor que hi juga en contra ha estat el paper tutelar que des de la represa democràtica ha desenvolupat l’Ajuntament. Segurament en els primers anys va fer el que tocava (reanimar el moribund) però hores d’ara aquest paper hauria de ser secundari i només s’hauria de limitar a posar les bases per fer possible que la cultura arribi a tots els indrets i individus i cedir el protagonisme a aquells que poden fer cultura, siguin associats altruistes i/o privats per compte pròpia o jointventurats (clar que primer ens hauríem de posar d’acord sobre què entra dins aquest calaix de sastre i aquí segurament ens encallaríem força fins arribar a assolir algun tipus d’acord). Dit d’altra manera, i potser de forma més barroera, no es tracta que l’administració esponsoritzi i subvencioni a tal o qual sinó que tal o qual s’espavili pel seu compte i l’ajuntament, si el projecte obeeix a uns objectius prèviament fixats i a una qualitat determinada, el recolzi amb infrastructura, logística, Know how, contactes, assessoria, comunicació... I, per cert, una vegada acabat el programa i havent gaudit dels serveis municipals a donar comptes de què s’ha fet i quin benefici (i no parlo en termes econòmics) n’han obtingut els ciutadans.

I aquest paper diferent no només l’haurien d’entendre els nostres representants polítics sinó també tots aquells que intervenen en el fet cultural diem-ne creatiu i que, com marca la tradició d’aquí i d’allà, aspiren a viure enganxats a la mamella pública (alguns hi viuen en funció del color polític, d’altres fan caps i mànigues per entrar en la categoria i això sense oblidar que també n’hi ha que ni s’ho han plantejat perquè per si mateixos són perfectament capaços d’espavilar-se o perquè passen d’històries rares).

Volem una administració que actuí de motor o que hi posi el volant, les quatre rodes, el xassís i tota la resta? Volem agents culturals ocupats en crear o entestats en si em donen la subvenció, m’encarreguen aquell treballet o em paguen el catàleg de l’exposició de torn? No vull ser pessimista, però em sembla que, de moment, la cosa no va per aquí sinó que continuem com sempre.

Algú deia que calia reformar el patronat, que hores d’ara potser ja no és necessària una estructura com aquesta que en temps quasi prehistòrics tenia la seva utilitat. Hi estic totalment d’acord, però em temo que, si es compleixen els pronòstics, aquesta “gran” operació acabarà sent allò de no toquem res i apliquem una lleugera capa de maquillatge que hem de justificar el temps perdut. Pel que s’ha publicat, sembla ser que el Patronat es dedicarà a la gestió cultural i els serveis, diem-ne auxiliars, es transferiran a la l’ajuntament. I les preguntes són senzilles: Amb què millorarà la gestió cultural si precisament aquest espai no entra en la reforma? Per què algú ha comprat un
director del Patronat que ens l’han venut com un “gran gestor” quan no gestionarà res que no sigui cultural (faceta que, precisament, desconeix força)? Més aviat aquesta moguda sembla allò clàssic de “tots parats” no sigui que el regidor de torn (soci minoritari del govern, recordem-ho) perdi protagonisme, pes polític, pressupostari o de personal. Són aquelles històries que s’acaben fent pensant més en els polítics de torn que en la gent que ha de rebre els serveis. Nova oportunitat perduda d’endreçar una casa que funciona com funciona.

Reconec que vaig ser crític amb la gestió d’en Jaume Graupera i del director que va fitxar. Però aquest parell d’ara els acabaran fent bons! En Jaume com mínim tenia idees (recordeu allò de la pluja fina, la voluntat de concertar amb entitats i associacions de la ciutat tipus Foment i Sala Cabanyes i el pla d’equipaments culturals 2a part?). Una altra cosa és que la seva concreció va ser, en massa casos, força etèria. Els d’ara ni tant sols se sap si en tenen d’idees (jo, si més no, no les he vist, llegit, ni escoltat enlloc): el projecte del
Museu Bassat el mou l’alcalde i el regidor de cultura no apareix per enlloc, després de tenir el fons d’art parat i reparat ara surten per peteneres, el fons Català-Roca diu bye bye, la nau Gaudí s’utilitzarà pel que s’utilitzarà (que no em sembla malament però preferiria un ús cultural), Can Xalant va com va (silenci) i el Carnestoltes es queda sense en Pellofa. Això si, tornarem a tenir Cruïlla de Cultures allà mateix (què no havia de canviar d’escenari?) i Can Marfà sembla que va endavant. Per caritat, no hi ha cap novetat al marge d’allò que fa anys i panys que es cou? Tampoc ens amarguem la vida, sempre ens quedarà Les Santes.
Per acabar, us recomano l’article que al passat mes de febrer va publicar en Joan Salicrú al seu bloc. El temps passa i el seu contingut continua sent plenament vigent. Algú dirà que a la gent no li importa si el Patronat fa o desfà, que l’important són els continguts que els arriben. I té raó, però aleshores que no ens venguin reformes que acaben convertides en cortines de fum.

dijous, 13 de març del 2008

Va per tu, Bis


Significar-se en algun aspecte per obtenir el reconeixement col·lectiu no és senzill. Malgrat que les pàgines de la història estan farcides de personatges que han tingut algun paper en fets més o menys coneguts, el cert és que, com va dir aquell, més són els anònims que han circulat per aquí sense deixar traça universal.

També és curiós que ens és més fàcil exaltar les virtuts dels qui ja no són entre nosaltres que no pas del coetani i ja no us explico el contrasentit d’aquells que critiquen en privat per passar a la lloança pública quan l’afectat ha desaparegut del mapa. D’aquí que se celebrin aniversaris variats i es proposin homenatges de tot tipus. I és que sempre m’ha emprenyat aquesta circumstància. No és més senzill fer aquests reconeixements en vida, quan l’home/dona de pro pot gaudir-ne?

L’entradeta ve a tomb perquè demà, en el marc de la 27a edició dels Premis de la Comunicació Local homenatjaran, a títol pòstum, en
Bis Lligonya i fins i tot li atorgaran el premi d’honor. Segurament a ell, un personatge singular que no estava per collonades, això del premi li hagués importat ben poc. Però si que és de justícia reconèixer una trajectòria coherent i compromesa.

Fa molt anys que vaig conèixer en Bis (normal, amb l’extensa família Lligonya hi he tingut contacte per allò de la generació, l’escola comuna...) i, per tant, he pogut anant seguint la seva trajectòria. Primer d’una forma més o menys indirecta (a casa he tingut gent relacionada amb el tèxtil i amb vinculacions sindicals, tot i que no on ell militava) i després, quan m’incorporo a l’Ajuntament amb responsabilitats en l’àmbit de la comunicació, ja molt més directes per motius evidents.

Li reconec, per sobre de tot, el compromís, la tossuderia i la valentia. Tot i que aquests adjectius no només valen per ell sinó que els faig extensius a tots aquells que han cregut en un projecte, el de
Televisió de Mataró, i que han fet caps i mànigues per tirar-lo endavant.

El compromís com a persona, per creure en uns ideals i per lluitar-hi (especialment en temps difícils, quan era més còmode estar tranquil·lament al sofà veient-les venir).

La valentia per estirar del carro de Televisió de Mataró amb una fórmula estranya si t’ho mires des d’un punt de vista empresarial (una associació cultural sense ànim de lucre?) però que l’entens perfectament quan coneixes les persones que hi ha al darrera i la tossuderia per no defallir i seguir creient en el projecte tot i les adversitats (legals, tècniques, econòmiques...).

Però més enllà d’aquestes qualitats em costarà oblidar les converses mantingudes i els innombrables cigarrets compartits, a peu dret o amb el cafè de rigor. De mirada franca i sense callar-se’n ni una té les deixava anar una rera l’altre. Això si, amb paraules mesurades i sense estalviar-se consells (acabat de nomenar regidor d’educació em va felicitar i sense pensar-s’ho ni dos segons em deixà anar allò de “ho tens fotut nano, tu no ets del seu clan i t’ho faran pagar car”. Quanta raó en tant poques paraules!).

Per que deu ser que a TVM hi ha passat tanta gent amb un grau de compromís social remarcable? Deixeu-me personalitzar-ho en el bon amic
Santi Ortego, un altre exemple de persona en majúscules, que va aportar la seva intel·ligència i el seu enorme bagatge tècnic i cultural en tantes i tantes tertúlies del Pantalla Oberta.

Espero que demà algú tingui el detall de recordar que darrera la figura d’en Bis hi ha molta més gent que mereix aquest premi/reconeixement. Deixeu-me felicitar-vos a tots per la part que us toca i, des d’aquest modest mirador, enviar un petonàs a l’Anna Palà. Ànims i endavant les atxes!

dilluns, 10 de març del 2008

Resultats electorals


Ja tenim els resultats. A simple cop d’ull tot continuarà igual, el president del govern serà el mateix, el cap de l’oposició també (si no li afaiten la barba abans d’hora!), els partits minoritaris (la resta) també hi seran (alguns entren i d’altres surten o s’escurcen). Tot igual? Certament que no!

Comencem per analitzar la participació. Aquell component tan important per copsar la salut democràtica d’un país, tant saludat per tots els líders polítics a l’hora de fer les primeres declaracions però que després tendeixen a deixar arraconat al calaix dels mals endreços fins que toca treure-li la pols perquè s’acosten noves eleccions. Aquesta vegada la xifra màgica s’ha enlairat fins als 25 milions i mig (un 75,32%, lleugerament inferior que al 2004). Es torna a demostrar que la gent es mobilitza fonamentalment per les eleccions generals i, després, en ordre descendent, per les altres (municipals, autonòmiques i europees). La política més allunyada sempre guanya a la més propera. Serà que la gent té clar que a les generals es decideix molt i força.

Si mirem els resultats, és evident que el bipartidisme ha guanyat de totes totes. No es cap novetat, fa anys i panys que succeeix i alguns encara se n’estranyen. Això és bo o dolent? La resposta la trobareu depenent amb els ulls que us ho mireu. De partits en clau nacional n’hi ha molts (si ahir us vau fixar amb totes les paperetes que hi havia als col·legis electorals podreu estar amb mi que aquesta afirmació no és gratuïta) però de realment rellevants hores d’ara n’hi ha dos: el PSOE i el PP. Entre uns i altres sumen 322 escons dels 350 que hi ha al Congrés. L’altre teòricament “gran” partit nacional (IU) ha quedat reduït a la marginalitat i s’ha empetitit fins quasi desaparèixer. Diran que la llei electoral no els beneficia i tenen raó, però algú es creu que aquest és el gran motiu? Tindran feina a fer autocrítica i, ja de passada, que no es quedin només amb la flagel·lació ni adoptin el recurs fàcil de la radicalització, no sigui que a les properes desapareguin del tot. Allò del partit frontissa tipus Alemanya aquí no funciona. No n’hi ha cap en clau nacional que pugui donar recolzament estable als dos grans, el bipartidisme s’alimenta de la geometria variable que aporten els nacionalismes perifèrics.

Els partits dits nacionalistes han patit (com sempre) el bipartidisme. De fet, els grans han guanyat més escons dels que ja tenien i els petits n’han perdut en detriment d’aquests. Pocs han aguantat l’estrebada de PSOE i PP. I sort tenen que la llei electoral prima territoris i població. No entraré en el debat que alguns alimenten sobre si aquesta tipologia de partits haurien o no de ser presents al Congrés. És evident que tenen el mateix dret que qualsevol altre a presentar-se tot i que, en el seu cas, a la única cosa que poden aspirar és a “influir” en un govern sense majoria absoluta i així “beneficiar” el seu territori de referència. Poca cosa més.

Vinga, deixeu-m’ho dir, and the winner is........ ZAPATERO. Algú en tenia dubtes? Si a mesura que avançava la campanya electoral i, amb enquestes a la ma, el resultat de les eleccions semblava decantar-se cap al PSOE (després dels dos cara a cara televisius el blat ja era al sac) només calia veure quina seria la distància amb el PP: Majoria absoluta (és collonut, tots els partits aspiren a ella però sempre ens venen amb la cantarella que millor que no n’hi hagi!) o relativa (ja la tenim aquí!). I ja que parlem de victòries, potser és bo recordar que normalment els que estan a l’oposició no guanyen mai, sinó que perden els que ostenten el poder (que li recordin al PSOE amb els merders del final de l’època González o al PP amb la seva fantàstica gestió de la crisi de l’11-M). I cal dir que Zapatero, tot i errar com tothom, tampoc l’ha cagat tant. De fet me n’alegro i molt que el PP es torni a quedar a l’oposició a veure si d’una vegada per totes aprenen que amb personatges obscurs del tipus Acebes, Zaplana o Aguirre no van enlloc. I que ja n’hi ha prou d’alimentar l’anticatalanisme com a font segura de vots o de jugar amb el terrorisme.

Alguns ja diuen que més que una confrontació d’idees aquestes han estat les eleccions del “cal parar-li els peus als altres”. Els socialistes amb el “si no hi vas tornen” i els peperos explicant que calia fer el que fos per desincentivar el vot dels sociates (millor que es quedin a casa). A l’hora de la veritat uns i altres han anat a votar i els resultats són els que són, tot i que coincideixo en que seria més convenient una confrontació d’idees serena i assenyada que fomentar el “que ve el llop”. Segur que tots hi sortiríem guanyant.

Baixem un esglaó i anem a Catalunya. Vagi per endavant que estic molt satisfet del paper del PSC. Ahir va quedar ben demostrat que Catalunya té pes específic a l’hora de decidir qui guanya unes generals. El creixement socialista ha estat espectacular, igualant els resultats del 1982. 25 diputats (felicitats
Manuel!!!!), 4 més que al 2004. CiU ha aguantat i guanya un escó fins a situar-se als 11, el PP també en guanya 1 (7) i ERC i ICV s’enfonsen en la misèria. En el cas d’Esquerra tothom sabia que difícilment podrien repetir els excel·lents resultats del 2004 quan van gaudir de força vots prestats que avui han perdut i de l’efecte bipolaritzador. En Duran ho té magre per ser ministre tot i que farà valer els seus diputats no només per escombrar cap a casa sinó per intentar desestabilitzar tot el que pugui el govern de la Generalitat.

Diem-ho clar, 4 dels 5 escons que guanya el PSOE són del PSC. I si som la força catalana majoritària al Congrés cal que ens ho fem valer. I no només per tenir algun que altre ministre al govern que confeccionarà Zapatero (a poder ser en algun ministeri amb pes específic que indústria i habitatge estan quasi buits de competències i recursos), per desenvolupar l’Estatut amb garanties i per retornar a Catalunya, en format infrastructures, allò que per dret ens pertoca, sinó també per ser valents i constituir un grup parlamentari propi. Cal esvair les pors del trencament que alguns ens explicaran i que com a tòpic està molt bé, però no deixa de ser això, més que res perquè si es produís una divisió es restaria i potser aleshores Catalunya deixaria de ser tant decisiva en els resultats electorals socialistes. Nois i noies, fem-ens-ho valer!

I no voldria acabar aquest relat sense un moment per recordar algú que ahir no va poder anar a votar perquè els fills de puta de l’ETA l’han assassinat. El seu crim? Ser socialista i haver estat regidor d’un ajuntament al País Basc. Descansa en pau
Isaias.