divendres, 16 de novembre del 2007

Homínids o humans?


Us recomano el darrer llibre que he llegit. “El naixement d’una nova consciència”, de l’eminent arqueòleg Eudald Carbonell. És un text per reflexionar que, tal i com diu la contraportada, “explica una visió revolucionària sobre la condició humana en la qual la selecció tècnica s’ha anat imposant com a mecanisme d’evolució del comportament humà. Però és necessari un pensament social crític que ens conduirà cap a una espècie més humana”. Dit d’altra manera, l’Eudald qüestiona (en aquest i en altres llibres que ha publicat) que l’homo sapiens hagi assolit plenament la seva condició d’humà i que no ho farà fins que compleixi certs requisits. Crec que té raó i per mostra un botó:

Imagineu-vos una administració pública amb treballadors (funcionaris, laborals...), quadres de comandament (directius i gerència) i l’estructura política de torn.

Imagineu-vos que en aquesta santa casa només mana un per molt que els que hi ha per sobre d’aquest personatge es pensin que són ells els que tallen el bacallà.

Imagineu-vos que el personatge en qüestió decideix portar a terme canvis que afecten l’estructura en base a criteris poc clars, eliminant llocs de treball, promocionant a qui no molesta, donant prebendes als seus amics i a aquells que, d’una o altra manera, li alimenten l'ego. Això si, tot plegat vestit com a necessitats organitzatives, que aquest terme ho justifica tot.

Imagineu-vos que totes aquestes mesures es porten a terme amb el beneplàcit (per acció o omissió) d’aquells que han estat escollits per defensar els drets dels treballadors, aquells que se suposa que han de vetllar no només per la legalitat de les accions que afecten als treballadors (que per això ja hi ha advocats) sinó fonamentalment per la justícia (que no té perquè concordar amb el dret) i la defensa dels interessos del proletariat. I si les lleis no són justes caldrà tocar a la porta d'aquells que tenen en les seves mans canviar-les (diguis classe política) i argumentar el per què que el com ja el saben.

Imagineu-vos que aquests representants solen presentar poca batalla a l’ínclit personatge (ben inflat pel poder que, de nou per acció o omissió, l'hi han atribuït els que haurien de manar) doncs aquest, estrateg de pa sucat amb oli, els convenç en base a mesures poc lloables (a tu et pago més per fer no se ben bé què, a tu i a tu us trec la plaça perquè tingueu feina fixa, a tu et promociono la família...).

Imagineu-vos que aquesta mesura és just la punta de l’iceberg, que a continuació li tocarà el rebre a qui sigui (al que no em cau bé, al que es calb, a la de la minifaldilla, al que no pensa com jo, al de més enllà perquè em cal col·locar, amb plaça o externalizant, al meu amic de l’ànima).

Imagineu-vos, que amb el temps s’acaba aplicant aquella màxima, convenientment adaptada, que algú ja va escriure fa anys de “primer se’n van endur els que no pensaven com ell i jo no vaig fer res, després els que li queien malament i jo no vaig fer res, després va ser l’hora dels que molestaven i jo no vaig fer res i, finalment, se me’n van endur a mi. Ja no quedava ningú més dels meus companys”.

Amb aquest exemple, si fos real que potser ho és, hom se n’adona que la solidaritat i la consciència crítica d’espècie són elements que encara no estan al nostre abast. Si continuem pel camí de l’egoisme, del defensar els interessos particulars (allò que només m'àfecta a mi) sense veure que la defensa comuna dels interessos col·lectius és fonamental per avançar (cal trencar amb allò que deia en Franco del "haga como yo, no se meta en política"), no acabarem assolint mai aquesta humanitat que tant necessitem.

dimarts, 13 de novembre del 2007

Aniversaris


Els aniversaris solen tenir la utilitat de commemorar algun esdeveniment més o menys important i solen implicar una certa transacció (a mi em toca convidar a sopar i tu em fas el regal de torn). L’homenatjat, sigui persona física o fet concret, no sempre rep allò que espera (si és que espera alguna cosa). És més, a vegades el present acaba arraconat o simplement passa a engruixir el “museu dels horrors” que tots tenim en algun espai mig amagat. D’altres, com hauria de ser, ocupen un espai rellevant en la memòria i se’ls exposa en lloc preeminent.

Aquesta entradeta no va amb segones. No té cap importància que el meu aniversari (un any més al sarró) sigui a la cantonada. Però si que en tenen les imatges que mig món ha pogut contemplar de la tragèdia naval a l’
estret de Kerch, amb tres mariners morts, vint desapareguts i quatre vaixells enfonsats (tres mercants i un petroler que ja ha abocat 1.200 tones de cru al mar). Renoi quin regal just quan es compleixen cinc anys del Prestige! De nou veiem aus marines amarades de petroli, de nou el xapapote acostant-se a les platges, de nou una tragèdia ecològica de gran magnitud (i just quan en altres llocs debaten sobre el canvi climàtic i els efectes de l’activitat humana sobre aquest planeta cada dia més castigat).

L’episodi del Prestige fou un fet lamentable i, segons força indicis, pèssimament gestionat, que va provocar un allau de mobilitzacions arreu del país. Alguns moguts per una corrent de solidaritat vers un medi malmès per l’efecte dels “hilillos de plastilina” com oficialment va denominar en
Rajoy al xapapote, d’altres per ajudar a gent que tenia tots els números per perdre el seu modus vivendi (qui no coneix algú que en aquelles hores dramàtiques va deixar casa, estudis o feina per desplaçar-se a Galícia i embrutar-se les mans), més moguts per l’autoritarisme de la majoria absoluta d’un PP amb la seva cara més fosca i per la seva voluntat d’amagar uns fets que en l’era d’internet difícilment ho eren (la mateixa estratègia que la seguida amb els atemptats a Madrid de l’11-M).

Segurament caldria un estudi sociològic amb tots els ets i uts per esbrinar els motius d’una mobilització tant massiva (en quantitat i qualitat). No sé, amb certesa, tot i albirar-ne alguna, quines foren les causes que van promoure que tanta gent abandonés la seva rutina quotidiana per implicar-se en la gestió del desastre (la sensibilitat vers el medi ambient, el ja n’hi ha prou d’enganys...), però el que si sé, tampoc cal patir d’amnèsia, és que quan el clam de “nunca mais” (encara conservo la camiseta amb l’eslògan que els meus pares em van portar de Galícia) ressonava a moltes consciències, les urnes varen mantenir moltes alcaldies a favor del PP. Què havia passat? Molt senzill. L’Aznar i els seus van aplicar el millor remei a la malaltia: abocar-hi tants euros com xapapote. I ja se sap que els diners compren moltes consciències.

I hores d’ara, quan la justícia (ràpida ella) encara s’ha de pronunciar, què queda d’aquell efecte mobilitzador que va desplaçar centenars de catalans a les costes gallegues? Poca coseta. De fet, als catalans potser ens caldrà un altre Prestige per moure el cul i aixecar-nos de la cadira. Això si, el fet s’haurà de produir ben lluny d'aquesta terra que si no aquí no es mou ni Déu. I, ja posats, podríem encarregar un altre estudi sociològic a veure si les seves conclusions ens donen pistes del perquè quan hi ha una tragèdia a fora tots pugem al carro però quan en tenim alguna a casa nostra (diguis merder amb les infrastructures ferroviàries) aquí no es mou ningú.

divendres, 9 de novembre del 2007

Avís per navegants


La campanya electoral del PSC a les passades eleccions al Parlament de Catalunya presentava com a eslògan allò de “fets, no paraules”. D’aquesta manera es pretenia posar de relleu la capacitat de gestió del candidat a President per sobre d’un seu punt feble prou conegut, la retòrica, i, per altra banda, l’eslògan també reforçava una diferència fonamental amb el què tradicionalment havia estat la política dels governs convergents (el bla, bla, bla que sovint contradeien els fets –recordeu allò del “mai pactarem amb el PP”, la història del Majèstic i el suport parlamentari que uns i altres es van donar?-).

Passades les eleccions i ja amb
Montilla investit President amb els vots de la majoria parlamentària que ha format govern (PSC, ERC i ICV), el President se n’ha hagut de sentir de tots colors: que si ens hem begut l’enteniment per tenir un president “xarnego”, que en ell predomina la grisor, que no sap articular paraula, que és la veu cantant del PSOE a Catalunya... Doncs ves per on, que se’n va a Madrid i, clar i català, els hi engega un discurs que no deixa de ser un clar avís per navegants: o es recondueix la situació que actualment està patint la ciutadania de Catalunya o ateneu-vos a les conseqüències. D’acord que totes les paraules són interpretables o matisables, però des del meu punt de vista, el President està dient allò de “si no us espavileu, aquí us quedeu”. Aquesta vegada ha primat les paraules per sobre dels fets. Ni en Pujol en els seus millors moments es va atrevir a verbalitzar amb tanta contundència el sentiment del Català emprenyat.

Alguns ja diuen que estem davant d’un foc d’encenalls, d’estratègia davant les properes eleccions estatals (o el PSC s’espavila o els resultats no seran els esperats malgrat l’apuntat en les darreres enquestes). Jo més aviat crec que Montilla no fa res més que recollir un sentiment del carrer derivat de problemes reals que ens toquen de prop (160.000 persones pateixen diàriament un calvari per arribar a la feina, a l’escola o a casa, uns quants milers més van veure com es quedaven sense energia durant un espai de temps considerable, d’altres pateixen, dia si i dia també, el col·lapse de les infrastructures viàries...) i d’algun altre de profund calat polític que es veu a venir (quin serà el futur de l’Estatut, aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, després del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP?).

Aquests fets no són una casualitat. Deriven de dues circumstàncies al meu entendre gravíssimes: la manca d’inversió continuada de l’Estat vers Catalunya (alguna cosa no deu anar a l’hora quan fins i tot
els empresaris s’aixequen en peu de guerra) i el discurs anticatalanista que fa anys funciona a les mil meravelles a les Espanyes (alimentat com mai des que el PP va perdre del eleccions generals del 2004).

Parteixo de la base que cal ser solidaris i, per tant, que hi ha territoris (els més rics) que han de contribuir a millorar les condicions d’altres (els més pobres) fins assolir un cert equilibri (no és tant estrany, és el que ha fet Alemanya a la Unió Europea). Ara bé, això no vol dir que arribi un punt on aquests darrers puguin espavilar-se solets (tampoc es tracta de viure sempre de la moma!) ni que aquesta categoria de territori “ric” impliqui que aquí no s’hagi d’invertir un duro (euro en termes moderns). I aquesta és la situació amb que s’ha trobat Catalunya. Durant anys i panys la inversió de l’Estat en allò que l’hi toca (que per això n’ostenta les competències) i, especialment, en elements estratègics s’ha decantat decididament per Madrid (us recomano un cap de setmana intens per la capital del xotis i després compareu la situació actual amb qualsevol àlbum de fotos de fa poques dècades) i a Catalunya l’hi ha tocat les engrunes. És allò de la balança fiscal deficitària que fa anys pregona l’
Antoni Castells, l’actual conseller d’economia i Finances de la Generalitat. Tanmateix, amb l’Estatut s’ha posat fil a l’agulla per solucionar una situació de totes totes injusta. I tampoc cal deixar de banda que el govern del PSOE està invertint molt més a Catalunya que el seu antecessor del PP (segurament no tot el que ens tocaria i amb efectes, per allò de que la inversió no es palpa d’avui per demà, a mig – llarg termini).

En el tema de les inversions, però, tampoc cal posar-se una vena als ulls i atribuir únicament aquesta situació a factors exògens. Si ens mirem el melic també trobarem algun element distorsionador que ajuda a magnificar uns problemes que són palpables i reals. O no és cert que l’esforç inversor de la Generalitat en els governs Pujol va ser més aviat pobre? Això si, l’eix transversal (per cert, cada dia més col·lapsat) el van inaugurar mil i una vegades. I què me’n dieu de la tàctica d’aplicar allò de la política del peix al cove respecte a l’Estat (i encara sort que en Pujol ens venia que, tant amb governs del PSOE com del PP, CiU era decisiva a Madrid!) I ja posats, algun dia algú ens explicarà perquè determinats aspectes de l’Estatut de Sau van quedar amagats ben al fons del calaix i mai es van desenvolupar.

Respecte a l’anticatalanisme, convenientment alimentat en funció del moment i les circumstàncies, difícilment ens el traurem de sobre mentre aquesta opció continuí essent un element que dóna rèdits electorals. El PP l’ha portat fins a extrems insospitats (només cal donar un cop d’ull a les martingales que es van inventar –amb recollida de signatures inclosa- per fer fracassar l’Estatut de Catalunya i el recurs vigent en el Constitucional) però tampoc cal oblidar determinats discursets de prohoms (afortunadament ja retirats de l’escena pública) del PSOE de l’estil Rodríguez Ibarra i Bono. O per què no dir-ho, les darreres declaracions de la fantàstica ministra de Foment, que quasi bé a dir “de què es queixen aquests catalans” (suposo que s’adreçava a aquells que l’hauran de votar en les properes eleccions i no als que patim la seva gestió). Potser caldria invertir més decididament en educació i cultura per eradicar determinades conductes en territoris no massa llunyans, explicant que els catalans no tenim ni banyes ni cua i que si reclamen el que ens pertoca és per això, perquè ens pertoca, i perquè hem estat solidaris com ningú.

De tota aquesta complexitat d’interessos em preocupa especialment que mentre aquí hem estat massa temps aplicant el discurset victimista (en Pujol n’era un mestre amb en Mas com a alumne avantatjat) o hem callat (on eren els empresaris fa una dècada, quan ja era clar que les inversions adreçades a Catalunya eren marginals), altres s’espavilaven i hores d’ara ens passen la mà per la cara (“Madrid ya no se quema, ya no se quema Madrid”). I no dubteu que ens costarà temps i esforços posar-nos a l’alçada.

Sovint em pregunto què queda d’aquella Catalunya que era el motor econòmic d’Espanya i que basava el seu lideratge en la tradició emprenedora (les empreses se’ns deslocalitzen amb una facilitat impressionant –haurem d’anar al País Basc perquè ens donin unes quantes lliçons de com actuar en política industrial-) i la creativitat (no només empresarial, sinó també cultural). No es tracta de caure en la nostàlgia i dir que cal que torni el segle XIX (aquesta postura la deixo pels esencialistes que només enarboren la senyera i s’omplen la boca de virtuts caduques), sinó de ser realista i de posar les bases perquè aquest país prosperi avui i demà, sigui socialment just i tingui oportunitats de desenvolupament en un món complex.

Potser si que, per aconseguir-ho i si les coses segueixen pel mateix camí, caldrà donar un cop de puny sobre la taula, dir prou i acompanyar aquest gest amb fets concrets i substancials (ja veurem que passarà si el Tribunal Constitucional tomba el vigent l’Estatut). Una bona notícia: Si tenim en compte el ressò mediàtic que han tingut les paraules del nostre President allà per les Espanyes (sorprenentment, pel període en que estem, quasi estèril per part d’aquells que aprofiten la més mínima per fomentar l’anticatalanisme), tampoc els deurà importar, vista la desafecció, que fotem el camp per la porta del davant (o per la del darrera, que m’és igual).

dilluns, 5 de novembre del 2007

La justícia és un "cachondeo"?


L’Alfonso Guerra, a més de passar a la història per ser la mà “esquerra” de Felipe González, tant als governs del PSOE als anys 80 com al propi partit, segurament també ho farà pel seu inconfusible humor andalús. A ell li devem més d’una perla en innombrables discursos o declaracions públiques. “La justicia es un cachondeo” va deixar anar en un dels seus moments d’inspiració. Més d’un es va estirar els cabells a l’escoltar-lo, d’altres encara riuen, però cal reconèixer que en determinades circumstàncies la frase ha fet fortuna i l’autor ha tingut més raó que un sant. Només cal donar un cop d’ull als darrers esdeveniments que més tinta han fet suar. En alguns casos segurament l’adjectiu “cachondeo” s’està quedant curt, en d’altres simplement sobra.

Dos casos (per no fer-me pesat): la sentència del judici dels atemptats de l’11-M a Madrid, i la paranoia del tribunal Superior del País Basc. Si bé el primer cas és un exemple clar que la justícia funciona, l’altre camina en sentit invers. En tres anys i mig s’han detingut els autors materials de la masacre (els que no es van immolar a Leganés), se’ls ha jutjat i s’ha dictat sentència. S’ha deixat ben clar que foren integrants d’una cèl·lula islamista qui perpetraren l’atemptat i s’ha posat de manifest que la teoria conspirativa que feia partícip de la matança a la banda terrorista ETA era i és una farsa. Les víctimes i els seus familiars han obtingut justícia, tot i que perquè aquesta sigui plena fa falta que aquells que van mentir impunement per intentar guanyar unes eleccions generals fos com fos demanin disculpes i pleguin d’una vegada per totes. I no penso només en alguns destacats dirigents del PP que encara continuen intoxicant a l’opinió pública (diguis Acebes o Rajoy) sinó també a determinats periodistes i directors de tots aquells mitjans de comunicació que es van prestar a actuar com a braç armat d’aquests formació política intoxicant dia si i dia també.

En l’altre costat de la balança tenim l’espectacle que està donant el Tribunal Superior de Justícia del País Basc amb la seva voluntat de d’asseure al banc dels acusats al lehendakari Ibarretxe i al líder socialista Patxi López per haver-se reunit amb membres de la ilegalitzada Batasuna durant la treva declarada per ETA. Diuen que hi ha base legal i com que el meu coneixement sobre lleis és el que és, no entraré a discutir aquest aspecte que, per altra banda, sembla que tampoc és tant clar (això ja ho diu gent que en sap). De veritat, en una democràcia consolidada com la nostra, es pot pretenir enviar a la presó a algú per parlar amb algú altre? Però si la política precisament es basa en el diàleg! Això de prohibir les reunions sona més a legislació del franquisme que no pas a l’actual i, si us plau, si en el corpus legislatiu d’aquest país encara queden rèmores del passat, que aquells que tenen l’oportunitat de fer noves lleis o canviar les vigents no perdin ni un segon i actuïn ara mateix.

Allò de la separació de poders que ens explicaven a l’escola cada vegada sembla més un acudit que una realitat necessària. Però si en aquest darrer cas sembla com si alguna mà negra estigués interessada en engarjolar el màxim representant de la sobirania basca (escollit democràticament, tampoc ho oblidem) justificant-se amb un terrible crim comès contra la humanitat (parlar per intentar resoldre un conflicte que fa dècades que dura i que cap govern ni cap instància judicial ha aconseguit solventar!). Però, és clar que, veient l’espectacle de la renovació (ara si, ara no) del Consell General del Poder Judicial (si aquests són els que manen,imagineu-vos la resta) un no pot més que concloure que “la justicia és un "cachondeo” i de ca l'ample.