divendres, 4 de maig de 2012

En defensa de la professionalitat



Desconec quins són els motius que han portat a l’Alícia Romero a acceptar la gerència de l’Ajuntament de Premià de Mar. No sé si, com s’ha dit, forma part d’un acord polític, de la seva amistat amb l’actual alcalde o de la voluntat que pugui tenir de tornar al Maresme (a treballar o a fer carrera política). El que si que sé és que aquesta decisió farà córrer mars de tinta per una suposada “anormalitat” del fet.

Considerem “normal” i criticable que els diferents governs nomenin càrrecs eventuals (altrament dits de confiança) per ocupar, tot i que no sempre, responsabilitats directives. La llei ho permet i si no hi estem d’acord però volem seguir les regles del joc democràtic, només ens cal tenir una majoria suficient per canviar-la. El sistema tradicional, però, ens diu que quan hi ha nomenaments d’aquest tipus, sempre responen a la lògica de confiar en els que són de la corda política del governant de torn. És a dir, els convergents nomenen convergents, els sociates sociates, els del PP peperus, els d’esquerra independentistes, els d’iniciativa els seus...

Doncs bé, potser ja va sent hora de trencar el tòpic d’una vegada per totes. Vull creure (tot i que no soc tant ingenu per generalitzar) que aquests nomenaments no responen únicament a la militància o simpatia per un partit polític sinó que, en primer lloc, es valora la professionalitat del nomenat (de fet, això és el que diu el sentit comú i l’ètica!). És a dir, si està capacitat per desenvolupar la tasca que se li encomana. I aquest, per mi, és el quid de la qüestió. L’Alícia té el perfil professional per desenvolupar amb èxit la gerència de l’Ajuntament de Premià de Mar? Torno a no ser qui, per simple desconeixement de la tasca que li tocarà assumir, per contestar. Segurament l’Alcalde de Premià de Mar ho podria fer amb arguments i, en tot cas, temps hi haurà per valorar la seva tasca. Quin és, doncs, el problema? Molt senzill. Com que l’Alícia és militant del PSC alguns voldran veure fantasmes on no n’hi haurien d’haver. Doncs bé, soc dels que m’alegro que l’anormalitat és torni normalitat. Que el criteri fonamental per nomenar una persona (a l’administració pública o a l’empresa privada) ha de ser la professionalitat i la capacitat d’exercir una tasca per sobre de colors polítics coneguts o suposats (estem parlant d’un càrrec de gestió i per tant eminentment tècnic!).

I ara deixeu-me posar-hi una cullerada personal: Ja va sent hora que es trenqui d’una vegada per totes una lògica que ha perjudicat a tants i tants ex càrrecs electes. I no parlo ni per aquells que s’han incorporat a la política amb nul·la experiència professional o per aquells que provenen de l’administració pública. Els primers perquè no tenen on tornar i els segons perquè la seva excedència forçosa els permet tornar al seu ofici. Parlo de tots aquells que, pretenent tornar a l’empresa privada on havien desenvolupat la seva carrera professional abans d’incorporar-se a la política es troben amb la notificació d’acomiadament esperant-los. Toca buscar-se la vida, però amb una llosa per companyia: el pas per la política no sol ser un actiu en el currículum, més aviat tot el contrari. I és normal quan hauria de ser “anormal” ja que entre tots sembla que ens hem proposat deslegitimar la figura del polític (ep, també és cert que alguns es deslegitimen per si mateixos, com passa a les millors famílies), això si, amb molts tòpics i, en molts casos, amb un punt de mala llet que a vegades fa sospitar que al darrera de certes manifestacions públiques i privades hi ha la voluntat de dinamitar no només la persona sinó també el què representa (una ideologia) i fa (treballar pels seus iguals).

Encara recordo, amb nostàlgia, el comentari que em van dedicar quan optava a la gerència d’una institució professional d’aquest país: “el teu perfil professional encaixa perfectament amb el què busquem, però (quan ja m’havien donat el si) el teu pas per la política ens fa desestimar la teva candidatura per allò de l’objectivitat de la professió i pel què diran”. Resposta: “així doncs, valorem professionalitat i o la qüestionem en funció del que un pensa i ha estat?”. Quins collons! Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Cap comentari: