Llegint la darrera notícia sobre el culebrot de l’Estació Depuradora d’Aigües residuals (EDAR) de Pineda em ve al cap una cançó de la Trinca que la meva dona m’ha enganxat (tinc una certa facilitat perquè se’m quedin determinades cançons o músiques i després no hi ha manera que me les tregui de sobre i em passo el dia cantant-les. Tant ella com la jove de casa tenen una certa habilitat per mortificar-me cantant cançons que saben se m’enganxaran).
Us la sabeu? És aquella del “He vist un Duc, ha vist un què? He vist un Duc, abesibe...” Fantàstica cançó per exemplificar un capítol més del surrealisme que impregna la maleïda EDAR. Ara resulta que les obres s’han d’aturar perquè a la pedrera de Montpalau hi nia una parella de Ducs que, en tant que espècie protegida, no poden desplaçar-se de la zona.
L’alt Maresme, considerat el destí turístic per excel·lència de la comarca (encara que es fonamenti majoritàriament amb presència de guiris de baix nivell que busquen sol, platja i sangria), resulta que havia de ser el primer destí de les EDAR maresmenques i, hores d’ara, el més calent a l’aigüera. Un fantàstic exemple de la política ninby (not in my back yard o “no en el meu pati del darrera” perquè ens entenguem tots) practicada pels municipis de la comarca que teòricament haurien de veure’s beneficiats per la presència d’aquesta infrastructura. És a dir, durant anys i anys, aquells que basen bona part de la seva economia en la platja han vist com les seves aigües residuals pretractades es llençaven al mar via emissari submarí (quan no arran de platja que algun que altre trencament ha patit) perquè els municipis eren incapaços de posar-se d’acord sobre l’emplaçament de l’estació. Normal, ningú vol equipaments “lletjos” al costat de casa, però tothom considera que són necessaris. Contradicció d’aquelles que els polítics solen (des)gestionar en funció de l’interès general o urnamental (si em dóna vots, a la contra o a favor i patada endavant que ja ho arreglarà algú).
Repassem la cronologia dels fets: el Pujol promet que l’Alt Maresme tindrà Depuradora. La Generalitat la pagarà i construirà i els municipis afectats (Pineda, Calella, Santa Susanna, Malgrat de Mar i Palafolls) posaran el sòl. Primer problema: qui, mai més ben dit, es queda la merda? Tots els alcaldes miren cap a l’altre costat fins que a el govern convergent de la Gene decideix que es farà a la pedrera de Montpalau (terme municipal de Tordera, té collons el tema!). Comencen les obres i, amb el primer govern tripartit, el conseller Milà fa aturar les obres i s’inicia la recerca d’un nou emplaçament. De fet, la mesura d’en Milà tenia tot el sentit del món i no només perquè els seus amics ecologistes van començar a mobilitzar-se per impedir que es destruís l’idíl·lic paisatge de Montpalau (tranquils, si no hagués estat aquest el motiu, n’haguessin buscat un altre que l’esport “natural” és aturar obres) sinó perquè amb raons tècniques a la mà era una autèntica bajanada. La pedrera està situada a l’interior, mentre que actualment tots els col·lectors en alta van a parar al pre-tractament de Pineda (situat just al costat del mar) i, per tant, per fer arribar les aigües residuals fins a Montpalau cal bombejar-les cap amunt (cost energètic i, per extensió, econòmic gens menyspreable) per tractar-les i, a continuació, per gravetat, enviar-les via emissari, al mar (que de terciari de moment només hi ha el nom).
Vet aquí que amb aquesta evidència sobre la taula es proposen espais alternatius: Malgrat proposa uns terrenys al costat de la Tordera (amb la idea de recarregar l’aqüífer amb l’aigua depurada, funció que en part ja desenvolupa l’EDAR de Blanes) i Pineda i Santa Susanna s’acaben unint per proposar uns terrenys compartits a primera línia de costa (amb alguna que altra picabaralla entre ells per allò de veïns i benavinguts). El sentit comú s’imposa i s’accepta aquest darrer escenari i es comença a treballar una proposta que minimitzi l’impacte ambiental (i olorós no ho oblidem). Però noi, veïns i pagesos s’alien per evitar que es faci allà (sembla que està prohibit que les EDAR es facin arran de costa, per això la de Mataró es troba emplaçada just al costat del Castell de Burriac!). Ja els hi poden explicar que avui dia les solucions tècniques permeten minimitzar tots els possibles efectes adversos que tururut. En Morell (CiU), l’Alcalde de Pineda, que va actuar amb un sentit de la responsabilitat més que lloable perd les darreres eleccions municipals (en part gràcies al merder que provoca el tema de la depuradora. Quantes vegades es deu haver flagel·lat per la seva valentia!) i el nou alcalde, en Javi Amor (PSC), sent responsable de les seves proclames electorals, re-negocia amb la Conselleria una nova ubicació. Quina? De nou Montpalau! (amb el vist i plau de l’Alcalde de Tordera que veu possibilitat de treure’n profit pel poble). Clar que aquí tampoc s’acaben els problemes.
I ara on som? Parats a Montpalau per culpa de la maleïda família de Ducs. Ah, i amb més d’un incompliment d’aquells que, ara que estem de sequera, fan mal als ulls. Jugarem a allò de l’aigua amunt i aigua avall que, total, la despesa la paga la Gene (ep, la d’inversió en bona part Europa); Terciari? Reaprofitar aigües? Si bé, ja en parlarem demà passat o l’altre o el de més enllà. No m’estranyaria que, seguint el ritme de la zona i la capacitat reproductora dels ducs, d’aquí a 15 anys més algú encara parli de què cony s’ha de fer amb la depuradora. I mentrestant seguirem tirant aigua al mar. Total, ens en sobra!!!
Us la sabeu? És aquella del “He vist un Duc, ha vist un què? He vist un Duc, abesibe...” Fantàstica cançó per exemplificar un capítol més del surrealisme que impregna la maleïda EDAR. Ara resulta que les obres s’han d’aturar perquè a la pedrera de Montpalau hi nia una parella de Ducs que, en tant que espècie protegida, no poden desplaçar-se de la zona.
L’alt Maresme, considerat el destí turístic per excel·lència de la comarca (encara que es fonamenti majoritàriament amb presència de guiris de baix nivell que busquen sol, platja i sangria), resulta que havia de ser el primer destí de les EDAR maresmenques i, hores d’ara, el més calent a l’aigüera. Un fantàstic exemple de la política ninby (not in my back yard o “no en el meu pati del darrera” perquè ens entenguem tots) practicada pels municipis de la comarca que teòricament haurien de veure’s beneficiats per la presència d’aquesta infrastructura. És a dir, durant anys i anys, aquells que basen bona part de la seva economia en la platja han vist com les seves aigües residuals pretractades es llençaven al mar via emissari submarí (quan no arran de platja que algun que altre trencament ha patit) perquè els municipis eren incapaços de posar-se d’acord sobre l’emplaçament de l’estació. Normal, ningú vol equipaments “lletjos” al costat de casa, però tothom considera que són necessaris. Contradicció d’aquelles que els polítics solen (des)gestionar en funció de l’interès general o urnamental (si em dóna vots, a la contra o a favor i patada endavant que ja ho arreglarà algú).
Repassem la cronologia dels fets: el Pujol promet que l’Alt Maresme tindrà Depuradora. La Generalitat la pagarà i construirà i els municipis afectats (Pineda, Calella, Santa Susanna, Malgrat de Mar i Palafolls) posaran el sòl. Primer problema: qui, mai més ben dit, es queda la merda? Tots els alcaldes miren cap a l’altre costat fins que a el govern convergent de la Gene decideix que es farà a la pedrera de Montpalau (terme municipal de Tordera, té collons el tema!). Comencen les obres i, amb el primer govern tripartit, el conseller Milà fa aturar les obres i s’inicia la recerca d’un nou emplaçament. De fet, la mesura d’en Milà tenia tot el sentit del món i no només perquè els seus amics ecologistes van començar a mobilitzar-se per impedir que es destruís l’idíl·lic paisatge de Montpalau (tranquils, si no hagués estat aquest el motiu, n’haguessin buscat un altre que l’esport “natural” és aturar obres) sinó perquè amb raons tècniques a la mà era una autèntica bajanada. La pedrera està situada a l’interior, mentre que actualment tots els col·lectors en alta van a parar al pre-tractament de Pineda (situat just al costat del mar) i, per tant, per fer arribar les aigües residuals fins a Montpalau cal bombejar-les cap amunt (cost energètic i, per extensió, econòmic gens menyspreable) per tractar-les i, a continuació, per gravetat, enviar-les via emissari, al mar (que de terciari de moment només hi ha el nom).
Vet aquí que amb aquesta evidència sobre la taula es proposen espais alternatius: Malgrat proposa uns terrenys al costat de la Tordera (amb la idea de recarregar l’aqüífer amb l’aigua depurada, funció que en part ja desenvolupa l’EDAR de Blanes) i Pineda i Santa Susanna s’acaben unint per proposar uns terrenys compartits a primera línia de costa (amb alguna que altra picabaralla entre ells per allò de veïns i benavinguts). El sentit comú s’imposa i s’accepta aquest darrer escenari i es comença a treballar una proposta que minimitzi l’impacte ambiental (i olorós no ho oblidem). Però noi, veïns i pagesos s’alien per evitar que es faci allà (sembla que està prohibit que les EDAR es facin arran de costa, per això la de Mataró es troba emplaçada just al costat del Castell de Burriac!). Ja els hi poden explicar que avui dia les solucions tècniques permeten minimitzar tots els possibles efectes adversos que tururut. En Morell (CiU), l’Alcalde de Pineda, que va actuar amb un sentit de la responsabilitat més que lloable perd les darreres eleccions municipals (en part gràcies al merder que provoca el tema de la depuradora. Quantes vegades es deu haver flagel·lat per la seva valentia!) i el nou alcalde, en Javi Amor (PSC), sent responsable de les seves proclames electorals, re-negocia amb la Conselleria una nova ubicació. Quina? De nou Montpalau! (amb el vist i plau de l’Alcalde de Tordera que veu possibilitat de treure’n profit pel poble). Clar que aquí tampoc s’acaben els problemes.
I ara on som? Parats a Montpalau per culpa de la maleïda família de Ducs. Ah, i amb més d’un incompliment d’aquells que, ara que estem de sequera, fan mal als ulls. Jugarem a allò de l’aigua amunt i aigua avall que, total, la despesa la paga la Gene (ep, la d’inversió en bona part Europa); Terciari? Reaprofitar aigües? Si bé, ja en parlarem demà passat o l’altre o el de més enllà. No m’estranyaria que, seguint el ritme de la zona i la capacitat reproductora dels ducs, d’aquí a 15 anys més algú encara parli de què cony s’ha de fer amb la depuradora. I mentrestant seguirem tirant aigua al mar. Total, ens en sobra!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada