He seguit amb atenció les entrevistes que la Mònica Terribas ha fet, en horari de prime time, al President de la Generalitat, José Montilla, al del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero i, finalment, al cap de l’oposició, Artur Mas. I haig de reconèixer que en totes tres m’ho he passat d’allò més bé. Deixant de banda el morbo que pot haver incitat a més d’un a posar-se davant la caixa tonta després de les atzagaiades que ha rebut la Directora de TV3 per part d’alguns impresentables amb carnet de diferents formacions polítiques, entenc aquest exercici com una possibilitat d’escoltar què tenen a dir-nos aquells que amb les seves decisions poden condicionar el nostre futur. I a qui no li agradi l’estil o bé pot recórrer al zapping, que amb la TDT tenim canals per donar i per vendre o pot opinar lliurement el que vulgui que estem en una societat democràtica, per, com que no tot s’hi val, amb una certa dosis d’educació (i aleshores que els periodistes tampoc ens vinguin amb escarafalls corporativistes, que d’aquests també se n’han vist).
Reconec que el seu estil a l’hora d’entrevistar em va. Prefereixo algú que es dediqui a posar contra les cordes el personatge de torn que el massatgista professional que llepa tot el que pot i ens priva, amb la seva ensabonada empalagosa, de veure com se’n surten, amb discurs i gest, els nostres polítics –o qui sigui-. I la Mònica no es talla. Les deixa anar com qui no vol i espavilat que t’afaita. La veritat és que encara estic rient amb la cara que se l’hi va posar a l’Artur Mas quan només començar li va preguntar si era independentista. Se’n va sortir com va poder amb allò del ni blanc ni negre. De la mateixa manera que també ho va fer en Zapatero amb si Catalunya és una nació (aferrat a la Constitució com un nadó a la mamella) o en Montilla amb la nevada, reconeixent manca de comunicació amb la ciutadania i poca cosa més.
Conclusió: Les tàctiques de pregunta’m el què vulguis que et contestaré el que em doni la gana o interromp tot el que puguis a veure si així descol·loques a qui tens davant continuen fent fortuna. Ai allò d’aplicar el políticament correcte no sigui que s’escapi algun vot! Afortunadament, al marge de la palla, alguna cosa interessant es pot treure de les entrevistes. Us recomano veure-les o, si ja ho heu fet, repassar-les i que cadascú en tregui les seves conclusions.
Reconec que el seu estil a l’hora d’entrevistar em va. Prefereixo algú que es dediqui a posar contra les cordes el personatge de torn que el massatgista professional que llepa tot el que pot i ens priva, amb la seva ensabonada empalagosa, de veure com se’n surten, amb discurs i gest, els nostres polítics –o qui sigui-. I la Mònica no es talla. Les deixa anar com qui no vol i espavilat que t’afaita. La veritat és que encara estic rient amb la cara que se l’hi va posar a l’Artur Mas quan només començar li va preguntar si era independentista. Se’n va sortir com va poder amb allò del ni blanc ni negre. De la mateixa manera que també ho va fer en Zapatero amb si Catalunya és una nació (aferrat a la Constitució com un nadó a la mamella) o en Montilla amb la nevada, reconeixent manca de comunicació amb la ciutadania i poca cosa més.
Conclusió: Les tàctiques de pregunta’m el què vulguis que et contestaré el que em doni la gana o interromp tot el que puguis a veure si així descol·loques a qui tens davant continuen fent fortuna. Ai allò d’aplicar el políticament correcte no sigui que s’escapi algun vot! Afortunadament, al marge de la palla, alguna cosa interessant es pot treure de les entrevistes. Us recomano veure-les o, si ja ho heu fet, repassar-les i que cadascú en tregui les seves conclusions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada