dimecres, 28 d’abril de 2010

El dia dels innocents


Cada vegada tinc més la sensació que el dia dels innocents ja no se celebra només cada 28 de desembre sinó que hem estat capaços d’exportar aquesta data tant nostrada a molts més dies del calendari. De fet, aquests últims dies n’hem tingut exemples a tort i a dret i a diferents nivells. Analitzem, per il·lustrar-ho, un cas de país i, deixem-ne per més endavant un altre de local (no puc estar de somriure amb la darrera tonteria que els de CiU de Mataró han esbombat als quatre vents. Poca feina o pixant fora de test?):

Comencem amb la broma del dia 16 d’abril d’enguany sobre la sentència nonata del Tribunal Constitucional respecte al recurs presentat per, entre d’altres, el Partit Popular o el Defensor del Pueblo a l’Estatut de Catalunya. Renoi amb el Tribunal de marres!!! Tot plegat sembla un disbarat de cap a peus.

Fem una mica d’història: tot va començar al 2005 quan el
Parlament de Catalunya aprova, després d’un llarg procés de tramitació i per ample majoria (només s’hi oposen els 15 diputats del PP) la proposició de llei orgànica de reforma de l’Estatut de Catalunya. I el 30 de març de 2006 l’aprova el Congrés de Diputats (vots en contra del PP i abstencions d’ERC, PAR i EA), prèvia retallada de torn (l’amic Rodríguez Zapatero es passa pel folre la proclama més sentida dels darrers temps quan en ple míting del PSC li deixa anar al Pasqual Maragall allò de, tira milles xaval, que t’aprovaré el que decideixi el Parlament de Catalunya. Ja, ja, ja!!! Clar que l’incompliment sempre és pot justificar per allò de la rauxa de les campanyes electorals que, de tant en tant, converteixen afirmacions poc meditades en fum, fum, fum. Al 10 de maig del mateix any, el Senat també l’aprova sense tocar-ne ni una coma i el 18 de juny el poble de Catalunya l’aprova en referèndum (73,9% de vots a favor i amb una participació que ratlla el 50%). L’Estatut, per tant, entra en vigor el dia 9 de juliol de 2006.

I aquí comença el periple. El 31 de juliol el PP presenta el seu recurs d’inconstitucionalitat, el 19-20 de setembre se’ls hi suma l’Enrique Múgica, Defensor del Pueblo i amb color polític ben clar, i posteriorment el propi Tribunal Constitucional admet a tràmit els recursos. Pel camí comencen les recusacions de magistrats (per part del PP, del govern de l’Estat i de la Generalitat) i el traspàs d’un dels seus membres. I apali, vinga produir propostes i més propostes de sentència que no arriben a port. I quasi quatre anys després, la feina per fer.

Poca conya, el procés ha estat el que determina l’ordenament jurídic vigent. Ni més ni menys. De la mateixa manera que, atenent-nos a aquest principi, el
Tribunal Constitucional és competent (tot i caducat, retallat i recusat) per pronunciar sentència. Ara bé, èticament o moral, aquesta tropa de polítics juristes estan legitimats per fer-ho? Des del meu punt de vista alguna cosa falla. I no només faig referència a les lleis que permeten aquests disbarats sinó també al sentit comú. De fet, imagineu-vos que a la vostra feina (aquella per la que us paguen a finals de mes) us encarreguen un projecte i hi esmerceu no el temps necessari i just sinó el que us doni la gana. És evident que ja serieu al carrer, despatxats per incompetents. Doncs mira, potser que aquells que poden fer-ho acomiadin a aquells que cobren a través dels nostres impostos per no fer la feina (diguis membres del Tribunal Constitucional. Clar que això no és deu poder fer, ni plantejar-ho ja que fins i tot deu ser inconstitucional i si hi ha recurs pel mig no els fotem al carrer ni al segle XXXXI).

El què si he aprés amb tot aquest poti poti és que allò de la independència de la justícia que tant ens expliquen també deu ser, en determinats casos, una broma de mal gust. Més que tribunal constitucional, si ens atenem al seu mecanisme de constitució i de qui en forma part, hauríem de parlar de tribunal políticoconstitucional. I ja se sap, amb dos partits majoritaris antagònics el model es repeteix allà on ens els trobem amb les sigles del partit de torn o sense elles. Altra cosa és la rapidesa de la justícia, de la que millor no parlar-ne no sigui que m’agafi un cobriment. Si fins i tot les tortugues són fórmula 1 al seu costat!

I el que més em preocupa de tot plegat, és que mentre al Parlament de Catalunya sembla que es volen posar d’acord per
fer-hi alguna cosa (ja veurem com anirà la cosa, que s’acosten eleccions), que els mitjans de comunicació en van plens i que els tertulians s’esplaien, a la majoria del poble li importa ben poc què està passant. Pareu l’orella a bars, casals d’avis i altres indrets on sol reunir-se la gent i escolteu quins són els temes de conversa. L’Estatut? Ja et fotran, molt per endavant hi va l’atur, la immigració i/o el Barça. Temes, exceptuant l’últim que no deixa de ser lúdic (però, collons, avui s’ha de guanyar a l’Inter i plantar-se a la final de la Champions!), que realment tenen un calat i una transcendència important. De fet, ens trobem davant un atzucac important i si plouen noves retallades estatutàries, ja m’explicareu com es podran portar a terme determinades polítiques des de Catalunya i que ens afecten a tots de ple. Potser que es comenci a explicar en termes de com l’actuació del Constitucional i d’aquells que els emparen (diguis PP diguis PSOE) ens afectarà en el món real (economia, societat...) i no només en l’imaginari col·lectiu (nacionalitats...).