dimecres, 19 de maig de 2010

Quo vadis Zapatero?


Estic convençut que el dia 12 de maig de 2010 passarà als annals de la història i no precisament com una efemèride senyalada i celebrada per la ciutadania sinó més aviat com un dol necessari per sortir d’una situació de crisi primer negada pel primus inter pares (llegeixis president Zapatero), després matisada i, finalment, assumida (?) en tota la seva cruesa.

En quatre anys hem passat d’un cicle econòmic favorable (vaques grasses o viva la pepa, tant se val) a un de desfavorable (vaques magres o tots a plorar). Com deixar de recordar el fantàstic 2006, quan bancs i caixes tenien l’aixeta ben oberta pel que fes falta, la construcció estirava del carro de l’economia i les administracions públiques, ben cofoies, engreixaven la màquina amb els tributs procedents d’aquesta activitat. Vinga anem-hi, que la bombolla no esclatarà mai, ens hem acostumat a viure bé i tots plegats som la hòstia.

Ai las, el temps no s’atura i arriba el 2008. Patapam, ja hi som, les grues s’aturen, els pisos no es venen, es familiaritza el terme subprime, els bancs, endeutats fins a les celles, tanquen l’aixeta, puja l’atur, la productivitat del país segueix tant ridícula com sempre, les empreses s’afoguen per manca de finançament i comencen a abaixar portes, creix el dèficit públic (gastem més del què ingressem, que ara és menys) i, conseqüentment, l’endeutament. Es tracta d’aplicar plans de xoc per reactivar l’economia (allò del Plan Zapatero per revitalitzar la inversió pública local i generar ocupació a la construcció! I l’economia realment productiva, què?).

Això si, pel camí ens hem trobat alguna mesura populista tipus desgravació de 400 € per assalariat i pensionista (som rics i progres, repartim-nos els guanys!). I ara, quan es constata que el President Zapatero no ha sabut interioritzar que la dita montillana de “fets (coherents hi afegiria jo), no paraules” s’ha d’aplicar en tot moment i des d’Europa i els Estats Units li han etzibat allò tant català de “o caixa o faixa”, toca patir la patacada i reduir ràpidament el dèficit, que ja supera l’11%: rebaixa salarial d’un 5% de mitjana dels empleats del sector públic durant el 2010 i congelació al 2011, pensions a la nevera, xec nadó adéu, dispensa de medicaments racionalitzada (quantes vegades ho hem sentit des de fa anys i panys sense resultats?), retalls en la llei de dependència (s’acaba la retroactivitat en una iniciativa social que aporta un nou dret però poc dotada econòmicament i gestionada d’aquella manera), tisorada i/ aplaçaments en la inversió pública (però no havíem quedat que inversió és igual a increment d’activitat econòmica?). Tot plegat, i sumant-hi alguna mesura més, una reducció de la despesa estimada en 15.000 milions d’euros entre el 2010-2011.

Alguna cosa més? Segurament també caurà, tot i que amb efectes no tant immediats. Fins ara ens han proposat retallar la despesa i incrementar els ingressos via IVA (dos punts més a partir del juliol d’enguany). Per quant una major pressió sobre el frau fiscal, les rendes de qui més cobra o sobre les Societats d’Inversió de Capitals Variables, per no parlar ja d’allò, tant avorrit per dit, de millorar la gestió dels recursos existents (gastin, però gastin bé!).

I a poder ser no s’oblidin d’apostar per actuacions concretes (en format, per exemple, d’incentius fiscals a les empreses) destinades a fomentar el creixement econòmic, sobretot de base productiva, que a l’hora implica increment de la base de tributació i més ocupació (si ens hem de continuar refiant de la construcció i el turisme anem apanyats).

Li agrairé, senyor President, que la propera vegada (si és que n’hi ha) expliqui les coses pel seu nom i faci els deures quan toqui. Així s’estalviarà haver de demanar comprensió a la ciutadania.
Article publicat a Capgros.com el 18 de maig de 2010

1 comentari:

Cronos ha dit...

retallen tot menys les "peonadas" a andalusia...