dijous, 1 de juliol de 2010

Quo vadis Iluro?

 
Llegia no fa massa dies les conclusions de l’estudi “Perfil de ciutat” on deu ciutats mitjanes de Barcelona, entre elles Mataró, analitzen i comparen diferents aspectes comuns (demografia, economia, ocupació...). Entenc que, entre altres qüestions, aquesta és una bona iniciativa per, després d’aplicar-ne una anàlisi DAFO rigorosa, ajudar a prendre decisions (fonamentalment des de l’àmbit públic) per posicionar-se en el territori.

Dos aspectes sobresurten de Mataró: L’alt índex d’atur i l’elevat cost de l’habitatge. Sigui Mataró, sigui Santa Perpètua de la Remoguda, és evident que un i altre obeeixen a dinàmiques que en bona part s’escapen dels bons propòsits dels ajuntaments de torn (seria allò de amb la lògica del mercat hem topat!). Tanmateix, però, i essent molt conscient dels minsos recursos i competències amb que compten les administracions locals (i més en la situació econòmica convulsa en què estem inserits) alguna cosa cal fer més enllà de proclames i discursos més o menys elegants.

De fet a Mataró fa anys i panys que estem en crisi. La ciutat industrial del segle XX (per no anar més enrere) ha vist com el seu producte emblemàtic (el gènere de punt) se n’anava en orris mercès a la poca capacitat d’adaptació a les noves realitats econòmiques. Calçotets amb poc valor afegit i camisetes d’estar per casa s’han anat veient substituïts en els mercats locals i internacionals per d’altres amb etiqueta de made in el món mundial. Conclusió: Quan un competeix únicament en base al cost es té tots els números perquè acabi venint algú amb preus inferiors i adéu a la mamella.

Però aquí no passa res. El gènere de punt/tèxtil no tira? Doncs pugem al carro de la construcció i transvasem ma d’obra poc formada d’un sector a l’altre (però si un dels problemes més importants continua essent el baix nivell de formació!). Paral·lelament l’ajuntament (més sol que la una perquè aquí no es mulla ni quasi Deu) posa sobre la taula el projecte Tecnocampus com a alternativa a una situació econòmica més que preocupant. S’aprofiten actius importants de ciutat (Escola Universitària Politècnica de Mataró) i el boom econòmic de les punt com per apostar per la indústria i els serveis basats en les tecnologies de la informació i la comunicació. Procés llarg (la inversió és elevada i cal periodificar-la) i aviat veurem si respondrà a les expectatives de diversificació el teixit empresarial, captació de noves empreses i creació d’ocupació. De fet, si només es queda en un nou i flamant edifici universitari sumat a la concentració de negocis ja existents poc s’haurà aconseguit.


Passa el temps i arriba la crisis financera i econòmica (construcció i indústries auxiliars es desinflen), que se suma a la del gènere de punt, i l’atur vinga cap amunt. Això si, tenim en l’horitzó (llunyà tal i com estan les coses amb el merder de Can Fàbregas) el Corte Inglés amb els seus mil llocs de treball directes i indirectes. Però si aquesta ha de ser la nova revolució industrial que salvarà l’economia de la ciutat em sembla que anem apanyats.

Considero que la prioritat de l’agenda política actual ha de ser reduir la taxa d’atur a límits sostenibles i aquesta és una tasca poc amiga del curt termini i molt de la creativitat de la societat civil (diguis empresaris o futurs emprenedors) i de la pròpia classe política, amb projectes clars, viables i engrescadors. Tecnocampus i Corte Inglés sumen, però cal quelcom més i en el discurs polític d’uns i altres poca cosa es veu més enllà, massa sovint, del partidisme (manca un any per les eleccions i la miopia interessada ja fa estralls). Si es considera que apostar per la diversificació és un bon camí com és que el projecte Mataró marítim (si, si aquell que ha sortit de la imaginació de l’oposició i, teòricament, assumit per tants) ha quedat en el calaix?

Agrairé, i crec que tots els aturats també, que alguns es deixin de marejar la perdiu amb si cal prohibir el vel integral en equipaments públics (deu ser molt important per quedar bé, sense mullar-se gaire, amb determinats sectors que veuen en la immigració tots els mals) i inverteixin més temps en fer servir les neurones per contribuir a superar la situació econòmica actual.

Publicat a Capgros.com. Juny de 2010