Viníssim

Avui inicio una nova secció en aquest bloc de parides vàries, amb la voluntat de difondre aficions personals tot enllaçant-les amb recursos que hom pot trobar a aquesta fantàstica comunitat que es diu internet. Serà, el que podríem anomenar, l’apartat de recomanacions vàries.

Segurament, la primera afició que recordo, allà per la meva més tendre infància (el suport fotogràfic de l’esdeveniment ha estat fonamental per activar la meva capacitat memorística) és una que s’ha mantingut amb els anys, per no dir que ha anat creixent amb el pas del temps.

M’agraden vins i caves (no seguiré amb la llista de substàncies líquides legalment tolerades no sigui que algú pensi que n'abuso) especialment des que la meva àvia materna, en plena celebració del meu primer aniversari i esperonada per, diuen els que hi eren, una mirada de desig incontrolat d’aquest qui escriu, em va mullar el xumet en una copa de xampany (per aquelles èpoques no s’estilava la denominació d’origen). Es veu que, automàticament em vaig transformar en felí (els ulls em delaten) i hores d’ara encara estic llepant i rellepant. Clar que sempre ho puc justificar amb allò de la dieta mediterrània (invenció moderna però tant li fa) i la tradició greco-romana de la que som hereus.

Des del dia que vaig fer un any, doncs, he mamat l’enologia (expressió culte que amaga l’addicció no patològica a determinats tipus d’alcohols). M’agrada xafardejar per bodegues (a Mataró, que em perdonin la resta, us recomano la d’en Joan Domingo per allò que és la meva de tota la vida), deixar-me aconsellar (en Joan en sap un munt) i tastar vins negres i blancs (el rosat em costa) i, sobretot, caves (recomano visita obligada a Sant Sadurní d’Anoia amb parada obligada a Recaredo. Si porteu la butxaca plena no us perdeu el reserva particular).

Seguint amb aquesta afició, i gràcies a la jove de casa, he descobert un bloc que tracta de vins i que és altament recomanable. D’acord, l’autor és el seu germà, en Nani, arenyenc de pro, amb coneixements profunds sobre la matèria, bones capacitats literàries i conversa agradablement infatigable (li ve de família). Per cert, ara que no ens escolta ningú, un petit secret: amb en Nani hem de fer negocis. El petit de la casa té predilecció per la seva filla gran i caldria mirar d’arreglar-ho (clar que el molt perla també parla meravelles d’una tal Paula que va a la seva classe, però és clar, de Sergi i Paula ja en tenim uns a casa).

Cultura lletera

Quan jo era petit dèiem allò de “quina llet” quan algú era beneficiat per un acte de sort. Avui la terminologia que utilitzen els joves ha deixat pel bagul dels records determinades expressions populars (la generació del “no em ratllis” i del “fer-s’ho” amb la xorvi/xorvo estira amb força). Tanmateix, aquesta expressió caduca em servei per il·lustrar determinats esdeveniments. No fa massa dies parlava de la situació de la cultura a Mataró i enumerava un seguit de propostes i projectes que van fent la viu viu (o la mort mort, depenent de com es miri). Conscientment o inconscient vaig obviar explicar que d’aquests una bona part no havien vingut per inspiració dels líders del PMC (IMAC?) sinó més aviat per propostes externes que mans àvides s’havien fet seves (el Museu Bassat el proposa en Lluís Bassat, el Cruïlla de Cultures se l’empesca el Clap, el fons d’art surt dels artistes mataronins...)

Està clar que quan les neurones creatives no donen per dibuixar projectes atractius es pot recórrer a estirar d’allò que els altres ofereixen, arribant-se així a un pacte de bona voluntat que beneficia a les parts i tots contents (uns perquè, tal i com tenim muntada la cultura pública a Mataró, els hi solucionen la papereta i els altres perquè tenen aspiracions de veure un somni plasmat en la realitat). I una vegada més el PMC (IMAC?) està “de llet”. Ara l’hi ha plogut el festival Xecspirià que fa anys es desenvolupa a Santa Susanna (estic convençut que si en Joan Campolier, l’ex-alcalde convergent d’aquesta vila no hagués estat inhabilitat per la justícia, la capital del Maresme Lliure i Tropical poques possibilitats hagués tingut de fer-se’l seu).

Però mirem-ho en positiu. Mataró pot convertir en oportunitat el què algú altre es va encarregar de dissenyar i fer créixer i, sembla ser, que ja s’ha posat mans a l’obra. Dues incògnites: les dates (l’agost podria considerar-se una oportunitat si no som tant estrets de mires que només pensem en el tòpic de la ciutat buida en època de vacances. I el turisme que ens ha de venir a veure?) i l’espai on es desenvoluparà, que hores d’ara apunta, Penedès (ERC) dixit, a una masia de les 5 Sènies. Ai, ai, ai, que entrem en reserva apatxe.

Consell gratis: no seria millor ser més prudents, en termes de declaracions públiques, fins que el projecte, en versió dates i emplaçament, estigui més madur? Ja veig a venir dues plataformes tipus “salvem l’agost” i “salvem les 5 Sènies” amb manis, tractorades i altres estratègies clàssiques dels “no al que faci falta” o passets endavant i endarrere a l’estil concerts del cruïlla al Parc (si feu números dels espais que, des d'instàncies municipals, es van arribar a proposar per acabar allà mateix fa certa gràcia/pena –Josep, no va amb segones!!!-).

I retornant al tema de la llet, els de Santa Maria també s’han vist beneficiats pel manà que raja, en aquest cas, de la mamella municipal. Sembla que el programa de commemoració del mil·lenari de Santa Maria ja s’ha concretat i s’ha trobat el paganu (150.000 eurets de res que hi posa l’Ajuntament). I els de missa què? No es rascaran la butxaca? Això si, entitats de la ciutat també es mullaran el cul per participar-hi. Ja ho poden dir ja, “pagant –els altres- Sant Pere canta”.

Moda canetenca

Potser ja va sent hora que, amb el temps que fa que tinc aquest bloc actiu, faci alguna referència al meu poble d’acolliment i avui en tinc una excusa perfecta gràcies a la notícia que l’escola de teixits de punt de Canet de Mar es convertirà en un centre de recerca.

Com passa el temps. Aquest 2008 farà tres anys que hi visc. Dieu-me sentimental però al deixar enrere la riera de Sant Simó, durant el darrer viatge que faig fer, carregat com un burro per acabar de portar els trastos a la nova llar, quasi em cauen les llàgrimes. Això de les arrels tira més del que em pensava. Però tot i la “morriña”, siguem francs, ha valgut la pena!!! (smuac per qui ja sap).

Doncs vet aquí que aquest poble que s’enfonsa en el temps (algun que altre vestigi romà s’hi ha detectat), enclavat en allò que el reiet gran de la casa anomena el Maresme Lliure i Tropical és, per sobre de tot, un indret mediàtic. Deu ser, segurament, la vila que més gent del món de la faràndula té per metre quadrat. Exemples: la Trinca, els Comediants o en Lluís Omar (l’Edgar –el segon de la nissaga-, que fa els seus “pinitos” amb la Fura dels Baus, confiem que segueixi els passos dels ja consagrats). Però no us penseu que la cultura acaba amb noms i cognoms de gent amb ressò mediàtic. Passejant-hi hom s’adona que el Modernisme també hi ha deixat la seva petja en l’obra de Doménech i Montaner, un personatge polifacètic que, a la seva tasca d’arquitecte cal sumar-hi una vocació política que ja voldrien molts. Un poble que conserva alguna tradició peculiar com la de nomenar el canetenc/a de l’any (ànims Mercè que t’ho enduràs de carrer) i que en promou de noves (a cada acte lúdico-festiu toca estripar tambors i timbals amb els Perkutes versió sènior o infantil). Un poble d’aquells que a l’hivern no veus ningú pel carrer però que a l’estiu sembla com si la gent brollés de sota les pedres i s’estila el fet de rierajar, és a dir, aprofitar les terrasses per fer vida social mentre es degusta un gelat artesà o directament es tira d’alcohol de més o menys graduació. Ah, i deixeu-m’ho dir, que si no exploto: val la pena fer una volta pel què els vilatans, Canetencs de tota la vida, per assimilació als mataronins d’igual procedència temporal, anomenen la ronda de Canet (rondeta potser s’ajustaria més a la realitat). Indret idílic amb palmeres a, diem, cada 100 metres? (Se’ls deuria acabar el pressupost per posar-ne més).

Però tornem al tema del teixit de punt. De fet, l’escola ha patit del mateix efecte que aquest sector productiu tant maresmenc. A mesura que les fabriquetes han anat tancant, l’escola ha perdut alumnes, fins a quedar-se orfe. I que consti que he dit fabriquetes conscientment. Em resisteixo a anomenar-les com a empreses que, tot i haver-n’hi de sèries que han sabut reconvertir-se i competir com cal, n’hi ha moltes altres que s’han quedat pel camí perquè han jugat al tacticisme del benefici ràpid i la nul·la inversió (bé, en el negoci em refereixo, perquè amb béns immobles de titularitat personal si que n'han sabut). De nou la dicotonomia amo – empresari ens ha passat factura i segurament molt més cara que els xinesos que, en boca d’aquesta espècie en vies d’extinció, s’ha convertit en una nova plaga i excusa que tot ho justifica. Confiem que no sigui massa tard i que, certament, el projecte de centre de recerca, que tot just s’enceta, sàpiga convertir en oportunitat el què fins ara és una amenaça pura i dura.

Però, tampoc ens posem dramàtics, Canet no perd ni perdrà el seu atractiu en el món del tèxtil. Bona prova n’és la passarel·la de moda més notòria del poble: si voleu conèixer les últimes tendències de l’estil xandelé, us recomano una atenta visita pels càmpings que l’envolten. Us sorprendrà.

Capgrossades

A Mataró ens estem guanyant l’apel·latiu de capgrossos amb tots els ets i uts. La darrera “anècdota” que ens pot identificar amb aquests personatges mitològics o lúdico-festius és la proposta aprovada per tots els grups municipals d’instal·lar una senyera a la plaça Santa Anna.

La proposta, portada al ple pels de CiU, es va aprovar per unanimitat (com no. Si algú hagués baixat del carro de les essències pàtries ràpidament, la resta, l’hagués titllat de botifler, antipatriota i tots els adjectius que determinada marca de la casa utilitza quan se li escalfa la boca). En Mora (CiU) diu que està content i satisfet pel seu gran triomf. Noi, jo també ho estaria. Tenint en compte que aquest és un tema estratègic i vital pel present i futur de la ciutat, que menys que sentir-se cofoi (com sempre les grans preocupacions de CiU continuen sent les essències en format senyera, virolai, barretina i pa amb tomàquet. Les qüestions diem-ne més socials queden en segon terme ja que no porten la patina de catalanitat folklòrica).

D’acord amb el Reglament Orgànic Municipal (no us recomano la seva lectura a no ser que patiu d’insomni i vulgueu curar-vos) als plens s’hi pot tractar qualsevol tema que afecti al municipi directament o indirecte. Així, aprofitant el calaix de sastre, veiem com de tant en tant a l’ordre del dia s’hi cola alguna perla. Al proper per, per exemple, hi ha dues fantàstiques propostes de resolució sobre el Tibet, tema molt mataroní com tots sabeu, o en altres ocasions ens hem trobat perles com la que feia referència a la “compatibilització de la presència de turistes en les embarcacions pesqueres durant la seva jornada de treball” (mandeeee?). Després es queixen que són massa llargs!!!

D’en Josep Lluís Carod Rovira (ERC, de moment) he fet meva una definició que trobo plenament encertada; “és català (no qui viu i treballa a Catalunya, com deia en Pujol) qui se’n sent”. Clar i concís. Cadascú fa amb els seus sentiments de pertinença a una tribu concreta el què vol. Que la tribu porta associats uns determinats símbols que la identifiquen em sembla molt bé, que en la intimitat cadascú els hi dóna la importància que tenen també. I jo em pregunto, fa falta fer ostentació pública dels símbols més enllà dels edificis institucionals que ens representen i de determinats actes festius? S’aconsegueix més pedegree catalanista per fer onejar la senyera? No serà que estem fent el mateix ridícul que feien aquells que penjaven “rojigualdas” del tamany d’un camp de tenis a Madrid i que els mateixos que han portat la proposta al ple es van encarregar de dir-lis de tot.

I ja posats, si ho hem de fer, fem-ho bé, amb dos collons i barretina. Una senyera? No siguem rancis, tipus català qualsevulla: que en col·loquin quatre!!!!! Una al turó de Cerdanyola, una altra al campanar de Santa Maria, la tercera al Mataró Parc i la última al turó de Mata (si senyor, quatre, com les quatre barres de sang del molt il·lustre Guifré el Pilós) i, a poder ser, de mida suficient perquè es vegin no ja des de tota la ciutat sinó fins i tot des de Mallorca (que es noti que els mataronins la tenim grossa!). I cada dia a les 7 del matí, el Consistori en ple, format i quadrat davant la senyera, entonant el seu cant (per les Santes si val fer el canvi pel bequetero).

Humor negre

La setmana passada vaig veure la Mònica Terribas entrevistant a l’ex conseller Vallès (CPC o Ciutadans pel Canvi, que no pel Càrrec com diuen algunes males llengües, suposo que properes a Unió per allò de les minories ben situades) a tomb del nou llibre que acaba de publicar. Tot i que l’entrevista tenia el seu què em vaig quedar amb l’emprenyada intrínseca que porta aquest home, causada per aquells que ridiculitzen la política amb programes d’humor més o menys intel·ligent. L’home matava el missatger sense adonar-se (o potser si) que més d’una vegada és la pròpia classe política (amb tantes excepcions com vulgueu) la que practica un humor més aviat espès o ridícul (i no ho dic, només, pel clàssic de l’avui diem blanc per demà dir negre i aquí no passa res).

Doncs mira per on, els humoristes d’aquest país estan d’enhorabona. Un personatge d’aquells que s’hi posa bé acaba de ser nomenat president del Congrés. Podríem dir que, el càrrec, tot i ser rellevant des d’un punt de vista institucional, poqueta cosa més aporta (ep, sou apart, que cobra més que el President del Govern per tenir força menys responsabilitats!) i estic convençut que aquest no és precisament el lloc que voldrien ocupar la immensa majoria de diputats (millor un ministeri, oi?).

I aquí si que ja no entenc res. No havíem quedat que aquejjjjjt senyor s’havia retirat de la política per, potser, incorporar-se als cors del seu amic Raphael, ejjjjjcriure les memòries del seu pare falangista o fer-se ejjjjjcolanet a Santo Domingo de la Calzada (a Montserrat no, que li produiria urticària). Conyes apart, no entenc com el Zapatero (amb qui es van enfrontar per obtenir la primera secretaria del PSOE) l’ha proposat i votat sabent que és un personatge que més que consensos, provoca picors. No sé si és per allò de pagar “favores prestados” (quins?) o utilitzar-lo de cortina de fum per distreure l’atenció del què realment és important (la investidura del president i les aliances per aconseguir vots que la facin possible, on s’haurà de pactar amb aquells que ara han negat el Bono per dues vegades).

Ho sento Joana, però el teu malson s’ha fet realitat. El teu i el de tants altres que ens hem sentit decebuts pel nomenament d’un personatge que se’ns ha cagat a sobre massa vegades. Un símptoma: és la primera vegada que un president del Congrés surt escollit en segona volta. A la primera fins i tot algun diputat sociata es va atrevir a trencar la disciplina de vot (sort que era secret que si no, hores d’ara, estaria remant a galeres per algun riu de Castilla – La Mancha). Si fins i tot el “manda huevos” d’en Trillo (PP) va treure més vots!!! Clar que potser encara vivim en el somni i estem davant d’un acte humorístic: no era la Chacon (PSC) la que, de bon rotllo i “optimísticament”, en plena campanya ens deia allò de que preferia qualsevol altre per presidir el Congrés? Doncs cony, aquesta també el deu haver votat, conjuntament amb la resta de diputats del PSC que, tal i com estan les coses, una legislatura més no tindrà grup parlamentari propi. Humor del fi, no us sembla? El mateix que deurà practicar el Bono per amansar les feres del Congrés, que si el PP continua amb la seva tònica de la bronca permanent ens esperen unes quantes sessions parlamentàries més que divertides (penoses?). Clar que, potser, l’experiència adquirida després del seu pas pel Ministeri de Defensa li permetrà quadrar a ses senyories marxoses.

Està vist que uns cobren per fer humor, altres per governar-nos (amb humors varis en funció de l’ocasió i la tendència) i els de més enllà (mesa del Congrés) per dirigir i ordenar debats que a vegades semblen més una olla de grills que altra cosa. Jjjja, jjjja, jjjja i algun ejjjnif de puta pena.

L'Anna ens ha deixat

Benvolguda Anna,

Si Déu existeix, fes-li una entrevista de les que tu saps fer, a veure si li treus els colors i, d’una vegada per totes, es dedica a evitar les injustícies d’aquest món. De càmara, com no, pots comptar amb en Bis, que de ben segur també li farà una bona repassada.

Siguis on siguis, un petó.

Transva .... què?

A alguna gent, per activa i per passiva, els traeix la llengua. D’altres, per evitar-ho, usen i abusen de metàfores, al·legories, símils, hipèrboles i altres figures retorico-semàntiques. Aquesta sol ser l’especialitat de la gent d’ICV, a qui reconec una més que notable capacitat de retòrica i de generar discurs (bé, sempre hi ha alguna que altra excepció que no nomenaré) amb el que es pot estar o no d’acord. Ara bé, quan s’opta massa sovint per no dir les coses pel seu nom i intentar cercar subterfugis lingüístics passa allò amb què ara es troba el nostre conseller de Medi Ambient, l’honorable Sr. Baltasar. Fent honor al seu nom reial i atenent a la multitud de cartes que va rebre durant la primera setmana de gener (just abans del dia 6), totes fent referència al segon crit més famós del despertament bellugòs de les Santes mataronines (qui, en la nit calorosa del 25 de juliol, no s’ha esgargamellat demanant aigua????), s’ha hagut d’empescar alguna solució d’urgència per fer front a la sequera que tenim a sobre.

Deixem-ho clar d’entrada. El conseller no fa res més que gestionar una situació que ve de lluny i on aquells que ara clamen contra el govern, molt hi tenen a veure per la seva nul·la capacitat de planificació. Té pebrots haver de sentir determinades lliçons de l’ex-conseller Espadaler (CiU) sobre el tema de l’aigua. Te pebrots tornar a sentir la cantarella del Roine que ells van ser incapaços de transvasar amb tots els anys que van tenir per fer-ho (23 anys de govern deuen donar per això i per més). Té pebrots que ara vinguin a proclamar que cal un gran pacte pel tema de l’aigua, això si, seran ells qui diran (es deuen considerar experts frustrats en la matèria) què s’ha de fer i què no. Quina barra!!!!

Això no eximeix, però, que el conseller l’ha cagat. Ha intentat disfressar el que tothom sap que és un transvasament i, amb la boca ben gran (que no petita que així la vessa més), l’ha volgut fer passar com una altra cosa de nom indeterminat. Això si, excepcional i transitòria (que ho és fins que entrin en servei les dessalinitzadores projectades, dues de les quals ja es troben en fase de construcció). Però, a veure, treure aigua d’un riu (Segre) per passar-la a un altre (Llobregat) com es diu en aquesta fantàstica llengua que coneixem com a Català? Transvasament o transvasament? Doncs si cal fer-ho, siguem valents i diem-ho alt i clar.

Que cap polític responsable pot apuntar-se la contramedalla de deixar 5 milions de persones sense aigua és una evidència que fa vergonya anunciar-la i que, fins i tot, el més tonto de la classe pot arribar a entendre (si em permeteu, ja em poso jo mateix com a tal). Que cal cercar solucions urgents per superar la sequera sense apel·lar als bruixots indis també. Que cal una política de l’aigua responsable encara més. Però, senyor meu, diem les coses pel seu nom. Ja se que costa, que quan s’ha fet bandera contra els transvasaments i cert pla hidrològic nacional promogut pel PP, sigui per convenciment intrínsec de la facció ecològica, sigui perque electoralment pot beneficiar apostar pel que promovien els altres és dur. Però, nois, vosaltres que feu bandera de la pedagogia política, podríeu haver-la aplicat en aquest tema!!! Tant costa explicar que aquest recurs és provisional i que, la gran diferència d’aquest transvasament amb el de l’Ebre que proposava el PP, és que aquí el què es pretén, fonamentalment, és abastir una població que d’aquí quatre dies pot quedar-se sense aigua i no regar camps de golf com alguns pretenien fer a Múrcia i a València? Doncs no, entestat a tirar de la figura retòrica de torn. Menys esforços lingüístics i més posar solucions. Com que estic convençut que en Baltasar té coses més importants a fer que llegir aquest bloc (igualet, igualet que la immensa majoria de mortals) em limitaré a enviar-li, via correu electrònic, el darrer post que sobre el tema de l’aigua (neta) vaig escriure. Si li serveix bé, si no .... també!