H2O o tocat i enfonsat. Tu tries.

No se perquè però l’aigua m’inspira. Tan és així que contemplar la pluja (i mullar-me) o perdre’m per la immensitat del mar (o de l’oceà com se sol dir) són dues de les maneres que utilitzo per relaxar-me. Però també per emprenyar-me si penso en com s’ha gestionat la política de l’aigua en aquest país.

Sabeu el conte d’en Pere i el llop? Aquell del noi que dia rera dia anunciava la tant esperada arribada de la maligna bestiola per collonar al mort i a qui el vetlla fins que va arribar el dia que se’l va cruspir sense que ningú li fes cas? Doncs això és el que ens està passant amb la sequera de torn. Ara tothom ha vist les orelles del llop i correm-hi tots.

Si ens ho mirem des d’un punt de vista empíric, des que hi ha registre meteorològic se sap que la situació actual no és única ni imprevisible. Pels que tinguin poca memòria només cal remuntar-se al 2005-2006 quan també és van encendre totes les alarmes o, si voleu, anem als anys 90 i 80 i també trobarem episodis de sequera (ho dic, més que res, perquè ningú m’acusi, quan parli de polítiques d’aigua, de ser partidista).

De fet, si només apliquem el sentit comú i tenim quatre nocions bàsiques de geografia (amb les que t’ensenyen a Primària –EGB pels de la meva quinta- ja vas més que sobrat) podem observar com ens ha tocat viure en un país amb poca aigua. Si analitzeu el territori, el clima i els recursos hídrics arribareu a conclusions òbvies. Repetim-ho per si no ha quedat clar: Tenim poca aigua!!!!

I si en tenim poca, la gestionem correctament? En podem tenir més? Què hem fet o, més ben dit, que no hem fet per arribar fins a la situació d’enguany?

Deixeu-me començar per dir que la macropolítica de gestió d’un bé públic com l’aigua, en aquest país i en les últimes dècades, ha estat de fireta. S’ha actuat més a cop d’efecte que planificant amb rigor què volem ser quan siguem grans.

EL punt de partida és clar. Ningú pot dir allò de “solo se que no se nada”. Tots els qui se n’han responsabilitzat políticament, per no dir irresponsabilitzat, saben perfectament que som deficitaris en aigua i que depenem bàsicament dels cabals que s’extreuen dels rius i dels aqüífers que discorren pel territori (deixem constància que en els últims temps han començat a aparèixer les dessalinitzadores). Per altra banda, també se sap que l’aigua es destina a tres usos clars: l’agricultura, l’ús de boca i l’industrial, decantant-se la balança netament a favor del primer en termes de 80 a 20. Afegim al còctel que tenim la majoria de la població concentrada a l’àrea metropolitana de Barcelona, que planificar inversions en aquest àmbit, com en tants altres, no es fa d’avui per demà i, per últim, que el preu que paguem per recurs en un país que n’és deficitari és dels més baixos de la Unió Europea (1,72 € m3 a Catalunya contra, per exemple, 2,4 € a Alemanya).

Situació de partida gens esperançadora. Però compliquem-ho encara més. Tenim les xarxes interconnectades (tal i com es va fent amb el subministrament elèctric) per garantir que si hi ha cabals excedents en un sector del territori es puguin transvasar a aquells indrets que són clarament deficitaris? D’aquest tema també fa anys i panys que se’n parla i hores d’ara el més calent a l’aigüera. Posaré un exemple que conec prou bé. No fa massa temps, va sortir publicat als mitjans de comunicació que s’estava treballant en un projecte d’interconnexió de la xarxa de l’alt Maresme (depenent dels cabals que s’extreuen de l’aqüífer de la Tordera i de la dessalinitzadora de Blanes) i la del sistema Aigües Ter - Llobregat (ATLL pels del ram, i que alimenta la resta del Maresme). De fet, o els periodistes no van copsar bé l’abast de la tragèdia o qui els hi va explicar els va vendre una moto de les bones. Resulta que inicialment s’havien d’interconnectar ambdues xarxes amb la clara voluntat que una i altre fossin “reversibles” (canonada reversible amb possibilitat de bombar aigua cap a un i altre costat), és a dir, que és retroalimentessin si en un dels dos territoris manques aigua. Quina ha estat la realitat? Que el projecte que s’ha realitzat preveu que el sistema ATLL serà capaç d’alimentar el de l’alt Maresme amb una quantitat ridícula, tant, que si abasta Arenys per una estoneta ja podem donar gràcies tots plegats (i la resta de pobles què?). I, seguint amb el tema, ja no us parlo de la tant anhelada interconnexió amb la xarxa de l’Ebre. Ploraríem massa.

El que si s’ha fet, tot i que això ja no depèn tant de la Generalitat sinó dels municipis, ha estat conscienciejar la població per aplicar sistemes d’estalvi d’aigua (allò tant conegut dels litres d’aigua que un gasta quan es dutxa) i minimitzar l’impacte de les fugues en la distribució d’aigua (actualment és perd a l’entorn del 4% de l’aigua que discorre per les xarxes).

De moment l’aigua encara raja per l'aixeta (hores d’ara els embassaments estan al 22% de la seva capacitat i si d’aquí resteu el percentatge d’aigua que difícilment es pot aprofitar aquest número baixa en picat) i avui plou, però com no caigui el diluvi universal allà on ha de caure (capçaleres dels rius) anem apanyats (bé potser no tant, a més de recuperar el rec comptal i uns quans pous, també ens portaran aigua d'Almeria amb vaixell. Aquesta si que és bona, però si fins fa quatre dies tothom considerava que Almeria era un desert on només s'hi rodaven westerns!)

Però no siguem del tot pessimistes també val la pena, des de la meva més que modesta experiència, aportar alguna solució. De gestió complicada, certament, però potser ho seria menys si tots plegats, defugint partidismes, apliquéssim allò que alguns diuen sentit d’estat:

- Garantir el recurs amb una política clara de gestió integral de l’aigua (la que tenim, la que podem “produir” i la que podem reutilitzar). Em temo que no n’hi haurà prou amb contractar els serveis de tots els bruixots de totes les tribus d’indis americans (si encara en queden) perquè vinguin a practicar la dansa de la pluja. Millor serà que minimitzem el risc de les quantitats de precipitació que tenim amb algun factor més. N’apunto alguns:

1. Desenvolupament d’un pla d’infrastructures que garanteixi la disponibilitat del recurs (alguna cosa ja hi ha feta en algun calaix morint-se de fàstic). I si val contemplar totes les possibilitats (des de les dessalinitzadores fins a transvasaments, siguin del Roine o de l’Ebre, respectant, això si, els cabals ecològics). Ja sé que aquells que es creuen que l’aigua és seva per dret diví (cony, que algú els expliqui que estem davant d’un recurs públic!) i el sector radical dels ecologistes s’emprenyaran, però proveu a deixar-los una temporada sense aigua i veurem que opinen. Ep, i no oblidem col·locar en aquest apartat la interconnexió de totes les xarxes i, sobretot, planificar acuradament.

2. Apostar seriosament per la reutilització de l’aigua. Si comptem les depuradores que existeixen a Catalunya i les que hi ha contemplades en el Pla de Sanejament d’Aigües Residuals Urbanes actualment vigent podem calcular fàcilment els hectòmetres cúbics que es llencen alegrement (retornem al cas del Maresme, només les depuradores de Llavaneres i Teià compten amb un terciari que gestionen uns quants camps de golf i que utilitzen aquesta aigua per regar. La resta d’aigua depurada se’n va alegrement al mar). Ja se que cal millorar la gestió dels terciaris (no hi ha obligatorietat de fer-ne a no ser que uns quants beneficiaris es posin d'acord i l'explotin), que no totes les depuradores compten amb un terciari i que hi ha un cert repelús a l’hora de fer servir aigua regenerada, però si està més que demostrat que aquesta és útil (encara que només sigui per regar), si us plau apostem per ella.

- Racionalitzar el consum: quan es treu el tema de l’estalvi d’aigua (i no parlo només de minimitzar les pèrdues de la xarxa, que poc més es pot fer en aquest sentit) majoritàriament es pensa en que cal tancar l’aixeta o que les fonts públiques han de deixar de rajar (allò de la recirculació de l’aigua ja temps que es va inventar). Parlo més aviat de:

1. Incidir sobre els sectors de la població que més aigua gasten. Abans ho deia, l’agricultura s’endú el tall més gran del pastís en el repartiment de l’aigua. I tot plegat perquè encara es continuen aplicant sistemes obsolets com, posem per cas, el rec per inundació (el 60% de l’aigua que disposa Catalunya es consumeix en un territori on només viu el 8% de la població). És a dir, vinga aigua que es barata quan no és gratis (també convindria que l’administració competent, l’Agència Catalana de l’Aigua, invertís en un bon equip d’inspectors per començar a tancar l’aixeta a tots aquells que, a l’estil pirates del Carib, han obert el pou de torn i extreuen tota l’aigua que volen pel morro). Tots sabem la capacitat de mobilització que tenen els pagesos i la facilitat amb que poden acollonir al polític de torn amb la clàssica tractorada però potser que algú pari els peus a aquells que malbaraten aigua (que tampoc són tots) i els expliqui que hi ha sistemes més moderns (gota a gota o utilització d’aigua regenerada) on l’estalvi és considerable. El missatge pel polític també és clar: la resta no tenim tractors, però també votem.

2. Això no vol dir deixar de seguir aplicant polítiques actives per minimitzar el consum d’aigua de boca i si cal anar més enllà de les típiques campanyes de conscienciació ciutadana (que s’han demostrat prou útils. Com s’entén si no que en pocs anys s’hagi aconseguit reduir el consum d’aigua domèstica en un 10%?). No es podria utilitzar més i millor la fiscalitat o el rebut de l'aigua per premiar/castigar aquells que malbaraten aigua i que usen aigua potable per regar el jardinet de torn per megaasperció o per omplir i reomplir la piscineta? Ah, i que les administracions públiques locals segueixin donant exemple, que moltes ja ho fan utilitzant aigua no apte pel consum humà per regar o netejar.

3. També caldria incidir sobre el negoci privat de l’aigua. És lícit, moralment parlant, que mentre hi ha qui pateix per tenir aigua (de nou en aquest país s’han vist imatges de camions cuba abastint a poblacions) hi hagi qui faci negoci embotellant litres i litres d’aigua que després venen als supers de torn? Tampoc aniria malament regular i controlar molt millor aquesta activitat i d’altres que hores d’ara també han vist en la sequera una possibilitat d’embutxacar-se uns bons calerons, oi comunitat de regants?.

4. Incidir sobre el cost de l’aigua i situar-lo a un preu raonable seria un altre factor clau. Tema complicat certament. En aquest país ens hem acostumat a que l’aigua que consumim sigui més barata que, per exemple i ara que el seu preu està de moda, un simple cafè. O que cada vegada que algú ha “gosat” plantejar un increment de tarifes, el ciutadà de peu posi el crit al cel, però el que és cert és que mentre l’aigua tingui pel consumidor un preu ridícul no ens en sortirem. Ep, i trec aquest tema perquè soc dels que creuen que cal gestionar bé tant l’oferta (la que hi ha i la que hi pot haver) com la demanda (elasticitat baixa que significa que un increment substancial del preu segurament tampoc decrementaria el consum de forma exponencial però si que contribuiria a concienciar millor la població, especialment si la mesura va acompanyada d’altres i disparitat de preus en funció de qui consumeix –població urbana, explotacions agrícoles i empreses-).

Potser amb aquesta sequera obrirem els ulls i, d’una vegada per totes, deixarem de mirar cap un altre costat i ens posarem les piles. Hi ha molta feina a fer, no serà fàcil ni es farà amb quatre dies, però si la propera vegada que els deus de la pluja no ens siguin propicis tornem a tenir els pixats al ventre, potser que prenguem exemple dels nostres veïns francesos quan van treure les guillotines del l’armari (en el nostre cas podrien ser les falç, que així és més nostrat) i van revolucionar el país.

Nota: que em perdonin els experts en la matèria però he preferit utilitzar termes més comuns entre la ciutadania (així ens entenem tots) que eminentment tècnics (que ens entendrem pocs).