Montilla president

Com deia en Serrat amb una de les seves cançons que durant força temps vaig fer servir per despertar-me, “hoy puede ser un gran dia”. Avui tindrem la investidura del 128è president de la Generalitat de Catalunya. I estic content. I no només per la meva filiació política que coincideix amb l’investit i el seu programa sinó també perquè ja era hora que es produís la ruptura d’un suposat tabú. I potser de més d’un!

Des de la recuperació de la Generalitat contemporània i després d’anys i panys, per voluntat parlamentària (utilitzo aquest terme i no el més recurrent de “popular” per deixar ben clar que qui escull el president de la Generalitat, d’acord amb la vigent llei electoral, són els diputats del Parlament de Catalunya) de govern encapçalat per Jordi Pujol, semblava que s’hagués instal·lat al país una lògica immutable inherent al “nacionalistament” correcte: president de la Generalitat de Catalunya només ho pot ser qui reuneix un seguit de característiques que s’associen amb l’anomenat català de pro. És a dir, procedència de la burgesia il·lustrada, arbre geneològic impecable amb cognoms a banda i banda de provada arrel catalana, soci/simpatitzant del Barça, cosmopolitisme centrat en lo local (si s’apunten estades d’estudis o altres afers a l’estranger se sumen punts extra)... Afortunadament, algú va deixar d’incloure a la llista la formalitat en el vestir (barretina, faixa i espardenyes), la necessitat d’àpats amb denominació d’origen, una butxaca ben tancada i tants altres llufes que ens han penjat als catalans.

Doncs bé, Montilla trenca el tòpic per esdevenir símbol de la normalitat d’un país que conformen els que sempre han estat aquí, els que han vingut d’allà i els que continuen venint i vindran de ves a saber on. La barreja d’uns i altres, la voluntat de ser i de pertànyer al poble d’origen o d’acollida constitueix, com sempre ha estat en aquesta terra de pas, la riquesa d’aquest país. Em n’alegro i molt que algú que ha deixat la seva Andalusia natal per venir a Catalunya a buscar-se la vida, que ha estat capaç de fer seu aquest tros de terra meditarrani, que no només s’ho ha cregut de paraula sinó que des de diferents responsabilitats polítiques ha treballat per millorar la qualitat de vida dels ciutadans, sigui avui investit el meu president, el president de tots.

Aquests darrers dies he hagut d’escoltar, amb conya o amb més o menys mala llet, allò de, “com pot ser algú que ni tant sol parla bé el Català el nostre President?” Doncs molt simple. Primer perquè el resultat electoral ha fet possible la reedició d’un acord de govern (PSC-ERC-IC, l’Entesa pels amics). Segon perquè la suma dels parlamentaris de les tres forces polítiques obté la majoria absoluta. Tercer i com a conclusió: la suma dels dos factors, vots emesos per la ciutadania i pels parlamentaris, dóna com a resultat Montilla president.

És veritat que el seu Català no es perfecte si seguim els cànons marcats per la Renaixença i Pompeu Fabra, de la mateixa manera que no ho és el que parla la immensa majoria de gent d’aquest país (no perdem de vista que les llengües són vives i, per tant, evolucionen i s’adapten als temps). Que estaria bé que el millorés també és una certesa que no dubto esdevindrà realitat (ell mateix, amb declaracions a Catalunya Radio, ja ho ha apuntat) però per mi és molt més important valorar que Montilla, com tants altres nouvinguts, ha après per voluntat pròpia la nostra, la seva, llengua (recordem que no fa tant de temps que el Català és la llengua vehicular a les escoles i que molts, en temps molt més difícils que els d’ara, van haver d’espavilar-se de valent per fer-se entendre).

També és veritat que la seva imatge no és la del líder carismàtic a que ens han tingut acostumats Jordi Pujol i Pasqual Maragall, per no anar massa lluny en el temps. Però algú que ha estat capaç de “cuinar” dos projectes polítics complexes (el tripartit i l’entesa), que ha estat alcalde amb majories absolutes, President de la Diputació de Barcelona, que ha ostentat la titularitat d’un ministeri, que sense fer soroll ha esdevingut primer secretari del PSC alguna cosa bona deu tenir. I no només la seva capacitat de gestionar (sembla que per alguns sigui la única cosa que sap fer) sinó també quelcom més. Tanmateix cal deixar temps per veure una acció d’un govern, encapçalat per Montilla, que encara no s’ha constituït i que alguns ja voldrien enfonsat en la misèria.