dijous, 30 de novembre de 2006

Videomania


Diuen que una imatge val més que mil paraules. Aquesta frase, que ha fet fortuna, té ara més vigència que mai. L’ample espectre de mitjans de comunicació, les seves immenses possibilitats de difusió gràcies a la revolució tecnològica i la globalització fan possible que els continguts arribin arreu i, pràcticament, a temps real.

La comunicació, entesa com una ciència que forma part de les quatre “P” del marketing modern (product, price, placement, publicity) s’ha integrat perfectament en la política. No voldria, dit això, que se’m malinterpretés. No soc dels que pensen que, per fer-ne caricatura, la política no és res més que una operació de marketing que pretén oferir a la ciutadania allò que les enquestes diuen que reclama. Res més lluny del meu pensament. Dieu-me romàntic, crèdul, idiota o el que vulgueu però vull seguir pensant que la política és basa en un model ideològic que pretén servir a la societat per ajustar-la als patrons determinats en el model (una ideologia progressista vol, com no, aconseguir els propòsits signats per la revolució francesa de llibertat, igualtat i fraternitat). Des d’aquest punt de vista, l’accés al poder, al govern, ha de permetre fer realitat, a través de desplegar micro o macropolítiques (socials, econòmiques...) el què el món de les idees ha determinat com a model social. Si, però, que tinc molt clar que en política, més que en cap altre àmbit, cal comunicar-se amb la ciutadania, cal explicar el què es proposa, el que es fa i el per què i, per tant, des d’aquest punt de vista, es beneficiós aprofitar-se de les estratègies i dels instruments que aporta el marketing.

De fet, la paragrafada anterior (potser se me n’ha anat una mica l’olla filosòfica) vol posar de manifest que, darrera d’una acció comunicativa, en política sempre hi hauria d’haver una raó i un objectiu clars. Posem per exemple la “moda” dels darrers temps: la producció de vídeos i la seva posterior difusió massiva no ja només a través dels canals tradicionals (encartats en una publicació de més o menys tirada i distribució, mitjançant bustiada...) sinó també aprofitant les modernes (o ja no tant!) tecnologies de la comunicació (si hom penja el vídeo d’internet té possibilitats més que reals que aquest arribi, a un cost ínfim, a multitud de persones que prèviament pots, o no, haver segmentat).

Diguéssim, al marge dels espots convencionals que produeixen totes les forces polítiques (més ben dit, totes les que se’ls poden pagar i tenen accés als "mass media") en època electoral o en el marc de les “misses” internes, que CiU ha trencat esquemes amb el vídeo antitripartit del que tant se n’ha sentit a parlar. Han aconseguit, val la pena dir-ho, un objectiu clar (que se’n parli) però no el principal (conscienciar a la població que el tripartit ha estat una opció nefasta pel país com a pas previ per decantar el vot cap a la seva formació i aconseguir formar govern). Però és que, com a continuació de la “moda”, s’hi han afegit els del PP amb el seu producte estrella per recordar-nos lo malament que ho han fet els sociates amb el tema de la seguretat (per cert, un dels temes que sempre surt a les enquestes). En aquest cas, també han assolit l’objectiu de fer “remor” mediàtic (opció amb la qual han aconseguit força èxits electorals) però oblidant-se que les imatges, especialment s’hi tires de videoteca, poden ser traïdores i contraproduents (podríem fer repàs a les “cagades” del vídeo que demostren, no només manca de professionalitat, sinó també que el recurs a l’engany i a la demagògia també passa factura). Per últim, queda el vídeo del PSOE sobre la treva d’ETA. No estic massa convençut que sigui el moment oportú per fer una acció d’aquestes característiques (en el marc de les negociacions/converses/com li vulgueu dir penso que cal poca remor, molta feina, grans dosis de paciència i un objectiu molt clar, però no a qualsevol preu: la pau) però també entenc que cal contrarrestar i posar en evidència a aquells que han fet del terrorisme una arma electoral (els dos extrems, la dreta espanyola, i l’entorn batasunero es toquen).

Un dels “profes” de markenting que he tingut em va inculcar tres idees bàsiques que sempre he procurat aplicar i que els senyors de CiU i el PP semblen no saber (potser perquè no vam tenir el mateix “profe”): si t’hi dediques professionalment et paguen per la teva creativitat, sempre has de tenir la teva carta de dimissió al calaix de l’escriptori perquè arribarà el dia que se t’esgotaran les idees i, sobretot, el producte/servei ha de ser bo ja qui si enganyes una vegada al consumidor ja et pots anar acomiadant que te’l torni a comprar i, per tant, fracassaràs.